El secret dels tresors desapareguts

dijous, 18/12/2014

A molts indrets del planeta hi ha llegendes que fan referència a éssers sobrenaturals, benignes o perversos, que juguen amb les esperances dels humans i que fan tota mena de malifetes. Follets, gòblins, gnoms, leprechauns, trolls o nans, a cada lloc tenen característiques diferents, però en general es mouen pels boscos i ens compliquen la vida als humans. Una de les seves aficions més generals és la d’agafar i amagar coses. Per això, moltes vegades, quan algú amagava alguna cosa enterrant-la al bosc i després no la trobava, sempre podia pensar que uns follets entremaliats se l’havien endut.

Per descomptat hi ha explicacions més probables i no sempre cal que algú altre s’ho hagi endut. Potser ha sigut la mateixa terra que li ha robat el tresor.

El problema és el costum dels humans de pensar en el terra com una cosa estable. Sabem que hi ha terratrèmols, allaus i inundacions que poden alterar el terreny, però sense aquests fenòmens extraordinaris, no esperes que la terra es mogui sota els teus peus. Un error, perquè en molts indrets, el terreny es mou de manera, potser imperceptible, però inexorable.

Hi ha diferents maneres en que el terreny es pot desplaçar lentament. Potser els més típics són els que els geòlegs anomenen solifluxió i reptació. Hi ha diferencies entre els dos processos, però son el resultat de l’efecte de l’aigua i la gravetat. Terrenys que absorbeixen molta aigua i que estan en un pendent més o menys marcat poden anar lliscant lentament si sota la capa superficial hi ha un terreny més dur. El moviment pot ser totalment imperceptible, però amb els anys es veuen arbres torçats, postes desplaçats i camins desviats.

Això passa en terrenys gelats amb molta pendent, en zones on antics llacs s’han omplert de sediments però encara hi passa un riu per sota, o fins i tot en terrenys amb pendent on pastura molt bestiar que amb el seu pas va esclafant el terreny i empenyent-lo imperceptiblement avall.

Que passa si algú que no és de la zona arriba i una nit de tempesta, fugint d’uns perseguidors i amb tota el parafernal de les novel·les romàntiques, decideix enterrar el tresor, les monedes, l’arma del crim o la carta comprometedora en un indret que experimenta reptació? Doncs si torna a recollir el que ha amagat en pocs dies, no passarà res. El recollirà i se l’emportarà tan content. Però si torna quan ja han passat uns anys, potser ja no el trobarà.

Probablement això ha passat més d’una vegada. Algú que identifica el lloc on va enterrar alguna cosa i que es troba que ja no hi és. Si és pragmàtic sospitarà que li han robat, i si és supersticiós culparà als follets del bosc. El que segurament no imaginarà és que el terreny es pot haver desplaçat i que si hagués fet el forat uns metres més avall probablement hauria trobat el que buscava. Però, és clar, ningú pensa que el terra es mogui!

Per tant, si algun dia heu d’enterrar un tresor i l’heu de deixar molts anys, demaneu consell abans a un geòleg. Un que sigui de tota confiança, és clar.

Del pànic a la indiferència

dimecres, 17/12/2014

Ara ja no en parlem, però la epidèmia de ebola segueix causant estralls a l’Àfrica. Quan va esclatar tothom estava pendent de les imatges de morts i dels hospitals de campanya que s’instal·laven a Guinea o Libèria. Ens esgarrifàvem amb xifres de morts que no paraven d’augmentar. Primer desenes i després centenars de morts que omplien les imatges dels medis de comunicació.

Però van arribar els primers malalts a Europa i poc després els primers contagis. Aleshores sí que vam tenir una onada de pànic que va posar el virus al centre de totes les notícies. Tots estàvem pendents de uns pocs casos, ben identificats, aïllats i controlats. Es controlava tothom qui havia estat en contacte amb ells i es feien manifestacions i recollides de signatures per decidir si es sacrificava un gos o si s’esterilitzava l’escala per on havia passat el malalt.

Mentrestant, a l’Àfrica, les persones seguien morint. Acumulaven 8000 afectats i uns 3600 morts, però eren uns morts dels que ja no en fèiem gaire cas.

