La balena més solitària

dijous, 3/09/2015

L’any 1989 un equip de biòlegs va detectar un so ben curiós provinent de les aigües del Pacífic nord. Semblava el cant d’una balena, però hi havia alguna cosa no estava bé. Les balenes es comuniquen entre elles amb els característics “cants” que els humans ens esforcem en desxifrar. Per fer-ho, els biòlegs els graven i analitzen, de manera que ja coneixem la cantarella que correspon a cada espècie. Ara sabem que les balenes blaves fan uns cants emesos entre els 15 i els 20 hertz, que els rorquals emeten els seus cants al voltant dels 20 Hz i que la iubarta pot arribar als 24 Hz. Això dels hertz és la manera de mesurar la freqüència del so. Un hertz és un cicle per segon (una vibració per segon) i ens diu si el cant és més agut o més greu.

El cas és que el cant detectat l’any 1989 no coincidia amb el de cap espècie de balena coneguda. I era estrany perquè s’allunyava molt de les freqüències habituals en aquests animals. Emetia a 52 hertz, una freqüència molt més alta que la que fan servir la resta de balenes. Encara pitjor. És més alta que la que les balenes poden detectar, de manera que aquest cant no és escoltat per cap altre balena.

El cant es va tornar a detectar els anys següents, i com que en aquells anys es va acabar la guerra freda, l’exercit dels estats Units va permetre que els científics aprofitessin per la recerca el SOSUS, la xarxa de micròfons que tenia escampats pels oceans per detectar submarins soviètics. A partir d’aleshores la balena dels 52 hertz s’ha detectat cada any i s’ha pogut anar seguint els seus desplaçaments al llarg del Pacífic.

Mai no se l’ha vist, però per l’empremta del so sabem que sempre és el mateix animal, que sempre el detecten sol i que el seu cant ha anat modificant-se lentament, potser a mida que arribava a l’edat adulta. De fet, ignorem quants anys té, però si fa més de vint anys que la seguim deu ser perquè a part del seu estrany cant, físicament es troba bé. Es deu alimentar i va desplaçant-se amunt i avall per davant de les costes de Canada i els Estats Units, però sempre en solitari.

La pregunta que encara no té resposta és de quin animal es tracta exactament? Una balena que té una mutació en el seu aparell d’emetre sons? Potser és sorda i no ha aprés mai a emetre el cant? Un híbrid de dues espècies de balenes? L’últim exemplar d’una espècie nova i desconeguda? De moment, encara no hi ha resposta i la “balena dels 52 hz”, incapaç de comunicar-se amb altres exemplars, segueix sent considerada la “balena més solitària del planeta”.

Mal any per envair Rússia

dimecres, 2/09/2015

L’any 1588, el rei Felip II va enviar l’Armada invencible per intentar conquistar Anglaterra. La empresa va fracassar, en part, per les tempestes que van enfonsar bona part dels vaixells. Sembla que Felip II va dir després que «jo vaig enviar les meves naus a lluitar contra els homes, no contra els elements».

El juny del 1812 les tropes de Napoleó Bonaparte van iniciar la campanya de Rússia, que acabaria en desastre degut, entre altres factors, als rigors de l’hivern rus. El “General hivern” va matar més tropes de fred i gana que no pas els soldats russos.

El juny de 1941 Hitler va iniciar la Operació Barbarroja, en la que l’exèrcit alemany va envair la Unió Soviètica i que, de nou, va acabar amb la derrota dels invasors que havien subestimat la resistència de l’exèrcit soviètic i, sobretot, la cruesa extrema del glacial hivern.

