Com tenim la goteta?

dijous, 19/09/2019

Aquí al Centpeus hi ha hagut bastants temes recurrents, però n’hi ha un que em fa una especial gràcia i que ocasionalment repasso a veure com està. Es tracta del “Pitch drop experiment” o “l’experiment de la gota de brea”. L’experiment continuat més llarg de la història. El va començar, l‘any 1927, Thomas Parnell, un professor de física a la Universitat de Queensland, a Austràlia amb idea de demostrar que, encara que sembli sòlida, la brea és un líquid. Si ens sembla sòlida és només perquè és extremadament viscós i, encara que flueix com qualsevol líquid, ho fa a una velocitat increïblement lenta.

Per demostrar-ho va agafar un grapat de brea, la va fondre i la va dipositar dins un embut. Es va esperar un parell d’anys, fins al 1930, a que solidifiqués totalment, va posar un vas sota l’embut… i va esperar. Vuit anys després va caure la primera gota. La segona va fer-ho l’any 1947, i així ha seguit, caient una gota cada vuit o nou anys. De manera que sí. Per molt dura que sembli, la brea és un líquid. En realitat passa el mateix amb el vidre, que tampoc és un sòlid sinó un líquid superviscós, però en aquest cas caldrien milers d’anys per veure formar la gota.

El professor Parnell només va veure caure dues gotes, ja que va morir l’any 1948. Aleshores l’experiment va passar a ser controlat per John Mainstone, un professor de matemàtiques de la mateixa universitat. Ell va veure caure sis gotes més abans de morir, l’any 2013. I ara el relleu l’ha pres el professor Andrew White, que va veure caure la seva primera gota l’any 2014.

Dir que les “van veure” és una exageració, ja que ningú ha vist mai el moment de la gota caient. Des de fa uns anys hi ha una webcam que permet controlar-la, però la del 2000 va fer-ho just quan la càmera s’havia espatllat momentàniament. D’altra banda, la del 2013 va arribar a tocar les gotes prèvies, de manera que van decidir canviar el recipient i en fer-ho, la gota es va trencar. Potser hi haurà més sort amb la gota que fa deu i que s’espera que caigui al voltant del  2027. Notareu que ara ja no són vuit anys per gota sinó uns dotze. El motiu és que a la Universitat van posar aire condicionat i amb la fresqueta, les gotes flueixen encara més lentes.

Però, com deia, fa gràcia veure com l’experiment apareix per aquest racó d’internet. L’any 2005, amb el Centpeus acabat d’estrenar ja en vaig parlar. L’experiment havia guanyat (amb raó) un premi IgNobel! De nou l’any 2010, però la novena gota no queia. Finalment l’any 2013, amb motiu de la caiguda ( trencament) de la gota en vaig tornar a parlar. Però avui el que m’ha fet gràcia és veure com ha avançat el tema en els sis anys que han passat des d’aleshores. Perquè en aquell moment van posar un vas nou i l’embut estava sense gota. Com està ara mateix?

Ho podeu veure a la webcam de la Universitat, però el divertit és comparar imatges com les del principi. Podem veure com la gota ja s’ha format i ara ja només li queda anar allargant-se fins al punt del trencament. Paciència! D’aquí set o vuit anys potser ho podrem veure…

Un nou viatjer interestel·lar

dimecres, 18/09/2019

El passat 30 d’agost, l’astrònom aficionat ucraïnès Gennady Borisov va detectar un nou cometa travessant el sistema solar. Les deteccions de cometes per part d’aficionats són relativament freqüents i quan altres observadors confirmen el descobriment, aquest passa a ser oficial. En aquest cas, es va confirmar pocs dies després i el cometa va passar a ser conegut com C/2019 Q4 (Borisov) (C, ja que és un cometa; 2019 és l’any del descobriment; Q4 indica que va ser el quart descobert durant la segona quinzena d’agost i, finalment, hi afegeixen el nom del descobridor). Aquest, però, no ha resultat ser un cometa normal.

L’interès es va despertar quan van començar a calcular la trajectòria. Això és relativament difícil i cal disposar de bastantes observacions abans de tenir-ho del tot clar, però les dades inicials ja indicaven que C/2019 Q4 (Borisov) no prové, com estem acostumats, de la perifèria del nostre sistema solar. Sembla que el que arriba és el primer cometa provinent d’una altra estrella.

