Geleres marcianes

dimecres, 17/01/2018

Semblaria una broma, però és veritat; han tornat a trobar aigua a Mart. S’ha anunciat tantes vegades el descobriment d’aigua a Mart que ja no saps com agafar-ho i es fa difícil entendre l’entusiasme amb que esdevé notícia. El motiu, és clar, és que cada vegada és un descobriment diferent. Primer es va veure que hi havia aigua en forma de gel, normalment sota una capa de regolita (la pols que es diposita a la superfície). Després es va especular amb reguerots d’aigua regalimant per pendents. També es va veure que l’aigua contenia determinades concentracions de sals… Cada descobriment tenia els seus motius per ser important i anava una mica més enllà del simple “descoberta aigua a Mart!”.

Ara ha tornat a sortir la notícia i, de nou, té les seves particularitats que la fan important. Han descobert aigua en forma de grans geleres escampades per diferents indrets. El rellevant és que ja no es tracta d’una mica d’aigua super-salada ni barrejada amb fang sinó del que sembla ser gel pur en quantitat molt rellevants. Geleres de centenars de metres de gruix cobertes per un parell de metres de terra i pols. Cara a una hipotètica colonització això facilitaria molt les coses.

La descoberta l’han fet analitzant les imatges obtingudes pels satèl·lits que tenim orbitant Mart. Identificar zones amb gel és complicat, però assequible. Resulta molt més difícil saber el gruix de la capa de gel. Aquesta vegada han aprofitat que hi ha zones on la gelera s’ha trencat i ha quedat exposada la fractura, mostrant la capa de gel en tot el seu gruix, de manera que ho han pogut mesurar amb molta més precisió. Les imatges es mostren amb el color modificat per fer-ho més evident, però no deixen de ser la de l’extrem d’una gelera que es va trencant. Que el que hi ha és gel d’aigua i no altres coses, com CO2 sòlid, s’ha determinat analitzant l’espectre de la llum reflectida. Amb això han pogut veure que la capa, de més d’un centenar de metres de gruix, correspon a la signatura de l’aigua i poca cosa més.

Això també resulta curiós ja que amb la baixa pressió atmosfèrica que hi ha allà, el normal és que el gel es vagi sublimant i en poc temps desapareixi convertit en vapor. En realitat si que es van sublimant, però el ritme al que això té lloc és prou lent com perquè encara hi hagi gel a grapats esperant que hi anem i l’aprofitem pel nostre consum, però també per estudiar-lo a fons. De la mateixa manera que el gel de l’Antàrtida ens ha permès estudiar les èpoques passades de la Terra, l’anàlisi del gel de Mart ens pot donar informació de primera mà sobre la història del planeta veí. De pas, també és un lloc on jo aniria a buscar restes biològiques, que el gel amaga moltes coses ben conservades!

Una altra dada interessant és que aquetes geleres no estan a les regions polars de Mart, sinó a latituds més moderades. Segueixen sent massa al nord pel que a la NASA li agradaria a l’hora d’instal·lar-se, però ja és una millora respecte al que teníem abans.

Mica a mica anem podent reconstruir la història passada de Mart. Ara li diem el planeta vermell, però fa uns pocs milions d’anys seria el planeta a franges blanques ja que els dos hemisferis tenien una bona part coberta de gel. Les geleres que han identificat serien les restes d’aquell passat no tant llunyà, quan encara hi havia nevades i una atmosfera més moguda.

El dilluns més trist.. o no.

dimarts , 16/01/2018

Ahir va ser el dia més trist de l’any tal com no deixen de recordar-nos titulars i tweets. Els anglesos l’han batejat amb el nom de “Blue Monday” o “dilluns trist” i coincideix amb el tercer dilluns de l’any, quan ja les festes queden enrere i es fa clar que per davant queda tot un any on no es faran realitat els bons propòsits. La data es va establir científicament segons una fórmula matemàtica pel psicòleg anglès Cliff Arnall l’any 2005. La fórmula inclou el clima, el temps passat des de nadal, les despeses associades a les festes,… i es resumeix com: 1/8C+(D-d) 3/8xT/I MxNA.

Impressionant, però per desgràcia tot plegat és una collonada sense sentit.

