Actualitat

La dieta rica en proteïnes ajuda els goril·les a mantenir-se prims

dimarts , 7/06/2011

Els goril·les no semblen afrontar l’epidèmia d’obesitat que afronten els humans a la societat moderna.

La raó és que els nostres germans primats segueixen una dieta baixa en greixos amb concentracions proteíniques semblants a les recomanacions de l’Associació Americana del Cor per als humans, diu Jessica Rothman, antropòloga al Hunter College de la Universitat de la Ciutat de Nova York.

Rothman i els seus col·legues han estudiat goril·les de muntanya a Uganda i han descobert que mengen una dieta rica en proteïnes, suplementada amb fruites. Les proteïnes formen aproximadament el 17% de la seva ingesta total, a prop de la ingesta proteínica d’un 15% que l’associació cardíaca recomana per a les persones.

L’estudi apareix a l’edició actual de la revista Biology Letters.

Durant certs períodes de l’any, quan la fruita no està disponible, les fulles riques en proteïnes dominen la dieta del goril·la, ha trobat l’informe. En aquesta època, les proteïnes són al voltant del 31% del total de l’energia que ingereixen. Això és similar al contingut en proteïnes de règims per perdre pes alts en proteïnes com la Dieta Atkins.

“El que estan fent durant aquests períodes és menjar massa proteïnes per tal d’arribar als seus requeriments d’energia”, diu Rothman.

Entendre la dieta del goril·la pot ajudar els investigadors a entendre millor l’evolució de la dieta humana, diu el seu coautor David Raubenheimer, ecologista nutricional a la Universitat de Massey a Nova Zelanda.

Els menjars rics en sucres, fècules i greixos, abans rarament disponible per als humans, són ara abundants.

Les societats modernes “estan diluint la concentració de proteïnes en la dieta moderna”, diu Raubenheimer. “Però mengem per aconseguir les mateixes quantitats de proteïnes que necessitàvem abans, i en fer-ho, estem menjant en excés”.

La recerca també podria ajudar a preservar i crear hàbitats ideals per als goril·les de muntanya, que estan en perill d’extinció. Avui només n’existeixen uns 800.

Rothman és a Uganda dirigint estudis nutricionals semblants en altres primats, inclosos els cercopitecs de cua vermella i els babuins.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

El pop, la mare més treballadora del planeta

divendres, 3/06/2011

És temporada de pondre ous, si ets un ocell.

Si ets un pop, i concretament un pop gegant del Pacífic, ja ho has fet. De fet, has mort després de fer-ho, en la que és una de les històries de maternitat més tristes. La descriu el biòleg Jim Cosgrove a ‘Cap mare pot donar més’, i la recull el periodista nord-americà Robert Krulwich al seu blog.

Les pops gegants del Pacífic femelles tenen un embaràs de quatre o cinc mesos, i el dia que pareixen, quan la temperatura és la correcta, comencen a expulsar els ous, un per un, a l’aigua. Produeixen –durant aproximadament un mes– uns 56.000 individus, que floten lliures fins que elles els ajunten en grups, i després els enganxen a una espècie de trenes penjants, fent l’efecte visual d’una cortina.

Després, pengen aquestes ‘trenes’ a coves submarines, protegides per roques que elles mateixes posen a l’entrada per evitar les visites de crancs, estrelles marines o peixos afamats.

Allà es queden, durant mesos, els ous, petites llàgrimes blanques i petites de la mida de grans d’arròs, i la mare, en guàrdia constant.

Passats cinc o sis mesos, arriba un dia en què canvia de posició i bufa, enviant els seus 56.000 fills a la immensitat de l’oceà. En aquell moment, ja saben perfectament què han de fer i, malgrat mesurar 6 milímetres, ja són perfectes miniatures dels seus pares: tenen 8 petits braços adornats amb ventoses. Poden canviar de color instantàniament i, fins i tot, produir una bufada de tinta en miniatura quan són destorbats.

