Equilibris

dimarts , 9/02/2016

La vida és un constant equilibri. Guanyes i perds. Adquireixes i consumeixes. Generes i gastes. Ho trobem a tot arreu; metabolisme, poblacions, equilibris atmosfèrics, reaccions nuclears,… I, és clar, els rius. Per molts urbanites els rius són simples corrents d’aigua de la que només en veuen la superfície i, potser, els beneficis que en poden treure.

Un delta com el de l’Ebre és un sistema en equilibri molt delicat. El riu aporta sediments que el fan créixer, sobretot durant les grans avingudes. El mar aporta corrents i onatge que el van desgastant, sobretot durant els grans temporals de llevant. La situació mai es manté estable definitivament i el terreny es va modificant segons les anades i vingudes de la natura. Si mirem mapes antics, el delta de l’Ebre era molt més reduït, però el riu afegia vint milions de tones anuals a la desembocadura. Molts es perdien, però el balanç era positiu i la terra guanyava terreny al mar.

Això va ser així fins que van intervenir els humans, van construir embassaments i l’arribada de sediments es va aturar dràsticament. Aquells vint milions de tones van passar a ser poc més de cent trenta mil tones. Naturalment, això va donar tots els avantatges al mar i el terreny va començar a recular de manera lenta, però implacable.

La gestió dels rius és un tema delicat. Ho és a tot arreu, però molt especialment en països secs com el nostre. Hi ha qui li agradaria deixar la natura intocada, impol·luta, però això és il·lusori. Qualsevol societat ha de treure partit dels recursos naturals dels que disposa. Això obliga a fer equilibris ja que moltes maneres d’aprofitar-los són incompatibles. Pots posar un port de pesca o un centre turístic, però els dos entraran en conflicte fàcilment. Pots posar industria o agricultura, però no les dues. Pots fer un parc natural per atreure turisme o pots obrir canteres i extreure minerals, però has de triar. L’únic important és fer les tries amb seny.

En el cas del delta pots triar ampliar les zones de regadiu o mantenir físicament el delta, però no pots tenir les dues coses. El delta necessita imperativament molta aigua per arrossegar els sediments que el fan existir i per molts arguments polítics o econòmics que s’esgrimeixin, la xifra de sediments mínima no canviarà. A l’equilibri entre el mar i el riu li són ben igual les tribulacions dels humans.

La tria de que fer, de quanta aigua s’ha de mantenir, s’hauria de fer amb seny, però l’experiència obliga a dubtar-ne. En un país com el nostre, amb la meteorologia esbojarrada que el caracteritza i amb el desenvolupament que ha tingut, segurament hi ha poques opcions a fer embassaments i connectar xarxes fluvials. De nou, l’important es fer-ho amb seny. En ocasions pot semblar que els qui prenen aquestes decisions són ignorants que no entenen la dinàmica dels rius, o que pensen que un país de secà es pot transformar en un de regadiu sense cap cost, però de ben segur que els envolten tècnics que ho saben perfectament. Sense descartar que siguin ignorants, és més probable que coneguin el problema, però que ho considerin un mal menor per defensar interessos en forma de diners, vots o influències.

De nou un equilibri, un balanç. A un costat hi ha un territori físic, un ecosistema complex, una indústria pesquera, un reclam turístic, una cultura particular, una manera de viure i d’entendre la vida al voltant d’un riu. A l’altre, uns interessos, unes solucions fàcils i unes ambicions portades més enllà del que la dinàmica de la natura permet.

A mi em sembla clar quin és el costat correcte.

Vacunes a TV3

dilluns, 8/02/2016

Un reportatge força interessant ahir al “30 minuts” sobre el moviment anti-vacunes. I com acostuma a passar, també era força il·lustratiu seguir les opinions que s’anaven generant a twitter. Cal dir que el programa va encertar en no plantejar-ho com un debat obert. Tot i que hi van presentar defensors de les dues opinions, vaig quedar amb la sensació que no buscaven una falsa equidistància. Un fet que s’agraeix per infreqüent. Cap programa seriós buscaria equidistància per discutir si els cinturons de seguretat salven vides, si la Terra és plana o sobre quina és la velocitat de la llum. Que totes les opinions tenen el mateix valor és un pilar de la democràcia, però no de la ciència. Aquesta vegada em va semblar un bon exemple de televisió entesa com a servei públic.

