Cèl·lules mare. Promeses i realitats.

dijous, 30/10/2014

Un dels camps que genera més expectatives en temes de salut és el de les cèl·lules mare. No és per menys. Durant molts anys es va pensar que les cèl·lules del nostre organisme anaven perdent capacitats a mida que guanyaven especialització. Tots provenim d’una única cèl·lula, un òvul fecundat, que es va anar dividint per generar moltes altres cèl·lules descendents que mica a mica van anar agafant especialització. Unes esdevingueren neurones, les altres cèl·lules pulmonars, hepàtiques, sanguínies o fol·licles capil·lars. Però una vegada han triat en que es converteixen, ja mai més poden tornar enrere i moltes fins i tot perden la capacitat de dividir-se més.

De totes maneres, els teixits es van reparant i refent constantment. Cada un al seu ritme, però les cèl·lules que formen la meva pell no són les que tenia fa un any. Totes són noves. Les dels múscul triguen molt a regenerar-se mentre que les de l’intestí triguen molt poc. Però totes es van responent. Això volia dir que en algun indret hi havia una reserva de cèl·lules amb capacitat de dividir-se i multiplicar-se fins refer un òrgan.

El cas és que mica a mica les hem anat trobant. Ara sabem on són les cèl·lules mare de la pell, de la còrnia, de la sang, dels budells o del cor. Són les que s’anomenen cèl·lules mare adultes. De fet, hi ha d’haver a cada teixit malgrat que en alguns cassos encara no s’han trobat. En realitat no és gens fàcil identificar-les. Encara menys purificar-les i encara molt menys manipular-les perquè facin el que volem que facin.

Perquè la utilitat evident d’aquestes cèl·lules mare és reparar el nostre cos. Si et fas una cremada i perds una part de la pell, podríem agafar cèl·lules mare d’un altre indret de la pell, i fer créixer una pell nova que et podran posar a la zona afectada. Si un àcid et fa malbé un ull, podríem agafar les cèl·lules mare de la còrnia, fer que en formessin una de nova i reimplantar-la. I també podem agafar les cèl·lules mare del moll de l‘os per tractar algunes malalties de la sang.

La llista de possibilitats és immensa, però la realitat és que avui en dia acaba aquí. Pell, sang i còrnia són els únics teixits que, de moment, es poden regenerar amb cèl·lules mare. Tota la resta són promeses buides, brindis al Sol i de vegades, pures i dures estafes. En ocasions venen com tractaments el que són estudis experimentals, però cal anar amb compte i no confondre’s. Una cosa és que t’administrin cèl·lules mare per curar-te i una altra és que ho facin per investigar i veure que passa. Per descomptat que es fan molts estudis, i segur que alguns reeixiran, però no s’ha de confondre al personal.

El problema és que es tracta d’un camp recent en el que estem aprenent a una velocitat de vertigen, però que encara no es domina del tot. I fins que no es domina una tècnica, no es pot passar a la clínica. Administrar cèl·lules mare pot regenerar un teixit, però també podrien créixer com un tumor. Poden fabricar un teixit defectuós, poden no imbricar-se correctament amb el teixit inicial, poden no rebre prou vasos sanguinis nous, poden…. Poden fer un fotimer de coses que no voldríem. Per això cal estar molt segurs i anar amb calma i temps. Un temps del que molts malalts no disposen i que els fa vulnerables a promeses incertes amanides amb anuncis seductors de clíniques que prometen tractar gairebé qualsevol tipus de malaltia.

Si a Google posem “Stem cells clínic” trobareu coses al·lucinants. Promeses de tractament que van des de l’envelliment fins l’autisme, de la diabetis a la esquizofrènia. I no tothom té un metge al costat per informar-lo i advertir-li que, amb tota probabilitat, allò és una presa de pèl.

Al ritme que van les coses, aviat el ventall d’aplicacions terapèutiques s’ampliarà. I arribarà un moment en que podrem aprofitar  l’immens potencial de les cèl·lules mare. Estem aprenent a canviar les seves característiques i sembla que podrem manipular-les perquè facin el que nosaltres vulguem. A nivell experimental hi ha molts avenços, però encara no són aplicables a la clínica. Encara no. Ara com ara si us parlen de tractaments amb cèl·lules mares en coses que no siguin pell, còrnia o sang, és millor que us poseu en mode “escèptic”. Que hi ha qui no te manies per aprofitar-se de les esperances dels altres.

