Temps de vacances

dilluns, 23/06/2014

sunset.jpg

 Ja tenim aquí l’estiu! I, un any més, arriba el moment de fer una aturada. De reflexionar, posar idees en ordre, establir prioritats, mandrejar, llegir, jugar, descobrir nous indrets, i gaudir del senzill no-fer-res. Si tot va bé ens retrobarem al Setembre. Sigueu feliços.

De nou, no era com pensàvem.

divendres, 20/06/2014

San_Andreas.jpg La Terra es va formar fa uns quatre mil cinc cents milions d’anys i, en aquell inici estava força més calenta que ara. Rius de lava, volcans per tot arreu, impactes de meteorits a tort i a dret… Un indret que no triaríem per visitar si disposéssim d’una màquina del temps. Però mica a mica es va anar refredant. Ara, el nucli encara es manté a unes temperatures elevadíssimes, però l’escorça per on ens movem ha adquirit una agradable temperatura apta per la vida.

Amb l’escorça freda i un nucli fos, va resultar que grans masses de material que formen la superfície es van anar desplaçant. Les plaques tectòniques es mouen lentament com si fossin rais sobre un llac. Al reconstruir la seva història s’ha vist que de vegades s’agrupen i formen un supercontinent, i de vegades les trobem separades en diferents continents més modestos, tal com passa actualment.

Els detalls del moviment són complexos. Intervenen els corrents de magma, les cèl·lules de flux, i un grapat de fenòmens físics, però hi havia una certa unanimitat en que a mida que el planeta s’anés refredant, el moviment de les plaques s’aniria alentint. Bàsicament perquè costa més moure’s per una superfície pastosa que per una de molt fluida.

La teoria està molt bé, però ara sembla que el que passa és tot el contrari. Les plaques tectòniques, cada vegada es mouen més de pressa. Com sempre que parlem de geologia, cal relativitzar la magnitud del que parlem Si fem referència al temps, tot el que sigui de menys d’un milió d’anys es quasi irrellevant. Però si parlem de moviment, les velocitats son de pocs centímetres per any.

En tot cas, han presentat dades que indiquen que en els darrers milions d’anys, les plaques estan agafant embranzida. I com passa quan cal prendre’s les coses seriosament, dos equips diferents han arribat a la mateixa conclusió. Ara l’únic problema és imaginar el motiu, perquè la veritat és que no ens ho esperàvem això.

Últimament sembla que la natura està jugant amb les nostres teories. Durant molts anys es donava per fet que l’expansió de l’univers s’alentia. L’únic que es dubtava era del ritme d’alentiment. Però ara resulta que no. Que s’accelera i no sabem perquè. Parlem d’una energia fosca, però a part de posar-hi nom, no en sabem gairebé res més.

I al nostre planeta tres quarts del mateix. Les plaques tectòniques havien d’anar alentint el seu moviment, però resulta que no, que l’acceleren. I de nou, el motiu està encara en la foscor.

La veritat és que reconec que m’encanta. No dubto que amb el temps ja trobarem l’entrellat de tot això. Aleshores semblarà evident i ens preguntarem com era que no ens n’havíem adonat. Però de moment, el joc de la ciència, tirant per terra les teories establertes i obligant-nos a esprémer-nos el cap per bastir-ne de noves és tot un plaer.

Diuen que els científics som immobilistes i que ens aferrem a les teories com si penséssim que són definitives. Res més lluny de la realitat. Podem ser molt exigents en demanar dades i demostracions, però tant de bo els costums socials, les lleis o els ordres establerts fossin tant fàcils de canviar com els fets temporalment acceptats per la ciència.

La successió i la reproducció dels conills

dijous, 19/06/2014

Una de les successions més interessants és la que va descriure el matemàtic italià Leonardo de Pisa, anomenat Fibonacci (per l’italià, filius Bonacci, fill de Bonaccio). És una seqüència de números relacionada, entre mil altres coses, amb la manera de reproduir-se dels conills.

Imagineu que teniu una parella de conills, que quan ja tenen un mes d’edat es poden reproduir i engendrar un altre parell de conills (en cada cas un mascle i una femella). Passat un altre mes, la primera parella es tornarà a reproduir, però la segona també començarà a fer-ho. I al següent mes, la parella inicial, els primers descendents i tots els que han nascut tornaran a fer-ho. Com és previsible, els conills es reprodueixen com a conills. La pregunta és a quin ritme creixerà la població de parelles de conills?

