Clàssics de tota la vida

divendres, 29/04/2016

Hi ha qui diu que, en realitat, només hi ha unes poques històries amb les que fer novel·les. Fins hi tot les havien contat i no passaven d’una vintena. La gràcia dels autors era afegir detalls a l’esquema general i que no es notés que, en essència, sempre estem veient la mateixa narració . No se si això és exagerat o no, però aquest raonament em va venir al cap fa uns dies, en unes tertúlies sobre ciència i literatura a les que vaig tenir el privilegi d’assistir. Amb un grup de joves comentàvem històries de ciència ficció i de seguida trobàvem altres obres amb el mateix fil argumental.

Per exemple, “El Marcià”. La novel·la en la que es va basar la pel·lícula protagonitzada per en Matt Damon i que va tenir força èxit fa uns mesos. Un astronauta es donat per mort i abandonat a Mart mentre els seus companys de tripulació emprenen el retorn a la Terra. Ai! però no és mort i se les ha d’enginyar per sobreviure. El problema es que passaran quatre anys abans no pugui arribar cap altre nau al planeta vermell. La trama és la manera com s’ho fa per aconseguir menjar, aigua, aire, energia i comunicacions aprofitant els materials que han abandonat i exprimint el seu enginy i la voluntat de sobreviure. Una història ben travada, amb rigor científic, que enganxa… i que no deixa de ser una versió actualitzada de Robinson Crusoe. Només cal canviar una illa deserta per un planeta desert i les restes del naufragi per les restes de l’assentament.

Un altre cas és la novel·la clàssica de “El dia dels trífids”. En aquesta narració, i per un motiu poc clar, uns organismes aparentment vegetals però amb una certa capacitat de moviment i un agulló verinós, es fan els amos del planeta. Els humans primer queden cecs i després moren com a mosques, capturats pels trífids que es mouen lentament però que avancen en nombre cada vegada més gran. Un petit grup de supervivents van fent front a l’amenaça, buscant refugi i aprofitant les restes de la civilització caiguda. Una història de supervivència que, en essència, podem identificar fàcilment en la sèrie de televisió “The walking dead”. Només cal canviar “Trífids” per “zombis”.

N’hi ha molts més casos i resulta entretingut trobar les similituds en l’esquema bàsic de la narració. La pel·lícula “Avatar” amb “Pocahontas”…, la saga de la “Fundació” amb “La caiguda de l’imperi romà”…, Però n’hi ha un que sempre m’agrada recordar. La famosa pel·lícula de Stephen Spielberg, “ET”. Aquesta està basada en un dels llibres més coneguts de la història tot i que poques persones se’n van adonar en un primer moment. Però si ho pensem un moment trobarem moltes similituds. Després de tot, el protagonista no deixa de ser un ésser que baixa del cel, que fa miracles, que és amic dels nens, que mor, que poc després ressuscita i que al final torna a ascendir al cel després de deixar un missatge de pau. El que deia: tot un clàssic.

Makemake té companyia

dijous, 28/04/2016

Fa uns anys es va redefinir el concepte de planeta i es va crear la categoria de “planetes nans” per aquells planetes massa petits com per netejar la seva òrbita. És a dir aquells que no tenen prou efecte gravitatori com per fer fora de la seva òrbita altres cossos veïns. Plutó és el més conegut i característic i forma part del Cinturó de Kuiper. Després hi ha Ceres, que és el més gran dels objectes del cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter. Més enllà del cinturó de Kuiper tenim Eris, el més llunyà de tots. I de nou dins el cinturó de Kuiper hi ha Haumea i Makemake.

Aquest últim, Makemake, va ser l’estrella mediàtica fa un parell de dies, quan es va anunciar que el telescopi espacial Hubble havia decobert que tenia una lluna. Semblaria un detall curiós però poc rellevant, però el cas és que aquesta lluna donarà molt de joc!

Makemake el van batejar així perquè va ser descobert poc després de pasqua l’any 2005. A l’hora de triar un nom van escollir el del déu polinesi Make-Make, creador del món en la mitologia de l’illa de Pasqua, o Rapa Nui. Reconec que el nom m’ha fet gràcia des que el vaig llegir per primera vegada. I encara més quan el pronuncien els anglosaxons com “makimaki”.