Aquesta situació ja va tenir lloc fa un parell d’anys, quan es va descobrir el viatger interestel·lar que ara coneixem com ‘Oumuamua. Inicialment es va pensar que era un cometa, però finalment va resultar ser un asteroide. En el cas de Borisov ja n’ha fotografiat la cua característica, de manera que no tenim dubte que és un cometa.

La realitat és que encara estan afinant la trajectòria que Borisov seguirà, però la seva velocitat indica que segueix una òrbita hiperbòlica i això és la marca dels objectes provinents d’altres estrelles. Els del nostre sistema solar segueixen trajectòries parabòliques o el·líptiques. Això indica que probablement li hauran de canviar el nom. Amb ‘Oumuamua van encetar una nova nomenclatura amb la lletra “I”. Oficialment es diu I1/’Oumuamua (la I per interestel·lar i el 1 perquè va ser el primer), de manera que el d’ara s’hauria de dir I2/Borisov, o alguna cosa similar.

Com que els cometes es consideren restes del material amb que es va construir el sistema solar, estudiar un cometa d’un altre sistema ens ha de donar informació sobre com de normals o d’especials som en aquest racó de l’univers. Cal dir que pel que sembla no som gaire especials. La composició de Borisov és similar a la dels nostres cometes.

Però també això es podrà afinar més. Una de les grans diferències entre Borisov i Oumuamua és que el de l’any 2017 es va descobrir quan s’estava allunyant del sistema solar. En canvi, el d’ara l’hem enxampat en el camí d’arribada. Passarà molt lluny de la Terra, més enllà de l’òrbita de Mart en el moment de major proximitat al Sol, però tot i així el podrem estudiar molt millor que al seu predecessor. El que serà impossible és enviar cap nau a fer un encontre.  Simplement no tenim naus prou ràpides per aconseguir-ho. Potser si l’haguéssim detectat molt abans s’hauria pogut imaginar, però les lleis de la física han fet que Borisov només el podrem observar de lluny. Tampoc ens queixarem.

És clar, si ja portem dos visitants de les estrelles, tot indica que n’hi haurà més ben aviat. Per dos motius: El primer és que se sospita que constantment n’hi ha uns quants que estan creuant el sistema solar i només era qüestió de disposar de millors sistemes de seguiment per detectar-los. L’altre motiu, aquest només entenedor per frikis iniciats, és que… “els ramans ho fan tot per triplicat”.

Aigua radioactiva al mar

dimarts , 17/09/2019

Un dels grans problemes de l’energia nuclear és la gestió dels residus que genera. Això és complicat de gestionar en el cas de les centrals nuclears mentre funcionen correctament i esdevé un malson en cas d’accident com el de Fukushima. Això s’ha fet evident aquests dies quan es va saber que els gestors de la central han proposat abocar al mar l’aigua radioactiva que estan emmagatzemant des de l’accident. Naturalment això ha disparat les alarmes, ja que la paraula “radioactivitat” fa molta por, però potser cal analitzar amb més detall la idea. Perquè, encara que d’entrada sembli un disbarat, podria no ser una mala solució.

El principal repte que han tingut des de l’accident causat pel tsunami, ha sigut refredar la central. Encara avui cal seguir refredant el nucli dels reactors abans no es pugui començar, l’any 2021, el desmantellament de les parts afectades. I per refredar-lo, el que fan és abocar-hi unes vuitanta tones d’aigua cada dia. Sembla molt, però és una millora comparat amb el principi, quan en feien falta tres-centes de tones.

El problema és que l’aigua surt de la central arrossegant tot de materials radioactius. Per sort, la majoria són elements que es poden capturar amb diferents tècniques, de manera que l’aigua es va processant per eliminar coses com el Cesi i l’Estronci radioactius que contenia. Això genera un residu sòlid amb aquests elements absorbits i que es pot emmagatzemar tal com fan amb altres restes nuclears. Però l’aigua que queda encara conté un element radioactiu: el triti. Un isòtop inestable de l’hidrogen que amb el temps es desintegra emetent radiacions beta. El triti no es pot separar de l’aigua, ja que no deixa de ser una forma d’hidrogen, que forma part de la pròpia molècula d’aigua. Recordeu? H2O. Doncs en algunes molècules en lloc del H hi ha un triti.