Però la mare ha perdut color –el seu abans vermell lluent és ara un gris apagat– i està exhausta: porta temps sense menjar i segueix bufant els seus bebès. Arriba un moment que deixa de respirar i mor.

Què passarà amb els pops bebès? Quants dels 56.000 arribaran a adults? Han calgut dos pops, el mascle i la femella, per fer els 56.000 ous. De mitjana, una generació substitueix l’anterior de tal manera que dos pares són substituïts per dos fills. Per tant, dels 56.000, després de tants mesos, tant sacrifici i tanta cura, en sobreviuran dos.

Font: NPR

Fred Bavendam/Minden Pictures/Getty Images

Els molts avantatges del bilingüisme

divendres, 3/06/2011

L’ús regular de dues llengües és beneficiós, segons diversos estudis realitzats per Ellen Bialystok, una neurocientífica de la Universitat de York, a Toronto, que porta més de 40 anys estudiant el bilingüsime. Segons les conclusions de Bialystok, que publica l’ARA tot recollint un article del The New York Times, “l’ús regular de dues llengües sembla retardar l’aparició dels símptomes de l’Alzheimer”. “Això no significa que els bilingües no pateixin Alzheimer, sinó que mentre la malaltia arrela al cervell són capaços de continuar funcionant a un nivell més alt”, explica la professora. A més, les persones bilingües tenen la capacitat de resoldre problemes abans i perden menys facultats quan fan més d’una tasca alhora.

En un primer estudi, l’any 2004, Bialystok ja va demostrar que “a l’hora d’envellir, els bilingües conserven millor les capacitats cognitives”. Seguint aquest fil, en un estudi posterior, es van analitzar 400 casos de pacients d’Alzheimer i es va comprovar que els símptomes de la malaltia apareixen cinc o sis anys més tard en els bilingües que en les persones que només fan servir una llengua de manera regular.

Pel que fa a la capacitat multitasca, la professora ha experimentat amb persones a qui, dins d’un simulador de conducció, se’ls donava instruccions a través d’uns auriculars mentre conduien. Tots conduïen pitjor quan se’ls parlava, però els bilingües van perdre menys facultats. Això passa perquè el cervell es torna més eficient, ja que està acostumat a haver d’escollir entre les dues llengües constantment. “El sistema cognitiu és capaç de fixar-se en la informació important i ignorar la menys rellevant”, resumeix la científica.

Fer-nos gegants o diminuts, amb realitat virtual

dimarts , 31/05/2011

A la pel·lícula ‘Amor, he encongit els nens’, un inventor miniaturitza accidentalment els seus fills, tot fent que el món aparegui enorme per a ells. Ara, científics han simulat la sensació de sentir-se diminut tot usant càmeres i una nina.

Investigadors de l’Institut Karolinska de Suècia van buscar voluntaris i els van posar uns auriculars connectats a una càmera –i una pantalla on veien el que aquesta gravava–, que els proporcionava una perspectiva de primera persona des del punt de vista de la nina.

Llavors, els investigadors van tocar el cos del subjecte i el cos de la nina al mateix temps amb una petita barra. Això creava la sensació que el subjecte vivia en el cos de la nina, diu Bjorn van der Hoort, un neurocientífic cognitiu a l’institut i un dels autors de l’estudi.

“La conclusió és que usem la mida del nostre cos per interpretar com de gran és el món”, diu van der Hoort. “Si vas a un lloc on acostumaves a anar de petit, et sembla molt més petit”.

Ell i el seu col·lega Henrik Ehrsson han conduït l’experiment amb èxit també a la inversa, tot usant nines gegants de gairebé 4 metres d’alçada.

Aquesta noció de mida relativa va ser útil en l’evolució dels humans a l’hora de prendre decisions de moviment, diu van der Hoort.

“La mida absoluta i la distància no importen realment”, apunta.

Els descobriments de van der Hoort i Ehrsson apareixen a la revista PlosOne.

La recerca té aplicacions potencials en l’avenç de la medicina: la millora de l’experiència com a usuaris dels cirurgians que utilitzen robots.