Els pacients europeus van tenir sort i es van curar. Un fet mereixedor de celebracions, per descomptat. Però immediatament van començar les crítiques a la gestió del brot, els retrets creuats entre polítics i l’inevitable xou mediàtic. Era com tornar a la normalitat després de respirar tranquils en saber que la epidèmia s’havia aturat. Tècnicament aquí no havíem tingut cap epidèmia ja que només hi havia una persona infectada, però això semblava ser poc rellevant.

En aquell moment, a l’Àfrica ja portaven 9900 casos i més de 4800 morts. Però ja eren només una notícia a peu de plana.

La setmana passada es va anunciar que havien aturat un dels estudis de vacunes. Era un estudi encara en fase 1, quan s’administra a persones sanes per veure quins efectes secundaris causa. Alguns, coma ara una mica de febre, ja són previsibles, però en aquest cas va causar dolor a les articulacions i això, tot i que tampoc és infreqüent, ja és més estrany. Per tant, han aturat l’estudi fins esbrinar quan dura el dolor i que l’ha causat. El més curiós és que l’estudi es feia en diferents indrets; Canadà,  Suïssa, Alemanya i Gabon, però només a Ginebra es va observar aquest efecte. En tot cas, fins a mitjans de gener no continuaran amb l’estudi.

La notícia ja sembla llunyana, com si l’estudi fos per tractar una malaltia passada. En aquests moments, a l’Àfrica ja porten acumulats més de 18000 afectats i 6800 morts. Però d’això gairebé ni en sentim a parlar. Simplement és una línia al final de la notícia de l’aturada en el desenvolupament de la vacuna.

Els humans som curiosament poc racionals. Fa uns mesos ens esgarrifàvem quan hi havia vuitanta morts per ebola, i ara que estem a fregar dels vint mil afectats no en fem ni cas. Moltes de les reaccions inicials quan van arribar els primers casos aquí van ser exagerades, però l’actual indiferència potser també ho és.

L’estany dels sediments marcians

dimarts , 16/12/2014

La imatge no sembla massa especial. Una paret amb roques formades per la deposició de sediments que han generat diferents estrats. A molts indrets en trobem. La gràcia és que aquesta imatge no és de la Terra sinó de Mart.

Amb els anys ens hem anat acostumant a disposar de imatges de la superfície marciana. Les sondes que hem enviat i els robots que s’hi passegen ens han proveït d’un ventall extensíssim de fotografies dels terrens erms de Mart. A més cada dos per tres la NASA es despenja dient que han trobat proves de l’existència d’aigua en temps remots. La primera vegada va ser excitant, però a la llarga ja no sorprèn.

El que passa és que, ocasionalment, alguna imatge destaca entre la resta. Això va a gustos, però a mi aquesta dels estrats m’ha encantat. Només hi falta l’aigua per completar el que fa milions d’anys va ser la riba d’un llac de no massa fondària envoltat de terrenys rogencs. El llac es va assecar fa eons, l’aigua va ser substituïda per vents inclements i monstruoses tempestes de sorra, i contra tot pronòstic, un dia va arribar-hi un aparell provinent del planeta veí.

L’indret és interessant perquè si volem buscar rastres de vida, la vora d’un llac és un lloc fantàstic per començar a mirar. A la Terra, per que aparegués la vida va caldre aigua, uns quants elements senzills (carboni, nitrogen, oxigen, hidrogen, sofre, fòsfor i poca cosa més) i, finalment, molt de temps.

A Mart hi havia l’aigua i els elements, la qüestió és si la vida va disposar de prou temps per emergir abans que l’aigua es perdés, o simplement no va tenir cap oportunitat. Remenant per entre els estrats del llac potser podríem treure’n l’entrellat.

De moment els que s’ho passen millor són els geòlegs. Estan reconstruint la història del llac, per quins indrets entrava l’aigua provinent dels rius que l’abastien, com s’anaven acumulant els sediments que han deixat de record una mena de muntanya al mig del llac o quins cicles de aigua i sequera poden deduir a partir dels estrats, de la disposició de les pedres i de la inclinació del terreny.

Va haver-hi un temps en que Mart era un territori per imaginar. Ara és un indret més, cartografiat, fotografiat i visitat. Ens falta anar-hi en persona, però tot arribarà.

(Per cert, les imatges són del Curiosity, però l’Opportunity segueix funcionant (amb algun problema informàtic) després de deu anys al planeta!)