Però hi ha diferents tipus d’emissions radioactives i, per sort, la del triti no és particularment perillosa. Ep! És radioactivitat, de manera que cal vigilar, però no és urani ni plutoni ni res de semblant, de manera que no cal esverar-se per la paraula “radioactiu”. Podríem tenir  aigua amb triti sobre la pell i no hauríem de patir, ja que les seves emissions no poden ni traspassar la pell. Una altra cosa és si l’ingereixes. Aleshores ja podria fer més mal tot i que caldria prendre’n realment molta. Sovint oblidem que en condicions naturals estem exposats a una certa dosi de radioactivitat natural. Recordeu que els plàtans tenen molt potassi radioactiu i no ens passa res per menjar-ne.

El problema a Fukushima és que cada dia tenen més contenidors plens d’una aigua tritiada i que, segons diuen, s’estan quedant sense espai per guardar-la. Suposo que és un tema de diners, però també és raonable buscar alternatives. Han estudiat la possibilitat d’injectar-la a quilòmetres de fondària dins el terra, a evaporar-la, a solidificar l’aigua amb una mena de ciment i enterrar-ho o a abocar-la al mar per diluir-la. I aquesta última segurament és la més factible si es fa ben fet. Per cert que mantenir-la anys i anys en els contenidors on la tenen tampoc sembla una opció gaire fiable.

La clau està en diluir-la molt abans d’abocar-la. Comparat amb la quantitat de triti que ja hi ha de forma natural al mar, el que abocarien és un percentatge minúscul, gairebé homeopàtic. Per molts milions de litres d’aigua contaminada que tinguin, l’oceà Pacífic és infinitament més gran. Tampoc cal patir per si s’acumula a la xarxa tròfica. Tot i tenir triti en lloc d’hidrogen, segueix sent aigua, i l’aigua no es va concentrant als diferents organismes.

La qüestió és si ens refiem que ho faran bé. L’abocaran al ritme correcte? S’asseguraran que els corrents marins dilueixin correctament el triti? La resta d’elements contaminants s’hauran eliminat del tot abans d’abocar res? Tot això són temes tècnics que s’haurien de poder resoldre. En realitat topem amb l’altre gran problema de l’energia nuclear: la confiança.

Premis IgNobel 2019

dilluns, 16/09/2019

Premis IgNobel! Només sentir aquestes paraules ja es dibuixa un somriure a la cara i et preguntes per on es despenjaran els guardonats d’aquest any. El que és segur és que serà divertit i curiós. I per cert que no han decebut! Ja sabeu que són uns premis concedits en clau d’humor per estudis, generalment reals, que ens conviden primer a riure i tot seguit a pensar. I és que si els van fer, devia ser per algun motiu!

Aquest any el més sonat ha sigut l’IgNobel d’anatomia per un estudi que demostra que la temperatura de l’escrot dels homes és més elevada en el costat esquerre que no pas en el dret. Això ho han fet mesurant la temperatura dels dos costats de l’escrot en homes vestits i despullats, i també en carters i conductors d’autobús. La idea era mesurar en homes fent tasques dempeus o asseguts. Curiosament, els que anaven despullats la diferència era inversa i l’escrot dret estava lleugerament més elevat. Els autors especulen sobre si el costat cap on carrega el penis quan vas vestit pot modificar la temperatura escrotal. Naturalment tot això pot tenir importància en temes de fertilitat, ja que la temperatura del testicle condiciona la generació d’espermatozoides.

El premi IgNobel de biologia l’han guanyat uns investigadors que han descobert que les paneroles mortes es comporten diferent que les paneroles vives pel que fa a les seves propietats magnètiques. Hi ha animals que poden detectar els camps magnètics i això es creu que ho aconsegueixen gràcies a tenir al seu cos cristalls d’elements sensibles als camps magnètics. Detectant com es van orientant aquests cristalls l’animal pot saber la direcció del camp magnètic. Una cosa semblant a com notem nosaltres la direcció de la gravetat amb petits elements minerals situats dins d’un líquid dins l’oïda interna. El cas de les paneroles podria ser un mecanisme passiu, però el fet que es comportin diferent segons si estan vives o mortes indica que es tracta d’un mecanisme més sofisticat i que requereix un metabolisme actiu.

