ARA Ciència

Les grans gestes poden causar admiració, però són els detalls els que les fan reals i humanes. Sobretot perquè els detalls acostumen a modificar la imatge que ens en fem d’entrada. Els humans van arribar a la Lluna l’any 1969. Allò va ser una empresa extraordinària en tots els sentits. Quan Neil Armstrong va dir allò del “petit pas per un home, però gran pas per la humanitat” tenia tota la raó del món. Acabava d’arribar al destí del viatge més increïble fet mai. Estaven a 380.000 quilòmetres de casa!

Una vegada a la Lluna van instal·lar els aparells científics, van passejar per la superfície lunar i van plantar la famosa bandera. Tot plegat fa que tota la vida me’ls imaginés fent molta feina, realitzant experiments, recollint mostres de la superfície lunar, caminant per aquella “magnifica desolació” i tornant ocasionalment a l’interior de la nau per descansar, menjar i potser dormir abans de tornar-hi.

Però la realitat va ser molt més poca cosa. Molt mes prosaica.

Fa poc, la nau Lunar Reconnaissance Orbiter Camera, que està fent fotos detallades de la Lluna, va localitzar i fotografiar la zona d’allunatge de l’Apol·lo 11. No és la primera vegada que li fan fotografies, però aquestes són d’una qualitat molt bona. Podem veure les restes del mòdul lunar, els miralls que van deixar per poder reflectir la llum làser que enviéssim des de la terra, les petjades dels astronautes…

Però el més interessant és la línia que ens indica la escala de la zona. Si ens hi fixem bé ens adonem que, una vegada a la Lluna, els astronautes no es van allunyar gaire més de 50 metres del mòdul lunar. Només en un moment donat, Neil Armstrong va demanar permís per anar fins un cràter proper i va allunyar-se uns 120 metres. Certament fer un viatge de més de set-cents mil quilòmetres entre anada i tornada, i només caminar la distància equivalent a la d’una illa de cases quan arribes a lloc, és més aviat poc glamourós.

Encara més. Només van estar caminant per la Lluna durant dues hores i quart. Dins la nau hi van estar més estona, però els vestits per sortir a fora no donaven més de si.

Naturalment, era el primer viatge i ja va ser prou el fet d’arribar-hi. Mica a mica les altres missions van anar fent estades més llargues i recorrent més distància. Les últimes fins i tot duien un vehicle per augmentar molt la zona recorreguda. Però mai van ser grans expedicions en el sentit com les entenem a la Terra.

En tot cas, i per modesta que fos aquella estada, sempre serà la primera. I en dues hores van tenir temps de ajuntar unes quantes curiositats. Per exemple, la bandera va costar força de clavar al terra. Sota la capa de pols lunar hi havia un terra molt dur. De fet, Aldrin va afirmar que va veure com els gasos d’escapament dels motors de la nau feien caure la bandera en enlairar-se.

Armstrong va ser el primer home en trepitjar la lluna. També va ser el primer en deixar anar una paraulota i fins i tot el primer en pixar a la lluna (als bolquers de vestit espacial). En realitat, qualsevol cosa que fessin, eren els primers en fer-la.

Però malgrat les anècdotes, segur que els deuria costar tornar a entrar a la nau. Una vegada has arribat allà segur que el que vols és recrear-t’hi una mica. I només un parell d’hores és molt poquet!

El prestigi de la Organització mundial per la salut (OMS) va quedar força malparat després de la pandèmia de grip A, especialment per la política de comunicació que va aplicar. De totes maneres és molt fàcil criticar una vegada ja ha passat l’ensurt i molts dels que posaven el crit al cel per els diners gastats en medicaments i vacunes quan l’alarma s’esvaïa, eren els mateixos que posaven el crit al cel pels pocs tractaments que comprava el país en comparació amb altres països.