Totes aquestes operacions militars fallides per culpa de la meteorologia tenen un factor en comú que sovint passa desapercebut. Durant els anys 1588, 1812 i 1941 sembla que va tenir lloc el fenomen de “El Niño”. I ara ja sabem que quan es dona el Niño (ENSO, per les sigles en anglès), la meteorologia del planeta queda afectada de manera global i sovintegen els fenòmens extrems. Hiverns anormalment rigorosos, tempestes més intenses del normal, Huracans més forts al Pacífic, però menys intensos a l’Atlàntic, sequeres en determinats indrets i inundacions en d’altres…

La causa és l’escalfament anormal de l’aigua del Pacífic a les costes de Sud-Amèrica, junt amb un refredament anormal a la zona del sud-est asiàtic. Com que el Pacífic és l’oceà més gran del planeta, la quantitat d’energia alliberada en excés per una banda i retinguda per l’altre és colossal i fa que els fluxos de calor i humitat de l’atmosfera de tot el planeta es modifiquin.

Podria semblar que amb l’escalfament global, fenòmens com el Niño (o el seu oposat, la Niña) es fan més freqüents, però les dades semblen indicar que no. En canvi, el que sí sembla és que la intensitat del fenomen augmenta. Quan s’estudia el Niño, es classifica segons la seva intensitat, mesurant com de marcat és l’escalfament de l’aigua del Pacífic. Per això hi ha anys amb el Niño feble, moderat, intens, i fins i tot extrems com els dels anys 1982/83 o el 1997/98. Aparentment el Niño no es dóna més vegades però sí que augmenta la freqüència amb que es presenta a nivell intens o extrem.

Doncs sembla que estem encarant un altre any de el Niño extrem. S’haurà de veure com segueix, però la tendència i les projeccions indiquen que aquest hivern i part de l’any 2016 estaran marcats per un nou fenomen de el Niño dels que passen a fer història. Així que ja ens podem preparar per veure la meteorologia desfermada en molts indrets del planeta. Potser els huracans del Carib seran més moderats, però els tifons del Japó seran molt intensos. I qui sap si la sequera de Califòrnia es reduirà amb les pluges torrencials que acostumen a tenir lloc amb el Niño.

Per aquí ja veurem com es presenta la tardor i l’hivern. Potser hi haurà sort i no es notarà gaire, però per si de cas, tinguem clar que hi ha números perquè sigui un any una mica boig. Meteorològicament parlant, és clar.

Per cert, si algú tenia previst envair Rússia precisament aquest hivern…, mala idea!

Càncer. Les noves eines

dimarts , 1/09/2015

Ahir, en Carles Capdevila va reprendre la seva columna diària i va fer-ho explicant que li havien diagnosticat càncer de colon. L’article es va omplir immediatament de missatges de suport i ànims. M’ha cridat l’atenció que, en molts casos, esmentaven vivències similars per part dels qui deixaven el comentari o de les seves famílies. Ben mirat, hi ha poques famílies que no hagin topat amb un diagnòstic d’algun tipus de càncer. Fa un segle tothom tenia parents morts per malalties infeccioses. Amb els antibiòtics i les vacunes vàrem superar aquella etapa i ara la lluita és contra el càncer. El dia que aconseguim curar-lo, viurem més anys i trobarem que caldrà lluitar contra altes malalties, probablement neurodegeneratives.

L’interessant, i el que convida a l’optimisme, era que molts comentaris eren testimonis de persones que havien superat el càncer. I aquest és un missatge en el que encara cal insistir més. Un diagnòstic de càncer avui té molt poc a veure amb el mateix diagnòstic fa trenta anys. Normalment no en som gaire conscients de com han arribat a canviar les coses i seguim parlant de quimioteràpia, radioteràpia i cirurgia sense ser conscients de les millores que s’han introduït en relativament poc temps.

Cada cas és un món i els metges han de decidir quina és la millor combinació de tractaments. Això sembla una obvietat però fins no fa tants anys no es podia fer ja que no hi havia tantes opcions per triar. Allò de la “medicina personalitzada” està tot just començant, però ja es comença a analitzar la genètica del tumor per veure quines mutacions concretes presenta i quins medicaments seran més o menys efectius en aquell cas concret. Fa deu anys això era ciència ficció.