De Makemake sabem que és el segon objecte més brillant del cinturó de Kuiper, després de Plutó, i que la llum que reflexa té una tonalitat vermellosa. Igual que Plutó, s’ha detectat el senyal de metà a la seva superfície. I teníem una estimació de la seva massa, però aquestes coses tenen un cert grau d’incertesa. Una incertesa que ara disminuirà, ja que calculant la velocitat de rotació del satèl·lit es podrà deduir amb molta més precisió la massa i altres característiques de Makemake. Una cosa semblant a la que va passar amb Plutó. Inicialment es va estimar que era molt més gran del que realment és. Fins que no es va descobrir el seu satèl·lit, Caront, no es va poder mesurar amb precisió la massa de Plutó, que va resultar ser molt més petit del que s’imaginaven.

Descobrir el satèl·lit de Makemake també permetrà explicar uns canvis misteriosos en la seva lluminositat. Hi havia unes oscil·lacions en la llum provinent del planeta que costava entendre. Possiblement era només el seu satèl·lit passant pel davant. El color del satèl·lit, batejant provisionalment com MK2 és extremadament fosc. Se suposa que al ser molt més petit que el planeta, la seva massa no és prou gran com per generar un camp gravitatori que mantingui el metà a la superfície i l’ha perdut per sublimació. De nou una similitud amb Plutó, que també té un satèl·lit molt més fosc.

Les coses et poden despertar l’interès per mil motius i alguns poden ser ben poc rellevants. A mi, Makemake em fa gràcia pel nom triat. Una cosa similar a un altre objecte transneptunià amb nom divertit: Quaoar. En tot cas, les probabilitat d’aconseguir imatges de Makemake similars a les que la New Horizons ha fet de Plutó són més aviat remotes. Si es fes una missió similar (que per ara no està prevista) hauria de sortir l’any 2024 i no arribaria fins setze anys després. Suposo que m’hauré de conformar amb haver gaudit de les imatges de Plutó i Makemake quedarà com un mon imaginat amb tonalitats vermelloses i il·luminat per un Sol molt i molt llunyà. Ah! I amb un petit satèl·lit, fosc com el carbó.

Norovirus

dimecres, 27/04/2016

Aquests dies s’ha parlat del brot de gastroenteritis, que ja ha afectat més de quatre mil persones, causat pel consum d’un aigua embotellada que estava contaminada amb un virus humà d’origen fecal. Dit així sona particularment repugnant i no podem deixar d’imaginar escenes fastigoses barrejant aigua amb femta, però el món dels virus és enganyós i les coses són més subtils.

El causant del brot és un vell conegut. Un norovirus o virus de Norwalk. S’anomena així perquè la primera vegada que es va identificar va ser l’any 1968, arrel d’un brot de gastroenteritis en una escola del comptat de Norwalk, Ohio. Allà es van aïllar les partícules víriques que van resultar ser les responsables d’aquell brot i de molts altres brots que tenen lloc. De fet, cada vegada que parlem d’una grip intestinal, el més probable és que no sigui causada pel virus de la grip sinó per alguna soca de norovirus. Gairebé la meitat de les gastroenteritis que tenen lloc al primer món són causades per aquest virus. La resta són per causes bacterianes (I recordeu que un virus i un bacteri no s’assemblen en res!)

El virus infecta cèl·lules del budell, de manera que la via de sortida més habitual per anar a infectar més personal sol ser la femta. De totes maneres, hi ha vegades que troba altres camins, per exemple el vòmit. I això permet veure com de punyeters poden ser els virus. Es va descriure un cas en el que una persona, afectada pel norovirus, va vomitar en un restaurant. Passat el primer moment d’incomoditat, el personal va netejar el desastre i els clients van seguir amb el dinar. Un parell de dies després, la majoria de comensal van caure malalts. Per descomptat ningú havia tocat el vòmit, però el virus s’havia escampat en forma de microgotetes suspeses en l’aire.