Potser la propera pandèmia que arribi (que arribarà, això és segur) ho faran millor. Però malgrat les crítiques, la feina de la OMS i de tot l’entramat sanitari, de control i de prevenció de malalties acostuma a passar desapercebut, però és extraordinàriament important. Ara ja gairebé no patim d’epidèmies, però no és per casualitat sinó perquè hi ha sistemes de control i d’intervenció ràpida quan es detecten els primers cassos.

Per això és interessant donar una ullada a la pàgina de la OMS amb els avisos de brots de malalties que potencialment poden causar epidèmies més o menys greus. Mirar les dades, per anys o per malalties, és una bona manera de recordar la nostra vulnerabilitat.

Per exemple, aquest any 2012 hi ha sobretot deteccions de grip aviar a indrets com  Egipte, Indonèsia, Cambodja o la Xina. A l’abril va tenir lloc un brot de febre de Lhasa amb 623 casos sospitosos, 108 confirmats i 70 morts. Al Camerun i a Ghana es va detectar febre groga al febrer. I, com a curiositat, també apareix el cas dels implants de silicona defectuosos que es va detectar a principis d’any.

Repassant altres anys trobem casos de drames propers o llunyans, més o menys greus i que afecten casos individuals o grans grups de persones. Al setembre de 2004 va detectar-se un cas de ràbia a França. Una parella va comprar i importar il·legalment un gos de Marroc. L’animal estava malalt de ràbia i va morir l’agost. Però abans podria haver infectat altres animals o persones, de manera que es va fer la feina de detectius corresponent per esbrinar per on havia passat el gos. A la web hi ha l’avís per localitzar “una parella francesa d’Àfrica del Nord i amb dos fills que van jugar amb el gos una nit (data desconeguda) partir de les 21:00, a Bordeus; Una jove que parlava francès amb accent espanyol que caminava prop del llac de Bordeus amb la seva filla petita i un petit terrier blanc el 10 o el 11 d’agost; Un ciclista, al voltant de 40 anys d’edat, que va ser perseguit pel gos en els molls de la Garona a la part davantera del restaurant l’Estacade; Una parella, al voltant de 50 anys, que va jugar amb el gos prop del Lac Bleu a Léognan (Gironda).”

Espero que els trobessin i que estiguessin sans.

Totes les morts són tristes, però les individuals afecten més. Al 2009 va tenir lloc un brot d’Ébola al Congo. Es van confirmar 36 casos, amb 12 morts i 184 casos sospitosos. Segur que va ser terrible, però em va colpir més l’últim cas detectat de brots d’Èbola. Va ser just fa un any, a Uganda. Un únic cas detectat. Una nena de 12 anys que va morir poques hores després d’ingressar a l’hospital.

Hi ha més malalties. Podem trobar la legionel·la que va afectar Espanya el 2001, Àntrax als Estats Units o Tifus a Haití i al Congo.

I també la plaga medieval per excel·lència que encara no ens ha abandonat. Hi ha hagut brots de pesta a l’Índia, Algèria, Malawi, Congo, la Xina i, l’últim brot detectat al Perú fa un parell d’anys amb 12 casos de pesta bubònica, 4 de pesta pneumònica i una de septicèmica.

No. No en tenim gaires d’epidèmies, i acostumen a ser limitades. Però no és perquè si. Hi ha força gent treballant per evitar-les. En la lluita contra les malalties els sistemes de detecció ràpida, els epidemiòlegs i els metges de primera línia són unes altres forces de seguretat amb les que comptem encara que sovint ho oblidem.

Els nombres són infinits, però no tots són iguals. Hi ha determinats nombres que són particulars i que els matemàtics han situat en pedestals per la seva peculiaritat. Probablement el més conegut sigui “pi”, el famós 3,1416 (que en realitat seria 3,14159265358979…). És el resultat de dividir la longitud del perímetre d’una circumferència per el seu diàmetre, i π surt per tot arreu quan fas coses de geometria.