“Imagineu si poguessin experimentar realment que són un robot diminut que entra a la orella d’algú i fa algun tipus de microcirurgia”, diu van der Hoort.

“Imagine if they could really experience being a tiny, tiny robot going into someone’s ear and doing some sort of microsurgery,” van der Hoort said.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

JORDI PIZARRO

El volcà islandès, vist des de l’espai

dimarts , 24/05/2011

El 21 de maig, el volcà islandès Grimsvotn va entrar en erupció, tot enviant una columna de fum 20 quilòmetres amunt i provocant la tancada de l’aeroport de Keflavik, el més gran del país. La cendra va caure a gran part d’Islàndia, amb algunes parts del país del tot cobertes de negre al migdia del dia 22. A l’espera de l’evolució del núvol de fum, no s’espera que aquesta erupció causi el mateix caos aeri que l’Eyjafjallajokull l’any passat, ja que les partícules de cendra són més grans i cauen a terra més ràpid.

Aquesta imatge de satèl·lit amb color natural, adquirida per l’Espectroradiòmetre de de captació d’Imatges de Resolució Moderada (MODIS) que hi ha a bord del satèl·lit Terra, mostra la columna de fum a primera hora de la tarda de dilluns (23 de maig). Sota  la columna, els núvols cobreixen gran part de l’escena. També s’hi pot veure neu persistent sota dels núvols al nord-est (part superior esquerra de la imatge). Cendra marró cobreix una porció del Glaciar Vatnajokull a prop de la costa atlàntica (part inferior dreta).

El Grimsvotn és el volcà més actiu d’Islàndia, però no havia entrat en erupció amb tanta força des del 1992. La lava és basàltica, un tipus que acostuma a entrar en erupció en erupcions no explosives d’estil hawaià. Està situat a sota d’un glaciar, però, i la interacció del gel fonent-se amb la lava pot crear una erupció explosiva, almenys en les fases inicials.

Font: NASA

NASA, GSFC, MODIS Rapid Response Team

Per sobreviure en grans ciutats, els ocells necessiten grans cervells

divendres, 13/05/2011

Un ocell que vol viure en una gran ciutat pot necessitar un gran cervell per sobreviure, expliquen investigadors suecs en un nou estudi.

La mida del cervell ha estat relacionada prèviament amb la capacitat dels animals de diverses espècies per desenvolupar nous comportaments i adaptar-se a entorns canviants. Així, en el nou estudi, els investigadors han catalogat la mida del cervell i la massa corporal per 82 espècies d’ocells passeriformes –ocells generalment petits– i els han categoritzat segons el seu èxit, o manca d’èxit, a l’hora de viure en 12 ciutats europees.

Han trobat que les espècies amb cervells grans en relació amb la mida del seu cos –els corbs i els pardals, per exemple– tenien més probabilitats de triomfar a les ciutats.

L’estudi s’ha publicat online aquest mes a la revista Biology Letters.

Només unes quantes espècies poden sobreviure a les ciutats, i els autors especulen que la urbanització creixent arreu del món pot resultar en un declivi, a llarg termini, en les poblacions d’ocells de cervells més petits.

Exceptuant els coloms.

Els coloms tenen cervells petits, diu l’autor principal, Alexei A. Maklakov, professor adjunt de biologia evolutiva a la Universitat d’Uppsala. Però l’entorn urbà els dóna una aproximació molt fidel al seu hàbitat natural, de manera que necessiten poca energia intel·lectual per adaptar-se.

Hi a molts edificis alts que s’assemblen a les roques on normalment nien i, diu Maklakov, “no han d’inventar-se maneres noves de trobar menjar. El menjar que llencem ja els va bé”.

