Actualitat

Allargar la vida dels cucs, i potser la nostra

dilluns, 11/04/2011

Científics han trobat una font de joventut, almenys pel petit cuc anomenat ‘Caenorhabditis elegans’.

Estendre la vida de cucs difícilment és un gran pas endavant per a la ciència, però l’interessant és que un dels químics allargadors de la vida que els científics van donar als cucs, la tioflavina T –un colorant–, ja s’ha usat en persones en estudis de l’Alzheimer. Un altre compost que va funcionar per estendre la vida és la curcumina, una substància de color groc brillant que es troba a l’espècie anomenada cúrcuma –usada també com a colorant i un dels components del curri–.

La tioflavina T s’usa per detectar grups de proteïnes amiloides mal plegades que es troben als cervells de persones que han patit Alzheimer. Com que el tint, com la curcumina, s’adhereix o es lliga a les proteïnes amiloides, els investigadors creuen que hi ha un efecte beneficiós en els cucs, ja que alenteix l’acumulació de proteïnes mal plegades.

Els cucs C. elegans viuen típicament entre 18 i 20 dies. Tractats amb els compostos, vivien entre un 30 i un 70 per cent més. I quan entraven a l’edat madura, al voltant dels 10 dies, els tractats eren més actius i tenien un aspecte més saludable que els no tractats. No obstant, els químics van reduir la seva fertilitat, i a dosis altes els compostos eren, com molts químics, tòxics.

“És difícil de dir si aquests compostos serien efectius en, per exemple, els mamífers”, diu Gordon J. Lithgow, professor a l’Institut Buck per la Investigació de l’Envelliment a Novato, Califòrnia, i autor de l’article que descriu la recerca a la revista ‘Nature’.

Però podrien dur a altres que sí que podrien funcionar. “Al menys ens indica que és un bon fil per estirar”, diu Lithgow.

Com que moltes malalties relacionades amb l’envelliment s’associen a l’acumulació de proteïnes malmeses, la recerca també podria conduir a tractaments.

Chris Gash/The New York Times

 

 

Deixar petjada per sempre

dijous, 7/04/2011

Fa uns 315 milions d’anys, un insecte va aterrar en un terreny fangós, s’hi va asseure una estona i va tornar a emprendre el vol.

Increïblement, la petjada fangosa d’aquella bèstia, de poc més de 3,5 centímetres de llarg, es va endurir i ha sobreviscut fins avui.

“Va deixar una còpia perfecta del seu cos”, diu Richard J. Knecht, assistent de comissari al Museu de Zoologia Comparada de Harvard, que va descobrir el fòssil en roques arenoses al sud-est de l’estat nord-americà de Massachusetts. “Essencialment, tot menys les ales”.

En altres ocasions s’han trobat fragments d’insectes voladors –normalment només les ales– que daten de fins a 235 milions d’anys enrere. El fòssil de Massachusetts ofereix la mirada més antiga, i potser la millor, al cos d’un insecte volador antic. Knecht buscava fòssils prop d’un pantà i va trobar un aflorament rocós prometedor. “La primera peça que vaig agafar estava dividida naturalment pel mig”, recorda. “La vaig obrir com un llibre i allà era el fòssil, ambdues meitats, el guix i el motlle”.

Knecht diu que fa 315 milions d’anys, aquest lloc era a prop d’un turó empinat on els sediments s’acumulaven amb rapidesa. Poc després que la mosca se n’anés volant, l’empremta va ser enterrada i preservada.

La forma de l’insecte ha dut Michael S. Engel, entomòleg a la Universitat de Kansas, a identificar-lo com un entom o efèmera, un dels primers grups d’insectes voladors. “Tindria un aspecte molt semblant als que hi ha avui en dia”, diu Knecht.

Knecht, Engel i Jacob S. Benner, paleontòleg a la Universitat Tufts, han descrit la petjada del fòssil en un article publicat a The Proceedings of the National Academy of Sciences.

Kenneth Chang per THE NEW YORK TIMES

Jacob Benner/Tufts University via The New York Times

 

L’herbívor amb dents de sabre

dimecres, 30/03/2011

Investigadors han descobert al Brasil els fòssils d’una espècie que va viure fa 260 milions d’anys amb unes estranyes i aterradores dents: molars al paladar (cosa que no s’ha trobat mai en cap altre animal) i uns canins enormes que mai va usar per menjar carn.