Un altre d’important és el zero. Hi estem tan acostumats que ens sembla evident, però moltes cultures van funcionar sense el concepte de zero. Els nombres servien per indicar quantitats. I si no hi ha cap quantitat d’alguna cosa, doncs era absurd adjudicar-hi un nombre. Però quan es va fer, el poder de les matemàtiques es va disparar. Simplement van deixar de servir només per fer transaccions i van permetre començar a explorar totes les relacions entre els nombres.

Un nombre emprenyador però molt útil és “i”. Correspon a l’arrel quadrada de -1, i això és una ximpleria, perquè cap nombre multiplicat per si mateix donarà -1. Però encara que sigui absurd, resulta extremadament útil i va obrir tot un nou món a les matemàtiques. El dels nombres imaginaris. Potser pensareu que no tenen utilitat pràctica, però us equivoqueu. Cada vegada que introduïu el codi secret de la targeta de crèdit esteu confiant en tècniques de criptografia que al final fan servir aquests nombres.

Però hi havia un nombre que sempre m’havia intrigat. Es tracta de “e”, que val 2,718281828459045… Igual que pi, el nombre de decimals és infinit, i mentre que pi és fonamental per la geometria, “e” és un dels pilars del càlcul. Surt per tot arreu. Directament, o en forma de logaritmes, de funcions i de derivades i integrals (per sort són fàcils). Però mentre que pi era fàcil de veure d’on provenia, el pobre “e” és molt menys conegut.

Però aprofitant la crisi amb els bancs i tot el que ens sacseja, pot ser un bon moment per recordar com va sorgir “e”.

Imaginem que deixem un euro al banc a un rendiment del 100 % anual (Si, el 100 %, que passa? Bestieses més grans deuen haver fet per acabar com estem ara i ningú deia res!). A final de l’any recuperem el nostre euro i n’obtenim un més de benefici, de manera que disposem de la bonica quantitat de dos euros. No està malament.

Però si ets espavilat pots fer una jugada diferent. Dipositar l’euro només a sis mesos. Passat aquest temps, recuperes l’euro més l’interès, que serà el corresponent a mig any, és a dir: mig euro. I aleshores pots tornar a ingressar aquest euro i mig durant els següents sis mesos. La gràcia és que aleshores, els interessos d’aquests sis mesos seran els corresponents a un euro i mig (i no a un euro), de manera que a final de l’any tindrem dos euros i vint-i-cinc cèntims.

Simplement hem aprofitat els guanys del primer mig any, per generar més interessos durant la resta de l’any. Però, perquè fer-ho només al mig any? Podem fer-ho cada mes! Cada mes cobrem els interessos, reinvertim tot els diners i tornem a cobrar interessos al mes següent. Així, si ho fem dotze vegades a finals d’any tindrem 2,61303529.. euros.

Però, que coi! Perquè cada mes? Podríem fer-ho cada setmana. O millor encara cada dia. I perquè no cada hora? O cada minut! Posats a demanar, que el banc ens calculi i ens reingressi els guanys cada milionèsima de segon. Com més petit sigui l’interval de temps, més grans seran els nostres guanys.

I el màxim guany l’obtenim quan l’interval és zero, de manera que faríem infinites operacions. Aleshores el que cobraríem a final d’any seria precisament 2,718281828459045… euros. I aquest és justament el número “e”. Un número amb moltíssimes aplicacions que entusiasmen als matemàtics i que donen mal de cap als que no ho som.

Ah! I òbviament no cal intentar-ho amb els bancs. Suposo que de seguida van veure la trampa i per això van decidir cobrar comissions per cada operació. Ja se sap: La banca sempre guanya.

(Sempre és un bon moment per aprendre. Tot escrivint aquesta entrada he aconseguit entendre la diferencia en català entre número i nombre!)

