Estimado Forges

dissabte, 24/02/2018

Estimado Forges

Te has ido y contigo hemos perdido al humorista que probablemente fue quien mejor supo entender y reflejar la realidad de la investigación científica en este país. Supongo que eras consciente que en casi todos los centros de investigación se pueden encontrar pegados en las paredes o en los tablones de anuncios algunas de tus viñetas que describían a la perfección lo que sucedía entre las paredes de los laboratorios.

Por otra parte, lo que se te ha llevado ha sido un cáncer de páncreas, y aquí tengo que pedirte que nos disculpes a la comunidad científica por no haber sido capaces, después de tantos años, de encontrar nada realmente útil con lo que hacer frente a esta enfermedad. Con otros tipos de cáncer hemos tenido unos éxitos razonables, pero el de páncreas se nos está resistiendo.

Los médicos podían hacer poca cosa ya que los investigadores no les hemos dado las herramientas para tratarlo. Los investigadores tampoco vamos sobrados de recursos ni de mentes pensantes. Sabes muy bien que financiar correctamente la ciencia no es una prioridad por estos lares y que, a falta de oportunidades aquí, muchas de las mejores se han marchado al extranjero. En realidad esto no cambia mucho las cosas ya que en otros países tampoco han podido vencer la resistencia del cáncer de páncreas.

Créeme. No ha sido por dejadez ni por falta de esfuerzos que este tipo concreto de cáncer resista aun nuestros esfuerzos para doblegarlo. Y ten por seguro que no cesaremos en el empeño de encontrar su punto débil. Tardaremos más o menos, en buena parte dependiendo de los recursos disponibles (que te voy a contar…), pero no dudes que lo conseguiremos.

Gracias de nuevo por guardar un espacio en tus viñetas para el mundillo de la ciencia. Por los pasillos del laboratorio seguiremos mirando tus dibujos y sonriendo al verlos.

Sorpresa! El cabell creix!

divendres, 23/02/2018

L’Anna Gabriel ha marxat a Suïssa i, com era previsible, va ocupar bona part de les portades i els comentaris als medis de comunicació i les xarxes socials. Curiosament, molts dels comentaris feien referència al nou pentinat que mostrava. Podríem pensar que hi hauria altres temes relacionats amb ella que mereixerien més atenció, però és el que hi ha. En tot cas, la sorpresa que mostraven molts dels comentaristes, opinadors, trolls i demés fauna, en referència al nou pentinat suggereix que havien oblidat com funciona el cabell i que una de les seves característiques és que creix.

La part visible del cabell en realitat és una estructura ja morta. La part viva, la que agrupa les cèl·lules que formen la seva estructura, es troba a l’arrel, dins el que anomenem fol·licle pilós. A la base hi arriben capil·lars sanguinis que aporten oxigen i nutrients a un grup de cèl·lules no massa especialitzades que van creixent i multiplicant-se. Això fa que les noves van empenyent les més antigues cap a dalt i aquestes van agafant una estructura més organitzada i allargada. Entremig hi ha un altre tipus de cèl·lula que serà la que doni color al cabell. Son els melanòcits i segons el tipus i la genètica, tindrem cabells negres, rossos, pèl-rojos o el color que sigui.

El cas és que la divisió de les cèl·lules de la base va empenyent la resta cap amunt i així el cabell va creixent. El problema és que els capil·lars sanguinis no es mouen de lloc, de manera que aviat arriba un moment en el que ja no arriben nutrients ni oxigen i les cèl·lules comencen a morir. En fer-ho van quedant substituïdes per l’estructura de proteïnes que han anat fabricant i que quedarà com el nucli de queratina del cabell.

El ritme de creixement és aproximadament una mica més d’un centímetre per mes, però això pot ser força variables segons les persones. D’altra banda, el creixement presenta tres etapes. La primera i més llarga és la que el cabell va creixent sense parar generant uns quinze centímetres nous cada any. Això pot durar sis o vuit anys (de vegades més) fins que el cabell comença a entrar en la segona fase. En aquesta, el creixement comença a aturar-se i la maquinària cel·lular del fol·licle deixa de créixer. En un parell de setmanes el cabell atura completament el creixement i entra a la tercera fase en que l’estructura fol·licular va degenerant fins que, en un parell de mesos, el cabell cau. No passa res perquè immediatament serà substituït per un nou fol·licle que tornarà a començar el procés.