La batalla de la transferrina

dilluns, 15/12/2014

Estem en guerra. Una guerra que fa milions d’anys que dura i en la que, de moment, no hi ha un clar guanyador. És la lluita entre els organismes complexos i els microorganismes. Naturalment, la part que més ens interessa és la dels humans contra els bacteris i cal dir que les estratègies que es fan servir són dignes dels millors generals.

En qualsevol guerra, un dels principals interessos és deixar l’enemic sense subministraments. Si els soldats no tenen munició, armes, menjar o roba, segur que no lluiten en condicions i serà senzill derrotar-los. Per això, destruir els combois enemics es un objectiu de primer ordre en qualsevol guerra. I en la que ens portem amb els bacteris també.

Per créixer, per proliferar, les nostres cèl·lules necessiten alguns elements concrets. Entre ells el ferro. I dins el nostre cos, el ferro no pot anar de qualsevol manera sinó que es transportat per proteïnes específiques. Unes proteïnes que s’encarreguen de portar el ferro absorbit dels aliments fins a les cèl·lules que el necessiten, transportant-lo pel torrent circulatori. Com era previsible, les han batejat amb el nom de transferrines.

Ah! Però els bacteris, quan ens infecten i comencen a multiplicar-se dins el nostre organisme, també necessiten ferro. Per això disposen d’unes altres proteïnes que també capten el ferro i el transporten a l’interior del bacteri. I com que el ferro del nostre organisme està unit a la transferrina, la proteïna dels bacteris actua unint-se a la transferrina i robant-li el ferro. Per això es coneixen com proteïnes d’unió a la transferrina o TBP (per Transferrin Binding Protein).

De manera que a la nostra sang, quan patim una infecció es desencadena una batalla entre les nostres proteïnes i les dels bacteris per emportar-se el ferro disponible. Evitar que els bacteris l’aconsegueixin és una bona manera de lluitar contra la infecció, mentre que pels bacteris també és qüestió de vida o mort robar aquell ferro a les transferrines.

Ara han analitzat la evolució d’aquestes proteïnes comparant la seva genètica entre diferents espècies de primats i de bacteris. La genètica permet identificar les petites diferències entre la transferrina dels humans, dels ximpanzés, dels goril·les, dels titís, dels macacos i de fins a vint primats i així anar reconstruint com va anar modificant-se al llarg de l’evolució. I amb els bacteris han fet tres quarts del mateix.

I el que ha emergit és un exemple excel·lent de cursa armamentista. Com totes les proteïnes, amb els temps van apareixent mutacions. Petits canvis que modifiquen la seva eficàcia. Les que la fen menys eficients no tenen futur. Les que no marquen cap diferència es poden mantenir, però les que milloren el funcionament són ràpidament seleccionades i passen a les següents generacions. I això també ha passat amb les transferrines i amb les TBP.

La gràcia és que on s’observa una evolució més accelerada és justament a la zona de la proteïna on entren en contacte la transferrina i la TBP. És en l’indret físic de la proteïna encarregat de prendre el ferro a la proteïna rival on la selecció actua més intensament per tal d’aconseguir formes més eficients. Des de fa al menys quaranta milions d’anys, els primats i els bacteris estem esforçant-nos en disposar de millors versions de les proteïnes que garanteixen el ferro necessari per sobreviure.

Per cada millor que ha fet un dels contendents, l’altre ha respost amb noves modificacions que la contrarestaven. Una cursa d’armament, una coevolució, que encara es manté activa. Avui en dia, un 25% de la població mundial porta una forma modificada de la transferrina que evita que la TBP bacteriana la reconegui. Un petit canvi en un gen que deixa sense ferro als bacteris i que representa un avantatge radical en la lluita contra la infecció.

Però sabem que no trigaran a sortir bacteris amb la corresponent modificació que anul·larà aquesta defensa. La evolució no s’atura mai.

Tabac, càncer i cromosoma Y

divendres, 12/12/2014

Fumar causa càncer. És increïble que aquesta afirmació encara sigui ignorada o minimitzada per la immensa majoria de fumadors, però cadascú és lliure de triar la forma de morir que prefereixi. En tot cas, els epidemiòlegs havien notat que la freqüència de càncer de pulmó era superior en homes que en dones. Podria semblar que era perquè els homes fumen més i històricament és cert, però les dades indicaven que, fins i tot en igualtat de tabac consumit, el càncer apareixia amb més freqüència en homes.