Un fet interessant va ser la mena d’arguments esgrimits per pares que no vacunaven. Bàsicament eren arguments emocionals. “Una xeringa així a un nen d’un més i mig!”. “Em molesta l’actitud pedant dels metges”. “No entenc els motius que m’estan donant per fer-ho”. “Només cal agafar la capseta i ja en tens prou per saber que allò que injectem és verí”. Cap d’aquests motius es basa en una reflexió o en un coneixement, sinó que surt del més profund de les emocions. Por, rebuig, desconfiança… amanit amb una bona dosi de desconeixement sobre el que és i com funciona un sistema immunitari.

El cas del fanatisme religiós és un tema apart. De fet, no deixa de ser un més dels molts disbarats que es fan en nom d’interpretacions malaltisses de llibres que es consideren sagrats.

Els arguments pretesament científics contra les vacunes no s’aguanten gaire. De fet fregaven l’absurd. Hi havia qui defensava que com que tota la comunitat científica defensa la mateixa postura, allò era feixisme. Un argument que, de nou, és més emocional que científic. Tots estem d’acord en que les plantes fan fotosíntesi, que pi=3.14159… o que el d’hidrogen és l’àtom més petit de tots. Això és indicatiu d’una dictadura ideològica? Quan ho vaig sentir vaig pensar que no era gaire diferent del raper B.o.B dient que la Terra és plana. Amb la diferència que el cas de B.o.B segurament és per fer-se notar i no afecta la salut de ningú.

D’altra banda hi ha un rerefons important causat pel desconeixement de com funciona la ciència i els temes que hi van associats. Com és normal, les llistes d’efectes secundaris espanten i la composició de la vacuna pot semblar estranya, però cal posar-ho. La composició, per descomptat, i els efectes secundaris, només que hagin passat una vegada a algú en tot el planeta, cal posar-ho. En realitat ens haurien d’inquietar més les preparacions de medicaments “naturals” on ningú t’informa de la composició exacte ni dels efectes secundaris. I no, no es veritat que no en tinguin. No hi ha res que no pugui tenir algun efecte secundari indesitjat en alguna persona.

El tema sempre és com fer entendre a aquestes persones que estan en un error. Hi ha casos en els que no hi ha res a fer i no cal perdre-hi el temps. També cal separar la discussió sobre si una vacuna es segura i eficaç del debat, també important, sobre l’ètica de les farmacèutiques. Però moltes vegades són simplement pares als que no els resulta senzill descartar les informacions errònies, o directament falses, que es troben a internet. La feina dels professionals de la salut no es limita a diagnosticar i tractar malalties. Cal cuidar als pacients (o als pares dels nens) i transmetre confiança, serenitat i enteniment. Complicat, i encara més en les condicions de saturació en les que han de treballar, però s’ha de fer. La immensa majoria de persones són prou intel·ligents per entendre els arguments que justifiquen la vacunació si es dóna de manera entenedora i dedicant-t’hi una mica de temps.

Mineria espacial

dijous, 4/02/2016

“No et pots apropiar del mar, però si que en pots treure els peixos que hi ha”. Aquesta vindria a ser la filosofia que impregna la política i la legislació sobre les explotacions de recursos marins i sembla que aviat s’estendrà més enllà. Algunes companyies americanes s’han posat a la feina per obtenir recursos minerals a l’espai. Bàsicament s’han adonat que aviat serà més rendible anar a recollir minerals als asteroides que no pas a les mines terrestres.

Els europeus s’estaven quedant enrere, però un país ja ha pres la iniciativa d’invertir també en empreses de mineria espacial. El petit ducat de Luxemburg crearà el marc legal adient per poder potenciar aquest sector aeroespacial.

El problema era el Tractat de l’Espai Exterior, que impedia apropiar-se de l’espai i dels cossos celestes. Bones intencions que s’han mantingut fins que han aparegut els beneficis. Res de nou d’altra banda. La interpretació que en fan ara és que “no m’apropiaré de cap asteroide, però si dels minerals que hi hagi”. Suposo que després vindran els detalls que permetran endur-se l’asteroide si es prou petit.

Més enllà de la legalitat, l’incentiu per emprendre aquesta aventura és senzill d’entendre amb un exemple: En alguns asteroides pot haver-hi més platí que tot el que hem extret de la Terra fins ara. Molts també contenen quantitats importants d’aigua infiltrada en les seves roques. Aquesta és senzilla d’obtenir. N’hi ha prou amb escalfar la superfície per fer-la tornar líquida o gasosa i recollir-la. L’aigua és valuosa, però l’hidrogen amb que està feta pot emprar-se com a combustible per la nau recol·lectora. Tant bon punt la tecnologia ho permeti només serà qüestió de temps que algú vagi a recollir-ho.