La malaltia que causa no és particularment greu. Per descomptat és molesta i desagradable, com totes les gastroenteritis, amb vòmits i diarrea, que són els mecanismes que fa servir el nostre cos per intentar fer fora als invasors. També causa mal de cap, cruiximent i una mica de febre, però una persona que no tingui altres problemes de salut associats no hauria de tenir problemes per superar-ho. Naturalment, en el cas de nens i ancians cal vigilar més. D’altra banda, com que és un virus, els antibiòtics no serveixen de res i l’únic que cal fer és rehidratar-se correctament ja que amb la diarrea es perd molt líquid i cal reposar-lo.

Infectar-se és molt fàcil. Hi ha malalties que requereixen que entrin al teu cos un grapat de virus o bacteris. En altres casos, amb un únic virus que entri ja n’hi ha prou. En el cas dels norovirus sembla que amb menys d’una dotzena de virus ja es pot desencadenar el quadre de gastroenteritis.

Un dels problemes és que el virus pot seguir a la femta uns quants dies després de trobar-nos curats. I amb la facilitat que té per escampar-se, no cal tocar la femta per acabar amb algunes partícules de virus a sobre. Les microgotetes aquells es poden generar, per exemple, al moment de caure l’aigua quan estirem de la cadena del vàter. És per aquesta mena de coses la insistència de rentar-se les mans abans de menjar o de manipular aliments. Un norovirus pot haver arribat a les teves mans sense que tu hagis fet res d’especial. Potser només has donat un copet a l’espatlla a algú que feia una estona s’ha contaminat amb aquestes gotetes perquè algú altre ha tirat de la cadena abans que ell anés al lavabo. La veritat és que quan comences a conèixer els virus, fàcilment acabes paranoic veient superfícies contaminades per tot arreu.

No s’hi val a mirar només la part positiva

dimarts , 26/04/2016

La capacitat dels humans per autoenganyar-nos és infinita. Ens diem que aconseguirem coses que evidentment són impossibles, que la persona estimada canviarà i passarà a ser exactament com ens agradaria, que deixarem de fumar, anirem al gimnàs i farem dietes sanes, o que n’hi ha prou amb desitjar-ho molt per aconseguir que determinat dia faci bon temps. I on hem trobat una manera fantàstica d’enganyar-nos és barrejant la salut i la beguda.

Són fantàstics els arguments defensant els efectes saludables de veure vi, cervesa, conyac o qualsevol beguda que ens vingui de gust. Si busques per internet qualsevol beguda alcohòlica sempre trobes els efectes beneficiosos d’alguns dels seus components i ja tens un motiu perfecte per consumir-ho, naturalment amb moderació.

Antioxidants, resveratrol, polifenols, potassi, vitamines… També avisen que són begudes baixes en sucre i sense additius, que milloren el colesterol, les connexions nervioses, antienvelliment, anti-Alzheimer, controla la hipertensió, baixa el risc de càncer, millora la circulació… i, en general, qualsevol cosa que pensem que sigui beneficiosa per l’organisme.

En realitat, quasi tots aquests efectes efectivament s’han trobat en algun treball experimental. Però a la vida no pots anar fixant-te únicament en les coses bones. I resulta que les begudes alcohòliques tenen un tòxic anomenat “alcohol”. Ens hi podem posar com vulguem, però la presència d’aquest producte compensa pràcticament tots els beneficis que pugui tenir aquest tipus de begudes.

Un dels principals motius és que les quantitats d’antioxidants, de vitamines o de potassi que tenen les begudes alcohòliques són irrisoris comparades amb altres aliments. Si anéssim curts d’algun d’aquests elements no ens passaria pel cap aconseguir-los a base de prendre begudes alcohòliques. I no és perquè sí que sempre s’insisteix molt en que embarassades i nens no han de prendre aquesta mena de begudes, tant se val quants antioxidants tinguin.

Amb això vull dir que no s’ha de prendre gens de vi, cervesa o un gin tònic? Tampoc és això. No tinc cap inconvenient en prendre una copa de tant en tant i el consum moderat té un component social i lúdic que és important i que seria absurd ignorar. Estic més que disposat a gaudir d’un bon vi, de refrescar-me amb una cervesa o d’acabar la nit amb algun còctel sofisticat. Simplement no intento enganyar-me dient que me’l prenc perquè té factors saludables. L’alcohol danyarà les cèl·lules hepàtiques i les neurones. Si en prenc poc i em mantinc dins els límits de la capacitat de resistència de les cèl·lules, probablement no passarà res. Tampoc passarà gaire res de bo, perquè les quantitats ingerides seran tant baixes que els antioxidants estaran a nivells de riure i el risc de patir hipertensió seguirà exactament igual.

