El metà de la porta de l’infern

dilluns, 18/11/2019

L’any 1971, uns enginyers soviètics estaven explorant unes potencials reserves de petroli en una zona propera al petit poble de Darvaza (o Derweze), al desert del Karakum, a Turkmenistan. Sobtadament, el terra es va obrir i les instal·lacions i els equips que estaven muntant es van enfonsar en un pou de més de vint metres de fondària. Sense saber-ho s’havien situat just a sobre d’una bossa de gas que havia format una cavitat subterrània que no havia resistit el pes de la maquinària.

Sembla que no van haver-hi víctimes, però aviat van començar a morir animals que es ficaven per dins el cràter, de més de seixanta metres de diàmetre, ja que el gas metà s’escolava entre la roca porosa i desplaçava l’aire de l’interior. Allò era perillós, ja que no deixava de ser una cavitat plena de gas, de manera que cap als vuitanta els enginyers van decidir gastar-lo simplement prenent-li foc. Calculaven que en unes poques setmanes s’hauria exhaurit i el perill desapareixeria.

Va ser un petit error de càlcul. Avui, gairebé quaranta anys més tard, el cràter segueix cremant. Ara ja és una atracció turística coneguda com “la porta a l’infern”. Una mica exagerat si tenim en compte que coneixem com es va formar i quin procés hi actua, però les imatges del cràter en flames són prou espectaculars com per entendre els superlatius.

Que el gas de sota terra es vagi filtrant i arribi fins la superfície passa de vegades. El que agrada als enginyers és que quedi retingut per alguna capa de terreny impermeable, de manera que es generi una bossa on s’acumuli fins que ells arriben a recollir-lo. Però en algunes ocasions no hi ha capa que el retingui i es va perdent per la superfície. El cas del crater de foc de Darvaza ens pot semblar impressionant, però queda en una mera anècdota si el comparem amb el foc etern de la zona de Baba Gurgur, proper a la ciutat iraquiana de Kirkuk. Aquest és visualment menys espectacular, però es creu que porta més de quatre mil anys cremant.

De nou trobem el mateix procés. El metà (hi ha altres gasos, però el metà és el principal) és més lleuger que el petroli i flueix millor per entre les porositats de les roques, de manera que acaba per sortir en alguns indrets. Una guspira en algun moment i ja tenim un forn de durada històrica posat en marxa.

“Intenta S.C.E. en Aux”

divendres, 15/11/2019

Ahir va fer cinquanta anys de l’enlairament de l’Apol·lo 12. I he repescat un post que vaig escriure fa molt temps sobre una de les anècdotes més curioses d’aquella missió en concret.

En la conquesta de l’espai hi ha algunes frases molt famoses. La de Neil Amstrong quan va trepitjar la Lluna “Un pas petit per l’home, però un gran pas per la humanitat”, o la de l’Apol·lo 13 “Houston, tenim un problema”. Però n’hi ha una altra de molt recordada pels amants de l’astronàutica degut a les circumstàncies en les que es va pronunciar. La frase és: “Intenta S.C.E. en Aux”.

En les missions espacials sempre estem pendents dels astronautes, del coet, del llançament, però rarament pensem en els de control de missió. Aquells paios amb camisa blanca rere els taulells que, de fet, són els que controlen que tot vagi com ha d’anar. La seva feina ha de ser extremadament estressant, ja que de vegades hi ha imprevists i a ells els toca donar les directrius del que cal fer. A més, ho han de fer de pressa i sense errors.

Doncs una situació ben difícil va tenir lloc just després del llançament de l’Apol·lo 12. Era la segona missió a la Lluna i, per tant, no hi havia tanta tensió com en l’anterior, el mític Apol·lo 11. Però poc abans del llançament hi va haver una tempesta i un llamp va impactar en el coet Saturn V. Posteriorment es va comprovar que la descàrrega va afectar alguns sistemes elèctrics, però en els moments finals del compte enrere no es va notar res estrany.

El problema va començar uns segons després de la ignició quan, de cop, tots els ordinadors van embogir. No hi havia dades de telemetria, ni de velocitat, ni de direcció…, no hi havia dades de res. I a la cabina de vol, els astronautes informaven que totes les llums del taulell de control estaven encenent-se sense ordre ni concert. Simplement els ordinadors no anaven i havien perdut totalment el control de la nau!

