Plutó i el seu sistema, en tot l’esplendor

dijous, 16/07/2015

Apassionant! Comencen a arribar les primeres imatges de Plutó i cada una amaga un munt de sorpreses. Aquesta setmana serà una de les memorables en la història de l’exploració espacial. Primer va arribar la imatge de Plutó enviada per la New Horizons just abans de començar el sobrevol. Era el somni dels astrònoms. Plutó en tot el seu esplendor i en alta definició. De seguida va començar l’escrutini. Zones sense cràters que devien ser joves, taques fosques, regions amb accidents orogràfics…

La característica que s’ha fet més viral per internet és la zona blanquinosa en forma de cor (els cors no tenen aquesta forma!). No presenta cràters, de manera que deu ser relativament jove. Un altre detall que indica una certa activitat geològica. Els de la NASA han tingut un detall i l’han batejat provisionalment amb el nom de Tombaugh en honor a Clyde William Tombaugh, l’astrònom que va descobrir Plutó l’any 1930.

Després, durant un dia la nau va emmudir. Per cartografiar Plutó, per obtenir les dades, havia d’estar encarada al planeta i l’antena havia de deixar d’apuntar a la Terra. A mida que creuava pels cels de Plutó va recollir megabites de dades del planeta i les seves llunes i tot just ara, quan ja s’està allunyant del sistema, ha començat a transmetre-les. I no han decebut.

La primera ha sigut d’una regió al sud del planeta que mostra un seguit de muntanyes. Per la telemetria sabem que fan uns tres mil cinc-cents metres. Més o menys com els Pirineus per la regió de l’Aneto. Però en aquest cas les muntanyes son fetes de gel. Gel d’aigua, perquè en altres zones del planeta hi ha gel de metà, ocasionalment barrejat amb nitrogen.

Sobta la poca quantitat de cràters que hi ha. Això indica que la geologia del planeta és prou activa com per fer-los desaparèixer o que hi ha processos atmosfèrics que els tapen. Potser hi neva a Plutó?

El planeta nan té una gravetat que fa riure. Dotze vegades més feble que la Terra. Això fa que la força amb la que reté la seva atmosfera no sigui prou forta com per mantenir-la i això té dues conseqüències. L’atmosfera s’enlaira molt més enllà del que ho fa a la Terra i bona part dels gasos que la componen escapen de l’atracció gravitatòria i es perden en l’espai.

Però les imatges no es limiten a Plutó. També hem rebut una imatge espectacular de Caront, el gran satèl·lit. Caront es veu diferent. Per començar és més fosc i mostra unes grans cicatrius a la superfície. Una que es veu just en l’horitzó ha permès calcular la seva magnitud. Entre quatre i nou quilòmetres de fons. El paracaigudisme allà ha de ser una passada!

Al pol de Caront destaca una zona fosca de la que encara no en sabem l’origen. De moment l’han batejat amb el nom provisional de Mordor, un detall que ha fet les delícies dels friquis amants de la ciència i el senyor dels anells (jo entre ells). Tot i així, Mordor escauria molt millor a Io, el satèl·lit de Júpiter.

D’una de les altres llunes (Hidra) també n’hem rebut una imatge, però de baixa definició. Amb les alegries que ens està oferint Plutó i Caront, la imatge pixel·lada d’Hidra és poc satisfactòria. De totes maneres ja ens ha permès veure que té forma de patata i que està feta de gel d’aigua.

Els propers dies arribaran més imatges, analitzarem més dades i aprendrem més coses. Hem d’aprofitar el material ja que no hi ha previstes més missions, de manera que això és tot el que tindrem de Plutó en unes quantes generacions. El llarg viatge de deu anys ha valgut la pena i des d’ara Plutó esdevindrà un racó més del sistema solar; el primer dels objectes del cinturó de Kuipper al que ja s’encamina la New Horizons. D’aquí a tres anys arribarà al seu destí i tornarem a aprendre més coses d’aquest racó del cosmos on hem tingut la sort de néixer.

Qui ho deia que la ciència i la tecnologia no són fascinants?

