Actualitat

Top 10 de descobriments científics de l’any

dimarts , 28/12/2010

La revista Time, en la seva habitual pràctica de fer rànquings de balanç dels darrers dotze mesos, ha classificat les 10 troballes científiques més rellevants o curioses del 2010. Són les següents:

1- El dinosaure més banyut que mai ha existit

2- Grans notícies d’una petita partícula

3- La nostra Lluna (més o menys) aquosa

4- El robot detectiu i el túnel mexicà

5- Et fas gran? Culpa aquest gen

6- La població de planetes es dispara

7- La darrera capa de mag

8- Us presentem els ancestres

9- Un nou element –potser

10- El gat que beu

John Rensten / Corbis

John Rensten / Corbis

L’instint maternal de les joves ximpanzés

divendres, 24/12/2010

A les ximpanzés joves femelles els agrada jugar amb branques com si fossin nines, segons un nou estudi publicat a la revista Current Biology.

Tot i que es van observar joves ximpanzés tant mascles com femelles jugant amb branques al Parc Nacional Kibale, a Uganda, les femelles tendien a bressolar-los més i a tractar-los com si fossin nens.

En els humans, els estereotips socials poden dictar amb què juguen els nens i les nenes, diu Sonya Kahlenberg, biòloga al Bates College a Maine i una dels autors de l’estudi.

“Els micos ens diuen que hi ha alguna cosa diferent al darrere d’això”, afirma.

Els investigadors han estudiat el comportament juvenil en una sola colònia de ximpanzés al llarg de 14 anys, i han observat 15 femelles i 16 mascles.

De les 15 femelles, 10 duien els pals amb elles, mentre que 5 dels mascles van ser vistos amb pals. Les femelles joves estaven, aparentment, imitant les seves mares, explica Kahlenberg. “Les femelles són les que més actituds maternals tenen”, diu. “Però no podem dir que no veiéssim aquesta actitud en els ximpanzés mascles”.

Una vegada, un mascle de vuit anys amb un pal va sortir del cau de la seva mare, va construir-ne un de més petit i va estirar-hi la seva branca.

Malgrat que es coneix que els ximpanzés adults també utilitzen branques o pals, les usen com a eines, no com a joguines. Ximpanzés “joves” es va definir com els que tenien entre 5 i 7.9 anys. Això equival aproximadament a les edats humanes d’entre 6 i 9 anys, diu Kahlenberg.

Sindya N. Bhanoo per THE NEW YORK TIMES

Chris Gash/The New York Times

Chris Gash/The New York Times

Ara, ratolins que canten

dijous, 23/12/2010

La nova notícia científica sorprenent, i potser desconcertant, és la creació en un laboratori d’investigadors japonesos d’un ratolí transgènic que piula. Els científics, de la Universitat d’Osaka, estaven creuant ratolins modificats genèticament per provocar-los canvis fisiològics i, de cop, sense esperar-s’ho, una  ventrada va sortir entonant sons que recorden el cant d’un ocell.

Els va agafar per sorpresa, perquè només anticipaven que es trobarien amb modificacions físiques –de fet, del mateix experiment van sortir-ne altres ratolins amb potes curtes i forma de gos salsitxa–. Quan se’n van adonar, van veure que el tret podia passar d’una generació a l’altra. Ara, el laboratori té més de 100 ratolins que piulen.

Els científics esperen que el descobriment els ajudi a entendre millor l’evolució del llenguatge humà, i estan estudiant si els ratolins fan sons diferents en situacions socials diverses. Els ocells canten ajuntant diferents sons com si fossin paraules, segons s’ha descobert amb anterioritat, però “els ratolins són millors per estudiar perquè són mamífers, i molt més propers als humans en les seves estructures cerebrals i altres aspectes biològics”, ha dit Uchimura, l’investigador principal.

Com explica The Huffington Post, actualment també s’estan fent estudis amb mutacions genètiques en ratolins per resoldre qüestions relacionades amb la malaltia del Parkinson, la depressió i l’autisme, entre d’altres.

En aquest vídeo hi podeu veure un ratolí cantant.

Beneficis cardíacs per als bevedors habituals

dimecres, 22/12/2010

Un nou estudi suggereix que el que importa per a la salut no és quant alcohol bevem, sinó quan i on el bevem.