I ja hi ha empreses treballant-hi. Passar per les seves webs és una mica com entrar en una pel·lícula de ciència ficció. Per descomptat el que mostren són projectes que encara trigaran a veure la llum, però el cas és que ja hi estan invertint.

Contra el que pugui semblar, la tecnologia per extreure els materials interessants no és massa complicada. No cal perforar ni res d’això, simplement recollir el que hi ha a la superfície de l’asteroide ja que molts semblen estar fets per grapats de material acumulat i feblement compactat. De vegades n’hi haurà prou recollint la regolita superficial. Aquella pols feta per materials esmicolats que cobreix indrets on no hi ha vent ni pluja que ho netegi.  El material es pot processar allà mateix per portar de retorn només els minerals interessants o es pot portar tot a òrbites terrestres o lunars per anar-ho processant aquí amb més calma. Anant una mica més enllà amb la imaginació, colonitzar Ceres esdevindria un objectiu d’un interès estratègic innegable. El planeta nan situat dins el cinturo d’asteroides permetria controlar la majoria de la mineria espacial del sistema solar. Ja hi ha obres de ficció que exploten aquesta idea.

Sigui com sigui, ja estan treballant en identificar les trajectòries dels asteroides més prometedors i potser en pocs anys veurem un nou tipus d’indústria en marxa. Això pot permetre deixar enrere les limitacions per l’escassesa de molts minerals i farà que la tecnologia espacial faci un bon salt endavant. Una cosa, però, estic segur que seguirà igual. Els miners espacials que s’embranquin en la feina guanyaran molts menys diners que les corporacions i els grans inversors que s’ho miraran tot des de la comoditat de la Terra.

Ni endorfina ni miosina; una vesícula i una kinesina

dimecres, 3/02/2016

Cada vegada és més evident que a la vida real, la veritat és poc rellevant. L’important és que les coses caiguin en gràcia. En el fons és fàcil d’entendre-ho ja que moltes vegades les fantasies són molt més agradables que la realitat. Però això no vol dir que la veritat no tingui gràcia. I és una llàstima deixar escapar una realitat fascinant per una fantasia, encara que aquesta sigui molt agradable.

La imatge del costat està proliferant de manera viral per les xarxes socials. En la versió animada fa molta gràcia ja que la molècula de sota es desplaça com si fos un pallasso caminant per una corda. A sobre porta enganxada una gran bola que es va movent amb suaus ondulacions. I al peu de la figura hi podem llegir: “Una molécula de miosina lleva endorfina sobre un filamento neuronal. Amigos, están viendo la felicidad, literalmente”

Un concepte fantàstic! La base química de la felicitat desplaçant-se per una neurona!

Fantàstic, però erroni. Ni és la miosina, ni es desplaça per un filament neuronal, ni porta una molècula d’endorfina. És que ni una!

I malgrat tot, la imatge és fabulosa i descriu un procés extraordinari que està passant dins les nostres cèl·lules constantment.

Recordo quan era petit i estudiava, als llibres de ciències naturals, l’estructura de la cèl·lula. Eren unes cèl·lules ben acolorides, amb un nucli molt gran i tot d’estructures amb noms estranys. Reticle endoplasmàtic, mitocondris, aparell de Golgi, lisosomes, centríol,… I la cèl·lula feia coses. Captava molècules i hi havia unes vesícules que circulaven per dins. Els vacúols, que treien restes d’excreció cap enfora, o unes altres que sortien de l’aparell de Golgi de manera que semblava que s’estava desfent. Era tot un món microscòpic on hi passaven processos misteriosíssims.

Amb el temps vaig conèixer millor les cèl·lules. I un bon dia vaig descobrir una cosa que mai m’havia plantejat: Com s’ho fan les vesícules de dins la cèl·lula per desplaçar-se? I com ho saben on han d’anar?

Doncs la resposta està, precisament, en la imatge de moda. La cèl·lula està plena de petits filaments, anomenats microtúbuls que actuen com si fossin una bastida interna. No només tenen una funció estructural sinó que també son vies per desplaçar-se. Si vols anar d’una banda a altra de la cèl·lula, només has de seguir el microtúbul correcte. Per fer-ho, també hi ha una proteïna, feta per dos unitats allargades i enrotllades l’una al voltant de l’altra, que té la curiosa capacitat de “caminar” per sobre el microtúbul.

