A buidar!

dimarts , 20/02/2018

La majoria d’animals tenim un cos que algú va descriure com teixits envoltant un tub digestiu. Com que una de les principals necessitats de l’organisme és la d’alimentar-se, bona part de l’anatomia està organitzada al voltant del sistema digestiu, que en el cas dels mamífers és essencialment, un tub molt sofisticat.

Per aconseguir que els aliments segueixin el camí que toca, l’intestí genera una sèrie de moviments lents i constants que el van esclafant un mica i, sobretot, empenyent cap avall. La capa de musculatura que l’envolta és l’encarregada de controlar el ritme i la intensitat del moviment i com a bon sistema fisiològic, té la capacitat d’adaptar-se a les necessitats. Per exemple, quan algun aliment presenta una certa toxicitat o resulta ser irritant, els moviments augmenten en un intent del cos per eliminar tan de pressa com pugui el tòxic.

Aquesta capacitat d’adaptació s’ha aprofitat per fabricar productes que ajudin a buidar l’intestí. Els laxants són dels medicaments més antics que es coneixen, segurament perquè en el cas del restrenyiment, no calia molta ciència per entendre el que passava i com calia solucionar-ho. A l’antiga Mesopotàmia ja empraven olis, solucions salines i diferents herbes per resoldre els problemes quan el budell no feia la feina d’eliminació de la femta amb prou eficiència.

Eren sistemes eficients i la prova és que actualment es fan servir encara. La clau és que el moviment peristàltic dels budells es pot accelerar en resposta a determinats estímuls. Per exemple, la pressió interna al budell. Si hi ha pressió per la part de dins vol dir que hi ha menjar i per tant, l’intestí s’ha de posar a treballar. El que s’intenta fer amb alguns laxants basats sobretot en diferents plantes, és generar molt volum dins el budell per fer molta pressió i que el múscul es posi a treballar de valent. Això ho aconsegueixen amb productes que capten molta aigua i s’inflen com si fossin esponges.

Una altra opció és omplir el budell d’aigua enlloc de sòlids. Per aconseguir-ho es prenen solucions d’aigua amb diferents concentracions de sals, de manera que, per un efecte denominat “pressió osmòtica”, l’aigua de l’organisme es desplaça cap a l’interior del budell enlloc de fer-ho al revés com acostuma a passar durant la digestió. El resultat és que el budell s’omple de líquid que, de nou, genera pressió i la musculatura es posa a empènyer.

També hi ha l’opció de prendre diferents olis que dissolen en part el contingut del budell i que actuen com a lubricants facilitant el seu pas. Finalment hi ha la opció una mica bèstia de fer servir agents irritants que també promouen que el budell es posi en marxa intentant fer fora l’agent en qüestió.

Tot plegat, sistemes per desencallar una de les funcions més rutinàries de l’organisme. Tan rutinària que normalment no hi pensem. Però quan comença a donar problemes aleshores tot sembla girar al voltant del sistema digestiu.

Arguments i excuses

dilluns, 19/02/2018

Hi ha estratègies que sota diferents aparences pots identificar-ne l’essència. Apareixen amb una certa freqüència simplement perquè són efectives i costen de contrarestar. En el camp de la ciència, els creacionistes l’apliquen àmpliament per mirar d’esbandir l’ensenyament de la Teoria de l’evolució de les escoles. El que fan es presentar la seva proposta com si fos neutra i una defensa del dret dels pares a escollir l’ensenyament que han de rebre els fills i reclamar que a classe de ciències s’estudiï també la visió religiosa. Amb aquest argument aconsegueixen que l’evolució deixi d’ensenyar-se o, si es fa, ho faci en unes condicions en les que no s’aprèn correctament. Imagineu que per estudiar matemàtiques calgués dedicar la meitat del temps a veure si presenten conflictes amb teories religioses?