Durant uns segons es va donar per fet que caldria avortar la missió. Això volia dir fer saltar la càpsula on hi havia els astronautes i fer esclatar el coet!  Però quan tots esperaven la fatídica ordre, en John Aaron, responsable de EECOM, això és el d’Electricitat, Ambient i Consumibles, va dir “Intenta S.C.E. en Aux”.

El cas és que ningú a la sala tenia ni la més remota idea del que era l’interruptor S.C.E. És un diàleg divertit, perquè més o menys va ser: “QUE?” L’Aaron va repetir “S.C.E. en Aux”. El Cap de control va insistir: “Torna-ho a dir, S.C.E. en off?” I l’Aaron com si res: “Aux” i desprès va especificar “Aux, Vol Auxiliar” De manera que van avisar a CAPCOM (l’encarregat de les comunicacions amb la nau): “S.C.E. en Aux”. I la resposta de nou va ser: “Que dimonis és això?”

Ningú, tret de l’Aaron coneixia que era allò de S.C.E., però en aquestes situacions és important mantenir la calma i transmetre confiança, de manera que van transmetre: “Apol·lo 12, Houston. Intenteu S.C.E. a Auxiliar. Fora.”

Aquí van tornar els problemes. L’astronauta va dir dubtant “NCE a auxiliar?”. I Houston va haver de corregir “S.C.E., S.C.E. a auxiliar”. La preocupació que tenien a Houston era que potser els astronautes ni tan sols sabien on era l’interruptor. El cas és que un d’ells el va trobar i el va posar (finalment) en Aux. Aleshores els sistemes informàtics es van restablir i la missió va poder seguir!

Tot plegat no va durar ni trenta segons. I si escolteu les gravacions de la NASA, sembla que no passi res. Parlen en un to tranquil, com si tot estigués sota control. Però no ho estava gens ni mica. I és que tenir tres astronautes dins un coet fora de control i a punt de fer-lo esclatar ha de ser un malson per un controlador.

Tot va ser gràcies al fet que en John Aaron va recordar que un any abans, durant unes simulacions, va tenir curiositat per conèixer el sistema S.C.E. (Signal Condition Equipment) i va veure que quan aquest no funcionava correctament els ordinadors es tornaven bojos (just el que els estava passant aleshores) cosa que es podia arreglar passant al mode auxiliar.

Curiositat, memòria i sang freda. Segur que era un controlador excel·lent.

Acords sobre el clima i el “codi pirata”

dijous, 14/11/2019

En pocs dies tindrà lloc la XXV Conferència sobre el Canvi Climàtic (COP25) que havia de fer-se a Xile, però que al final es farà a Madrid. Si n’heu sentit a parlar, potser sigui perquè ara mateix la Greta Tumberg està navegant en un catamarà per tornar d’Amèrica fins a Europa i poder assistir a la Conferència.

Això de les cimeres sobre el canvi climàtic ja té una certa història. Fa vint-i-cinc anys que se’n fan, de manera que ja fa prou temps que les Nacions Unides li van veure les orelles al llop. Cada vegada s’ha centrat en temes diferents, però alguns han sigut especialment recordats. Destaquen la cimera de Rio, que l’any 1992 va donar el primer avís seriós de veritat sobre el problema del canvi climàtic i la necessitat de controlar els nivells de CO2 que alliberem a l’atmosfera.

En aquell moment, la concentració de CO2 estava al voltant de les 350 parts per milió (ppm). És a dir, que ja feia uns quants anys que havíem passat la barrera de les 300 ppm. Un límit infranquejat en els darrers vuit-cents mil anys.

D’aquella cimera en va sortir l’embrió del que anys després seria el protocol de Kyoto, que es va aprovar l’any 1997 però que no va entrar en vigor fins al 2005. Els països signants es comprometien a reduir les seves emissions de CO2 un 5,2% de mitjana.