El mecanisme és simple. Una de les unitats es mou cap endavant i s’enganxa al microtúbul. Això és el senyal perquè l’altra es desenganxi i giri cap endavant, enganxant-se al seu torn al microtúbul. Això torna a ser el senyal perquè la primera es desenganxi i es desplaci cap endavant. El mecanisme és simple, i el resultat és una molècula caminant per un microtúbul. Per això s’anomena “kinesina” o “cinesina”, pel grec “kineo”, que vol dir “moviment”.

Quan cal enviar una vesícula cap a, posem per cas, la membrana cel·lular, el que es fa és unir la vesícula a un extrem de la kinesina, que es desplaçarà lentament seguint un microtúbul i, en fer-ho, arrossegarà la vesícula cap al seu destí. Dins la vesícula pot haver-hi qualsevol cosa; enzims digestius, restes cel·lulars, receptors hormonals, citocines de senyalització,…

És un mecanisme extraordinari, elegant i que ens permet seguir vius, ja que sense ell, les cèl·lules no podrien fer res. Per això sap greu que el mostrin i parlin d’endorfines, miosines i neurofilaments. Tots també molt interessants, però que simplement són altres històries.

(Per cert, la imatge es una petita part d’un vídeo fabulós que mostra el que passa dins un limfòcit. Si teniu una estona, no us el perdeu!)

L’aniversari del Challenger

dimarts , 2/02/2016

Fa uns pocs dies es va complir el trentè aniversari del desastre del Challenger. La catàstrofe que, sobtadament, va trencar amb l’optimisme sobre l’exploració espacial i ens va recordar a tots que sortir del planeta és una aventura difícil i, sobretot, molt arriscada.

Les imatges costen d’oblidar. El transbordador espacial era la joia de la corona de la NASA. La màquina que permetia pujar fins l’espai i tornar a terra, aterrant com un avió. Aquella flota de transbordadors (L’Endeavor, l’Atlantis, el Discovery, i els malaurats Columbia i Challenger) havia d’obrir una nova era en l’exploració espacial. La propaganda de la NASA els venia com el súmmum de la tecnologia. I potser ho eren, però al final van resultar uns aparells excessivament cars, excessivament complexos i excessivament mal dissenyats.

El problema era que es va trencar una manera de fer les coses. Normalment comences amb un coet i, mica a mica, vas millorant el disseny, vas perfeccionant el sistema, vas incorporant millores. A partir dels errors i dels problemes vas trobant solucions però intentes mantenir el que saps que funciona. Amb els transbordadors espacials hi havia massa conceptes nous dissenyats a partir de zero. Es poden crear noves solucions que no estiguin basades en dissenys antics, però si ho fas en massa sistemes simultàniament, el risc de desastre augmenta moltíssim.

I això és el que va passar el 28 de gener del 1986. Simplement aquell dia feia massa fred. Un fred que va endurir excessivament uns anells que servien per unir diferents segments dels SRB, els coets acceleradors sòlids (els coets laterals del sistema de llançament dels transbordadors espacials). Unes juntures que havien de ser relativament flexibles per permetre adaptar-se a les vibracions al moment del llançament. En condicions normals ja ho són, però si fa massa fred, el material s’enduria i perdia flexibilitat. Aleshores, les vibracions els desgastaven i trencaven. Un fet que el gran Richard Feynman va demostrar de manera molt gràfica posant un fragment de junta plegat en un vas d’aigua amb gel i mostrant com ja no recuperava de seguida la seva forma inicial.

Els tècnics ja ho havien notat, però com que el desgast era de aproximadament la meitat de la juntura, algú va concloure que hi havia un “factor de seguretat 2″. Un disbarat, ja que el que hauria hagut de concloure era que alguna cosa anava molt malament en aquelles peces. Però la estructura de decisions del programa del transbordador espacial tampoc era una obra mestra i ningú agafava el toro per les banyes.

De manera que quan el Challenger es va enlairar, una de les juntes finalment es va trencar i un raig de gas calent a pressió va sortir per un costat i va impactar contra el coet central, que anava carregat amb el combustible per enlairar-se. Això va trencar algunes peces d’unió de la estructura, que es va desenganxar, es va perdre tota la aerodinàmica, l’equilibri de forces se’n va anar en orris i setanta tres segons després de l’enlairament la nau es va desintegrar.

La cosa encara va ser més terrible. La cabina on hi havia la tripulació va mantenir la integritat i se sap que encara eren vius ja que van activar alguns interruptors del panell de control. Potser van acabar perdent el coneixement, però també es possible que sobrevisquessin durant els més de dos minuts de caiguda cap al mar. Allà, l’impacte contra la superfície va representar una desacceleració instantània de més de dues-centes g. Impossible de resistir per cap material i menys per cap persona.