Per descomptat, ningú creu que l’objectiu dels creacionistes sigui que els alumnes tinguin diferents opcions per aprendre l’origen de les espècies. Simplement intenten imposar el seu punt de vista, amb el recolzament de polítics pendents de no perdre els vots dels grups religiosos i de jutges que comparteixen la ideologia ultra-cristiana. No cal dir que als Estats Units ningú proposa que també s’estudiïn les propostes d’altres religions. En canvi, a països com Turquia volen que s’estudiï la proposta islàmica enlloc de la Teoria de l’evolució. Els arguments poden sonar similars i l’objectiu és el mateix. Afeblir el coneixement científic i que s’imposi una determinada visió religiosa.

Però és un argument que el compra molta de la gent que comparteix les creences. Quan un argument, per feble que sigui, et dona la raó, el més habitual és que no hi posem gaires inconvenients. Per molt racionals que ens considerem, tots ho fem. I per això mateix costa molt de rebatre. No es pot fer amb dades ja que seran passades per alt o minimitzades. Tampoc es pot fer amb arguments pedagògics ja que l’objectiu dels creacionistes no és aconseguir nanos millor formats, sinó que pensin com ells creuen que han de pensar (o que no pensin com creuen que no s’ha de pensar). Explicar que donant ciències a classe de ciències i religió a classe de religió és útil ja que els nens sortiran sabent-ne de les dues coses sembla raonable, però inútil ja que no és això el que pretenen els creacionistes. Simplement volen una altra cosa, malgrat que no ho reconeguin obertament. I per dissimular, és útil acusar als altres de radicals. De fet, part de l’estratègia és acusar al darwinisme d'”adoctrinament“. Un argument que resulta tristament familiar.

La dificultat per argumentar res davant d’aquesta estratègia la recordo cada vegada que per aquí s’encén de nou el “debat” sobre la llengua.  Explicar les virtuts del model d’immersió lingüística que s’ha fet durant molt temps i que ha permès que tothom surti de l’escola amb la capacitat per entendre i parlar els dos idiomes és poc eficient ja que l’objectiu que busquen els que els nens aprenguin el que ells creuen que han d’aprendre (o que no aprenguin el que creuen que no s’ha d’aprendre).

És notable que en tots els casos, la opinió dels mestres i educadors és olímpicament ignorada. Els opinadors de torn expliquen com ha de ser l’ensenyament en base a dades inventades, a arguments insostenibles, opinions esbiaixades i, per descomptat, passant per alt que la immersió lingüística ha funcionat molt correctament des de fa molts anys. Si féssim el mateix en temes de física o química resultaria ridícul. Podem imaginar un debat sobre com s’ha d’ensenyar la tabla periòdica i el dret dels pares a opinar si cal aprendre els lantànids o és millor no perdre-hi temps perquè, quina utilitat tenen?

En general sabem distingir un argument d’una excusa i en el tema del català a l’escola hi ha pocs arguments i moltes excuses. També hi ha un objectiu clar que, igual que amb els creacionistes, no té gaire a veure amb la qualitat de l’ensenyament.

Un parpelleig còsmic

divendres, 16/02/2018

Imagina tot un any, sencer, de principi a final. Tots els dies, setmanes i mesos, el pas de les estacions, els caps de setmana, l’estiu, els dies de festa, els de treball frenètic, les trobades i els comiats, la caiguda de les fulles, la florida de primavera, els primers flocs de neu i les llevantades de tardor. Són tres-cents seixanta cinc dies de vint-i-quatre hores cada un. Un període de temps considerable.

Ara imagina la meitat d’un segon. Molt menys que el temps que triga el cor a bategar. Amb prou feines un parpelleig. Un instant que a escala humana representa gairebé res.

Un any i mig segon. Dos espais de temps de magnituds completament diferents que permeten fer una reflexió curiosa.

La Terra existeix des de fa uns quatre mil cinc cents milions d’anys. El planeta les ha vist de tots colors i ha anat fent camí per la galàxia mentre orbitava al voltant del Sol. Al llarg d’aquest temps ha pogut completar una vintena de voltes a la Galàxia. Ha vist com es formaven oceans, com sorgia i evolucionava la vida, ha vist com els continents anaven canviant de forma i com el gel anava i venia modificant radicalment les condicions del planeta.

