Les joguines de les noies

divendres, 22/05/2015

La frase, probablement ,no tenia mala intenció i només pretenia fer un joc de paraules que rimés. Un astrònom de l’institut de tecnologia de Califòrnia va deixar anar en una entrevista que molts científics són simplement “nois amb joguines” (boys with toys). Paios que juguen amb coses com telescopis. I, en el sentit en que crec que ho deia, ja m’agrada la idea, però això va aixecar una bona polseguera que també té la seva gràcia. Perquè, per quin motiu només els nois? Que passa amb les noies que es dediquen a la ciència? Elles també tenen joguines, i a fe de Déu que les fan servir.

Aleshores va néixer el hastag #girlswithtoys on grapats de dones que fan recerca en qualsevol branca de la ciència penjaven fotografies de elles amb les seves “joguines”. Si algú pensa que la ciència és cosa d’homes, potser que s’ho faci mirar.

Entre les joguines amb que les noies es diverteixen hi ha transbordadors espacials, radiotelescopis, motos de neu per buscar meteorits a l’Antàrtida, detectors de matèria fosca, acceleradors de partícules, rovers marcians o espectròmetres de masses. Altres de menys espectaculars però igual d’entretinguts son microscopis electrònics, microscopis confocals, gel carbònic, vaixells oceanogràfics, làsers, elèctrodes cerebrals, equips per endinsar-se a la selva, drons i qualsevol altre aparell, mecanisme, sistema o giny que us passi pel cap.

L’estereotip que adjudica la ciència als homes es veu de moltes maneres. La frase que va deixar anar l’astrònom de Califòrnia només és una anècdota que ens recorda els tics incorporats al subconscient. Però també podem trobar col·leccions de figuretes amb els “herois de la ciència”. N’hi ha trenta i, endevineu quantes són dones? Només una. La de sempre: Marie Curie. Déu me’n guard de treure-li cap mèrit, però sembla que sigui la única científica de la història!

Per això és bona la idea de les #girlswithtoys. Contribueix a normalitzar la feina de les científiques i a fer que esdevingui més visible. Segur que encara hi ha qui se sorprèn de veure una noia comandant un transbordador espacial o treballant en la construcció d’un detector de matèria fosca en una cova. Però la realitat és que s’ho passen de conya amb aquestes joguines. Exactament igual que ho fem els homes.

Aranyes en equip

dijous, 21/05/2015

Les aranyes són uns animalets que no acostumen a tenir bona premsa. En general, fan més aviat angúnia malgrat que la seva biologia pugui ser interessant i curiosa. Això de pair el menjar abans de ingerir-lo, la capacitat de fabricar unes teranyines amb unes propietats mecàniques excepcionals, o el fet d’anar per la vida amb quatre, sis o fins i tot vuit ulls, hauria de fer-les uns organismes dignes de destacar. Però no ens enganyem. Les aranyes, en general, no agraden a ningú, excepte als entomòlegs.

Per això ha de ser curiós viure en algunes regions d’Austràlia on, ocasionalment, pateixen una pluja d’aranyes que deixa el terreny cobert per una catifa blanca que vista de lluny pot semblar neu, però que en realitat es una gran teranyina. L’aspecte és realment el d’una petita nevada. Flocs blancs que cauen lentament del cel. Però si ho toquem trobarem que no és neu sinó una mena de bossa feta amb la teranyina i que fa el servei de paracaigudes a l’aranya de l’interior.

Hi ha qui pensa que són aranyes juvenils, però el cas és que simplement són aranyes adultes de mida petita de la família dels Linífids. Aquesta estratègia de deixar-se arrossegar pel vent és un bon sistema per escampar el seu terreny d’acció i per colonitzar nous territoris. Normalment pensem en les aranyes com animals individuals, però algunes espècies presenten uns comportaments grupals molt destacats. Un vídeo que també fa una mica de mania és el d’una colònia d’aranyes que van teixir una immensa teranyina per on s’anaven desplaçant. Poques ganes de passejar per sota!

Un altre curiós exemple del comportament d’aquests simpàtics artròpodes el van tenir a Pakistan, on per causa d’unes inundacions, moltes aranyes van quedar confinades a arbres en els que hi van teixir les teranyines. Com que la densitat d’animals havia augmentat molt, el resultat de la seva activitat van ser arbres coberts per una gegantesca teranyina. Veure aquestes coses fa que plagues d’aquí, com la processionària, semblin un joc de nens.