A més, no actua únicament sobre el pulmó. El tabac és la principal causa del càncer de pulmó, però ell no es limita a danyar aquest òrgan sinó que augmenta les probabilitats de patir càncer en qualsevol altre indret. Però, curiosament, sempre més en mascles que en femelles.

El motiu sembla estar en un indret ben inesperat. En el cromosoma Y de les cèl·lules de la sang. Resulta que fumar fa que es perdi el cromosoma Y en els glòbuls blancs, els limfòcits i els leucòcits encarregats de la defensa de l’organisme. No és una desaparició definitiva i si es deixa de fumar es recupera passat un temps. En realitat el que passa és que les cèl·lules mare del moll de l’os mantenen el cromosoma, però alguns tòxics derivats del tabac fan que en el procés de maduració s’acumulin mutacions en aquest cromosoma i en algunes cèl·lules (no en totes) desaparegui.

Però resulta que cada vegada està més clara la relació que hi ha entre el sistema immunitari i el càncer. Al nostre cos es formen moltes cèl·lules tumorals, però la immensa majoria són eliminades per el sistema immunitari, de manera que no arriben a generar un càncer. Ara bé, si els limfòcits, els executors del sistema de defensa, estan danyats o han perdut capacitat funcional perquè els falta el cromosoma Y, les cèl·lules tumorals ho tenen més fàcil per escapar a la vigilància i per generar un tumor.

En realitat deu danyar la resta de cromosomes, però el Y és tan petit que té poca capacitat d’entomar molt dany sense quedar inservible. Sigui com sigui, aquest és un nou motiu per deixar el tabac. I no, no és una excusa perquè les noies s’amoïnin menys si fumen.

També és divertit com s’ha presentat la notícia. En molts indrets esmenten que el fumar danya el cromosoma Y en els homes (no serà en les dones, es clar!), que fumar acaba amb el cromosoma masculí o que quan l’home fuma va perdent els seus cromosomes Y. Però un de divertit és el que ho ha venut dient que “Fumar elimina el ADN viril”. Tècnicament deu ser correcte ja que viril vol dir “Que pertany al sexe masculí, a l’home fet, capaç de procrear”, però tal com està escrit el titular sembla una amenaça: No només tindràs càncer sinó que et tornaràs una nena! Si fos cert, sospito que per alguns això seria el que més els espantaria.

L’aigua del cometa

dijous, 11/12/2014

Doncs la resposta és NO. L’aigua dels oceans de la Terra no prové de cometes que van impactar contra el nostre planeta fa milions d’anys. Aquesta era una de les preguntes estrella de la missió Rosseta i ja tenim la resposta. L’aigua del cometa i l’aigua de la Terra simplement són diferents.

D’entrada sembla difícil entendre que puguin haver-hi aigües diferents. A la vida quotidiana les diferències entre aigües depenen de les sals que portin dissoltes, però no de l’aigua en sí mateixa. Però resulta que la pròpia molècula d’aigua pot presentar diferències i la clau està en els àtoms que la formen. La molècula d’aigua és de les primeres que aprenem de petits. H2O, és a dir, dos àtoms d’hidrogen units a un àtom d’oxigen. No sembla que tingui gaire misteri. Totes les molècules d’aigua són exactament iguals, amb els dos àtoms d’hidrogen units a banda i banda de l’àtom d’oxigen encara que no exactament oposats. Però el cas és que hi ha diferents tipus d’àtoms d’hidrogen.

L’hidrogen és l’àtom més senzill de l’univers. Un protó i un electró. Com que el protó té càrrega positiva i l’electró la té negativa, el sistema queda equilibrat i Santes Pasqües. Ah! Però ocasionalment es poden trobar isòtops diferents de l’hidrogen. Àtoms d’hidrogen que tenen un electró, un protó i un neutró. El neutró té carrega neutra, de manera que el sistema segueix en equilibri i químicament funciona igual, tot i que l’àtom és més pesant.

Aquest tipus d’hidrogen, més pesant (ja que al nucli hi carrega un neutró) l’anomenem deuteri i es va fer famós durant la segona guerra mundial ja que era necessari per fabricar “aigua pesant”, un component imprescindible per fabricar la bomba atòmica. Els alemanys tenien una planta de producció d’aigua pesant a Noruega que va ser sabotejada i bombardejada, impedint que aconseguissin armament nuclear.