La gran taca solar

dimecres, 29/10/2014

S’identifica amb les sigles AR2192 i podria ser una font de maldecaps en els propers dies. Es tracta de la taca solar més gran que hi ha ara mateix al Sol i una de les més grans que es recorden. És important perquè les taques solars són regions de molta activitat i acostumen a generar flamarades solars i altres fenòmens espectaculars que poden afectar als sistemes de la Terra.

Resulta que AR2192 és força activa. Aquests dies és curiós seguir la pàgina de seguiment del temps solar. Una mena de servei “meteorològic” de l’espai. Allà es mesuren en temps quasi real les emissions de raigs X provinents del Sol. Normalment els gràfics pugen i baixen però no excessivament, però aquests dies no paren de mostrar pics de molta activitat.

Les flamarades estan classificades en diferents nivells, però al final simplement és una escala logarítmica on cada nivell és deu vegades més intens que l’anterior. Les més intenses són les de nivell X, que s’assoleixen poques vegades. Per sota hi ha el nivell M i més avall hi ha els nivells C, B i A. Si detectem una activitat de nivell X vol dir que és deu vegades superior a la M i deu mil vegades superior a la A.

Doncs des que es va detectar, a mitjans de mes ja hem tingut cinc esdeveniments de nivell X i dotzenes de nivell M. De manera que podem dir que el Sol està mogudet. Ja era d’esperar, perquè estem a la zona alta del cicle d’activitat solar. Però fins ara les taques que s’havien format eren normaletes. No com la gran AR2192. Per fer-nos una idea, la seva mida és similar a la que tindria el planeta Júpiter, aproximadament setze vegades la del planeta Terra. I segueix creixent.

Fa un parell de dies va estar apuntant directament a la Terra, però ara, amb la rotació del Sol ja està més de costat. De totes maneres, una bona flamarada o una ejecció de massa coronal poden causar encara molts problemes. Especialment als sistemes de comunicació. L’any 1859 la Terra va rebre l’impacte d’una de les grans tempestes solars i l’incipient sistema de telègrafs es va veure interromput per culpa de la flamarada de partícules solars que va rebre. Avui en dia, en que tot depèn dels sistemes de comunicació, els efectes serien molt més greus.

El que sí que deuen haver aquests dies són aurores boreals espectaculars. És la part bonica de la interacció entre les emissions del Sol i la magnetosfera de la Terra. I veurem si segueix igual d’activa quan torni a treure el nas en un parell de setmanes, després de la rotació completa del Sol.

El Basar de les espècias (o dels polifenols)

dimarts , 28/10/2014

Un dels indrets de visita obligada a Istanbul és el Basar de les espècies. Antigament, en temps de l’imperi otomà, va ser el centre del comerç d’espècies de la ciutat, però ara és un indret molt i molt turístic. Tot i així, tan bon punt hi entres quedes envoltat de les aromes de cardamom, anís, curri, clau, menta, canyella, pebre, safrà, i altres que desconeixes al costat de dotzenes de tipus de té. Un espectacle pels sentits que et recorda que allà començava la ruta de les espècies durant molts segles.

De fet, les espècies són condiments que els humans han fet servir des de sempre per modificar el sabor dels aliments. Cada zona del planeta genera les seves, de manera que aconseguir-ne d’indrets llunyans era difícil i car. Molt car. Per sort, es fan servir en relativament poca quantitat ja que la seva capacitat per generar sabors o aromes és molt potent.

Les espècies acostumen a obtenir-se de diferents parts de les plantes, convenientment assecades, triturades, i processades de la manera adequada. Al final es tracta de concentrar o purificar els compostos aromàtics que interessen en cada cas.

Moltes vegades es parla de les propietats nutritives i medicinals de les espècies. Però cal tenir present que sovint són informacions incorrectes o no aplicables. Podem mesurar les proporcions de proteïnes, sucres i greixos de la canyella, però quina rellevància tindrà en la dieta si considerem que només en posem un pessic a l’hora de cuinar? Doncs simplement són irrellevants.

El mateix passa amb els efectes medicinals. Certament les espècies són riques sobretot en polifenols de tot tipus (flavonoides, àcids fenòlics, tanins, cumarines i altres), que semblen ser els que els hi confereixen les seves propietats terapèutiques. Però, de nou, s’ha de considerar que les quantitats que acabem ingerint són molt petites. A més, la majoria d’estudis es fan sobre els extractes de les espècies crues, però amb molta freqüència nosaltres les ingerim cuinades de diverses maneres i el procés de digestió també les pot afectar. Per tant, les propietats que identifiquem al laboratori poden ser molt diferents de les que presenten quan arriben a les cèl·lules.