Vivim temps en els que la moda és trobar propietats saludables absolutament a tot. Ho fem tant que ja freguem el ridícul. No ens enganyem. Hi ha coses que les fas tot i saber que tenen aspectes dolents. Entenc el risc i l’assumeixo, però no jugo a enganyar-me. Fer-ho seria tan absurd com pensar que rebre punyalades en quantitats moderades és bo perquè augmenta els nivells de ferro de la sang i ajuda a prevenir les anèmies.

Perquè hi ha micos…?

dilluns, 25/04/2016

Remenar per les xarxes socials resulta depriment en algunes ocasions. Temes que penses que ja estan aclarits, resolts i deixats enrere, tornen una vegada i altra. I el més cansat és que tornen amb els mateixos arguments que ja es van resoldre i aclarir mil vegades. Això ho penso cada vegada que topo amb algú que es pensa ser molt llest quan, per twitter o alguna xarxa similar deixa anar que “si l’home ve del mico, com és que encara hi ha micos?”.

En realitat me’ls imagino somrient burletes pensant que amb una senzilla frase enginyosa han tirat per terra la Teoria de l’evolució. He de dir que també me’ls imagino ignorant qualsevol resposta que no encaixi amb els seus prejudicis, normalment d’origen religiós. Cal passar per alt moltíssima informació disponible arreu per seguir plantejant arguments tan simplistes.

De fet, vindria a ser un tema similar als que argumenten que l’home no pot venir del mico perquè “mai s’ha vist un nen naixent d’un mico”. Una altra mostra de “profunditat” intel·lectual difícil d’assolir sense desconnectar moltes neurones i renunciar a pensar amb una mica de lògica.

Aquests arguments quasi sempre són per atacar la teoria que va proposar Darwin. Sobta una mica pensar que no se n’adonin de com han canviat les coses des de la publicació de l’Origen de les Espècies, l’any 1859. Alguna cosa hem aprés des d’aleshores i la evolució tal com l’entenem ja està molt lluny d’aquells primers fonaments que va posar Darwin. De totes maneres, fins i tot Darwin se’n riuria d’aquests arguments ja que ell mai va dir que els humans descendim dels ximpanzés actuals. Un detall que sembla que als simplistes els costa imaginar.

Pensar que l’evolució es basa en que d’un mico neixi un humà sense més és una boníssima mostra d’ignorància. De fet, això seria una excel·lent prova “en contra” de la teoria de l’evolució. Si enlloc de la selecció de les millores causades per variacions genètiques aleatòries trobéssim canvis sobtats en els que apareguessin noves espècies ja adaptades al medi i sense etapes intermèdies ni selecció de cap mena…, parlaríem de miracles!

I pel que fa a l’existència encara dels micos, doncs naturalment que segueixen existint micos ja que a) els humans no descendim dels micos actuals i b) que en una població un grup es modifiqui no implica que la resta tingui que fer-ho.

El cas és que quan algú es depenja amb aquesta mena de raonaments et preguntes si val la pena parlar de genètica, de deriva de poblacions, de tipus de mutacions, d’estadística de les adaptacions, dels experiments a llarg termini amb bacteris o mosques, d’introns i transposons, de neutralisme o de sistemes de datació amb radioisòtops. Amb molta probabilitat seria perdre el temps.

Una llàstima. Satisfets amb les seves frases presumptament enginyoses es perden un dels grans plaers intel·lectuals que podem experimentar. Mirar el món, conèixer tot el que hem anat descobrint i adonar-se de com encaixen les peces per mostrar la història d’aquest fenomen tan extraordinari anomenat “vida”.

Haurien de ser morts!

divendres, 22/04/2016

Les malalties genètiques poden semblar infreqüents, però el cas és que coneixem més de sis mil patologies relacionades amb alteracions d’un o altre gen. I per fer front a aquesta gran xifra, disposem d’estratègies molt limitades. Si per culpa d’una mutació el cos no pot fabricar algun producte, necessitem administrar-lo. Si no el pot eliminar, hem d’evitar ingerir-lo o trobar la manera de fer fora el producte abans que arribi a nivells tòxics. I poca cosa més. Ara es comença a intentar substituir els gens defectuosos amb tècniques de teràpia gènica, però encara estem al començament d’aquestes tècniques.