El de química l’han guanyat uns japonesos que van estudiar quanta saliva genera diàriament  una criatura de cinc anys. Curiosament han trobat que mentre dormen gairebé no en generen, però el total de saliva fabricada diàriament és del voltant de mig litre. Al dir que aquesta és una dada que no impressionarà ningú que hagi tingut criatures i hagi notat com tota la casa guanya humitat sobtadament.

El de física ha sigut per explicar per quin motiu els uombats fan caques en forma de cub. Els uombats són uns marsupials d’Austràlia i Tasmània, que recorden un osset petit. Entre les moltes curiositats d’aquests animals destaca la de fer unes caques en forma de petits cubs. Els investigadors han estudiat les propietats mecàniques de la part final del budell d’aquests animalons i han vist que la elasticitat del budell varia segons les direccions, de manera que s’estira per unes bandes, però no per les altres fins a formar el cub on les restes digestives van perdent aigua i guanyant consistència abans de ser evacuades.

N’hi ha més. Podeu trobar-los a la pàgina dels premis i descobrir la resta, com l’estudi sobre de quin país són els bitllets que porten a la superfície els bacteris més resistents a antibiòtics (spoiler: Romania), sobre un estudi sobre el plaer que genera gratar-se quan et pica en diferents zones del cos, o  el d’un investigador que fa anys va demostrar que tenir un bolígraf a la boca et fa somriure i et fa més feliç, però que anys després va repetir l’experiment i va demostrar que, en realitat, no era així.

Un embolic per l’autocorrector d’Excel

divendres, 13/09/2019

Sou dels que pensàveu que els científics són una comunitat de gent molt espavilada que treballa amb una precisió envejable i que aconsegueix uns resultats fiables, reproduïbles i… vaja, que el que diuen va a missa? Doncs ja us ho podeu treure del cap. Oblideu CSI i sèries similars, molt allunyades de la realitat dels laboratoris. El món real és més prosaic i per recordar-ho acaben de descobrir que una bona part de les dades publicades en estudis de genètica contenen errors per culpa del…. Excel!

Els fulls de càlcul són una eina genial per treballar, però també poden resultar diabòlicament enganyoses. Els errors que amaguen passen molt fàcilment desapercebuts, de manera que sempre insisteixo als estudiants que verifiquin més d’una vegada que tot està bé. El que no comptava era que l’autocorrector fos una font de problemes afegits.

Sí, sí. El maleït autocorrector del full de càlcul Excel, omnipresent a tots els ordinadors, té la mania de corregir el que opina que són errors tipogràfics. I encara més irritant resulta quan decideix que el que has escrit deu ser una data i també ho arregla deixant-lo, preferentment, en el format anglosaxó. De vegades resulta útil, però segons el que estiguis introduint pot ser una font d’embolics considerable.

Per exemple, hi ha un gen anomenat Septina-2 (SEPT2). La família de les septines es va descobrir estudiant la divisió cel·lular. Quan una cèl·lula es divideix en dos, durant una estona es mantenen unides per estructura compartida anomenada “septe”. Per això, les proteïnes que feien allà la seva funció les van anomenar “septines”. El problema és que si poses SEPT2 a Excel, el programa interpreta que estàs escrivint una data, el dos de setembre en anglès (September, 2  ->  Sept 2) i la punyetera pàgina ho corregeix automàticament. Tu havies escrit el nom del gen “SEPT2” i si no t’hi fixes, el que et sortirà serà “2019/09/02”.

Anecdòtic? Doncs no. El 20% dels treballs publicats amb fulls Excel per descriure les llistes de gens o proteïnes identificades i com s’han processat, contenen errors atribuïbles a l’autocorrector. Que ho hauríem de revisar? Sobre el paper sí, però cal tenir en compte que actualment els gens o les proteïnes ja s’analitzen amb sistemes automatitzats que generen llistes de centenars o milers de dades presentades, molt sovint, en un full d’Excel. Normalment ens fixem en aquells gens que ens interessen particularment, els més alterats en l’estudi concret o els més relacionats amb la patologia o el mecanisme que estudiem, però difícilment els repasses tots.

