Tricotiodistrofia

dimecres, 7/12/2016

Tot i que el cas de la nena amb tricotiodistrofia (o TTD) i del merder que ha organitzat el seu pare ha guanyat molt visibilitat, sembla que es passa per alt que la nena realment està afectada per una malaltia rara i que aquesta malaltia és ben curiosa i un bon exemple dels problemes que es tenen per entendre algunes patologies.

El nom sembla estrany, però té el seu sentit. “Trico” vol dir cabell, “tio” fa referencia al sofre, i “distròfia” vol dir mala alimentació. La malaltia es va reconèixer com a tal fa relativament poc.  Va ser l’any 1979 quan es va parlar per primera vegada d’ella. Naturalment abans ja s’havien descrit casos, però no s’havien identificat com a tals. La característica més fàcil d’identificar era la fragilitat dels cabells, que es va relacionar amb la falta d’un aminoàcid concret, la cisteïna. Aquest és un aminoàcid molt important en les proteïnes ja que fa unions entre diferents fibres proteiques gràcies a uns enllaços particulars que fan servir dos àtoms de sofre.

Per algun motiu, els pacients amb TTD tenen nivells anormalment baixos de sofre i tenen dificultats per fabricar proteïnes. Especialment les que son riques en cisteïnes, com ara les del cabell o les ungles, tot i que en realitat afecta a tots els nivells del desenvolupament.

Però tot plegat és més estrany. S’ha vist que hi ha diferents tipus de TTD i la principal divisió que es fa és entre la forma fotosensible i la no-fotosensible. En el primer cas, els malalts tenen molta sensibilitat als raigs UV de la llum solar i pateixen danys a la pell amb facilitat. Això, i algunes altres característiques de la malaltia recorda una altra patologia, la xerodèrmia pigmentada, que també està relacionada amb la gran sensibilitat als raigs UV. S’assemblen, però no són exactament iguals. Els pacients amb xerodèrmia tenen una probabilitat elevada de patir melanomes, mentre que els que tenen TTD sembla que no.

En els dos casos el motiu està en els gens. S’han identificat cinc mutacions que causen la TTD. Quatre afecten gens que estan implicades en els mecanismes de reparació del DNA, mentre que el gen danyat en la cinquena mutació encara no sabem quina és la seva funció normal. Això explica la sensibilitat als UV. Aquests són agents que danyen molt fàcilment el DNA. La majoria de nosaltres tenim un  cert nivell de resistència al dany ja que, quan aquest té lloc, disposem d’enzims que reparen el DNA. Els pacients amb TTD no tenen aquest avantatge.

Però tot plegat és un puzle del que encara ens falten peces. El dany en el mecanisme de reparació del DNA explica moltes de les conseqüències de la malaltia, però que hi té a veure amb els problemes amb el sofre i la falta de síntesi proteica? Sembla que també hi ha problemes en el mecanisme de transcripció. Això és el traslladar la informació del DNA al sistema per fabricar proteïnes. Com es correlaciona tot? Doncs encara no se sap.

L’organisme és una màquina molt complexa, amb molts sistemes redundants i un cert grau de marge per als errors, però quan alguna part clau del metabolisme no funciona, la resta de funcions queden alterades de mil maneres diferents. A més, moltes proteïnes no fan exclusivament una funció, de manera que les mutacions que les afecten tenen conseqüències que van més enllà de la funció principal.

De vegades es dona la impressió que coneixem gairebé tot del nostre cos. Hem seqüenciat el genoma, però hi ha molts gens que simplement ignorem per que serveixen. Entenem les vies metabòliques principals i bona part de les secundàries, però encara queden més nivells menors per explorar. El problema amb la TTD, igual que en totes les malalties minoritàries, és que hi ha pocs equips treballant-hi i el progrés és lent. De totes maneres, potser tampoc és tant lent com es podria pensar ja que molts descobriments fets en altres camps es poden aplicar a aquestes malalties. Cada dia en sabem una mica més. Per descomptat que els avenços mai no van prou de pressa per als malalts i les seves famílies, però tampoc és una situació d’estancament.