Anys després es va signar l’Acord de París, que estableix mesures per controlar les emissions de gasos amb efecte hivernacle amb idea de limitar l’escalfament del planeta a dos graus. Els científics (i de fet, gairebé tothom) indiquen que dos graus és massa i que per anar bé haurien de ser un grau i mig si volem evitar problemes grossos, però al final es va quedar en dos graus.

Fantàstic. Segurament en els propers anys seguirem fent reunions i signant documents i acords… però mirem-nos les dades de com han anat les coses. Aquí baix hi ha la gràfica dels nivells de CO2 a l’atmosfera mesurats a l’observatori de Hawaii. Hi he marcat amb unes fletxes els anys en els que van tenir lloc les cimeres de Rio, el protocol de Kyoto i l’Acord de París.

Sou capaços de notar algun canvi en la tendència general? Diríeu que han tingut algun efecte tots aquests tractats?

El problema és que en realitat no són tractats sinó protocols. I això marca la diferència. Si heu vist la pel·lícula, “Pirates del Carib” recordareu que fan referència al “codi pirata”. Però quan la protagonista l’esgrimeix i reclama que es compleixi, li recorden que en realitat només una llista de directrius que no són d’obligat compliment. Doncs amb els protocols passa el mateix. Els països diuen que els compliran, però si no ho fan, tampoc passa res. I això sempre que es mantinguin dins del protocol. Els Estats Units han abandonat l’acord de París (l’economia va primer segons en Donald Trump) i no hi ha manera d’evitar-ho.

Per tant, la cosa té mala pinta. Més enllà de les bones intencions, el que es fa, generalment, és una monumental operació de maquillatge, deixant les solucions per les generacions futures. La resta són gràfics bonics, bones paraules, discursos buits i la mirada posada únicament en els efectes econòmics més immediats.

Política normal, vaja.

Refredat!

dimecres, 13/11/2019

Amb l’arribada de la tardor i els primers freds que anuncien l’hivern també arriben els refredats. Segurament es tracta de la malaltia més comuna i la que la majoria de nosaltres patirem més vegades. Sovint li diem grip, però gairebé sempre és un simple, i emprenyador, refredat. Jo no m’escapo de la visita del virus i ara mateix tinc el meu sistema immunitari entretingut lluitant contra el virus que em té amb mal de coll, una lleugera febre i una mica de cruiximent. Altres vegades és més fort, de manera que no em queixaré.

La pregunta que em faig és… quina mena de virus m’ha infectat aquesta vegada?

Perquè el tema és que no hi ha un virus que causi el refredat. N’hi ha un fotimer!

De totes maneres es poden agrupar en unes poques famílies. El més probable és que sigui algun tipus de rinovirus. El nom (rinovirus “virus del nas”) ja indica a què juga aquest microbi, que acostuma a infectar la zona de l’epiteli nasal. No li costa, ja que funciona prou bé a temperatures relativament baixes. Entre 30 i 35 graus, de manera que a la zona nasal s’hi troba com a casa. Gairebé la meitat dels refredats comuns els causen els rinovirus, dels que n’hi ha un centenar de tipus diferents.

Una altra opció, menys freqüent, però que encara explica gairebé un 20% dels refredats, són els coronavirus. Aquesta referència a la corona deriva de l’aspecte que mostren al microscopi electrònic, ja que tenen unes proteïnes que sobresurten molt, com si fossin una corona. Els coronavirus són també molt freqüents i també en tenim de diferents tipus. Alguns, però, no es limiten al refredat comú sinó que poden desencadenar processos molt més greus, com la “síndrome respiratòria aguda greu” o SARS per les seves sigles en anglès. Si el que m’ha infectat és aquest, espero que no sigui la soca dolenta i es limiti a les cèl·lules del nas i la gola i deixi tranquil·les les de la zona més profunda dels pulmons.

També podria ser un picornavirus. En aquest cas el nom vol dir “virus petit de RNA”. La família dels picornavirus és molt gran i pot causar molts tipus de malalties diferents, tant en humans com en altres animals, però el refredat comú és una d’elles.

I encara n’hi ha més. Un adenovirus, un vius sincitial, fins i tot un enterovirus. En realitat tampoc és sorprenent que una de les parts més exposades del nostre cos als agents externs, com és la mucosa nasal i respiratòria, sigui el blanc de molts tipus de virus.