En un moment donat tenim més del noranta cinc per cent del cabell en fase de creixement i un cinc per cent en fase terminal. Per això cada dia perdem un centenar de cabells. Tot això aplica als que teniu cabell. Els calbs ens ho mirem amb aire burleta pensant en tot el temps que ens estalviem ja que no l’hem de cuidar, rentar, assecar, tallar ni pentinar. D’altra banda, els que tenen cabell es troben que creix, de manera que si els ve de gust poden canviar el pentinat i fer-se el que els sembli millor.

Que hi pinta un jutge decidint sobre això?

dijous, 22/02/2018

Cada vegada sembla més evident que si les coses no surten com t’agradaria, el millor és presentar una demanda i mirar que un jutge et doni la raó. El sistema judicial havia de ser un mecanisme per resoldre conflictes entre persones i institucions, però si tot es considera un conflicte, els jutges acaben decidint sobre absolutament tots els aspectes de la vida. Això acaba obligant als jutges a decidir sobre temes en els que, simplement, no hi haurien de dir res. Però els misteris del dret i la legislació permeten coses relativament absurdes.

La última és una demanda presentada a Califòrnia per una dona que vol que un jutge declari que el Bigfoot realment existeix. Els científics poden dir que no hi ha probes, que les dades que suggereixen l‘existència d’aquest animal no s’aguanten per enlloc i que per decidir que un organisme existeix calen demostracions que la comunitat científica consideri raonablement concloents, al menys d’acord amb els paràmetres científics. No serveix una foto borrosa o la declaració d’una iaia que recorda haver-lo vist. Un argument que sembla correcte, però que empipa als creients en aquestes criatures.

L’excusa que fa servir la senyora és que les autoritats forestals de l’estat posen en perill la vida de les persones en no avisar-los del perill de topar amb un bigfoot (un Sasquatch, un ieti…). En considerar-los animals imaginaris estarien negligint la seva obligació de garantir la seguretat de les persones.

De la mateixa manera podrien demandar les autoritats escoceses per no admetre que el monstre del llac Ness existeix i per tant, posar en perill la vida dels navegants.

La clau de tot plegat és que la tendència a passar per alt l’opinió dels entesos és cada vegada més general. Si els científics diuen que el ieti no existeix, però jo crec que sí,  només cal buscar un jutge que m’ho afini i declari que sí que existeix. Així podem portar tota discussió científica al marc legal. Fa un temps ja es va fer un intent de declarar per llei que el valor del nombre pi era 3.2, però allò va ser més per ignorància dels legisladors que per ganes de modular el coneixement científic a cops de judicatura. Ara, en canvi, la cosa ja sembla més maquiavèl·lica.

Tot plegat semblaria absurd, però vivim en un temps on les decisions judicials resulten cada vegada més difícils d’entendre des d’un punt de vista de lògica i raonament, per tant ja no descarto que algun jutge obligui la comunitat científica a incloure un animal imaginari en l’arbre evolutiu dels mamífers o dels rèptils. Potser aviat no hi haurà més remei que pensar un nom en llatí per al ieti, el Nessie i qui sap si fins i tot per l’Orni.

I no. No em digueu que “no s’hi atreviran” o que alguns altres “no ho permetrien”. Si no us sap greu, això ja no m’ho empasso.

Publica! El que sigui i on sigui!

dimecres, 21/02/2018

S’ha convertit en una rutina. En pocs dies he rebut invitacions per assistir a un congrés d’immunologia, un sobre infermeria, un de cromatografia, un altre de teràpia contra el càncer, un de bioenginyeria, un sobre probiòtics, un de ginecologia, un sobre seguretat per als pacients, un altre sobre polifenols i un sobre biologia molecular de les plantes. També m’han escrit revistes que em demanaven si volia presentar algun article sobre els meus treballs en el camp de les vacunes, la diabetis, la toxicologia, la bioestadística, la medicina d’emergència, la patologia clínica, l’obstetrícia, les patologies pulmonars o el càncer cervical.

