Un dia…

divendres, 27/05/2016

Quant dura un dia? La resposta és fàcil. Vint-i-quatre hores. Però com es defineix un dia? De nou sembla senzill. El temps que triga la Terra en donar un gir complet sobre sí mateixa. Ah! Però aquí comencen els problemes perquè, com ho calculem això? Doncs hi ha dues maneres senzilles. Agafar el punt en que el Sol està al punt més alt i contar quant temps triga a tornar a estar al mateix punt. Això serà el que anomenem un “dia solar”.

Però també podríem fer-ho de nit. Agafar el moment en que alguna estrella està en determinat punt i contar quant temps triga a tornar a estar al mateix punt.  En aquest cas l’anomenem “dia sideri”. El problema és que els dos dies no duren el mateix. El dia solar és uns quatre minuts més curt que el sideri. Segons com ho contem, un any tindrà 365 o bé 366 dies. Però la qüestió és esbrinar quin és l’origen de la diferència. Quatre minuts no és poca cosa!

El motiu és que la Terra, a més de girar sobre si mateixa, també es desplaça seguint la seva òrbita al voltant del Sol. Això fa que el punt on mirem el Sol al migdia es modifiqui lleugerament. Imaginem que girem sobre nosaltres mateixos i ens fixem en quan estem encarats a un punt determinat. Posem la porta de la Sagrada Família. Si ho fem quiets a terra, serà una cosa, però si ho fem dins l’autobús en moviment, per tornar a estar encarats al punt on miràvem haurem de fer una mica més de gir, per compensar l’efecte del desplaçament.

Això es nota si agafem el Sol de referència. En canvi, si agafem les estrelles, el moviment relatiu de la Terra és massa petit per ser rellevant. De nou amb l’exemple, si enlloc de la sagrada Família el meu punt de referència és l‘estàtua de la llibertat a Nova York, fins i tot si estic dins un autobús seguiré mirant en la mateixa direcció.

A la pràctica, el que fem servir per calcular el temps civil, el dels assumptes quotidians, és el dia solar. I estrictament és el dia solar mitjà, ja que tampoc dura el mateix tots els dies de l’any ni tots els anys. Segons si la Terra està més o menys propera al Sol i segons altes moviments menors del planeta, la durada del dia pot variar en uns pocs mil·lisegons.

En realitat el temps ja es compta amb rellotges atòmics i un dia són 86400 segons estàndard, però sempre mareja una mica adonar-se de les subtileses de les mesures astronòmiques. Coses tan aparentment clares com la durada del dia poden amagar complicacions inesperades. És la conseqüència de viure en un planeta que gira, es mou i oscil·la de maneres ben entrelligades.

L’improbable làser marró

dijous, 26/05/2016

Ahir, dia de l’orgull friki, van proliferar per la xarxa imatges i referències a la Guerra de les Galàxies. Un dels elements més característics d’aquest univers són els sabres de llum, o les espases làser. A les primeres versions de les primeres pel·lícules, les espases làser eren blanques, però tan bon punt la tecnologia ho va permetre, van començar a diferenciar-se pel color. Ara, si busqueu informació sobre jedis veureu que hi ha diferents espases de diferents colors segons les diferents característiques del mestre jedi que la empunyi.

Però en fer-ho s’han saltat alguna limitació física i apareixen espases làser de colors que no poden ser. Una espasa làser marró? Heu vist alguna vegada un feix de llum làser marró? Normalment són vermells o verds. També n’hi ha de blaus i fins i tot d’infrarojos. Però no existeixen els làsers marrons, entre altres coses perquè no existeix la llum marró.

La llum es defineix per la longitud d’ona de la radiació electromagnètica. La de major longitud d’ona és la vermella, i a mida que l’anem escurçant anem trobant els grocs, verds, blaus o violats. Però el marró no apareix enlloc. No hi ha cap longitud d’ona corresponent a la llum de color marró, de manera que malament podrem fabricar un làser marró.