De manera que la propera vegada que un full de càlcul us faci una mala passada, recordeu que als millors científics del món i a les revistes científiques més prestigioses els passa el mateix. Tots som humans i l’autocorrector d’Excel és un generador d’errors inesperats infatigable, inescrutable, invencible!

Les mans dels homes, les mans de les dones.

dijous, 12/09/2019

Polítics, actors i molts tertulians tenen en comú que la seva carrera depèn en gran manera de la percepció que el públic tingui d’ells. Però per sobre de tot cal que el públic els tingui presents. Per això sovint topem amb gent que fa declaracions que tenen tot l’aspecte de ser només un intent de cridar l’atenció. I la manera més fàcil de fer-ho amb alguna cosa ofensiva o un estirabot que generi reaccions emocionals intenses. Hi ha autèntics professionals dedicats només a fer empipar al personal assegurant-se així que seran llegits o escoltats i generant clics, i per tant un benefici, a les xarxes. Fer-ne massa cas és seguir-los el joc, però  són gent que actua sobre la part emocional, de manera que la lògica ho té més aviat difícil. De totes maneres, amb una mica d’entrenament no costa tant relativitzar el que diuen o fan.

Una estratègia que faig servir és, simplement, ignorar el missatge incendiari i aprofitar per aprendre alguna cosa útil sobre el tema. Per exemple, fa uns dies algú va dir, en referència a les denúncies sobre abusos sexuals que s’han fet contra el cantant Plácido Domingo, que “Las manos de un macho no están para estar quietas precisamente”. Un estirabot per aconseguir espai mediàtic, molt probablement. Però aleshores m’he preguntat… quines diferències (reals) hi ha entre les mans dels homes i les de les dones?

Algunes són fàcils. La pell i la musculatura d’homes i dones no són exactament iguals, de manera que les mans masculines tenen més vellositat i menys greix subcutani, de manera que la forma dels dits és una mica més arrodonida en dones. Per descomptat tot això són generalitzacions. La variabilitat dins de cada sexe és prou gran com per fer que les característiques d’uns i altres es superposin, de manera que podem trobar persones amb mans de tota mena, però “en general” podem intuir aquestes diferències.

Una de curiosa és la diferència entre les longituds dels dits anular i índex. En general els homes tenen l’anular més llarg, mentre que les dones els tenen iguals o amb l’índex més llarg que l’anular. Per cert, els simis els tenen, en general, com els homes.  D’això ara ja en sabem el motiu. Durant el desenvolupament embrionari hi ha una certa diferència en les proporcions de receptors d’andrògens i d’estrògens a les cèl·lules que formaran els dits. En el cas del dit anular n’hi ha més que en l’índex. I com que els andrògens i els estrògens activen diferents vies cel·lulars, el resultat final és que en els embrions que es desenvoluparan com a mascles el dit anular es veu més estimulat a créixer que l’índex mentre es forma la mà. Una diferència molt subtil, però que en grans grups es pot verificar.

Respecte de la longitud total, el dit petit també mostra una certa diferència. En les dones és, proporcionalment, més petit que en els homes. De nou, els homes estem més propers als simis en aquestes proporcions.

I pel que fa a la mobilitat… de fet tant les masculines com les femenines estan per no parar quietes. El bipedisme va alliberar les mans i el polze oposat va convertir-les en unes de les millors eines que l’evolució ha generat per manipular coses. El ventall de coses que les mans poden fer és extraordinari i qualsevol excusa és bona per parar-hi atenció uns moments.

Antidepressius, bateries i explosions estel·lars

dimarts , 10/09/2019

Normalment associem el liti amb dues coses: Les bateries (des de les dels mòbils fins a les dels cotxes elèctrics) i com a medicament per tractar la depressió, el trastorn bipolar i altres patologies relacionades amb els estats anímics. A part d’això, acostumem a tenir poca informació sobre el liti. Simplement és un més dels elements de la taula periòdica però que no entra en la categoria dels destacats. No és com els habituals, l’oxigen, el carboni o l’hidrogen, ni tampoc en la dels espectaculars com l’urani, el mercuri o el plutoni.

Un tractament una mica injust per un element que va ser dels primers que van aparèixer. Tres minuts després del Big Bang, quan l’Univers tot just s’havia refredat prou com per permetre l’existència mateixa dels àtoms, només hi havia els elements més simples fets amb un, dos o tres protons, és a dir: hidrogen, heli i… liti! Alguns elements que formen part de la bateria del mòbil que portem a la butxaca tenen més de catorze mil milions d’anys d’existència.