La malaltia rara i la credulitat de tots plegats

dilluns, 5/12/2016

Aquests dies s’ha parlat força del cas de la Nadia, la nena afectada per tricotiodistròfia, i sobretot per l’embolic del seu pare explicant una història inversemblant amb la que va convèncer un periodista que donés visibilitat al seu cas i aconseguir una quantitat important de diners en donacions per pagar la operació que calia fer-li a la Nadia. El detall és que, excepte el fet que la nena realment està malalta, la resta sembla que és tot inventat o potser algú s’ha aprofitat del pare per enganyar-lo i estafar-lo (un fet massa freqüent en malalties que no tenen tractament)

És molt irritant ja que hi ha moltes persones afectades per malalties rares, que normalment passen invisibles als medis de comunicació i que a la malaltia han d’afegir la incomprensió o el simple desconeixement de la majoria de la gent. Un cas com el que ara ha passat només fa que complicar més les coses als malalts ja que probablement ara hauran de lidiar amb la suspicàcia, també comprensible, que es generarà a partir d’aquest cas.

Ara es carregarà la indignació contra el pare que va orquestrar aquesta història i cal dir que qui s’ho va empassar i ho va publicar ja ha fet una nota demanant disculpes. Hauria d’haver revisat millor la informació abans de donar-la per bona, però el que em sembla més preocupant és que el periodista no se n’adonés d’entrada que tot plegat era molt, massa, estrany.

Segons explicava, el pare havia anat reunint amb feines i treballs un equip de metges experts en el tractament d’aquesta malaltia. Un d’ells l’havia trobat a l’Afganistan, on hi havia anat en plena guerra i l’havia localitzat en una cova. Allà el va convèncer i mig any després ja formava part de l’equip.

De veritat no li va semblar estrany haver de buscar un especialista en tricotiodistròfia en una cova d’Afganistan? No dic que sigui impossible, però molt sorprenent si que ho és. Sospito que a l’Afganistan, els metges s’especialitzen en altres tipus de patologies. Segur que també hi ha malalties rares, però en països amb sistemes de sanitat molt precaris, els esforços es dediquen a les malalties més freqüents.

D’altra banda, la descripció que en fa de la intervenció també era sorprenent. Deia que li feien tres forats a la nuca i, en una operació de tretze hores, li feien un reset al cervell. Aleshores ha de tornar a aprendre que són els seus pares, aprendre a caminar, a llegir, a parlar… El motiu es que és una malaltia genètica amb la que el cervell no fa matèria gris, ni blanca ni groga…

A veure. És veritat que és una malaltia genètica. Però si el cervell no fes matèria banca ni gris, la nena seria morta fa temps. En realitat es pot manifestar de moltes maneres diferents i hi ha descrites diferents formes de tricotiodistròfia que depenen del gen que estigui mutat. No n’hi ha només un que la causi sinó uns quants. Són gens implicats en un procés anomenat “Reparació per excisió de nucleòtid” que bàsicament és un dels sistemes de reparació del DNA. És difícil entendre com una intervenció que resetegi el cervell millora un problema que tenen totes les cèl·lules del cos per reparar el DNA.

Potser això sigui una mica complex, tot i que cercant per internet es troba la informació amb facilitat ja que la malaltia és rara, però no tan desconeguda. Algunes coses es coneixen i hi ha una certa quantitat de bibliografia. En tot cas, comentant-ho amb algun metge entès en el camp de seguida hauria vist que la història tenia molts punts poc clars. De fet sospito que comentar-ho amb qualsevol metge o científic, ni que no fos expert en el camp, ja hauria donat alguna senyal d’alarma.

El problema és que en qüestions de ciència o de salut hi ha una fabulosa tendència a empassar-se qualsevol història, probablement per un monumental oblit dels conceptes científics més simples. De vegades ens exclamem (jo ho faig molt) de l’avenç de les pseudociències i de la facilitat amb que s’estafa a la gent oferint cures impossibles, tractaments absurds i teràpies enganyoses. Però com pot ser d’altra manera si la norma és no aturar-se ni un moment a pensar el que ens estan dient i comparar-ho amb el que hauríem de saber sobre cèl·lules, gens o malalties? Si periodistes seriosos s’empassen que hi ha metges a les coves d’Afganistan que poden aplicar teràpies gèniques en intervencions fetes per la nuca resetegant un cervell… tenim, com a societat, un bon problema de credulitat infinita.