Científics francesos van recollir dades dels hàbits de 2.405 homes a Irlanda i 7.373 a França, i van trobar que els francesos bevien més quantitat d’alcohol. A més, només el 12 per cent dels irlandesos bevia cada dia, comparat amb el 75 per cent dels francesos. Però també van descobrir que els irlandesos bevien d’una altra manera: el 9 per cent d’ells s’emborratxaven sovint (això es definia com cinc begudes o més durant un dia, com a mínim un cop a la setmana), comparat amb un 0,5 per cent a França.

Els científics van seguir tots aquests homes durant 10 anys. Després de controlar les dades per variables com si fumaven, els seus nivells de colesterol, la pressió sanguínia i altres riscos, van trobar que, comparats amb els que bevien una mica cada dia, tant els que s’emborratxaven sovint com els abstemis tenien el doble de probabilitats de tenir problemes al cor.

Hi ha diferències culturals en els hàbits a l’hora de beure, diu l’autor principal d’aquest estudi publicat a la revista BMJ, el Doctor Jean Ferrieres, professor de medicina a la Universitat de Tolosa.

“A França, la fruita, les verdures i el vi es consumeixen en el mateix àpat”, va dir. “Creiem que pots protegir el teu cor bevent cada dia amb un dels àpats complets. Però no sabem com desvincular l’efecte del vi de les altres coses”.

Nicholas Bakalar per THE NEW YORK TIMES

Attila Kisbenedek/AFP Photo

Attila Kisbenedek/AFP Photo

La dona sense por

divendres, 17/12/2010

Una dona de 44 anys que no pot sentir por és al centre de l’actualitat científica. L’estudi del seu cas ha dut a la troballa d’on se situa la por en el cervell humà.

Els investigadors han intentat de totes les maneres possibles espantar la dona, com expliquen a l’última edició de la revista Current Biology: les cases encantades li evocaven la curiositat, les aranyes i les serps tampoc funcionaven, i una bateria de pel·lícules de por li van semblar ben entretingudes.

Des de la dècada de 1930, en què es va descobrir que quan als micos se’ls treia una part del cervell ja no tenien por, l’experiment s’ha repetit en animals moltes vegades. Això ha dut a un consens entre els científics al voltant de l’afirmació que els animals perden la por quan se’ls treu l’amígdala, una estructura amb forma d’ametlla en una part profunda en una part profunda del cervell. Els darrers 50 anys, estudis diversos han m0strat que l’amígdala té un paper central en la generació de les respostes de por en molts animals, des de les rates fins a les mones.

Ara, doncs, els autors d’aquest estudi han confirmat que els humans es comporten de manera semblant quan els falta l’amígdala. “No hi ha molts humans amb aquest tipus de dany cerebral”, afirmava Justin Feinstein, el neuropsicòleg clínic que ha liderat la investigació, al New York Times. “Per sort, hem tingut accés a aquesta pacient, n’hem pogut estudiar els comportaments de por i hem llegit els seus diaris personals”. La dona, que anomenen SM, té una condició poc freqüent que fa que tingui forats on hauria d’haver-hi l’amígdala.

No tenir por de les aranyes o les pel·lícules pot ser relativament benigne, però els científics també han trobat que la SM ha arribat a posar la seva vida en perill. En una ocasió, va caminar per un parc sola a la nit i va ser atacada per un home amb un ganivet. La nit següent, va caminar de nou pel mateix parc.

Els investigadors intenten, en aquests moments, entrenar-la perquè es comporti amb més precaució. A la vegada, esperen que aquest avenç en el coneixement de com funciona el cervell permeti desenvolupar teràpies per a persones que tenen el problema contrari, passar massa por, com els veterans de guerra. Esperen poder disminuir els efectes de l’amígdala, a més d’amb psicoteràpia, amb medicació.

Fletxes en escàners cerebrals de la pacient coneguda com SM indiquen zones buides on hauria de tenir l'amígdala (Justin Feinstein via The New York Times)

El descobriment de l’any, segons Science

dijous, 16/12/2010

La revista Science ha escollit com a Descobriment de l’Any un aparell el moviment del qual només es pot explicar per les regles de la mecànica quàntica, que desafien el nostre “sentit de la realitat”.

“Fins aquest any, tots els objectes fabricats pels humans s’han mogut d’acord amb les lleis de la mecànica clàssica”, indica la revista de l’Associació Nord-americana per l’Avançament de la Ciència (AAAS, en anglès), que cada desembre distingeix la troballa més significativa de l’any. Al març, un grup d’investigadors de la Universitat de Califòrnia, Santa Bàrbara, va dissenyar un aparell “que es mou de maneres que només poden descriure’s com a mecànica quàntica, la sèrie de regles que governa el comportament de coses diminutes com molècules, àtoms i partícules subatòmiques”.