Es diu aigua pesant ja que un, o els dos dels àtoms d’hidrogen són en realitat deuteri (hidrogen pesant). Químicament no hi ha diferències, però en termes de física nuclear sí que són diferents. La gràcia és que coneixem bé les proporcions que hi ha entre el hidrogen i el deuteri a l’aigua dels oceans terrestres. L’aigua normal, que també s’anomena de vegades “aigua lleugera” conté 156 àtoms de deuteri per cada milió d’àtoms de hidrogen. Aquesta proporció és la “marca” de l’aigua terrestre.

El que es volia mesurar amb els aparells de la Rosetta era la proporció entre hidrogen i deuteri de l’aigua del cometa. I el resultat és que hi ha uns 530 àtoms de deuteri per milió d’àtoms d’hidrogen. És a dir, gairebé el triple que a la Terra. Per tant, l’aigua dels cometes i l’aigua de la Terra són diferents i l’origen dels nostres mars l’haurem de buscar en altres indrets.

En realitat, aquesta no és la primera vegada que es mesura aquesta proporció. Ja tenim dades sobre l’aigua de diferents planetes, cometes, asteroides i satèl·lits. I ja es veu un cert patró que permet agrupar l’aigua del sistema solar en diferents grups. Pràcticament totes les vegades que s’ha mesurat l’aigua dels cometes s’ha trobat que tenen proporcions més altes de deuteri. En canvi, la dels asteroides coincideix gairebé del tot amb la terrestre.

El problema és que els asteroides tenen molt poca aigua, per tant no són uns candidats ideals tot i que no es poden descartar. Potser la Terra va estar sotmesa a un bombardeig d’asteroides prou gran, o potser l’origen de l’aigua dels asteroides i de la Terra és per reaccions químiques similars.

La hipòtesi de l’aigua provinent dels cometes sembla que es desinfla, però no passa res. Caldrà seguir buscant, però al menys ja podem anar descartant possibilitats. Després de tot, és igual d’important saber allò que és cert com descartar les coses que serien possibles, però que no són certes.

Biologia molecular dels evangelis medievals

dimecres, 10/12/2014

Als voltants de l’any 800 de la nostra era, uns monjos de l’abadia de Iona, una petita illa situada a la costa oest d’Escòcia, van haver d’abandonar l’indret per la pressió de les incursions dels víkings. En marxar es van endur algunes de les seves possessions més preuades, entre les que hi havia un bellíssim manuscrit que agrupava els quatre evangelis i un seguit de notes. Un llibre de 340 folis, extraordinàriament il·lustrat, que havien fet experts escrivans, amb els pigments més valuosos i pergamí de la millor qualitat. Els monjos es van refugiar a l’Abadia de Kells, a Irlanda i el manuscrit va restar allà fins que al segle XVII el van enviar a Dublin per assegurar la seva protecció.

Actualment es pot veure a la llibreria del Trinity College de Dublin, i si aneu per allà, a més de les cançons irlandeses i les cerveses dels pubs, no deixeu perdre l’ocasió d’admirar el que ara es coneix com el Llibre de Kells i que es considera la principal mostra del cristianisme cèltic. No és l’únic, per sort. De fet, hi ha molts altres vells pergamins que ens ofereixen una visió de primera mà sobre la vida i religiositat dels temps medievals. Però investigadors del mateix Trinity College han trobat la manera de treure encara més informació a partir d’aquests llibres.

Amb ells podem saber com ha evolucionat el bestiar que els humans hem fet servir en la ramaderia al llarg dels segles. Podrem esbrinar de quina manera els nostres avantpassats se les empescaven per millorar el rendiment dels animals, quin tipus d’aliments, de pells i de força motriu podien fer servir i com hem arribat a les races actuals d’animals domèstics.

La clau és que el pergamí amb que estan fets aquests llibres no deixa de ser pell de vaques, ovelles o cabres tractades per assegurar la seva conservació. Només un petit percentatge dels animals sacrificats es feien servir per fabricar pergamí, però el cas és que en tenim moltes mostres i de molts moments històrics. I de la pell d’aquests animals actualment ja podem obtenir el DNA en condicions prou bones com per analitzar i comparar.