Semblaria afalagador sinó fos que de la immensa majoria d’aquests temes no en tinc ni idea. Pel que fa a les revistes, seria incapaç d’escriure res d’interessant per la comunitat científica ja que el meu camp de treball (patologia pancreàtica) queda molt lluny de la majoria de temes i en alguns no hi te absolutament res a veure (Biologia molecular de plantes?). El que en realitat volen és cobrar-me el preu de publicar l’article. En el tema dels congressos, tres quarts del mateix. Ni puc aportar res ni el fet d’anar-hi em serviria de res. Del que es tracta és de cobrar-me la inscripció al congrés.

El problema és que la producció científica i el construir el currículum dels científics està esdevenint un negoci indecentment descarat. En els últims anys han sortit com bolets revistes aparentment serioses que l’únic que fan és acceptar totes les aportacions dels científics i publicar-les cobrant un bon preu als investigadors. La qualitat és irrellevant ja que ningú mirarà si el que hi ha escrit està ben fet, si resulta creïble o simplement si té cap i peus. Algunes vegades s’ha denunciat això enviant articles absolutament absurds, fins i tot escrits per programes d’ordinador que es limiten a ajuntar frases, i que tot i així han sigut acceptats.

Poca broma perquè les editorials poden arribar a cobrar fins a tres mil euros per publicar-te un article. Tu fas la feina, tu pagues les despeses de publicació i, sovint, la teva universitat ha de pagar per estar subscrit a la revista. Negoci rodó.

Fa temps es justificava pel fet que les revistes científiques (les serioses) no sortien rendibles ja que no les compra gairebé ningú. Només centres de recerca i para de comptar. Ara, però, en formats digitals només queda l’excusa de mantenir una infraestructura de revisió i edició que en garanteixi la qualitat del treball. També pagues, és clar, pel prestigi de la revista on vols publicar. Però en aquestes noves publicacions tot això es fum. Simplement pagues, et publiquen el que sigui i ja pots presumir de tenir molts treballs publicats.

I en els congressos tres quarts del mateix. T’apuntes a un congrés fet a Xina, Kuala Lumpur o Dubai. A l’hora de la veritat només hi van quatre gats de països emergents i les sessions no tenen cap interès, però ja t’han cobrat una pasta per la inscripció. Tu pots inflar el teu currículum dient que has anat a un grapat de congressos internacionals i avui pau i demà glòria.

Com que viuen d’això, obrir el correu cada matí implica destinar una estona a esborrar totes les ofertes enganyoses que trobaràs. També obliga, quan vols presentar el resultat de la teva feina, en un congrés o en un article, a destinar molta estona destriant el gra de la palla, les ofertes serioses dels que només són aparença.

D’altra banda el parany és llaminer si recordem que als científics se’ls avalua cada cert temps comptabilitzant quants articles ha publicat i a quants congressos ha assistit. Se suposa que es valora sobretot la qualitat de la recerca, però això és més complicat de fer. Fer més atractiu el teu currículum a base d’un parell d’articles irrellevants en revistes irrellevants i anar a un congrés amb nom cridaner encara que sigui tot fum pot ser una gran temptació.

La comunitat científica ha de trobar la manera de reconduir una tendència perillosa en el tema de la gestió del coneixement científic si vol evitar veure’s engolida per una allau d’informació intranscendent generada exclusivament per mantenir un ritme de publicació absurd. És conseqüència d’una dinàmica, cada vegada més marcada, en la que als científics el que realment se’ns demana no és tant que trobem la cura del càncer sinó que publiquem molt sobre ella.

A buidar!

dimarts , 20/02/2018

La majoria d’animals tenim un cos que algú va descriure com teixits envoltant un tub digestiu. Com que una de les principals necessitats de l’organisme és la d’alimentar-se, bona part de l’anatomia està organitzada al voltant del sistema digestiu, que en el cas dels mamífers és essencialment, un tub molt sofisticat.

Per aconseguir que els aliments segueixin el camí que toca, l’intestí genera una sèrie de moviments lents i constants que el van esclafant un mica i, sobretot, empenyent cap avall. La capa de musculatura que l’envolta és l’encarregada de controlar el ritme i la intensitat del moviment i com a bon sistema fisiològic, té la capacitat d’adaptar-se a les necessitats. Per exemple, quan algun aliment presenta una certa toxicitat o resulta ser irritant, els moviments augmenten en un intent del cos per eliminar tan de pressa com pugui el tòxic.