Selecció de la intolerància

divendres, 2/12/2016

El Banc d’Anglaterra s’ha trobat amb un problema amb els nous bitllets de cinc lliures. S’ha sabut que en la composició de la pasta que fan servir per fabricar-los hi ha restes de sèu, un derivat de greix animal i és veu que això és inacceptable per vegans, vegetarians, hindús, sikhs, jains i altres grups. Ja ha començat la recollida de signatures per canviar-los. Suposo que també s’haurà de fer amb un material que no inclogui transgènics, amb materials reciclables, lliures de gluten, sense restes de cacauets i que sigui considerat halal i kosher. I fins i així, no tinc cap dubte que hi hauria algun grup que trobaria motius per considerar-los inacceptables.

Tot plegat és un exemple del que han anomenat “la dictadura de les minories”. No estic massa segur que el nom sigui ben triat, però la idea és senzilla. Si hi ha una minoria prou intransigent, les seves opinions acaben imposant-se a tota la societat. Això en ocasions és dolent, en altres és preferible i en molts cassos és irrellevant. Però és interessant entendre el mecanisme. No deixa de ser una mena d’evolució, encara que no de les espècies ni de les idees individuals sinó dels comportaments culturals.

Imaginem que soc un fabricant de menjar. Si intento arribar al màxim de clients he d’evitar oferir un producte que algun grup es negui a consumir. Si el meu menjar no està preparat amb el ritual halal (o kosher o el reclamat per la religió o la ideologia que vulgueu) em quedaré sense aquell grup de clients. D’altra banda, com que la resta de població no te problemes en menjar halal, una bona estratègia és fer tot el menjar halal (o kosher o el que sigui) i així tothom el podrà consumir. I ves per on, les restriccions triades per un grup minoritari s’acaben aplicant a tothom.

El mateix passa amb els transgènics. S’ha imposat la percepció que son dolents, de manera que la major part del menjar que ens arriba anuncia que és lliure de transgènics. Si analitzem els productes notarem que es van imposant idees que defensava una minoria molt decidida i fa que la resta acabem trobant només els productes que a ells els fan feliços. Només en els casos en que la opció de la minoria sigui massa cara es mantenen les dues línies.

Tots els excessos son dolents i moltes vegades és difícil saber si és una cosa bona o no tant. Potser arribarà el moment en que només trobarem menjar sense gluten. Una cosa fantàstica pels celíacs, però potser no tant pels que no ho som. Diguin el que diguin les modes, el gluten és un bon aliment per la majoria de la població. Però tenir els dos productes a la venda és car ja que calen dues línies de distribució separades. Això seria el millor per als consumidors, però surt més a compte que tot sigui sense.

I no passa només amb el menjar. En el cas dels idiomes, si en una societat bilingüe hi ha una minoria que es nega a fer-ne servir un dels dos, la tendència és que aquell es vagi imposant ja que la majoria, més tolerant, farà servir el que reclama la minoria inamovible. Tot plegat constitueix un sistema de selecció curiós, diferent de la selecció natural, ja que no es tria el més eficient, el més beneficiós, el més pràctic o l’acceptat per la majoria. Només el que és defensat de manera més radical.

És empipador, perquè si hi penses gaire pots acabar arribant a la conclusió que ser tolerant és un mal sistema. Però això seria una simplificació excessiva. Com en tot, els excessos s’han d’evitar. Segurament el que cal ser és intolerant amb la intolerància. I potser això és un argument circular o contradictori, però s’entén molt bé.

Tallar el cordó umbilical

dijous, 1/12/2016

Una característica que revela que som mamífers és el melic, la cicatriu que deixa el cordó umbilical al caure passats uns pocs dies després del naixement. El cordó umbilical és d’aquelles estructures anatòmiques que si ho penses no saps si és del cos del nadó, de la mare o de cap dels dos. A més, la percepció que n’acostumem a tenir és força limitada. Normalment l’associem a les escenes de les pel·lícules on, després d’un part inesperat, algú fa un parell de nusos amb els cordons de les sabates, passa una mica de flama per unes tisores i el talla abans de donar el nadó a la mare i que comenci la música de felicitat.