El problema està en recordar que els colors no existeixen. Que només són construccions de la nostra ment. La manera com el cervell interpreta el senyal generat en la retina per radiació de determinada longitud d’ona. A l’ull hi tenim tres tipus de detectors i per tant parlem de tres colors primaris, però això no és un fenomen físic sinó un artefacte provocat per la nostra percepció. Si fóssim un insecte diríem que hi ha quatre colors primaris. I pels toros només hi ha dos colors primaris.

El cas és que el marró només és la manera com el nostre cervell interpreta una barreja de diferents llums. Si agafem pigments per fabricar el color marró (no la llum marró) hem de barrejar els tres bàsics, però mantenint molt poc blau. A l’ull hi arribaran feixos de llum verda, vermella i blava en determinades proporcions i al cervell es generarà la percepció corresponent a allò que anomenem marró, però no hi haurà un llum marró.

De manera que fer un llum làser, caracteritzat precisament per ser coherent i monocromàtica, ho tindria malament per ser marró, que és qualsevol cosa menys monocromàtic. I ben mirat, el blanc és la barreja de tots els tipus de llum, de manera que els làsers de la primera pel·lícula…

Molt bé. Era una galàxia molt llunyana i potser havien desenvolupat noves tecnologies que els permeten fer làsers marrons. De fet, els làsers d’estat sòlid no tenen perquè ser monocromàtics. Però no deixa de ser un concepte curiós fer un sabre de llum amb un tipus de llum que no existeix. Ja se sap. Hi ha frikis que ho perdonen tot i altres frikis molt perepunyetes. I alguns perepunyetes però que al final ho perdonem quasi, només quasi, tot…

Sincronització del cicle menstrual. Mite o realitat?

dimecres, 25/05/2016

En una conversa a Twitter, ahir comentaven que hi havia de cert en el que es diu sobre la sincronització de la regla. Un fet que he sentit moltes vegades i que, durant la carrera, posaven com a mostra de l’efecte de les feromones. Dones que passen molt temps juntes acaben per sincronitzar els seus cicles menstruals i els coincideixen les regles. Però el cas és que aquest és d’aquells temes que tothom dóna per fet i que en realitat no està ni molt menys clar.

El primer treball en aquest sentit es tot un clàssic, “Menstrual Synchrony and Suppression” publicat a Nature l’any 1971  per Marta K. McClintock. Estudiava el cicle menstrual en estudiants que compartien habitació en internats i constatava que els cicles s’anaven acoblant fins que la regla coincidia en el temps. L’explicació eren les feromones. Hormones que enviem a l’aire i que ens permeten detectar l’estat fisiològic d’altres individus de la nostra espècie. En animals els seus efectes són notables, però en humans no estava clara la seva existència.

Anys després, la mateixa McClintock va tornar a publicar un altre treball; “Regulation of ovulation by human pheromones”, aprofundint en el tema. L’efecte semblava tant clar que ja  s’anomena “Efecte McClintock”, però el cas és que quedava algun serrell poc clar.

Per començar, no s’acaba d’entendre quina gràcia, quina utilitat té, el fet que les dones d’una comunitat sincronitzin els cicles menstruals. Podem especular sobre això, però seria més aviat gratuït. A més, això no s’observa en altres animals, de manera que resulta sorprenent.

D’altra banda, quan altres investigadors van començar a estudiar-ho va resultar que tant aviat trobaven l’efecte com no el trobaven. I és que resulta més complicat del que sembla decidir si dos cicles s’han sincronitzat. Moltes noies diuen que ho han notat. Que tenen la regla coincidint amb la de les seves amigues. Altres, però, opinen que només és casualitat.

En realitat, si fas quatre números t’adones que el més normal és que es solapin les regles. Dues noies, amb un cicle de 28 dies i una regla de cinc o sis, i imaginant que estan totalment oposats, només hi haurà una setmana per davant una per darrera en la que cap de les dues tingui la regla. Una situació que només es podrà mantenir si els dos cicles duren “exactament” el mateix. Però nomes que un cicle duri un dia més que l’altre, en poc temps trobarem que inevitablement acabarà coincidint, ni que sigui temporalment, el moment de la regla.