Això no és necessàriament dolent. En alguns casos milloren en funció de com es cuinin. Per exemple, les propietats antioxidants de molts tipus d’espècies i herbes aromàtiques es perden quan es cuinen a la brasa o fregides. Però curiosament s’incrementen si es cuinen al vapor o al microones. El motiu és que la temperatura a que es tractin tant pot degradar les molècules interessants com, alternativament, fer que s’alliberin a partir de macromolècules inicialment inactives. Per això, molta de la informació sobre quant de bones són o quant de dolentes són cal agafar-la amb una mica de compte.

En algun aspecte sí que és innegable que resulten útils. Per exemple, un dels principals efectes de cuinar amb espècies és que permeten reduir la necessitat de sal que fem servir. No només això sinó que fan que la necessitat de sal que experimentem disminueixi. De manera que, a l’hora de cuinar, substituir part de la sal que consumim per espècies no és una mala estratègia per controlar la tensió arterial.

Alguns polifenols presents a les espècies també tenen activitat antiinflamatòria ja que bloquegen el funcionament d’enzims importants com la ciclooxigenasa. Una bona cosa, però de nou, cal tenir present les quantitats i els efectes del cuinar els plats. No cal caure en el parany, freqüent, d’exagerar les seves propietats.

I sobretot, no oblidar que si ens agraden no és tant per els efectes com a medicaments sinó perquè ens obren un mon de sensacions extraordinari. Que fent un ús correcte de les espècies, la gastronomia pot arribar a la excel·lència i fer que el simple fet d’alimentar-nos, de incorporar nutrients al nostre organisme, esdevingui una festa pels sentits.

De fet, fins i tot el simple fet de passejar pel Basar de les espècies, mirant els colors i notant els aromes, ja em fa feliç.

Axions. La clau de la matèria fosca?

dilluns, 27/10/2014

Un dels temes apassionants de la física avui en dia és la cacera de la matèria fosca. Des de fa anys sabem que el que coneixem de l’Univers representa una petita part de tot el que hi ha. Per petita vull dir al voltant del 5 %. La resta és majoritàriament energia fosca i matèria fosca. Uns bonics noms per referir-nos a alguna cosa que no sabem que és.

Sabem que existeix la matèria fosca pels seus efectes gravitatoris. Analitzant el comportament de galàxies llunyanes es va veure que es movien de la manera esperable si a la galàxia hi hagués molta més matèria de la que podíem veure. Aquesta matèria pot ser en forma de grans estrelles fosques, però també en forma de partícules subatòmiques, molt petites però molt abundants.

D’aquestes partícules hipotètiques n’hi ha dos de teòricament possibles i que son els grans candidats a formar la matèria fosca. Uns son els WIMP, per Weakly Interacting Massive Particles (Partícules Massives d’Interacció Dèbil), que s’han buscat intensament, però que de moment no s’han trobat. I els altres són els “axions”. Unes partícules que deuen el seu nom a que qui les va proposar es va fixar en “Axion”, una marca de detergent i també en que si existissin li resoldria un problema en els corrents axials de la teoria que volia proposar. (Sí; els físics son uns catxondos de vegades).

Amb aquestes partícules passa com amb el bosó de Higgs fa uns anys. Anirien molt bé per la teoria, però falta que algú les descobreixi per saber si realment existeixen. De partícules teòriques interessants n’hi ha moltes. I de la majoria acabarem descartant la seva existència. Però el cas és que sembla que hi ha dades que indiquen que potser els axions sí que existeixen.

Un axió és una partícula amb molt poca massa, sense càrrega i que interacciona molt poc (si es que ho fa) amb la matèria ordinària. Però segons la teoria, en presencia de camps magnètics molt forts es podia transformar en un fotó i a l’inrevés. Això va bé, perquè suggereix que els hem de buscar en un indret amb molts fotons i camps magnètics molt forts. I afortunadament tenim el Sol aquí al costat, que de fotons en genera a cabassos i de camps magnètics també en va sobrat.

