Parada i fonda

dilluns, 20/06/2016

Arriba l’estiu i, com cada any, arriba el moment d’aturar el Centpeus durant un temps. Ja sabeu que segueixo, més o menys, el calendari escolar i ara toca descansar, recuperar l’equilibri, arreplegar noves idees i agafar forces cara al proper curs. Moltes gràcies a tots els que heu passat per aquí i, si us ve de gust seguir parlant de qualsevol cosa relacionada amb la ciència, ens llegim al setembre. Mentrestant, sigueu feliços!

El llarg camí d’una teràpia per la fibrosi pulmonar

divendres, 17/06/2016

La paciència és la mare de la ciència. En part és cert, però només amb paciència no fas res. Cal intuïció, rigor, insistència i treball, moltíssim treball. I una mica de sort també, no ens enganyem. Però de vegades les coses surten al final i aleshores la satisfacció és immensa.

Fa vuit anys, a l’antic “Centpeus” parlava d’un tractament experimental per la fibrosi pulmonar idiopàtica. Es tractava de fer servir un tipus de cèl·lules molt concretes, les cèl·lules alveolars de tipus II, per intentar regenerar el teixit danyat durant la malaltia. En la fibrosi, els alvèols pulmonars es danyen i el pulmó es repara fent servir fibroblasts. Aquestes són les cèl·lules amb que el cos fa les cicatrius. Una mena de sistema de emergència per reparar ferides. Van bé per tapar danys ràpidament, però no serveixen per mantenir la funció dels pulmons ja que l’oxigen de l’aire no pot creuar una paret de fibroblasts i no pot arribar a la sang. Els pacients cada vegada s’ofeguen més i no tenim cap tractament per aturar la progressió de la zona fibrótica del pulmó.

La gràcia és que les cèl·lules tipus II són les precursores de les que finalment constitueixen la fina paret dels alvèols (les cèl·lules de tipus I). De manera que el que es va fer fa anys va ser administrar les cèl·lules tipus II a rates a les que havien provocat una fibrosi pulmonar. La idea era que aquestes cèl·lules actuarien refent la paret dels alvèols i permetent que els pulmons recuperessin la seva funció.

El cas és que va funcionar força bé! Els pulmons de les rates a les que s’havien trasplantat les cèl·lules tipus II havien millorat molt. I es va veure que les cèl·lules efectivament s’havien transformat en les de tipus I i havien refet part dels alvèols. Un detall que no vaig esmentar és que el treball l’havíem fet al nostre laboratori, al grup dirigit per la doctora Anna Serrano, una companya amb la que fa anys que breguem en el món de la ciència.

Però era un treball fet en rates. I no volem curar les rates sinó les persones. Calia fer un pas més i provar-ho en pacients. Una cosa que no podem fer els investigadors bàsics. Quan es tracta de pacients, cal que ho facin metges. Per sort, al Clínic hi treballava el doctor Antoni Xaubet, expert en fibrosi pulmonar que, de seguida es va mostrar obert a col·laborar. Només quedaven uns pocs detalls: El permís del comitè ètic, la coordinació amb la organització de trasplantaments, aprendre a obtenir cèl·lules humanes (un pulmó humà es molt diferent d’un pulmó de rata), aconseguir els calers per fer-ho tot, seleccionar els pacients, organitzar la col·laboració amb els servei de microbiologia per evitar infeccions, el d’immunologia per evitar rebuig, el de criopreservació per mantenir les cèl·lules i finalment, iniciar l’estudi. Segur que em deixo coses, però ja us feu una idea dels anys de preparació que impliquen un estudi com aquest.

Es van trasplantar setze pacients i el primer que va caldre era verificar que trasplantar les cèl·lules no causava problemes. El sistema era senzill: una fibrobroncoscòpia, i aparentment no hi havia rebuig, no hi havia inflamació, no empitjorava la malaltia, etc. És a dir, que la cosa va anar força bé i no es va detectar cap efecte advers mes enllà d’una mica de tos al primer dia. Un dia per recordar. Us asseguro que acolloneix molt fer per primera vegada un tractament. Per molt controlat estudiat i apamat que creguis tenir-ho tot, t’estàs endinsant en territori desconegut i mai se sap si la biologia ens guarda alguna sorpresa. En tot cas, la cosa va anar molt bé.