I aquí entra el segon efecte. El psicològic. Les coincidències ens fan gràcia i ens hi fixem. Dues amigues tenen la regla el mateix dia i és un fet al que hi paren atenció, ni que sigui anecdòticament. En canvi, dues amigues tenen la regla en dies diferents i no hi paren cap atenció. A la memòria acaben quedant només els mesos de coincidència, mentre que els altres s’esvaeixen. El resultat final és que l’efecte McClintock va guanyant pes en l’imaginari popular. Com sempre, els científics recorden que les experiències personals no serveixen per establir mecanismes i que cal contar nombres grans de població i fer estadístiques ben fetes. Però fa molta més gràcia recrear-nos en les coincidències que descartar-les com artefactes estadístics.

O potser no. Potser sí que les feromones tenen efecte i, més enllà de la inevitable tendència a coincidir, les feromones ajuden a mantenir la sincronia. Però si és així, el seu efecte no és gaire marcat o els estudis ho haurien detectat amb més facilitat. De fet, ni tan sols tenim clara l’existència de feromones humanes, per molt que hi hagi qui anunciï perfums amb feromones per ser més irresistible. Probablement en tenim, ja que la majoria d’organismes tenen sistemes de comunicació química similars. Però l’òrgan vomeronassal, la zona del cervell encarregada de processar aquesta informació, la tenim particularment poc desenvolupada, de manera que probablement els seus efectes seran més que discrets.

Maneres d’allargar-ho

dimarts , 24/05/2016

Si hi ha un animal identificable des de ben lluny, aquest és la girafa (Giraffa camelopardalis). El seu extraordinari coll destaca per sobre del de qualsevol altre animal i ha fet de les girafes un dels representants més característics de la fauna africana. El coll també es va convertir en un paradigma de la teoria de l’evolució ja que era una de les coses que requeria una explicació. Com havia aparegut un animal amb un coll tant llarg?

És ben curiós, perquè als llibres d’escola es compara la teoria de Darwin amb la incorrecta, de Lamarck, segons la qual les girafes s’esforçaven a allargar el coll per arribar a les branques més altes. L’efecte d’aquest exercici s’hauria transmès als descendents, fent que cada vegada tinguessin el coll més llarg. Insisteixo, aquesta és la teoria incorrecta, i tot i així és la que sembla que queda a la ment de molta gent.

La correcta, de Darwin, és que a cada generació naixen girafes amb colls de diferents mides. Uns més llargs i altres més curts. Les que han tingut sort i el tenen llarg, menjaran més, estaran millor alimentades i tindran més èxit a l’hora de reproduir-se, de manera que a la següent generació hi haurà més girafes filles de les del coll llarg que les del coll curt. Repetiu aquest procés un milió d’anys i tindrem girafes amb el coll ben llarg.

La teoria estava molt bé quan Darwin la va proposar, però necessitava dades tangibles, i ara han publicat el mapa evolutiu dels gens de la girafa que expliquen quines mutacions i quines adaptacions van caldre per allargar tant el coll. No n’hi ha prou de tenir el coll llarg. Els vasos sanguinis s’han d’allargar i han de bombar més sang. La pressió arterial s’ha de modificar. El cor ha de bombar amb més força de manera que un ventricle s’ha de fer més gran. El tipus de musculatura s’ha d’adaptar a un coll molt més pesant… Ara hem vist que hi ha setanta gens modificats per resultar en un coll més llarg i que segueixi sent funcional.

Però el que resulta interessant en el coll de la girafa és que no s’ha modificat el nombre de vèrtebres. Si volem allargar un coll, tenim dues opcions: Afegir més vèrtebres, o allargar les vèrtebres existents. Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients, però en el cas de la girafa la tria ha sigut fer vèrtebres més llargues. Per això alguns dels gens que han experimentat canvis estan relacionats amb factors de creixement; les proteïnes que indiquen a les cèl·lules durant quant temps han de seguir creixent. En el cas de la girafa, s’ho han fet per mantenir-se actives més temps que en altres animals emparentats com els okapis.