De fet, es diu que es tractava d’una campanya de publicitat d’una agència de viatges. Si hi ha un “Black Friday, perquè no vendre un Blue Monday? Tampoc es clar el paper d’en Cliff Arnall i per la xarxa circulen diferents versions de la suposada fórmula que es fa servir. Com a conseqüència, també queden establerts diferents dies tristos. Però tant és. La història té gràcia i circula sense aturador cada any. Es veu que fa molta patxoca això de posar una fórmula per recalçar una idea. Que la fórmula tingui sentit és un detall menor.

Tot plegat vindria a ser com si ens creguéssim que l’origen de la vida està relacionat amb la CocaCola ja que aquesta era… “la chispa de la vida”. (Potser si els de la CocaCola haguessin afegit una fórmula matemàtica a l’anunci hauria sigut més creïble.)

Aquesta mena de bajanades que, amb un petit toc de suposada ciència guanyen prestigi permeten entendre la facilita amb la que idees descartades, propostes falses i teories absurdes es mantenen en l’imaginari col·lectiu i acabin apareixent en congressos de mala memòria com el que va tenir lloc aquesta setmana a Barcelona sobre pseudotractaments pel càncer. Si estem disposats a donar per bones idees simplement perquè ens fan gràcia, qualsevol cosa pot esgrimir-se com defensable.

La gràcia de la ciència és posar a prova tot el que s’afirma i analitzar-ho amb lupa. Entre moltes altres coses, verificar qui ho ha dit, a partir de quines dades s’ha arribat a les fórmules proposades i també, qui finança l’estudi. Coses que són pesades de fer i que acostumem a passar per alt si el que s’afirma ja ens va bé. No passa res, però aleshores seria millor deixar de parlar de ciència. No hi té res a veure.

Cal dir que per mi ahir va ser un dilluns ben galdós, amb el primer refredat de l’any tocant els nassos, els primers merders administratius i la mala gent habitual que segueix remenant les cireres. Devia ser casualitat. En realitat no tinc cap dubte que al llarg de l’any hi haurà altres dilluns similars.

Les alertes accelerades dels coralls

dilluns, 15/01/2018

Els esculls de corall són un dels fenòmens biològics més extraordinaris que es poden veure. Submergir-se per entre aquestes estructures en forma de planta però que en realitat estan formades per milions de petits pòlips i on s’hi pot trobar una explosió de vida submarina resulta una experiència inoblidable. Per fer-nos una idea de la seva importància com a reserva de biodiversitat només cal recordar que els esculls de corall representen el 0.1 % de la superfície oceànica però allà hi viu el 25 % de les espècies marines conegudes.

I, a més, és que són una preciositat!

Una de les característiques que els fan més coneguts és el gran ventall de colors que poden mostrar. Curiosament el color dels coralls depèn d’unes algues microscòpiques, anomenades   zooxantel·les, amb les que viuen en simbiosi. Segons el tipus d’alga que tingui, el corall mostrarà un color o un altre. El corall ofereix protecció i l’alga fa fotosíntesi i aporta nutrients. Un arranjament necessària ja que les aigües transparents on viuen els coralls acostumen a ser pobres en nutrients (per això són tan transparents).

Mentre la parella alga-pòlip s’avinguin, tot funciona bé, però si les condicions ambientals es modifiquen, una de les primeres coses que sol passa és que l’alga foti el camp. Aleshores el corall perd el color i es queda completament blanc. És el conegut fenomen del “emblanquiment del corall” o “coral bleaching”.  El desencadenant pot ser qualsevol cosa: un canvi en l’acidesa de l’aigua, un excés de nutrients, una infecció, un excés de radiació solar,… però el més freqüent és un canvi en la temperatura de l’aigua. Tant per fred com per calor però amb l’escalfament global, l’habitual és que estigui associat a petits augments de temperatura.

Quan això passa tenen lloc esdeveniments d’emblanquinament massiu del corall que poden acabar amb la mort de percentatges molt importants dels esculls de corall. Aquests emblanquinaments massius són uns dels senyals d’alerta més clars que deixa anar el planeta en tot el tema de l’escalfament global.

El cas és que emblanquinaments ja n’hi havia en el passat per diferent motius, però amb temps i paciència les algues tornaven a colonitzar els coralls supervivents i passats uns anys els esculls de corall recuperaven el seu estat inicial. El problema és que tot el que està relacionat amb els coralls té el seu ritme i aquest és més aviat lent, de manera que per recuperar un escull afectat calen uns deu anys.