El que si que tenim actualment són dades. Muntanyes de dades. I les dades amaguen informació que pot resultar extremadament útil per pensar noves estratègies. Per exemple, sabem que hi ha algunes (poques) persones que tenen una mutació que hauria de causar una malaltia, però per algun motiu, no l’han desenvolupat. Com s’ho fa el seu cos per compensar una mutació genètica que sabem que causa una malaltia?

Doncs el seu metabolisme deu tenir una manera de compensar, una via alternativa per fer la feina, una versió desconeguda del gen mutat en algun lloc del genoma o alguna altra cosa que encara ignorem. Però el que sí que probablement tenim és la informació del seu genoma i val la pena aprofitar-la. Això és el que ha fet un grup d’investigadors que han analitzat 589 306 genomes buscant identificar persones sanes que haurien d’estar malaltes pel fet de tenir alguna d’aquestes mutacions. No els ha calgut fer les anàlisis sinó que han anat a les bases de dades on està recollida la informació de diferents estudis amb les seqüències genètiques d’aquestes persones.

Han buscat mutacions en 874 gens determinats i, com era previsible, van trobar un munt de persones amb mutacions.  Aleshores van començar a eliminar els que efectivament estaven malalts, els que no tenien informació sobre la seva salut o la informació no era prou clara, els que tenien una mutació de la que hi havia dubtes sobre la seva importància,… Al final van quedar 13 pacients que consideraven “resilients”. Haurien d’estar malalts, però aparentment eren persones sanes, de manera que el seu cos havia trobat la manera d’escapar de la malaltia.

Les malalties eren variades: Fibrosi cística, Síndrome de Smith-Lemli-Opitz, disautonomia familiar, epidermolisi bullosa simple, Síndrome de Pfeiffer, Síndrome de poliendocrinopatia autoimmune, displàsia acampomélica campomélica i atelosteogènesi. El gen alterat que la causava esta present en el genoma d’aquestes persones, però la malaltia no. De fet, cap dels 13 individus sap que el seu cos té la clau que permetria trobar un camí per tractar aquestes malalties.

Caldria investigar en profunditat aquestes persones, sempre que elles hi estiguessin d’acord, però resulta que no han pogut contactar amb cap d’elles. I el motiu és senzill. La llei estableix un estricte nivell de confidencialitat sobre les dades genètiques, de manera que els investigadors ignoren qui són aquestes persones i no tenen manera d’identificar-les. Són un simple número, una seqüència genètica i una història clínica associada. Caldria que quan van accedir a participar en aquests estudis haguessin signat una clàusula que autoritzés a contactar-los en situacions com aquesta, però el cas és que això no es va fer.

Pot resultar empipador, però la seqüència genètica de les persones és una informació molt delicada i que cal protegir al màxim nivell. Aquestes tretze persones haurien d’estar malaltes, potser mortes. Primer que res caldria verificar si realment estan sanes, caldria veure si mostren alguns símptomes, si fan alguna dieta particular, tenen algun hàbit específic o viuen en algun ambient determinant que els ha protegit de la mutació. Potser hi ha una altra explicació més recargolada, digna de la sèrie House. Potser…

De moment només podem revisar el seu genoma, però sense verificar res. Ocasions perdudes com aquesta és el preu que cal pagar per mantenir la confidencialitat de la informació genètica. Un tema molt més seriós del que normalment pensem.

Comunicats, tampons, esponges…

dijous, 21/04/2016

Hi ha còctels que tenen tants ingredients que al final ja no saps si són tòxics, saludables, ridículs o una broma. Ahir a Twitter n’hi havia un d’aquests on s’hi barrejaven una proposta de les CUP, les opcions pel sagnat de regla, les tergiversacions interessades de determinada premsa, l’ecologisme poc informat, les paranoies amb les toxicitat, la quimiofòbia políticament correcte i la llibertat personal. Un merder en el que penses que si hi fiques cullerada acabaràs rebent per totes bandes. I sent un home, encara més… Però que coi!