Però encara hi ha una cosa sorprenent. Si infecten les cèl·lules de la mucosa nasal, és normal que tingui tos i mocs. No deixen de ser mecanismes per intentar fer fora els invasors, però com és que tinc mal de cap i dolor muscular? Per quin motiu tinc tanta son i cansament?

En aquest cas, la culpa no és directament dels virus sinó de la resposta de l’organisme per lluitar contra ells. Els senyals químics que s’envien les cèl·lules del sistema de defensa actuen a molts nivells per adaptar el cos a lluitar contra la infecció i els seus efectes poden causar tots aquests símptomes. No són especialment greus, però no permeten oblidar que un any més t’has convertit en el camp de batalla on lluiten les cèl·lules del sistema immunitari i els virus. Paciència! En pocs dies tot tornarà a la normalitat. Mentrestant, lleteta calentona, hidratació, mirar de no passar fred, algun analgèsic si el mal de cap emprenya massa i, en general, prendre’s les coses amb una mica més de calma.

Ep! I fixeu-vos que tota l’estona he parlat de virus. Aquí els bacteris no hi pinten res (i per això els antibiòtics no serveixen de res en aquest cas).

I Mercuri va creuar per davant del Sol

dimarts , 12/11/2019

Ahir va tenir lloc un fenomen relativament poc freqüent: un trànsit de Mercuri. En realitat no és cap cosa de l’altre món. Simplement va passar que Mercuri va creuar entre nosaltres i el Sol, de manera que el vàrem poder veure perfilat davant de l’astre rei. Però aquesta explicació tan simple amaga uns quants detalls que val la pena tenir presents i que permeten entendre per quin motiu els aficionats a l’astronomia estaven tan pendents del trànsit.

El primer que ens hauria de sorprendre és que sigui un fenomen poc freqüent. El proper trànsit de Mercuri no tindrà lloc fins l’any 2032 i després caldrà esperar fins al 2039 per veure’n un altre. Però això és estrany ja que si mirem les òrbites de la Terra i Mercuri notarem que en principi Mercuri passa entre la Terra i el Sol tres vegades cada any. Com és que la majoria de creuaments no els veiem com un trànsit?

Doncs l’explicació és senzilla: Les òrbites dels dos planetes no estan exactament en el mateix pla. La de Mercuri presenta una inclinació de set graus respecta a la de la Terra. Això fa que la majoria de vegades, Mercuri passi massa per sobre o massa per sota i no sigui visible contra el Sol. Tampoc ens podem queixar, ja que els trànsits de Venus són encara menys freqüents. El proper no serà fins l’any 2117.

Un altre fet destacat del trànsit de Mercuri és que permet fer-nos una idea de com és de veritat la diferència de mides entre el Sol i els planetes. És cert que Mercuri és el planeta més petit, però tot i així, les imatges obtingudes ens mostren un cercle fosc desplaçant-se pel davant d’una esfera de foc infinitament més gran. La NASA ho ha mostrat a diferents longituds d’ona i n’ha fet vídeos prou espectaculars. A més, recordem que la imatge està obtinguda estant Mercuri més a prop de la Terra que no pas el Sol. Els llibres de text i les imatges d’internet no acostumen a fer justícia a la enormitat que és el Sol comparat amb els planetes.

Els trànsits de Mercuri van ser particularment importants en la història de la física quan es va descobrir que no responien a les lleis de la gravitació de Newton. Mercuri no apareixia en el moment en que hauria de fer-ho, i això empipava molt als astrònoms. La primera explicació del comportament anòmal del planeta va ser suposar l’existència d’un altre planeta, encara més proper al Sol, que afectaria l’òrbita de Mercuri. Aquest planeta, però, no es va trobar mai i ara sabem que no existeix. El motiu del moviment estrany de Mercuri era que calia tenir en compte els efectes relativistes causats pel camp gravitatori del Sol.

En altres planetes, més allunyats, aquests efectes eren imperceptibles, però el petit i proper Mercuri es veia massa afectat per ignorar-ho. Això va ser una gran cosa ja que va ser un dels fenòmens que no encaixaven en les teories acceptades fins aleshores i que van empènyer a Einstein a desenvolupar la seva Teoria de la Relativitat.