Aquest ha estat el descobriment escollit entre un grup de deu finalistes, entre els quals hi havia una gelatina vaginal, provada en dones sud-africanes, que va reduir en gairebé el 39% el risc d’infecció amb el VIH, i una píndola profilàctica que va reduir en gairebé el 44% les infeccions. També va competir per aquest reconeixement un equip d’investigadors de l’Institut J. Craig Venter, de Rockvilled (Maryland) i San Diego (California), que va construir un genoma sintètic i el va inserir en un bacteri substituint un àcid original de l’organisme. El nou genoma va fer que el bacteri produís un conjunt nou de proteïnes.

En el tercer lloc va quedar l’equip de biòlegs encapçalat per Svante Paabo, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolucionària a Leipzig (Alemanya), que va reconstruir dos terços del genoma complet de tres neandertals femenins que van viure a Croàcia fa entre 38.000 i 44.000 anys. Els investigadors van demostrar que els neandertals es van aparellar amb alguns humans moderns i van deixar la seva marca en el genoma humà.

Ser a dos llocs alhora?

El prototip de màquina quàntica “obre el camí per a una miríada d’aparells experimentals i potser per a proves del nostre sentit de la realitat”, afirmen els editors de Science. La teoria quàntica indica que un objecte molt petit pot absorbir energia només en quantitats limitades, mai pot restar permanentment quiet, i pot estar, literalment, a dos llocs alhora.

Els físics Andrew Cleland i John Martinis han dissenyat un prototip de màquina que consisteix en una paleta diminuta metàl·lica de semiconductor visible a simple vista, i han fet que “ballés” amb un ritme quàntic. Primer han refredat la paleta fins que ha arribat al seu estat fonamental, és a dir, l’estat energètic més baix permès per les lleis de la mecànica quàntica. Després, han augmentat l’energia del petit aparell en només un quàntum per produir un estat de moviment purament quàntic-mecànic. Com descriu l’article, l’aparell vibrant “és tan llarg com ample és un cabell”.

Segons l’article de Science, els físics van aconseguir posar l’aparell en ambdós estats al mateix temps, per la qual cosa va vibrar simultàniament una mica i molt, un fenomen estrany permès només per les lleis de la mecànica quàntica.

La utilitat del descobriment és que, segons Science, les màquines quàntiques podrien utilitzar-se en detectors de força ultrasensibles o per a la generació d’estats quàntics de la llum. “Podrien ajudar a provar els límits de la teoria quàntica i el nostre sentit de la realitat”, indica l’article.

“Per què un vehicle o una persona no poden ser a dos llocs diferents al mateix temps? Hi ha algun principi que ho prohibeixi?”, diu l’article. “Una manera de saber-ho seria posant en aquests dos estats objectes més grans”, agrega.

L’any passat, la revista va distingir amb el primer premi la troballa del Ardipithecus ramidus, “Ardi” entre els entesos, el fòssil d’una espècie d’homínid que va viure fa 4,4 milions d’anys.

Un volcà de gel a Tità, lluna de Saturn

dimecres, 15/12/2010

Els tres volcans de gel trobats a Tità, la lluna més gran de Saturn, donen proves que les erupcions explosives són possibles fora de la Terra. Els ha detectat la nau Cassini. Els cims i fosses volcànics són en una zona anomenada Sotra Facula, una zona de dunes de sorra a l’hemisferi sud del satèl·lit. Les muntanyes fan gairebé un quilòmetre d’alçada, i la fossa més profunda fa 1.500 metres de profunditat. Segons el geofísic nord-americà Randolph Kirk, “és una combinació que no pot provenir de res que no sigui el vulcanisme”, com informa Wired. “Això és el que ens emociona: Per fi hem trobat proves que Tità és un món actiu”.

Tità és l’únic cos del Sistema Solar, a part de la Terra, que té llacs, rius, núvols, i un cicle d’evaporació i pluja que els connecten a tots. Però les temperatures hi són tan baixes (al voltant de 150 graus sota zero) que els líquids fluïds són hidrocarburs com el metà i l’età, no pas aigua.

La lluna glacial, doncs, té una atmosfera densa i nuvolosa de metà i altres hidrocarburs. Però els astrònoms pensen que tot el metà s’hauria d’haver trencat per culpa de la llum solar fa milions d’anys, cosa que suggereix que alguna cosa a Tità vessa constantment metà fresc a l’atmosfera.