Doncs si anem escrivint el nombre de parelles que tenim en cada cas apareix una successió que va cridar l’atenció de Fibonacci. Els números són:

1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55,…

La gràcia és que cada xifra és, simplement, la suma de les dues anteriors.

Sembla un entreteniment matemàtic sense més, però amaga molts secrets amb els que els matemàtics van divertint-se. Per exemple, podem dibuixar quadrats que tinguin els costats de la mida dels números de la successió de Fibonacci i els podem agrupar de manera que sempre encaixen perfectament.

FibonacciBlocks.svg

És més, si dibuixem un arc dins de cada un dels quadrats, podem generar el que anomenem l’espiral de Fibonacci o espiral daurada.

espiral fibonacci.jpg

Aquest tipus d’espiral potser us és familiar. En realitat la trobem a llocs inesperats. Per exemple en les closques d’alguns animals com els nàutils.

nautilus.jpg

O en en el gir dels huracans.

fibonacci-sandy.png

Però cal anar amb compte! La realitat és que la majoria d’espirals de Fibonacci que ensenyen a les fotos i que es relacionen amb la natura, la bellesa, les lleis de l’univers i el que sigui, en realitat només són aproximacions a l’espiral. I com que els humans som molt exagerats i molt poc rigorosos, el tema es descontrola i al final hi ha qui acaba veient espirals de Fibonacci per tot arreu on alguna cosa es retorci aproximadament en forma d’espiral.

Per exemple, circula molt una imatge de la cua d’un camaleó, que n’hi ha prou de mirar-la un un moment per veure que no s’assembla de res, que no encaixa per enlloc, amb l’espiral de Fibonacci… i tot i així ho posen com exemple!! (estaran cecs?)

chameleon_fibonacci.jpg(No. Això NO és una espiral de Fibonacci)

Simplement resulta que no totes les successions ni totes les espirals son iguals. De fet, n’hi ha algunes de molt absurdes generades fent servir rectangles enlloc de quadrats, de manera que el raonament matemàtic de la seqüència inicial se’l passen pel forro. Tot sigui perquè la cosa encaixi (al menys la foto és maca).

fibonacci-falsa.jpg(Això TAMPOC és una espiral de Fibonacci)

És el que tenen les successions. Fan gràcia i queden boniques. Però hi ha qui li fan tanta gràcia que les enquibeix per tot arreu, encara que sigui forçant les coses. I tampoc és això!

Una vella falguera

dimecres, 18/06/2014

OsmundaRegalis.jpg Les falgueres son uns vegetals molt antics. Fa milions d’anys que n’hi ha al nostre planeta. No és difícil d’adonar-se’n si t’hi fixes una mica. Encara no han desenvolupat flors, les seves estructures internes son senzilles, el seu sistema de reproducció és comparativament poc complex, tant que ni tant sols fa llavors i es reprodueix per espores…. I també tenim el registre fòssil que ens indica que ja hi havia falgueres fa quatre cents milions d’anys. Per que apareguessin les plantes amb flors encara faltaven tres-cents milions d’anys més.

De totes maneres, una cosa és que el grup d’organismes als que pertanys sigui antic i una altra diferent és que determinades espècies siguin antigues. Tot i que els peixos cartilaginosos com els taurons també van aparèixer fa quatre cents milions d’anys, els taurons actuals, com el gran blanc, només tenen unes desenes de milions d’anys.

Però de vegades els fòssils amaguen sorpreses. I una sorpresa interessant estava amagada en una col·lecció del Museu d’Història Natural de Suècia. Allà, als anys seixanta un pagès va donar un fòssil de falguera que havia trobat al sud de Suècia. Durant mig segle no li van fer gaire cas, però fa poc se’l van mirar més atentament i es van adonar que estava força ben conservat. De fet, estava extraordinàriament preservat!

Ara es pensa que fa cent vuitanta milions d’anys aquella falguera va quedar sobtadament coberta per cendra volcànica o per alguna surgència hidrotermal. En aquell temps, la zona de l’actual Suècia era de clima tropical, bastant diferent del que és ara.