Aquest període pot ser la clau dels problemes que vindran ja que acaben d’analitzar el ritme al que es donen els fenòmens d’emblanquinament i, com ja era de suposar en un planeta que es va escalfant, són cada vegada més freqüents. Han trobat que des dels anys vuitanta s’ha passat de patir un esdeveniment cada vint o trenta anys a experimentar-ne un cada sis anys. El problema és que els esculls de corall tenen cada vegada menys temps per refer-se i la seva fragilitat cada vegada és més marcada, de manera que l’impacte que té sobre el nombre de coralls morts és cada vegada més gran. Una tendència que no farà més que augmentar en les properes dècades.

De manera que si teniu previst anar algun dia a veure en persona un escull de corall potser seria una bona idea no trigar massa a fer-ho. Cada vegada serà més complicat trobar-ne en bones condicions. També podem anar mirant de fer coses per aturar l’escalfament global, és clar.

L’ou i la gallina, la papallona i la flor.

divendres, 12/01/2018

La característica més coneguda de les papallones és que les seves ales mostren un ventall de formes i colors bellíssims. Per això, aquests insectes es posen com exemple d’organismes  bonics i la majoria de representacions romàntiques i idealitzades de la natura inclouen unes quantes papallones volant per entre les flors. Cal dir que la cosa canvia si ens aturem a mirar el cap de la papallona al microscopi. Aleshores la imatge ja és bastant més inquietant, amb els ulls plens de facetes, escames cobrint-ho tot i una llarguíssima estructura en forma de tub, la probòscide, que pot estendre per xuclar el nèctar de les flors.

Habitualment es considerava que la probòscide era una adaptació evolutiva per alimentar-se d’aquest nèctar. Al registre fòssil, l’aparició de les flors i dels lepidòpters, el grup de les papallones, coincidien més o menys. Això, però, no era del tot satisfactori. Primer perquè tampoc hi ha tants fòssils de papallones, de manera que no es podia posar la mà al foc de tenir el registre complert. I en segon lloc, les dades genètiques suggerien que aquest grup d’insectes havia d’haver aparegut uns quants milions d’anys abans.

El cas és que fa poc van trobar restes fòssils d’ales de papallones que han permès avançar en uns quant centenars de milions d’anys l’aparició de les papallones. Això és bon rotllo, ja que ara sí que coincideixen les dades fòssils i les estimacions genètiques, però alhora ha plantejat un altre dubte. Segons aquesta nova cronologia, les papallones amb les seves probòscides, van sorgir bastant abans que les plantes amb flors. De manera que l’explicació clàssica segons la qual la probòscide era una adaptació a les estructures florals ja no s’aguanta.

En realitat la cosa és una mica més complicada. Les restes fòssils que han trobat són d’arnes i no de papallones. Es tracta d’animals que comparteixen grup zoològic i que hi ha qui les confon, però és un detall a recordar. D’altra banda, no han recuperat organismes sencers sinó només les escates de les ales, de manera que no hi ha les probòscides. Però s’ha vist que l’estructura d’aquestes escates és la que presenten les papallones i les arnes amb probòscide, de manera que es dona per fet que aquelles arnes prehistòriques efectivament tenien probòscide malgrat que al planeta encara no hi havia flors per xuclar el nèctar.

En realitat no és tan estrany. Moltes de les adaptacions evolutives són refregits aprofitant estructures amb funcions inicials diferents. Es pensa que les ales dels insectes inicialment no servien per volar sinó per regular la temperatura i va ser després que es va aprofitar aquelles estructures amb superfícies tan grans per començar a volar. Doncs amb les probòscides pot passar una cosa similar. Inicialment podien servir per xuclar aigua, resina o qualsevol líquid que trobessin. Quan van aparèixer les flors, els insectes que tenien probòscide es van trobar amb una estructura anatòmica ideal per aprofitar aquell nou recurs. A partir d’aquell moment ja sí que van poder començar a influir-se mútuament i a co-evolucionar.

En realitat la evolució simultània de dues estructures en espècies diferents és una imatge molt atractiva intel·lectualment, però la realitat de la natura és força més destralera. És més freqüent agafar el que hi ha a mà i aprofitar-ho per donar-li noves funcions. Això de reinventar-se és una constant al llarg de l’evolució.