Per tant, han aprofitat satèl·lits que analitzen el Sol i en un han observat un fenomen curiós. En determinades condicions detecta un increment del 10 % en el nombre de raigs X generats pel Sol. D’entrada no coneixem cap mecanisme que ho expliqui, però els axions sí que podrien fer-ho. Si un determinat nombre d’axions provinents del Sol es transformessin en fotons per culpa dels camps magnètics que hi ha per allà, l’excés de raigs X s’explicaria per la topada d’aquest excés de fotons amb la magnetosfera de la Terra.

Traiem el cava i comencem a celebrar que hem resolt l’enigma de la matèria fosca? Doncs encara no. Les dades obtingudes es poden explicar amb els axions, però potser hi ha altres explicacions que ens passen per alt. Caldrà fer més mesures amb altres sistemes i, per descomptat, més experiments diferents per verificar-ho. Però disposar de dades noves que siguin compatibles amb la teoria és un gran pas que permet ser optimistes.

La llauna és que ja anem ben farcits de partícules com per anar afegint-ne més i més sense fer-nos un bon embolic. A més dels fotons, protons, neutrons i electrons de tota la vida ara ja tenim neutrins, quarks, pions, muons, positrons, gluons… i ara vindran els de la matèria fosca. Que segur que n’hi ha més a part dels axions, perquè si per la matèria normal n’hi ha un fotimer i només representa el 5 % del total…

Aterra la nau secreta.

divendres, 24/10/2014

Els amants de les conspiracions i les operacions secretes dels governs estan d’enhorabona. Per una vegada podran especular amb alguna cosa una mica més real de l’habitual. Perquè fa un parell de dies va aterrar una nau no tripulada que portava quasi dos anys a l’espai fent… ningú sap el que!

La nau s’anomena X-37B i és la versió modificada del primer X-37A, que va dissenyar la NASA per fer proves de maniobrabilitat de transbordadors espacials, sistemes de reentrada i coses similars. Físicament recorda molt als antics shuttle, però en una versió molt més petita. Només fa nou metres de llarg.

Però l’any 2004 el programa X-37 va ser traspassat a DARPA, l’agencia d’investigació de l’exèrcit dels Estats Units. Com és natural, tot el que feien va ser classificat de secret i una capa de silenci va cobrir el programa. La nau, modificada i convertida en el X-37B va fer un parell de missions cada vegada de més durada, fins aquesta última, que ha durat 674 dies.

La història es resumeix ràpid. És conegut quan es va enlairar, impulsada per un coet Atlas 5. I també que fa uns dies va aterrar a la base de Vandenberg, a Califòrnia. Però el que va passar entre el llançament i la tornada és motiu de pura i dura especulació.

La teoria més habitual és que es dedica a espiar el progrés de la Tiangong, l’Estació Espacial Xinesa, ja que les seves òrbites passen relativament a prop. En realitat vol dir que es creuen amb una certa freqüència, però això no sembla ser un sistema fantàstic per espiar. Segurament ho fa, ja que si passes pel costat de les instal·lacions d’un rival, és de rucs no fer-hi un cop d’ull. Però probablement fa altres coses ja que un satèl·lit normalet faria la feina més eficientment i sense necessitat de dissenyar costosos sistemes de retorn a la Terra.

També hi ha qui especula sobre si és un prototip de bombarder espacial. L’imaginari de “la guerra de les galàxies” es posa en marxa amb facilitat, però a la vida real cal tenir present les lleis de la física. En la òrbita que es mou l’X-37, no podria anar a atacar l’indret que li plagués sense un consum prohibitiu de combustible. Semblaria més fàcil disposar de míssils balístics intercontinentals que no pas de bombarders espacials.

Com que inicialment es va pensar com un sistema per reparar i reabastir satèl·lits, igual s’ha estat dels dos anys fent una posta a punt dels satèl·lits d’espionatge. Fent petites reparacions i omplint-los de nou de combustible.

O potser és simplement un sistema per provar a l’espai nous sistemes d’espionatge, nous satèl·lits i nous components que després es retornen a la Terra per analitzar com han patit les condicions de l’espai.

Sigui com sigui, com que és un programa “classificat” només podem especular. Alguna idea?

Un lent esvaïment

dijous, 23/10/2014

Feia anys que no es veien. Coses de la vida, merders familiars i problemes de salut fan que passi el temps i els mesos en converteixen en anys sense adonar-se’n. Però dissabte es va muntar una trobada i vam portar la mare a visitar al seu germà. Una trobada emotiva, un dinar agradable recordant velles històries de família que em van permetre descobrir un grapat d’anècdotes que encara ignorava. Quin era el caràcter de tiets-avis que mai vaig conèixer, com va passar la guerra l’avi del que només he vist algunes fotografies de color sèpia i on era la casa familiar que es va cremar durant les guerres carlines. Una barreja apassionant de històries familiars i històries del país.

