Actualitat

El futur de la patata podria ser al Pol Nord

dijous, 17/02/2011

Agricultors peruans enviaran 1.500 varietats de patates a una cambra protegida al Cercle Polar Àrtic per salvaguardar el futur d’aquest tubercle.

Les patates es consideren el cultiu no cereal més important del món, i els homes en mengen des de fa uns 8.000 anys.

Però les espècies natives de les muntanyes d’Amèrica del Sud semblen estar en perill.

Les mostres es guardaran en una cambra dins d’una muntanya, amb l’objectiu de protegir les espècies dels desastres naturals i humans.

Els científics implicats volen garantir que la patata estarà disponible per a futures generacions. Les mostres que s’enviaran a la cambra les donarà el Parc de la Patata de Cusco, de més de 10.000 hectàries i creat per sis comunitats indígenes per protegir la biodiversitat de la regió.

Als Andes hi ha més de 4.000 varietats natives de patata, i la col·lecció del parc ha atret cultivadors de tot el món. Ho trobareu a la BBC.

L’ADN de la pneumònia muta per esquivar les vacunes

dimecres, 16/02/2011

Investigadors de set països han col·laborat en analitzar com una varietat de bacteri Streptococcus pneumoniae ha mutat durant 30 anys i s’ha estès per tot el món, en un intent de millorar el desenvolupament d’antibiòtics i vacunes.

La recerca, publicada a la revista Science, ha donat la primera imatge genètica detallada de l’evolució d’una varietat concreta de pneumònia, i ha resultat en un arbre genealògic. Els investigadors han analitzat mostres d’Amèrica del Nord i del Sud, Àfrica i el sud-est asiàtic.

Els científics han analitzat més de 240 mostres i han descobert que, des del 1984, quan la varietat va ser identificada per primera vegada a Espanya, ha donat la volta a tres quarts del seu genoma.

Amb el temps, el bacteri ha mutat per resistir millor els antibiòtics i les vacunes. Els investigadors han trobat que va experimentar tant la recombinació, en què la cadena d’ADN es fragmenta i barreja amb altres molècules d’ADN, com un altre tipus de mutació en què els àcids nucleics individuals en una seqüència d’ADN canvien.

Això vol dir que algunes mostres que van analitzar no es podien tractar amb les vacunes existents, que es dirigeixen a certs grups de gens que ara han canviat.

En el passat, la seqüenciació genòmica de bacteris requeria molt de temps i era molt complicada, però la tecnologia nova ha accelerat el procés, i potser ajudarà a accelerar el desenvolupament de noves vacunes, diu Stephen Bentley, genetista al Wellcome Trust Sanger Institute i un dels autors de l’estudi.

“Crec que el descobriment serà molt important per al futur”, diu. “Podem començar a fer aquest tipus d’anàlisis habitualment; llavors podrem tenir informació verdaderament valuosa sobre com introduir antibiòtics i vacunes”.

Ara, ell i els seus companys estan estudiant diverses altres varietats del bacteri de la pneumònia.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

Els pacients saben que és placebo. I què?

dijous, 3/02/2011

Prendre un placebo pot ser efectiu fins i tot si el pacient sap que ho és? Un nou informe suggereix que la resposta és sí.

En un estudi publicat a la revista on-line PLoS One, els investigadors van explicar a 80 voluntaris amb síndrome de colon irritable que la meitat d’ells rebria un tractament rutinari i l’altra meitat rebria un placebo. Van explicar-los a tots que el placebo era una substància inerta, com una pastilla de sucre, que s’havia descobert que “produïa millores substancials en símptomes del síndrome de colon irritable a través de processos d’auto-curació de cos-ment”. Als pacients, tots tractats amb la mateixa atenció, calidesa i empatia pels investigadors, se’ls va administrar o no la pastilla aleatòriament.

Al cap de tres setmanes, van fer proves als pacients amb qüestionaris que mesuraven el nivell de dolor que patien i altres símptomes. Els pacients que havien rebut la pastilla de sucre –dins d’una ampolla clarament marcada com a “placebo”– van notar molt més alleujament del dolor i una reducció més gran en la severitat l’altres símptomes que els que no l’havien rebuda.