De totes maneres aquest no va ser l’únic origen del liti. Es pensa que amb el Big Bang es va formar una quarta part del liti existent a l’Univers. L’origen de la resta va ser un misteri fins fa uns anys, quan es va descobrir que durant les explosions de noves (unes menys espectaculars que les supernoves, però que Déu ni do) es formava una gran quantitat de liti. En realitat el que van detectar era Beril·li però aquest es desintegra en liti en poc temps.

Així doncs, podem afinar una mica: Una part del liti de la bateria del mòbil es va generar durant el Big Bang, però la major part prové de l’explosió d’una estrella fa milions d’anys. Per cert, que si preneu liti com a tractament, el seu origen és el mateix.

Com a medicament el liti presenta una curiosa característica. Sabem que funciona però no sabem el com ni el perquè. Que serveix com antidepressiu i per patologies similars ho sabem des de fa més d’un segle, però de quina manera ho fa segueix sent motiu d’especulació. Per la mida de l’àtom de liti i les seves característiques podria interferir amb el sodi o el potassi, uns altres elements importants en la transmissió de senyals nervioses. També pot actuar sobre alguns enzims, pot modular vies metabòliques o pot augmentar la resistència d’algunes neurones. No és infreqüent trobar medicaments dels quals en desconeixem el mecanisme d’acció i només podem constatar que funcionen. Històricament és el que passava amb els més antics. Però que, com en el cas del liti, el misteri duri més d’un segle ja és destacable.

En tot cas, tot sembla indicar que el liti esdevindrà cada vegada més important. Ara ja ens hem acostumat a les bateries de ions liti, molt més eficients i lleugeres que les seves predecessores. Normal, ja que abans les bateries es feien amb plom un dels elements més pesants, mentre que el liti és dels més lleugers. No és perquè sí que es troba al principi de la taula periòdica! De fet és dels pocs metalls que podria flotar en aigua.

A mida que els cotxes elèctrics i altres sistemes per emmagatzemar energia es vagin fent més comuns les necessitats de liti aniran augmentant. No és que sigui un element especialment comú, però de moment encara n’hi ha prou per mantenir els preus baixos. De fet, no és dels que més es recupera quan s’envien els aparells antics a reciclar, però segurament això no trigarà a canviar.

La mosca tse-tse i el color blau

dilluns, 9/09/2019

“No portis roba de color blau”. Aquest és un consell que es dóna si has d’anar de viatge per l’est d’Àfrica. La primera vegada que m’ho van dir vaig pensar que no tenia massa sentit, però el consell es va anar repetint a mida que s’apropava el dia de sortir de viatge i finalment vaig acceptar que era millor fer-ne cas. El problema és que el color blau atreu la mosca tse-tse, i la realitat és que ningú vol que li piqui aquest insecte.

Tot i així, alguna picada ens vàrem endur. I no és poca cosa. Malgrat que es tracta d’una mosca, un insecte que no associem amb picades importants, la picada de la tse-tse fa tant mal com la d’un tàbac. En realitat, la mida i forma de la mosca recorda més als tàbacs que no pas les mosques casolanes. A sobre són tremendament resistents. Una plantofada no els fa res i fins i tot aguanten una trepitjada si no la fas amb molta decisió.

Però de totes maneres, el més inquietant de la mosca tse-tse no és la picada sinó la malaltia que poden transmetre: La famosa malaltia de la son. La causa no és estrictament la mosca, que només actua com a vector, sinó el Trypanosoma que la pot parasitar. Aquest protozou, del que hi ha diferents espècies que causen la malaltia, infecta les glàndules salivals de la mosca i quan aquesta pica pot arribar fins al torrent sanguini de la víctima. Allà es pot  escampar per la sang, la limfa i diferents teixits. També pot arribar al cervell i entre altres coses, afecta el ritme de la son, de manera que no dorms per la nit i vas clapat durant el dia.