L’altra possibilitat hauria sigut fer que apareguessin més vèrtebres. Hi ha gens encarregats de indicar als teixits en formació quantes vegades s’han de dividir. Així es formen les vèrtebres en els vertebrats o els segments en els artròpodes. Et divideixes tres vegades i obtens dos…quatre…vuit segments. En canvi si et divideixes quatre vegades obtens setze segments i, amb una única divisió de més, un organisme el doble de llarg. Així han evolucionat molts cucs i centpeus.

La clau és que amb, relativament pocs canvis, pots aconseguir modificar molt la mida d’un organisme o una estructura. Els factors de creixement estan actius el doble de temps, les vèrtebres s’allarguen el doble i obtens un coll el doble de llarg. O bé, fas que al formar-se les vèrtebres o els segments experimentin una única divisió addicional i també aconsegueixes doblar la mida. Després caldran moltes més adaptacions per fer que el sistema funcioni. En el cas dels vertebrats, pots anar allargant una mica el funcionament dels factors, el coll s’allarga una mica a cada generació i tens temps d’anar adaptant la resta. La opció “doblar de cop” és molt menys improbable i per això no s’observa. En canvi en invertebrats, més senzills, si que pots fer salts d’aquesta mena que, a més, permeten disposar de segments nous on poden evolucionar ales, halteris o altres estructures.

Normalment pensem en la evolució com un fenomen que afecta a individus adults. Curiós error, perquè on realment es juga la partida evolutiva és durant el desenvolupament dels embrions.

Enterovirus

dilluns, 23/05/2016

Enterovirus. Un nou motiu de preocupació del que fins fa quatre dies no n’havíem sentit a parlar mai i ara centra titulars i angoixes. Hi ha nanos ingressats, tot i que la majoria són cassos lleus, i sobretot hi ha molta inquietud. En realitat aquests virus són molt freqüents. Molt més del que ens pensem i la majoria de refredats, grips intestinals i malestars gàstrics o respiratoris són causats per algun virus d’aquest grup. Fins i tot en molts casos ens infectem i no arriben a donar cap símptoma. Es calcula que cada any s’infecten per enterovirus més de quinze milions de persones als Estats Units.

És a dir, que en condicions normals, patir alguna infecció per algun enterovirus és la cosa més normal del món. Ens ha passat a tots i ens seguirà passant perquè d’enterovirus n’hi ha a cabassos.

De fet, un bon problema és entendre la classificació d’aquesta família de virus. Si mirem la Vikipédia en diferents idiomes trobem diferents classificacions. Coxacquievirus, ecovirus, rinovirus, poliovirus, enterovirus A, B, C,…. Algunes antigues, algunes noves sense actualitzar i algunes noves i més actualitzades. Per entendre la dificultat de classificar-los cal pensar que hi ha més de cent tipus diferents i no parem de descobrir-ne de nous.

Alguns els coneixem amb altres noms. El virus de la pòlio, ja gairebé eliminat gràcies a les campanyes de vacunació és un de la família. Com que en aquest cas sí que causava una malaltia greu, de vegades es parla de “enterovirus no-pòlio” per agrupar tota la resta, que generalment causen malalties digestives i respiratòries. També poden causar símptomes a la pell i fins i tot al sistema nerviós, però quasi sempre son benignes i es resolen sols. La sorpresa aquesta vegada és que el nombre de casos amb afectació neurològica és superior al normal. Afortunadament sembla que són lleus i que evolucionen sense problemes, però és una diferència respecte al que estàvem acostumats i cal fer-ne el seguiment.

El cas és que són virus, de manera que mai saps com les gastaran. A més, són virus de RNA, cosa que a la majoria no diu gran cosa, però als viròlegs els indica que probablement presentaran moltes mutacions ja que el seu sistema per fer còpies no és gaire eficient. I si tenen moltes mutacions, vol dir que constantment aniran apareixent diferents versions de cada tipus de virus.