La tergiversació es manifestava en tuits del tipus “La CUP quiere prohibir el támpax y las compreses”. Òbviament aquesta frase és, a més de completament falsa, un disbarat, però ja sabem que això mai ha sigut un problema per moltes mentalitats. Especialment quan troben la manera de carregar contra les propostes de la CUP. Si ho he entès correctament, el que han proposat és que a les escoles o instituts, la informació sobre opcions per la higiene durant la regla no estigui en mans d’empreses com Tàmpax que, lògicament, el que fan és promocionar els seus productes. Cal trobar la manera perquè la informació arribi de manera no esbiaixada per tal que les noies triïn amb coneixement quines opcions decideixen escollir.

En principi semblaria que no hi ha res a discutir… fins que em llegeixo el comunicat de la CUP, i aquí començo a discrepar. Insisteixo; no en la idea general, però sí en alguns detalls. Per exemple, quan afirmen que els productes publicitats son “…molts d’ells perjudicials per a la salut de les dones (tal com es prescriu en els mateixos productes), insostenibles ecològicament i amb un preu excessiu per a la necessitat, que és bàsica.”

Això del preu i del IVA amb que els carregen tampoc hi ha res a dir. Tenen tota la raó. Però que siguin perjudicials per la salut…? En les discussions a la xarxa de seguida apareixen les referencies a la Síndrome del Xoc Tòxic, una patologia causada per una toxina produïda per bacteris del gènere Staphylococcus i que de vegades s’ha desencadenat per l’ús incorrecte de tampons. Per exemple, els primers casos on es va descriure aquesta associació eren dones que l’havien deixat posat massa temps.

És una situació greu, però molt poc freqüent, que no s’ha de minimitzar però tampoc exagerar. Cal informar del risc, per descomptat, però en la seva mida justa. També hi ha gent que mor asfixiada per un cacauet o un festuc obturant les vies aèries (segur que molts més que no pas per síndrome de xoc tòxic) i no per això els considerem perjudicials per a la salut.

El tema de la sostenibilitat ecològica és un altre dels que cal anar amb peus de plom. La humanitat en sí mateixa és insostenible ecològicament. Els tampons estan fets bàsicament de cotó i raió, un polímer de fibres de cel·lulosa. El temps que triguen en degradar-se és llarg. No tant com el plàstic, però prou com per ser un problema mediambiental. Fa de mal dir exactament quant triguen ja que depèn molt de les condicions ambientals. Les empreses de mètodes alternatius als tampons ho allarguen fins a uns quants segles però, és clar, tampoc son una font d’informació del tot neutra.

En tot cas, és evident que qualsevol sistema reutilitzable ha de tenir menys impacte ambiental. També sembla evident que serà menys còmode d’usar. Sigui com sigui, és clar que la tria és una decisió de cada dona i simplement cal que disposi d’informació sobre els pros i els contres.

Aquesta vegada han guanyat protagonisme les esponges marines, reutilitzables i d’origen natural. Que siguin naturals no ha de ser necessàriament una virtut i pot arribar a ser un problema per les esponges. Per cert, no són plantes, com diuen alguns! Són els esquelets d’uns animals; els porífers. Tampoc hi ha motius per pensar que la síndrome del xoc tòxic no es pugui desencadenar fent servir esponges ja que el problema és un bacteri, la capacitat d’absorció i de retenció i el temps que estigui posat. En teoria, una esponja mal usada també podria acabar provocant-lo. El missatge simplista de que allò que és natural no causa problemes, és un error massa freqüent i que caldria evitar si es tracta de transmetre un missatge seriós.

Un parell de detalls més sobre el tema és el neguit que em genera la frase del comunicat ”… quan s’explica a l’assignatura pertinent es fa des del punt de vista biològic i hormonal, “científic”,…”. Potser soc molt susceptible, però hi intueixo un cert retret i no entenc el motiu. Va costar molt que a les escoles s’expliqués la menstruació des d’un punt de vista hormonal i científic, alliberant-lo així de tota la mitologia que arrossegava. No veig perquè això ha de ser dolent. Al contrari!

I finalment he de reconèixer que no entenc la referencia final a “exercir el sagnat lliure”. Passa sovint que, en aquesta mena de comunicats, em desconcerta la tria de les paraules.