Fins fa uns anys, la mosca tse-tse causava milers de morts i també afectava de manera dràstica al bestiar d’àmplies zones de l’Àfrica. Per acabar d’adobar-ho, no hi ha vacuna i els tractaments són molt tòxics i no excessivament eficients. La solució era eliminar el vector, de manera que es van fer campanyes per erradicar la mosca tse-tse de les regions més sensibles. Primer es va fer amb artilleria pesant, fumigant amb DDT i altres plaguicides. Després, quan es van adonar que això també generava molts problemes, van passar a sistemes més subtils. La mosca s’aparella només una vegada a la vida, ja que emmagatzema prou esperma per fecundar tots els ous que vagi fent. El que es va fer va ser alliberar mascles de mosca estèrils, de manera que les femelles que copulessin amb ells no tindrien descendència. A Tanzània van alliberar milions de mosques mascles estèrils i els resultats van ser prou satisfactoris. En algun indret pràcticament va desaparèixer. Ara mantenen la població controlada posant trampes amb insecticida. Naturalment són de color blau per atreure-les millor.

I realment sembla que no és una llegenda urbana. Es van fer estudis analitzant les preferències de color per part de les mosques i els colors foscos, i particularment el blau, van ser els més atractius sempre que no reflectissin massa ultraviolat. Nosaltres no el veiem el U.V., però elles sí que el veuen i no els fa gràcia.

En tot cas, que ara n’hi hagi menys no vol dir que hagi desaparegut del tot i en alguns indrets de la sabana pots topar amb racons relativament infestats d’aquestes incòmodes habitants. Tampoc és que tinguis massa dret a queixar-te si vas de turista. Elles hi eren abans! Però si un dia teniu ocasió d’anar per algun indret de l’est de l’Àfrica, recordeu-vos de deixar la  roba de color blau ben guardada.

Storm glass. Potser no funciona, però és ben bonic

divendres, 6/09/2019

Predir quin temps farà ha sigut un dels grans interessos dels humans des de sempre. Ara ens ho preguntem amb motius més o menys irrellevants, però pels mariners de fa uns segles, saber si s’acostava una tempesta o un període sense vent podia representar la diferència entre viure o morir. Va caldre esperar que la meteorologia arribés a la majoria d’edat per disposar de prediccions mínimament acurades, però al llarg de la història s’han inventat sistemes d’allò més enginyosos per fer les prediccions.

Un dels més curiosos va ser el conegut com “Storm glass” (vidre de tempestes?) que es va inventar cap al segle XVII però que va popularitzar al segle XIX ni més ni menys que en Robert Fitzroy. Ell és conegut sobretot per ser el capità del vaixell Beagle amb el que Charles Darwin va fer la volta al món i va recollir les dades que el portarien anys després a formular la teoria de l’evolució. Però Fitzroy també va ser un dels pioners en la meteorologia, va formular els primers pronòstics mínimament seriosos i va ser el primer cap del departament de meteorologia de la Royal Society. Ell va ser qui va fer els primers mapes de previsió del temps. Que potser no encertaven gaire, però van representar el primer pas en el camí de la meteorologia fins on és ara.

El cas és que Fitzroy disposava d’un Storm glass que va portar al viatge amb el Beagle i que, suposadament li permetia predir el temps que faria. L’aparell consistia en un recipient de vidre dins del qual hi havia preparat una barreja d’aigua, etanol, nitrat potàssic i clorur d’amoni. Uns productes que cal preparar de determinada manera i en un ordre molt concret si no vols que exploti, però que quan els tens dins del recipient, convenientment tancat, mostren la formació de cristalls que poden adquirir diferents aspectes. En teoria, pots saber el temps que farà observant l’aspecte dels cristalls.

Durant uns anys van ser populars, però quan es va inventar el baròmetre, els Storms glass van desaparèixer. Ocasionalment retornen, més que res com a curiositats. Si voleu, encara se’n poden comprar a determinats indrets. Després de tot, són ben bonics!

Però la curiositat és entendre quin era el motiu que feia que els cristalls es formessin amb un o altre aspecte en funció del temps que anés a fer. I abans encara cal preguntar-se si realment encertaven. Això ja hi ha qui ho va mirar i va trobar que el nivell d’encert de les prediccions del Storm glass era del voltant del cinquanta per cent. És a dir, similar al que obtindríem llençant una moneda a l’aire. Ras i curt, no. El cristall no prediu el temps per molt que Fitzroy ho cregués. Probablement es va deixar enlluernar per la meitat de les vegades que encertava i va passar per alt o minimitzar les vegades que errava. Una actitud molt freqüent en els humans.