Mil milions d’anys d’avorriment

dijous, 11/01/2018

Mil milions d’anys sense res important que destacar es pot considerar un llarg període d’avorriment. Per això, alguns geòlegs han batejat l’interval de la història del nostre planeta comprés entre fa mil vuit-cents milions i vuit-cents milions d’anys com “The Boring Billion” (els avorrits mil milions). Van ser mil milions d’anys en els que les hi ha poca cosa a explicar referent a la biologia i geologia de la Terra.

Abans d’aquesta etapa la història del planeta va semblar un festival. A més de la mateixa formació a partir de fragments del disc de material que envoltava el Sol va experimentar impactes planetaris que quasi el van destruir i van donar lloc a la Lluna, va patir un bombardeig massiu de cometes i asteroides, es va generar l’aigua que ara cobreix la majoria del globus, va sorgir la vida i aquesta va acabar generant tant oxigen que va modificar la composició de l’atmosfera, va provocar la primera gran extinció i va modificar la geologia al donar lloc a la major part dels òxids que constitueixen molts minerals. L’aspecte del planeta era prou diferent a l’actual, amb un supercontinent (anomenat Nuna o també Colúmbia) que agrupava tota la terra emergida i que poc a poc s’anava fragmentant.

Però aleshores, fa mil vuit-cents milions d’anys, les coses es van calmar i va caldre deixar passar mil milions d’anys per tornar a trobar fenòmens planetaris rellevants. Fa uns vuit-cents milions d’anys el planeta va recobrar l’empenta, les restes del supercontinent van reagrupar-se en un de nou, batejat amb el nom de Rodínia. Sembla que això va modificar les condicions climàtiques i la Terra va patir la major glaciació que ha experimentat i que la va deixar en bona part coberta de gel. Després va passar una cosa extraordinària; el registre de la vida, que fins aleshores s’havia limitat a organismes microscòpics unicel·lulars va començar a mostrar l’aparició d’organismes pluricel·lulars. Ja no eren cèl·lules solitàries sinó autèntics organismes amb uns nivells de complexitat molt superiors que permetien un joc evolutiu impensable fins aleshores. En aquells període, denominat “l’explosió del Cambrià” van sorgir els animals i les plantes i poc després es va començar a colonitzar terra ferma.

Potser tampoc cal exagerar ja que alguna cosa interessant sí que va passar durant els avorrits mil milions. Per exemple, van aparèixer les cèl·lules eucariotes. Aquestes són les que tenen nucli i orgànuls cel·lulars, és a dir, les nostres, les de les plantes o les dels fongs. Seguien sent cèl·lules individuals, però el canvi d’escala biològica ja era un fet. De totes maneres, segueix sent poca cosa per omplir mil milions d’anys. Sembla normal que els geòlegs trobin més interessant les èpoques anteriors i posteriors a aquesta etapa tan calmada.

Un món sense càncer o l’art de tergiversar

dimecres, 10/01/2018

L’art d’enganyar, de tergiversar, fins i tot de mentir, es pot exercir de moltes maneres. La publicitat acostuma a ser una manera entretinguda d’entabanar-nos per fer-nos comprar allò que ens volen vendre. Normalment no menteixen en el sentit literal, però construeixen frases de manera que sembla que volen dir una cosa tot i que en realitat estricta no la diuen. Els polítics tenen menys escrúpols i una campanya electoral és un insult a la intel·ligència i una riuada de mentides ofensivament descarades. Alguna vegada vaig sentir dir que venedors i polítics són mentiders professionals i per ells la mentida és, senzillament, una eina de treball.

Però es pot jugar amb la veritat en altres camps. El de les pseudociències excel·leix en aquest art de suggerir per generar una emoció o una creença sobre alguna cosa que en realitat no han dit (i així ningú els pot denunciar per mentir). La veritat és que de vegades em trec el barret per la manera com manipulen les emocions.

Aquests dies he vist l’anunci de “Un mundo sin càncer. Lo que tu medico NO te està contando”, que entenc que deu ser una trobada sobre (suposo) tractaments alternatius pel càncer. En realitat no crec que siguin tractaments ni que representin una alternativa, però allà cadascú amb la seva salut. Si en temes de càncer et refies més de Txumari Alfaro que d’un metge, és decisió teva. En tot cas, una frase m’ha cridat l’atenció:

En el año 1.900, la tasa de mortalidad de cáncer en España era de un 0.030% del total de la población. Sin embargo, se estima que este año 1 de cada 3 personas contraerá cáncer durante su vida y que la gran mayoría de estas morirán víctimas de esta dolencia.”