Aquesta capacitat d’adaptació s’ha aprofitat per fabricar productes que ajudin a buidar l’intestí. Els laxants són dels medicaments més antics que es coneixen, segurament perquè en el cas del restrenyiment, no calia molta ciència per entendre el que passava i com calia solucionar-ho. A l’antiga Mesopotàmia ja empraven olis, solucions salines i diferents herbes per resoldre els problemes quan el budell no feia la feina d’eliminació de la femta amb prou eficiència.

Eren sistemes eficients i la prova és que actualment es fan servir encara. La clau és que el moviment peristàltic dels budells es pot accelerar en resposta a determinats estímuls. Per exemple, la pressió interna al budell. Si hi ha pressió per la part de dins vol dir que hi ha menjar i per tant, l’intestí s’ha de posar a treballar. El que s’intenta fer amb alguns laxants basats sobretot en diferents plantes, és generar molt volum dins el budell per fer molta pressió i que el múscul es posi a treballar de valent. Això ho aconsegueixen amb productes que capten molta aigua i s’inflen com si fossin esponges.

Una altra opció és omplir el budell d’aigua enlloc de sòlids. Per aconseguir-ho es prenen solucions d’aigua amb diferents concentracions de sals, de manera que, per un efecte denominat “pressió osmòtica”, l’aigua de l’organisme es desplaça cap a l’interior del budell enlloc de fer-ho al revés com acostuma a passar durant la digestió. El resultat és que el budell s’omple de líquid que, de nou, genera pressió i la musculatura es posa a empènyer.

També hi ha l’opció de prendre diferents olis que dissolen en part el contingut del budell i que actuen com a lubricants facilitant el seu pas. Finalment hi ha la opció una mica bèstia de fer servir agents irritants que també promouen que el budell es posi en marxa intentant fer fora l’agent en qüestió.

Tot plegat, sistemes per desencallar una de les funcions més rutinàries de l’organisme. Tan rutinària que normalment no hi pensem. Però quan comença a donar problemes aleshores tot sembla girar al voltant del sistema digestiu.

Arguments i excuses

dilluns, 19/02/2018

Hi ha estratègies que sota diferents aparences pots identificar-ne l’essència. Apareixen amb una certa freqüència simplement perquè són efectives i costen de contrarestar. En el camp de la ciència, els creacionistes l’apliquen àmpliament per mirar d’esbandir l’ensenyament de la Teoria de l’evolució de les escoles. El que fan es presentar la seva proposta com si fos neutra i una defensa del dret dels pares a escollir l’ensenyament que han de rebre els fills i reclamar que a classe de ciències s’estudiï també la visió religiosa. Amb aquest argument aconsegueixen que l’evolució deixi d’ensenyar-se o, si es fa, ho faci en unes condicions en les que no s’aprèn correctament. Imagineu que per estudiar matemàtiques calgués dedicar la meitat del temps a veure si presenten conflictes amb teories religioses?

Per descomptat, ningú creu que l’objectiu dels creacionistes sigui que els alumnes tinguin diferents opcions per aprendre l’origen de les espècies. Simplement intenten imposar el seu punt de vista, amb el recolzament de polítics pendents de no perdre els vots dels grups religiosos i de jutges que comparteixen la ideologia ultra-cristiana. No cal dir que als Estats Units ningú proposa que també s’estudiïn les propostes d’altres religions. En canvi, a països com Turquia volen que s’estudiï la proposta islàmica enlloc de la Teoria de l’evolució. Els arguments poden sonar similars i l’objectiu és el mateix. Afeblir el coneixement científic i que s’imposi una determinada visió religiosa.

Però és un argument que el compra molta de la gent que comparteix les creences. Quan un argument, per feble que sigui, et dona la raó, el més habitual és que no hi posem gaires inconvenients. Per molt racionals que ens considerem, tots ho fem. I per això mateix costa molt de rebatre. No es pot fer amb dades ja que seran passades per alt o minimitzades. Tampoc es pot fer amb arguments pedagògics ja que l’objectiu dels creacionistes no és aconseguir nanos millor formats, sinó que pensin com ells creuen que han de pensar (o que no pensin com creuen que no s’ha de pensar). Explicar que donant ciències a classe de ciències i religió a classe de religió és útil ja que els nens sortiran sabent-ne de les dues coses sembla raonable, però inútil ja que no és això el que pretenen els creacionistes. Simplement volen una altra cosa, malgrat que no ho reconeguin obertament. I per dissimular, és útil acusar als altres de radicals. De fet, part de l’estratègia és acusar al darwinisme d'”adoctrinament“. Un argument que resulta tristament familiar.