Ara ja es té clara la importància del suport emocional i social, cosa que abans es passava molt per alt. Però sobretot, com que cada vegada coneixem millor el comportament del nostre cos i el dels tumors, hem pogut anar dissenyant eines més i més sofisticades per tractar-los. Per exemple, fa uns deu anys es va començar a fer servir el Cetuximab. De vegades, les cèl·lules tumorals creixen molt perquè una proteïna de la seva membrana (anomenada EFGR) funciona massa i no para d’enviar senyals que empenyen al nucli a dividir-se. Doncs el que s’ha fet és fabricar un anticòs que es dirigeix específicament contra aquesta proteïna i la bloqueja. Com si posessis silicona al pany d’una porta que no vols que s’obri.

Des del 2004 també hi ha disponible el Bevacizumab. La idea és la mateixa però en aquest cas actua bloquejant una proteïna necessària per la formació de nous vasos sanguinis. La idea és que si el tumor no pot fabricar els seus vasos sanguinis, no li arribaran nutrients, quedarà afeblit i esdevindrà molt més sensible als altres tractaments.

Entendre com funcionen els senyals químics de dins la cèl·lula va fer que l’any 2012 s’aprovés el Regorafenib per cassos més avançats. Aquest és un fàrmac que atura una cascada de senyals químiques que al final fan que el DNA de la cèl·lula s’activi i comenci a funcionar de manera incorrecta.

Aquests medicaments (i altres similars) no serveixen sempre ja que el càncer es presenta de moltes maneres diferents. Tampoc estan exempts d’efectes secundaris ja que res que sigui efectiu no té efectes no volguts. Però en cada cas ha representat una millora en el tractament i guanyar un petit percentatge de millora en la supervivència i en la qualitat de vida. Fa deu anys aquestes opcions no hi eren sobre la taula i, amb una mica de sort, quedaran obsoletes d’aquí a deu anys, quan els estudis que es fan actualment donin lloc a nous enfocaments que ofereixin noves maneres d’atacar el problema.

Sempre es diu que la recerca bàsica és fonamental. És cert. Gràcies a la que es va fer fa vint anys es van desenvolupar aquests tractaments. I tot i que el que investiguem avui no ajudarà als malalts de càncer actuals, servirà per tractar la generació dels nostres fills.

I, per descomptat: Carles, i per extensió a tothom qui s’acaba de topar amb un diagnòstic similar…! Molts ànims!! Caldrà mobilitzar recursos emocionals, familiars i afectius de tota mena. Però pel que fa a la part estrictament mèdica, més prosaica i difícil d’entendre,  sempre és bo recordar que avui disposem de millors eines que mai.

Tornem-hi!

dilluns, 31/08/2015

Final de vacances. Sant tornem-hi. Ara és el moment de recordar tot allò que havíem deixat sense acabar abans de marxar. De descobrir que no passava res per no enllestir-ho. De verificar que no som tan importants i que el món ha seguit indiferent a la nostra absència. També és aquella època de l’any en que apareixen anuncis de col·leccionables en fascicles sobre temes absolutament inversemblants. I finalment, és el moment dels bons propòsits.

Aquest any cuidarem la dieta, aprendrem anglès, repararem allò que fa anys que està espatllat i que mai hem tingut temps per solucionar, llegirem aquells llibres que tenim pendents i farem esport de veritat. Tot un grapat de bons propòsits amanits amb el sentiment de culpa d’aquella veueta interior que ens diu que “hi un rave!”. Que cada any ens proposem coses similars i que cap ni un dels bons propòsits arriba a Nadal. Aleshores tindrem l’època dels propòsits d’any nou i la història es repetirà.

Va haver-hi èpoques en les que negava la evidència i em repetia que aquest any sí que ho faria. Però, és clar, les evidències les pots negar durant un temps, però no indefinidament (bé, hi ha qui sí que ho fa, però intento no assemblar-m’hi). Després van venir els anys del sentiment de culpa, anticipant el fracàs de les bones intencions i de la força de voluntat. Cal dir que no era un sentiment massa exagerat, perquè també arriba un moment en que aprens a viure amb les teves contradiccions i deixes de fer-ne escarafalls.