La nova espècie, una mica més gran que un senglar, és membre del grup extingit de rèptils semblants a mamífers anomenats teràpsids, les espècies de quatre potes més abundants durant el període Permià (entre fa uns 300 milions d’anys i fa uns 250). Els paleontòlegs que l’han trobat al sud del Brasil, prop de les fronteres d’Argentina i Uruguai, l’anomenen Tiarajudens eccentricus; la seva descoberta apareix a la present edició de la revista Science.

L’espècie, de morro curt, també tenia dents a la part frontal de la boca (a dalt i a baix) que encaixaven, com les dents humanes, cosa que li permetia mastegar fàcilment.

“És un tret molt estrany i inusual”, va dir l’autor principal de l’estudi, Juan Carlos Cisneros, paleontòleg a la Universitat Federal de Piaui.

Els Tiarajudens eren herbívors, i els investigadors sospiten que els seus canins llargs –semblants als del tigre amb dents de sabre– podrien haver-los utilitzat per espantar els depredadors, o els mascles per lluitar amb altres membres de l’espècie.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

Juan Carlos Cisneros

 

Els sons de les balenes revelen on tenen la llar

dilluns, 21/03/2011

L’estudi dels crits de les balenes ha permès a científics descobrir que milers de iubartes (o ‘balenes amb gep’) podrien estar hivernant i procreant a les remotes illes del nord-oest de Hawaii.

Malgrat que les illes hawaianes principals són el principal lloc de cria per les iubartes del nord del Pacífic –són la llar de més de 8.000 balenes entre el desembre i el maig–, fins ara es desconeixia que també procreaven més a l’oest de l’arxipèlag.

La investigació apareix en una edició recent de la revista ‘Marine Ecology Progress Series’.

“No estem segurs dels nombres exactes, però l’abundància de sons de balenes iubartes que hem gravat és essencialment idèntic al que rebem a les illes principals de Hawaii, cosa que suggereix que els nombres no són totalment desproporcionats”, diu Marc Lammers, biòleg marí a l’Institut de Biologia Marina de Hawaii i principal autor de l’estudi.

Ell i els seus col·legues van submergir-se a les aigües de la regió per desplegar-hi gravadores acústiques que detecten els sons de les balenes, una indicació de l’activitat de cria de l’hivern.

Encara hi ha preguntes sense resposta, com on passen els estius aquestes balenes. Les que hivernen al voltant de les illes principals neden cap al nord per passar l’estiu i alimentar-se a Alaska, i és possible que les que s’acaben de detectar vagin al mateix lloc.

Però al 2008, un grup de iubartes prèviament desconegut va ser descobert passant l’estiu a les illes Aleutianes (arxipèlag a Alaska) i al mar de Bering. Donat que no se sap on hivernen, les balenes podrien ser les mateixes que s’acaben de trobar a les illes hawaianes del nord-oest, diu Lammers.

Per determinar-ho, els investigadors esperen continuar la seva feina tot recollint identificacions en forma de fotografies de les cues de les balenes, així com mostres genètiques de biòpsies.

Les iubartes del nord del Pacífic també procreen a Taiwan, les Filipines, Baja California i les costes pacífiques de Mèxic, Guatemala, El Salvador, Nicaragua i Costa Rica, entre altres localitzacions.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

Potser no fa tant que els homes dominen el foc

dimecres, 16/03/2011

El foc, coincideixen els científics, va ajudar a fer augmentar una població humana pròspera en donar-li escalfor per cuinar i protecció del foc.

Però no estan d’acord en quan va ser exactament que els humans van començar a utilitzar el foc. Alguns investigadors diuen que va ser fa més d’un milió d’anys, quan els primers humans van arribar a Europa des de l’Àfrica, i altres diuen que va passar molt després. Ara, un nou estudi argumenta que els humans no van dominar el foc fins fa uns 400.000 anys.

Dos arqueòlegs, Wil Roebroeks de la Universitat de Leiden a Holanda i Paola Villa del Museu de la Universitat de Colorado a Boulder, expliquen els seus descobriments a la present edició de la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’. Els científics van analitzar informes d’excavació i estudis de 141 jaciments a Europa, que tenien entre 35.000 i 1,2 milions d’anys d’antiguitat; han conclòs que no hi ha proves clares d’un ús habitual del foc fins fa uns 400.000 anys, diu Villa.