Diferències de nivell al Panamà

divendres, 15/04/2016

Panamà té coses interessants, insospitades i poc conegudes, però la més famosa de totes és el canal que travessa el país i que connecta els oceans Pacífic i Atlàntic. Això facilita extraordinàriament la navegació ja que permet evitar el temut cap d’Hornos, que a més de perillós, obliga a donar tota la volta a l’Amèrica del Sud. En canvi, pel canal de Panamà, en poc temps i per un preu raonable, tenint en compte l’alternativa, els vaixells poden passar fàcilment d’un oceà a l’altre.

El canal de Panamà té el detall d’estar fet amb un grapat de rescloses que permeten canviar el nivell al que naveguen els vaixells. Durant molt temps vaig pensar que aquest sistema era necessari ja que el nivell del mar dels oceans Atlàntic i Pacífic no és el mateix. Pensava (erròniament) que les rescloses servien per evitar un descomunal corrent de baixada del Pacífic cap a l’Atlàntic si el canal fos com el de Suez i es limités a unir els dos oceans.

Però la realitat és més complicada. Entre els dos mars hi ha una serralada que era impensable perforar per fer el canal. El que fan els vaixells que entren al canal és elevar-se uns vint-i-cinc metres sobre el nivell del mar per arribar fins al llac Gatun. Aquest llac està al mig del país i es va aprofitar per estalviar-se una feinada en perforacions. Després de creuar el llac, les naus entren en un altre sistema de rescloses que els fa baixar fins l’altre oceà.

Per tant, si per un accident, un atac o pel que sigui, totes les rescloses del canal de Panamà s’obrissin, no passaria res entre els oceans. Potser baixaria el nivell del llac, però poca cosa més.

D’altra banda, la diferència de nivell entre l’Atlàntic i el Pacífic no és cap exageració. Només uns vint centímetres. Les marees del Pacífic sí que són molt més marcades, però pel que fa al nivell mig la diferència és només d’un pamet. Però ben mirat això és sorprenent. Després de tot, els dos oceans estan connectats pel sud, pel cap d’Hornos. Quan estudiàvem els vasos comunicants apreníem que no importava com de grans fossin els vasos, en comunicar-se, l’altura de l’aigua s’equilibrava. De manera que el Pacífic i l’Atlàntic, que no deixen de ser dos gegantins vasos comunicats, haurien d’estar igualats. Aleshores, d’on surt aquesta diferència de vint centímetres?

Doncs la clau està en les diferents salinitats dels oceans. L’Atlàntic és més salat i això fa que l’aigua de l’Atlàntic sigui lleugerament més densa i, per tant, pesi més. Quan es connecten dos vasos comunicants, el que s’equilibra és el pes de les columnes d’aigua. L’altura només coincidirà si són exactament igual de denses. Com que en el cas de l’Atlàntic i del Pacífic les densitats són diferents, apareix un nivell mig del mar que també és diferent.

Panamà! Un indret on es poden apreciar, potser millor que enlloc, algunes diferències de nivell.

Pols, rotació de la Terra i clima

dijous, 14/04/2016

Que la Terra dona voltes sobre sí mateixa ho sabem des de ben petits. Que ho fa amb una certa inclinació respecte del pla de la seva òrbita i que això genera les diferents estacions de l’any, també. De fet, els globus terraqüis que trobem a les botigues, algunes biblioteques antigues i moltes escoles, mostren amb precisió els 23 graus d’inclinació.

El cas és que el planeta presenta altres moviments més subtils, com la precessió, la nutació o el moviment de Chandler. Però és que, a més, l’eix de gir també es va movent lentament. Dit en altres paraules, la posició dels pols avui no és la mateixa que era fa uns quants anys. Tampoc és cap exageració. La posició es va desplaçant al voltant d’un metre cada deu anys.

Al menys això era el que teníem mesurat al llarg del segle XX. Fins l’any 2000, el moviment del pol nord presentava oscil·lacions, però en general era un desplaçament en direcció al Canadà. Però en el que portem del segle XXI les coses han canviat i ara el moviment és en direcció a les illes britàniques i a un ritme “frenètic” de disset centímetres per any.