Però, ben mirat, no és tan greu. Després de tot, els éssers vius hem evolucionat per seguir ritmes biològics diaris, mensuals i anuals. No podem fer-ho tot alhora, de manera que tenim estones del dia en que estem actius i estones en les que dormim. Èpoques de l’any en les que volem mandrejar i altres èpoques en que ens ve més de gust reproduir-nos. Moments d’activitat, moments de gana i moments de repòs. Per tant, sembla perfectament plausible tenir moments caracteritzats pel desig d’emprendre coses i poques setmanes després arribin altres moments en els que el cos ens demana engegar a dida aquelles mateixes coses.

De manera que aquest anys abraçaré els bons propòsits, sabent que la majoria no es compliran però ho faré sense cap sentiment de culpa. Potser deixaré d’anar al gimnàs o més probablement, baixaré el ritme fins fer-ho merament anecdòtic. L’endoll que he de canviar, segurament seguirà pendent l’any que ve. L’article científic que canviarà la història de la medicina probablement no l’acceptaran i esdevindrà un article més del milers que es fan cada any. I la dieta saludable no resistirà les festes de la Mercè.

Aprendre anglès i aprendre a ballar ja ni ho intento. A fer punyetes! Amb el poc que en sé ja aniré fent.

Després de tot, un ha de viure en consonància amb els ritmes biològics. Durant l’embaràs, moltes dones tenen l’impuls d’arreglar la casa. Un impuls que després es passa i dóna pas a altres sentiments. Doncs amb el final de vacances passa el mateix. No és cap cosa greu i també estan bé els bons propòsits. Quan els bioritmes diguin que ja n’hi ha prou, passem a una altra cosa i a seguir vivint la vida.

De manera que torno a engegar aquest racó de la xarxa amb el bon propòsit de fer-lo mínimament interessant i divertit. I després ja veurem com surt.

Plutó i el seu sistema, en tot l’esplendor

dijous, 16/07/2015

Apassionant! Comencen a arribar les primeres imatges de Plutó i cada una amaga un munt de sorpreses. Aquesta setmana serà una de les memorables en la història de l’exploració espacial. Primer va arribar la imatge de Plutó enviada per la New Horizons just abans de començar el sobrevol. Era el somni dels astrònoms. Plutó en tot el seu esplendor i en alta definició. De seguida va començar l’escrutini. Zones sense cràters que devien ser joves, taques fosques, regions amb accidents orogràfics…

La característica que s’ha fet més viral per internet és la zona blanquinosa en forma de cor (els cors no tenen aquesta forma!). No presenta cràters, de manera que deu ser relativament jove. Un altre detall que indica una certa activitat geològica. Els de la NASA han tingut un detall i l’han batejat provisionalment amb el nom de Tombaugh en honor a Clyde William Tombaugh, l’astrònom que va descobrir Plutó l’any 1930.

Després, durant un dia la nau va emmudir. Per cartografiar Plutó, per obtenir les dades, havia d’estar encarada al planeta i l’antena havia de deixar d’apuntar a la Terra. A mida que creuava pels cels de Plutó va recollir megabites de dades del planeta i les seves llunes i tot just ara, quan ja s’està allunyant del sistema, ha començat a transmetre-les. I no han decebut.

La primera ha sigut d’una regió al sud del planeta que mostra un seguit de muntanyes. Per la telemetria sabem que fan uns tres mil cinc-cents metres. Més o menys com els Pirineus per la regió de l’Aneto. Però en aquest cas les muntanyes son fetes de gel. Gel d’aigua, perquè en altres zones del planeta hi ha gel de metà, ocasionalment barrejat amb nitrogen.

Sobta la poca quantitat de cràters que hi ha. Això indica que la geologia del planeta és prou activa com per fer-los desaparèixer o que hi ha processos atmosfèrics que els tapen. Potser hi neva a Plutó?

El planeta nan té una gravetat que fa riure. Dotze vegades més feble que la Terra. Això fa que la força amb la que reté la seva atmosfera no sigui prou forta com per mantenir-la i això té dues conseqüències. L’atmosfera s’enlaira molt més enllà del que ho fa a la Terra i bona part dels gasos que la componen escapen de l’atracció gravitatòria i es perden en l’espai.