Potser per això em vaig endur una sorpresa el dia que va néixer la meva filla, quan la llevadora em va mirar amb complicitat i em va allargar les tisores, preguntant-me si em feia gràcia tallar el cordó. Per descomptat que vaig fer-ho i, primera sorpresa, vaig descobrir que és dur. Condemnadament dur. Tallar-lo costa molt! O potser és que anava amb por i no m’ho esperava, però  n’hi ha prou de reflexionar una mica per entendre que un teixit que protegeix els vasos sanguinis que alimenten al nadó ha de ser més que resistent.

Per dins el cordó hi ha dues artèries i una vena, provinents de la placenta i que circulen en espiral en un tub que fa prop de mig metre de longitud. Tots tres estan dins una càpsula de teixit muscular, que és el que li dóna la resistència que em va sorprendre, i una capa més gelatinosa per sobre.

Des del punt de vista evolutiu és una molt bona solució. Fins aleshores, la majoria d’animals es limitaven a dipositar una pila de nutrients dins un ou i amb ells l’embrió havia d’anar fent fins al moment de l’eclosió. No està malament, però limita molt les capacitats de l’organisme ja que la quantitat de nutrients que pots posar dins un ou és limitada. En canvi, els mamífers han desenvolupat un sistema on els nutrients es van prenent directament del cos de la mare per anar alimentant la cria. Així ja no hi ha limitació en el volum de les reserves ja que tota la mare és la reserva. Per les mares és una pressió metabòlica brutal, però l’evolució sembla més interessada a posar esforços per garantir el futur de les cries que no pas el de les mare.

Una curiositat és que la sang de la vena umbilical és la que porta oxigen, mentre que la de les artèries umbilicals és la sang rica en CO2. Just al revés del que estem acostumats. A més, el sistema circulatori del fetus és diferent del del nadó. El motiu és que no cal que passi gaire sang pels pulmons ja que abans del part no funcionen captant oxigen.

La sang arriba oxigenada per la vena umbilical, que s’uneix a la vena cava, la que puja cap al cor. Allà entra a una aurícula, però enlloc de baixar cap al ventricle, n’hi ha molta que passa a l’altre aurícula per un forat que les uneix. La idea és que aquella sang oxigenada vagi al cervell. No tindria sentit que anés als pulmons ja que allà no hi ha oxigen per captar. Després baixa per l’arteria aorta i fa la resta de camí pel torrent circulatori fins que quan passa per les artèries ilíaques, les de les cames, troba la connexió amb les artèries umbilicals i torna cap a la placenta.

Això vol dir que al moment de néixer, a més de començar a respirar, cal refer el funcionament del sistema circulatori. Els forats que connecten les aurícules i algun altre que hi ha al cos del fetus han de tancar-se i la sang ha de començar a passar pels pulmons per oxigenar-se. I no hi ha gaire estona per fer-ho! Realment el moment de néixer és un dels més complicats de tota la vida.

l’ull de l’astronauta

dimecres, 30/11/2016

Anar a l’espai ha de ser una passada, però també comporta un seguit d’incomoditats. El mareig, la pèrdua de massa òssia, el menjar deshidratat, la sensació de notar els budells flotant dins la cavitat abdominal i els curiosos lavabos que fan servir. Però un altre problema menys esmentat són les alteracions en la visió. La majoria d’astronautes experimenten una pèrdua significativa de la visió que pot arribar a ser un problema en missions llargues i que no sembla recuperar-se fàcilment al tornar a Terra.

En les anàlisis posteriors es veia que tenien la part de la retina lleugerament deformada i el nervi òptic inflamat. Era el que s’anomena “deficiència visual per augment de la pressió intracranial” i el motiu semblava ser la redistribució dels líquids corporals deguda a la ingravidesa. Sense gravetat, l’aigua del cos ja no té tendència a caure i s’acumula més del compte a la part superior del cos. Això genera pressió dins el crani. Una pressió que empeny els glòbuls oculars cap enfora i deforma la part de dins, on hi ha la retina. Per rectificar-ho es van dissenyar uns pantalons que generen pressió negativa per tal de redistribuir els fluids i fer que tornin cap a les cames, però no acabaven de rutllar.