Al final de tot aquest temps vàrem aparèixer els humans. Actualment la vida mitjana de cada un de nosaltres és de al voltant de vuitanta anys. Això és: habitarem el planeta durant una cinquanta-sis milionèsima part de la seva història. Que per fer-nos una idea, és aproximadament la mateixa proporció que hi ha entre un any i mig segon.

El planeta potser les ha vist de tots colors, però a nosaltres només ens és permès compartir amb ell un breu, brevíssim, instant de la seva llarga vida. Podem veure un firmament amb una distribució particular d’estrelles que mai havia tingut lloc i que mai no es repetirà. Els continents van canviant, però el seu ritme i el nostre són tan diferents que mai veurem reunir-se les masses de terra ferma de nou. Per molt que ens sembli que el món ha canviat des que vàrem néixer, la nostra existència és una fracció minúscula de la vida del planeta. Però és la nostra fracció.

Estem de pas, però no sempre som conscients de com de breu és el nostre pas per aquest univers. La nostra vida és llarga si la comparem amb la majoria d’animals, però no deixa de ser un parpelleig a escala còsmica. La sort és que, fins on sabem, som els únics que en podem ser conscients i, en conseqüència, lluitar per omplir-la de contingut. Això, és clar, ja només depèn de nosaltres.

L’àtom que en realitat és el rastre de l’àtom

dijous, 15/02/2018

Aquesta imatge ha guanyat el premi d’un concurs de fotografia científica organitzat pel Consell de Recerca d’Enginyeria i Ciències Físiques del Regne Unit. L’han titulat “Àtom atrapat en una trampa de ions” i naturalment ha guanyat molta visibilitat. Sembla increïble que hagin pogut fotografiar un àtom i que sigui possible veure’l amb una foto normal.

Si mirem la foto ampliada es pot veure millor. Per fer-nos una idea de les dimensions, la distància entre els dos elèctrodes del centre és d’un parell de mil·límetres.

Evidentment, el que passa és que no és exactament l’àtom el que estem veient. La cosa és una mica més subtil.

La fotografia sembla que, efectivament, ha captat la presència d’un únic àtom d’estronci, mantingut capturat dins la trampa de ions. Els camps elèctrics generats pels elèctrodes que te al costat el mantenen contingut en una cambra de buit. Contingut però no pas immòbil. L’àtom va vibrant i movent-se per una regió limitada de l’espai.

D’altra banda, el que han fet és enviar-hi un feix de llum làser. Aleshores l’àtom absorbeix part de l’energia de la llum i la torna a emetre amb un color diferent Això vol dir que emet fotons amb una longitud d’ona diferent de la del làser. El que ha captat la fotografia són aquests fotons. El detall és que com que l’àtom no para quiet, els fotons van sortint de diferents llocs de la trampa depenent d’on estigui l’àtom en cada moment.

Com que l’àtom es mou de pressa i com que va emetent fotons sense parar, el que la càmera capta és la regió per on s’ha mogut i per on ha anat deixant anar fotons. Com quan fas una foto de llarga exposició d’una carretera de nit i et surten les franges de llum deixades pels fars els cotxes.

De manera que la foto no és exactament d’un àtom sinó del rastre deixat per l’àtom mentre s’anava movent. L’efecte és el d’una esfera, però evidentment un àtom és infinitament més petit que la esfera que veiem a la foto. Una imatge d’un àtom real és una cosa bastant més abstracta i menys bonica.

Dit això, cal reconèixer que la fotografia és impressionant.

Connexions darwinianes

dimecres, 14/02/2018

La vida és plena de connexions inesperades que lliguen fets o situacions aparentment sense relació. Anar descobrint-les és un entreteniment particularment divertit que potser no porta enlloc però que permet mirar el món que ens envolta amb un somriure. De connexions n’hi ha de tota mena però, ja ho podeu imaginar, les relacionades amb la ciència em resulten especialment interessants.