Aquell accident, i el posterior del Columbia, van segellar el futur dels transbordadors espacials. L’espai és la última frontera, però explorar-lo comporta molt més risc del que la rutina dels llançaments de coets ens pot fer pensar.

Geometria astronómica a Babilònia

dilluns, 1/02/2016

Una hora té seixanta minuts, una circumferència tres-cents seixanta graus i els ous els comprem per dotzenes. És curiós, ja que nosaltres comptem basant-nos en la xifra 10 de manera que les hores haurien de tenir cent minuts, les circumferències també 100 graus i els ous els hauríem de comprar en paquets de deu. Però no és així, i el motiu el trobem a Babilònia.

Els antics babilonis feien servir un sistema matemàtic basat en els números dotze i seixanta. El dotze anava molt bé per comptar amb els dits. Amb el polze podies anar assenyalant les tres falanges de cada dit i com que podien fer-ho sobre quatre dits, apareixia el dotze de manera natural. Si calia comptar més enllà del dotze aixecaves un dit de l’altre mà i tornaves a començar. Això podies repetir-ho cinc vegades de manera que amb els dits arribaven a contar fins al seixanta i aquest va ser el seu número de referència.

Quan fem servir sistemes de comptar basats en les xifres dotze, seixanta o tres-cents seixanta, segurament estem fent servir una herència llunyana dels matemàtics babilonis. Als matemàtics no els fa res ja que son xifres amb més divisors que els basats en el deu. I és que de vegades ens costa recordar que a l’antiga Mesopotàmia, fa tres mil quatre cents anys ja feien servir matemàtiques amb un nivell força acceptable.

I un recordatori de com podien ser de bons l’han descobert fa poc estudiant unes velles tables de fang dels voltants de l’any 350 a.C. Allà hi han desxifrat els càlculs que feien els babilonis per calcular els moviments del planeta Júpiter. El més interessant en aquest cas és la manera que feien servir per calcular-ho.

Si ens parlen de moviment i velocitat de seguida pensem en una línia. Determinant el moment inicial, el moment final i la llargada de la línia podem establir velocitats. Però quan mirem els planetes, que giren al voltant del Sol ens trobem que la manera correcta era imaginant el cercle per sobre del que es mourien i tenint en compte l’àrea de l’arc recorregut. Això ho va descobrir el gran Kepler, al segle XVII, però ara hem vist que també ho feien servir els babilonis uns quants mil·lennis abans.

El curiós és que el que feien servir eren un altre tipus d’àrees. Ells treballaven amb trapezis. A partir de l’àrea de trapezis determinats observant el moviment aparent de Júpiter al cel calculaven com variava la velocitat del planeta al llarg del temps.

Els investigadors que han desxifrat les tauletes han dit que ignoren si era un sistema generalitzat o el treball d’un paio genial que no va transcendir més enllà. Fos com fos, ens hem de treure el barret davant la capacitat de persones que fa mil·lennis, i disposant d’unes eines i una tecnologia extremadament rudimentàries, podien fer autèntiques obres proeses intel·lectuals.

Teletransportar un organisme

divendres, 29/01/2016

“Troben la manera de teletransportar un ésser viu!”; “La ciència a un pas de teletransportar un organisme viu”; “El teletransport d’éssers vius, cada vegada més a prop”. Aquests són alguns dels titulars que es podien llegir fa uns dies en articles plens de referències a Star Trek. Espectacular, ja que fa molta gracia (i una mica de por) gaudir de la capacitat de teletransportar-te instantàniament d’un indret a l’altre. Però, per descomptat que la cosa no va per aquí i comença a ser hora de fer una demanda important:

Amics físics! Feu el favor de deixar ben clar de que coi esteu parlant quan parleu de teletransport!!!

Quan un físic parla de teletransportar, gairebé sempre fa referència a propietats quàntiques. I sentir la paraula quàntica ja ens ha d’encendre les alarmes. Les coses no seran el que semblen. Aquesta és precisament una de les gràcies de la física quàntica. El que es teletransporta no són partícules, no són àtoms i, per descomptat, no són organismes. Es transporta l’estat quàntic de les partícules.

Això de l’estat quàntic és a manera de descriure les característiques d’algun sistema i pot ser moltes coses. L’espín d’un electró és el més conegut. L’electró pot actuar com si estigués girant cap a la dreta o cap a l’esquerra. Teletransportar l’estat quàntic d’un electró a un altre ve a ser com aconseguir que un giri en el mateix sentit que l’altre. Ep! No desapareix un electró i apareix a un altre costat. La informació sobre com està girant és el que es teletransporta a un altre electró diferent del primer però que ja existia.