La calor perduda del planeta.

dimecres, 20/05/2015

Finalment s’han trobat els vint mil trilions de Joules que no sabíem on s’havien ficat. Des de fa anys sabem que la temperatura del planeta va augmentant de manera lenta però imparable. Això, però, no vol dir que ho faci de manera molt gradual. Hi ha temporades en que l’augment és més marcat i altres períodes en que l’escalfament s’alenteix. Entremig, a més, hi ha anys excepcionals, normalment deguts a alguna erupció volcànica com la del Pinatubo, que enfosqueix l’atmosfera i refreda el procés.

Un fet curiós era que des de l’any 2000, l’escalfament s’havia alentit molt. Es parlava de “la pausa en l’escalfament global”, però el cas és que no es tenia gaire clar com explicar-ho. Les capes altes de l’atmosfera continuaven escalfant-se com si res, però a la superfície, i particularment als mars, la cosa semblava si no aturada, molt esmorteïda.

Des del punt de vista dels climatòlegs era empipador ja que el calor arribava a la superfície de la Terra, però després hi havia una bona part que semblava desaparèixer. En tot això també hi havia un detall interessant. Des de principi del mil·lenni s’han donat un seguit de fenòmens de “La Niña” a l’Oceà Pacífic. En canvi, no hi ha hagut cap esdeveniment de “El Niño” gaire destacable. Com que sabem del cert que tant “El Niño” com “La Niña” tenen un gran impacte en el clima global del planeta, aquesta preponderància de “la Niña” era un bon candidat a estar relacionat amb l’aturada en l’escalfament.

I el cas és que sembla que ja han trobat bona part de la calor perduda. Està continguda a les aigües de l’Oceà Índic.

Normalment estem molt pendents del Pacífic ja que és el més gran dels oceans. Però han vist que quan hi ha una situació de “La Niña”, els corrents i els vents predominants actuen transportant la calor del Pacífic en direcció cap l’Índic. Ara han mesurat les temperatures dels set-cents metres més superficials i han vist que allà hi ha hagut un escalfament anormal precisament des de l’any 2000. Mentre el planeta s’escalfava menys, l’Oceà Índic començava a acumular calor.

De manera que ara els números ja quadren més. La calor no ha desaparegut sinó que ha quedat retinguda a les aigües de l’Oceà Índic, probablement degut al predomini de situacions de “La Niña” durant aquesta dècada. Però ja sabem allò de “l’energia no es crea ni es destrueix…”. En algun moment, tota aquella energia tèrmica acabarà sortint per algun lloc i si un any li dóna per fer-ho sobtadament, sigui perquè finalment es dóna un fenomen de “El Niño” o pel que sigui, ja ens podem preparar a parlar de rècords en temes climàtics.

D’altra banda, si no passés res, també tindrem problemes. Els corrents que transporten la calor del Pacífic fins l’Índic forment part de la gran cinta transportadora oceànica. Això vol dir que amb el temps passarà pel sud d’Àfrica i arribarà a l’Atlàntic…, tot fent camí cap l’Àrtic.

Al final tots aquests números i aquestes troballes serveixen per entendre el poc enteniment dels negacionistes del canvi climàtic. I és que no és difícil d’entendre el que està passant: Si a un sistema li vas afegint calor, abans o després s’acaba escalfant.

La sort de l’Apol·lo 13

dimarts , 19/05/2015

“Houston, tenim un problema”. Aquesta frase va entrar a la llegenda espacial quan la va pronunciar en James Lovell, comandant de l’Apol·lo 13, aquest Abril va fer quaranta anys. La nau, que ja s’encaminava en direcció a la Lluna, va patir una explosió que va posar en seriós risc la vida dels astronautes i va donar lloc a una de les operacions de rescat més famoses.

L’Apol·lo 13 s’havia enlairat de cap Canaveral el dia 11 d’Abril i tot va anar seguint el programa establert fins al dia 14, quan ja estaven a més de tres-cents mil quilòmetres de la Terra. Cap a les tres de la matinada van posar en marxa els ventiladors dels tancs de combustible. Això és una operació que es fa de tant en tant per evitar que l’oxigen criogènic esdevingui sòlid i s’alterin les mesures de contingut dels tancs. Noranta segons després de l’operació es va sentir una explosió i va començar l’epopeia.