La idea és extreure DNA de mostres de pergamins i comparar com anava canviant el tipus de bestiar que hi havia disponible a mida que anaven seleccionant animals, creuant les races i migrant les poblacions per tota Europa. La qüestió era si es podria obtenir DNA en prou quantitat i qualitat per analitzar-ho, i per esbrinar-ho han anat comparant diferents tipus de pergamins. Ara ja no hi ha dubtes que el podem fer servir.

Per descomptat, el que més hi ha és DNA bacterià i bona part del original de l’animal s’ha fet malbé en el procés de preparació o per causa del simple pas del temps. Per sort, no cal tot el DNA sinó que amb petits fragments ja en tenim prou per analitzar, comparar i establir les relacions entre diferents races d’animals. De fet, els mètodes analítics són tan bons que comencen a haver-hi problemes de contaminació. Els artesans que preparaven les pergamins ho feien de manera industrial i en una simple mostra podem trobar restes de DNA d’altres espècies que simplement havien processat prèviament a la mateixa factoria.

La gràcia és disposar de prou fragments per diferenciar els originals dels contaminants. Ara ja podem identificar DNA mitocondrial i genòmic de petites mostres de pergamins, de manera que els vells llibres ens donaran moltíssima més informació dels temps medievals. No ho faran, suposo, amb els exemplars més importants, com el llibre de Kells, però per sort, de pergamins d’aquests n’hi ha un bon grapat.

Resulta fascinant ja que els llibres, els pergamins, ens han ofert informació gràcies al seu contingut, però ara també extraurem una informació ben inesperada del continent. Del sistema de suport físic d’aquells textos. I és que mai no saps on pot estar amagada la informació!

Els nabius i la vista

dimarts , 9/12/2014

Va bé per la vista els nabius (Vaccinium) Tenen molta antocianina i altres polifenols, molècules que participen en els mecanismes bioquímics de la visió nocturna. I fa uns anys es van publicar alguns treballs que indicaven que sí. De fet, els han trobat un grapat de funcions beneficioses. Antioxidants, anti-al·lèrgics, anti-inflamatoris, anti-virals, anti-mutagènics, anti-microbians, anti-cancerígens, protectors contra el dany cardiovascular, prevenció de la diabetis i, naturalment, millora en la visió.

En conseqüència, hi ha grapats de tractaments que inclouen els nabius per millorar la visió, especialment la nocturna. Però el cas és que acaben de publicar un treball on han analitzat l’efecte que tenen aquests fruits en la millora de la visió nocturna i en el temps de adaptació dels ulls i els resultats són curiosos. Han trobat que no tenen cap efecte sobre la visió nocturna i només els han associat a una certa millora en la capacitat per adaptar la vista a canvis en la lluminositat… durant el dia.

Bé. Moltes vegades es fan treballs que no coincideixen amb conclusions de recerques prèvies. No és estrany i, de fet, passa sovint. Simplement caldrà fer més treballs per aclarir-ho.

El que passa és que m’ha picat la curiositat hi he anat a buscar a veure si trobava els primers estudis. Aquells fets als anys 60 en que van dir que anaven bé per la visió nocturna, però no els he trobat. No és que no hi siguin, simplement m’he cansat de trobar treballs antics que ja deien que no, que els nabius no servien per millorar la visió. He topat amb treballs de l’any 2004, de l’any 2000 i del 1998. Tots diuen que no, que contra el que sempre s’ha dit, ells no troben cap evidència de cap efecte. De fet, a una base de dades sobre l’eficàcia de medicaments naturals es classifiquen els nabius com “possiblement ineficaços per millorar la visió nocturna”.

De manera que tot i que fa quasi vint anys que hem vist que no funcionen, seguim passant per alt aquest fet. Potser és que ens fa massa gràcia que funcionin? Potser és que hi ha negoci al voltant dels suplements “naturals, i bons per la vista”? Potser és simplement que costa trencar els costums?

En realitat és curiós la manera com acaben els investigadors aquests treballs. Acostumen a dir que no han trobat cap efecte però que no descarten que en altres patologies sí que serveixin. Els científics són humans i fa cosa posar-te a portar la contrària a tothom. Si tothom diu que allò serveix i les teves dades indiquen el contrari, sempre penses que potser tu ets el que estàs equivocat. De manera que afegir una frase al final cobrint-te les espatlles no està de més.