I ara sembla que han vist que potser la idea inicial era massa senzilla i el tema era més complicat. Al cos no només hi ha sang i limfa, que serien els fluids que més es redistribuïen. També hi ha el líquid cefaloraquidi. I això ja és un tema més delicat.

Per algun motiu, sembla que durant l’estada a l’espai augmenta el volum de líquid cefaloraquidi, de manera que també augmenta la pressió intracranial i els ulls en surten rebent. I aquest es un problema encara més difícil de controlar. Al menys fins que no s’estableixi com passa. No es qüestió d’anar fent una trepanació al crani dels astronautes per alliberar pressió.

En tot cas, és un nou recordatori de la complexitat de viure a l’espai i de les dificultats a les que hauran de fer front els astronautes que es plantegin fer viatges realment llargs. Moltes vegades es parla del viatge espacial com una versió incòmoda de Star Trek, però la realitat és que l’espai és un indret incòmode, perillós i gens saludable.

Mirant la glucosa

dimarts , 29/11/2016

Una cosa bona de la ciència és que va oferint millores que canvien la vida a les persones. Pot passar més o menys temps, però al final els avenços científics són aprofitats pels enginyers i transformats en coses útils de veritat. Aquesta és la història de gairebé tot el que ens envolta, però no deixa de sorprendre la manera com es van trobant respostes enginyoses a problemes aparentment complicats.

Una d’aquestes solucions que m’ha semblat brillant és una resposta al problema dels diabètics per anar controlant el nivell de sucre. Si el tractament és amb insulina, cal administrar-la quan la glucosa en sang augmenta més enllà del normal, de manera que cal anar fent anàlisis freqüents. Per això hi ha sistemes més o menys senzills que amb una petita punxada i una gota de sang del dit poden mesurar el nivell de glucèmia de manera senzilla. El problema és que la mesura és la d’aquell moment i no saps com estarà una hora més tard.

No és irrellevant ja que, malgrat que la insulina va representar un abans i un després en el tractament de la diabetis, el que el cos necessita és un control molt fi dels nivells de sucre de manera que no hi hagi grans oscil·lacions. És a dir que el que cal és un sistema que permeti fer el seguiment del nivell de sucre en temps real. I una de les solucions en les que es treballa es basa en fer servir… lentilles.

La gràcia és que els nivells de sucre de la sang es relacionen amb la concentració de sucre a les llàgrimes. No és el mateix valor, però hi estan relacionats. Doncs en el que es treballa és en lentilles que tenen acoblats microsensors de glucosa que van detectant els nivells de manera constant. La idea és acoblar els detectors amb sistemes que canvien el color de la lentilla, de manera que si la glucèmia comença a augmentar més enllà d’un determinat nivell, la lentilla canvia de color i la persona sap que justament en aquell moment cal fer alguna cosa per tornar als nivells normals.

Fa temps que treballen en diferents prototips i ignoro en quin punt exacte de desenvolupament està cada un d’ells, però és la idea el que trobo brillant. Un sistema que no requereix punxades, que fa mesures constants i que avisa de manera immediata dels canvis. I a sobre, senzill de posar. Per descomptat ha calgut desenvolupar temes de òptica, nous materials, nanotecnologia, bioquímica, fisiologia i ergonomia, però si al final funcionen, haurà valgut la pena.

Morts sospitoses? O són les que toca?

dilluns, 28/11/2016

Un efecte ben conegut de la ment humana és la incapacitat per analitzar les coses de manera objectiva i la tendència a fixar-nos en allò que ens interessa o que ens crida l’atenció. Un biaix que els promotors de les loteries exploten amb èxit. Sempre ens estan recordant aquella persona a la que li ha tocat i passem per alt els milers que hi ha perdut diners. La resta es passa per alt i acabes amb la percepció que les probabilitats de guanyar són més elevades del que un simple càlcul indica.

Això també permet entendre moltes teories de la conspiració. Si agafes els fets que t’interessa i passes per alt la resta, pots construir qualsevol teoria que fins i tot sembla coherent. Això, unit  a l’irresistible atracció pels misteris i pel plaer de sentir-se en possessió d’un secret fa tremendament atractives aquestes conspiranoïes.