Inicialment ignoraven el que havia passat, però la nau oscil·lava, l’energia s’estava perdent i tots els indicadors anaven bojos. Van haver de desconnectar quasi tots els sistemes i mica a mica es van adonar que havien perdut dos dels tres tancs d’oxigen. L’oxigen no servia només per respirar (que també) sinó per generar energia al reaccionar amb l’hidrogen d’uns altres tancs.

Sense energia i amb els sistemes de manteniment vital sota mínims va caldre oblidar-se de la Lluna i centrar-se en retornar als astronautes amb vida. Van sobreviure instal·lant-se al mòdul lunar, el que havia de servir per baixar a la Lluna, i aprofitant al màxim cada watt d’energia de la nau. M’ha fet gràcia descobrir que, malgrat tot, van tenir sort. Molta sort. Bàsicament perquè si l’explosió hagués tingut lloc en algun altre moment de la missió, probablement no haurien pogut tornar.

El problema és que la nau no podia simplement girar i tornar a la Terra. A l’espai les coses no funcionen així. Ja estava sota l’efecte de la gravetat lunar i no estaven segurs del que passaria si encenien els motors. De manera que van triar seguir endavant, donar la volta a la Lluna i accelerar al moment que estiguessin encarats a la Terra. Caldria molt menys combustible i seria més segur. La pega és que seria un camí més llarg.

El cas és que els ventiladors van esclatar la cinquena vegada que els van connectar. En teoria no els haurien d’haver posat en marxa tantes vegades, però per un problema amb un altre sistema (que no hi tenia res a veure) els van connectar quatre vegades mentre feien unes proves. Si no haguessin fet això, la cinquena ignició hauria tingut lloc precisament quan dos astronautes ja estaven a la superfície de la Lluna. Si això hagués passat en aquell moment, simplement no haurien pogut pujar per retrobar-se amb el mòdul de comandament i tots tres haurien mort en poc temps. Aquell problema va fer que l’explosió tingués lloc en un moment en que hi havia una manera de salvar la tripulació.

De manera que fins i tot dins la desgràcia es pot dir que van estar de sort. En James Lovell ja havia anat en una missió prèvia, l’Apol·lo 8, que havia orbitat la Luna, però sense baixar-hi ja que només volien verificar els sistemes de navegació. Amb l’Apol·lo 13 va tornar a fer la volta a la Lluna i tampoc va poder posar-hi el peu. Podria pensar que va tenir mala sort, però quan mires les coses en detall, potser s’hauria de matisar. Dins la mala sort de la segona missió, van ser molt afortunats.

Fills del planeta

dilluns, 18/05/2015

Som fills de la Terra, i ho portem escrit en la mateixa essència del nostre ésser. La nostra fisiologia està adaptada a viure en un indret amb un percentatge determinat d’oxigen, en un rang de temperatures ampli, però no excessivament destacat, en un indret on la gravetat no ens esclafa, i amb el grau exacte de protecció enfront les radiacions de la estrella al voltant de la que es mou el nostre planeta.

Però el grau d’adaptació a l’ambient és molt més subtil del que pot semblar. Vivim en un planeta que gira amb un cert grau d’inclinació, de manera que presenta diferències estacionals més o menys marcades. Això ha fet que, a més de ritmes biològics diaris, mensuals i anuals, també n’hi hagi d’estacionals. En realitat ho intuïm quan ens adonem que a l’hivern emmalaltim més, que a la primavera estem més animats però sovint més xafats i a l’estiu gaudim d’un màxim d’activitat.

Tot això podria ser una simple resposta als estímuls ambientals, però aquesta resposta està programada als nostres gens. Fa poc han estudiat com es modifica el funcionament de molts gens al llarg de l’any i han descobert que el nombre de gens estacionals és molt més gran del que pensàvem. No hauria de ser una sorpresa ja que és ben previsible que l’organisme vagi optimitzant el seu funcionament segons el medi ambient. Però sobta el nombre de gens implicats.