La dificultat per argumentar res davant d’aquesta estratègia la recordo cada vegada que per aquí s’encén de nou el “debat” sobre la llengua.  Explicar les virtuts del model d’immersió lingüística que s’ha fet durant molt temps i que ha permès que tothom surti de l’escola amb la capacitat per entendre i parlar els dos idiomes és poc eficient ja que l’objectiu que busquen els que els nens aprenguin el que ells creuen que han d’aprendre (o que no aprenguin el que creuen que no s’ha d’aprendre).

És notable que en tots els casos, la opinió dels mestres i educadors és olímpicament ignorada. Els opinadors de torn expliquen com ha de ser l’ensenyament en base a dades inventades, a arguments insostenibles, opinions esbiaixades i, per descomptat, passant per alt que la immersió lingüística ha funcionat molt correctament des de fa molts anys. Si féssim el mateix en temes de física o química resultaria ridícul. Podem imaginar un debat sobre com s’ha d’ensenyar la tabla periòdica i el dret dels pares a opinar si cal aprendre els lantànids o és millor no perdre-hi temps perquè, quina utilitat tenen?

En general sabem distingir un argument d’una excusa i en el tema del català a l’escola hi ha pocs arguments i moltes excuses. També hi ha un objectiu clar que, igual que amb els creacionistes, no té gaire a veure amb la qualitat de l’ensenyament.

Un parpelleig còsmic

divendres, 16/02/2018

Imagina tot un any, sencer, de principi a final. Tots els dies, setmanes i mesos, el pas de les estacions, els caps de setmana, l’estiu, els dies de festa, els de treball frenètic, les trobades i els comiats, la caiguda de les fulles, la florida de primavera, els primers flocs de neu i les llevantades de tardor. Són tres-cents seixanta cinc dies de vint-i-quatre hores cada un. Un període de temps considerable.

Ara imagina la meitat d’un segon. Molt menys que el temps que triga el cor a bategar. Amb prou feines un parpelleig. Un instant que a escala humana representa gairebé res.

Un any i mig segon. Dos espais de temps de magnituds completament diferents que permeten fer una reflexió curiosa.

La Terra existeix des de fa uns quatre mil cinc cents milions d’anys. El planeta les ha vist de tots colors i ha anat fent camí per la galàxia mentre orbitava al voltant del Sol. Al llarg d’aquest temps ha pogut completar una vintena de voltes a la Galàxia. Ha vist com es formaven oceans, com sorgia i evolucionava la vida, ha vist com els continents anaven canviant de forma i com el gel anava i venia modificant radicalment les condicions del planeta.

Al final de tot aquest temps vàrem aparèixer els humans. Actualment la vida mitjana de cada un de nosaltres és de al voltant de vuitanta anys. Això és: habitarem el planeta durant una cinquanta-sis milionèsima part de la seva història. Que per fer-nos una idea, és aproximadament la mateixa proporció que hi ha entre un any i mig segon.

El planeta potser les ha vist de tots colors, però a nosaltres només ens és permès compartir amb ell un breu, brevíssim, instant de la seva llarga vida. Podem veure un firmament amb una distribució particular d’estrelles que mai havia tingut lloc i que mai no es repetirà. Els continents van canviant, però el seu ritme i el nostre són tan diferents que mai veurem reunir-se les masses de terra ferma de nou. Per molt que ens sembli que el món ha canviat des que vàrem néixer, la nostra existència és una fracció minúscula de la vida del planeta. Però és la nostra fracció.

Estem de pas, però no sempre som conscients de com de breu és el nostre pas per aquest univers. La nostra vida és llarga si la comparem amb la majoria d’animals, però no deixa de ser un parpelleig a escala còsmica. La sort és que, fins on sabem, som els únics que en podem ser conscients i, en conseqüència, lluitar per omplir-la de contingut. Això, és clar, ja només depèn de nosaltres.