Tot seguit tocava esperar. La fibrosi pulmonar és una malaltia progressiva. No es previsible veure millores d’un dia per l’altre. En realitat el que esperàvem era, al menys, aturar la progressió. Recuperar la funció ja seria per nota! Però per això cal temps. Com a mínim un any.

Va ser més d’un any ja que no es van fer tots els pacients de cop, però finalment es va completar. Els resultats eren força bons. En la majoria de pacients, la malaltia s’havia aturat i la qualitat de vida dels pacients havia millorat. Queden coses per esbrinar, és clar. L’aturada és definitiva? Probablement no, ja que la causa de la malaltia no s’ha eliminat. Serviria fer més trasplantaments? Administrar més cèl·lules? Combinar-ho amb algun fàrmac? Quant temps dura l’estabilització? Per quin motiu en algun pacient no va funcionar? Com tot en la ciència, cada resposta ens ha generat moltes més preguntes.

En tot cas, els resultats obtinguts eren molt bons i tocava publicar-ho. Però resulta que costa molt convèncer la comunitat científica i mèdica de que has trobat  un tractament nou. Demanaven més controls, més dades, més seguiment, més de tot. Estàvem segurs que era per les cèl·lules? No podria ser el tractament immunosupressor? Havíem fet el seguiment de les cèl·lules trasplantades? De nou, anys fent retocs, recalculant, afegint dades…

Però finalment el treball s’ha acceptat i acaba de sortir publicat. Un llarguíssim camí des d’aquell llunyà pont del Pilar del 2004, quan l’Anna em va trucar per comentar-me que havia tingut una idea de com abordar el tractament de la fibrosi pulmonar. No és freqüent iniciar amb una idea, fer el treball experimental i aconseguir arribar fins a l’estudi amb pacients. Jo, que m’ho he mirat una mica des de la barrera, puc assegurar que ha calgut molta, moltíssima feina, insistència i paciència.

Però un dia vaig veure com li brillaven els ulls a l’Anna quan un pacient li va agrair el fet que, de nou, podia tornar a jugar a pilota amb el seu nét. Aquestes coses, que als metges els passa sovint però que els científics experimentals no vivim quasi mai, són les que et recorden que el que fem val la pena.

Les begudes calentes i el càncer.

dijous, 16/06/2016

Ara són les begudes molt calentes les considerades “probables cancerígens”. Els amics de la Organització Mundial de la Salud, i concretament els de la IARC (International Agency for Research on Cancer) han de millorar la manera que tenen per comunicar els resultats dels seus treballs. I ho han de fer de pressa. Fa un temps eren les carns roges i processades les probables cancerígenes. Ara és el consum de begudes molt calentes el que pot causar càncer d’esòfag. A la mateixa llista hi ha coses tan variades com el famós glifosat o el fet de treballar en una perruqueria.

El problema és que si vas fent avisos d’alguna cosa que probablement causa càncer i tot seguit expliques que no cal patir, que no n’hi ha per tant i que s’ha de contextualitzar el que dius, doncs quasi millor que no diguis res. Després de tot, estudis informant que les begudes molt calentes poden causar càncer n’hi ha des de fa molts anys.

La història és la de sempre. Han agafat els treballs publicats al llarg del temps. Han triat els que eren més fiables, metodològicament més correctes i amb més número de casos estudiats. En aquest cas revaluaven la classificació sobre si el cafè o el mate eren cancerígens. Aquestes dues begudes estaven a la llista 2A (probables cancerígens) des de fa anys i semblava que calia revisar-ho. I efectivament, el que sembla que causa un augment en la probabilitat de patir càncer d’esòfag no és ni el cafè ni el mate sinó el fet de prendre’ls molt calents. I el “molt” és important.