En ciència es tracta d’anar repassant constantment allò que creiem saber. Moltes coses que donem per certes segur que són errònies o incomplertes, per tant, cal anar rectificant i millorant el que coneixem del món. En realitat aquesta és una de les grans diferències amb les pseudociències i les religions, que mai rectifiquen el que consideren cert i no admeten crítiques.

Potser amb els nabius ja va sent hora de posar-se a estudiar altres propietats. Amb els principis actius que contenen no dubto que tindran moltes aplicacions, simplement passa que concretament la de millorar la visió nocturna no és una d’elles. Sembla que és fàcil afegir propietats terapèutiques a determinades plantes, però que costa molt treure-les de la llista quan es demostra que en realitat no servien.

Tinc la sensació que tot plegat ens dóna una mica de llum sobre les propietats dels nabius, però sobretot ens diu moltíssim de com som els humans i de com posem per davant les esperances, els desitjos i els costums a les dades pures i dures.

Novetats del centpeus

divendres, 5/12/2014

Finalment ho han fet! Ja era hora, perquè s’estava cometent una greu injustícia. Però per fi s’ha completat la feina i han seqüenciat el genoma del centpeus. Bé, cal especificar, perquè de centpeus n’hi ha moltes espècies. El que han seqüenciat és el del Strigamia marítima i, com no podia ser d’una altra manera, un grapat de coses interessants han sortit a la llum.

Ja tocava, perquè estàvem coneixent els genomes de moltes altres espècies d’artròpodes, però encara no s’hi havia posat en cap exemplar del subfílum dels miriàpodes. Els artròpodes és el grup d’animals més abundants del planeta. El seu disseny general és tot un èxit evolutiu. I inclou moltes grans famílies. Segurament la més popular són els insectes, però també hi ha les aranyes, els braquiòpodes, els cirrípedes, i molts més. Entre ells hi ha els miriàpodes, que són els que normalment coneixem com centpeus i milpeus.

Per entendre el que veiem quan analitzem el genoma d’una espècie concreta de centpeus cal saber alguna cosa de la seva biologia. Aquests en concret són animals que viuen en zones litorals, sota pedres i en racons protegits i foscos. Igual que passa amb la resta d’animals terrestres, els seus avantpassats van decidir fa milions d’anys abandonar els mars i arriscar-se terra endins. La gràcia és que els insectes ho van fer una vegada i els miriàpodes ho van fer en una ocasió diferent. De manera que les estratègies que van seguir per adaptar-se a terra ferma no tenen perquè ser les mateixes. I això s’hauria de veure en el genoma.

Efectivament s’ha vist que, per exemple, els gens per desenvolupar mecanismes de detecció de substàncies volàtils (és a dir els gens del sistema olfactiu) no tenen res a veure amb els dels insectes. Cada un d’aquests grups d’animals va seguir camins diferents quan van trobar-se amb la necessitat de detectar olors. En canvi, els sistemes del gust estan més relacionats, segurament perquè ja els havien heretat d’avantpassats comuns.

Quan es mirava al microscopi, es veien 8 parells de cromosomes, però cap que recordés als nostres XY que determinen el sexe. No es veuen, però en analitzar els gens es van identificar molts que només els tenien els mascles, de manera que si que tenen uns cromosomes X i Y, però no són tan diferents de forma i mida com els nostres.

Aquests centpeus són cecs, però el seu comportament indica que si que noten la llum ja que tenen tendència a preferir zones fosques. El problema és que no s’ha identificat gens relacionats amb els sistemes habituals de detectar la llum. No tenen opsines, ni criptocroms, ni fotoliases, ni res del que altres artròpodes fan servir per saber si hi ha fotons de llum per allà. Com s’ho fan aquests centpeus? Doncs de moment no ho sabem.

Detectar la llum acostuma a ser una peca clau en l’establiment dels ritmes circadiaris, de manera que seria un problema per aquests animals. Però el cas és que tampoc semblen tenir la resta dels gens necessaris per construir els sistemes habituals que controlen el cicle circadiari. Potser és que simplement no tenen ritmes circadiaris? Això tampoc està massa clar.