El que deia. Molt menys excitant que el teletransportador de la nau Enterprise.

Aquesta vegada passa el mateix. Volen agafar un bacteri i teletransportar a un altre bacteri algunes propietats quàntiques del primer. Concretament posen l’exemple de teletransportar l’espín d’un electró d’un radical de glicina. Dit així perd bona part de la gràcia, però és el que hi ha. I com que, a més, els han de congelar, podem discutir si els organismes seguiran vius o no.

També n’hi ha que han especulat amb que el que es pot teletransportar es la memòria. No m’ha quedat clar si es refereixen a la memòria dels estats quàntics i tornem a tenir un problema de significat de les paraules, o fan referència al fenomen mental de la memòria. Això tampoc està clar ja que, per començar, encara no tenim gens clar que la memòria sigui un fenomen quàntic. Podria ser-ho, però també pot no ser-ho. Simplement encara no sabem quina és la seva base biològica de manera que tot és més que especulatiu.

Entenguem-nos. El que proposen fer és un avenç espectacular, però la idea que en traiem la majoria a partir dels titulars, no té gaire res a veure amb el que estan fent. Això acostuma a passar en la ciència, però en el cas de la física quàntica és una constant. Tant, que el primer manament per qualsevol periodista que es fiqui en temes de ciència hauria de ser “no agafaràs el nom de la quàntica en va”.

L’aroma d’un vell llibre

dijous, 28/01/2016

“Eran las siete de una calurosa tarde en las colinas de Seeonee, cuando papá Lobo despertó de su sueño diurno, rascóse, bostezó y estiró las patas una tras otra para quitarse de encima la pesadez que en ellas sentía aún. Mamá loba estaba hechada, caído el grande hocico de color gris sobre sus cuatro vacilantes y chillones lobatos, mientras la luna brillaba a la entrada de la caverna donde todos ellos vivían.”

Hi ha moments en els que vols tornar a indrets coneguts, a recordar la màgia de sentir-te jove, somiar amb aventures com les d’abans i refer camins que et són familiars. Una manera genial de fer-ho és tornar a llegir algun llibre que t’impactés quan eres jove. A les seves pàgines trobes sensacions oblidades, records perduts i emocions que mantenies ocultes. És una de les moltes màgies dels llibres i en el meu cas, un dels preferits és una vella edició de “El libro de las tierras vírgenes”. El que ara coneixem com “El llibre de la Selva”.

Hi ha, però, un detall important. Quan busco aquesta mena de recolliment, he de llegir el mateix exemplar del llibre. Les mateixes tapes dures, el mateix paper groguenc, les mateixes taques a les fulles i, sobretot, la mateixa olor de llibre vell. És una edició de 1944 que corria per casa i amb la que vaig descobrir que les històries originals eren infinitament millors que les ensucrades versions de Disney. El cas és que quan agafo un exemplar nou del mateix llibre,… no és el mateix.

Hi ha molts motius, però un d’important és l’objecte en sí i, sobretot, aquella olor particular i inconfusible de llibre vell. D’aquell vell llibre en concret. Una olor que no la genera cap producte individual sinó una barreja de moltes molècules volàtils que es van generant a mida que el llibre envelleix.

Els materials que componen un llibre són sobretot els del paper i els components particulars amb els que es va fer la tinta. Afegits a aquests components també hi ha productes per aclarir, per fixar, per donar textura, per facilitar la unió entre les fibres,…

La pasta de paper és fa a partir de la fusta d’arbres i es compon principalment de dos polímers de sucres: la cel·lulosa i la lignina. En el cas de la cel·lulosa es tracta de centenars o milers de molècules de glucosa unides de determinada manera i formant una mena de xarxa que dóna resistència als vegetals. La lignina, que és l’altre component fa una funció similar però químicament es més complex. És un polímer de fenols entrelligats de manera que la seva composició exacte varia segons la planta. Això fa que cada pasta de paper sigui lleugerament diferent.

El que passa és que amb els anys hi ha reaccions químiques que lenta, però inexorablement van trencant alguns dels components d’aquests polímers. Un trencament que pot passar de diferents maneres segons el grau d’humitat, l’exposició a la llum i, de nou, la composició inicial. La gràcia és que aquests fragments moleculars que es van deixant anar són compostos volàtils que acabem aspirant i detectant en forma d’una olor que dependrà de la barreja exacte de productes que alliberi aquell llibre en concret.