Una de curiosa que vaig descobrir ahir està relacionada amb els últims dies de la vida de Charles Darwin. Va morir el 19 d’Abril de 1882 a l’edat de setanta un anys i feia només un parell de setmanes que havia publicat el que seria el seu últim article científic. Va aparèixer a la revista Nature i portava per títol “Sobre la dispersió de les bivalves d’aigua dolça”. Una curta nota on descrivia com alguns bivalves podien desplaçar-se adherits a les potes d’altres organismes, com ocells o escarabats.

Aquest últim cas, el de l’escarabat, l’explicava a partir de la correspondència que havia mantingut amb un aficionat als invertebrats de  Northampton i que li havia explicat que havia capturat un escarabat que portava adherit a la pota un bivalve, un tipus de petit musclo d’aigua dolça. Enganxat a l’escarabat, el musclo podia desplaçar-se a diferents llacunes, salvant l’espai de terra ferma que hi havia entre mig.

L’article no és cap cosa de l’altre món i, segons la revista, només ha sigut citat 6 vegades en altres treballs. Però és un Nature i l’autor és Charles Darwin. L’interessant és que l’home que li va passar la informació era Walter Drawbridge Crick que va resultar ser l’avi de Francis Crick, descobridor junt amb James Watson de l’estructura del DNA.

La gràcia és que la teoria de l’evolució de Darwin va tenir molts problemes al principi. El més important era que costava entendre de quina manera qualsevol canvi, per molt beneficiós que fos per un organisme es podia mantenir en la població al llarg de les generacions. Si, posem per cas, un animal amb el bec més gran resulta afavorit per sobreviure, el que neixi amb el bec gran viurà millor i tindrà més fills, però aquests seran barreja del pare i la mare, de manera que la característica del bec gran quedarà diluïda. I a cada generació s’anirà diluint més. Darwin tenia grans dificultats per explicar com es fixaven les característiques favorables,  per molt afavorides que estiguessin per la selecció natural.

La resposta era que les característiques no es dilueixen ja que la informació està, físicament, continguda en els gens. Mendel ja havia publicat les seves lleis i havia descrit que determinades característiques tornaven a aparèixer en determinades proporcions i sense diluir-se al llarg de les generacions. Per desgràcia, Darwin no coneixia els treballs de Mendel ni, per descomptat, l’existència dels gens, i la resposta a l’enigma va trigar temps a quedar resolta.

La clau era que els gens no són una cosa abstracta sinó una molècula molt real, el DNA, amb una estructura en forma d’elegant doble hèlix que s’acabaria fent mundialment famosa. Una estructura que havia de resoldre justament el net de l’home amb qui Darwin s’escrivia per discutir les característiques de la dispersió dels bivalves en els rius i els estanys.

Recol·lectors de rosada

dimarts , 13/02/2018

La idea és recorrent, però posar-la en pràctica no resulta tan senzill. En zones on hi ha manca d’aigua, una opció és recol·lectar la que hi ha a l’atmosfera. A la novel·la Dune, ja parlava dels recol·lectors de rosada, que condensen la humitat de l’aire durant la nit i de matinada recullen les gotes que cauen. Altres intents més reals s’han anat intentant posar en pràctica amb èxit més o menys relatiu.