El que s’ha vist és que en països on es prenen begudes molt calentes, la incidència de càncer d’esòfag és més alta. I el raonament fisiopatològic sembla raonable. Les altes temperatures danyen les cèl·lules de les parets de l’esòfag. Com que s’han de reparar molt sovint, han de dividir-se més vegades i cada divisió cel·lular és un possible punt de partida per al càncer.

Però de nou, el que tenim són evidencies incomplertes. És a dir que, alguna cosa hi ha, però encara no podem posar la mà al foc del tot. Sembla perfectament assenyat informar d’aquests fets, però potser la manera com ho fan només serveix per esverar la població. Per exemple, en quin percentatge augmenta el risc? A partir de quina temperatura? Begut en quines quantitats i durant quant temps? El consum de tabac és un important també factor de risc. Parlem de riscos comparables? Podria ser que prendre molt cafè, molt calent, durant molt de temps, augmenti el risc, però només en un percentatge mínim. Sense saber tot això, és molt difícil avaluar el risc que representa. Possible cancerigen, probable cancerigen, no avaluable coma cancerigen, evidencies incomplertes… Tot plegat és una informació que és important pels científics, però que deixada anar així només genera confusió a la població en general.

El pernil és un probable cancerigen, però això no ens diu res del nivell de risc que desencadena ni de la quantitat de pernil que hem de menjar per haver-nos de posar en alerta. De manera que quan apareixen a la llista de probables cancerígens coses com el pernil o el cafè molt calent, primer fem uns quants titulars impactants, després comentem que al final tot causarà càncer i finalment ho deixem estar mentre fem algun comentari sobre com de paranoics són els científics. Com en el conte de “que ve el llop!”, al final els avisos seriosos es passaran per alt com si fossin una altra paranoia de científics massa primmirats.

Les dades científiques són correctes, però el sistema de comunicació que fan servir és desastrós. La comunitat científica acostuma a ser molt mediocre comunicant el que fa. En moltes ocasions és una llàstima però no va més enllà. Però que la OMS tingui aquests dèficits s’hauria de revisar sense trigar gaire. Si pot ser abans del proper comunicat sobre coses de les que tenim evidències incomplertes que suggereixen que potser podrien augmentar en algun percentatge poc definit el risc de patir càncer.

Estirada d’orelles homeopàtica

dimecres, 15/06/2016

Si ens fixem en les notícies relacionades amb la ciència, notarem que sempre es parla de treballs publicats en determinades revistes. Nature, Science, The Lancet, New England Journal of Medicine… De revistes n’hi ha centenars, però els millors treballs es publiquen en les millors revistes. O almenys, això és el que diu la teoria. De fet, les millors revistes també publiquen treballs dolents, i al revés, grans treballs es van publicar en revistes normaletes. Però com a generalització podem esperar trobar treballs més rellevants en revistes de primer nivell.

La qüestió és com determinar si una revista és millor o pitjor. Com es qualifiquen les revistes? Això és important ja que als científics ens avaluen en funció del nivell de les revistes on publiquem. De manera que cal disposar d’un rànquing per triar quina és la millor. És el que s’anomena JCR per “Journal Citation Reports”. Una llista que els investigadors mirem amb ànsia cada any, quan surt la nova classificació.

El sistema és senzill. Els treballs que publiquem inclouen bibliografia. Fem referència a altres treballs fets per altres investigadors com a punt de partida de la nostra recerca. La idea és que els treballs importants seran esmentats moltes vegades. En canvi si un article és dolent, ningú el citarà. Dons el que es fa es calcular quantes vegades es citen els treballs publicats a cada revista. Les revistes que els seus articles són molt citats, deuen ser bones revistes i tenen una valoració alta.

De fet, el càlcul és una mica més complex ja que cal tenir en compte quants articles publiques cada més. No és igual una revista que publica cent articles anuals que una que en publica mil. Per això es divideix número de cites anuals per numero d’articles publicats. Aquesta xifra, el “factor d’impacte”, és el que es fa servir per classificar les revistes. És un sistema molt criticat, però que es fa servir a falta de res millor. Si més no, dins de cada camp en concret pots disposar d’un llistat de revistes, de la més prestigiosa a la més irrellevant.