El cas és que la preservació de la planta va ser extremadament ràpida. Tant que moltes de les seves cèl·lules van quedar perfectament protegides i ara, quan s’analitzen al microscopi, encara es poden veure estructures cel·lulars, orgànuls, nuclis i, com que també hi ha cèl·lules que s’estaven dividint, fins i tot cromosomes.

La gràcia és que disposar d’aquests cromosomes ha permès caracteritzar-los, mesurar-los, classificar-los i, sobretot, comparar-los amb els equivalents de falgueres actuals. Com que era una falguera reial (Osmunda regalis) de la que encara n’hi ha exemplars vius, resultava interessant veure quins canvis ha experimentat aquesta espècie en aquests cent-vuitanta milions d’anys.

I resulta que gairebé cap. Fins i tot a nivell de cromosomes, la cosa s’ha mantingut d’allò més estable. En un bon exemple del que els biòlegs anomenen estasis evolutiva.

Sempre pensem en l’evolució com un procés lent però imparable que fa que els organismes vagin adaptant-se al medi i millorant cada vegada més. Això de la millora és l’error més comú. No hi ha cap millora ni línia ascendent en cap direcció. Si fa fred es seleccionen característiques que ajudin a mantenir la temperatura corporal i si el clima es torna càlid, es passen a seleccionar característiques contràries.

Però també pot passar que l’ambient sigui estable i que a l’organisme no li calgui canviar massa. Aleshores la cosa es queda tal com està. Hi ha espècies que viuen en ambients molt variables i que canvien molt ràpidament (evolutivament parlant) però altres es mantenen sense canvis importants durant milions i milions d’anys. És més, algunes poden anar alternant períodes de canvis i altres de llargues estasis. Tot dependrà de les condicions ambientals.

Naturalment hi haurà mutacions i algunes, ni que només sigui per deriva gènica, aniran aportant determinat grau de variació, però sense mecanismes de selecció això pot ser molt més lent. Tant que passats cent vuitanta milions d’anys, aquelles falgueres segueixen iguals fins i tot a nivell de cromosomes.

A la vida passem èpoques molt actius i altres temporades més calmades. I no tothom experimenta els canvis al mateix ritme. Doncs amb les espècies passa una cosa similar.

Diferència de nivell

dimarts , 17/06/2014

paul.jpg Una cosa una mica ridícula de la ciència ficció és la increïble poca imaginació que tenen les pel·lícules en el tractament que es fa sobre els aliens. De fet, el que trobem són copies repetitives del mateix tipus de disseny per les seves naus i que va canviant segons la moda. Durant els anys seixanta i setanta els extraterrestres arribaven en senzills platets voladors, però ara la simplicitat ja no s’estila i últimament prefereixen naus més complexes. Una complexitat proporcional a les capacitats dels enginyers d’efectes especials dels estudis cinematogràfics. D’altra banda, podem anar a temps més remots i els Déus (l’equivalent als visitants de l’espai) arribaven en carros. De fet, cada vegada els imaginem arribant amb la mena de nau més moderna que disposem nosaltres. Preferentment amb llumetes de colors i sorolls electrònics.

És curiós que les onades de platets voladors de finals del segle passat deriven, segons diuen, d’un malentès amb els periodistes. Un pilot americà va dir que havia albirat un grup d’objectes estranys desplaçant-se a gran velocitat i que es movien com ho faria un plat rebotant sobre l’aigua. No va dir que “eren com platets” sinó que “es movien com platets”. Però la imatge resultant de la confusió va caure en gràcia i de cop els cels es van omplir de platets voladors immortalitzats en grapats de fotografies convenientment borroses. A la xarxa encara en trobem a grapats.

Però el més ximple de tot és el que venen a fer segons la majoria de ficcions. Repasseu les sèries d’extraterrestres. Al final acaba amb una guerrilla d’heroics humans lluitant en escamots contra uns alienígenes de mida aproximadament humana, amb estructura anatòmica aproximadament humana i vulnerables a les armes humanes. Per cert, ells també empunyen unes armes que recorden molt les que els humans imaginem com modernes a rabiar. Fusells làser i similars.

I per destruir les naus extraterrestres, cal fer-ho com si fossin naus humanes. Un explosiu ben col·locat, una descàrrega elèctrica brutal o un virus informàtic. Tot col·locat per un heroi ben guapetò mentre la xicota espera notícies passant molts nervis i abraçant els nens (sempre surten nens).