Els autors especulen que la comunicació per part dels doctors d’un resultat positiu va ser un factor en l’efectivitat aparent del placebo.

“La magnitud de l’efecte és molt gran, aquí”, diu l’autor principal, el Doctor Ted J. Kaptchuk, investigador al Centre Mèdic Beth Israel Deaconess de Boston. L’objectiu, afegeix, seria desenvolupar una estratègia clínica per utilitzar l’efecte placebo èticament, sense mentir a un pacient.

Nicholas Bakalar per THE NEW YORK TIMES

La primera illa amb el cel (oficialment) fosc del món

dimecres, 2/02/2011

Sark és el paradís per als astrònoms. És la més petita de les masses terrestres de les Illes del Canal de la Mànega, i no té carreteres pavimentades, ni cotxes, ni enllumenat públic. Així, té una quantitat tan increïblement petita de contaminació lumínica que captiva els que busquen una vista clara i nítida del cel a la nit. Aquest dilluns, la International Dark-Sky Association (IDA), o Associació Internacional per al Cel Fosc, amb base a Tucson (Arizona) i que treballa per fer créixer la consciència de la contaminació lumínica i els seus efectes, en va reconèixer aquestes qualitats tot designant-la la primera “illa de cel fosc” del món. Sark té uns 650 habitants, i molts dels propietaris de cases i empreses de l’illa han modificat el seu enllumenat per minimitzar la quantitat de llum que s’aboca cap al cel, diu Steve Owens, membre del comitè de l’IDA que identifica i reconeix llocs amb cels foscos adequats. Amb el nou reconeixement, apunta, Sark segurament experimentarà un augment del turisme, especialment entre els astrònoms amateurs que podrien visitar-la per aprofitar els cels nítids de l’illa durant els mesos d’hivern, potser per atrapar una vista espectacular de la Via Làctia com la d’aquesta imatge. Ho trobareu a Science Now.

Martin Morgan-Taylor (fotografia gran), Bob Embleton (fotografia petita)

La cafeïna pot matar?

dilluns, 31/01/2011

Beure massa cafeïna pot matar-nos?

En casos molt poc comuns, les sobredosis de cafeïna han estat mortals. La dosi oral mortal estimada, que varia per factors com el pes, és de 5 a 10 grams.

Seria molt difícil, probablement impossible, ingerir prou cafeïna per matar-se a un mateix tot bevent cafè normal. Segons estimacions del govern nord-americà, una tassa d’un quart de litre de cafè preparat conté entre 60 i 120 mil·ligrams de cafeïna. Suposant que el contingut de cafeïna a la tassa fos el més alt i la dosi mortal per nosaltres fos la més baixa, hauríem de beure com a mínim 42 tasses seguides.

Però la cafeïna es troba en quantitats més grans en begudes energètiques, medicaments i preparats d’herbes.

Les concentracions de cafeïna al plasma sanguini més altes de 15 mil·ligrams per litre de sang poden causar reaccions tòxiques, i les sobredosis de cafeïna són una causa relativament comuna d’emergències per intoxicació, amb 4.183 casos comptats el 2007 per l’Associació Nord-americana de Centres de Control d’Intoxicacions. Només hi va haver una mort entre aquells casos.

Quan la cafeïna sí que mata, les causes que s’hi atribueixen són ritmes cardíacs anòmals, atacs i ofegar-se amb el vòmit.