L’àtom que en realitat és el rastre de l’àtom

dijous, 15/02/2018

Aquesta imatge ha guanyat el premi d’un concurs de fotografia científica organitzat pel Consell de Recerca d’Enginyeria i Ciències Físiques del Regne Unit. L’han titulat “Àtom atrapat en una trampa de ions” i naturalment ha guanyat molta visibilitat. Sembla increïble que hagin pogut fotografiar un àtom i que sigui possible veure’l amb una foto normal.

Si mirem la foto ampliada es pot veure millor. Per fer-nos una idea de les dimensions, la distància entre els dos elèctrodes del centre és d’un parell de mil·límetres.

Evidentment, el que passa és que no és exactament l’àtom el que estem veient. La cosa és una mica més subtil.

La fotografia sembla que, efectivament, ha captat la presència d’un únic àtom d’estronci, mantingut capturat dins la trampa de ions. Els camps elèctrics generats pels elèctrodes que te al costat el mantenen contingut en una cambra de buit. Contingut però no pas immòbil. L’àtom va vibrant i movent-se per una regió limitada de l’espai.

D’altra banda, el que han fet és enviar-hi un feix de llum làser. Aleshores l’àtom absorbeix part de l’energia de la llum i la torna a emetre amb un color diferent Això vol dir que emet fotons amb una longitud d’ona diferent de la del làser. El que ha captat la fotografia són aquests fotons. El detall és que com que l’àtom no para quiet, els fotons van sortint de diferents llocs de la trampa depenent d’on estigui l’àtom en cada moment.

Com que l’àtom es mou de pressa i com que va emetent fotons sense parar, el que la càmera capta és la regió per on s’ha mogut i per on ha anat deixant anar fotons. Com quan fas una foto de llarga exposició d’una carretera de nit i et surten les franges de llum deixades pels fars els cotxes.

De manera que la foto no és exactament d’un àtom sinó del rastre deixat per l’àtom mentre s’anava movent. L’efecte és el d’una esfera, però evidentment un àtom és infinitament més petit que la esfera que veiem a la foto. Una imatge d’un àtom real és una cosa bastant més abstracta i menys bonica.

Dit això, cal reconèixer que la fotografia és impressionant.

Connexions darwinianes

dimecres, 14/02/2018

La vida és plena de connexions inesperades que lliguen fets o situacions aparentment sense relació. Anar descobrint-les és un entreteniment particularment divertit que potser no porta enlloc però que permet mirar el món que ens envolta amb un somriure. De connexions n’hi ha de tota mena però, ja ho podeu imaginar, les relacionades amb la ciència em resulten especialment interessants.

Una de curiosa que vaig descobrir ahir està relacionada amb els últims dies de la vida de Charles Darwin. Va morir el 19 d’Abril de 1882 a l’edat de setanta un anys i feia només un parell de setmanes que havia publicat el que seria el seu últim article científic. Va aparèixer a la revista Nature i portava per títol “Sobre la dispersió de les bivalves d’aigua dolça”. Una curta nota on descrivia com alguns bivalves podien desplaçar-se adherits a les potes d’altres organismes, com ocells o escarabats.

Aquest últim cas, el de l’escarabat, l’explicava a partir de la correspondència que havia mantingut amb un aficionat als invertebrats de  Northampton i que li havia explicat que havia capturat un escarabat que portava adherit a la pota un bivalve, un tipus de petit musclo d’aigua dolça. Enganxat a l’escarabat, el musclo podia desplaçar-se a diferents llacunes, salvant l’espai de terra ferma que hi havia entre mig.

L’article no és cap cosa de l’altre món i, segons la revista, només ha sigut citat 6 vegades en altres treballs. Però és un Nature i l’autor és Charles Darwin. L’interessant és que l’home que li va passar la informació era Walter Drawbridge Crick que va resultar ser l’avi de Francis Crick, descobridor junt amb James Watson de l’estructura del DNA.

La gràcia és que la teoria de l’evolució de Darwin va tenir molts problemes al principi. El més important era que costava entendre de quina manera qualsevol canvi, per molt beneficiós que fos per un organisme es podia mantenir en la població al llarg de les generacions. Si, posem per cas, un animal amb el bec més gran resulta afavorit per sobreviure, el que neixi amb el bec gran viurà millor i tindrà més fills, però aquests seran barreja del pare i la mare, de manera que la característica del bec gran quedarà diluïda. I a cada generació s’anirà diluint més. Darwin tenia grans dificultats per explicar com es fixaven les característiques favorables,  per molt afavorides que estiguessin per la selecció natural.