El cas és que del cert encara no està del tot clar que controla la formació dels cristalls. La pressió podria tenir-hi alguna cosa a veure, però com que la barreja està dins un recipient segellat, doncs ja no deuen haver-hi canvis de pressió a l’interior. L’electricitat ambiental podria ser una possibilitat, però pel que sembla allò que fa que els cristalls tinguin una o altra pinta és, simplement, la temperatura a la qual es formen. Una explicació decebedorament simple per un fenomen que, realment és ben curiós…. però que no prediu el temps que farà.

Canvi climàtic i mitjans de comunicació

dijous, 5/09/2019

Hi ha qui defensa que la Terra és plana, que existeix el ieti, que ens podem alimentar només amb la llum o que els extraterrestres ens visitaven per entretenir-se fent piràmides. Cadascú pot creure el que li vingui de gust, però en general són opinions que no ens prenem massa seriosament. Altres temes generen més controvèrsia a nivell de la opinió pública. La seguretat i eficàcia de les vacunes n’és un exemple típic i encara hi ha més discussió sobre el canvi climàtic.

És curiós ja que en la comunitat científica ja fa temps que els dubtes es van esvair i ara ja hi ha un acord general en el que li està passant al planeta i en el fet que els humans en som responsables. Encara es discuteix la intensitat, magnitud, velocitat i conseqüències de tot plegat, però cap científic dubta de l’escalfament global. En canvi, bona part de la opinió pública encara presenta dubtes, hi ha molta gent que no ho veu clar, i també n’hi ha alguns ho neguen sense pal·liatius.

Resulta una mica sorprenent que l’acord existent entre científics tingui tantes dificultats per arribar al gran públic. I aquest estiu han publicat un estudi que posa una mica de llum en el tema. El que han fet va ser comparar el número de vegades que apareixien als mitjans de comunicació els 386 principals científics dedicats a l’estudi del canvi climàtic i els 386 personatges contraris al canvi climàtic. El càlcul el van fer evitant coses com Twitter o Facebook per centrar-se només en la visibilitat que els mitjans de comunicació donen a cada una de les postures. També van comparar estudis científics publicats defensant o negant el canvi climàtic.

Pel que fa a la producció en revistes científiques (els estudis seriosos, per entendre’ns) els contraris al canvi climàtic en van publicar 3367, mentre que els qui veien que efectivament hi ha un escalfament global en van generar 12665. Més del triple. Ara bé, el grup de negacionistes apareixia als mitjans de comunicació general gairebé un cinquanta per cent més que no pas els científics del clima.

Per algun motiu, els mitjans de comunicació ofereixen els seus altaveus amb molta més facilitat als negacionistes del canvi climàtic que no pas als climatòlegs normals, que disposen de més i millors dades per defensar les seves conclusions.

Ara bé, de mitjans de comunicació n’hi ha molts i tots sabem que amb internet han sortit com bolets molts digitals amb un rigor periodístic dubtós. De manera que van refer el càlcul limitant-lo als mitjans més clàssics i (suposadament) més rigorosos. Aquest era un grup que incloïa coses com el New York Times, el Daily Telegraph, la FOX News, la BBC o el Deutsche Welle. Quan l’estudi es limitava a aquests, la diferencia entre la visibilitat conferida a negacionistes i a científics desapareixia i quedaven gairebé a la par pel que fa a les aparicions.

És una millora, no cal dir-ho, i confirma que els mitjans de comunicació més coneguts es deixen arrossegar menys per les teories de la conspiració, però segueix mostrant una inquietant tendència a la equidistància que equipara opinions amb dades científiques. La conseqüència és que molta gent encara pensa, erròniament, que hi ha debat científic sobre si hi ha escalfament i si l’hem causat nosaltres. Un problema similar al que en els seus temps van dificultar les restriccions al tabac o la obligatorietat dels cinturons de seguretat.

Sembla clar que hem de triar força bé on ens informem, que els mitjans de comunicació han de filar més prim quan toca equidistància i quan no hi ha res a discutir i també que els científics s’han de posar les piles a l’hora de comunicar a la societat el que van descobrint.