Això explica perquè un virus, que normalment no causava res d’important, sobtadament comença a desencadenar un quadre més greu. Pot haver patit un petit canvi en les proteïnes de la superfície de manera que s’enganxarà a unes altres cèl·lules o passarà més desapercebut pel sistema immunitari o vés a saber què. Dels enterovirus s’ha dit que són un exemple radical d’adaptació darwiniana ja que constantment estan presentant diferents varietats de manera que tenen una facilitat extrema per adaptant-se a qualsevol ambient.

D’altra banda, de nou tenim el problema que són virus. Això vol dir que els antibiòtics no serveixen de res i que no disposem de cap tractament específic. No és casualitat que els últims brots epidèmics, ebola, zika, MERS, grip A…, hagin sigut causat per virus. I segur que no seran els últims.

Segurament en els propers dies tindrem notícies de més afectats per enterovirus. Fins i tot en el cas que ja no passés res més, el simple fet d’estar alerta farà que ens fixem en molts casos als que, en condicions normals no els haurien fet cas. I, per descomptat, qualsevol brot associat a un canvi en el comportament dels virus cal seguir-lo de molt a prop.

La cria de bisó i els turistes

divendres, 20/05/2016

Primer vaig pensar que era una broma o un d’aquelles notícies virals que després resulten ser més falses que un bitllet de trenta euros. Però no, sembla que es cert el que va passar fa uns dies al Parc Nacional de Yellowstone, als Estats Units. Un parell de visitants van trobar una cria de bisó americà caminant sola per la carretera. Van pensar que s’havia perdut i que passava fred i la van agafar, la van posar dins el cotxe i la van dur a les instal·lacions del parc perquè els guardes en tinguessin cura.

Mala idea. De fet, un munt de males idees! La primera va ser la de pensar que la cria necessitava ajuda dels humans. Segurament eren gent de ciutat, que els costa entendre que la natura té les seves regles i aquestes no inclouen la participació de urbanites benintencionats. Els bisons han d’aprendre a espavilar-se, orientar-se i trobar el seu ramat. I per descomptat, no passen fred quan viuen a la intempèrie. Els animals estan adaptats a viure-hi. Les pel·lícules de Walt Disney humanitzant als animals han fet molt mal!

Un altre error va ser el d ’apropar-se a la cria de bisó i agafar-la. Les mares bisó poden tenir molt mal humor quan algú s’apropa a la seva cria. Que tu no vegis la mare bisó no vol dir que no hi sigui. De nou, la gent de ciutat té una visió molt innocent de com son les coses a la natura, de com pot passar desapercebut un animal i de com pot arribar a córrer un bisó americà quan decideix envestir. Les normes del parc avisen que no t’hi has d’apropar a menys de vint-i-cinc metres i no és perquè sí.

I finalment, van oblidar que els animals es guien molt per l’olfacte. Una cria que comença a fer olor a humà passa a ser una cosa sospitosa pel ramat. Els forestals van intentar retornar la cria de bisó al ramat, però ja no va ser acceptada. Faria olor a cotxe, a jersei humà i, potser a colònia. L’animal va quedar aïllat uns dies fins que els guardes el van sacrificar. Tot per un comportament absurd d’uns turistes que, com la majoria, han oblidat el que es la vida salvatge i quines regles segueix. Unes regles molt allunyades dels comportaments humans en societat.

Per cert, els turistes se’n van anar amb una multa, ja que està prohibit apropar-se als animals del parc. Cent deu dòlars. No massa, sobretot si ho comparem amb com hi va sortir perdent la cria de bisó.

L’arbre més solitari

dijous, 19/05/2016

Els arbres poden destacar per molts motius. Tenim les immenses sequoies de Califòrnia, els longeus pins de les Muntanyes Blanques, els prehistòrics Ginkgos, els majestuosos baobabs i el més ample de tots, el Tule de Oaxaca. Però un va tenir un destí ben depriment. Durant molts anys, l’arbre del Ténéré es va considerar l’arbre més aïllat del planeta.