Ah! Però sempre hi ha qui troba la manera de fer trampes. I una de les més habituals és afavorir que els articles que es publiquen a la teva revista citin treballs de la mateixa revista. El que s’anomenen “autocites”. Els autors poden rebre el suggeriment d’incloure en el seu treball algunes cites que, casualment, són de la mateixa revista. Si vols que et publiquin el treball, inclous les referencies que et demanen i endavant. És una manera de fer que una revista mediocre o directament dolenta, guanyi posicions en la classificació. Però cal anar amb compte, perquè si es detecta un nivell massa elevat d’autocites et fan fora de la llista. No definitivament, sinó que et donen un any per reordenar el teu sistema i tornar a funcionar sense fer trampes.

Aquest any, la revista més autocitada és la anomenada “Homeopathy”. El seu nivell d’autocites superava el 70 %, tot i que ni això li va servir de gaire ja que ocupava la posició 21 sobre 24 revistes del camp de “Medicina integrativa i complementaria”. No es la única. Hi ha altres revistes eliminades per autocitar-se en excés en camps que van des de la lingüística fins a la tecnologia nuclear. A tot arreu hi ha qui vol forçar les normes per treure una mica de profit.

En tot cas, una altra mala noticia pels seguidors de la homeopatia. Ara, quan treguin un article que assegurin que està publicat en una “prestigiosa revista científica” hauré de contenir un somriure. Ja se que és lleig i que en altres camps també passa, però que voleu…

El paleolític dels simis

dimarts , 14/06/2016

Un bon dia, fa uns quants milions d’anys un avantpassat nostre va començar a fer sevir una pedra per generar més força. Amb la pedra podia trencar closques, colpejar més fort i trencar obstacles. En certa manera havia inventat el martell tot i que el braç feia les funcions de mànec. Molt probablement, allò va ser la primera eina que els homínids van començar a fer servir. Tota la resta, fins arribar a l’accelerador de partícules, només va ser anar sofisticant aquelles primeres eines.

D’aquell període, clau en la història de la humanitat, en diem “l’edat de pedra”. El material que feien servir eren pedres, tal qual primer i posteriorment les van anar trencant de maneres determinades per donar-li’ls funcions més específiques. Trencar, tallar, rascar… La capacitat de fer eines dels nostres avantpassats ens va donar prou avantatge enfront altes espècies més ben dotades. Una característica que ens feia únics.

Únics en aquell moment, però ja no. Si agafem la definició estricta d’edat de pedra com aquell període en que es feien servir instruments fets a base de pedres, ja hi ha altres animals que hi han arribat. Ximpanzés i macacos fa anys que les fan servir de la mateixa manera que els nostres avantpassats. Molts simis ja estan en el mateix camí que vàrem fer nosaltres i ja s’han endinsat en la primera etapa de l’edat de pedra: el paleolític.

El cas dels Macacos menjacrancs (Macaca fascicularis) sembla ben clar. Fan servir pedres per anar trencant les ostres que es volen menjar. No és que agafin la primera pedra que trobin per trencar-les ja que quan una pedra els funciona, la mantenen a la mà mentre van recollint ostres i les van obrint. És, literalment, l’eina amb la que van convertint una feina difícil en una de molt més senzilla.

L’interessant és que s’han trobat restes de pedres fetes servir pels macacos fa més de seixanta anys, de manera que aquests simpàtics simis ja fa dècades, o potser segles que estan en l’edat de pedra.

Un avenç modest si el comparem amb els ximpanzés, dels que se sospita que fa milers d’anys que fan servir eines lítiques. Això ha donat peu a projectes com el Primarch. Un estudi enfocat a l’arqueologia de primats. Fins ara buscàvem eines primitives de fa milions d’anys, però també resulta interessant buscar eines de fa segles o pocs mil·lennis, fetes, no per humans sinó per altres simis. Pot ser una curiosa manera d’estudiar com van anar el naixement de la tecnologia.

De totes maneres, difícilment aniran gaire més enllà. Els humans vam necessitar més de dos milions d’anys per passar de les pedres als metalls. Per sort no hi havia cap espècie dominant que ens portés al límit de l’extinció. Els simis actuals no tindran tanta sort i tot fa pensar que la seva arribada al seu particular paleolític serà molt breu en termes geològics.