La teoria és senzilla. Amb el fred, l’aigua en forma de vapor de l’atmosfera pot condensar en forma líquida sobre una superfície, de manera que, amb paciència, es pot anar recollint. Que a l’atmosfera hi ha molta aigua! El que passa es que quan es mira de posar en pràctica, de seguida apareixen problemes. El rendiment pot ser molt petit, pot fer falta energia per refredar la zona de recol·lecció, pot ser difícil recuperar l’aigua recollida…

Però sembla que un nou tipus de materials pot tenir la solució. Uns compostos que actuen com si fossin esponges moleculars ja que resulten extremadament porosos i les molècules d’aigua de l’aire poden quedar retingudes en els forats que hi ha a la xarxa que forma el compost. S’anomenen MOF (per Metal-Organic Frameworks) i els més prometedors estan fets per diferents tipus de microcristalls fets d’òxids metàl·lics i compostos orgànics que els entrellacen.  La gràcia és que en ser tan porosos, tenen molta superfície al seu interior. Superfícies on, si les condicions són les apropiades, s’hi poden dipositar molècules d’aigua. Essencialment com una esponja. Com recorden els que hi treballen, un gram d’algun d’aquests MOF pot tenir al seu interior una superfície equivalent a seixanta camps de tenis. Molt lloc on capturar aigua.

En realitat el principal problema amb aquests compostos no és tant capturar l’aigua sinó alliberar-la després. I la solució que han trobat és… aprofitar la llum del sol.

La gràcia era aconseguir un compost on l’aigua s’hi uneixi o s’hi deixi anar en funció de la temperatura. El que han aconseguit son compostos que capturen l’aigua ambiental a temperatures relativament fresques, les de la nit, i l’alliberen a partir dels vint-i cinc graus, quan el sol els escalfa. L’important és que la captura de l’aigua atmosfèrica funciona fins i tot amb humitats ambientals baixes, de fins al vint per cent. Com que aquests son els nivells habituals en zones on hi ha els dèficits d’aigua, els sistemes basats en els MOF poden generar aigua en indrets on fa molta falta i fent servir nomes l’energia solar.

El rendiment es proper als tres litres d’aigua diaris per quilo de MOF, que no està malament. Sobretot si tenim en compte que el cost energètic és, essencialment, posar-lo i treure’l de la llum solar. I a mida que vagin millorant el sistema, el tema serà cada vegada mes interessant especialment en zones desèrtiques

Sovint imaginem la tecnologia com eines complicades, amb fonts energètiques complexes i, quasi sempre, connectades a la xarxa o amb sistemes informatitzats. Però de vegades la millor tecnologia es basa en un bon coneixement de l’estructura dels materials i en un aprofitament enginyós de les característiques d’aquestes estructures. Els recol·lectors de rosada dels protagonistes de Dune els tenim gairebé a tocar.

Himnes i neurotransmissors

dilluns, 12/02/2018

Xafardejant per la xarxa, de vegades topes amb coses interessants i insospitades. Fa poc vaig anar fent salts per Youtube, d’un enllaça l’altre, sense massa rumb fins que vaig topar amb una llista d’himnes nacionals. Puc dir que no soc especialment melòman i la música em motiva molt moderadament. Però soc xafarder i vaig començar a escoltar himnes nacionals de diferents països.

Després d’una estona vaig tenir clar que no n’hi ha cap que li faci ombra al de Rússia (o al de la Unió Soviètica, que nomes difereixen en la lletra). És escoltar-lo i ja et veus capaç d’agafar el fusell per anar a lluitar contra els invasors nazis o els imperialistes de torn. L’alemany, el d’Estats Units i l’escocès tampoc estan malament i, en comparació, la Marsellesa sembla més fluix, però potser és que l’he sentit moltes vegades. El del Regne Unit i l’italià em sonen molt però no em diuen gran cosa. El de Canadà no em diu res i el japonès el trobo francament soso. Cal dir que els segadors tampoc és dels més entusiasmadors (potser la versió heavy té més marxa!).

En tot cas, resulta interessant l’efecte de la música sobre les emocions. És del tot comprensible que l’himne que sento com a propi m’emocioni d’alguna manera, però segurament és per condicionants culturals. En canvi, que ho faci un himne d’un altre lloc, del que ni entenc la lletra i si l’entengués no em diria res o fins i tot em desagradaria, ja ha de ser una qualitat intrínseca d’aquella la música. Tampoc resulta massa sorprenent ja que la música és una eina fabulosa per transmetre emocions. Però com s’ho fa?