Quin mal rotllo, no? Que està passant perquè les coses hagin empitjorat tant? Què deu ser allò que el metge NO ens explica? Sort que ells ens ho podran explicar…

Però un moment! El que diu, o suggereix, la frase… és cert?

Mirem-ho amb calma. Quina era l’esperança de vida al moment de néixer a Espanya l’any 1900? Doncs segons les dades, era de poc menys de quaranta anys. Això era sobretot per la molt elevada mortalitat infantil i si sobrevivies més enllà dels cinc anys possibilitats de passar dels quaranta. Ara és de prop de vuitanta anys, de manera que sembla que les coses han millorat.

I de que moria la gent? Doncs aquí sí que hi ha hagut canvis importants. L’any 1900 el més probable, amb diferència, era morir per pneumònia, tuberculosi o infeccions gastrointestinals. Després hi havia atacs de cor i embòlies i, en molt menor proporció, el càncer que causava al voltant d’una de cada quinze morts. Actualment el càncer és la causa de una de cada tres morts. Per cert, això del 0,03% que esmenten pot ser la taxa de mortalitat, el tant per cent o en respecte al total de població, però no les tres coses alhora. I és trampa comparar-ho amb el “una de cada tres” morts causades per càncer. Representa que a l’escola ensenyen que per fer comparacions has de fer servir les mateixes unitats.

En tot cas, actualment sí que hi ha més casos de càncer. Que ha passat? Doncs que ara la gent ja no es mor per tuberculosi ni per la majoria de les infeccions que l’any 1900 eren la principal causa de mort. I si no morim d’una cosa, doncs ens tocarà morir d’una altra perquè de morir no ens n’escaparem! Essencialment abans vivíem fins que entre els quaranta i els cinquanta anys ens matava una infecció. El càncer és una malaltia que acostuma a emergir entre els cinquanta i els setanta de manera que ara hi ha molta més gent viva en l’edat a la que apareix amb més freqüència. Quan trobem la manera de curar-lo descobrirem que la majoria de la població acabarà patint Alzheimer, una malaltia que apareix entre els setanta i els vuitanta. I segur que quan trobem la manera de curar l’Alzheimer la gent es morirà d’una malaltia, actualment desconeguda, que es presenti entre els noranta i els cent. Segurament aleshores alguns cantamanyanes es dedicaran a espantar al personal preguntant què és el que ens amaguen els metges, perquè que abans ningú moria d’allò!

Dir que abans era millor perquè no tenien tant càncer és un coi de disbarat. No tenien càncer perquè morien abans de tenir-lo!

Per cert, avui en dia ja no es veritat que la majoria de gent que te càncer morirà d’aquesta malaltia. És cert que no tots els càncers són iguals, però agafat en conjunt, actualment la majoria de malalts es curen. I no oblidem que cada any millora aquest percentatge en un o dos punts percentuals. Una millora que té lloc gràcies a la ciència i la medicina.

El ball dels planetes

dimarts , 9/01/2018

Un fet interessant de la visió que tenim sobre el sistema solar, amb el Sol al centre i els planetes en òrbites cada vegada més allunyades, és que indueix amb molta facilitat a l’error. Tenim tendència a representar les coses de la manera més senzilla possible per tal de fer-les entenedores. Això obliga a fer algunes simplificacions i el problema és no oblidar que la realitat és diferent dels esquemes. Doncs en el cas dels planetes girant al voltant del Sol, les simplificacions són més importants del que sovint imaginem.

El primer detall a considerar és l’escala. Les òrbites dels planetes gairebé mai estan representades a escala, simplement perquè no hi ha manera d’enquibir-les totes en un dibuix. Si dibuixem correctament les òrbites de Mercuri, Venus, la Terra i Mart, la resta de planetes quedarien tan lluny que necessitaríem fulls de mides descomunals. Si, en canvi, dibuixem correctament les òrbites dels planetes exteriors, la Terra i els més propers no es distingirien de tant agrupats que estarien.

La distància entre la Terra i el Sol és el que anomenem una Unitat Astronòmica o U.A. Doncs si en un dibuix  posem la òrbita de la Terra a un centímetre del Sol, Mart estaria a un centímetre i mig, però Neptú l’hauríem de dibuixar a més de trenta centímetres de distància i la seva òrbita ja no hi cabria en un full normal. Això per no parlar dels planetes nans, com Eris, que estaria a un metre de distància. O Sedna, que en el punt més allunyat caldria dibuixar-lo a més de nou metres!