La LISA Pathfinder funciona.

dilluns, 13/06/2016

Fa uns mesos es va anunciar la detecció de les ones gravitacionals predites per Einstein gràcies a l’experiment LIGO. La comunitat científica va entusiasmar-se durant uns dies, i en va passar uns quants més explicant que coi eren aquelles ones i quines eren la gràcia i la dificultat de mesurar-les. La xarxa de detectors LIGO eren unes instal·lacions, d’uns quants quilòmetres de llarg, situades a diferents punts del planeta. Però l’agència espacial europea també estava treballant en un sistema per mesurar ones gravitacionals. L’experiment eLISA, consistent en enviar tres satèl·lits, separats per uns quants milions de quilòmetres i detectar amb feixos làser els canvis de posició causats pel pas d’ones gravitacionals.

La idea és bona, però abans cal provar la tecnologia. Per això fa poc havien posat en òrbita la nau “LISA Pathfinder“, amb la idea de verificar la sensibilitat del sistema. Aquesta nau consistia en una capsa dins la qual hi havia dos blocs fets d’una barreja d’or i platí, i separats per trenta vuit centímetres. Res a veure amb els milions de quilòmetres que faran servir després. La qüestió era veure si el làser podia detectar petitíssimes variacions en la distància que separava aquests dos blocs.

En realitat els blocs es considera que estan en “caiguda lliure”, ja que estan en un punt anomenat L1, entre el Sol i la Terra, aïllats de forces externes, vibracions ni emissions de res. Algú ha dit que aquella nau és l’indret més tranquil conegut. En aquestes condicions, la distància entre els dos blocs no s’ha de modificar. I el cas és que les mesures obtingudes han resultat excel·lents. Millors del que esperaven. Poden detectar variacions en la distància equivalents a la meitat de la mida d’un àtom.

Això vol dir que la tecnologia funciona i que podem felicitar als companys de l’Institut de Ciències de l’Espai, que formen part de l’equip que ha dissenyat alguns dels sistemes. I també que la missió eLISA ha fet un pas important per anar a mesurar, d’aquí uns anys, les ones gravitacionals.

Ens podríem preguntar quina necessitat hi ha d’un nou experiment, si amb el LIGO, situat a la Terra, ja les detectem? La clau és que hi ha diferents tipus d’ones gravitacionals. Igual que hi ha diferents radiacions segons la seva freqüència i no es el mateix analitzar la llum visible, que la infraroja, els raigs X o les microones, amb les gravitacionals passa el mateix. LIGO detecta ones de alta freqüència, mentre que eLISA detectarà ones de baixa freqüència. Amb els dos sistemes podrem estudiar parts diferents de l’espectre d’emissió d’ones gravitacionals i, per tant, fenòmens diferents que les generen. En certa manera seria com disposar d’un telescopi de llum visible i un radiotelescopi. Cada un genera informació diferent però complementaria.

Ciència i ideologia

divendres, 10/06/2016

Comença una nova campanya electoral. Aquesta vegada estava temptat de buscar els programes electorals dels partits per mirar i comparar el que proposen pel que fa a la ciència, però al final ho he deixat estar. Després de tot, són programes electorals i, com a tals, ja no tenen gaire credibilitat. A més, una ullada ràpida fa que trobi els mateixos tòpics de sempre: Potenciar la I+D, arribar a dedicar-hi el mateix percentatge del PIB que la resta de països europeus, promoure programes per aprofitar el talent i permetre que els científics retornin al país… Paraules boniques que es repeteixen a cada campanya i que s’obliden el mateix dia de les eleccions.

Però un tall d’un programa de la televisió d’Estats Units m’ha fet reflexionar sobre com es veu la ciència des de diferents posicions polítiques. Simplificant i tirant de tòpics, per descomptat! El tema era si l’actitud davant la ciència és gaire diferent entre els votants de partits de dretes i els d’esquerres. I el cas és que, insisteixo, generalitzant molt, sí que s’intueixen perfils diferents. Al menys en els problemes amb la ciència.