Per exemple, de gens estiuencs, gens que estan més actius durant el període estival, n’han trobat 2311. I de gens hivernals 2826. Uns altres cinc mil no van mostrar canvis estacionals. Això suggeriria que la meitat de la nostra informació genètica s’adapta molt o poc a l’estació en que vivim.

El grau d’adaptació és més flexible del que sembla. La majoria d’europeus i americans tenen variacions similars. En canvi, els islandesos tenen un patró diferent. Allà, les estacions tenen un perfil diferent i els canvis de llum han de tenir molt més pes.

L’interessant és que entre aquests gens modulables n’hi ha molts del sistema immunitari i de la inflamació. La nostra capacitat per enfrontar-nos als microorganismes no és la mateixa en tots els mesos de l’any. Una cosa que ja notàvem però de la que no enteníem el mecanisme en detall. Ara encara no l’entenem del tot, però ja anem una mica més orientats.

Com que els gens no funcionen individualment sinó que la majoria estan interconnectats, només cal controlar uns quants gens “reguladors” per aconseguir que la resta comencin a ballar al ritme que aquests marquin. El control sembla relacionat amb les hores de llum, però potser la temperatura o alguna altra variable també hi tinguin a veure. Com en tots els mecanismes biològics, la regulació es fa a diferents nivells.

Sigui com sigui, això només ens recorda que formem part del planeta i que després de milions d’anys d’evolució estem molt més adaptats del que sospitem. El funcionament del nostre DNA s’ha modulat per ajustar-se al ritme estacional, a les temperatures, a la llum i a tot el que ens envolta. Som nosaltres i les nostres circumstàncies. En aquest sentit, la nostra circumstància és el mateix planeta que marca el funcionament de la nostra genètica.

Calor rècord…, de nou.

divendres, 15/05/2015

Obres Google, poses “ola de calor històrica” i surten un milió noranta mil resultats. La majoria son repeticions i copies d’altres, però de seguida es fa evident un patró. Des de fa un parell de dècades, quasi cada any hi ha onades de calor històriques. De fet, es tan habitual parlar de rècords de temperatures, que ja no impressiona gens. Per cert, si busquem fred enlloc de calor, també trobem que els esdeveniments inhabituals són cada vegada més habituals.

Com sovint recorden els climatòlegs, el problema de l’escalfament global no és que cada vegada faci més calor de manera proporcional, sinó que l’equilibri climàtic es va perdent i les oscil·lacions i fenòmens extrems es van fent més i més freqüents. Justament el que anem veient cada any. D’aquí un temps podrem maleir, buscar culpables i lamentar-nos, però no podrem dir que no estàvem avisats.

Però la cosa té mala pinta perquè, a part de lamentar-nos i de dir “aquesta calorada no és normal”, hem fet alguna cosa per prevenir-ho? Hem empès alguna acció per contrarestar-ho? Hem modificat algun hàbit per alentir el canvi?

I no. Escriure un tuit més o menys enginyós no conta.

En els propers mesos hi ha un grapat d’eleccions. Esbrinar el que opinen i proposen els partits sobre el canvi climàtic serà interessant. No espero trobar gaire més que promeses abstractes, paraules boniques i propòsits que en realitat no es consideren importants. Que només serveixen per donar un aire modernet i eco-sensible al programa. Considerant que hi ha presidents que es guien per les opinions de cunyats, que molts acaben a sou de empreses elèctriques i que la gran majoria dels qui es presenten són d’un analfabetisme científic paorós, és normal que no em faci gaires il·lusions.

Però la classe dirigent només és una representació de la societat. Si nosaltres individualment no emprenem accions amb l’excusa de que no tenen cap efecte en el global, no és estrany que al final el clima canviï de manera imparable. Els qui tallen el bacallà saben que ningú els demanarà responsabilitats.

Dels països nòrdics admiro moltes coses. Una d’elles és la sensibilitat pel medi ambient posada a la pràctica. Europa aboca milions de tones de merda al mar Bàltic, de manera que el que facin els danesos o els suecs és, proporcionalment, poc rellevant. Podrien dir que s’ho poden estalviar, però tot i així es gasten calers i energies en descontaminar els seus rius, en minimitzar els abocaments i en intentar que la seva contribució a la degradació del medi natural sigui la menor possible.