Les solucions son dibuixar-ho en dos o més parts a escales diferents (més correcte, però menys intuïtiu) o passar de les escales i posar-los tots a distàncies similars (incorrecte del tot, però al menys hi cap dins un esquema).

Però encara hi ha un altre aspecte que acostuma a passar per alt. El dibuixet del Sol amb els planetes al voltant passa per alt que el Sol també es va movent al voltant de la Galàxia en un llarg camí que completa una òrbita (una òrbita galàctica) cada 225 milions d’anys. I té la seva gràcia perquè la Galàxia, la Via Làctia té forma de disc i tenim tendència a imaginar que els planetes giren al voltant del Sol en el mateix pla que el pla galàctic…, però no.

La realitat és que el pla en el que giren els planetes presenta una inclinació de seixanta graus respecte del pla de la Galàxia. De manera que el moviment real ha de sumar el gir al voltant del Sol i el camí que tots plegats segueixen al voltant de la galàxia. El resultat és una mena d’espiral còsmica, una curiosa manera d’avançar que ha fet que les representacions en animacions resultin gairebé hipnòtiques, amb els planetes movent-se com si fos un vòrtex. Posats a ser detallistes cal dir que la majoria de representacions que corren per internet tampoc són massa exactes ja que ho dibuixen com si avancéssim de manera perpendicular, que no és el cas, però la idea general val la pena tenir-la present.

Via lliure a l’arròs daurat

dilluns, 8/01/2018

El passat 28 de desembre, a més de les noticies falses lligades al dia dels innocents i a les altres notícies falses lligades a tota mena d’interessos polítics i econòmics, en va aparèixer una que era veritat. Austràlia i Nova Zelanda havien aprovat un arròs transgènic , el famós arròs daurat, pel consum humà. Han passat una pila d’anys des dels primers intents de posar al mercat aquesta mena d’arròs, però finalment s’ha aconseguit.

La idea de l’arròs daurat era, simplement, aconseguir un aliment ric en vitamina A per lluitar contra una malaltia anomenada xeroftàlmia, un tipus de ceguesa deguda al dèficit d’aquesta vitamina. Aquí ho podríem solucionar fàcilment, amb suplements o amb dietes reforçades en aliments que siguin rics en vitamines, però hi ha molts indrets del planeta on les coses no són tan senzilles. Moltes regions d’Àsia segueixen una dieta essencialment d’arròs perquè és l’únic aliment que tenen en prou quantitat. I a les zones rurals, parlar de suplements dietètics és poc més que ciència ficció. De manera que es va intentar ficar la vitamina A dins de l’aliment que fan servir a diari. Així, amb la dieta habitual es podria prevenir la xeroftàlmia, que deixa cegues entre vint mil i cent mil criatures cada any.

Els primers intents no van ser gaire prometedors ja que als grans d’arròs s’hi acumulava massa poca vitamina, però en versions posteriors van aconseguir nivells suficients. Es va incorporar un parell de gens a diverses varietats d’arròs que van començar a fer la pro-vitamina A (el beta-caroté). No calia ficar tota una via metabòlica complexa perquè les plantes normalment ja en fan de carotens. El que calia era aconseguir que ho fessin a les llavors (als grans d’arròs) i no a les fulles. N’hi havia prou amb que tinguessin actius els gens fitoè sintasa i la fitoè desaturasa. La resta de la maquinaria metabòlica ja hi era.

Quan l‘arròs acumula carotens li passa el mateix que a les pastanagues, agafa una tonalitat ataronjada. Per això el nom d’arròs daurat. I, en principi, fer servir aquest arròs enlloc del normal hauria de mantenir les propietats nutricionals de la dieta d’aquestes comunitats i alhora, millorar els nivells de vitamines, evitant així la xeroftàlmia.

Ai! Però parlem d’un transgènic i això vol dir, campanyes en contra.

El cas és, però, que en aquesta ocasió resultava difícil entendre els motius de la oposició a l’arròs daurat. No és un problema de sobirania alimentària ja que l’han alliberat de la patent de manera que no està controlat per les multinacionals. O ho està en la mateixa mesura que la resta d’arrossos. No es un intent d’evitar la malnutrició en sentit metabòlic ja que només intenta resoldre un dèficit molt específic i resoldre problemes concrets és molt més assequible que coses abstractes com “la fam al món”. I és una solució molt més raonable que no pas suggerir que comprin pastanagues unes poblacions que no disposen d’aquest producte perquè no tots els vegetals creixen a tot arreu ni tothom es pot permetre portar els aliments que necessita d’arreu del món.