Podríem dir que al final, la música només es la interpretació de les vibracions de la pressió de l’aire captades per la oïda i interpretades pel cervell, però això seria com dir que Helena de Troia només era una dona i no n’hi havia per tant.

Un estudi interessant analitzava la resposta del cervell a la música i va descobrir que escoltar-la estava associat a un cert alliberament de dopamina. Això no es cap sorpresa ja que aquest neurotransmissor esta associat a mecanismes de plaer. Quan fas esport, quan aconsegueixes un èxit, durant el sexe, quan fa qualsevol activitat que et generi sentiment de satisfacció, el teu cervell està generant dopamina. No és la única substància, és clar, però aquesta sempre hi és.

La gràcia era que en el cas de la música l’activació de les neurones que generen dopamina tenia lloc instants abans de sentir la tonada. El cervell s’anticipa a la melodia i la satisfacció comença fins i tot abans de sentir la música. És un procés d’anticipació del plaer similar al que experimentem quan ens porten un plat deliciós a taula i sens fa la boca aigua abans de fer el primer mos. Però amb la música ho podem mantenir en una sèrie de descàrregues prèvies a cada nota durant tota la melodia.

Però amb sentir plaer no expliquem tot el ventall d’emocions que desencadena la música. Els himnes estan pensats per despertar passió i entusiasme, però altres melodies generen melancolia, tristesa, alegria, recolliment, empenta… La música permet activar la tecla neuronal que activa totes i cada una de les emocions. D’alguna manera desencadena la combinació adequada de neurotransmissors que ens poden fer pujar fins al cel o enfonsar en la misèria. I curiosament la bona musica acostuma a agradar, independentment de l’emoció que activi. Segur que en això les descàrregues de dopamina hi tenen a veure.

Ciència, dones i quotes

divendres, 9/02/2018

“¿Hay que premiar a una mujer que ha hecho una peli peor solo por paridad?” Aquesta frase que va dir l’Arturo Valls és representativa d’un dels arguments més habituals contra l’establiment de quotes per equilibrar els percentatges de gènere en diversos camps. No sembla just oferir feines a algú que les fa més malament simplement per una quota de gènere.

He sentit discussions fent servir aquest mateix argument en el camp de la ciència. Un bon moment per parlar-ho ja que aquest diumenge se celebrarà el dia internacional de la noia i la dona a la ciència i, com és normal, hi ha un seguit d’iniciatives per mirar de fer que el paper de les dones científiques guanyi visibilitat pel gran públic. Una feina complicada ja que la realitat és que fins i tot pels que ens dediquem a la ciència resulta sorprenent el nivell de desconeixement. Cada dos per tres descobreixo que algú de qui he parlat sempre com un gran científic, resulta ser una gran científica!

Però l’argument de la injustícia d’aplicar les quotes resulta erroni i subtilment pervers.

Una de les dades més comentades és la tendència que hi ha al llarg dels anys en els percentatges d’homes i dones al llarg de la carrera científica. En general hi ha més noies que nois iniciant la tesi doctoral, però a mida que va passant el temps la tendència es modifica dràsticament. Malgrat que es forma a més noies que nois, les places de Científic Titular o d’Investigador Científic les aconsegueixen més homes que dones. A mida que pugem en l’escalafó fins a Professor d’Investigació (al CSIC) o Catedràtic (a la universitat), el percentatge de dones cau dràsticament.

Els llocs importants semblen reservats als homes i aleshores es planteja el tema de les quotes. Hauria de forçar-se la tria per equilibrar els percentatges? Segons el raonament del principi, no, ja que ha de ser només pels millors. Sigui home o dona.

Però això és un argument enganyós. Per dos motius.