N’hauríem d’aprendre. I això no vol dir simplement criticar als polítics per no ser com els escandinaus. De nou, la qüestió està en les nostres mans i en la suma de mil petites accions que, individualment són irrellevants. Racionalitzar l’ús dels vehicles, optimitzar els sistemes de climatització, mantenir correctament els electrodomèstics, reciclar, reutilitzar. No cal tornar-se un talibà del medi ambient, però cal fer alguna cosa més que queixar-se.

De totes maneres, l’onada de calor d’aquests últims dies ja ha passat, de manera que podem oblidar-nos del tema. Oi?

L’arbre de les religions

dijous, 14/05/2015

Hi ha infografies que no aporten gaire cosa o que resulten confuses o enganyoses, però també n’hi ha que criden l’atenció i et deixen una bona estona descobrint tot un món que desconeixies. Entre les més habituals hi ha els arbres evolutius, en els que apareixen els organismes més antics a la base, i les formes més modernes a la perifèria. Un clàssic és l’arbre de la vida, on resulta interessant descobrir on som els humans mentre comproves que poc rellevants són els mamífers en l’esquema global.

Però he descobert una infografia que m’ha deixat ben parat. Un arbre de les religions. Potser li podríem dir un arbre evolutiu, ja que les similituds amb les espècies són molt evidents. De totes maneres cal anar amb compte ja que la paraula evolució pot tenir diferents sentits. En tot cas no deixa de ser interessant veure com estan relacionades diferents creences, en quines èpoques de la història hi ha esclats evolutius en algunes branques, com n’hi ha que s’extingeixen…

I igual que en l’evolució de les espècies, no pots evitar preguntar-te què en deu quedar de les formes inicials en les representants actuals de qualsevol creença.

Cal dir que és un arbre incomplert en el sentit que només hi ha les seqüències de les religions que perviuen. No hi ha els deus grecs, romans, egipcis, nòrdics, maies o babilonis. No hi trobem Baal, Ra, Amon, Thor, Zeus, Odin, Quetzalcoatl o Manitú. Per cert, tampoc hi ha el “gran monstre volador d’espagueti”.

Reconec que m’ha sorprès la gran diversitat d’esglésies orientals. Mai havia sentit parlar de “Hikari kioka”, “Sekai Kyusei” ni la “Sathya Sai Baba Satsang”. Imagino que igual que aquí hi ha grans discussions teològiques entre els “Baptistes del setè dia”, ”l’Aliança bíblica Mennonita” o “L’església ortodoxa montenegrina”, a la Xina o l’Índia passarà el mateix.

Es curiós que a l’arrel només hi ha cinc branques. Suposo que en aquells temps també hi hauria moltes subdivisions radicalment enfrontades per detalls teològics o rituals, però ara només es pot generalitzar. La més antiga és la del antic període vèdic, que va donar lloc a l’hinduisme i al zoroastrisme. Els xinesos han generat relativament poca varietat de religions, mentre que derivades de l’antiga religió israelita n’hi ha quasi la meitat de l’arbre ja que , a partir d’aquesta branca sorgeixen, a més de les jueves, totes les opcions de l’islam i les inacabables versions del cristianisme. És interessant veure que la majoria de les versions del protestantisme són força recents.

Algunes apareixen sense més. Els sikhs apareixen al segle XV sense derivar de cap altre. I també destaca alguna extinció massiva. Que li va passar al gnosticisme durant el segle V?

De totes maneres, el més interessant d’aquest esquema és que no ens diu massa sobre les religions, però molt sobre com som els humans. Òbviament és impossible que totes tinguin la raó, tal com acostumen a afirmar. I, de fet, és ben possible que cap la tingui. Un arbre de les religions dibuixat al segle II abans de Jesucrist seria molt i molt diferent, però els humans d’aleshores estarien tan convençuts com ara de tenir la raó i es matarien i s’odiarien amb igual intensitat que ho fan ara per motius que, observats des de la distància, resulten aclaparadorament absurds.

Dino-pollastres

dimecres, 13/05/2015

Casualitats. La setmana passada comentava com havien desaparegut les dents en els ocells i aquesta setmana van i publiquen un treball que permet entendre com es va passar de la mandíbula dels dinosaures al bec dels ocells. Interessant perquè és un d’aquells exemples en que un parell de canvis genètics, aparentment menors, tenen efectes importants sobre l’aspecte i la funcionalitat de l’esquelet.