Plutó; l’hora de la veritat.

dilluns, 13/07/2015

Demà és el gran dia. Després de més de nou anys de viatge, i d’un petit ensurt d’última hora, la New Horizons sobrevolarà Plutó demà. Serà una passada ràpida, tècnicament només estarà uns tres minuts per sobre la superfície del planeta. Un viatge de quasi deu anys per sobrevolar Plutó durant tres minuts? Doncs sí. Les lleis implacables de la física imposen aquestes coses. Calia triar un viatge de deu anys a tota velocitat i sense possibilitat de frenar, o un viatge de cent anys que permetria que la nau arribés lentament i estigués més temps a Plutó. Per la meva part, ja m’està bé aquest sobrevol a catorze quilòmetres per segon si l’aprofitem bé.

El que passarà demà és que durant unes hores tots els aparells de la New Horizons estaran treballant a ple rendiment per aconseguit imatges en blanc i negre de gran precisió, imatges en color de rang més ampli, imatges tèrmiques de la superfície, anàlisi de la composició atmosfèrica de plutó, recollida de partícules de pols que puguin envoltar el planeta, mesures de camp magnètic, de radiació i de tot el que pugui.

La nau passarà a 12.500 km de la superfície de Plutó i, catorze minuts després, estarà a uns 29.000 km de Caront, el principal satèl·lit i un altre dels objectius que caldrà estudiar. Serà en aquest breu període de temps en el que aconseguirem les millors imatges de Plutó i, probablement, les úniques que tindrem en les properes generacions.

Però caldrà tenir una mica més de paciència ja que les imatges i la informació no ens arribarà fins demà passat. El motiu és doble. Primer que la informació triga quatre hores i mitja a arribar des de Plutó fins la Terra. I segon que, la nau no començarà a enviar el que hagi obtingut fins que acabi la feina. Com que l’encontre serà tan breu, tota l’energia disponible i tota la capacitat de treball de la nau estaran centrades en recollir dades i no en comunicar-se amb la Terra. La comunicació ja es farà després.

Una curiositat més. Els set aparells de la nau consumeixen en total uns vint-i-vuit watts. Menys que una bombeta! Calia dissenyar-los amb aquesta extraordinària eficiència ja que la nau “només” porta nou quilos de plutoni que li permeten, a més de mantenir-se en funcionament, mantenir la temperatura mínima per treballar. I la feina no s’acaba ara. Tot i que Plutó és la joia de la corona de la missió, ha de continuar fins explorar els objectes del cinturó de Kuipper on arribarà l’any 2019.

En tot cas, la nau ha anat enviant imatges cada vegada millors de Plutó. Ara ja no son uns pocs píxels sinó que veiem un planeta, amb zones diferenciades i on intuïm fenòmens geològics. Però tot això passarà a ser història demà passat. Els científics tindran feina per anys, però en un parell de dies ja podrem començar a gaudir en profunditat dels detalls de Plutó, el primer dels planetes nans i el més intrigant dels objectes del cinturó de Kuipper.

Un fet com aquest, una nau sobrevolant per primera vegada un planeta, ja no el viurem cap dels que som vius mai més. De manera que preparem-nos a gaudir de espectacle!

Plutó; problemes d’última hora

diumenge, 5/07/2015

La missió New Horizons està resultant d’allò més emocionant. Després de déu anys de viatge cap a Plutó, ja s’acosta l’hora de la veritat. El dia 14 de juliol arribarà l punt de màxim apropament. Tant que, de fet, passarà per entre Plutó i el seu satèl·lit Caront. Recordeu que va tant de pressa que no es pot aturar i només serà una passada a tota velocitat per continuar el seu viatge camí del cinturó de Kuipper.

Des de fa uns dies ja està enviant fotografies del sistema plutonià. Tot i que són imatges preses de lluny, no deixen de ser les millors i més detallades que hem tingut mai. Ara ja podem veure que Plutó te color taronja que recorda al de Mart, però que no és per òxids de ferro com en el nostre planeta veí, sinó pel metà congelat que hi ha a la seva superfície. En canvi, a la fantàstica seqüència d’imatges de l’aproximació es veu que el satèl·lit Caront és molt més fosc. També hem vist que presenta dos hemisferis molt diferents. Un hemisferi mostra unes grans taques clares i fosques que recorden el símbol del ying/yang mentre que l’altre és molt més irregular i amb unes curioses zones fosques circulars properes a l’equador.