Al moment de marxar una abraçada carregada de sentiment entre els dos germans. Els anys ja pesen i ningú sap quantes més trobades hi haurà. Però ha sigut una jornada agradable. Quan deixem la mare a casa ens agraeix el dia que ha passat. Somric, però alhora em temo el que passarà aviat.

I efectivament. L’endemà, quan li pregunten com va anar el dia amb el seu germà, mira i no sap de que li parlen. “Que ahir vaig anar a veure’l? No diguis tonteries. Si fa anys que no el veig!”

La jornada s’ha esvaït dels seus records. La malaltia respecta, encara, els records gravats a la ment des de fa molts anys. Per això vam poder reviure sense dificultat els fets viscuts fa vint, trenta o seixanta anys, però els de fa vint-i-quatre hores ja no s’incorporen a la memòria i els de fa pocs mesos es van afeblint i esborrant. La memòria és una abstracció, però té un suport físic en les neurones i en la manera com s’estableixen les seves connexions. A mida que les neurones moren, els records es perden. Un procés que avui en dia encara no sabem com aturar.

El càncer es va endur el pare i l’Alzheimer s’està enduent la mare. No és estrany ja que són les malalties més representatives del nostre temps i el més probable és que, abans o després, tots nosaltres haguem d’afrontar-ne una o altra. Fa un parell de segles haurien sigut la tuberculosi o la verola. I en altres indrets del planeta haurien sigut la malària o la SIDA. Si tot va bé, seguim investigant i aprenent, les acabarem vencent totes però no canviarà gaire la cosa perquè apareixeran noves malalties que causaran la mort de la majoria de la població. No podem lluitar contra el final, només podem endarrerir-lo al màxim i aconseguir una qualitat de vida tant alta com sigui possible.

Repassant els temps històrics no ens podem queixar. Per molt que els finals mai siguin senzills, ara podem viure molt més temps i molt millor que mai en la història de la humanitat. I al final l’únic que podem fer és mirar facilitar tant com puguem el darrer tram en aquesta vida. En el fons és exactament el mateix que han fet totes les generacions que ens han precedit.

La diarrea del viatger

dimecres, 22/10/2014

Marxem a un Congrés de temes de biomedicina, de manera que els propers dies tindrem els matins ocupats amb conferències, sessions de pòsters, xerrades amb altres investigadors i mirant d’aprendre quines són les línies de recerca que s’estan imposant. En canvi, els vespres podrem anar a voltar i badar pels basars i les mesquites de Constantinoble, menjarem kebabs i escoltarem el cant dels muetzins. No amago que, per un amant dels viatges com jo, aquesta és una de les facetes de la meva feina que més m’agraden.

De manera que cal preparar la bossa, deixar un parell de posts preparats perquè es publiquin solets, repassar els treballs que presentarem, la documentació necessària, la càmera de fotos i una petita farmaciola que entre altres coses inclogui un antidiarreic. Això és imprescindible en qualsevol viatge ja que hi ha una entitat clínica ben coneguda i caracteritzada anomenada la “diarrea del viatger”. Normalment es limita a una molèstia més o menys controlable, però en ocasions, sobretot si viatges a països tropicals, pot esdevenir seriosa.

El motiu és la ingesta de microorganismes diferents als que la nostra flora intestinal està acostumada. Diuen que “jo soc jo i les meves circumstàncies”. I en el concepte de circumstàncies s’hi ha d’incloure l’ecosistema microbià que ens envolta. Cada vegada que mosseguem una llesca de pa, que bevem un glop d’aigua, que ens posem una forquilla a la boca, ingerim grapats de microorganismes que acabaran afegint-se als molts que ja tenim dins el sistema digestiu.

El nostre cos està ben adaptat a això i, de fet, tindríem problemes si no incorporéssim els microbis. La clau és que al que estem ben adaptats, tant nosaltres com els bacteris que portem, és als microbis que hi ha a l’ambient. Al nostre ambient. Però quan anem a un país diferent, el tipus de bacteris que ingerirem seran diferents. No cal que siguin noves espècies de bacteris. Simplement soques diferents dels mateixos ja poden causar una resposta d’alarma en el nostre sistema immunitari. Un sistema que tolera els microbis habituals, però al que no li agraden gens els nouvinguts.