Què ha passat perquè una cosa tan gran com l’eix de rotació del planeta s’hagi modificat tan sobtadament? Doncs sembla que tenim al davant un altre dels efectes inesperats del canvi climàtic. L’escalfament global fa que es perdi una bona quantitat de gel de Groenlàndia i també fa que la quantitat d’aigua disponible a la zona d’Europa i Àsia sigui cada vegada menor. Això fa que el repartiment de la massa del planeta es modifiqui lleugerament i que la zona de rotació es vegi afectada.

És preocupant? Home, doncs en principi no. El desplaçament el podem mesurar i realment ara va més de pressa, però segueix sent molt petit. Ara com ara podem considerar-ho una curiositat científica i poc més. El rellevant és que seguim descobrint efectes del clima sobre coses ben inesperades. Ens repetim una vegada i altra que al planeta tot està interconnectat, que no hi ha efectes aïllats i que el que fem a una banda pot tenir repercussions inesperades i amplificades en qualsevol indret. Ho sabem, però no deixem de sorprendre’ns quan descobrim interaccions insospitades.

La població augmenta, el planeta s’escalfa, les pluges disminueixen a la índia i el gel de Groenlàndia es comença a desfer, l’equilibri de masses de l’hemisferi s’altera subtilment i el planeta comença a canviar la manera de girar. No deixa de ser un altre bon exemple del famós “efecte papallona”.

Llums a Ceres; misteri resolt

dimecres, 13/04/2016

Fa un any comentava el misteri dels punts brillants detectats a Ceres, el més grans dels asteroides o el més proper dels planetes nans. Aquells punts s’havien detectat feia temps, però quan la sonda espacial Dawn s’hi va apropar i els va fotografiar en detall va resultar impossible deixar d’especular amb el seu origen. Uns llums brillant al bell mig d’un cràter, anomenat Occator, que destacaven com un polze trencat i que no semblaven tenir cap explicació satisfactòria.

Per descomptat, la hipòtesi de la base extraterrestre no va trigar a circular per internet, però al món real semblava més aviat improbable. Activitat volcànica, gel, guèisers, cristalls i dipòsits de sal eren les opcions més versemblants, però calia esbrinar que eren i entendre com s’havien format. I finalment sembla que es va fent llum sobre el tema. El que brilla a Ceres sembla que és sal.

Per esbrinar-ho es va aprofitar que la Dawn anava orbitant Ceres a distàncies cada vegada més curtes i es van poder obtenir imatges més detallades que una vegada processades van permetre veure molt millor l’aspecte que tenia el gran punt brillant. No era cap instal·lació alienígena, és clar. Semblava un material blanc escampat per les parets d’un monticle situat a l’interior del cràter. Quan van analitzar el que hi havia en la tènue atmosfera d’aquella zona van detectar-hi molècules d’aigua que escapaven quan el sol hi incidia. I la llum emesa per aquella superfície blanca tenia característiques que coincidien amb les del sulfat de magnesi hexahidratat (MgSO4·6H2O) .

També sabem coses sobre l’interior de Ceres. Per la seva densitat, sembla que a l’interior conté una quantitat important d’aigua. Es donava per fet que seria gel ja que les temperatures del planeta són massa fredes per permetre l’aigua líquida. I el fet que la superfície blanca estigui escampada cobrint una elevació del terreny fa pensar en una mena de surgència, similar a un guèiser.

De manera que el que sembla que ha passat a Ceres és que algun meteorit o algun objecte similar hi va impactar i va causar una esquerda en la seva superfície. Això va permetre que part de l’aigua rica en sals que hi ha just sota les primeres capes de material sortís disparada i s’escampés al voltant de la zona d’impacte. Sense atmosfera l’aigua d’aquesta salmorra es va sublimar, va passar directament a vapor i es va perdre, però les sals es van quedar a la superfície, generant una mena de salar com els que hi ha en alguns indrets de la Terra. Aquestes sals, aquest sulfat de magnesi, reflexa molt  la llum solar i a les imatges apareix com una taca brillant.

No n’hi ha només una. De fet, se n’han trobat moltes més de menors, i sempre associades a cràters o restes d’impactes, de manera que els astrònoms estan força convençuts de la explicació. Tot i així, queden coses per entendre i detalls per confirmar tot això, però el misteri inicial sembla resolt de moment. I cal dir que les fotos aconseguides d’Occator mentrestant són realment precioses.