Fa uns dies vaig tenir el plaer i el privilegi de participar al TEDx Andorra la Vella. Pels que no els coneixeu, les TED (Technology, Entertainment, Design) són unes conferències, organitzades inicialment als Estats Units, que em van robar el cor de seguida que les vaig descobrir. La gent que hi parlava era brillant, i les presentacions eren memorables. Hi ha de tot mena de temes, de manera que pots triar i remenar, que sempre aprens alguna cosa. I, si més no, aprens com fer conferències.

Fa un parell d’anys van començar a organitzar-se els TEDx, que és com una franquícia de les TED. Cada ciutat, cada indret, pot organitzar la seva conferencia TED amb el tema que triïn. I com us podeu imaginar, quan em van contactar per donar una TEDx a Andorra, vaig acceptar sense dubtar-ho.

I la veritat és que va ser un dia memorable. Per la organització, impecable, pels altres conferenciants, extraordinaris, i perquè, que coi! Era una TED! Confesso que no recordo massa detalls de l’estona que vaig estar parlant, però si que tinc ben present els moments abans de sortir. Allò de “jo que les mirava amb admiració i mira, ara vaig a fer-ne una!”. Ja es nota que al començament estava prou nerviós.

Aquí us deixo l’enllaç a la pàgina de TEDxAndorralavella. Hi ha xerrades molt interessants. I, naturalment, aquí us deixo amb la meva aportació. Ja se sap: Quan una cosa et fa molta il·lusió, ho vols compartir!

Som a l’any 2012 després de Crist. Tota la civilització és ocupada pel progrés i el coneixement i Albert Einstein, un dels més grans científics de tots els temps, forma part ja de la cultura universal. Les seves imatges les trobem a tot arreu on es faci alguna referència, ni que sigui molt llunyana, a la ciència. Les seves cites es repeteixen sovint, la seva fotografia la trobem impresa en samarretes, llibres, pòsters i anuncis. És un cas curiós de personatge que, malgrat ser científic, és famós a tot arreu.

A tot arreu? No! en un llogarret del sud d’Europa, habitat per indomables guerrers, rebutgen una i altra vegada, ferotgement, la invasió de la cultura moderna. Es resisteixen a acceptar que la ciència és útil i que val la pena disposar d’algun coneixement sobre el tema.

De veritat hi ha algú, avui en dia, que no conegui el nom de cap científic? Ni tant sols Einstein? O Newton? Sembla increïble, però segons el “Estudio internacional de la Fundación BBVA: Comprensión de la Ciencia”, a España un 45,9 % dels enquestats no podia o no volia recordar el nom de cap científic. Cap! Ni un! Zero! Això és pràcticament la meitat de la població!!

La pregunta no semblava difícil. No es tractava d’explicar el segon principi de la termodinàmica, el funcionament de la reacció en cadena de la polimerasa ni la opinió sobre com demostrar la hipòtesi de Riemman. Només calia dir el nom d’un científic.

En comparació, la resta de països es mouen al voltant d’un 25 % les persones que no poden dir cap científic. I encara és més interessant quan es tracta d’esmentar algun científic del propi país. El 45 % dels polonesos esmenta la Marie Curie, el 44 % dels danesos recorda a Niels Bohr i el 37 % dels francesos està orgullós de Louis Pasteur. Juguen amb un cert avantatge, perquè són països que fa temps que tenen clar que la ciència és alguna cosa important i en conseqüència, tenen científics que han fet coses importants.

La cosa és diferent a Espanya, ja que on no hi ha cultura científica, no hi ha gaires científics de renom, però si més no, hom esperaria que Ramon y Cajal fos recordat pels seus conciutadans. Després de tot, va guanyar un premi Nobel! Doncs només el 5 % dels espanyols l’esmenten.

Això passa per preguntar per científics enlloc de fer-ho per futbolistes o folklòriques.