Per això, el primer que fa quan els detecta és mirar de fer-los fora de l’organisme. I per fer-ho, el sistema més fàcil és augmentar el ritme de pas dels aliments pel budell. El menjar passa més de pressa i surt de seguida. No hi ha temps per reabsorbir l’aigua que conté i les deposicions esdevenen líquides i freqüents. Els mals de panxa són simplement les contraccions que fan els budells per empènyer el contingut cap enfora.

La prevenció és òbvia: intentar minimitzar la ingesta dels microorganismes. Però bé que hem de menjar, de manera que no és tan fàcil. Podem prevenir les situacions de risc i no beure aigua que no estigui embotellada ni menjar coses comprades al carrer (tot i que de vegades no m’hi puc resistir). Però quan el quadre es desencadena, toca fer servir la farmacologia.

El més habitual son els medicaments que alenteixen el moviment intestinal. Van molt bé, però cal anar amb compte i no passar-se. Que fàcilment pots passar a l’extrem contrari. D’altra banda, tenen un cert risc en el sentit que tot i que normalment els microbis que causen el problema no són perillosos, de vegades sí que ho són. I aleshores frenar el sistema d’eliminació no és una bona estratègia. La diarrea no deixa de ser un mecanisme de defensa, per molt que toqui els nassos. Per descomptat, si hi ha sang o molta febre, ja no s’ha de fer servir a no ser que el metge ho digui.

L’altre possibilitat són els antibiòtics. Si el problema són bacteris forans que han entrat als budells, amb antibiòtics els podríem matar. El problema és que també mataríem els nostres, i això és una mala idea. De vegades aconseguim matar els nostres mentre que els invasors resisteixen i el resultat final és just el contrari del que es pretenia. A més, la causa no sempre són bacteris. De vegades són virus, i aleshores els antibiòtics no serveixen de res.

En tot cas, el que sempre s’ha de fer és recuperar l’aigua i les sals que es perden, de manera que sempre cal rehidratar-se bevent molta aigua, i millor de la que té un contingut en sals més alt. I prendre-ho amb calma, conformant-se pensant que no estàs sol ja que el problema afecta cada any a més de deu milions de viatgers.

Mitges veritats i falsos titulars

dimarts , 21/10/2014

En Josep Pamies segueix incansable afirmant que ell disposa de sistemes per curar l’ebola i que hi ha una mena de conspiració per ocultar el que ens ofereix. És una mica pesat haver d’anar aclarint els erros en els seus arguments i per descomptat, mai podrem igualar la seva popularitat a les xarxes. Però quan algú afirma coses inexactes, sobretot si es tracta de salut i vides humanes, s’ha d’alçar un dit per aclarir els temes.

I sobretot, serveix com un exemple excel·lent de tergiversació de les coses.

Aquesta vegada m’encanta el titular del seu apunt: “EL MINISTERIO DE SANIDAD CONFIRMA LA EFECTIVIDAD DEL DIOXIDO DE CLORO (MMS) PARA EBOLA”. M’encanta perquè és bàsicament fals. De fet, en el text escriu: ”Lean sinó en este protocolo de actuación frente a casos sospechosos de enfermedad por virus ÉBOLA, elaborado por el Ministerio de Salud, como aseguran en el segundo parágrafo que este virus es susceptible al hipoclorito de sodio (la lejía).

Molt bé. Miro l’enllaç i de seguida es comencem a veure les trampes. Dues de molt concretes. En primer lloc, una cosa es que el virus sigui susceptible al lleixiu i una de molt diferent és que el lleixiu serveixi per curar l’ebola. El protocol del ministeri també diu que el virus és susceptible a les radiacions gamma i ultraviolades. Potser hauríem d’irradiar amb això als pacients? Ja he dit alguna vegada que no és difícil matar el virus. El difícil es fer-ho quan està dins les cèl·lules d’una organisme i fer-ho sense matar l’organisme. Un detall que sembla que consideren irrellevant.

En realitat el que ministeri diu és que s’ha de fer servir el lleixiu per la “LIMPIEZA Y DESINFECCIÓN DE LOS ESPACIOS EN LOS QUE HAYAN PERMANECIDO LOS POSIBLES CASOS” (annexo 6). Diu que s’ha de fer servir per netejar els vàters, el mobiliari, els equips i els aparells que s’hagin fet servir. Però ni en broma parla de fer-ho servir de tractament. Molt bé. Al titular no diu explícitament que serveixi per curar tot i que tots sabem que parlar d’efectivitat per l’ebola podria donar-ho a entendre.