La que ara està guanyant una certa rellevància és la del “misteriós” nombre de morts relacionats amb els casos de corrupció, especialment el cas Gürtel. La mort de Rita Barberà només ha fet que alimentar aquesta percepció. Però es que no deixa de ser sorprenent que vuit persones implicades en casos de corrupció hagin passat a formar part d’una inquietant llista negra de morts per accident o suïcidi. Després de tot, els morts no poden testificar o la seva desaparició fa que els judicis vagin acumulant aplaçaments. Tot sembla encaixar en que, potser “algú” els està fent desaparèixer. Música per les oïdes dels amants de les conspiracions.

Però realment hi ha tants morts? Dit d’altra manera, quantes morts hauríem d’esperar en condicions normals?

He vist que a Espanya moren unes 1100 persones cada dia. Unes quatre-centes mil persones per any. Podem considerar que el cas Gürtel va començar a prendre volada l’any 2010, de manera que parlem de set anys. Hi ha altres casos i les dates son discutibles, però no cal filar massa prim. Es a dir que a Espanya han mort dos milions vuit-centes mil persones des que va començar. Quina és la probabilitat que vuit persones implicades en el cas estiguin dins d’aquest grup?

Doncs si en set anys una de cada catorze persones que hi havia vives s’ha mort, només cal mirar quants implicats o relacionats amb el cas s’han mort en aquest temps. Per desgràcia no es parla només dels investigats sinó també de jutges, inspectors i altres, de manera que fa de mal dir el nombre, però considerant que les xifres de la corrupció són qualsevol cosa menys petites, sospito que vuit morts no és una xifra exagerada.

D’altra banda, aquestes dades resulten una mica enganyoses ja que les morts no es reparteixen per igual a totes les franges d’edat. La majoria passen a partir dels setanta anys. I potser aquí està la clau. No totes, però la majoria de persones mortes de la llista entrarien dins d’aquesta franja, de manera que segurament no té gaire d’especial que es vagin morint. Parlem d’una llista molt gran que inclou persones que, en general no són joves. Ja no cal dir si fumen, beuen i porten una vida estressant.

De totes maneres, mai se sap. Potser alguna organització criminal faci aquest mateix raonament i pensi que les estadístiques poden ajudar a emmascarar un nombre anormalment elevat de desaparicions…

(Veieu com n’és de fàcil sembrar el dubte en el cas de les conspiracions?)

 

La vella escola

divendres, 25/11/2016

En poc temps he topat amb un parell d’articles que anaven directament en contra de la tendència habitual ja que defensaven una manera de fer molt criticada, denostada i culpabilitzada de tots els mals. Eren articles en defensa de les classes magistrals. Les velles, avorrides, inútils i aclaparadores classes on el mestre explica la lliçó i els alumnes callen i escolten. Teòricament això fa que els alumnes esdevinguin subjectes passius, que no s’interessin pel que es dóna a classe i que el seu rendiment no estigui personalitzat i per tant no puguin treure tot el seu potencial.

És veritat que tinc records molt vius de classes extremadament avorrides que posaven a prova la meva capacitat d’atenció. De fet, sovint acabava desconnectant i sense parar gens d’atenció al que explicava el mestre. Però també en recordo altres en les que el mestre captava la nostra atenció i absorbíem el que ens explicava com si fóssim esponges. La diferència era tan gran que, a la meva memòria els mals professors els recordo donant classe en dies plujosos mentre que els bons estan ben il·luminats per la llum provinent de les finestres. El detall és que el fet que la classe fos bona o no era del tot depenent del professor i no la metodologia o l’estratègia pedagògica com es fes la classe.

Hi ha temes que m’han acompanyat des que tinc memòria i que sembla que mai han deixat d’estar estancades. El conflicte entre israelians i palestins, les crides a la unitat de les esquerres i la reforma educativa. Sembla que cada dos anys cal inventar un nou sistema per ensenyar als nens. I confesso que cada vegada els entenc menys. Un argument que em sobta és el que he sentit al telenotícies: “Si un nen té aptituds per ser ballarí, fer-lo estudiar matemàtiques es malbaratar el seu potencial”. Segons això, el que cal fer és identificar per que serveix cada nano i recolzar-lo en el seu camí.