Errors de valoració

dilluns, 11/11/2019

Sembla clar que Pedro Sánchez no passarà a la història com un estratega brillant. La seva jugada per reblar el clau i fer-se amb prou poder com per no dependre de ningú no li ha sortit massa bé. Cal dir que podria ser que la seva estratègia fos una de diferent que no ens passa pel cap, o que no hi hagués estratègia i tot plegat fos el resultat inevitable de la olímpica mediocritat d’una classe política incapaç de negociar i pactar. En tot cas, no és la primera vegada que algú avalua de manera radicalment errònia com aniran les coses. I un dels camps més plens d’anècdotes en aquest sentit és el de la informàtica.

Potser l’error d’apreciació més conegut en el món dels ordinadors va ser el de Tomas J. Watson, President de la Junta Directiva d’IBM l‘any 1948, que va deixar anar “Penso que hi ha mercat al món per a uns cinc ordinadors”. D’acord que en aquell moment era difícil pensar en ordinadors portàtils ja que el més petit de tots pesava unes quantes tones, però tot i així…

Un altre que va pecar d’un optimisme desaforat i molt poc realista va ser en John McAfee. Sí! El de l’antivirus. Segurament pensava que no resultaria difícil resoldre el problema dels virus informàtics quan l’any 1984 va dir “El problema dels virus és passatger. En un parell d’anys estarà resolt”. Realment va ser una mostra d’optimisme que només superen els amants de la fusió nuclear comercial.

Fins i tot en Bill Gates va arribar a valorar erròniament la situació i una vegada es va despenjar afirmant que “640K haurien de ser suficients per a tothom”. Per molta visió que tingués no va preveure que en molt poc temps caldria multiplicar per ni-se-sap-quant aquesta xifra per poder gaudir de jocs cada vegada més realistes. Per altres feines, tenim moltes més opcions, però siguem sincers: la major part de la memòria es dedica a funcions que venen amb els programes però que ni sabem que existeixen.

Hi ha altres frases històriques que amb certesa no són certes, però una que sempre m’ha fet molta gràcia és la que podria haver pronunciat Napoleó quan el seu imperi es va ensorrar després de perdre l’exèrcit lluitant durant l’hivern a Rússia. Li van preguntar com se li va acudir envair Rússia i la resposta va ser encongir-se d’espatlles i dir: “en aquell moment va semblar una bona idea”.

Segurament també va haver qui va pensar que seria una bona idea forçar les coses per mirar de guanyar més còmodament i ara se’n fa creus. No és la primera vegada que passa i segur que no serà la última. També cal dir que hi ha qui hi veu jugades mestres (treure’s de sobre els rivals directes, dividir els opositors ideològics, quedar com el moderat…), però no ho tinc massa clar.

En tot cas, descansem i prenguem-nos la vida amb una mica de calma. Qui sap si en pocs mesos haurem de tornar a viure una campanya electoral.

Higieia; un nou planeta nan?

divendres, 8/11/2019

Sembla que la llista de planetes nans que orbiten al voltant del Sol pot tenir un nou membre aviat. Aquesta vegada no és que hagin descobert un nou objecte espacial sinó que s’han adonat que un dels asteroides més grans que hi havia al cinturó d’asteroides, en realitat compleix amb les característiques necessàries per classificar-lo com planeta nan.

Es tracta de “Higieia”, el quart objecte més gran dels que hi ha al cinturó d’asteroides. El principal és Ceres, que quan el van descobrir, l’any 1801, van considerar que era un planeta. Després el van recatalogar com asteroide, en adonar-se que la seva òrbita estava plena de fragments i cossos més petits. I finalment, l’any 2006, en reclassificar Plutó com planeta nan, Ceres també va entrar en aquesta categoria.

Per ser considerat planeta nan cal complir quatre condicions. Ha d’orbitar al voltant d’una estrella (en el cas del nostre sistema solar, el Sol); No ha de ser un satèl·lit d’un altre planeta; No ha d’haver netejat la seva òrbita d’altres cossos i, finalment, la seva gravetat ha de ser prou gran com per arribar a l’equilibri hidroestàtic (és a dir, que ha de ser rodó)

En el cas de Higieia, ja sabíem que complia les tres primeres, però fins a la setmana passada no es va saber que també complica l’última condició. Higieia és un asteroide prou gran i rodó com per entrar en la categoria de planeta nan. Fins ara no ho teníem clar, ja que es tracta d’un cos relativament fosc i difícil d’observar.