Era una acàcia, una Acacia tortilis o potser una Acacia raddiana, que creixia al vell mig del desert del Ténéré, al nord-est de Níger. Es considerava l’arbre més solitari ja que no n’hi havia cap altre en un radi de quatre-cents quilòmetres. D’ell s’explica sempre que va ser l’únic arbre que mereixia aparèixer en els mapes fets a escala 1:4.000.000. Però és que el desert ja les té aquestes coses. Enmig d’una infinita extensió de no-res, qualsevol detall que trenqui la monotonia mereix ser destacat.

Per descomptat era destacat per les caravanes de tuaregs, que feien servir l’arbre com a punt de referencia en les travesses pel desert. Però de seguida es planteja la pregunta evident. Com s’ho van fer les llavors de l’arbre per arribar fins allà? Quatre-cents quilòmetres de desert és un obstacle formidable per qualsevol sistema de dispersió de llavors.

Però aquesta vegada va ser, efectivament, la muntanya la que va anar a Mahoma. O millor dit, el desert que va anar  fins l’arbre i no al revés. Quan mirem les imatges del Sàhara tenim la impressió que allò sempre ha sigut un erm inhòspit, però la realitat és que bona part del desert és relativament recent. En realitat sembla que el Sàhara segueix un cicle de períodes secs i humits a mida que l’eix de la Terra es va movent. Ara estem en un cicle sec, però en uns catorze mil anys tornarem a veure zones humides on ara només hi ha sorra. Per això, fa un parell de mil·lennis encara mantenia zones verdes importants. I per això els romans  estaven interessats en els grans camps de blat del nord d’Àfrica.

El cas és que el desert va anar guanyat terreny i les zones humides van anar reduint-se, quedant finalment com petits oasis en indrets on les aigües subterrànies arribaven a la superfície. En alguna d’aquestes zones va sorgir l’acàcia solitària. Degué ser en els últims anys abans no desaparegués definitivament l’oasi. La resta de vegetació va morir i l’acàcia solitària va quedar envoltada de sorra i amb unes arrels que s’enfonsaven a més de trenta metres per agafar una mica d’aigua d’una capa freàtica.

Un arbre notable que va tenir un final trist. Un conductor borratxo hi va xocar l’any 1973. Realment l’home havia d’anar força begut per xocar amb l‘únic arbre en tot el desert. Ara ja només en queda el record i una estructura metàl·lica en memòria d’aquell mític arbre del Ténéré.

Cèl·lules mare; exageracions i tergiversacions

dimecres, 18/05/2016

Buscar per internet les ofertes de clíniques i tractaments basats en cèl·lules mare és una experiència fascinant. Aparentment tot es pot tractar gràcies a l’extraordinari potencial d’aquestes cèl·lules. Si ens fixem en els anuncis, encara trobem més aplicacions. Tractaments farmacològics, estètics, nutricionals o dermatològics en els que les paraules màgiques “cèl·lules mare” apareixen sense problemes. Seria fantàstic, si no fos que quasi tot és exagerat, tergiversat o directament fals.

La realitat és que hi ha molt pocs tractaments basats en cèl·lules mare i que estiguin aprovats per ser aplicats. Pell, còrnia, sang i para de contar. I no per totes les patologies. Però la llista d’ofertes és enorme i la societat internacional per la recerca en cèl·lules mare ha publicat una nota alertant sobre la mala informació que s’ofereix en referència a quests temes. Avisen que està molt be parlar de les promeses terapèutiques, del potencial per tractar malalties, dels avenços que estan produint-se en aquest camp,… però que això no es pot fer exagerant o passant per alt les limitacions, els conflictes ètics i els perills que comporta.

Informar tal com es va fent, posant l’accent només en les coses bones, crea expectatives falses i fa que els pacients pugin ser enganyats amb molta facilitat. Ja hi ha moltes clíniques, en països amb legislacions relaxades, que s’anuncien per tractar de tot amb aquestes cèl·lules. Des de l’esclerosi múltiple fins a l’acne juvenil. I amb una absència d’informacions crítiques, no és estrany que la gent caigui en el parany.