Sona bé, però confesso que m‘ha semblat un disbarat, perquè un ballarí que no sap matemàtiques és un pobre ignorant. Igual que un científic que no sap diferenciar el gòtic del romànic, un poeta que ignora que és un transgènic, un metge que desconeix la història de Roma o un informàtic que no sap filosofia. No parlo de ser un expert. Si realment ets bo en alguna cosa probablement ja acabaràs sent expert en el teu camp, però has de saber-ne una mica de tots els altres. I per saber-ne, acostuma a anar molt bé que algú que en sàpiga t’ho expliqui amb calma, dedicant-hi temps encadenant els conceptes a un ritme que et permeti seguir-ho. Just el que no fa un Power point, per exemple.

S’ha dit que l’èxit de les xerrades TED és que han agafat el millor de les classes magistrals. De fet, és el que són. Ara que es van descobrint les virtuts del slow food, slow travel i slow live, potser toca repescar l’ensenyament pausat dels vells temps. Tampoc hem sortit tant malament els de la vella escola. Si més no, vàrem aprendre a escoltar i a mantenir l’atenció més de deu minuts i de cent quaranta caràcters, a valorar l’aprenentatge en camps diversos i a escoltar amb calma.

No hi entenc gens de pedagogia, però no puc evitar la sensació que no parem de buscar nous mètodes d’ensenyament sense fer gaire cas als mestres. Un bon mestre ensenyarà bé sigui quin sigui el sistema educatiu. I un mal mestre serà un desastre malgrat cap nova tècnica pedagògica.

Res tu. Deu ser que em vaig fent gran…

Gel àrtic. Ens acostem al punt de no-retorn?

dijous, 24/11/2016

L’atzar ha volgut que la victòria de Donald Trump coincidís en un dels anys més anòmals pel que fa al comportament del clima, el gel i les temperatures a l’Àrtic. Ja és inquietant que arribi al poder algú que sembla (o decideix) ignorar el que li està passant al planeta justament quan els avisos es van fent més i més intensos. Aquests dies ha passat una mica desapercebuda la notícia de les temperatures inusualment elevades a l’Àrtic. Potser és que, per repetitives, les coses acaben deixant de cridar l’atenció, però que durant l’arribada de l’hivern àrtic, la temperatura estigui vint graus (sí, sí, vint graus) per sobre del que és habitual ens hauria d’amoïnar.

Previsiblement aviat es recuperaran valors més normals, però aquesta alteració ens diu que els canvis que es preveien ja comencen a passar. Corrents d’aire que deixen de circular per on toca i que no refreden les zones habituals. Borrasques o anticiclons que no es formen exactament on acostumen i que modifiquen la circulació de l’aire i de retruc, les temperatures de l’atmosfera i del mar.

Una de les conseqüències més visibles és l’extensió de la superfície coberta per gel. Durant l’estiu aquesta àrea disminueix, però a mida que avancem cap a l’hivern, amb menys hores de sol i menors temperatures la capa de gel torna a guanyar terreny. Les dades indiquen que la recuperació hivernal és menor cada any, però aquest 2016 està resultant especialment lenta. Sembla que l’Àrtic no té pressa per tornar-se a gelar i això afecta molt la quantitat de gel total del planeta.

Aquests fenòmens no passen de manera aïllada. Al contrari! Cada modificació en els paràmetres d’un afecta la resta. Que els corrents d’aire es modifiquin fa que les temperatures de l’Àrtic siguin més elevades. Això fa que la superfície de gel sigui menor. El gel (blanc) reflecteix la llum del Sol mentre que l’aigua (fosca) la capta, de manera que el refredament causat per la superfície blanca és menor. El planeta absorbeix més energia i s’escalfa una mica més, de manera que els corrents es modifiquen encara més…

Aquest any ha tingut lloc el fenomen de “el Niño” i probablement està relacionat amb moltes de les anomalies registrades. Pot semblar un fet inusual que ho justifica, però això és irrellevant a llarg termini ja que cada anomalia dificulta més la recuperació posterior. Hi ha qui s’entreté a mirar els gràfics de manera que sembli que la cosa va millor o insistint en que canvis n’hi h a hagut sempre. Bé, extincions també i no per això ens hauríem de relaxar quan ens toqui. Especialment si nosaltres en som els causants. Estem en un espiral en el que cada any ens apropem més al punt de no-retorn i ens comportem com la orquestra del Titànic, tocant música mentre la nau s’enfonsa.