C. Claiborne Ray per THE NEW YORK TIMES

L’olfacte dels coloms missatgers

divendres, 28/01/2011

La propera vegada que estigueu constipats, alegreu-vos de no ser un colom missatger que ha de dur ordres importants a un front de batalla. Respirar pels dos orificis nasals, especialment el dret, és essencial per la famosa capacitat d’aquests ocells per tornar a casa, segons explicaven científics ahir a la revista Journal of Experimental Biology. Els investigadors van col·locar dispositius GPS en un grup de coloms missatgers, van posar-los un tap en l’orifici nasal dret o en l’esquerra, i els van deixar anar a 25 milles de casa seva a Pisa, a Itàlia. Els coloms amb l’orifici nasal esquerra tapat van tenir més problemes navegant que els que tenien el nas lliure, però van acabar arribant a casa. Els ocells amb l’orifici nasal dret tapat també van saber tornar, però van aturar-se més sovint i van fer més volta que els altres. Els investigadors creuen que això es va donar perquè necessitaven temps per captar més olors i construir un mapa basat en les olors i el vent. I el descobriment que l’orifici dret és millor a l’hora d’olorar suggereix que els hemisferis dret i esquerra dels cervells d’ocells tenen funcions diferents. Ho trobareu a Science Now.

Sembla una mascota, però és l’avi del Tiranosaure

dijous, 27/01/2011

Un grup d’investigadors ha descobert un dinosaure petit però feroç que va viure fa 230 milions d’anys, just quan els dinosaures començaven a emergir.

La criatura, anomenada Eodromaeus, mesurava més d’un metre i pesava entre 4,5 i 6,3 kilograms, segons un estudi publicat a la revista Science.

“Era molt bufó; el voldries com a mascota”, diu Paul Serenoa, paleontòleg a la Universitat de Chicago i un dels autors de l’estudi. “Però seria millor com a dinosaure guarda, per mantenir els gossos allunyats”.

Això és perquè el petit dinosaure també era carnívor, amb cos àgil i ràpid i llargs ullals ideals per clavar-se en les preses.

Basant-se en aquesta anatomia, Sereno i els seus col·legues creuen que era un ancestre d’altres dinosaures teròpodes, grup que inclou el Tiranosaure rex.

L’Eodromaeus també s’assembla a un dinosaure anomenat Eoraptor en la mida i l’estructura, però l’Eoraptor era més probablement un ancestre dles sauròpodes, que incloïen principalment herbívors de coll llarg.

Totes dues espècies eren petites, corrien sobre dues potes i van viure a la mateixa època, cosa que ha dut els científics a creure que l’ancestre comú de tots els dinosaures també mesurava un metre d’alt.

“Això ens dóna la instantània més antiga dels dinosaures”, diu Sereno. “I aquests dos només estaven dos milions d’anys lluny de l’ancestre més antic”.

L’Eodromaeus i l’Eoraptor han estat descoberts al Parc Ischigualasto d’Argentina, on Sereno ha treballat en excavacions durant 30 anys i on s’han trobat algunes de les restes més antigues de dinosaures.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

L'avantpassat llunyà del temible (i gran) Tiranosaure mesurava poc més d'un metre. AFP/TOSHIFUMI KITAMURA

La dieta mediterrània alimenta el cervell

dilluns, 24/01/2011

La dieta mediterrània –en la qual abunden les verdures, el peix i l’oli d’oliva, i quantitats moderades de vi– pot anar associada a ritmes més lents de deteriorament mental en la gent gran. Alguns estudis previs han suggerit que la dieta té efectes beneficiosos per al cervell, però les proves no eren conclusives. Un nou informe ha analitzat dades d’un estudi continuat de 3.790 habitants de Chicago de 65 anys i més que va començar el 1993. Els investigadors van examinar l’agudesa mental dels subjectes en intervals de tres anys, i van seguir la seva adhesió a la dieta mediterrània en una escala del 0 al 55.

Les altes puntuacions en l’adhesió a la dieta anaven associades amb ritmes més lents de declivi cognitiu, fins i tot després de controlar per factors com el tabac, l’educació, la obesitat, la hipertensió i altres factors.

L’autora principal, Christine Tangney, professora associada de nutrició al Rush Medical College a Chicago, va dir que cenyir-se a la dieta marcava una gran diferència. Aquells en el terç més alt d’adhesió, diu en una entrevista telefònica, eren cognitivament l’equivalent de dos anys més joves que aquells en el terç inferior.