Pensem un moment. Una civilització que pugui fer un viatge per les estrelles ha de disposar d’una tecnologia que ens superarà en uns quants segles com a mínim. Si algun dia arriben, no hi haurà absolutament res que pugem fer. Ni herois ni hòsties. Si Colom hagués descobert Amèrica cinc segles més tard i hagués arribat amb portaavions, helicòpters de combat i escamots d’elit dels grups d’operacions especials equipats amb armament químic, bacteriològic i radiològic… els antics asteques haurien tingut res a pelar? Podrien lluitar amb llances i fletxes? Aconseguirien enfonsar un cuirassat intentant prendre-hi foc amb unes torxes? Els passaria pel cap que hi ha satèl·lits en òrbita observant els seus moviments? Tindrien èxit les pregaries al Déu Quetzalcóatl?

Doncs la diferència de nivell tecnològic que podem esperar si ens comparem amb una civilització alienígena que pugui arribar fins aquí encara ha de ser molt més gran. Per tant, el més probable és que ni ens n’adonéssim que arribaven, que ja ens haurien extingit. I, em sap greu, però a diferència dels marcians de “la Guerra dels mons”, els de veritat segur que farien unes quantes anàlisis microbiològiques (i químiques, i de radiacions i de ves a saber que) abans de venir. Quin idiota passa per alt això?

De veritat que m’agrada la ciència ficció. I en els pocs casos que és seriosa, encara més. Amb la resta i totes les series americanes, simplement no oblido que només son westerns camuflats. Substitueixes uns indis per uns aliens, unes carretes per unes naus espacials i un rifle Winchester per un fusell làser i et surt la majoria de les pel·lícules i sèries que hi ha. Per sort, també n’hi ha algunes que no es prenen seriosament, i són molt divertides!

El pas del temps

dilluns, 16/06/2014

hourglass-649915-m.jpg Dissabte va haver-hi un accident al davant de casa. Una cruïlla, un cotxe i una moto. No és difícil esbrinar qui es va endur la pitjor part. No conec els detalls ja que només vaig sentir el soroll de l’impacte i al sortir al balcó ja hi havia un grup de persones al voltant del motorista. Uns quants vàrem trucar al 112 mentre que altres intentaven, amb més o menys encert, ajudar l’home caigut. Poc després, suposo que per la tensió del moment, algú va començar a cridar maleint la policia, les ambulàncies i els serveis d’emergència. Per què trigaven tant?

El cas és que tenia registrada l’hora de la meva trucada al telèfon, de manera que vaig poder verificar exactament quan van trigar a arribar. Sis minuts.

Pot semblar molt en una situació de tensió, però que arribin els serveis mèdics i la policia només sis minuts després de l’accident em sembla un funcionament prou correcte dels serveis d’emergència. Al menys fins que ningú inventi el transportador de feixos de Star Trek.

La qüestió és que si aquells sis minuts es van fer llargs va ser perquè la percepció del temps queda absolutament distorsionada per l’estrès. Una de les coses més flexibles que hi ha és, precisament, la percepció subjectiva del pas del temps. En principi, el temps segueix el seu ritme inalterable i, tot i això, l’experimentem de maneres extremadament variables.

En realitat no tenim massa clar com processa el cervell el pas del temps. Una estona compartida amb algú amb qui estàs a gust passa volant, però la mateixa estona fent una feina avorrida o esperant alguna cosa, es pot fer eterna. D’altra banda, en situacions de tensió, el temps sembla alentir-se. La percepció temporal varia amb els anys. De petits, els estius eren llarguíssims, tot i que, per desgràcia, l’any escolar també. I finalment, també hi ha diferències entre homes i dones.

Tots nosaltres expliquem el mateix, de manera que deu ser un sistema de funcionament comú, però com que tot plegat és un tema subjectiu, costa molt estudiar. Un experiment divertit per veure com es modifica la percepció del temps en resposta a l’adrenalina el van fer amb un visor on es projectava una xifra. Estava fet de manera que s’anava alternant la xifra il·luminada sobre fons fosc i la xifra fosca sobre fons il·luminat. Si es passa prou de pressa, la gent deixa de veure la xifra.

La qüestió era esbrinar si en situació de estrès el cervell processa informació més de pressa ja que si el cervell funciona més de pressa, semblaria que el temps passa més a poc a poc. Per fer-ho, donaven l’aparell a uns voluntaris, els enfilaven a una grua de cinquanta metres, i els deixaven caure al buit. Durant els tres segons de la caiguda havien de mirar l’aparell per veure si aleshores podien discriminar el número que apareixia en la pantalla.