Però les imatges no es limiten a Plutó. També hem rebut una imatge espectacular de Caront, el gran satèl·lit. Caront es veu diferent. Per començar és més fosc i mostra unes grans cicatrius a la superfície. Una que es veu just en l’horitzó ha permès calcular la seva magnitud. Entre quatre i nou quilòmetres de fons. El paracaigudisme allà ha de ser una passada!

Al pol de Caront destaca una zona fosca de la que encara no en sabem l’origen. De moment l’han batejat amb el nom provisional de Mordor, un detall que ha fet les delícies dels friquis amants de la ciència i el senyor dels anells (jo entre ells). Tot i així, Mordor escauria molt millor a Io, el satèl·lit de Júpiter.

D’una de les altres llunes (Hidra) també n’hem rebut una imatge, però de baixa definició. Amb les alegries que ens està oferint Plutó i Caront, la imatge pixel·lada d’Hidra és poc satisfactòria. De totes maneres ja ens ha permès veure que té forma de patata i que està feta de gel d’aigua.

Els propers dies arribaran més imatges, analitzarem més dades i aprendrem més coses. Hem d’aprofitar el material ja que no hi ha previstes més missions, de manera que això és tot el que tindrem de Plutó en unes quantes generacions. El llarg viatge de deu anys ha valgut la pena i des d’ara Plutó esdevindrà un racó més del sistema solar; el primer dels objectes del cinturó de Kuipper al que ja s’encamina la New Horizons. D’aquí a tres anys arribarà al seu destí i tornarem a aprendre més coses d’aquest racó del cosmos on hem tingut la sort de néixer.

Qui ho deia que la ciència i la tecnologia no són fascinants?

Plutó; l’hora de la veritat.

dilluns, 13/07/2015

Demà és el gran dia. Després de més de nou anys de viatge, i d’un petit ensurt d’última hora, la New Horizons sobrevolarà Plutó demà. Serà una passada ràpida, tècnicament només estarà uns tres minuts per sobre la superfície del planeta. Un viatge de quasi deu anys per sobrevolar Plutó durant tres minuts? Doncs sí. Les lleis implacables de la física imposen aquestes coses. Calia triar un viatge de deu anys a tota velocitat i sense possibilitat de frenar, o un viatge de cent anys que permetria que la nau arribés lentament i estigués més temps a Plutó. Per la meva part, ja m’està bé aquest sobrevol a catorze quilòmetres per segon si l’aprofitem bé.

El que passarà demà és que durant unes hores tots els aparells de la New Horizons estaran treballant a ple rendiment per aconseguit imatges en blanc i negre de gran precisió, imatges en color de rang més ampli, imatges tèrmiques de la superfície, anàlisi de la composició atmosfèrica de plutó, recollida de partícules de pols que puguin envoltar el planeta, mesures de camp magnètic, de radiació i de tot el que pugui.

La nau passarà a 12.500 km de la superfície de Plutó i, catorze minuts després, estarà a uns 29.000 km de Caront, el principal satèl·lit i un altre dels objectius que caldrà estudiar. Serà en aquest breu període de temps en el que aconseguirem les millors imatges de Plutó i, probablement, les úniques que tindrem en les properes generacions.

Però caldrà tenir una mica més de paciència ja que les imatges i la informació no ens arribarà fins demà passat. El motiu és doble. Primer que la informació triga quatre hores i mitja a arribar des de Plutó fins la Terra. I segon que, la nau no començarà a enviar el que hagi obtingut fins que acabi la feina. Com que l’encontre serà tan breu, tota l’energia disponible i tota la capacitat de treball de la nau estaran centrades en recollir dades i no en comunicar-se amb la Terra. La comunicació ja es farà després.