Tot plegat no és nou i, francament, no representa cap sorpresa. I una part de la culpa, segur que també cau en la comunitat científica, que mostra una excel·lent incompetència quan es tracta d’explicar a la societat que és el que fa. També s’ha de dir que intentar explicar coses a qui és evident que no li interessa gens el que dius, resulta molt i molt depriment i de seguida ho deixes córrer.

Per això val la pena tornar a recordar (una vegada més, i no serà la darrera) una frase del mestre Carl Sagan:

“Vivim en una societat profundament depenent de la ciència i la tecnologia i en la qual ningú sap res d’aquests temes. Això constitueix una fórmula segura per al desastre.”

La publicitat és un pou infinit de sorpreses, de conceptes exprimits fins més enllà dels límits, de paraules a les que es distorsiona el sentit original, de contradiccions flagrants i de raonaments absurds. És realment divertida. I per molt temps que faci que t’hi fixes, sempre aconsegueixen deixar-te bocabadat. Jo m’hi acabo de trobar en descobrir que arriben a vendre “Diet water” és a dir: aigua baixa en calories!!!

Al·lucinant, perquè l’aigua no en té de calories. És aigua. Zero calories. Com poden promoure aigua baixa en calories? De vegades no saps que és més gran, si la imaginació dels publicistes o la ignorància dels compradors.

Però, al tanto. Potser soc jo l’ignorant i darrera el concepte de “diet water” s’hi amaga alguna sorpresa. I, després de tafanejar una mica, arribo a la conclusió que potser el concepte no és completament absurd… sempre que tinguem en compte altres absurds associats a determinats estils de vida.

La clau és la moda de vendre aigua amb diferents sabors, colors i característiques. Hi ha aigües comercials amb sabor a maduixa, a poma, a taronja… i també aigües energètiques, aigües amb vitamines, aigües amb extracte de te i aigües gairebé de disseny per allò que vulguis. Imagino que algunes d’aquestes deuen portar sucres o coses similars, de manera que anunciar aigua baixa en calories no és cap ximpleria… sempre que sigui en comparació amb aquestes curioses aigües.

En realitat l’absurd és vendre com aigua un líquid que porta totes aquestes coses (vitamines, colorants, edulcorants, sals i el que calgui) L’aigua hauria de ser, en principi, només aigua amb una petita quantitat de sals minerals. Però res de calories, vitamines o additius per donar color, sabor i olor. No és que sigui dolent. Simplement haurien de passar a considerar-se refrescos o el que sigui, però en cap cas aigua.

Però si aquests beuratges els considerem aigües, doncs l’aigua normal, la que no conté més que H2O i unes poques sals, ja la podem vendre amb una campanya de promoció que ressalti obvietats com que no porta calories i que és excel·lent per hidratar-se sense patir per l’excés de pes.

Realment em trec el barret davant d’aquests genis de la publicitat.

Fa un temps va posar-se de manifest que d’entre els gasos que causen l’efecte hivernacle, un dels destacats és el metà generat per les vaques. Una vegada més cal recordar que la fermentació la fan al seu complex estómac, on els bacteris degraden la fibra vegetal i generen metà com a producte residual. I ja sabem que els gasos de l’estómac surten per la boca. Per tant, no són els pets sinó els rots de les vaques el que contribueix a l’efecte hivernacle.

Però l’exclusiva de deixar anar metà no la tenen les vaques. Al llarg dels temps, altres animals deuen haver emprat mecanismes semblants per alimentar-se. En principi podem suposar que els herbívors sempre s’han aprofitat dels bacteris per poder exprimir l’energia i els nutrients continguts als vegetals. I uns investigadors han calculat com devia anar la cosa en el cas dels majors herbívors que han caminat per aquest planeta: Els dinosaures sauròpodes. Per fer-nos una idea, quan pensem en un brontosaure (estrictament un Apatosaure) o un diplodocus, doncs aquests són dinosaures sauròpodes.

Considerant que són molt més grans que una vaca, aquests animals havien de generar molt més metà que no pas el bestiar. Però quant? Doncs per calcular-ho, han fet una estimació a partir de la mida dels animals i de la densitat d’animals que devia haver. Al final els càlculs es fan comparant quilograms d’animal per quilòmetre quadrat. La mida la sabem per els fòssils trobats, però més difícil és calcular la densitat.

Els investigadors han agafat una estimació de 200.000 kg/km2. Això vindrien a ser uns deu dinosaures de mida mitjaneta per quilòmetre quadrat. Cap exageració si comparem amb els ramats de mamífers que podem trobar per la sabana africana.

Per tenir idea de la quantitat de metà generada, han agafat el ritme de producció dels animals actuals i han extrapolat considerant el canvi de mida. Segons això, un Apatosaurus louise, de vint tones de pes, generaria cada dia una mica més de dos mil litres de metà. En pes això serien gairebé dos quilos d’aquest gas.

I fent una altra estimació per generalitzar-lo al total del planeta, surt que els dinosaures de l’època mesozoica aportaven uns cinc cents milions de tones anuals. Si fa no fa, el mateix que generem els humans actualment. Aquesta gran quantitat de metà, que és un potent gas amb efecte hivernacle devia contribuir a mantenir el clima càlid del mesozoic.

L’estudi inclou moltes estimacions que poden resultar més o menys discutibles, però malgrat que les xifres puguin variar, seria una sorpresa que els dinosaures herbívors no generessin metà en grans quantitats de manera similar a com ho fa el bestiar actual. Per tant, la seva contribució al càlid clima mesozoic sembla força raonable.

I un detall final de l’article que m’ha encantat. A l’apartat d’agraïments, els autors de l’article agraeixen “la Lynn Margulis per infectar-nos amb el seu entusiasme microbià...” Tot un detall!

El nostre cos és l’hàbitat natural de moltíssims tipus de microorganismes.  Tenim bacteris per tot arreu. Especialment al budell, però també a la pell i a qualsevol plec i racó del nostre organisme. Habitualment convivim amb una mena d’acord de no agressió que fa que tots dos en sortim beneficiats. Ells ens proporcionen alguna vitamina, ens ajuden a completar la digestió d’alguns aliments i, sobretot, la seva presència impedeix la colonització per altes organismes més patògens.

També portem grapats de virus a sobre. El nostre DNA n’està farcit i la majoria encara no sabem ni tan sols que fan. Potser són restes evolutives d’antigues infeccions. DNA fòssil que forma ja part del nostre genoma.

I també hi ha fongs. Aquests són més emprenyadors i solem pensar-hi menys, però encara que ens sonen a infecció, la majoria de persones tenen a sobre cèl·lules de fongs. I les més conegudes són les de l’espècie Candida albicans. En principi estan per les mucoses més o menys humides, com boca,  aixelles, vagina, i també ungles i altres zones de la pell. No causen problemes perquè el nostre sistema immunitari les té controlades, però de vegades escapen al control i tenim una micosi, una infecció per càndides.

És a dir. Quan apareix una infecció per fongs, no sempre és perquè en algun moment el fong ens ha infectat. Habitualment ja hi és, i la infecció comença quan el nostre sistema immunitari abaixa la guàrdia i les hifes del fong poden començar a multiplicar-se. Persones immunodeprimides, o amb alguna malaltia estan més exposades a les micosis.

En el cas de les infeccions vaginals per candides, que en són unes de les més típiques, un dels motius és un excés d’higiene amb sabons bactericides. La flora bacteriana  normal manté unes condicions lleugerament àcides que dificulten el creixement del fong. Si el sabó mata els bacteris, queda el camí lliure per als fongs.

Però també s’havia vist que les infeccions vaginals per càndides no es repartien de qualsevol manera. Apareixien amb més freqüència durant els dies centrals del cicle menstrual. Això podria estar relacionat amb un estudi recent que indica com va modificant-se la flora vaginal durant el cicle. La quantitat i tipus de bacteris va canviant en funció de molts paràmetres. Del moment del cicle o de l’activitat sexual, però també del tipus de flora, ja que no és igual per totes les dones.