L’important és que tota la feina científica, totes les imatges, les anàlisis, les mesures, caldrà fer-les en els propers dies ja que no hi ha una segona oportunitat. La nau passarà a uns cinquanta mil quilòmetres per hora i només estarà uns pocs dies prou propera per descobrir tot el que es pugui sobre Plutó. Ha de sortir bé a la primera!

Doncs per si no era tot prou emocionant, la passada nit, quan falten només nou dies per l’encontre, la nau va tenir un problema informàtic i l’ordinador es va desconnectar. No vull pensar la cara que devien posar els tècnics quan van veure que havien perdut la comunicació amb la sonda, però deia ser tot un poema. Per sort, una hora i quart mes tard, la comunicació es va restablir…, però amb matisos.

Els sistemes de la New Horizons estan duplicats, de manera que quan l’ordinador principal va detectar el problema, es va desactivar i va passar el control a l’altre ordinador. Aquest va fer el que s’esperava. Va posar el sistema en mode segur i va enviar el senyal a la Terra per restablir la comunicació. Primer problema; els senyals van a la velocitat de la llum, però tot i així triguen nou hores a arribar a la Terra, de manera que qualsevol instrucció o comunicació amb la nau triga molt a completar-se. Això vol dir que es trigarà un o uns quants dies a esbrinar que ha passat i posar-ho tot en funcionament de nou. Però no en tenim gaires de dies abans de l’encontre amb Plutó!

Què deu haver passat que ha causat el problema? Doncs encara no se sap, però com que ha sigut just després d’enviar les últimes instruccions prèvies a l’encontre, és possible que hi hagués algun error en els programes enviats. Les instruccions previstes s’havien provat i assajat moltes vegades, però per les correccions d’última hora, les que es van decidint en funció del que la nau va trobant, tot va molt més just.

De manera que ara toca creuar els dits i confiar en els tècnics. Mentre el sistema es verifica i restableix la nau no farà gran cosa més. Ni fotos, ni anàlisis ni estudis de cap mena. Esperem que ho solucionin de pressa, perquè aquesta és una oportunitat històrica i no n’hi haurà més. En tot cas, la nostra generació no la tindrà.

Vacances

divendres, 19/06/2015

Encarem l’estiu i arriba el moment de fer una aturadeta per recarregar les piles. Com cada any per aquestes dates, el Centpeus es pren un descans. Com que aquest estiu esperem novetats en algun camp de la ciència, potser trauré el nas ocasionalment, però la idea és reposar un parell de mesets. Calendari escolar com si diguéssim.

Sigueu feliços, porteu-vos bé ( però no massa) i, si us ve de gust, ens retrobem al setembre.

Fa setanta mil anys…

dijous, 18/06/2015

L’any 2013, l’astrònom Ralf-Dieter Scholz publicar el descobriment d’un estel poc brillant en la constel·lació de Monoceros. Es tractava d’una estrella binària, és a dir un sistema de dos estels; en aquest cas una nana roja i una nana marró. Els dos tipus d’estrelles són petites i poc brillants. De fet, les nanes marrons s’assemblen més a Júpiter que a un estel normal. No tenen prou massa per entrar en ignició i bàsicament emeten radiació infraroja. A ull nu son impossibles de veure malgrat que estan “relativament” properes. Només uns vint anys llum de distància.

De moment li han posat el nom d’estrella de Scholz, i hauria passat completament desapercebuda si no fos perquè fa uns mesos, uns astrònoms de l’Observatori Europeu del Sud es van adonar que el moviment aparent d’aquest estel era sorprenentment petit. En realitat el que era petit era el moviment tangencial, és a dir la manera com aparentment es movia cap un costat si ho mirem des del Sol. Aleshores li van donar una segona ullada més detallada, fixant-se no en les característiques de les estrelles sinó en el camí que portaven.

El motiu és que si estàs en un indret on tothom es mou i veus algú que aparentment no es desplaça, una possible explicació és que vingui directament cap a tu o s’allunyi de tu. Per això van mirar el desplaçament al roig, que es la manera de veure si un estel s’apropa o s’allunya, i efectivament, l’estrella de Scholtz s’està allunyant del sistema solar.

La gràcia és que, quan van refer la trajectòria que havia seguit van trobar que fa 70.000 anys va passar a fregar del sistema solar. Tant que va arribar a transitar per dins del que anomenem núvol d’Oort, la zona on es creu que hi ha els cometes que acompanyen al Sol i que ocasionalment cauen cap a l’interior de les seves òrbites.