Hi ha un parell de diferències importants entre les mandíbules dels dinosaures i dels rèptils i les dels ocells. La més destacada és que la mandíbula superior està feta per dos ossos separats en els dinosaures, mentre que en els ocells està formada per un únic os que creix molt marcadament cap endavant.

Anatòmicament la diferència és important, però a nivell genètic és molt menor. En realitat hi ha dos únics gens, anomenats FGF i Wnt que s’activen en dos petites àrees dels costats dels cranis dels embrions dels rèptils, i que en els ocells estan funcionant en una llarga zona de la part frontal. Només això sembla que marca la diferència en el resultat final.

Per verificar-ho, els investigadors han agafat ous fecundats de pollastres i els han tractat amb productes que bloquejaven el funcionament d’aquests dos gens. El resultat han sigut embrions d’ocells en els que no es formava l’estructura del bec sinó una molt més similar a la dels rèptils, amb els dos ossos separats. De fet és una estructura a mig camí entre els pollastres (a l’esquerra) i els caimans (a la dreta). Mirant la imatge fa pensar en un dino-pollastre.

Aquest era un cas relativament senzill en el que modulant només un parell de gens pots recuperar aspectes que l’evolució va aparcar fa milions d’anys. Altres estructures semblen dependre de molts més gens i resulten més complexes d’entendre o de fer experiments per descriure el que va passar. Però no deixa de ser interessant verificar que la formació de coses tan diferents com la boca d’un cocodril o la d’un pollastre estiguin sota el control de relativament poca informació genètica.

Per descomptat que no es tracta només dels dos gens. Molts altres que configuren la forma general del crani tindran influencia, ni que sigui indirectament, sobre la manera com es desenvolupa la estructura. Però aquests detalls no han de fer perdre de vista el fet important que revela aquest treball. Posar de manifest que en el llarg camí de l’evolució “els petits canvis són poderosos!”

L’Univers pot ser un holograma (però no és el que penses)

dimarts , 12/05/2015

De vegades es pot llegir una afirmació que, com a mínim, és sorprenent i dispara la imaginació. Diuen que hi ha científics que diuen que l’Univers és un holograma. Això ho podem trobar titulat de diferents maneres: “L’univers és un holograma”, “Vivim en un holograma”, “L’Univers podria ser un gegantí holograma” i la que no podia faltar: “Som i vivim en un holograma creat per ments superiors?”.

Que fort! Som una projecció! Una imatge generada que flota en l’espai com la princesa Leia demanant ajuda a l’Obi-wan Kenobi! I de seguida et preguntes qui genera l’holograma (que, recordem-ho, també som nosaltres) i on ho fa.

Fascinant, però completament erroni. El problema és que el llenguatge científic i el col·loquial poden induir fàcilment a la confusió. Quan preguntes als físics que vol dir això de l’univers hologràfic, mai comencen a parlar de projeccions espectaculars en 3D sinó… de l’entropia dels forats negres. I quan passa això ja comences a sospitar que potser tot és un gran malentès. Forats negres? Entropia? Que no preguntàvem per  holografies? Però en realitat…, què és una holografia?

Doncs bàsicament és un sistema en el que la informació del que hi ha en un determinat volum es pot deduir només estudiant la superfície d’aquell volum. Això és el principi hologràfic, i d’això parlen els físic quan diuen que l’Univers pot ser un holograma. Una cosa molt important per la física teòrica, però completament allunyat de la idea d’uns éssers superiors projectant l’Univers a la seva saleta d’estar.

Els detalls teòrics són complicats de morir-se. Tenen a veure amb l’entropia dels forats negres i el seu horitzó de successos. Llegir el resum dels treballs que demostres que l’univers “podria” ser hologràfic et deixa completament desconcertat a no se que siguis físic teòric, és clar. Però la idea de base és la que dèiem. És com si estudiant la superfície d’un globus (una superfície de dos dimensions) podéssim disposar de tota la informació del que hi ha al seu interior (un espai de tres dimensions). La clau és aquesta correspondència entre les dos i les tres dimensions.