La culpa està repartida. Els científics informen només dels resultats positius i els exageren per poder guanyar més prestigi i, probablement, millorar les posicions cara a aconseguir finançament. Els periodistes simplifiquen la història per fer-la entenedora i carreguen les tintes sobre el potencial terapèutic que tenen. Els pacients desitgen sentir que la teràpia que esperen arriba d’una vegada. Entre tots ens enganyem i després venen les decepcions.

Per exemple, hi ha qui ofereix tractaments de cèl·lules mare per un bon ventall de malalties però no informen clarament que l’únic que fan es oferir la possibilitat de participar en estudis de recerca bàsica. El pacient pot estar en el grup control o el del placebo, de manera que no en traurà cap profit. Però és que, a més, molts són estudis que encara no pretenen curar res sinó entendre la malaltia.

Per això han fet unes guies sobre com informar del progrés en la recerca sobre cèl·lules mare. Per informar de les promeses, però també de les incerteses i els perills. Evitant exageracions i falsos triomfalismes. Unes guies que s’haurien d’aplicar en tots els camps. De vegades es diu que la ciència va perdent prestigi, però com pot ser d’altra manera si cada dos per tres hi ha algú afirmant que ha fet un pas decisiu en la cura contra el càncer, l’Alzheimer o la fam al món? De ben segur que hem fet passos en la bona direcció, però la seva importància acostuma a ser molt més modesta del que anunciem.

Fa uns anys, l’agencia espanyola del medicament avisava dels excessos en la publicitat de fets referits a cèl·lules mares. Al centpeus també en vaig parlar alguna vegada. No sembla que n’haguem fet gaire cas i sospito que tampoc en farem gaire aquesta vegada. En un món amb tant soroll informatiu, o crides i exageres molt o passes totalment desapercebut. De manera que sospito que les exageracions seguiran i ocasionalment es farà alguna nota per lamentar-ho. Però amb aquestes regles de joc no podrà anar de cap altre manera.

Vacunes, seguretat i eficàcia

dimarts , 17/05/2016

A rel d’un brot de galteres a diversos indrets de Barcelona, Sitges i Sant Cugat, han recomanat tornar a vacunar les persones que van rebre la vacuna entre els anys 94 i 96. Es veu que la que es va fer servir en aquell període no va resultar ser prou efectiva. En realitat, no és la primera vegada que això passa i ja hi ha hagut altres anys amb brots de galteres relacionats amb la manca d’efectivitat d’aquella vacuna. L’any 2012 va passar a Girona i la recomanació va ser la mateixa: revacunar el que havien rebut la primera dosi entre els anys 94 i 96.

El motiu pel que aquells anys la vacuna no va funcionar correctament està relacionat amb la soca del virus que feien servir per preparar-la. La vacuna contra les galteres es prepara amb virus atenuats. Són virus que es cultiven en cèl·lules al laboratori i es van mantenint fins que perden la seva capacitat de causar la malaltia. Com que els virus muten amb certa facilitat, hi ha diferents soques que s’han anat preparant al llarg dels anys.

Les diferencies entre soques solen estar relacionades amb petits canvis en alguna proteïna de la seva superfície. Això pot fer que el nostre sistema immunitari les reconegui amb més o menys facilitat i respongui amb més o menys intensitat. Hi ha tres soques que són les més emprades i que s’anomenen Rubini, Jeryl-Lynn i Urabe. La que ha donat el problema es la soca Rubini.

El problema amb la Rubini és que presenta poca efectivitat. Nomes protegeix en menys d’un vint per cent dels casos, de manera que ja s’ha substituït per les altres. Quan es va desenvolupar, als anys vuitanta, semblava una bona opció ja que donava menys reaccions secundàries. Menys inflamació, febre i cap cas d’al·lèrgia a la vacuna. A Suïssa es va fer servir molt àmpliament, potser perquè els qui la van desenvolupar eren suïssos, però després es van començar a trobar amb rebrots freqüents de la malaltia.