Tot i així, seguia estant molt lluny. Al moment de màxima proximitat estava a 0,8 anys llum del Sol. O en unes altres unitats de mesura, a 50.000 unitats astronòmiques. És a dir 50.000 vegades la distància entre la Terra i el Sol. Ens pot semblar molt, però en termes astronòmics és una distància minúscula.

Els astrònoms han mesurat l’efecte gravitatori que pogués tenir, especialment desestabilitzant les òrbites dels objectes del núvol d’Oort i han arribat a la conclusió que seria un efecte molt lleu. Després de tot, és una estrella petiteta. Ara bé. Si ho pensem un moment, potser l’estrella de Scholtz porti el seu propi núvol d’Oort, i aleshores vam ser nosaltres els que vam creuar la seva zona d’influència. Potser alguns meteorits o cometes que pensem que venen del nostre núvol d’Oort van arribar procedents del núvol de l’estrella de Scholtz.

Quins efecte va poder tenir tot això? Ni idea. En realitat ni tan sòls sé si efectivament té un núvol. No tenim dades i només podem especular. Però per una interessant casualitat, fa precisament setanta mil anys, alguns grups humans estaven iniciant la migració que els portaria a sortir d’Àfrica i escampar-se pel planeta. (La data no és exacte del tot. Diguem que fa entre seixanta mil i cent mil anys. Però m’agrada pensar en la coincidència). En condicions normals, fins i tot tan a prop aquella estrella seria invisible. El que passa és que ocasionalment emeten flaixos de llum de durada variable, de manera que potser sí que algunes d’aquelles tribus nòmades van adonar-se que alguna cosa brillant havia aparegut al cel.

I ara el MERS

dimecres, 17/06/2015

Els virus no deixen de donar ensurts. Tot just comencem a intuir el final del brot epidèmic d’ebola que ja comencem a patir per un nou brot víric; el MERS. Les sigles són per la Síndrome Respiratòria del Pròxim Orient (en anglès Middle East Respiratory Syndrome). Aquesta vegada el causant é un coronavirus que afecta al sistema respiratori i que causa una malaltia amb una elevada mortalitat. Al voltant del 30 % dels afectats moren i de moment no tenim vacuna, ni tractament ni res més enllà de donar suport vital al pacient i esperar que el seu sistema immunitari guanyi la batalla contra el virus. Si fa no fa, el mateix que ens passava amb l’ebola i, de fet, amb la majoria de les noves malalties víriques. De totes maneres, aquest coronavirus no és del tot nou i ja el coneixem des d’un primer brot l’any 2012.

A diferència de l’ebola, aquest MERS-CoV (Coronavirus associat al MERS) no s’encomana amb facilitat. Les gotetes i els esputs dels malalts al tossir poden passar el virus, però sembla que ho fa amb poca eficiència. De moment, la principal causa dels brots és el pas la transmissió d’animals a humans. En concret, sabem que els camells i els rat-penats són reservoris d’aquest virus o d’algun d’extremadament similar. Això dels camells ja lliga amb el fet que els afectats es caracteritzen per viure o haver visitat la península aràbiga. Ahir mateix va morir un home a Alemanya, després de contraure la malaltia en un viatge als Emirats Àrabs. I a Corea ara mateix hi ha cent vint-i-sis casos i onze morts, de nou, una cadena de contagis iniciada amb un viatger provinent de la península aràbiga.

Ara com ara el que es fa és estudiar l’agent causant. Els coronavirus tenen aquest nom perquè mirats al microscopi electrònic mostren unes estructures arrodonides al voltant que recorden una corona. De fet, son proteïnes que fan servir per unir-se a les cèl·lules que han d’infectar. De coronavirus n’hi ha molts tipus i la majoria no provoquen malalties greus. Aquesta vegada es diferent, però sembla que podrem aprofitar la informació i els coneixements adquirits arrel d’un altre brot epidèmic causat per un altre coronavirus, el SARS (Síndrome Respiratòria Aguda Greu, o en anglès Severe Acute Respiratory Syndrome) que l’any 2003 va causar problemes a la Xina.

Avui podem analitzar ràpidament el genoma d’aquests virus, de manera que no ha costat establir relacions de parentiu evolutiu. El cas és que també s’han emparentat amb virus trobats a rat-penats i en camells, de manera que sembla que pot passar com en el cas del virus de la grip, que pot saltar entre diferents espècies i quedar temporalment amagat un reservori en ves a saber quin animal.