A l’Àfrica hi ha diversos jaciments amb proves que hi va haver foc, però aquestes podrien ser marques d’incendis naturals de la sabana africana. Tot i això, hi ha jaciments més vells de 400.000 anys a Europa que indiquen la presència d’humans: el més vell, a Espanya, té més d’un milió d’anys. Això indicaria que, malgrat els climes extrems d’hivern a Europa, els primers humans van trobar una manera de sobreviure sense l’escalfor d’una foguera.

L’estudi revela que els primers humans eren forts i resistents. “Els primers homínids eren molt adaptables”, diu Villa. “Intentin anar avui a Anglaterra sense roba d’abric”.

Però aquesta també és una explicació desconcertant segons Richard Wrangham, un antropòleg biològic a Harvard que ha fet la conjectura que els homes van començar a usar el foc fa gairebé 2 milions d’anys.

“Cal pensar seriosament en com els primers Homo podrien haver sobreviscut amb una oferta de menjar que variava cada estació, tot i tenir dents petites i intestins petits”, diu. “Ningú ha resolt aquest problema, encara”.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

El mal d’esquena ve de família?

dimarts , 8/03/2011

Aixecar objectes pesants o rondar la mitjana edat són alguns dels riscos més coneguts per patir mal a la zona baixa de l’esquena. Però per a molta gent, predir una vida de problemes lumbars podria ser tan simple com consultar l’arbre genealògic.

Un nombre creixent d’estudis estan trobant que el mal d’esquena crònic té un component genètic fort. En el passat, els investigadors que estudiaven famílies amb múltiples pacients amb mal d’esquena tenien problemes per distingir els factors ambientals –que els familiars normalment comparteixen–, com estils de vida o feines similars, dels hàbits com fumar o la manca d’exercici. Ara, però, nous estudis han mostrat una connexió clara.

En un anàlisi de moltes dades publicat al febrer a la revista The Journal of Bone and Joint Surgery, investigadors de la Universitat de Utah han utilitzat els registres d’una gran base de dades de salut i genealogia, per estudiar més d’un milió de residents de l’estat nord-americà de Utah. En analitzar les dades, van centrar-se en les persones amb discs herniats o en procés de deteriorar-se –diagnosis que normalment resulten en dolor crònic.

Les dades mostraven que tenir un familiar de segon grau (tiet o avi) o de tercer grau (cosí) amb un d’aquests problemes augmentava el risc d’una persona de patir-los, fossin quins fossin els factors ambientals. Si era un familiar immediat, el risc era quatre vegades més gran que el d’algú els familiars del qual no ho patissin.

Altres estudis han contribuït a reforçar la hipòtesi tot identificant almenys dues versions d’un gen que produeix una proteïna de col·lagen i sembla estretament relacionat amb la ciàtica i els discos herniats.

Anahad O’connor per THE NEW YORK TIMES

Califòrnia a l’espai

dimecres, 2/03/2011

La casualitat ha volgut que un núvol còsmic localitzat al braç d’Orió de la Via Làctea tingui el mateix contorn que l’estat de Califòrnia dels Estats Units.

Al braç d’Orió també hi ha el nostre Sol, que està només a uns 1.500 anys llum d’aquesta nebulosa, que té una longitud de 100 anys llum.

Com s’explica a Observatorio, on podeu trobar la imatge i més informació, a la imatge l’hidrogen apareix de color verd, el silici de vermell i l’oxigen de blau, a diferència de com acostuma a representar-se.

La nebulosa brilla gràcies a la radiació de l’estrella intensament calenta, brillant i blavosa Xi Persei, just a fora de l’extrem dret d’aquesta fotografia –i la més brillant en aquesta–.

La Nebulosa Califòrnia va ser descoberta per Edward Barnard el 1885, i és una de les preferides pels fotògrafs d’astron0mia.

NGC 1499: la Nebulosa California

Més fibra per combatre la mort i les malalties

divendres, 25/02/2011

Un estudi de gairebé 400.000 persones d’edats compreses entre els 50 i els 71 anys ha trobat un vincle fort entre una dieta rica en fibra i una vida més llarga.

Concretament, els subjectes que menjaven una dieta rica en cereals integrals, fruita i verdura (sumant 29 grams de fibra al dia per a cada home, i 26 per a cada dona) tenien un 22% menys de probabilitats de morir després de 9 anys que els que menjaven menys fibra (13 i 11 grams per dia), segons aquest estudi dels Archives of Internal Medicine.