Nicholas Bakalar per THE NEW YORK TIMES

Les tortugues marines que migren agafen més contaminació

dijous, 5/05/2011

Una de les moltes amenaces que les tortugues marines ‘babaues’ o ‘caretes’ ha d’afrontar és la contaminació provocada per l’home, però l’abast del risc és una incògnita. Per començar a buscar-ne la resposta, els experts han mesurat els contaminants a la sang d’un grup de tortuges mascles adultes i han seguit la pista a la seva migració al llarg de la Costa Atlàntica dels Estats Units.

El grup, liderat per Jared M. Ragland, estudiant de postgrau al College of Charleston, a Charleston (Carolina del Sud), va capturar 18 tortuges babaues a prop de Cap Canaveral, Florida, al 2006 i al 2007. Els membres del grup van mesurar i pesar les tortugues, van agafar-ne mostres de sang i en van examinar els sistemes reproductius amb biòpsies testiculars. Després, van col·locar-los aparells transmissors per satèl·lit i les van deixar anar. Al llarg de dos mesos, 10 dels animals van viatjar cap al nord, tot arribant fins a Cape May (Nova Jersey), mentre que 9 van quedar-se a prop de Cap Canaveral.

L’estudi, publicat a la revista ‘Environmental Toxicology and Chemistry’, va trobar que els animals tenien nivells mesurables a la sang de 67 químics usats en pesticides i altres productes industrials. Les tortuges que havien migrat en tenien nivells més alts que aquelles que s’havien quedat a prop de Florida, tot confirmant la recerca prèvia que trobava més contaminants en latituds del nord.

És possible que els peixos i invertebrats de què les tortugues s’alimenten a aigües septentrionals estiguin més contaminades, però els científics apunten que les tortugues que migren mengen més, i per tant consumeixen més contaminants. Les tortugues que migraven eren, de mitjana, més grans que les residents permanents.

Els animals semblaven saludables, diuen els investigadors, però què constitueix la bona salut en una tortuga marina babaua mascle no està clar.

“Eren animals reproductivament actius”, diu Jennifer M. Keller, coautora de l’estudi i biòloga al National Institute of Standards and Technology. “Però els mascles tenen nivells més alts de contaminants a la sang que els joves, i això ens preocupa”.

Nicholas Bakalar per THE NEW YORK TIMES

Tortuga marina mascle amb un aparell transmissor per satèl·lit / Jennifer Keller/National Institute of Standards and Technology via The New York Times

Un registre explora les morts de gossos per raça

dijous, 28/04/2011

La majoria d’amos de gossos i veterinaris saben que els gossos petits viuen més anys que els grans, però fins ara no hi havia hagut cap examen sistemàtic meticulós de les causes de mort relacionades amb la raça.

Ara, un grup d’investigadors ha estudiat més de 74.000 casos de morts canines arxivades entre el 1984 i el 2004 a la Base de Dades de Medicina Veterinària, un registre establert per l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units, que rep informes de 27 hospitals universitaris de veterinària de Nord-amèrica.

L’anàlisi, publicat a l’edició de març/abril de la revista ‘The Journal of Veterinary Internal Medicine’, va descobrir que la causa de mort més habitual varia considerablement de raça a raça i per edats.

Els Golden retriever i els bòxer tenen les taxes més altes de càncer, la causa principal de les morts canines globals. En diverses races molt petites –chihuahua, pequinès, pomerani i caniche petit– el càncer era molt menys comú. Per aquestes races, la causa principal de la mort eren els traumatismes.

Les malalties del sistema nerviós eren la causa més comuna de mort en gossos més vells, mentre que les malalties gastrointestinals afectaven gossos de totes les edats per igual. La mort per malalties del sistema músculo-esqueletal era comuna en races més grans, però els gossos grossos patien menys xacres neurològiques i endocrines.

Els autors són conscients que l’estudi és retrospectiu i subjecte a errors de classificació de raça i malaltia. Tot i així, una de les coautores, Kate E. Creevy, professora adjunta de medicina interna veterinària a la Universitat de Geòrgia, diu que saber quins tipus de malalties és propensa a agafar una raça és útil.

“Podem usar aquesta informació per evitar malalties, més que per tractar-les”, diu Creevy.