Si finalment l’inclouen a la llista, Higieia serà el més petit dels planetes nans. Per comparació Plutó té un diàmetre de 2400 quilòmetres, mentre que Higieia es queda en 430.

Tot i que de moment la llista de planetes nans encara és reduïda (Eris, Plutó, Haumea, Makemake i Ceres), la llista de candidats no para de créixer i amb el temps anirà creixent fins unes quantes dotzenes. A més de Higieia, tenim esperant si entren o no altres cossos com Sedna, Quaoar,  Varuna, Ixiòn, Vesta, Palas, Varda, Chaos,… I això únicament fent referència als que tenen nom. Perquè després hi ha els que encara només tenen unes sigles: 2013FY27, 2015RR245, 2010RF43,… N’hi ha un fotimer a la llista de potencials planetes nans.

Massa sovint pensem en el sistema solar com un conjunt fet per una estrella i vuit planetes amb algunes llunes. La realitat és infinitament més complexa. Hi ha centenars de llunes, dotzenes de planetes nans, milers d’asteroides i probablement milions de cometes esperant als confins del sistema solar que una empenteta gravitacional els faci caure cap a les zones més interiors del nostre veïnat còsmic.

Ens agraden les classificacions senzilles, però l’Univers és ben complicat i se’n riu de la nostra obsessió per trobar un ordre precís. Ens ho recorda cada vegada que descobrim un nou planeta nan o que hem de recatalogar un objecte.

Onades de neteja al cervell

dijous, 7/11/2019

Ens cal dormir. Això és un fet biològic que experimentem cada dia quan ja portem prou hores d’activitat. Un estat molt curiós que ha de tenir una importància cabdal, ja que costa entendre que tots els organismes necessitin passar una part important del temps desconnectats de la realitat i en una situació molt vulnerable. Fa molt temps se sap que la privació del son genera molts problemes, però la realitat és que encara ignorem moltes coses sobre aquest estat.

Se sap, per exemple, que el son ajuda a fixar els records. De quina manera ho fa ho ignorem, però dormir malament afecta de seguida la memòria. També tenim dades que indiquen que mentre dormim, el cervell procedeix a una mena de neteja general per eliminar els metabòlits residuals generats durant l’activitat de les neurones. Fins fa poc tampoc sabíem massa com ho feia, però ara ja sembla que ho tenim més clar.

Fa uns dies van publicar un treball en el que feien el seguiment de tres paràmetres del cervell de voluntaris mentre dormien. Mesuraven el flux sanguini del cervell, l’activitat neuronal i el flux del líquid cefalorraquidi. Durant el son ja sabem que hi ha diferents fases. La més coneguda és la fase REM (per les sigles en anglès de “moviments ràpids dels ulls”), que és quan realment estem somiant. Però en aquest estudi, les coses interessants passaven en les fases no-REM.

Durant aquestes etapes del dormir les neurones estan menys actives i en aquests moments el flux sanguini del cervell es redueix una mica. Amb una activitat neuronal al ralentí els requeriments d’oxigen i nutrients no són tan elevats, de manera que no cal massa sang per transportar-ho. Això fa que els petits vasos sanguinis que irriguen el cervell estiguin una mica menys inflats i l’espai entre les cèl·lules està una mica menys comprimit.

Per aquest espai és per on hi ha el líquid cefalorraquidi, que omple tot l’espai lliure del cervell i la medul·la espinal. I els investigadors es van adonar que aquest líquid es movia en una mena d’onades rítmiques que tenien lloc aproximadament cada vint segons. Era un moviment coordinat amb els canvis de flux sanguini i d’activitat neuronal. La gràcia és que el moviment del líquid cefalorraquidi generava un flux que entrava per una banda i sortia per una altra, arrossegant al seu pas les toxines generades i alliberades per les cèl·lules cerebrals.