El tema de l’Univers hologràfic excita molt als físics ja que els permet atacar un problema difícil. Les teories de la gravetat han de treballar en tres dimensions, mentre que la física quàntica només ho fa en dues. I fins ara, els intents d’agrupar les dues teories per generar una teoria de gravetat quàntica s’han estavellat. Peeeeeeero resulta que sembla que hi ha una certa correspondència entre el que diu la teoria de dos dimensions i la de tres, com si fos un sistema hologràfic. És a dir que estudiant els detalls de la quàntica podem entendre els de la gravetat. Si això fos cert, l’Univers, les seves lleis, es comportarien d’acord amb el principi hologràfic.

(Per cert que un físic em saltaria al coll amb una destral per dir-ho de manera tant simple).

L’important que és? Que quan topem amb notícies sobre l’univers hologràfic va bé recordar que NO estan parlant de la projecció creada per ningú ni dels hologrames als que estem acostumats i que de seguida ens venen al cap. Ells parlen d’una altra cosa. De física teòrica, de teories gauge, d’entrellaçament quàntic de l’entropia i de coses similars, fascinants, però que no són el que la paraula “holograma” ens suggereix.

On va l’ecologisme?

dilluns, 11/05/2015

Una de les primeres coses que vaig aprendre quan estudiava ecologia era que no s’havia de confondre aquella ciència (ecologia) amb postures ideològiques (ecologisme). En paraules de Margalef, seria un error similar a confondre sociologia amb socialisme.

De totes maneres, semblaria que l’ecologisme només es pot fonamentar en un bon coneixement del que és la ecologia, de la comprensió profunda de les regles subjacents al medi ambient i en la manera com els humans i interaccionem. També cal saber coses de sociologia, economia i finalment una mica de sentit comú. No t’hauries d’anomenar ecologista simplement perquè vas quedar encandilat amb les històries de Heidi quan eres petit.

De manera que esperaries que entre l’activisme ecologista hi hagi un cert nivell de respecte pel coneixement científic. Però el cas es que massa sovint es donen conflictes entre alguns moviments verds i la comunitat científica. Uns conflictes similars als que hi ha amb els partits polítics. Si els científics els donen la raó, tot son flors i violes, però si indiquen que estan equivocats, passen a ser considerats uns esbirros de les multinacionals de la farmàcia, la química o la que sigui.

Per això sovint hi ha acord entre ciència i moviments verds en temes con l’escalfament global i el canvi climàtic o la sobreexplotació dels mars, però enfrontaments en el cas dels transgènics.

Això s’ha vist d’una manera ben decebedora en una conferència que havia de donar en J.M. Mulet a Còrdova (Argentina) per promocionar el seu llibre sobre l’alimentació. S’havia de donar, però es va haver de suspendre per les amenaces que va rebre per part de moviments ecologistes radicals. Uns grups que diria que fan força més mal que bé al moviment ecologista.

Com que no soc expert en biologia vegetal, no em puc posicionar d’entrada sobre coses com si el glifosat és tan tòxic com es llegeix per internet o quins problemes té l’arròs d’or. Fa temps que vaig deixar de creure el que llegeixo a la xarxa sense mirar de verificar-ho pel meu compte. Però una manera d’entendre les coses és, precisament, escoltar als que hi entenen. I especialment escoltar als que pensen diferent. En canvi, boicotejar i evitar que s’expliquin acostuma a ser la manera de perdre qualsevol credibilitat.

Que li passa al moviment ecologista? Va haver-hi un temps en que posava sobre la taula arguments assenyats. Però cada vegada hi ha més tendència a que l’únic argument sigui que si no els dones la raó, ets sospitós de treballar per Monsanto. Això quan no estan abduïts per curanderos, espiritistes i altre personal que mostra una visió molt idíl·lica però molt poc realista de la natura i de la relació que tenim els humans amb ella.

Segueixo convençut que hem de salvar les balenes i que cal protegir les abelles. Que la desforestació s’ha d’aturar i que el canvi climàtic és el perill més greu al que s’enfronta la humanitat. Crec sincerament que no podem deixar que els purs interessos econòmics decideixin sobre aquests temes i m’inquieta profundament el poder i el poc control que hi ha sobre els grans grups multinacionals. Però la falta de rigor en els raonaments, les afirmacions exagerades o directament falses, les accions de boicot contra l’intercanvi d’informació i les amenaces personals fan que cada vegada sigui més difícil entendre i sentir-me proper al moviment ecologista, o al menys, la seva part més cridanera.