Nicholas Bakalar per THE NEW YORK TIMES

És un ocell. És un avió. No, és una serp voladora

dilluns, 18/04/2011

Quan les serps Chrysopelea paradisi, que es troben al sud i al sud-est asiàtic, salten dels arbres, no cauen al terra desastrosament. Planegen grans distàncies amb gràcia per l’aire.

I un estudi en què científics han tirat les serps d’una torre de 15 metres d’alçada i n’han gravat el descens en vídeo suggereix que les serps volen activament, tot manipulant els seus cossos adaptant-se a l’efecte aerodinàmic.

“Essencialment, fan aspecte de lliscar per l’aire, com un fuet que es mou a l’esquerra i a la dreta”, diu Jake Socha, l’autor principal de l’estudi i un biomecànic a la universitat de Virginia Tech. “El cos es mou també amunt i avall”.

Socha i els seus col·legues han trobat que la serp voladora inclina el seu cos uns 25-30 graus respecte del corrent d’aire per mantenir-se tan aerodinàmiques com sigui possible. El més lluny que una serp va ser capaç de viatjar des de la torre van ser uns 24 metres.

La recerca, finançada pel Pentàgon, pot ser útil per als enginyers que intenten dissenyar vehicles de recerca i captura més efectius, com un robot que llisqui i també pugui volar, semblant a una serp .

“Hi ha molt interès en crear un petit volador; quelcom que pugui pujar a dalt d’un edifici i veure què hi ha”, diu Socha.

L’estudi va ser publicat a la revista ‘Bioinspiration and Biomimetics’, en un número especial que destaca nou projectes de recerca que utilitzen la natura com a guia per millorar el disseny dels vehicles aeris. Els altres estudis inclouen investigacions de com cauen els llangardaixos, com volen les gavines i com s’aguanten a l’aire els colibrís.

Ardian Jusufi, biòleg de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, va dirigir un estudi sobre com els llangardaixos mouen ràpidament la cua mentre volen, cosa que els ajuda a reorientar-se de manera que sempre aterren sobre els seus peus. “Ja tenim robots que poden escalar força bé, però qualsevol cosa que pugi acabarà caient”, diu Jusufi. “Si poguéssim enganxar una cua al final del robot seria avantatjós per reorientar-lo si en algun moment caigués avall”.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

Chris Gash/The New York Times

Les escames fan veloç el tauró mako

dijous, 14/04/2011

El tauró mako d’aletes curtes és un dels taurons més ràpids que hi ha, potser per la variació en mida i flexibilitat de les escames, amb aspecte de dents, incrustades a la seva pell.

Amy Lang, enginyera aeroespacial de la Universitat d’Alabama, i col·legues seus han descobert que les escates flexibles del costat del tauró li permeten canviar de direcció veloçment sense perdre velocitat.

Lang va presentar la seva recerca recentment a la trobada anual de la Divisió de Dinàmica de Fluïds de la Societat Física Americana a Long Beach, Califòrnia.

Tot treballant amb biòlegs i amb fons de la Fundació Nacional per a la Ciència, Lang va estudiar espècimens morts de taurons.

Malgrat que el cos sencer del tauró està cobert amb les escames, fetes del mateix esmalt dur que les seves dents, les que hi ha a les parts superior i inferior del seu cos són més grans i no tan flexibles.

“Les escates dels costats del mako mesuren uns 0,2 milímetres”, diu Lang. “I a les altres espècies poden ser molt més grans”.

Les escates minúscules són flexibles fins a un angle de 60 graus o més, i permeten al tauró controlar la separació del fluxe d’aigua a través del seu cos.

Lang intenta, ara, crear models a escala de taurons al seu laboratori, amb esperances de trobar aplicacions per a la vida real.

“La separació dels fluxos és important en moltes aplicacions d’enginyeria diferents”, diu. “Pot utilitzar-se en els rotors de les aspes dels helicòpters, en parts de submarins o de torpedos”.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

P. Motta/Universitat de Florida del Sud via The New York Times