Una curiositat més. Els set aparells de la nau consumeixen en total uns vint-i-vuit watts. Menys que una bombeta! Calia dissenyar-los amb aquesta extraordinària eficiència ja que la nau “només” porta nou quilos de plutoni que li permeten, a més de mantenir-se en funcionament, mantenir la temperatura mínima per treballar. I la feina no s’acaba ara. Tot i que Plutó és la joia de la corona de la missió, ha de continuar fins explorar els objectes del cinturó de Kuipper on arribarà l’any 2019.

En tot cas, la nau ha anat enviant imatges cada vegada millors de Plutó. Ara ja no son uns pocs píxels sinó que veiem un planeta, amb zones diferenciades i on intuïm fenòmens geològics. Però tot això passarà a ser història demà passat. Els científics tindran feina per anys, però en un parell de dies ja podrem començar a gaudir en profunditat dels detalls de Plutó, el primer dels planetes nans i el més intrigant dels objectes del cinturó de Kuipper.

Un fet com aquest, una nau sobrevolant per primera vegada un planeta, ja no el viurem cap dels que som vius mai més. De manera que preparem-nos a gaudir de espectacle!

Plutó; problemes d’última hora

diumenge, 5/07/2015

La missió New Horizons està resultant d’allò més emocionant. Després de déu anys de viatge cap a Plutó, ja s’acosta l’hora de la veritat. El dia 14 de juliol arribarà l punt de màxim apropament. Tant que, de fet, passarà per entre Plutó i el seu satèl·lit Caront. Recordeu que va tant de pressa que no es pot aturar i només serà una passada a tota velocitat per continuar el seu viatge camí del cinturó de Kuipper.

Des de fa uns dies ja està enviant fotografies del sistema plutonià. Tot i que són imatges preses de lluny, no deixen de ser les millors i més detallades que hem tingut mai. Ara ja podem veure que Plutó te color taronja que recorda al de Mart, però que no és per òxids de ferro com en el nostre planeta veí, sinó pel metà congelat que hi ha a la seva superfície. En canvi, a la fantàstica seqüència d’imatges de l’aproximació es veu que el satèl·lit Caront és molt més fosc. També hem vist que presenta dos hemisferis molt diferents. Un hemisferi mostra unes grans taques clares i fosques que recorden el símbol del ying/yang mentre que l’altre és molt més irregular i amb unes curioses zones fosques circulars properes a l’equador.


L’important és que tota la feina científica, totes les imatges, les anàlisis, les mesures, caldrà fer-les en els propers dies ja que no hi ha una segona oportunitat. La nau passarà a uns cinquanta mil quilòmetres per hora i només estarà uns pocs dies prou propera per descobrir tot el que es pugui sobre Plutó. Ha de sortir bé a la primera!

Doncs per si no era tot prou emocionant, la passada nit, quan falten només nou dies per l’encontre, la nau va tenir un problema informàtic i l’ordinador es va desconnectar. No vull pensar la cara que devien posar els tècnics quan van veure que havien perdut la comunicació amb la sonda, però deia ser tot un poema. Per sort, una hora i quart mes tard, la comunicació es va restablir…, però amb matisos.

Els sistemes de la New Horizons estan duplicats, de manera que quan l’ordinador principal va detectar el problema, es va desactivar i va passar el control a l’altre ordinador. Aquest va fer el que s’esperava. Va posar el sistema en mode segur i va enviar el senyal a la Terra per restablir la comunicació. Primer problema; els senyals van a la velocitat de la llum, però tot i així triguen nou hores a arribar a la Terra, de manera que qualsevol instrucció o comunicació amb la nau triga molt a completar-se. Això vol dir que es trigarà un o uns quants dies a esbrinar que ha passat i posar-ho tot en funcionament de nou. Però no en tenim gaires de dies abans de l’encontre amb Plutó!

Què deu haver passat que ha causat el problema? Doncs encara no se sap, però com que ha sigut just després d’enviar les últimes instruccions prèvies a l’encontre, és possible que hi hagués algun error en els programes enviats. Les instruccions previstes s’havien provat i assajat moltes vegades, però per les correccions d’última hora, les que es van decidint en funció del que la nau va trobant, tot va molt més just.