De manera que la manera com el cervell es “neteja” de productes de rebuig mentre dormim sembla que està lligada als moviments pulsatius del líquid cefalorraquidi. Uns moviments units a canvis en el flux de sang i en l’activitat de les neurones. Aquest és un altre motiu per recalcar com n’és d’important dormir prou hores i dormir bé. Sense aquesta activitat de neteja, el rendiment neuronal es veu compromès. Una nit és irrellevant, però a la llarga pot tenir conseqüències.

La Valerie i les eines de l’evolució

dimecres, 6/11/2019

La vida et porta per camins ben inesperats i fa que et creuis amb persones d’allò més interessants. Això, que sempre s’ha dit, vaig comprovar-ho a un nivell inesperadament intens quan vaig fer una col·laboració als programes de televisió “Para todos la 2” i “A punto con la 2”. Una de les coses que recordo amb més afecte d’aquell temps eren les estones que passàvem a la sala d’espera abans d’entrar al directe. En aquella habitació hi podies trobar autors d’èxit, metges que venien de lluitar contra l’ebola a l’Àfrica, antics narcotraficants, científics de renom, personatges mediàtics discutibles i grapats de perfils humans amb qui habitualment no hi coincidiries mai.

També hi havia els col·laboradors habituals, experts en etimologia amb els que aprenia secrets insospitats amagats en qualsevol paraula, psicòlegs de diferents escoles, filòsofs, experts en maneres de comunicar sense parlar, sexòlegs… i també hi havia la Valérie.

Suposo que era la persona més improbable amb la que podia tenir la sort de topar. La Valérie Tasso es va fer coneguda per l’èxit de la seva novel·la “Diari d’una nimfòmana”, de la que també es va fer una pel·lícula. També ha escrit altres llibres, ha participat en moltes activitats relacionades amb el món de la sexualitat i escriu habitualment en mitjans de comunicació sobre aquest tema.

Els seus escrits els trobo fascinants per un detall curiós. En principi sempre són temes relacionats amb el sexe, des de les característiques de determinada joguina fins als problemes que tenen algunes parelles per afrontar l’envelliment, la gelosia o les disfuncions, passant per filies, fòbies, costums, art o el que sigui. Però gairebé sempre troba la manera de lligar-ho amb referències a autors clàssics, a llegendes mitològiques, a cançons d’autors de qualsevol idioma o al codi bushido de Tsunetomo. Espero que em perdoni si confesso que sovint són aquestes referències les que trobo més interessants.

Ella no ho sap, però la seva figura em fa pensar en una característica de l’evolució que sempre cal recordar: Mai t’has de deixar enganyar per les especialitzacions ni quedar-te amb la part més visible de les coses (ni de les persones). Tot i que la vida va evolucionant per optimitzar les funcions i això comporta un cert grau d’especialització, aquesta especialització mai és absoluta, sovint és enganyosa i moltes vegades amaga altres capacitats igualment interessants. Unes capacitats alternatives que són un dels motors de l’evolució.

Per exemple, si ens parlen de plomes pensem en el vol de les aus, però la funció de les plomes és regular la temperatura del cos de l’animal. Va ser posteriorment que es van aprofitar les seves característiques per poder emprendre el vol (no en tots els ocells) i per altres funcions com el camuflatge o per al festeig de les aus. El flagel dels bacteris és una estructura increïblement complexa i especialitzada, però en realitat només és una variació d’un sistema de secreció que tenien els bacteris per transferir proteïnes a altres cèl·lules. En l’evolució dels bacteris, transformar una xeringa  en una pala per remar tampoc va ser tan complicat com podria semblar sempre que tinguis present la versatilitat de la vida.

Qualsevol estructura, una extremitat, una fulla, una proteïna, fins i tot un comportament, presenta una funció principal però gairebé mai és una funció exclusiva. L’evolució actua molt sovint aprofitant aquestes funcions secundàries per adaptar-se millor a ambients canviants o a millorar l’eficàcia en la lluita per la vida.