Aquest és un problema típic. Volem una vacuna que protegeixi molt i que no generi efectes secundaris. La qüestió és que per protegir cal activar el sistema immunitari. Com més l’activem, millor. Però això genera inflamació, febre, malestar,… ja que són les coses que passen quan s’activa el sistema immunitari. És el mateix que passa si t’entrenes per un combat; no et pots entrenar sense rebre cops i trompades i prendre mal. Però si evites del tot els cops, l’entrenament segurament no servirà i quan arribi el combat, rebràs de valent i seràs derrotat.

Quan es va detectar que no protegia prou es va retirar. Un problema oposat el van tenir en algun país on feien servir la soca Urabe. Aquesta protegia molt però es va relacionar amb algun cas d’al·lèrgia i alguns països també l’han retirat. Actualment aquí es fa servir la Jeryl-Lynn i alguna soca derivada d’aquesta. La clau sempre es buscar l’equilibri entre eficàcia i seguretat, controlant constantment per verificar que aquests paràmetres es mantenen. I, és clar, rectificar quan alguna no funciona. En aquest cas, tornant a vacunar als qui van rebre la soca Rubini, que potser no els va causar cap reacció, però tampoc els va protegir prou.

 

Un nen descobreix una ciutat maia… o potser no!

divendres, 13/05/2016

Hi ha una mena d’història que, aparentment, torna bojos als periodistes. La d’un jovenet que fa un gran descobriment i deixa bocabadats als experts. Cada vegada que suggereixen alguna cosa semblant, trobem la història a tot arreu i tothom es posa molt content. El problema és que habitualment són exageracions, males interpretacions o simples errors. Ja va passar amb el nano que, segons deien, havia descobert un sistema baratíssim i fiable per detectar el càncer de pàncrees. Una història fascinant malgrat que ni el sistema ni el marcador eren nous i la fiabilitat era la de molts altres mètodes. Era un molt bon treball d’institut i que va guanyar un premi, però res més.

Ara s’ha parlat del nano que va descobrir una ciutat maia que romania desconeguda. Un noi canadenc que es va preguntar com era que els maies edificaven ciutats lluny dels rius i les costes com tothom. Va suposar que podria ser per motius religiosos, va buscar les constel·lacions dels maies en un antic còdex i, amb google maps, va comparar-ho amb la posició de les ciutats maies conegudes. Era prometedor! La majoria coincidien. Però en un indret, on segons les constel·lacions hi hauria d’haver una ciutat, no en teníem notícia.

Aleshores es veu que va recórrer a l’agencia espacial canadenca (?) i van aconseguir imatges per satèl·lit de la zona on hi hauria d’haver la ciutat. Bingo! Allà es notaven quadrats, rectangles i formes geomètriques que havien de ser les restes de la ciutat que faltava.

Tot encaixa i el relat és, realment, apassionant. Per desgràcia, les coses cal mirar-les dues vegades.

El que els arqueòlegs han fet notar és que els maies no eren idiotes i les ciutats les construïen allà on era més pràctic. Podien estar molt pendents de les estrelles, però el primer és menjar. Potser no les feien al costat del riu perquè intentaven fer-les fora de la zona inundable.

Que les ciutats coincidissin amb les constel·lacions tampoc els ha sorprès. Han recordat que l’Amèrica central era una zona densament poblada durant l’imperi dels maies. Hi havia moltes ciutats, pobles i llogarrets, de manera que, estiguessin on estiguessin les constel·lacions, el més probable era que alguna ciutat o assentament coincidís amb el lloc.

I pel que fa a les estructures identificades on hi hauria d’haver una ciutat… bé, caldrà anar a mirar-ho sobre el terreny, però els arqueòlegs no estan impressionats. Diuen que aquesta mena de marques són molt freqüents i, efectivament són restes de coses fetes per la mà de l’home, però probablement no es tracta de construccions sinó d’antics camps de conreu, anomenats “milpas”.

De manera que sembla que no. El noi ha fet un treball interessant però segurament no ha trobat cap ciutat perduda dels maies. És una mica decebedor, però reconec que ja fa temps que quan topo amb aquesta mena d’històries em poso ràpidament en mode “escèptic”. Fan gràcia, però quan rasques una mica de seguida es desinflen.