Per exemple, quan trobes negacionistes del canvi climàtic, acostumen a ser persones d’ideologia propera a les dretes. Aquí encara no n’hi ha gaires però els creacionistes, o els qui consideren dubtosa la teoria de l’evolució, també acostumen a moure’s per l’espectre dret de la ideologia. També estan en aquesta zona els qui pensen que la recerca ha d’anar clarament enfocada a descobrir coses útils enlloc de valorar el coneixement per sí mateix. I són els que més s’oposen a la experimentació amb res que s’assembli a un embrió humà.

En canvi, el perfil d’algú que es mogui per l’espectre ideològic oposat és diferent. En aquest cas el que trobem és activisme contra els organismes transgènics i contra qualsevol cosa que faci olor de “producte químic”. També creixen amb facilitat les teràpies pseudocientífiques i les sospites sobre els interessos dels científics i, especialment de la indústria farmacèutica que, no cal dir-ho, es considera el paradigma de tots els mals. Per descomptat la recerca s’hauria de fer sense implicar cap animal.

Ja se que això és una caricatura, però com totes les caricatures, només exagera alguns trets que es poden intuir. Tampoc és difícil adonar-se que les persones de dretes veuen en la ciència un factor que pot amenaçar les seves creences individuals o els seus ingressos mentre que els d’esquerres veuen amenaces a la llibertat en un sentit més social i ideològic.

Per descomptat, a tot arreu hi ha de tot. I tot i que normalment aquestes postures es donen en persones que desconeixen el que hi ha de real en les seves pors, això no implica que el coneixement sigui un antídot. De vegades és al contrari i el rebuig apareix precisament pel fet d’entendre  l’abast real del que la ciència permet o proposa i adonar-se que allò va contra la manera de viure que consideren correcta.

De totes maneres, tant de bo que aquests fossin tots els problemes. El que realment és inquietant és la profunda ignorància que hi ha en temes científics en la classe política. Això fa molt difícil que es prenguin les mesures necessàries per fer-la funcionar mínimament bé. Es limitaran a proclamar que la I+D és molt important, que els científics del país són molt bons (tot i que la majoria de feina la fan fora) i seguiran dient que cal adaptar als nous temps les estructures absolutament obsoletes que hi ha. Exactament el mateix discurs de cada campanya electoral.

Pian, azitromicina i Treponemes

dijous, 9/06/2016

El reportatge sobre el treball fet per  l’Oriol Mitjà per eradicar el pian a una illa de Nova Guinea és d’aquells que et fa recuperar la fe en la humanitat, en la ciència i en el treball dur. Allò no anava d’herbetes, remeis tradicionals ni, per descomptat, teràpies pseudocientífiques. Els remeis tradicionals i naturals ja havien demostrat ser insuficients per tractar el pian, de manera que calia emprar els coneixements científics. A més de les mesures higièniques i el tractament tòpic, fer servir antibiòtics com la penicil·lina o, més fàcil d’administrar i més econòmic, l’azitromicina.

En realitat, la malaltia del pian és una vella companya de la humanitat. Restes fòssils trobades a Kenya de més d’un milió i mig d’anys d’antiguitat ja mostren lesions característiques de la malaltia. Aquesta es presenta primer en forma de nòduls a la pell, després apareixen úlceres cutànies que passats uns mesos tenen tendència a curar-se, però que en determinats pacients retornen en forma de danys als ossos, articulacions i cartílags.

La malaltia la causa una espiroqueta. Un tipus de bacteri en forma d’espiral del gènere Treponema. En concret es tracta del Treponema pallidum pertenue. Notareu que en el nom hi ha tres paraules quan normalment només se’n fan servir dues. Això és perquè es tracta d’una espècie de bacteri (el Treponema pallidum) del que hi ha quatre subespècies. Prou similars com per considerar-los la mateixa espècie, però prou diferents com per agrupar-los per separat.