Però l’altre detall important el trobem si llegim una mica més el seu text quan diu:

ADVERTENCIA !!!!

1º) No confundir lejia con Dióxido de Cloro , la Lejia es tóxica ingerirla.

En això té raó. No s’ha de confondre el lleixiu hipoclorit de sodi amb el diòxid de clor. Són coses diferents. Però aleshores em pregunto per quin motiu ell les confon en el títol del seu article? Perquè el ministeri de sanitat el que confirma és la eficàcia de l’hipoclorit de sodi però no la del diòxid de clor com afirma Pamies.

En realitat això li han preguntat als comentaris i la seva resposta és aclaridora: “Quizas me haya equivocado en el título, pero pretendia que mucha gente lo leyera para incitarles a investigar el tema del Dióxido de cloro, producto que estoy convencido funciona en el caso de Ebola. Es demasiado efectivo para muchas enfermedades graves tropicales, como para no creer que también funcione con EBOLA.”

Ras i curt. Ell creu, està convençut, que hauria de funcionar per curar l’ebola, però en realitat no ho sap. I ho creu perquè funciona (ho diu, però tampoc està gens clar) per altres malalties tropicals. Un argument d’una feblesa evident molt similar als que es feien servir en èpoques medievals però que ara tenim una mica superats.

Perquè es publiquen aquestes coses? Perquè hi ha qui juga amb la informació? Si el ministeri de sanitat parla de lleixiu, no haurien de dir que parla del MMS. Si sospiten que un producte químic o un extracte de plantes curen l’ebola, haurien de demostrar-ho abans d’afirmar-ho. No està bé enganyar. I, sabeu una cosa? Deixar anar mitges veritats és enganyar.

 

 

Sostenible?

dilluns, 20/10/2014

A la natura hi ha situacions que mostren comportaments impredictibles. Són els que anomenem sistemes caòtics. Impredictibles vol dir, que no tenim manera de saber com evolucionarà el sistema ja que el nombre de variables i la manera com es relacionen presenta massa incerteses. Petits canvis generen grans efectes. De totes maneres, malgrat que no podem predir el comportament en detall, sí que es poden fer previsions si agafem sistemes prou grossos.

Sembla contradictori, però hi ha molts exemples. No podem predir les trajectòries que seguirà un determinat àtom, però si que podem saber amb exactitud com es comportarà un volum prou gran del gas fet per milions de milions de milions d’àtoms. No podem definir la trajectòria d’una gota d’aigua concreta, però sí que podem saber quin serà el camí que agafarà un torrent.

Això ajuda a entendre els problemes que tenen els economistes per fer previsions que mereixin aquest nom. El sistema és caòtic ja que, per exemple, la histèria d’un paio pot tenir grans efectes en el comportament del sistema si el paio en concret ocupa un indret de prou poder. Això fa que només sigui raonable esperar previsions generals a llarg termini. Per desgràcia, la economia global no deixa de ser un sistema massa petit per fer que les micro-alteracions es dilueixin en lleis generals. Potser en una economia galàctica que impliqués milers de milions de planetes seria molt més senzill de calcular les grans tendències tot i que els problemes de cada planeta seguirien sent caòtics.

És molt fàcil criticar als economistes dient que només serveixen per explicar per quin motiu les seves previsions van fracassar. Encara que s’oblidi fàcilment, el seu tema d’estudi és dels més complexos que tenim entre mans. Més o menys com els meteoròlegs. Tot i així, també hi ha conceptes que es fan servir molt en discussions econòmiques que resulten intrigants. El més típic és el de “creixement, o desenvolupament sostenible”. Això es defineix com “un desenvolupament que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions futures per a tal que puguin atendre les seves pròpies necessitats”.

La idea és atractiva, i a curt termini va molt bé, però resulta simplement impossible a llarg termini. En un sistema limitat com el planeta Terra, amb uns recursos limitats, no hi ha res que pugui créixer ininterrompudament sense arribar a un punt de col·lapse. No és un problema tècnic sinó físic. La tècnica pot millorar el rendiment de les collites, la obtenció d’energia, l’aprofitament de les matèries primeres o l’ús del territori. Però això sempre estarà limitat per quatre lleis físiques fonamentals que no podem saltar. De manera que podem allargar el tema, però no portar-lo indefinidament.