El benzaldehid i el furfural aporten olor a ametlles, l’etilbenzè i el toluè donen un toc dolç, la vainillina té, naturalment, aroma de vainilla, l’etil-hexanol afegeix aromes fruitals i el guaiacol un toc fumat. Com si parléssim de vins, els llibres vells tenen una barreja particular d’aromes transportats per uns productes químics generats a mida que els components del paper es van oxidant, hidrolitzant i alliberant.

Poques coses hi ha amb més capacitat per transportar-te mentalment al passat que els aromes que vas detectar en algun moment i que, no saps com, el teu cervell encara recorda amb precisió. En el cas dels vells llibres m’encanta com em fa tornar a reviure un passat llunyà al que, de tant en tant, m’agrada fer-hi una visita. També és una interessant manera de verificar que a més del contingut, l’objecte físic que el conté també té la seva importància.

I ara, si em permeteu, passaré una estona amb una vella amiga que, si m’hagués limitat a la versió Disney potser no hauria conegut mai.

“Esta es la historia de la gran guerra que Rikki-tikki-tavi sostuvo, con su solo esfuerzo, en los cuartos de baño de la gran bungalow, en el acantonamiento militar de Segowlee….”

Benvolguda Universitat

dimecres, 27/01/2016

Benvolguda Universitat, hem de parlar…

Jo sempre he confiat en tu. Sempre he pensat que eres mereixedora del prestigi que tenies i que havies guanyat a base de treball i rigor durant molts i molts anys. Representa que ets el temple del coneixement, el bressol de la ciència, la referència del saber. Els membres de la Universitat es dediquen a estudiar, investigar i transmetre el que aprenen i descobreixen. És per això que existeixes des de fa segles, oi?

Oh! Ja se no ets com les grans Universitats anglosaxones. En aquest país no tenim cap universitat entre les cent millors del planeta. No pots presumir de grans descobriments ni gaires premis Nobel entre els teus membres. En ciències, l’únic Nobel d’aquestes contrades va ser el gran Ramon y Cajal i ja en fa més de cent anys d’això. Aquest és un detall que no sembla amoïnar gaire a la societat però crec que a tu sí que t’hauria d’inquietar, al menys una miqueta.

De totes maneres, jo ja t’accepto tal com ets i valoro les teves modestes contribucions al coneixement científic. També tinc molt present la tasca de formació que fas i que permet que altres països més implicats amb la ciència disposin de professionals de bon nivell. Conec el país i se que no et puc demanar miracles.

Però des de fa un temps no entenc la teva actitud. De vegades et trobo amb males companyies i es fa difícil mirar a un altre costat. Tu, que presumies de racionalitat, de creure en les dades i no en modes, opinions o supersticions, aculls cursos d’astrologia. Tu que saps com ningú la importància de mesurar i demostrar abans d’afirmar res organitzes classes de reiki. Tu que em vas ensenyar el que era un àtom, un receptor, un placebo i un assaig doble cec organitzes cursos d’homeopatia.

Ja se que són casos puntuals i reconec que altres vegades has estat a l’altura de les circumstancies al retirar el suport i no donar altaveus als qui promouen just el contrari dels valors que defenses. Però fins i tot en això és freqüent que l’actitud de fermesa no surti de tu sinó que calgui recordar-t’ho.

El món canvia molt de pressa. Res de nou d’altra banda, però ara s’imposa la imatge i la simplicitat en els arguments. Si, ni que sigui per omissió, acabes donant la sensació que recolzes la superstició, quina autoritat et quedarà després? Amb quins arguments demanaràs a la societat que inverteixi en tu, en el coneixement i en la raó? Com exigim proves de l’eficàcia i seguretat dels medicaments si sota les teves sigles es defensa que n’hi ha prou amb la opinió subjectiva d’uns quants? Com vols aconseguir instal·lacions noves per estudiar l’Univers si fas cursos on l’energia és una cosa que flueix de les mans dels iniciats sense que calgui mesurar-la ni definir-la? Com pots deixar que es discuteixi la utilitat i seguretat de les vacunes amb arguments que no resisteixen una anàlisi seriosa sense alçar la teva veu de manera clara i decidida?

Igual que la muller del Cèsar havia de ser honesta i, a més semblar-ho, a tu et pertoca ser la defensora del coneixement científic, però també has de semblar-ho. Recorda que, qui calla, sembla que atorgui. Que membres de la teva comunitat defensin que la Terra no gira i és el centre de l’Univers, no ajuda en aquest sentit. I limitar-te a fer una nota dient que no recolzes aquesta postura, no acostuma a ser suficient. N’esperem molt més de tu. És veritat que fa mandra, és cansat i, sovint no serveix de gaire, però ho has de fer. Sinó, qui ho farà?