La idea és enginyosa, i en un vídeo de la xarxa, semblaria que sí que poden identificar el número. De fet, identificaven una de les dues xifres. Però en l’estudi complert, els resultats eren similars als que obtenien sense caure, de manera que sembla que no, que el cervell no processa més de pressa les coses quan anem inundats d’adrenalina.

Ah! Però al mateix experiment els van demanar que avaluessin quant temps havia dura la caiguda. I tots van cometre el mateix error. La van sobrevalorar en un 30 %. Per tant, sí que havien tingut una percepció del pas del temps distorsionada, però no perquè el cervell processés informació com si fos una pel·lícula a càmera ràpida.

Hi diferents idees de com es forma la percepció del temps, i cap és senzilla. El nombre d’estímuls que reben les neurones, la amplitud de les xarxes neuronals que es posen en marxa, la quantitat de records que generem en determinat període o la quantitat d’energia que consumeixen les neurones són coses que semblen relacionades amb la manera com experimentem el pas del temps.

De fet encara ens queda molt per entendre-ho, però si alguna cosa tenim clara de moment és que la nostra percepció del pas del temps és qualsevol cosa menys fiable.

Futbol inter-planetari

divendres, 13/06/2014

Rocket-and-D-jok-galactik-football.jpg  Ja ha començat la copa del món de futbol i durant els propers dies el tema dels partits, els gols, els àrbitres, les seleccions i tots els rituals associats al futbol els trobarem a cada cantonada. Una delícia pels amants del futbol i una llauna pels qui no els agrada massa. Aquest any es fa a Brasil i sovint es diu que Brasil és el país organitzador. De fet qui l’organitza és la FIFA, la totpoderosa federació internacional d’associacions de futbol. Ara mateix qui la presideix és en Joseph Blatter, que sembla que te ganes d’ampliar el seu poder.

Això ho dedueixo d’unes declaracions que ha fet on avisa que, en un futur, la copa del mon es podria expandir a altres planetes. “Una competició inter-planetària. Perquè no?”. Més enllà de la broma, resulta interessant pensar com seria això de jugar a futbol en un altre planeta. En un futur proper no hi ha gaires opcions i els únics indrets on es previsible que els humans arribin en els propers segles són la Lluna i Mart. La resta, ni de broma.

A la Lluna ja tenim el problema de la manca d’atmosfera. Els jugadors hauran d’anar amb equip d’astronauta, que fins i tot si els japonesos o coreans es posen a miniaturitzar-lo, seguirà sent un embalum important. Cal portar l’aire per respirar i la protecció per les radiacions.

Però fins i tot així, el principal problema seria la gravetat. Amb una gravetat d’un sisè de la Terra, i sense atmosfera per frenar-la, una pilota normal sortiria disparada molt més lluny del que estem acostumats. Una solució seria fer pilotes més pesants. Si per culpa de la poca gravetat pesen sis vegades menys, dons juguem amb pilotes sis vegades més pesants. El reglament diu que les pilotes han de pesar entre 410 i 450 grams, de manera que a la Lluna haurien de tenir una massa de dos quilos i mig per comportar-se de manera similar a les de la Terra.

Però la cosa tampoc aniria del tot bé. Els astronautes també pesaran menys, però això queda compensat en part per culpa dels vestits lunars. Tot i així seguirien anant més lleugers i per tant, fent salts considerables. Uns astronautes que pesen molt poc i que, per exemple en un llançament de corner, poden saltar molt més que aquí, no estarien còmodes amb pilotes tan pesants. Al final caldrà anar a fer unes quantes provatures per trobar la proporció correcta.

A Mart les dificultats són semblants però no tan exagerades. La gravetat és la meitat que a la Terra, de manera que la diferència ja no és tant marcada. També hi ha una mica d’atmosfera. Molt tènue, però. Allò que fan de xutar un corner i que la pilota faci un gir i entri a porteria resulta impossible a la Lluna i, pràcticament impossible a Mart. Per fer-ho cal que la pilota surti girant sobre si mateixa. Al fer-ho, fregarà amb l’aire que l’envolta i per un costat ho farà més de pressa que per l’altre. Això crea unes diferencies de pressió que empenyen la pilota a fer la trajectòria corbada. És el que s’anomena efecte Magnus. Però sense atmosfera, l’efecte desapareix.