La resposta era que les característiques no es dilueixen ja que la informació està, físicament, continguda en els gens. Mendel ja havia publicat les seves lleis i havia descrit que determinades característiques tornaven a aparèixer en determinades proporcions i sense diluir-se al llarg de les generacions. Per desgràcia, Darwin no coneixia els treballs de Mendel ni, per descomptat, l’existència dels gens, i la resposta a l’enigma va trigar temps a quedar resolta.

La clau era que els gens no són una cosa abstracta sinó una molècula molt real, el DNA, amb una estructura en forma d’elegant doble hèlix que s’acabaria fent mundialment famosa. Una estructura que havia de resoldre justament el net de l’home amb qui Darwin s’escrivia per discutir les característiques de la dispersió dels bivalves en els rius i els estanys.

Recol·lectors de rosada

dimarts , 13/02/2018

La idea és recorrent, però posar-la en pràctica no resulta tan senzill. En zones on hi ha manca d’aigua, una opció és recol·lectar la que hi ha a l’atmosfera. A la novel·la Dune, ja parlava dels recol·lectors de rosada, que condensen la humitat de l’aire durant la nit i de matinada recullen les gotes que cauen. Altres intents més reals s’han anat intentant posar en pràctica amb èxit més o menys relatiu.

La teoria és senzilla. Amb el fred, l’aigua en forma de vapor de l’atmosfera pot condensar en forma líquida sobre una superfície, de manera que, amb paciència, es pot anar recollint. Que a l’atmosfera hi ha molta aigua! El que passa es que quan es mira de posar en pràctica, de seguida apareixen problemes. El rendiment pot ser molt petit, pot fer falta energia per refredar la zona de recol·lecció, pot ser difícil recuperar l’aigua recollida…

Però sembla que un nou tipus de materials pot tenir la solució. Uns compostos que actuen com si fossin esponges moleculars ja que resulten extremadament porosos i les molècules d’aigua de l’aire poden quedar retingudes en els forats que hi ha a la xarxa que forma el compost. S’anomenen MOF (per Metal-Organic Frameworks) i els més prometedors estan fets per diferents tipus de microcristalls fets d’òxids metàl·lics i compostos orgànics que els entrellacen.  La gràcia és que en ser tan porosos, tenen molta superfície al seu interior. Superfícies on, si les condicions són les apropiades, s’hi poden dipositar molècules d’aigua. Essencialment com una esponja. Com recorden els que hi treballen, un gram d’algun d’aquests MOF pot tenir al seu interior una superfície equivalent a seixanta camps de tenis. Molt lloc on capturar aigua.

En realitat el principal problema amb aquests compostos no és tant capturar l’aigua sinó alliberar-la després. I la solució que han trobat és… aprofitar la llum del sol.

La gràcia era aconseguir un compost on l’aigua s’hi uneixi o s’hi deixi anar en funció de la temperatura. El que han aconseguit son compostos que capturen l’aigua ambiental a temperatures relativament fresques, les de la nit, i l’alliberen a partir dels vint-i cinc graus, quan el sol els escalfa. L’important és que la captura de l’aigua atmosfèrica funciona fins i tot amb humitats ambientals baixes, de fins al vint per cent. Com que aquests son els nivells habituals en zones on hi ha els dèficits d’aigua, els sistemes basats en els MOF poden generar aigua en indrets on fa molta falta i fent servir nomes l’energia solar.

El rendiment es proper als tres litres d’aigua diaris per quilo de MOF, que no està malament. Sobretot si tenim en compte que el cost energètic és, essencialment, posar-lo i treure’l de la llum solar. I a mida que vagin millorant el sistema, el tema serà cada vegada mes interessant especialment en zones desèrtiques

Sovint imaginem la tecnologia com eines complicades, amb fonts energètiques complexes i, quasi sempre, connectades a la xarxa o amb sistemes informatitzats. Però de vegades la millor tecnologia es basa en un bon coneixement de l’estructura dels materials i en un aprofitament enginyós de les característiques d’aquestes estructures. Els recol·lectors de rosada dels protagonistes de Dune els tenim gairebé a tocar.