Hi ha altres coses que m’han fet gràcia. Ara coneixem millor el seu sistema immunitari que, aquest sí, té similituds amb la resta d’artròpodes. També coneixem millor enzims reguladors, com les fosfatases i les kinases, habituals en tots els animals. I veure que ja tenen la via de transducció de senyal jak/stat no us dirà res a la majoria, però a mi m’ha fet molta gràcia perquè alguna vegada hi he treballat… en cèl·lules del sistema immunitari de rates!

Per cert, el nombre total de gens que l’hi ha trobat és de 14,992. Nosaltres en tenim uns 20.000 de manera que tampoc hi ha tantes diferències pel que fa a la quantitat. Sigui com sigui, els centpeus passaran a ser molt millor coneguts a partir d’ara.

Ni natural, ni segur.

dijous, 4/12/2014

Rock Hard for Men! Un suplement d’herbes natural, dissenyat per cobrir les necessitats de l’home i millorar el seu rendiment. Si vols impressionar la teva xicota o simplement guanyar confiança, ja trigues a encarregar-lo per internet…. o potser no.

Zi Xiu Tang! Perdre pes de manera segura i natural. Una vida sana! Les càpsules de pol·len d’abella ZiXiuTang, fetes a partir de plantes naturals, segons els principis de la medicina tradicional xinesa. Si vols gaudir d’un cos més prim i sense problemes, ja trigues a encarregar-ho per internet… o potser millor que t’ho pensis un moment.

Probablement els suplements naturals més populars són els que s’anuncien per perdre pes les dones i per millorar el rendiment sexual en els homes. Aquests dos que he posat al principi són exemples, però n’hi ha més, moltíssims més. I massa d’aquests productes comparteixen una característica. Potser tenen les plantes o els productes naturals que diuen, però també els hi afegeixen medicaments més o menys controlats, moltes vegades il·legals i quasi sempre arriscats.

En realitat els noms ja fan sospitar que allò no és gaire seriós “Rock hard for men”? “Ninja Mojo”? “Sexy monkey“? Sempre els anuncien com totalment naturals, fets a partir d’unes herbes, preferentment xineses o orientals, i sense cap perill. Com que no són medicaments, sinó suplements, la legislació i els controls son menys estrictes. Ah! Però hi ha qui es dedica a analitzar que hi ha en aquells productes. I aleshores hi ha sorpreses. (Bé, molta sorpresa potser no)

Per exemple, en els estimulants per homes hi troben amb molta freqüència coses com el tadalafil, que és un inhibidor de la 5-fosfodiesterasa i que de natural té el mateix que jo de monjo budista. Això pot estar combinat amb gliburida, un fàrmac antidiabètic de segona generació que pertany a la família de les sulfonilurees i que, de nou, no té res de natural.

En el cas de la mel d’abelles per aprimar passa tres quarts del mateix. Hi han trobat coses com la sibutramina, que ja s’ha retirat com a medicament pels seus efectes secundaris, i també fenolftaleïna, un producte que al laboratori el fem servir de colorant per veure canvis en l’acidesa, però que se sap que té activitat laxant. En alguns casos avisen que aquest pol·len pot causar un efecte detoxificador que et purifica per dins, però la realitat és que tens una simple diarrea per culpa de la fenolftaleïna.

D’entrada ja tenim entre mans el fet que t’estan estafant. Et venen com producte natural una cosa que no ho és. Però el greu és que són medicaments que cal prendre amb un cert control, que no s’han de combinar alegrement i que, sobretot has de ser conscient que te’ls estàs prenent. Com acostuma a passar, són molt més potents que els suplements naturals però també tenen més efectes secundaris.

Aquesta mena d’incidents, més habituals dels que sembla, poden portar a desautoritzar els productes naturals en general. Però no es tracta d’això. Es tracta de recordar que tenen les aplicacions i les limitacions que tenen i que si en aquests temes creus en els miracles ets un bon candidat a que t’estafin. El problema és fer servir fabricants que garanteixin la qualitat del que venen, i no cal ser un geni per entendre que internet és un indret molt molt molt poc fiable. Però fins i tot en venta en establiments, cal recordar que sempre hi ha qui té pocs escrúpols i s’aprofita de legislacions poc estrictes. Que a la propaganda digui que és natural i segur no garanteix gran cosa. Ni que sigui natural, ni que sigui segur.