Si algun dia aconseguim anar a Venus, amb l’atmosfera increïblement densa que té, l’efecte Magnus serà increïble i els girs en les trajectòries de la pilota tornaran bojos als porters. Altra cosa és poder jugar envoltat d’àcid sulfúric a quatre-cents graus de temperatura. Probablement l’infern de Venus serà l’últim indret del sistema solar on podrem jugarà  futbol.

Però tornem a Mart o la Lluna. Com que amb poc esforç la pilota va més lluny, l’estil del tiki-taka amb passades curtes i controlades típic del Barça no serà afavorit. Potser triomfarà el futbol total dels holandesos als anys 80 ja que és més fàcil enviar la pilota molt lluny. En canvi ni parlar-ne del jogo bonito dels brasilers ja que resulta molt més difícil controlar la pilota en una gravetat en la que també que costa controlar la inèrcia del propi cos. Els jugadors no estaran per fer bicicletes ni floritures. I menys amb una pilota que per poc que la colpegis surt molt i molt lluny. Ah! I com que els porters poden saltar molt més, potser es poden fer porteries més grans. De fet, tot el camp pot ser més gran. A Mart una mica més, a la Lluna molt més.

Finalment, no se quines seran les seleccions que podrem veure jugar en altres planetes. Però segur que una d’elles serà la xinesa. I tal com estan les coses en l’exploració espacial potser  hauran de jugar solets.

Activitat al Sol, però poca.

dijous, 12/06/2014

minimax_strip2.jpg Aquesta setmana hem tingut una tempesta important. Tant, que les comunicacions d’alguns països n’han quedat afectades durant unes hores. No va ser una tempesta meteorològica com les que estem habituats, sinó una tempesta solar. La nostra estrella va deixar anar un parell de flamarades de gran intensitat i gairebé seguides. Amb les flamarades va enviar partícules de plasma, ones de raigs X, de ràdio i d’altres zones de l’espectre electromagnètic. Quan això arriba a la Terra, els sistemes de comunicació de la part diürna, la que està encarada al Sol, en surten afectats.

Una de les coses que m’encanten de l’època en que vivim és que et pots connectar a observatoris del “temps espacial” i seguir gairebé en temps real com està el flux de raigs X del sol, quin aspecte té en diferents longituds d’ona i tot el que et faci gràcia saber. De fet, em sento una mica dolent ja que cada vegada que miro, tinc la secreta esperança de veure una flamarada important, una que arribi a nivell X (el màxim), en directe.

Però de totes maneres, no estem tenint un cicle solar especialment actiu. El Sol presenta cicles de 11 anys de durada i en tenim registres des del segle XVIII. Ara mateix estem al punt màxim del cicle 24. La intensitat de l’activitat es mesura contant el nombre de taques solars, i si mirem les dades, veiem que l’actual és un dels cicles més suaus que hi ha hagut. A no ser que tingui un rebrot final de traca, l’activitat del Sol és més aviat tranquil·la.

Aparentment, el Sol està en una fase de baixa activitat ja que les prediccions pel cicle 25 també indiquen que serà de nivell relativament baix. Hi ha hagut altres èpoques en que l’activitat va ser encara menor i el clima de la terra se’n va ressentir amb temporades anormalment fredes, com el famós Mínim de Maunder, de setanta anys sense taques solars i un fred de nassos per tota Europa.

Aquests canvis en l’activitat solar porten unes discussions interessants quan es parla de canvi climàtic. Els últims anys les temperatures no han pujat tant com preveien els models climàtics. Els escèptics ràpidament han sortit a dir que els models són un desastre i que el CO2 no hi té res a veure amb el clima. Que el que importa és l’activitat solar. Un argument al que també li podríem donar la volta. La temperatura de la Terra seguiria augmentant sinó fos perquè gracies a una anormalment baixa activitat solar, s’ha contingut l’escalfament.