En tot cas, si aquest estiu aneu per la zona àrab, vigileu els mercats d’animals. La OMS i el CDC no posen problemes a visitar aquests indrets, però si has d’anar a un mercat de camells, potser una mascareta i rentar-se bé les mans i la roba al tornar del mercat poden ser consells útils. A més, és clar, de no menjar carn de camell poc cuinada. L’any 2013 Aràbia Saudita va aconsellar posposar les peregrinacions a la Meca durant el primer brot del MERS. En aquelles aglomeracions de gent, la presència d’un virus respiratori és un risc que no es pot ignorar. Amb sort, aquesta vegada el controlarem sense haver d’arribar a aquests extrems.

MERS, SARS…, noves sigles a les que ens hem d’acostumar. En tot cas sembla clar que els humans tenim un nou exemplar al catàleg de virus inquietants.

Evolució dels verins

dimarts , 16/06/2015

El verí és una de les armes biològiques més interessants que hi ha a la natura. Segurament el verí de les serps és el més conegut, però les aranyes i molts altres artròpodes també han desenvolupat verí, mamífers com els ornitorincs o les musaranyes tenen glàndules verinoses. En el cas dels ocells només algun ha desenvolupat verí com sistema de defensa, acumulant verí a la pell i les plomes de manera que qui se’ls mengi s’enverinarà.

El que resulta interessant és l’estudi evolutiu dels verins. Com s’ho fa una espècie per incorporar aquest sistema a l’arsenal d’eines per caçar? Ara ja disposem de les anàlisis genètiques de molts tipus de verins i un patró general sembla que es va fen més clar.

Molts dels verins només són versions modificades de proteïnes que fa servir el cos en el seu funcionament normal. Els verins neurotòxics, com el de la mamba negra, eren originàriament neurotransmisors que enviaven senyals entre neurones. Altres serps tenen verins que desfan les membranes cel·lulars i que inicialment eren enzims digestius normals, com la fosfolipasa A2. En el cas de les aranyes trobem verins relacionats amb hormones com la insulina, encarregades de regular el metabolisme.

Per que una proteïna normal esdevingués un verí va caldre que tingués lloc un esdeveniment molt habitual en el genoma: La duplicació d’un gen. Quan les cèl·lules fan copies del genoma abans de dividir-se, ocasionalment hi ha errors, i un error freqüent és que les dues copies d’un gen no es reparteixen per igual en les cèl·lules filles sinó que les dues van a una cèl·lula i l’altre es queda sense. Aquesta última segurament morirà per la falta del gen, però la que te dues copies podrà seguir sense massa problemes. La gràcia és que a partir d’aquell moment, una de les dues copies podrà començar a patir mutacions sense arriscar la vida de l’organisme ja que disposa d’una altra copia que funciona correctament.

Per aquest motiu tenim moltes formes lleugerament modificades de molts enzims, i es creu que moltes noves capacitats metabòliques s’han adquirit gracies a aquest sistema de duplicació/modificació.

De vegades les modificacions moleculars que fan que una proteïna normal esdevingui un verí són, simplement, canvis en la manera de plegar-se les proteïnes en l’espai. Altres vegades perden algun fragment o modifiquen alguna zona clau per poder reconèixer on han d’actuar amb seguretat. També hi ha algunes que fan un sistema encara més sofisticat. La majoria de gens no tenen la informació de manera consecutiva en el DNA sinó que està per fragments separats per zones de DNA intercalades (anomenades introns). La cèl·lula treu els introns i en deixa la seqüencia correcta per fabricar la proteïna. De vegades fins i tot por fabricar dues proteïnes amb el mateix gen segons si elimina tots els introns o en deixa alguns. Doncs hi ha verins que depenen d’aquest mecanisme. Segons com processi el gen obtindrà una proteïna normal o un verí.

El mecanisme de l’evolució és impossible d’entendre si pretenem que les coses passin en un sol pas, però extraordinàriament senzill quan ens adonem de les possibilitats d’aquests mena de joc molecular consistent a duplicar i, amb la copia, començar a fer provatures.