Els que estaven en el grup de menjar molta fibra era menys probable que morissin de malalties cardiovasculars, infeccioses i respiratòries; una dieta alta en fibra també s’associa amb menys morts per càncer en homes, però no en dones.

Aquestes taxes inferiors de morts s’associen amb la fibra dietètica dels cereals integrals, diu l’autor principal, el Doctor Yikyung Park, un científic de l’Institut Nacional del Càncer.

“Un dels nostres descobriments va ser que la fibra té propietats antiinflamatòries”, diu Park, i afegeix que els cereals també són rics en vitamines beneficioses, minerals i substàncies químiques.

Cal afegir que la gent que menjava més fibra, en general, solien ser persones més sanes, més ben educades i més actives físicament, segons apunten els autors. Però l’estudi ha tingut en compte aquestes diferències i les ha compensat.

Al començament de l’estudi, tots els participants van omplir qüestionaris sobre la freqüència amb què menjaven cada aliment d’una llista de 124 productes. Nou anys després, 20.126 homes i 11.330 dones havien mort.

Roni Caryn Rabin per THE NEW YORK TIMES

Potser no hi ha vida, però segur que hi ha sons

dimarts , 22/02/2011

A principis de mes, la Missió Kepler de la NASA va anunciar que havia trobat 54 planetes que orbitaven estrelles en anomenades “zones habitables” a la nostra galàxia, zones en què el clima podria ser idoni per a aigua líquida.

Després que els planetes fossin trobats, la NASA va alertar l’Insitut SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence, o Recerca d’Intel·ligència Extraterrestre) de les seves ubicacions. Els científics de l’institut van començar a escoltar aquells planetes, i tot i que encara no hi han sentit cap vida intel·ligent, a l’espai hi ha un munt de soroll per sentir.

En aquest enllaç de l’NPR, la ràdio pública dels Estats Units, podeu sentir-hi (clicant les icones de l’esquerra) diferents sons recollits per instruments en satèl·lits i exploradors espacials: les pulsacions d’una estrella (gravades tot transformant l’energia de la llum en so) capturades per la sonda Kepler; una aurora boreal; un llamp terrestre; un llamp a Júpiter; una aurora a Saturn; i un senyal sintètic captat pel SETI.

Un sistema informàtic calcula la raresa d’una empremta dactilar

dilluns, 21/02/2011

Investigadors han trobat una manera de calcular matemàticament la raresa –o com de poc freqüent és– d’una empremta dactilar.

Tot i que les empremtes dactilars són úniques per a cada persona, les que queden a les escenes de crims normalment són empremtes incompletes marcades en poms de portes o en vidres.

Conèixer la raresa d’una empremta parcial podria ser útil per als científics forenses que intenten determinar com de valuosa és una empremta com a prova, diu Sargur Srihari, informàtic a la Universitat de Buffalo (Nova York), on lidera aquesta recerca.

Aquesta variable, la raresa, ja s’està utilitzant com a eina d’avaluació:

“Considerem el cas simple on una ofensa ha estat comesa per algú de 2 metres d’alçada”, diu Srihari. “És una alçada molt poc comuna, per tant és una prova valuosa per ajudar a identificar la persona”.

Un altre exemple és l’ADN. Analistes forenses poden determinar com de rara és un determinat patró d’ADN i després escollir usar això per identificar possibles culpables.

Srihari i l’estudiant de postgrau Chang Su diuen que han fet el mateix per les empremtes dactilars.

“És purament matemàtic”, diu Srihari. “Simplement estem dient: ‘Acabem de trobar quelcom inusual, i el fet de ser-ho ho converteix en una prova important'”.

Per fer la recerca, els científics van definir les empremtes dactilars com una sèrie de punts, composats pels finals de les crestes i per les bifurcacions. Després, partint d’una base de dades de 4.000 empremtes dactilars del National Institute of Standards and Technology, van crear un sistema informàtic que pot llegir els patrons de les empremtes. Basant-se en els punts d’una empremta, el sistema pot determinar matemàticament la seva raresa.

Avui, els científics forenses avaluen les empremtes sense l’ajuda de tecnologia.

“Poden trobar centenars d’empremtes en una escena del crim, i ara mateix l’anàlisi la fan intuïtivament examinadors humans”, diu Srihari. “Però ara nosaltres podem fer el càlcul”.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES