Àlien, la biologia improbable

dimecres, 20/09/2017

S’ha mort en Harry Dean Stanton, actor americà que recordo per dues pel·lícules de fa uns quants any; “Paris, Texas” i, sobretot “Alien, el 8è passatger”. La notícia m’ha recordat l’angoixant primera història de la saga “Alien” i la por que va fer al seu moment. Res a veure amb les riallades de les absurdes últimes entregues.

El cas és que, més enllà de la història, la biologia dels àliens de la pel·lícula tenia algunes característiques difícils d’entendre. Per exemple, la seva capacitat per buscar preses a las que adherir-se i introduir un embrió dins el cos on anirà creixent fins que, quan arribi el moment en sortirà fent explotar el pit, queda molt espectacular, però resulta desconcertant. I es que a les pel·lícules, els àliens podien “parasitar” humans, gossos i alguns alienígenes de mida considerablement més gran que un humà. El cas és que de paràsits n’hi ha de molts tipus, però tots tenen un cert grau d’especificitat envers els seus hostes.

Els àliens haurien de ser molt bons atacant espècies del seu planeta, però és extremadament improbable que la seva fisiologia sigui compatible amb la d’espècies d’altres mons. Com saben on és la boca? Com saben diferenciar la larinx i la faringe? Com és que els nutrients humans son compatibles amb el seu metabolisme alienígena? Molta, massa casualitat. Sí, es parla d’un sistema de transferència horitzontal de gens que podria ajudar. Però això només funciona entre organismes que comparteixen DNA i  codi genètic.

D’altra banda, hi ha el tema de la seva sang àcida. L’anomenen “àcid molecular”, cosa que no vol dir gran cosa ja que tots els àcids són molècules d’un tipus o altre. En tot cas, això de tenir una sang que desfà fins i tot el metall complica molt l’existència. Nosaltres podem fabricar una bona quantitat d’àcid dins el nostre cos. El clorhídric que fem servir per digerir els aliments és un àcid que no està malament, però queda a anys llum de la capacitat de la sang dels aliens i obliga a tenir una bona capa de mucopolisacàrids protegint la paret de l’estómac. Com s’ho fan els àliens per evitar que els seus vasos sanguinis quedin desfets?

Una possible resposta la dóna el “metge” de la primera pel·lícula quan explica que el seu metabolisme es basa en “silicones polaritzades”. Bé, les silicones es caracteritzen per ser molt resistents a determinats tipus d’àcids, de manera que… podria ser. Però això porta a un altre problema. Quan la criatura neix, fent esclatar el pit de la víctima i generant molt mal rotllo entre els que s’ho miren, és més aviat petitoneta. El problema és que en poques hores creix fins assolir més de dos metres i això fa que et preguntis… com s’ha alimentat per créixer tant? Perquè per construir aquest cos li haurà calgut una bona quantitat de silici si ha de fabricar aquestes “silicones polaritzades”! D’on l’ha tret?

A les pel·lícules acostumen a passar per alt la dificultat que tenen tots els organismes per incorporar els materials necessaris per generar nova matèria orgànica amb al que construir el propi cos. És complicat, requereix un metabolisme molt afinat i ajustat als nutrients disponibles i sobretot, requereix temps.

Al final, la biologia dels àliens resulta extremadament improbable, contraria a qualsevol metabolisme i contradictòria amb moltes lleis físiques. Tant se val. La pel·lícula era genial i podem passar per alt tots aquests detalls, (encara que això no vol dir que no ens n’adonem).

Els IgNobel 2017

dimarts , 19/09/2017

Com cada any per aquestes dates, ja ha tingut lloc la cerimònia d’entrega dels premis IgNobel. I com cada any, n’hi ha per triar i remenar. Això sí, sempre rient i, tot seguit, pensant una mica, que d’això és tracta.

Reconec que el primer m’ha fet molta gràcia. No directament per mi, sinó per companys que segur que estarien disposats a discutir hores i hores sobre el tema. Però és que tots els amants dels gats tenen opinions molt contundents sobre aquest tema. El premi IgNobel de física l’ha guanyat un investigador francès per un treball, publicat a  Rheology Bulletin, on es pregunta si “els gats poden ser sòlids i líquids alhora?”. N’hi ha prou de mirar fotos de les que hi ha per internet per veure que el tema és més complex del que sembla. Recordem que la reologia és la ciència que estudia la deformació i el flux de la matèria.

El Premi d’economia se l’ha endut un estudi sobre els efectes de subjectar un cocodril en les habilitats per jugar a les màquines escurabutxaques. La idea era veure com situacions emocionants o estressants (i aguantar un cocodril d’un metre de llarg ho és) afecta la manera com jugues, les sensacions que t’ofereix el joc i coses així. Hi ha altres maneres d’estressar als individus estudiats, però la dels cocodrils és, si més no, imaginativa. Previsiblement l’estudi l’han fet uns australians.

El de física de fluids ha caigut en un grup que ha descobert que, quan camines amb una tassa plena de cafè, es vessa menys líquid si camines cap enrere. En realitat, a l’estudi proposen que encara és millor caminar aguantant la tassa des de dalt, però això sembla menys graciós. L’estudi era per veure com es formen les ones generades per la oscil·lació del líquid a la tassa, com se sumen i de quina manera es poder minimitzar els efectes.

És interessant l’estudi sobre els mecanismes cerebrals implicats en les persones a les que els formatges no els agraden. A mi, que els formatges “potents” simplement em resulten repugnants, m’interessa especialment. Sembla que alguns circuits implicats en el plaer i la satisfacció, no se’ns activen en resposta a aquests formatges. Altres persones si que experimenten aquesta resposta i el formatge els genera plaer i no entenen com jo només sento olor a peus i prou.

I un que han guanyat uns investigadors de Barcelona! Un treball en el que han vist que els fetus responen millor a la música si els altaveus estan situats dins la vagina de la mare! Abans que digueu que quines collonades d’estudiar, recordeu que de vegades cal fer estudis de desenvolupament del sistema nerviós en fetus i per això cal generar estímuls als que aquests responguin. Una manera de fer-ho és analitzar amb ecografia el canvi en l’expressió facial del fetus quan rep estímuls sonors com la música. Amb aquest sistema és pot controlar millor l’anàlisi i obtenir diagnòstics més acurats. De manera que, com sempre amb els IgNobel, podem riure, però també aprofitem per pensar i aprendre alguna cosa.

Vergonya…

dilluns, 18/09/2017

Això de ser tímid és una llauna. La poca capacitat per trencar el gel, per interactuar amb la gent i per establir contacte en general fa que et perdis grapats d’oportunitats de tota mena a la vida. Amb el temps vas aprenent a controlar-ho, però sempre queda una veueta amagada en algun racó del cervell que et va demanant que callis, que passis desapercebut i que fotis el camp. Si més no, els humans podem fotre el camp, però hi ha uns altres organismes que mostren una característica similar i que no tenen opció a marxar. Es tracta dels arbres. Dels arbres tímids o vergonyosos.

És un fenomen molt curiós que desconeixia fins que fa poc temps l’he vist comentat per les xarxes. La “Timidesa dels arbres” és el nom que es dóna a un fenomen que fa que determinades espècies d’arbres evitin tocar-se amb els arbres del costat. El resultat és que si passes per un bosc d’aquests i mires a dalt pots veure ´com el perfil de les copes dels arbres forma una mena de puzle fet de peces que encaixen, però que deixen un espai de separació.

Estèticament és extraordinari i en aquests boscos es poden obtenir unes imatges espectaculars, però el fenomen resulta més estrany del que sembla i la veritat es que encara no tenim massa clar quin en és el mecanisme que s’hi amaga. Com sap l’arbre en quin moment ha de deixar de créixer en aquella direcció perquè a un pam hi ha un altre arbre?

Una opció és que sigui un fenomen mecànic. Quan les fulles comencen a entrar en contacte amb alguna cosa, es lesionen, cauen i s’inhibeix el creixement per aquell costat. Una altra opció és que detectin que alguna cosa fa ombra per determinat costat i això també inhibeixi el creixement. En organismes on la llum és la seva font d’energia, la sensibilitat a la llum i l’ombra és una característica molt més marcada que en animals.

Tampoc es pot descartar que hi hagi un intercanvi de senyals químics. Sabem que en resposta a diferents estímuls, els vegetals emeten substancies volàtils que indueixen respostes en altres vegetals propers. Podria ser que en aquest cas, quan detectessin que la concentració d’alguna molècula augmenta per sobre de determinat llindar, vol dir que les fulles de l’arbre veí es troben massa a prop i això bloqueges el creixement. De fet, com que aquest fenomen s’ha observat en diferents espècies, és possible que no sempre es tracti del mateix mecanisme per induir-ho, tot i que el resultat final sigui el mateix.

Per desgràcia, per les nostres comarques no hi ha arbres d’aquesta mena. La Timidesa dels arbres s’ha descrit en alguns tipus d’eucaliptus d’Austràlia, altres arbres de Borneo o Malàisia i també del Japó. Un motiu més per fer turisme a indrets remots!

Un altre tema pendent d’esbrinar és quin és el sentit d’aquest fenomen. Podríem pensar que es tracta d’una adaptació per aprofitar millor la llum. Si ets un arbre i evites que les teves fulles topin amb les dels arbres veïns, d’una banda es danyaran menys i de l’altra, n’hi haurà menys que quedin a l’ombra de manera que s’aprofitarà millor la llum. Però, és clar, això només funciona si l’arbre del costat col·labora. Semblaria que els arbres que no es comportin d’aquesta manera jugarien amb avantatge i acabarien per eliminar als competidors més tímids.

De fet, ja se sap que els tímids tenim menys futur i que sempre que arriba algú més decidit s’emporta el premi.

Canvi de destí

divendres, 15/09/2017

Un dels avenços que va modificar més intensament el futur dels països va ser l’establiment de les xarxes ferroviàries. Disposar de ferrocarrils que poguessin transportar persones i productes en grans quantitats i de manera molt més eficient que per les carreteres generava un canvi d’escala en les capacitats econòmiques de qualsevol indret.

El principi físic del ferrocarril és basa en el baix coeficient de rodament del metall sobre el metall. Això del coeficient de rodament vindria a ser la resistència que apareix quan un objecte roda sobre una superfície llisa. La fricció que hi ha entre la roda i el rail és molt inferior a la que hi ha entre, per exemple, el pneumàtic i l’asfalt. Així, la major part de l’energia aplicada serveix per desplaçar i no per vèncer la resistència causada pel fregament.

Mirar la xarxa de ferrocarrils té un curiós atractiu, i els aficionats a les maquetes de trens en poden donar fe. En principi només es tracta d’anar afegint rail rere rail, disposats sobre un sistema que absorbeixi el pes dels combois que hi passaran i que eviti que les vies es deformin. Però de seguida salta a la vista que el punt més feble de la xarxa ferroviària són els punts de bifurcació de la via. Allà on cal prendre la decisió de triar un camí o un altre.

El sistema s’anomena “canvi d’agulles” i quan es mira atentament s’observa una insospitada complexitat. La idea és senzilla. Hi ha vies que segueixen rectes i a tocar n’hi ha unes altres que adopten el gir. Desplaçant lleugerament aquestes últimes, el camí que seguirà el tren queda marcat en una o altra direcció. Naturalment, aquest és un punt molt delicat de la via. Un comboi ferroviari porta molta inèrcia i desviar-lo del camí requereix absorbir una part important de l’energia cinètica que l’empenyeria a seguir recte. Per això , en aquestes zones han d’anar més lentament i, tot i així, el desgast de les vies que el formen, resulta important.

Els primers canvis d’agulla eren relativament senzills. El mecanisme que desplaçava la part mòbil del sistema era accionat per un encarregat que ho feia manualment. Una imatge clàssica en algunes pel·lícules antigues era la del guardaagulles anant en bicicleta cap el lloc del desviament per activar la palanca que decidia per on aniria el tren  En els vells temps, amb una circulació de trens més aviat escassa, era factible, però aviat va caldre optimitzar-ho, de manera que es van desenvolupar sistemes de cables que, des de l’estació permetien activar el canvi d’agulles sense necessitat e desplaçar-s’hi. Era una millora, però de seguida va quedar superada pels sistemes elèctrics i després pel control informàtic de la xarxa del ferrocarril.

En paral·lel, el sistema físic del canvi d’agulles ha anat millorant. El cas límit és el dels que tenen els trens d’alta velocitat, en els que en cap moment pot deixar d’haver contacte entre la roda i el rail. Això fa que tinguin més parts mòbils que els tradicionals, que només havien de desplaçar els extrems d’un parell de rails amb l’extrem esmolat.

Instal·lar-los és complicat. Amb una certa freqüència s’han de reemplaçar. Són un punt delicat de la xarxa de ferrocarrils… Hi ha qui pensa que són una llauna i que tampoc n’hi ha per tant, però sense ells la funcionalitat del sistema de transport seria mínima.

Aquest eco virtual de fúria

dimecres, 13/09/2017

Si t’aguantes ferm en el teu lloc quan al voltant
trontollen i et diuen boig.
Si la fe que tens et van negant
i saps excusar els seus dubtes.
Si esperant no deixes que l’espera et cansi mai.
Si prens mesura a l’anhel.
Si qui t’ha enganyant no rep engany,
ni qui t’ha odiat, rancúnia.

Com acostuma a passar amb la poesia, el poema If…, de Rudyard Kipling té moltes traduccions diferents, però la que recordo més és la que van musicar fa molts anys, els “Esquirols”. Que sí, que és molt paternalista, molt britànic, molt elitista i tot el que vulgueu, però també conté una bona dosi de sentit comú. I això de mantenir el cap clar quan al teu voltant tothom crida és una cosa que hauríem de mirar de recordar en èpoques socialment intenses com la que estem vivint.

On més podem veure un ambient embogit, però embogit fins límits insospitats, és a les xarxes socials. Aquestes tenen moltes virtuts, però tot té dues cares i segons per on naveguis pots descobrir com Twitter es pot transformar en una olla a pressió de fúria i odi. D’altra banda, també resulta interessant veure com la vida real sembla seguir uns camins diferents dels de les xarxes. I estudiar aquesta mena de tendències resulta molt aclaridor.

Uns investigadors van mirar, als Estats Units, de quina manera es difonien els continguts per les xarxes, especialment per Twitter. La clau era veure quina importància tenien les paraules amb càrrega emocional en la visibilitat dels missatges. No resulta sorprenent que trobessin que com més paraules emocionals inclogués un missatge, més fàcil era que fos reenviada i que arribés a més gent. Ells ho feien amb temes rellevants allà, com el control d’armes, el matrimoni homosexual o el canvi climàtic, però no crec equivocar-me si penso que aquí passaria el mateix amb temes com l’independentisme o la corrupció.

La clau és que si a un missatge, en principi  racional i argumentat, li afegeixes un parell de paraules amb càrrega emocional o moral, la seva visibilitat es dispara. Cosses com “lluita”,  “castigar”, “vergonya” o simplement “dolent” multipliquen el número de retuitades. Segurament no és casualitat que aquí hi hagi qui no pot fer dos missatges sense afegir, “il·legal”, “dignitat”, “deliri” o “llibertat”.

Però hi ha un altre factor a considerar. Quan es mira el recorregut dels missatges, es veu que van i venen, de vegades moltes vegades, però quasi sempre dins el mateix cercle de connexions. Els partidaris del control d’armes parlen entre ells. Els contraris al control d’armes també parlen entre ells. Però és un percentatge molt petit de missatges el que circula entre els dos grups. El mateix passa amb demòcrates i republicans, liberals i conservadors i, segur, entre independentistes i unionistes. Per això, qualsevol idea enviada a Twitter amb una mica de gràcia creix i es multiplica però només entre els ja partidaris d’aquella idea. Twitter és com una caixa de ressonància on les idees es repeteixen com un eco infinit, però dins de recipients tancats i molt poc comunicats amb els altres recipients.

Això fa que després vinguin les sorpreses i, malgrat l’aclaparadora predominança d’una determinada postura al teu grup de Twitter, quan arriben les eleccions o la trobada amb la vida real, ens podem sorprendre. Al sortir de la nostra bombolla del món virtual descobrim que el mon real és molt més gran i divers. En realitat ja és el que passa sempre. Ens movem en cercles d’afinitats i ens pot semblar que els que ens envolta és representatiu de la societat. No és així en absolut, però a Twitter aquest efecte és multiplica de manera aclaparadora i es útil no oblidar-ho.

Arquimedes i la maleïda corona

dimecres, 13/09/2017

Hi ha coses que des de sempre et resulten empipadores, raonaments que sembla que grinyolen però que, com que tothom els dona per bons, penses que se t’escapa alguna cosa. I al final es queden aparcats a la memòria fins que un dia els recordes i te n’adones que el problema segueix allà.

A mi em passa amb algunes coses insospitades. Per exemple, el Principi Arquimedes.

L’enunciat del principi Arquimedes  diu que “un cos submergit en un fluid experimenta una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja”. Un principi que permet entendre com és que els vaixells floten a l’aigua malgrat el seu pes.

Que en ficar un cos dins l’aigua es desplaça una certa quantitat de líquid ho podem verificar cada vegada que entrem a la banyera. Menys intuïtiu és el fet que aquest cos experimenti una força cap a dalt equivalent al pes del volum de l’aigua desplaçada, però els físics ho han mesurat i demostrat prou vegades com per no tenir-ne dubtes.

Diu la llegenda que Arquimedes va tenir la inspiració quan es va trobar amb un problema. El rei li havia demanat que verifiqués si una corona d’or que havia encarregat era realment d’or o l’artesà havia fet trampa i havia fet servir un aliatge amb un altre metall més barat. I per esbrinar-ho, Arquimedes no podia fer malbé la corona.

La manera de fer-ho era senzilla. Arquimedes sabia la densitat de  l’or, de manera que només li calia pesar la corona (fàcil) i calcular-ne el volum (difícil). Determinar el volum d’un cub, una piràmide o qualsevol altre forma geomètrica és fàcil, però una corona, que devia tenir flors i tots els guarniments que donen forma a les corones ja resulta molt més complicat. Arquimedes no sabia com fer-ho…

Però vet aquí que mentre barrinava sobre el problema va decidir prendre un bany i quan va entrar a la banyera es va adonar que el seu cos desplaçava una certa quantitat d’aigua. L’aigua desplaçada havia de ser equivalent al volum del seu cos, de manera que si ho feia amb la corona, podria, mesurant l’aigua desplaçada, conèixer el volum de la corona.  Aquest va ser el moment en que, entusiasmat, va sortir nu cridant “eureka” (ho he trobat!).

Bonica la història tot i que si tenim en compte la densitat de l’or veurem que resulta més aviat improbable. Una corona d’un quilo d’or tindria bastant poc volum (uns 50 centímetres cúbics) i desplaçaria una quantitat d’aigua molt i molt petita. Segurament massa com perquè Arquimedes la mesurés amb precisió i encara menys perquè notés la diferència en el cas de que hi hagués una barreja amb altres elements.

No passa res, ja que només és una llegenda que serviria per entendre el concepte. Però el que sempre m’he preguntat és… que coi hi té a veure tot això amb el Principi Arquimedes?! Aquí no hi ha cap flotabilitat, cap força que de baix cap a dalt ni res que expliqui per quin motiu es vaixells floten. Arquimedes era un paio llest i va ser brillant trobant la manera de mesurar volums de corones, però no entenc perquè apareix aquest coi d’història cada vegada que es parla del Principi Arquimedes. La maleïda història no serveix de res per entendre com dimonis apareix una força cap a dalt equivalent al pes del volum de l’aigua desplaçada. Només serviria per saber una manera enginyosa de mesurar aquest volum.

Algun profe de física pot il·luminar-me sobre el motiu? De veritat que ho agrairé. De vegades hi ha obvietats que et passen per alt a la primera i després ja no les veus mai més per molt que les tinguis davant dels nassos. Potser aquest és un d’aquests cassos.

I si no és així, doncs seguiu explicant la història quan parleu Arquimedes, però separeu-la del seu principi! Que només fa que complicar la comprensió de tot plegat.

(De fet, podria haver-hi una relació si hagués fet servir una balança hidrostàtica, tot i que per fer-la servir hauria d’haver conegut el seu principi prèviament. En tot cas això quasi mai no apareix a la història.)

(A sobre, escrivint això he recordat que Arquimedes no és una paraula esdrúixola, com en castellà, sinó plana. Tota la vida pronunciant-lo malament!)

Encarant el final

dimarts , 12/09/2017

Després de molts anys de feina estudiant el planeta Saturn i els seus satèl·lits, la sonda Cassini encara la última etapa de la missió. La caiguda controlada cap al planeta dels anells on quedarà destruïda (cremada, esclafada, fregida…) en entrar a les capes altes de l’atmosfera. Avui es farà la última correcció en la seva trajectòria i el divendres dia quinze la nau es perdrà definitivament.

El llegat de la Cassini, però, és aclaparador. Ha explorat el sistema d’anells de Saturn amb un nivell de detall inimaginable. Ha descobert nous satèl·lits, ha cartografiat Tità, ha sobrevolat els guèisers d’aigua d’Encèlad, ens ha mostrat les ondulacions que patien els anells al pas de la petita lluna Dafne, ha mostrat la curiosa formació hexagonal del pol nord de Saturn… I sobretot, ens ha ofert algunes de les imatges més belles del sistema solar.

La feina de la sonda Cassini marca un abans i un després en el que sabíem de Saturn, però també sobre el nostre sistema solar i sobre les expectatives de trobar-hi vida. Els mars d’hidrocarburs de Tità o l’oceà ocult sota el gel d’Encèlad són indrets a tenir molt en compte quan anem a buscar formes de vida alienígenes.

I això ha marcat el destí final de la Cassini. Es podia haver deixat en òrbita amb els sistemes apagats, però hi havia un risc, petit, però no nul, de que finalment acabés per caure sobre una d’aquestes llunes. El problema és que el grau d’esterilització de la sonda no està pensat per garantir una arribada a un planeta o satèl·lit sense contaminació per microbis. Això vol dir que si la Cassini caigués sobre, posem per cas, Tità, alguns dels microbis que hi porta podrien sobreviure en aquell indret i començar a colonitzar-lo. No sabem si hi ha microbis allà, però si n’hi ha, no volem portar el nostres per establir una competició i una possible extinció de les formes de vida de Tità.

D’altra banda, si no n’hi ha però un dia anem a buscar-ne, no volem descobrir microbis i quedar-nos amb el dubte de si són originaris d’allà o son els que vam portar amb la Cassini. De fet, si la bioquímica del que trobéssim fos similar a la dels organismes de la Terra, sospitaríem de contaminació portada per nosaltres, però millor evitar els dubtes.

Per això, la decisió ha sigut enviar la sonda cap a Saturn on quedarà destruïda. Mai no es pot dir, però fins on sabem, les probabilitats de vida al planeta Saturn són més que baixes. I amb la destrucció de la sonda, els microbis que poguessin quedar, seran destruïts. De manera que serà el final més segur possible.

Aquesta ultima maniobra l’han batejat amb el nom de “Cassini grand finale” i es pot anar seguint  a la web de la missió. Divendres tindrem un final espectacular per una de les missions més exitoses en la història de l’exploració del sistema solar.

 

L’huracà perfecte

divendres, 8/09/2017

“Irma”. Potser aquest serà el nou nom per recordar, junt amb el Katrina, l’Ivan o altres huracans recordats pel seu immens poder destructor. Però aquest Irma està trencant molts rècords. De moment és l’huracà més intens detectat sobre l’Atlàntic. N’hi ha hagut altres de més potents però això passava al Carib, on les aigües són més càlides i les condicions per desenvolupar-se son més favorables. Un huracà de força 5 generat tan aviat és extraordinari.

Encara més si tenim en compte que l’Irma està arribant a continuació del Harvey, un altre huracà que “només” va arribar a força 4. Els puristes insistiran en que no es pot dir que una determinada tempesta sigui conseqüència del canvi climàtic, però això ja comença a ser una mica irritant. Una de les conseqüències previstes per l’escalfament global és un augment en el nombre i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems. Just el que està passant. Pretendre que no es pot afirmar de manera concloent que hi ha relació és ganes d’agafar-se-la amb paper de fumar.

El motiu és simple. L’energia necessària per que es formin els huracans prové de la calor emmagatzemada a l’aigua de l’oceà. Cal molta aigua molt calenta (relativament parlant, es clar) per generar un huracà. La Mediterrània és massa petita i només pot emmagatzemar energia per generar les grans tempestes de finals d’estiu, que no es poca cosa però que no es pot comparar. Com més anem escalfant el planeta, més energia hi haurà disponible per generar mes huracans més potents.

Aquest any la temperatura resulta ser una mica més elevada que de normal però, més important, la capa d’aigua superficial que està més calenta és anormalment gruixuda. Al final són més calories disponibles per generar més i més intensos huracans. La potència de l’huracà, la velocitat dels vents, l’altura a la que pot arribar i la resta de paràmetres que el defineixen tenen unes limitacions imposades per les lleis de la física. Els huracans de nivell 5 són els que més s’hi acosten (per això no poden haver-hi huracans de nivell 6). En tot cas, l’Irma sembla que està apropant-se tant com és possible al màxim teòric que pot arribar un fenomen d’aquestes característiques. Allò de “la tempesta perfecta”, però en versió huracà.

D’altra banda, quan arriben a les costes apareixen altres problemes. Des de fa anys es va mesurant un lleuger augment en el nivell del mar. De moment encara és petit. Uns pocs centímetres, però que va creixent de manera continuada. Quan arriba un huracà, una de les característiques és una baixada de la pressió atmosfèrica. Això fa que l’aigua de la superfície del mar tingui tendència a pujar de nivell i acabi generant les inundacions que acompanyen aquests fenòmens. Si el nivell del mar ja és una mica més elevat, l’aigua ho té molt més fàcil per inundar el terreny. Podríem dir que són pocs centímetres, però pocs centímetres per tot un mar vol dir moltíssima més aigua disponible per inundar el terreny.

Ara només queda seguir el curs de l’Irma i creuar els dits tot esperant que les destrosses no siguin exagerades. De totes maneres, el problema seguirà. Hi haurà més Irmes, i cada vegada amb més freqüència.

Per acabar-ho d’enllestir, als Estats Units han triat un president que nega el problema i que posa al front de les institucions que haurien de trobar-hi solucions gent incompetent o negacionista. Bé, diuen que cada país té els governants que es mereix i cada civilització té els líders que li pertoquen. En el nostre cas sembla que estem trobant la manera de posar gent molt poc preparada en llocs de molta responsabilitat. Això no pot ser una bona idea, però és el que hi ha.

Vida i mort dels atols de corall

dijous, 7/09/2017

El nom de Charles Darwin va inexorablement lligat al de la Teoria de l’evolució, però això pot emmascarar algunes de les altres aportacions que aquest gran científic va fer a la ciència. Per exemple, és relativament poc conegut que Darwin va ser una autoritat mundial en cirrípedes, els organismes de la família dels percebes. De fet, quan va tornar del seu viatge al voltant del món al bord del Beagle, no es va posar a escriure l’”Origen de les espècies” sinó un tractat sobre cirrípedes.

I una altra de les seves aportacions va ser l’explicació de com es formaven els atols de corall. Aquelles illes en forma d’anell i que realment no estan formades per fenòmens geològics sinó pel creixement de milions de coralls que, en morir, deixen els seus esquelets calcaris per formar el terra de l’atol. Darwin en va veure molts quan ja anaven de tornada en el seu viatge de cinc anys al voltant del món. Aleshores ja estava captivat pels éssers vius, però la seva formació inicial en la geologia encara l’empenyia a fer-se preguntes sobre les formacions que veia al seu voltant. Era un naturalista en el sentit més ampli de la paraula.

La seva explicació, que avui encara es considera la bona, era que inicialment el que apareixia era una illa normal al mig de l’oceà. Les que va visitar eren volcàniques, de manera que la seva aparició estava lligada a erupcions i fenòmens semblants. Amb l’illa formada, al seu voltant podien començar a viure els coralls. Petits organismes d’aparença similar a plantes però que en realitat són animals vivint dins un esquelet calcàri. Només sobreviuen a una fondària molt limitada i no resisteixen estar exposats a la superfície, de manera que pots trobar coralls des de pocs pams per sota de la superfície fins uns quants metres de fondària.

Darwin va veure que hi havia tres tipus d’illes amb atols. Unes on els coralls estaven arran de costa, unes altres on els coralls formaven un escull que envoltava l’illa a certa distància, deixant una llacuna a l’interior i uns altres on només hi havia l’anell que constituïa l’atol, sense cap illa dins la llacuna interior. D’altra banda va veure que dins l’aigua hi havia una mena de fonaments fets de coralls a molta profunditat. Això era estrany ja que aquests organismes només viuen a ran de superfície.

La seva explicació va ser que després de formar-se l’illa, començava un lent procés d’enfonsament. El pes de l’illa feia que anés desapareixent lentament sota el mar. Amb els coralls que l’envoltaven passava el mateix, però com que són organismes vius, a mida que s’anava enfonsant, els coralls seguien creixent per dalt, de manera que l’anell es mantenia prop de la superfície. Amb el temps, l’illa original podia desaparèixer del tot i restar només l’anell de l’atol mantenint-se mentre els coralls seguissin creixent.

Avui, i gràcies a Google maps o aplicacions similars, es poden veure illes en els diferents estadis d’enfonsament i com l’atol que les envolta va esdevenint cada vegada més protagonista. Uns indrets fabulosos que ara han d’enfrontar un nou perill si l’escalfament global fa que el nivell augmenti més de pressa del que els coralls poden créixer. Si això passés, es perdrien uns dels indrets més fantàstics del planeta!

Arriba una tempesta

dimecres, 6/09/2017

Una tempesta és a punt de desencadenar-se sobre nostre. No, no parlo de les polítiques de per aquí ni de les geoestratègiques per la zona de Corea. Em refereixo a una tempesta solar. Fa dos dies al Sol hi va tenir lloc un fenomen anomenat “ejecció de massa coronal”. Una d’aquelles flamarades que es veuen als vídeos de la NASA, que inicialment resulten espectaculars però que quan te n’adones de l’escala del fenomen passen a ser directament aclaparadores.

En realitat es tracta d’una reordenació dels camps magnètics dels voltants d’una taca solar. Quan això passa, una part rellevant de matèria es veu impulsada cap enfora del Sol i surt disparada cap a l’espai exterior. Alguna vegada, com passa avui, resulta que la Terra es troba en el seu camí i aleshores poden arribar els problemes.

L’origen va ser una taca solar catalogada amb el número 2673. Com que la llum viatge molt de pressa, vuit minuts després que el fenomen tingués lloc ja es va poder observar des de la terra. En canvi, la matèria ejectada viatja molt més lentament. Entre 300 i 1000 quilòmetres per segon, de manera que no arriba fins avui. Essencialment són partícules ionitzades que podrien tenir algun efecte en sistemes elèctrics i en satèl·lits si la tempesta fos de magnitud molt més gran. En tot cas aquesta vegada sembla que no serà res que la magnetosfera del planeta no pugui aturar. La sort serà pels que estiguin de viatge per latituds altes. Potser gaudiran d’aurores boreals durant un parell de dies.

En realitat tampoc cal alarmar-se massa. Es tracta d’una flamarada de classe M, de les que n’hi ha amb una certa freqüència. De fet en van ser unes quantes de flamarades. Per això, quan es mira el flux de raigs X que arribaven a la terra es veuen diferents pics. En tot cas, per les que cal patir són les de classe X, deu vegades més potents que les de classe M. La que avui arriba estava catalogada inicialment com moderada tot i que ahir a la nit la van reclassificar com intensa.

Però fa gràcia mirar els gràfics dels satèl·lits detectors del flux de protons o de raigs X. Especialment quan te n’adones que les gràfiques estan fetes a escala logarítmica. Són la mena de dades que ens recorden que vivim al costat d’una estrella que, de vegades pot despertar-se de mal humor i muntar un bon merder.