Philae ha despertat

dilluns, 15/06/2015

El Novembre de l’any passat vàrem seguir el progrés de la missió enviada per l’Agencia Espacial Europea (ESA) a estudiar el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. La sonda Rosetta va seguir una trajectòria endimoniadament complicada fins quedar-se orbitant el cometa que s’anava apropant al Sol. Encara estava molt lluny, a l’altura de la òrbita de Júpiter, però així podria seguir els canvis que experimenta un cometa a mida que s’apropa al Sol i es va formant la característica “cua”.

La Rosetta portava acoblat el mòdul “Philae”, que havia de baixar fins al cometa i posar-se en la superfície. En una bona estratègia de comunicació, la ESA ho va retransmetre en directe, o tan en directe com ho permeten els límits imposats per les comunicacions espacials i la velocitat de la llum. En tot cas, vam veure com la Philae es separava de la Rosetta i com, hores després, arribaven els senyals que indicaven que havia aterrat.

Però els problemes van començar aviat. La sonda no es va poder fixar a la superfície gelada i va rebotar fins anar a para a… bé, ningú sabia on havia anat a parar. El problema era que les imatges que va enviar indicaven que estava al costat d’una formació de roques i que els panells solars no rebien prou llum com per mantenir-la en funcionament. La Philae va fer la feina que tenia encomanada i va enviar senyals durant seixanta hores, i després va emmudir.

L’esperança era que a mida que el cometa s’acostés al Sol i augmenteé la quantitat de llum que hi arribava, la Philae recuperés l’activitat. Per això, la ESA ha seguit intentant localitzar-la. Però buscar-la només amb les càmeres de la Rosetta i sense saber exactament on mirar ha resultat una feina molt complicada. A més, la Rosetta tenia altra feina a fer.

Durant aquests mesos hem seguit sense saber res de la Philae, però la cosa va canviar el dia 13 de Juny. Al centre d’operacions de la ESA van rebre els senyals que confirmaven que la Philae estava activa i operativa. Està a trenta cinc graus sota zero i disposa de vint-i-quatre Watts d’energia. Unes condicions en les que pot funcionar.

La transmissió no va durar gaire, només uns vuitanta segons, però amb això n’hi ha haver prou per saber que funciona i que ja fa un cert temps que estava funcionant. S’ha vist que té 8000 paquets de dades emmagatzemades. En la primera transmissió n’ha enviat alguns, però caldrà tornar a fer més contactes per aconseguir que buidi tota la informació. El que passa que els contactes estan condicionats per les vegades que la Rosetta sobrevoli la zona on s’està la Philae. Ha anat justet ja que amb l’apropament al Sol, cada vegada hi ha més partícules emeses pel cometa i el temps per contactar amb la Philae estava arribant al límit. Però tot va bé si acaba bé.

Aquesta missió té un valor científic innegable, però diria que ha sigut de les que la ESA ha sabut portar millor en el terreny de la comunicació. A twitter és molt divertit seguir les suposades converses entre la Philae (@Philae2014) i la Rosetta (@ESA_Rosetta). També han fet uns còmics deliciosos reflectint el viatge de la nau de manera molt entenedora. I finalment, ho han organitzat per anar seguint el que passava gairebé en directe. Els de la NASA en saben molt, però aquesta vegada la ESA també ha trobat la manera d’apropar l’exploració espacial al gran públic.

Benvolguda Teresa Forcades

divendres, 12/06/2015

Benvolguda Teresa. He de començar amb una disculpa. No tinc clar com m’he d’adreçar a tu. Germana Forcades? Ets monja, però entenc que ara deixes temporalment el convent i no se si el tractament també queda temporalment enrere. Doctora Forcades? Vas fer medicina i fins i tot una tesi doctoral sobre medicines alternatives, però em passa com amb en Jordi Pujol, que tot i ser metge l’associo amb altres activitats. En tot cas, jo també soc doctor però només faig servir el títol en congressos i algun acte oficial, de manera que, si no et sap greu, ens tractem de tu i no perdem el temps en floritures.

T’he de dir que, normalment les teves declaracions en temes de salut em fan sentir incòmode. Com tu, penso que vivim en una societat amb una tendència inquietant a la sobremedicació i que això està fomentat per interessos econòmics. També sospito que s’inventen o exageren malalties per poder vendre més pastilletes i opino que és responsabilitat dels científics fer notar aquests fets. De manera que coincideixo amb tu en gairebé tot el que dius. Però ai!, sempre hi ha un percentatge de les teves afirmacions que no acabo d’entendre. Un percentatge petit, però qualitativament important.

Avui m’ha tornat a passar. Llegeixo que has dit que la vacuna de la diftèria “…té una efectivitat del 95%, de manera que un 5% de nens no estan immunitzats malgrat haver-se vacunat i corren el risc de patir efectes secundaris derivats de l’alumini que porten”. És confús això de posar en una sola frase una dada certa i una suposició especulativa. Perquè la dada de l’eficàcia del 95 % és correcta, però això dels efectes de l’alumini no ho pots deixar anar sense més. Ho he sentit altres vegades, així que he buscat quant alumini hi ha en una vacuna. Després de tot l’alumini és un dels elements més abundants del planeta. Cada dia toquem, mengem i respirem una certa quantitat d’alumini només pel fet d’estar vivint a la Terra. Fins i tot la llet materna conté alumini i es calcula que ingerim uns 8 mil·ligrams diaris amb el menjar. En canvi, una vacuna només conté 0,5 mil·ligrams. Potser sí que es posen moltes vacunes als nens, però totes les que ens posen a la vida no arriben ni a l’alumini que mengem en un parell de dies. Si les vacunes tinguessin molt més alumini, les administressin per via intravenosa i els nens tinguessin problemes renals, podríem parlar de possibles toxicitats, però coincidiràs en que això no és l’habitual, per tant no entenc perquè ho dónes a entendre com un risc contrastat. Potser t’he malinterpretat?

D’altra banda, tampoc entenc de quina toxicitat parles. Sabem que no hi ha res que en prou quantitat no pugui arribar a ser tòxic. En el cas de l’alumini s’ha descrit toxicitat en treballadors de fàbriques metal·lúrgiques que respiraven pols d’alumini durant dècades. Això causava problemes neurològics. Però no estaràs comparant la dosi que hi ha en una vacuna amb la d’un treballador del metall al llarg de tota una vida laboral oi? Com que parles de toxicitat en abstracte, no sé a que et refereixes, però no em sembla correcte espantar als pares amb aquesta mena d’afirmacions que en realitat només són suposicions. I en tot cas, si hagués de triar entre un risc, petit però real, de morir als 5 anys de diftèria o un suposat risc de patir Alzheimer als 90, crec que seguiria agraint als meus pares que em vacunessin. T’he de dir que me n’alegro que no esmentessis els compostos de mercuri, que fa anys es van retirar de les vacunes, ni l’autisme, que ja sabem que no hi està relacionat.

Tampoc entenc el raonament que fas quan dius que “els vacunats es beneficien dels no vacunats, als quals no es té com a perillosos, sinó al contrari”, ja que ajuden a fer que els bacteris segueixin circulant perquè els que sí que estan vacunats mantinguin un bon nivell d’immunització.” Això li ho has explicat als pares del nen d’Olot? Quina mena d’argument és? Crec que confons els medis amb els objectius. Entenc que el que es pretén no és mantenir un bon nivell d’immunització sinó que no hi hagi ningú malalt. Creus que hauríem d’haver deixat alguns afectats de verola per mantenir un bon nivell de immunitat? Hauríem de mantenir circulant el virus de la polio per reforçar als vacunats?

Remarques que la vacuna no funciona en un 5% dels casos. És cert. No hi ha gaires coses que funcionin al 100 %. Jo mateix em vaig vacunar de la hepatitis B i resulta que soc del grup “no-responedor”. El meu cos no va fer anticossos, de manera que no estic protegit. Però confio en que el virus circuli poc al meu voltant ja que gràcies als vacunats es limita la presència del virus i així em protegeixen a mi. Dir que soc jo qui contribueix a mantenir la seva immunitat em semblaria molt recargolat.

Has demanat “respecte absolut per a aquests pares, perquè les vacunes estan en mans d’unes empreses que l’únic que volen és fer negoci”. Què hi té a veure una cosa amb l’altre? De nou no entenc el teu fil argumental. També fan negoci amb els antibiòtics. Deixem de fer-los servir? Els fabricants de cinturons de seguretat o de cascs de motoristes volen fer negoci. Això fa que els cinturons o els cascs siguin sospitosos? Els fabricants de condons volen fer negoci. Per això hauríem de deixar que la SIDA s’escampi? Que les farmacèutiques facin negoci no ens diu res sobre si les vacunes són bones o dolentes. La eficàcia i seguretat de les vacunes es determinen amb dades científiques. I si les farmacèutiques tenen comportaments poc ètics s’ha de denunciar, però això és un altre tema.