De manera que ara toca creuar els dits i confiar en els tècnics. Mentre el sistema es verifica i restableix la nau no farà gran cosa més. Ni fotos, ni anàlisis ni estudis de cap mena. Esperem que ho solucionin de pressa, perquè aquesta és una oportunitat històrica i no n’hi haurà més. En tot cas, la nostra generació no la tindrà.

Vacances

divendres, 19/06/2015

Encarem l’estiu i arriba el moment de fer una aturadeta per recarregar les piles. Com cada any per aquestes dates, el Centpeus es pren un descans. Com que aquest estiu esperem novetats en algun camp de la ciència, potser trauré el nas ocasionalment, però la idea és reposar un parell de mesets. Calendari escolar com si diguéssim.

Sigueu feliços, porteu-vos bé ( però no massa) i, si us ve de gust, ens retrobem al setembre.

Fa setanta mil anys…

dijous, 18/06/2015

L’any 2013, l’astrònom Ralf-Dieter Scholz publicar el descobriment d’un estel poc brillant en la constel·lació de Monoceros. Es tractava d’una estrella binària, és a dir un sistema de dos estels; en aquest cas una nana roja i una nana marró. Els dos tipus d’estrelles són petites i poc brillants. De fet, les nanes marrons s’assemblen més a Júpiter que a un estel normal. No tenen prou massa per entrar en ignició i bàsicament emeten radiació infraroja. A ull nu son impossibles de veure malgrat que estan “relativament” properes. Només uns vint anys llum de distància.

De moment li han posat el nom d’estrella de Scholz, i hauria passat completament desapercebuda si no fos perquè fa uns mesos, uns astrònoms de l’Observatori Europeu del Sud es van adonar que el moviment aparent d’aquest estel era sorprenentment petit. En realitat el que era petit era el moviment tangencial, és a dir la manera com aparentment es movia cap un costat si ho mirem des del Sol. Aleshores li van donar una segona ullada més detallada, fixant-se no en les característiques de les estrelles sinó en el camí que portaven.

El motiu és que si estàs en un indret on tothom es mou i veus algú que aparentment no es desplaça, una possible explicació és que vingui directament cap a tu o s’allunyi de tu. Per això van mirar el desplaçament al roig, que es la manera de veure si un estel s’apropa o s’allunya, i efectivament, l’estrella de Scholtz s’està allunyant del sistema solar.

La gràcia és que, quan van refer la trajectòria que havia seguit van trobar que fa 70.000 anys va passar a fregar del sistema solar. Tant que va arribar a transitar per dins del que anomenem núvol d’Oort, la zona on es creu que hi ha els cometes que acompanyen al Sol i que ocasionalment cauen cap a l’interior de les seves òrbites.

Tot i així, seguia estant molt lluny. Al moment de màxima proximitat estava a 0,8 anys llum del Sol. O en unes altres unitats de mesura, a 50.000 unitats astronòmiques. És a dir 50.000 vegades la distància entre la Terra i el Sol. Ens pot semblar molt, però en termes astronòmics és una distància minúscula.

Els astrònoms han mesurat l’efecte gravitatori que pogués tenir, especialment desestabilitzant les òrbites dels objectes del núvol d’Oort i han arribat a la conclusió que seria un efecte molt lleu. Després de tot, és una estrella petiteta. Ara bé. Si ho pensem un moment, potser l’estrella de Scholtz porti el seu propi núvol d’Oort, i aleshores vam ser nosaltres els que vam creuar la seva zona d’influència. Potser alguns meteorits o cometes que pensem que venen del nostre núvol d’Oort van arribar procedents del núvol de l’estrella de Scholtz.