En la oposició als transgènics de vegades es poden entendre les prevencions que es plantegen (els mètodes ,en canvi, ja costa més de compartir), però hi ha vegades que estar-hi en contra, per si de cas, no sembla massa assenyat.

Ara tocarà veure si l’arròs arriba a qui ha d’arribar i te l’efecte esperat en la incidència de la malaltia. Imagino que si està lliure de patent és per poder fer-lo servir per publicitar les bondats dels transgènics (que al mon ningú regala res). Però si en fer-ho eviten desenes de milers de casos de ceguesa, doncs benvinguda campanya.

Bones festes

dijous, 21/12/2017

Amb les festes arriba el moment de fer una paradeta i deixar descansar el blog. Amb una temporada tan intensa com la que estem vivint ja aniran bé uns dies de descans i reflexió. Gaudiu de les festes, sigueu feliços i encarem el futur amb il·lusió. Si tot va bé, ens retrobem l’any que ve per seguir fent ullades xafarderes al món de la ciència.

Bones festes a tothom!

Un any profitós, en ciència.

dimecres, 20/12/2017

A mida que s’acosta el final d’any arriba el moment de fer resums i de recordar allò que va destacar al llarg del 2017. Es faran llistes de moments polítics, de pel·lícules, de merders entre famosos… i també d’esdeveniments científics. En aquest camp, no ens podem queixar. El 2017 ha sigut força profitós.

Per exemple, entre els fets destacats hi ha el descobriment de les ones gravitacionals generades per la col·lisió d’estrelles de neutrons. Sí, és un tema que ens agafa una mica lluny del dia a dia, però cara a explorar l’univers, els detectors d’ones gravitacionals han obert una finestra nova que ens permetrà descobrir un grapat de fenòmens que fins ara passaven desapercebuts.

Un altre fet destacat és que ja s’està començant a aplicar la tècnica CRISPR per modificar determinats gens d’embrions humans. Encara no han nascut nens amb el genoma modificat artificialment, però uns investigadors xinesos van demostrar que era possible fer-ho. Això vol dir que tractar malalties genètiques abans de néixer ja és tècnicament possible. Òbviament, aquesta mena de manipulacions tenen un seguit de implicacions ètiques que cal tenir molt presents i que cal discutir des de ja.

A nivell de medi ambient, el trencament de la plataforma Larsen C a l’Antàrtida va ser un dels fets més destacats d’aquest any. Un dels majors blocs de gel alliberats del continent antàrtic des que en tenim registres. De totes maneres, la violència de la temporada d’huracans, encadenant-ne uns quants de nivell 4 i 5 també ha resultat un fet destacat. El clima va mostrant any rere any comportaments excepcionals que, d’altra banda, tampoc resulten sorprenents si tenim present l’escalfament global que generem.

Aquest any ha arribat al final la missió Cassini, que explorava Saturn i el seu sistema d’anells i satèl·lits. Les imatges que ens ha ofert i el coneixement que hem adquirit gràcies a aquella nau marcaran un abans i un després en l’exploració espacial.

En el tema dels planetes extrasolars ha sigut un no parar de noticies. Sistemes planetaris cada vegada més grans, planetes cada vegada més suposadament habitables, planetes orbitant estrelles cada vegada més properes… El veïnat galàctic està ple a petar de llocs interessants que caldrà explorar atentament amb els nous instruments que aviat tindrem disponibles.

En salut, aquest any no hi ha hagut epidèmies com les de Zika del 2016 o Ebola del 2014, tot i que hi ha hagut  un brot important de pesta a Moçambic que sembla que ja està controlat. En canvi, el xarampió ha tornat amb força a Europa “gracies” als moviments antivacunes. Portem uns tretze mil casos, la majoria a Itàlia i Romania, mentre que als Estats Units n’han tingut només cent vint.

Les llistes sempre tenen un punt de subjectivitat. Altres amants de la ciència triarien fets diferents però, més enllà dels resums de final d’any, podem afirmar que aquest 2017 som una mica més rics en coneixements científics que fa un any. I això sempre és una bona cosa!