En tot cas, coincideixo plenament amb tu en el fet que els pares mereixen respecte i no se’ls ha de culpar. Estic segur que ells només volien fer el que pensaven que era el millor pels seus fills i simplement estaven mal informats. En la meva opinió, no son els pares els responsables sinó qui els espanta amb informacions esbiaixades que els porten a prendre decisions errònies.

Cordialment

Ara comences una singladura en política. Ho faràs bé. Això de barrejar en un mateix discurs dades contrastades amb opinions i especulacions de manera que tot sembli més indiscutible és una estratègia habitual en política. Però en temes de salut és millor evitar-ho fins on sigui possible.

NCIS-Los Angeles i la fisiologia de l’ull

dijous, 11/06/2015

A la tele feien un capítol de la sèrie “NCIS-Los Angeles”. No és de les que segueixo, de manera que no li feia massa cas, però en un moment donat em vaig adonar que una de les protagonistes tenia alguna cosa estranya. Era un d’aquells moments en que el teu inconscient t’avisa que ha detectat alguna cosa que no encaixa però no acabes d’esbrinar el què. Aleshores vaig començar a fixar-m’hi i finalment vaig notar que el problema era la seva mirada. Els dos ulls no semblaven iguals Era com si a un dels dos li faltés el blanc de l’ull.

A la tele és difícil estar segur, de manera que vaig recórrer a la Vikipèdia i vaig descobrir que, efectivament, l’actriu Daniela Ruah presenta la característica de tenir el que s’anomena un “nevus d’Ota”. Una alteració en la pigmentació que fa que part del blanc de l’ull, estrictament de la conjuntiva, sigui molt rica en melanòcits i mostri un color fosc. Talment com tenir una gran piga al blanc de l’ull que fa que la mirada sigui realment característica.

En realitat la taca pot no limitar-se a l’ull i estendre’s més per la cara, en general seguint el recorregut del nervi trigemin. Però la taca a l’ull és una de les presentacions més típiques. En realitat no està del tot clar que les cèl·lules dels nevus siguin únicament melanòcits. Més aviat semblen una barreja de cèl·lules entre les que algunes estan relacionades amb els melanòcits i que es poden presentar de moltes maneres i a diferents indrets. Els nevus d’Ota de l’ull són simplement un tipus particular. El motiu que ho causa no el coneixem. Sembla que durant el desenvolupament embrionari els melanòcits no acaben de de migrar correctament cap a les zones de la pell on haurien d’instal·lar-se i el fet que segueixin el camí del nervi suggereix que en la migració normal, els nervis hi juguen algun paper, però la causa final encara és desconeguda.

El nom és per Masao T. Ota, el metge japonès que el va descriure l’any 1939. Inicialment li va posar el nom de nevus fuscocaeruleus ophthalmomaxillaris, però amb molt de seny, es va imposar el nom més senzill de nevus d’Ota. Aquesta condició afecta més sovint les dones i preferentment d’origen asiàtic o africà. En principi, i més enllà de l’efecte estètic, no és greu tot i que està associat a una major incidència de melanoma i de glaucoa, de manera que qui el té ha de vigilar.

El cas és que m’ha sorprès descobrir que hi ha melanòcits a l’ull. Naturalment que a l’iris n’hi ha i son els que l’hi donen el color blau, marró verd o negre característics. Però no semblava que n’hi hagessin també a la zona blanca. La qüestió és simplement que n’hi ha pocs, però n’hi ha. Igual que també hi ha limfòcits i altres tipus cel·lulars movent-se per entre les diferents capes que formen el globus ocular.

Aquest tipus de nevus fa que l’aspecte de l’ull sigui realment cridaner. Com en altres nevus, quan t’hi acostumes ja deixes de fixar-t’hi, però reconec que m’ha fet gràcia acabar descobrint coses de la fisiologia ocular gràcies a que la protagonista de NCIS-los Angeles tenia una mirada inquietant. Realment, només cal mantenir una mica d’esperit curiós per fer descobriments als llocs més inesperats.