De fet, si alguna cosa sabem és que els efectes de la humanitat sobre el planeta estan molt lluny de ser sostenibles. Consumim cada any molt més del que el sistema port regenerar. Generem molts més contaminants i residus del que el sistema pot absorbir. I per cert que les properes generacions ens maleiran quan necessitin recursos per sobreviure que ja no estaran disponibles perquè els vàrem gastar fabricant noves versions de, per exemple, joguines tecnològiques, que no ens feien tanta falta i que calia renovar cada cinc anys per altres joguines més noves.

Però la cosa té mala solució ja que el sistema econòmic està muntat com està muntat. I la majoria d’economistes no semblen veure el problema, o el despatxen dient que els avenços científics futurs ja ho resoldran. Una eina molt útil en economia “amb els guanys futurs ja pagaré el deute actual”, però que no es pot aplicar a la natura amb tanta simplicitat.

De totes maneres, el que passa ja té més a veure amb la psicologia i amb el que fan molts polítics. “Jo m’ho gasto ara i ja s’espavilaran els que vinguin després per pagar-ho. Com que ja no hi serem, no és problema nostre”. Això, junt amb el “Si tothom ho fa, no serè jo el burro que s’ho perdi” és el que sentenciarà les futures generacions.

 

Fins Plutó, i més enllà!

divendres, 17/10/2014

La sonda New Horizons ja té on anar després de passar per el sistema de Plutó! Al Maig comentava que la NASA s’havia trobat un problema inesperat. Si ens fixem en el nom de la missió veurem que es diu “Pluto – Kuiper Belt”, és a dir, Plutó i cinturó de Kuiper. La part corresponent a Plutó sembla clara. Des que van llençar la nau, allà al 2006 s’ha complicat una mica perquè han descobert noves llunes, però res de greu. El que quedava per fer era triar objectes del cinturó de Kuiper.

Pel que sabien aleshores, no havia de ser un problema. En teoria hi havia d’haver dotzenes de cossos celestes interessants en la trajectòria de la New Horizons. I fins que arribés a Plutó, la NASA tenia deu anys per buscar i triar. Temps de sobres.

Però el que pensàvem no era del tot exacte i a mida que s’acostava la data límit, els nervis van aflorar. No es trobava res d’interessant en la trajectòria de la sonda. El problema és que una nau que viatja a setze quilòmetres per segon no pot girar com si res. Només pot modificar lleugerament la seva trajectòria.

Quan els nervis arribaven al nivell de la histèria, la NASA va aconseguir que el telescopi Hubble (quantes coses li devem a aquest giny!) explorés la zona de l’espai on calia trobar un objectiu per la missió. Al Juny van fer una primera mirada i el dia 26 es van obtenir les imatges d’un objectiu potencial que es van confirmar al dia següent. El van batejar amb el nom imaginatiu de PT1 (Potential Target 1) i durant el més d’agost van afinar les mesures. Entremig en van trobar dos més que van anomenar… PT2 i PT3.

Genial, perquè al menys ja hi ha on triar. Son cossos molt petits. PT1 fa entre 30 i 40 quilòmetres de diàmetre tot i que amb més observacions ja aniran afinant les seves característiques. Caldrà triar perquè la nau només en pot visitar un dels tres i de moment el PT1 sembla que ho té millor ja que per corregir la trajectòria i apuntar en la direcció correcte n’hi hauria prou amb el 35 % del combustible que li queda. Els altres dos objectius requereixen rectificacions de trajectòria més importants i, per tant, el combustible ja va més just.

En els propers mesos caldrà ajustar del tot les trajectòries i la distància a la que la nau passarà. Com que són objectes petits, segons la distància tindrem imatges d’una qualitat o altra. Si passa a 60.000 quilòmetres de distància tindrem una foto de 100 píxels, mentre que si passa a 6000 quilòmetres, la imatge tindrà mil píxels. Considerant les immenses distàncies a que estan, parlem d’afinar molt, però molt, la punteria. Una filigrana de mecànica celeste.

Quin interès tenen aquests objectes? Doncs que el Sol està massa lluny i han restat congelats des de l’origen del sistema solar. Son les restes primigènies que van donar lloc al nostre raconet del Cosmos.

I només caldrà esperar dos o tres anys més per arribar-hi.