Un volcà de gel, anomenat criovolcà, podria ser el sortidor de metà que els científics buscaven. Però fins ara no s’havien trobat aquest relleu que indica la presència d’erupcions volcàniques.

Les dades que han permès el descobriment provenen de la nau Cassini de la NASA, gràcies a la qual els astrònoms han construït un mapa topogràfic en 3-D de la regió Sotra Facula. Han trobat tres muntanyes alineades. Els espectròmetres de la Cassini han trobat proves d’una mena de magma que flueix dels volcans i que cobreix les planes que els envolten, però encara no se sap de què està fet el magma. Podria ser una combinació d’aigua i amoníac, o podrien ser hidrocarburs semblants a asfalt fos, cera d’espelma o polietilè, segons el científic planetari Jeffrey Kargel de la Universitat d’Arizona. “Sotra Facula és el millor exemple d’una muntanya criovolcànica a Tità i a la resta del Sistema Solar”, afirma.

Si el material volcànic estigués basat en l’aigua, podria ser un lloc adequat per la formació de la vida, segons Kargel. El científic continuava “els volcans, a la Terra, destrueixen la vida, però a Tità, el criovolcanisme podria representar, potser, els líquids que formarien l’hàbitat per a la vida”.

Imatge de colors falsos, en què els verds representen el material volcànic i els blaus es creu que són dunes de sorra

Per què la grip porcina matava els sans?

dimarts , 7/12/2010

El virus pandèmic H1N1 va agafar el món per sorpresa quan va aparèixer la primavera de l’any passat. Una de les preguntes més intrigants de la coneguda com “grip porcina” era per què feia més mal a la població d’entre 20 i 50 anys, els més saludables, en principi, i no afectava els molt joves i els molt grans. Un estudi publicat a Nature Medicine revela que el virus podria haver tingut un còmplice inesperat: els propis sistemes immunitaris de les víctimes. Aparentment, els anticossos d’infeccions prèvies podrien haver augmentat la severitat de la grip porcina.

Segons els investigadors, els sistemes immunològics dels pacients de mitjana edat van fallar o respondre malament. Després d’examinar els pulmons de 75 víctimes joves i d’edat mitjana, van trobar una quantitat sorprenent d’una proteïna anomenada C4d, una molècula que normalment s’uneix amb anticossos per formar complexos immunitaris que lluiten contra els virus.

Quan els anticossos combaten un virus en condicions normals, fan venir el C4d, un compost que normalment ajuda a destruir virus. En el cas de la grip, la majoria de persones tenien anticossos per a les varietats de grip que circulaven, però aquests no van poder amb el virus pandèmic. Malgrat que el reconeixien i l’intentaven atacar, no eren capaços d’aturar-ne la multiplicació. Quan els anticossos i el C4d formaven els sistemes immunològics, Polack, un dels autors de l’estudi, creu que el tot el sistema es descontrolava. Enlloc de perforar els virus, els complexes immunitaris perforaven les venes de les víctimes i els inundaven els pulmons amb aigua i plasma. Així, aquesta proteïna que acostuma ajudar a eliminar virus, quan va trobar-se amb el del 2009 va ajudar a matar l’hoste.

Per conèixer-ne més detalls podeu consultar l’article de Nature News, o el que publica Science.

efectes H1N1

A l'esquerra, pulmons plens de la proteïna C4d (de color taronja). A la dreta, pulmons d'una persona sana

Petjades de l’home a altres mons

dilluns, 6/12/2010

La humanitat no només ha modificat el paisatge del nostre planeta. Mart, Venus, la Lluna… Hem visitat o enviat objectes a molts llocs de fora del nostre planeta, i en molts hi hem deixat restes o records involuntaris del nostre pas.
Si voleu fer una ullada a marques que ha deixat l’home en altres indrets del Sistema Solar i, de pas, aprendre més sobre algunes de les expedicions a l’espai, feu una ullada a aquest article.
Des de marques del robot nord-americà Spirit –que explorava Mart fins que va acabar atrapat en una trampa de sorra– que van durar menys d’un mes abans que el vent marcià no les esborrés, fins a un curiós robot soviètic que es va perdre el 1971 i aquest any la NASA ha localitzat -no té pèrdua, tampoc, la foto de com era el robot.

Opportunity a Mart

És una nau espacial a punt d’aterrar?

dimecres, 1/12/2010

No, és un núvol gegant de tempesta d’un tipus molt poc freqüent i potencialment molt sever, anomenat supercèl·lula. És la imatge astronòmica d’ahir de la NASA i la van fotografiar el juliol passat a Montana, als Estats Units.

núvol supercèl·lula