Però no canvia només la flora bacteriana sinó que també ho fa el nivell d’alerta del sistema immunitari. S’ha vist que durant la ovulació hi ha alguna població de cèl·lules del sistema immunitari (anomenades cèl·lules dendrítiques) que es desactiven notablement. Aparentment, el sistema immunitari abaixa la guàrdia per permetre el pas als espermatozoides. La idea de la ovulació és aconseguir un embaràs, i si la resposta immune es carregués els espermatozoides, que no deixen de ser unes cèl·lules invasores, no hi hauria manera de fecundar l’òvul.

Però aquesta desactivació també facilita les coses a les càndides que estan esperant el seu moment. Durant la ovulació, amb el sistema immunitari despistat, els fongs poden aprofitar l’avinentesa per colonitzar la vagina sense massa dificultats.

Al final resulta que cal un sistema immunitari actiu, però sense passar-se. Necessitem una certa quantitat de bacteris, però no massa. Cal mantenir una bona higiene, però no exagerar… Realment la vida és un constant anar buscant l’equilibri.

Jo soc molt més de cafè que de te. En realitat és més simple: el te no m’agrada. Ja se que més de mitja humanitat en pren habitualment, però jo soc a l’altre meitat. Quan per compromís no hi ha més remei, puc  fer  un esforç i el bec, però alguna vegada, en algun racó perdut del Marroc on m’oferien un te amb menta molt fort, ho he passat malament.

Una llàstima, perquè el te comporta, a més del sabor, un cert component protocol·lari que transmet tranquil·litat. Un cafè el pots prendre ràpidament, però un te demana el seu temps. És una percepció sense massa base, però els protocols tenen la seva gràcia a la vida. No deu ser perquè si que a la sèrie Star Trek, el capità Jean Luc Picard sempre trobava un moment de calma per demanar el seu “te, Earl Grey, calent“.

Jo, innocent de mi, pensava que l’Earl Grey era un tipus particular de te. Una varietat de la planta. Però resulta que no, que l’Earl Grey és te negre al que li han afegit un oli per aromatitzar-lo. Concretament oli de bergamota.

I al mateix moment que descobreixo que és l’Earl Grey, m’adono que no se que coi és la bergamota. Un parent de la granota? En realitat la bergamota (Citrus bergamia) és un cítric, una mena de llimona de gust amargant i que es fa servir sobretot per fer l’oli de bergamota. Es cultiva bàsicament a Itàlia, a la regió de Calabria, i en algun indret es diu que és originaria d’allà, però els cítrics són originaris d’Àsia. Potser a Itàlia van obtenir l’híbrid que va donar lloc a la bergamota.

L’origen del te Earl Gray està una mica envoltat de llegendes, però d’alguna manera  Charles Grey, segon comte de Grey i durant un temps primer ministre d’Anglaterra va aficionar-se a afegir l’oli de bergamota per aromatitzar el seu te negre. Als visitants aquell gustet els agradava i es va anar fent més i més popular. Amb els anys es va comercialitzar i van sorgir diferents variants amb afegits com taronja, vainilla i fins i tot flors com les roses o el gessamí.

Llàstima que no m’agradi el te. Tot això que em perdo, perquè té el seu encant. Però m’ha fet gràcia adonar-me que he començat a mirar coses del capità Picard, cosa que m’ha portat a fixar-me en el té. Quan he mirat les seves característiques m’he adonat que el nom era el d’un comte. Ja sabia que en anglès comte es diu earl, però no ho havia associat al té. I el Grey pensava que feia referència al color i no pas al nom del comte. I d’aquí he saltat a veure que era la bergamota i l’origen dels cítrics.