L’estudi, publicat a The American Journal of Clinical Nutrition, té una solidesa significativa en el seu disseny, una mostra gran i l’ús d’un qüestionari dietètic molt vàlid. Però els autors reconeixen que no podien explicar totes les possibles variables i advertien que era un estudi observacional que no treu conclusions de causa i efecte.

Nicholas Bakalar per THE NEW YORK TIMES

Els millors assistents per als científics: els gossos

divendres, 21/01/2011

Els gossos s’estan convertint en uns assistents cada cop més populars per als científics, als quals ajuden a recaptar dades de zones amb vida silvestre.

Els gossos poden ser entrenats per a trobar, ensumant, els excrements d’altres animals i per ajudar els investigadors a estimar estadístiques de les poblacions de fauna.

Però segons nova recerca publicada al The Journal of Wildlife Management, la capacitat d’un gos d’ensumar excrements podria variar en base a certs factors, inclosa la temperatura de l’aire i les precipitacions.

“Volíem entendre quins eren alguns dels factors que limiten la capacitat dels gossos per detectar”, diu Sarah Reed, l’autora principal de l’estudi i una biòloga de la conservació a la Universitat de l’Estat de Colorado.

L’estudi va ser part de la seva recerca de postgrau a  a la Universitat de California, Berkeley.

Reed i els seus col·legues van trobar que les precipitacions eren el que tenia més influència en les habilitats dels gossos.

Els gossos és més probable que trobin excrements entre el maig i l’octubre, època més seca, perquè els excrements s’acumulen més.

La temperatura també sembla tenir un efecte, perquè els gossos no poden ensumar igual de bé quan tenen molta calor i esbufeguen. L’efecte exacte depèn de la tolerància a la calor d’un gos específic, diu Reed.

Reed té l’esperança que altres investigadors crearan eines de calibratge que mesurin en quin grau els gossos de detecció són efectius en diferents condicions.

Siguin quins siguin els seus handicaps, els gossos són molt més capaços que els humans de trobar els excrements.

Els gossos entrenats poden ensumar excrements a fins a 10 metres aproximadament el 75 per cent del temps, segons els investigadors.

Els humans, per la seva banda, poden trobar-los només a entre 1 metre i 1 metre i mig.

Hi ha dues espècies d’elefants africans, no una

dimecres, 19/01/2011

Hi ha dos tipus diferents d’espècies d’elefants a Àfrica, no un, segons noves proves genètiques.

Prèviament, alguns científics havien argumentat que els elefants africans de sabana i de bosc eren la mateixa espècie.

Investigadors de Harvard, la Universitat d’Illinois i la Universitat de York han analitzat mostres d’ADN dels dos elefants africans i l’elefant asiàtic i de dos elefants ancestres extingits, el mamut llanut i el mastodont. Publiquen els seus descobriments a la revista PLoS Biology.

El debat al voltant dels dos tipus d’elefants africans sempre ha estat polèmic. Alguns estudis han suggerit que les dues varietats es van separar fa entre 6.6 i 8.8 milions d’anys, però aquestes estimacions es basaven en mostres d’ADN mitocondríac que només consideren l’ascendència maternal.

Fent servir ADN nuclear, els científics han determinat que els elefants africans probablement es van dividir en dos grups diferents entre 2.5 i 5 milions d’anys enrere.

“Això ens permet tenir informació de la mare del pare de la mare, i la mare de la mare del pare, i així successivament”, va dir David Reich, genetista a Harvard i un dels autors de l’estudi. ” És l’ascendència sencera”.

Els dos tipus d’elefants africans són tan genèticament diferents com l’elefant asiàtic i el mamut llanut, que els científics estan d’acord que són clarament dues espècies diferents, diu Reich.

Les proves signifiquen que els esforços de conservació poden haver-se de re-avaluar, diu Alfred Roca, científic expert en animals a la Universitat d’Illinois i un altre dels autors de l’estudi.

“Els esforços de conservació tendeixen a centrar-se en els elefants de sabana”, diu. “Però l’elefant de bosc també necessita ser una prioritat per a la conservació”.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

Elefants de bosc a l'Àfrica. Nicholas Georgiadis via The New York Times