Les quatre subespècies causen malalties diferents. A més del causant del pian, el més conegut és el T. pallidum pallidum que causa la sífilis. També hi ha el T. pallidum carateum, que provoca una malaltia anomenada pinta, i el T. pallidum endemicum, que causa una forma no venèria de sífilis; la sífilis endèmica. Tots quatre tipus de bacteris estan emparentats evolutivament i, per les anàlisis genètiques i la presència de fòssils amb lesions similars a les causades per el pian, es pensa que el seu origen és africà. Posteriorment, primer amb les emigracions i posteriorment amb el comerç d’esclaus, el treponema es va anar escampant pel món i experimentant mutacions que van donar lloc a les quatre subespècies i als corresponents quadros clínics diferenciats.

Aquest és un altre cas en que els humans i els microbis hem fet camí plegats. Allò de “jo soc jo i les meves circumstàncies” es pot interpretar, en ocasions, com “jo soc jo i els meus bacteris patògens”.

De totes maneres, també cal fer una precisió. La lluita contra el pian ja fa temps que va començar. Les malalties oblidades desperten un interès molt menor que les més familiars però això no vol dir que la comunitat mèdica internacional les tingui oblidades del tot. Les primeres campanyes per lluitar contra el pian van començar al 1940 a Haití, amb campanyes de tractament amb penicil·lina. En aquell moment hi havia entre cinquanta i cent cinquanta milions d’afectats que, als anys setanta s’havien reduït fins als poc més de dos milions. El que passa és que aquestes malalties, quan deixes de lluitar-hi, tornen en forma de brots cada vegada més freqüents. Una llàstima, ja que al no haver cap hoste animal, el pian és d’aquelles que es podria fer desaparèixer del tot.

La dificultat era la manera d’administrar la penicil·lina. Un problema resolt amb la pastilla d’azitromicina. Ara la OMS ja està desenvolupant programes amb l’objectiu d’eradicar el pian l’any 2020. Tant de bo aquesta vegada no deixem la feina a mitges!

Que fer si contactes amb extraterrestres?

dimecres, 8/06/2016

Trobo divertits els reportatges de persones que han entrat en contacte amb extraterrestres. M’agraden, però amb moderació. Que de seguida es fan repetitius i cansats. Però ocasionalment topar amb el relat d’algú que afirma que ha sigut abduït, que ha tingut un encontre en la tercera fase o que li han encarregat que ens faci arribar un missatge, em resulta entranyable.

Aquests dies n’han aparegut un parell a diferents diaris i he reviscut la sensació d’aquelles lectures dels anys setanta, quan això dels extraterrestres estava molt més de moda. En tot cas, el patró general es manté inalterable. Una nau amb curioses llums… tot i que una nau espacial en realitat no necessita gaires llums. Uns extraterrestres d’aspecte humanoide… tot i que evolutivament és extremadament improbable que tinguin aspecte similar a nosaltres. Una pell de color verd (han de ser estranys) i un cap més gran del normal (han de ser molt intel·ligents). I sobretot, un contacte amb algú inesperat. No contacten amb el Secretari General de les Nacions Unides, amb el president d’alguna potència o amb l’Institut de Tecnologia de Massachussets. Però és clar, els motius dels extraterrestres són misteriosos.

I aleshores em pregunto… com reaccionaria jo si un bon dia topés amb una nau baixada del cel de la que sortissin homenets (o donetes) verds oferint-me un missatge provinent de les estrelles?

Doncs ho tinc bastant clar. Passat el primer ensurt, i una vegada descartat que no fos una broma d’algun company passat de voltes, aniria corrents a buscar un psiquiatra a implorar-li algun antipsicòtic o que em faci un TAC.

No ens enganyem. En un univers amb milers de milions d’estrelles. Centenars de milers de milions de planetes. En un planeta amb set mil milions de persones i amb cent cinquanta milions de quilòmetres de terra ferma. Estadísticament, les probabilitats de ser l’escollit per un encontre d’aquest tipus són considerablement més baixes que les d’estar patint un brot esquizofrènic, un accident cerebrovascular transitori o un tumor incipient al cervell.