Realment, quan comences a fer el xafarder, pots acabar recorrent uns camins ben insospitats. En la època pre-internet (o pre-Vikipedia) no hauria arribat mai tant lluny!

(I disculpeu la meva ignorància sobre l’Earl grey. L’únic que passa és que jo soc dels que triaria un Jamaica Blue Mountain)

El coneixement científic ha deixat obsoletes la filosofia i la religió? Aquesta és la pregunta que m’he fet en trobar en pocs dies dos articles que, com a mínim tenien titulars provocatius. L’un era un article publicat a Science que es titulava “El pensament analític promou la incredulitat religiosa” i l’altre era una entrevista a Lawrence Krauss, un físic teòric de la Universitat estatal d’Arizona i que es titulava “La física ha deixat obsoletes la religió i la filosofia?”

La més divertida era la entrevista on, suposo que buscant un cert punt de provocació, podia llegir frases com: “…en el camp de la filosofia hi ha persones que se senten amenaçades, i tenen raó de sentir-se així, perquè la ciència progressa i la filosofia no ho fa.” Suposo que cap filòsof estarà d’acord amb la frase, però la veritat és que el coneixement científic ha deixat obsoletes massa idees i escoles filosòfiques com per descartar la frase sense més.

Però també és interessant l’article de Science. El que han observat no és que les persones més analítiques siguin menys creients. No es tracta de veure si els creients no tenen capacitat de raonar. Això seria una ximpleria. La qüestió era més subtil. Quan els feien preguntes sobre temes relacionats amb la religió, la creença en un ésser superior, en miracles i en tot el que relacionem sota l’ampli paraigües de “religió”, trobaven que si ho feien després d’una activitat que requeria analitzar racionalment un problema, la tendència a expressar creences religioses era menor.

Aquests estudis permeten moltes interpretacions i discussions. I les conclusions sempre són parcials i menys extrapolables del que de seguida es comença a afirmar. Però és interessant que quan estem immersos en un anàlisi racional d’un problema concret, mostrem menys facilitat per acceptar plantejaments típicament sobrenaturals. Com si en estat relaxat ens fos fàcil seguir els instints però quan posem el cervell en mode “anàlisi”, ja no ens deixéssim portar  tant per les creences.

Una de les frases més absurdes que he llegit sobre Déu era “no necessito demostrar que Déu existeix. Sé que Déu existeix!” Segurament la podrien haver deixat anar sacerdots víkings parlant de Odin, Egipcis parlant de Ra o asteques parlant de Quetzalcoatl. És la mena de sentiment intens que ens diu molt poc sobre Déu, però molt sobre com som els humans. Encara que, potser, si qui ho va dir hagués estat fent  abans una tasca analítica no l’hauria expressat de manera tant contundent. Cosa que no vol dir que renunciés a les seves creences!

En tot cas, el problema amb la frase del principi és més aviat semàntic. Simplement es tracta de delimitar el camp d’acció de la ciència, la religió i la filosofia. El sentiment religiós acompanya als humans des de l’alba de la humanitat i va omplir tot el coneixement durant molts mil·lennis. La filosofia va venir després i va ser un intent seriós d’interpretar i entendre el món que ens envoltava. Va demostrar ser excel·lent fent preguntes, però molt pobre trobant respostes. El primer que feia cada generació de filòsofs era rebatre tot el que havia fet la generació anterior.

La ciència va ser la que va trigar més en arribar. És l’eina més efectiva per entendre tot el que ens envolta. El problema és que s’ha trobat la filosofia i la religió fent d’okupes en el seu territori. I tothom s’oposa a que et facin fora d’on sigui.

Al final, la filosofia ens ensenya com fer les preguntes, la ciència ens permet trobar respostes i la religió (o si voleu, l’espiritualitat) dóna sentit a la vida. No es tracta de descartar ni deixar enrere cap aspecte dels tres. Però si que és important (molt important!) aplicar-los en l’àmbit corresponent.