Però tot plegat són arguments incomplerts. El clima depèn de molts factors. Naturalment que l’activitat solar és un dels importants. Però també el nivell de CO2, i la freqüència d’esdeveniments del Niño, i els canvis en l’albedo del planeta, i…

És com si vas caminant per la platja. Tindràs més o menys calor depenent de l’hora del dia, de si està núvol o està clar, de si el Sol està més o menys per sobre l’horitzó i de l’airet que faci. Tot són condicions naturals que poden variar molt. Però si et vas posant capes de roba cada vegada més i més gruixudes i aïllants, també tindràs més calor. I no pots pretendre que no tenen cap importància i que aquesta activitat no modifica la temperatura del teu cos.

En tot cas, serà interessant veure com segueix comportant-se el Sol. Ara estem al màxim del cicle, de manera que en uns pocs anys, el nombre de taques solars disminuirà notablement, fins arribar al mínim l’any 2020. Aquesta vegada li va costar iniciar el cicle 24. A veure quines sorpreses ens guarda el cicle 25. Potser una baixa activitat solar ens doni una mica més de marge per controlar l’escalfament global. O potser els humans tindrem una sort olímpica i gràcies al CO2, esquivarem una hipotètica edat de gel associada a un altre mínim d’activitat solar. Però tot això és molt especulatiu. De moment el Sol encara està actiu i podem seguir tafanejant a veure si pesquem una tempesta solar espectacular a les dades dels satèl·lits.

La intel·ligència dels ordinadors

dimecres, 11/06/2014

Cray2.jpg Fer-se trampes al solitari és una cosa ben poca-solta. Et pots posar content i cridar que has guanyat, però en el fons saps que no és el cas. Això passa en tots els àmbits de la vida, i en ciència i tecnologia també. Amb una mica de maquillatge i jugant amb les paraules, podem vendre com un gran èxit el que no passa de ser un pas més en determinat camp.

Aquests dies han anunciat que finalment una màquina ha aconseguit superar el test de Turing. La prova que es va proposar per saber si un ordinador pot pensar o ha desenvolupat intel·ligència o alguna cosa similar.

La cosa és complexa, perquè en parlar d’intel·ligència, acostumem a no tenir massa clar de que parlem. Però l’any 1950, el matemàtic Alan Turing va tirar pel dret i va proposar que si una màquina es comporta en tots els aspectes com si fos intel·ligent, hem de considerar que és intel·ligent. I aquí no parlem d’intel·ligència com una virtut sinó com a simple capacitat de raonar o de resoldre problemes.

Aquesta aproximació pot semblar insatisfactòria, però no deixa de ser la que apliquem a les persones. No sabem el que els passa pel cap als altres, però actuen com si fessin raonaments, com si traguessin conclusions i com si resolguessin problemes. I si encara no ho veieu clar, intenteu imaginar com ho faríeu per demostrar que penseu enlloc de només simular que penseu.

El test que va proposar Turing era simple: Es tracta de posar una persona a conversar amb algú amagat darrera una paret, o a l’habitació del costat. I a l’altre banda de la paret pot haver-hi realment una persona o, alternativament, una màquina. Podrem considerar que la màquina pensa el dia que la persona no sigui capaç d’adonar-se si està parlant amb una altre persona o  amb una màquina.

Per això, quan han anunciat que una màquina ha superat el test de Turing, d’entrada sembla un gran que. Però després arriba la lletra petita, els detalls i la decepció.

En temes de intel·ligència artificial, cada dos per tres es fan concursos per veure quina màquina supera el test de Turing. El que ha passat aquest any és que finalment una màquina ha guanyat. Peeeeeeero… Les normes demanaven que enganyés als del jurat només durant el 30 % del temps.

Ep! Això ja no és enganyar completament. No crec que fos el que Turing tenia en ment. Aparentar ser humà durant una estona és relativament fàcil. D’altra banda, aquesta vegada la conversa podia tractar sobre qualsevol tema, de manera que la dificultat per la màquina era més gran que si només han de parlar de meteorologia, de cotxes o de receptes de cuina. Però els programadors van fer servir una estratègia enginyosa. Van simular que qui hi havia a l’altra banda era un noi ucraïnès de tretze anys. Així, els errors en la construcció de frases o de paraules, i el desconeixement de temes quedaven perfectament justificats.

Un bon sistema per guanyar el concurs, però totalment insatisfactori per anunciar al món que s’ha superat el test de Turing.

Per descomptat que un dia o altra el superaran sense matisos. I aquell dia discutirem i filosofarem moltíssim sobre el concepte d’intel·ligència, consciencia i tot el que hi està relacionat.