Quins efecte va poder tenir tot això? Ni idea. En realitat ni tan sòls sé si efectivament té un núvol. No tenim dades i només podem especular. Però per una interessant casualitat, fa precisament setanta mil anys, alguns grups humans estaven iniciant la migració que els portaria a sortir d’Àfrica i escampar-se pel planeta. (La data no és exacte del tot. Diguem que fa entre seixanta mil i cent mil anys. Però m’agrada pensar en la coincidència). En condicions normals, fins i tot tan a prop aquella estrella seria invisible. El que passa és que ocasionalment emeten flaixos de llum de durada variable, de manera que potser sí que algunes d’aquelles tribus nòmades van adonar-se que alguna cosa brillant havia aparegut al cel.

I ara el MERS

dimecres, 17/06/2015

Els virus no deixen de donar ensurts. Tot just comencem a intuir el final del brot epidèmic d’ebola que ja comencem a patir per un nou brot víric; el MERS. Les sigles són per la Síndrome Respiratòria del Pròxim Orient (en anglès Middle East Respiratory Syndrome). Aquesta vegada el causant é un coronavirus que afecta al sistema respiratori i que causa una malaltia amb una elevada mortalitat. Al voltant del 30 % dels afectats moren i de moment no tenim vacuna, ni tractament ni res més enllà de donar suport vital al pacient i esperar que el seu sistema immunitari guanyi la batalla contra el virus. Si fa no fa, el mateix que ens passava amb l’ebola i, de fet, amb la majoria de les noves malalties víriques. De totes maneres, aquest coronavirus no és del tot nou i ja el coneixem des d’un primer brot l’any 2012.

A diferència de l’ebola, aquest MERS-CoV (Coronavirus associat al MERS) no s’encomana amb facilitat. Les gotetes i els esputs dels malalts al tossir poden passar el virus, però sembla que ho fa amb poca eficiència. De moment, la principal causa dels brots és el pas la transmissió d’animals a humans. En concret, sabem que els camells i els rat-penats són reservoris d’aquest virus o d’algun d’extremadament similar. Això dels camells ja lliga amb el fet que els afectats es caracteritzen per viure o haver visitat la península aràbiga. Ahir mateix va morir un home a Alemanya, després de contraure la malaltia en un viatge als Emirats Àrabs. I a Corea ara mateix hi ha cent vint-i-sis casos i onze morts, de nou, una cadena de contagis iniciada amb un viatger provinent de la península aràbiga.

Ara com ara el que es fa és estudiar l’agent causant. Els coronavirus tenen aquest nom perquè mirats al microscopi electrònic mostren unes estructures arrodonides al voltant que recorden una corona. De fet, son proteïnes que fan servir per unir-se a les cèl·lules que han d’infectar. De coronavirus n’hi ha molts tipus i la majoria no provoquen malalties greus. Aquesta vegada es diferent, però sembla que podrem aprofitar la informació i els coneixements adquirits arrel d’un altre brot epidèmic causat per un altre coronavirus, el SARS (Síndrome Respiratòria Aguda Greu, o en anglès Severe Acute Respiratory Syndrome) que l’any 2003 va causar problemes a la Xina.

Avui podem analitzar ràpidament el genoma d’aquests virus, de manera que no ha costat establir relacions de parentiu evolutiu. El cas és que també s’han emparentat amb virus trobats a rat-penats i en camells, de manera que sembla que pot passar com en el cas del virus de la grip, que pot saltar entre diferents espècies i quedar temporalment amagat un reservori en ves a saber quin animal.

En tot cas, si aquest estiu aneu per la zona àrab, vigileu els mercats d’animals. La OMS i el CDC no posen problemes a visitar aquests indrets, però si has d’anar a un mercat de camells, potser una mascareta i rentar-se bé les mans i la roba al tornar del mercat poden ser consells útils. A més, és clar, de no menjar carn de camell poc cuinada. L’any 2013 Aràbia Saudita va aconsellar posposar les peregrinacions a la Meca durant el primer brot del MERS. En aquelles aglomeracions de gent, la presència d’un virus respiratori és un risc que no es pot ignorar. Amb sort, aquesta vegada el controlarem sense haver d’arribar a aquests extrems.

MERS, SARS…, noves sigles a les que ens hem d’acostumar. En tot cas sembla clar que els humans tenim un nou exemplar al catàleg de virus inquietants.