El primer és que això que les places les aconsegueixen els millors només s’ho creu qui visqui en un món d’al·lucinacions etíliques. A la vida real, les places es treuen per molts motius. És cert que molta de la gent que les aconsegueix, realment les mereix sense cap mena de dubte. Però també hi ha molts que les han aconseguit per influencies, per amistats, per estranyes relacions de poder… i també perquè eren un home i competien amb una dona. Posats a fer-ho malament, es pot fer malament en els dos sentits. És indecent aplicar l’argument de l’excel·lència només a les dones quan el que s’ha de deixar de fer es triar candidats menys competents simplement perquè són homes.

Però sobretot, l’argument grinyola perquè això “dels millors” és una entelèquia que queda bonica de dir però que molt poques vegades és evident (Ja ho sé. Mesi. Però poques vegades més). En qualsevol selecció de personal, siguin científics, futbolistes, músics o conductors d’autobús, es molt estrany que hi hagi un “el millor” de manera incontestable. Per desgràcia pels membres dels tribunals d’oposicions, el més habitual és que es trobin que hi ha uns quants candidats que destaquen sobre la resta i, d’aquest grup, qualsevol d’ells mereixeria la plaça. Algú es creu realment que només hi ha homes en aquest grup de candidats destacats?

No. No s’ha de premiar ningú només per ser home o dona. Per descomptat no s’ha d’afavorir que dones menys preparades ocupin places d’investigació o càtedres. I és evident que això de les quotes hauria de ser una estratègia temporal enfocada nomes a rectificar un desequilibri absurd. Es tracta d’equilibrar els percentatges triant entre el grup de persones prou preparades per ser dignes de la plaça. Un grup en el que tant hi ha homes com dones.

Les construccions ocultes dels maies

dijous, 8/02/2018

La civilització dels maies va ser una de les grans que van florir a Centreamèrica ja fa uns quants segles. Ells van construir algunes de les magnífiques ciutats descobertes sota la jungla de Mèxic i Guatemala, de les que Tikal és la més coneguda, i van generar un coneixement científic i tecnològic insospitat i molt desconegut ja que bona part del seu llegat es va perdre amb l’arribada dels conqueridors. En aquell moment ja havien entrat en una gran decadència i els asteques eren els qui manaven, però els maies van ser una de les grans civilitzacions de l’antiguitat.

El coneixement que en tenim depèn en gran part de l’estudi de les restes arqueològiques trobades a les diferents ciutats que s’anaven descobrint dins la selva d’Amèrica Central. Amb això es va establir que la civilització va tenir un moment de decadència en el que molts nuclis de població van ser abandonats, potser per col·lapse dels sistemes de producció d’aliments. En tot cas, es considerava que a les ciutats maies hi havia viscut al voltant de cinc milions de persones escampades en diferents nuclis urbans.

Però aquest punt de vista acaba de canviar amb el descobriment de moltes més ciutats i centres urbans, connectats per carreteres i camins generant el que era una autèntica megàpolis dels temps medievals. La població estimada ha passat dels cinc als quinze milions. I la capacitat de modificar el terreny per adaptar-lo a les necessitats de construcció ha resultat ser molt superior a la que es pensava.

No parlem d’algunes restes i uns pocs centenars de cases sinó de més de seixanta mil edificacions, incloent cases, piràmides i palaus. Això pot sobtar ja que no s’entén com tot això podia passar desapercebut. Però és que la selva tropical és un indret amb una extraordinària capacitat d’ocultar el que hi ha a sota.

En realitat ho han descobert gracies a un estudi fet amb la tecnologia LIDAR (per Laser Imaging Detection and Ranging). Vindria a ser com un radar, però fent servir feixos de llum làser per analitzar el terreny.  El feix de llum també rebota i es pot mesurar el temps que triga a tornar per determinar distàncies. La gràcia és que la llum pot tornar rebotada en diferents impulsos segons com sigui el terreny. Això permet, per exemple, diferenciar la superfície de la coberta d’arbres de la superfície del terra.

I quan ho han fet, han descobert les marques de les construccions. No és que estiguessin en terreny inexplorat sinó que mirant-ho, no semblava que allà hi haguessin restes. Alguna piràmide era ben coneguda però tothom es pensava que era un simple turonet.