Universitat, malgrat que com qualsevol creació humana tens defectes, febleses i contradiccions, et pertoca ser el bastió del coneixement. No pas l’únic, per descomptat, però si un dels més importants. Per això m’inquieto si et veig apàtica quan toca defensar la teva postura. Però no em facis massa cas. Potser és que m’hi fixo massa…

El risc de la recerca

dimarts , 26/01/2016

Quan es dissenyen nous medicaments primer es fan un grapat d’estudis en els tubs d’assaig o en cultius de cèl·lules per veure si actuen sobre les molècules que pensem que actuen. Després toca fer les proves en animals per veure si segueix actuant com pensem i per identificar efectes secundaris. Per molt que fem proves en cèl·lules, un medicament pot actuar sobre un altre tipus de cèl·lules diferents o sobre combinacions de cèl·lules, de manera que cal provar-ho en éssers vius. Finalment arriba el moment en que cal provar-ho en humans. Primer en voluntaris sans, per veure si encara s’escapa algun efecte inesperat, i després en pacients per comprovar si realment cura allò que esperem curar.

Un procés llarg, car, empipador i arriscat. Però de moment no hem trobat cap manera de fer-ho millor. El risc pels humans és petit, ja que abans que ningú el prengui s’ha provat en moltes condicions. Però per molt petit que sigui, mai no és zero, i això s’ha posat de manifest de manera tràgica aquest gener.

A França, l’empresa Biotrial es dedica precisament a això, a fer assaigs clínics de nous fàrmacs. Feia uns mesos que estaven provant un producte anomenat BIA-10-2474 que actua com un inhibidor de la “hidrolasa de les amides dels àcids grassos” o FAAH (per fatty acid amide hydrolase en anglès). Aquest enzim participa, entre altres coses en la degradació dels endocannabinoides i això el fa molt interessant en els tractaments contra el dolor.

Els endocannabinoides son uns productes que fabrica el nostre cos (com la anandamida) i que actuen sobre algunes vies nervioses relacionades amb les sensacions d’eufòria, inhibició del dolor, memòria, sòn, i moltes altres. La gràcia del la marihuana (Cannabis) és que conté productes (els cannabinoides) similars als endocannabinoides que també activen aquestes vies.

El cas és que controlar els nivells d’aquests productes pot ser útil en diferents malalties. Per exemple, hi ha qui nota molt dolor perquè té pocs endocannabinoides. Si aturéssim l’enzim que els degrada, la quantitat que tindria augmentaria i el dolor seria menor. Per això hi ha diferents medicaments enfocats a inhibir la FAAH. El cas del BIA-10-2472 és estrany perquè ja havia passat totes les proves en cèl·lules i en animals, però també s’havia administrat a humans sense problemes. El que passa és que en els medicaments cal assegurar-se que dosis més altes tampoc donen problemes, de manera que el set de gener van començar un estudi administrant dosis cada vegada més elevades.

En principi pensaven que encara estaven dins els marges de seguretat, però va resultar que no. Sis dels voluntaris van començar a tenir problemes neurològics entre el tercer i el cinquè dia i un d’ells va morir. Per descomptat, l’estudi es va interrompre immediatament. També altres estudis sobre diferents inhibidors de la FAAH fets per altres empreses. Una història tràgica que recorda una altra que va passar l’any 2006 (tot i que al final, els afectats per aquell cas se’n van sortir)

Ara mateix no se sap que va causar aquests efectes. Com que va passar quan provaven les dosis altes sembla que no estaria relacionat directament amb la FAAH. El medicament pot interactuar, en els humans, amb algun altre enzim que seria el que els ha causat la mort. La interacció seria baixa, de manera que a dosis normals, no es notaria però a dosis més elevades ja tindria importància. O potser hi ha algun òrgan que el transforma en alguna molècula tòxica pels humans però fins que no se’n pren molt no es nota la toxicitat.

En tot cas ara tocarà investigar el que ha passat i veure que passa amb altres fàrmacs similars. Però sobretot caldrà tornar a revisar els protocols per fer els assaigs amb medicaments. Sempre arribarà un moment en que algú haurà de provar per primera vegada el fàrmac i mai no podrem reduir el risc del tot, però hem de fer que sigui tant baix com sigui possible.