Proves nuclears i cartílags desgastats

dimecres, 23/11/2016

La tècnica del carboni-14 és coneguda perquè ens permet mesurar l’antiguitat de mostres biològiques. La idea resumida és que el carboni que forma part del CO2 atmosfèric és sobretot carboni-12, però hi ha una petitíssima part de carboni-14 radioactiu. Com que aquest CO2 és el que capten les plantes i que al final acaba formant part de les estructures biològiques, les proporcions entre carboni-12 i carboni-14 dels éssers vius és la mateixa que la que hi ha a l’atmosfera. Això comença a canviar al moment de la mort. En deixar d’incorporar nou carboni, el radioactiu es va desintegrant lentament, de manera que la proporció entre un i altre es va modificant . Com que sabem a quin ritme es modifica, mesurant les proporcions dels dos tipus de carboni podem estimar la edat en que va viure aquell organisme.

La clau de la tècnica és que la proporció de carboni-14 atmosfèric no es modifiqui. Tenim motius per pensar que no hi ha hagut canvis importants en els últims milions d’anys… fins al 1950. A partir d’aquella data, els humans vam començar a fer assaigs d’explosions nuclears que van alliberar quantitats importants de carboni-14 a l’atmosfera. Això va modificar les proporcions durant uns quants anys i la diferència es pot detectar en mesurar coses d’abans i de després de la dècada dels 50. Per algunes coses és una llauna, però en algun cas l’hi hem sabut treure partit.

Un problema de salut que cal afrontar moltes vegades és la regeneració del cartílag. Persones que pateixen malalties reumàtiques o esportistes que han castigat molt les articulacions pateixen les conseqüències de la pèrdua o el desgast del cartílag. Es busquen medicaments que permetin regenerar-lo, s’aconsellen dietes riques en ves a saber quins components o es fan exercicis i períodes de descans per donar temps a regenerar-lo, però els resultats acostumen a ser més que modestos. No és estrany ja que es tracta d’un teixit molt poc irrigat. Si no hi arriba la sang tampoc ho fan els nutrients ni l’oxigen i el seu metabolisme és molt limitat. De fet, no estava gens clara la velocitat de reparació del cartílag, però aprofitant les explosions nuclears del temps de la guerra freda i combinant-les amb una mica d’enginy, s’ha pogut mesurar.

Hi ha estructures del nostre cos que no es regeneren. Per exemple, el cristal·lí. El teixit que teníem de petits és el mateix que tenim actualment, de manera que és millor cuidar-lo. La gràcia és que si mesurem la quantitat de carboni-14 del cristal·lí trobarem nivells diferents en algú nascut durant els anys 50 que no pas si va néixer abans o molt després. En un cas mostrarà les proporcions corresponents a l’augment degut a les proves nuclears i en la resta això no hi serà. A més, és una diferència que no es troba a la pell o al teixit muscular ja que es van renovant i la proporció de carboni-14 acaba sent la que hi ha actualment a l’atmosfera.

Doncs el que han fet va ser mesurar els nivells de carboni 14 en el cartílag del genoll de persones de diferents edats, algunes de sanes i altres que patien osteoartritis. La idea era veure a quin ritme s’anava perdent la “marca” de les explosions nuclears dels anys 50 per saber com de ràpidament s’anava substituint el cartílag vell per un de nou. I el resultat ha sigut decebedor tant per malalts com per esportistes amb les articulacions molt desgastades. Tant se val si estan sans o malalts, les persones que van néixer als anys 50 i 60 encara tenen nivells anormals de carboni-14 al cartílag. Ras i curt: el cartílag no es regenera. Tenim el que es forma mentre creixem i després ja gairebé no en fem de nou. Les dietes i els fàrmacs provats no fan pràcticament res.

Haurem de seguir buscant la manera de refer el que es perd per desgast. No serà una tasca fàcil, però mentrestant val la pena anar cuidant-lo. Kilian Jornet i imitadors diversos, aneu amb compte amb el desgast dels genolls!

Però més enllà d’això, no direu que no és una bona mostra d’enginy aprofitar les proves nuclears de la guerra freda per mesurar la velocitat de regeneració del cartílag! La paciència és la mare de la ciència…, però l’enginy també!