La tecnologia LIDAR ja s’ha fet servir en altres descobriments arqueològics, però la magnitud de la troballa amb els maies supera de llarg tot el que s’havia fet fins ara. No només modificarà les estimacions de població que teníem fetes fins ara sinó que també farà que ens mirem als maies amb una capacitat de fer actuacions d’enginyeria superiors a les que imaginàvem.

Però sobretot serveix per recordar com de difícil és reconstruir el passat a partir de dades que sempre són limitades. Tenim clar que sempre ens faltaran peces per entendre com vivien les antigues civilitzacions, però es fa complicat establir quantes dades ens falten. Aquesta és una de les gràcies del coneixement científic. A mida que vas descobrint noves coses, vas refent el relat. No hi ha cap problema en descartar hipòtesis i modificar teories. Només així podem anar millorant el coneixement de tot el que estudiem.

Falcon Heavy; l’inici d’una nova era

dimecres, 7/02/2018

Era una mena de broma que corria ahir: Si algú ens hagués dit fa uns anys que veuríem en directe com algú enviava un cotxe a Mart, conduit per un nino i pagant-ho de la seva butxaca… l’hauríem pres per boig! Però és precisament el que va passar ahir. De pas, va inaugurar una nova era en l’exploració espacial. Malgrat els dubtes inevitables en ser el primer intent, l’enlairament del coet Falcon Heavy va ser tot un èxit.

El que sembla que fa més gràcia és la imatge del cotxe Tesla per l’espai, amb un ninot simulant les funcions de pilot, però en realitat això era el de menys i, de fet, només és la part propagandística. L’Elon Musk no té un pel de ruc i ha sabut aprofitar l’assaig per muntar una operació de propaganda com cal.

De totes maneres, cal recordar que l’important era que el coet s’enlairés i posés la càrrega en camí. Un camí que, digui el que digui la propaganda, no el porta a Mart ni de bon tros. Seria més exacte dir que el porta en direcció cap on estaria el planeta en algun moment, però no pas ara. De nou, no es tractava d’enviar el cotxe a Mart sinó de veure si el sistema funcionava. I funciona! Que Mart estigui o no al final del camí és irrellevant. Recordem que els planetes es van movent i no sempre és un bon moment per iniciar el viatge de la Terra cap a Mart.

La gràcia del Falcon Heavy és que es tracta del coet més potent que hi ha ara mateix. Pot portar a l’espai més càrrega i més lluny que cap altre giny disponible. Només quan la NASA posi en servei el seu monstruós SLS tindrà rival. A més, pel fet de fer aterrar les diferents seccions i poder-les reaprofitar en successius enlairaments fa que el preu de tot plegat sigui molt més barat. Fins ara es fabricava un coet nou cada vegada. Això ja no caldrà. Els de SpaceX ja venien fent-ho amb els coets més modestos. Ahir van demostrar que poden fer-ho amb el seu gegant.

Tot i que veurem moltes vegades la imatge del cotxe amb el planeta Terra al fons, la que trobo que representa millor el que va passar ahir és la de l’aterratge simultani de les dues seccions laterals del coet.  En canvi, el senyal de la secció central, que havia d’aterrar a una plataforma sobre el mar, es va perdre quan faltava poc per l’aterratge. Oficialment encara no han dit res, però si hagués aterrat correctament ho haurien ensenyat sense dubtar. Sembla que pocs segons abans d’aterrar sobre la plataforma marina prevista va fallar alguna cosa i va caure al mar. Va ser la única cosa que no va sortir com estava planejada.

De totes maneres podem dir que ahir va ser un dia que marca un abans i un després en l’exploració de l’espai. Simplement, ara ja hi ha disponible un coet prou potent per afrontar reptes a una nova escala. Un pas no és el camí complert, però qualsevol camí comença amb un pas. Ahir se’n va fer un d’important.