Aquestes tres coses explicarien perfectament tenir visions i al·lucinacions totalment creïbles. Indistingibles de la realitat per aquell qui les experimenta. També explicaria el motiu pel qual tant les naus descrites, com la fisiologia dels extraterrestres, com la manera de comunicar-se i el missatge transmès coincideixen plenament amb les expectatives culturals. Finalment, alguns detalls freqüents, com la paràlisi, la pèrdua de memòria o els problemes de visió, també quedarien satisfactòriament explicats. Naturalment, és una explicació menys apassionant que el somiat contacte amb una intel·ligència alienígena, però hi ha tantes coses a la vida que resulten menys espectaculars que les fantasies…

No era el que semblava

dimarts , 7/06/2016

Afirmem coses perquè semblen raonables, perquè les hem sentit moltes vegades i perquè molta més gent ho dóna per fet. Però les afirmacions s’han de posar a prova una vegada i altra i altra. I sovint resulta que les coses no són com sembla. O, si més no, cal matisar-les.

Es diu sovint que la dieta vegetariana és més saludable que la que inclou carn o peix. El fet que la OMS inclogués com a probables cancerígens les carns vermelles sembla confirmar-ho. Però realment les persones que segueixen dietes vegetarianes estan més sanes? Tenen menys risc de patir càncer? I si el tenen… realment és per la dieta?

Doncs resulta que no està tan clar. Al menys, això és el que diuen les dades. Unes dades que, com sempre, cal mirar amb lupa i interpretar correctament. Acaben de publicar un estudi a Holanda comparant, en funció de la dieta, el risc de patir tres tipus de càncer diferents: càncer de pulmó, de pròstata en homes i de pit en dones. Ho han fet amb 11.082 persones que van poder classificar en cinc grups: Vegetarians (691), Pescetarians, que inclouen peix, però no carn en la dieta (389), els que menjaven carn una vegada per setmana (1388), els que ho feien entre dos i cinc dies per setmana (2965) i els que en menjaven sis o set dies per setmana (5649).

L’estudi va seguir durant vint anys i van analitzar la dieta de tots aquells que van patir algun d’aquests tres tipus de càncer. I el resultat és que no hi havia diferències en funció del tipus de dieta. Menjar carn o no menjar-ne no modifica significativament les probabilitats que tens de patir un d’aquests tres tipus de càncer.

D’entrada m’ha sobtat ja que no són els càncers que jo relacionaria especialment amb la dieta. Semblaria més interessant mirar, per exemple, el càncer de colon, que pot estar relacionat amb la fibra i la velocitat del transit intestinal. Però resulta que aquest ja l’havien estudiat en un altre estudi on, de nou, no havien trobat cap efecte pel fet de ser vegetarians.

Ara bé. La cosa és una mica més complicada ja que les dades crues, sense gaire anàlisi, indicaven que el grup de vegetarians sí que presentava menys tassa de càncer. Això pot semblar contradictori, però en realitat és molt senzill. Les persones que abracen una filosofia vegetariana o que decideixen controlar el tipus d’alimentació, no es limiten a això sinó que, en general, cuiden més la seva salut. Les diferències observades s’explicaven pel fet que entre els vegetarians el consum de tabac o d’alcohol és, en general, menor que en altres grups. Quan s’eliminen aquests factors, les diferències desapareixen, de manera que els vegetarians poden tenir menys càncer, no per eliminar la carn sinó perquè tampoc fumen i beuen poc alcohol.

Aquesta mena de confusions són freqüents ja que costa molt tenir grups comparables en tot excepte en el factor que ens interessa. Fa pocs dies ho comentava en el cas del gluten. Una dieta sense gluten també elimina altres coses que ens poden confondre. Ara és una dieta vegetariana la que ens fa pensar que és més sana per incloure vegetals quan l’important, el saludable és l’actitud decidida de cuidar l’alimentació evitant excessos i productes tòxics com el tabac o l’alcohol.

Al final resulta que no cal seguir dietes complicades ni incloure aliments amb propietats miraculoses. La millor manera de millorar l’estat de salut és, simplement, seguir una dieta variada, fer una mica d’exercici i evitar productes tòxics. I malgrat ser tan senzill, molta gent prefereix seguir camins molt més complicats i menys efectius. Els humans som rarets…