Arribarà un dia en que passarà tot aixó, però avui no és aquest dia.

La “casta”

dimarts , 10/06/2014

research.jpg Ara resulta que pertanyo a una “casta” digna de menyspreu. Al menys, això és el que pensa la Ruth Toledano, que ha generat una mica de rebombori al publicar un escrit titulat “La casta científica y el paradigma ético de Podemos”. Confesso que no m’havia llegit el programa electoral de “Podemos” (ni el de cap partit ja que la credibilitat dels programes és entre zero i nul·la), però l’article aquest m’ha generat una certa angoixa. Es veu que som una casta que ens creiem en poder de la veritat i que tractem amb menyspreu la resta de la humanitat.

Jo pensava que al laboratori intentàvem curar algunes malalties per les que avui en dia  encara no hi ha tractament. No som de cap laboratori privat ni de cap farmacèutica, de manera que molta pasta no guanyarem amb el que puguem descobrir. Digueu-nos romàntics, o rucs, però en general el que volem fer és entendre que passa durant una malaltia per saber com aturar-la. Tan simple com això.

I sí, hem de fer servir animals d’experimentació.

Però no. No som sàdics que gaudim torturant animalons.

El problema és més senzill. No sabem altra manera de fer-ho. És cert que de vegades hi ha alternatives i que molts experiments es poden fer sobre cèl·lules en cultiu. Ja ho fem, però no sempre es pot. Per exemple, millorar els sistemes per preservar òrgans destinats al trasplantament seria genial. Es perden molts òrgans perquè no arriben a temps al receptor. Un ronyó pot aguantar unes 48 hores, però un cor només n’aguanta unes 12. Si trobéssim la manera d’allargar aquest període, salvaríem moltes vides.

Podem fer uns quants estudis amb cèl·lules, però al final caldrà agafar un cor posar-lo en la solució de preservació que volem provar i, passades unes quantes hores reimplantar-lo en un organisme. Necessitem saber si el cor tornarà a funcionar. Durant quant temps. Si no ho fa, caldrà veure quines cèl·lules fallen. Com respon el sistema immunitari del receptor. Si hi ha problemes, cal esbrinar quines cèl·lules son les més afectades. Hi ha mil coses que poden anar malament i que d’entrada no podem estudiar en un cultiu de cèl·lules.

Si algú té alguna idea de com estudiar aquestes coses sense recórrer a animals d’experimentació, la comunitat científica estarà encantada de saber-ho.

Naturalment hi ha molts casos en que es pot evitar l’ús d’animals. Fa anys es feien servir sense mirament, però ara les qüestions ètiques les tenim molt en compte. Calen autoritzacions de comitès ètics. Es fa servir el mínim nombre d’animals i sempre que es pot es reemplacen per altres sistemes. Per cert que hi ha casos, com el dels cosmètics, en que no està justificat de cap manera. Però és normal posar la recerca biomèdica al mateix sac que els cosmètics o les corridas de toros?

I també sabem que els descobriments que es fan en ratolins no es poden extrapolar directament als humans. Ningú ho pensa això. Però la lògica de la vida té principis generals que sí que podem aprendre. Hem aprés més sobre la nostra genètica gràcies a  les mosques que a cap altre organisme. I els cucs han servit per entendre com s’ho fan les cèl·lules per trobar el seu lloc quan es forma un embrió. Tots aquests descobriments no s’han aplicat directament, però ens han indicat el camí.

Els científics en som conscients de tot això. Som persones normals i corrents, no una casta mancada d’escrúpols.

Segons l’article que parla de la casta, estic caient en l’especisme. Una discriminació moral envers altres espècies d’animals que no siguin els humans. Una postura que equiparen al racisme. Potser sí que hi caic ja que no tinc cap problema en esclafar un mosquit o una mosca. Fer servir mosques per experimentar no em genera problemes ètics. En canvi sí que me’ls genera fer servir rates. I simplement no treballaria amb ximpanzés. El tema és complex perquè, no ho oblidem, intentant salvar rates podem estar condemnant persones.

Simplificar les coses en excés és la millor manera de caure en el populisme. I el tema de la recerca i la lluita contra les malalties no s’ho mereix. Ni tampoc el del respecte a la vida i l’ètica de l’experimentació en animals. No és una qüestió tan simple que es pugui liquidar simplement tractant de “casta” a la comunitat científica.