Amb les persones passa el mateix. És fàcil deixar-se enlluernar per la cara més visible d’una persona. La Valérie és brillant (a mi m´ho sembla, que això sempre és opinable) parlant de sexe, però ara puc donar fe que també ho és si et poses a discutir amb ella sobre l’etiologia de paraules, les limitacions d’una visió massa biologista de l’ésser humà o l’obra d’algun director de cinema. I és que l’especialització permet grans coses, però en excés és una trampa evolutiva que porta les espècies a l’estancament i en les persones pot fer que esdevinguin molt menys interessants que les que tenen múltiples facetes. Tenir clar això permet entendre millor l’evolució i també valorar molt millor les persones.

Debats i lògica simbòlica

dimarts , 5/11/2019

Sempre que veig una estona d’un debat electoral em ve a la memòria la novel·la d’Isaac Asimov “La Fundació”. En un moment de la història, visita la Fundació un delegat de l’emperador galàctic. Passa uns dies amb els membres importants de la institució, garantint la protecció de l’Imperi i calmant les inquietuds que puguin tenir sobre uns veïns aparentment hostils. Marxa deixant a tothom satisfet i tranquil fins que un dels protagonistes fa notar un subtil detall.

El que ha fet és gravar tot el que ha dit el delegat del govern i ho ha analitzat amb una metodologia anomenada “lògica simbòlica”. La lògica simbòlica (també anomenada lògica matemàtica o lògica formal) és un sistema de metodologies per analitzar i demostrar o descartar teoremes i altres estructures formals. S’aplica sobretot en matemàtiques, però en principi serveix per a qualsevol sistema de propostes. I una de les gràcies que té és que facilita eliminar tot el soroll de fons, tota la disfressa oculta sota les aparences.

Això és útil en molts casos, per exemple quan t’estan oferint una oferta del tipus que sigui val la pena deixar tota la floritura i quedar-se només amb “exactament què m’ofereixen” i “exactament quan em costarà”. Si mirem per comprar un pis, l’eina permet ignorar les fotografies boniques i centrar-se única i exclusivament en la informació rellevant. És, essencialment el que intenta fer el llenguatge matemàtic. Una anàlisi que li treu molta gràcia a les coses, però que de vegades és útil.

De vegades, però no sempre! Hi ha ocasions en les que ja ens va bé jugar a enganyar i deixar-nos enganyar. El joc de la seducció perdria tota la gràcia si només deixéssim anar la informació estricta del que tenim al cap.

Tornant a la novel·la, una vegada fet l’anàlisi, el protagonista, Salvor Hardin, deixa bocabadats als membres de la Fundació en demostrar que, després de cinc dies de reunions i discursos, el delegat de l’imperi no ha dit absolutament res. Per descobrir-ho va haver d’eliminar les declaracions sense sentit, els romanços buits, les distincions inútils, els afalacs i la palla. Com a bon polític, calia analitzar la seva xerrameca amb els ulls de la lògica simbòlica per destapar la infinita buidor de les seves paraules. Però, és clar, qui analitza les coses així?

Jo no, per descomptat. Però seguint un debat electoral no puc deixar de pensar-hi. Polítics afirmant que aplicaran lleis que a dreta llei no poden aplicar, prometent solucions absurdament impossibles, afirmant que resoldran problemes inexistents i inquietant als espectadors amb amenaces que no són tals. Estic segur que una anàlisi de lògica simbòlica aplicada a tot el que es va dir en el debat d’ahir (i en realitat a la majoria de debats) oferiria un resultat similar al del protagonista de la novel·la d’Asimov. La buidor més absoluta. Moltes paraules per no dir res amb sentit i que només estan pensades per generar determinades emocions (por, indignació, complicitat) que empenyin a votar un o altre partit. Per cert que resulta instructiu aplicar-ho als discursos dels partits o ideologies que ens agraden. També en aquest cas topem amb paraules buides que simplement, deien el que volíem sentir.

(Per cert, es considera que “La Fundació” és una de les grans sagues de la història de la ciència ficció i en bona part és perquè, més enllà de les naus espacials i la tecnologia futurista, moltes de les coses que descriu s’emmirallen en l’essència del comportament humà. Potser per això en Salvor Hardin és un dels meus personatges preferits. Una de les seves frases, treta del mateix llibre, ha esdevingut famosa i es pot aplicar sovint: “La violència és l’últim recurs de l’incompetent“. )