Aturada d’estiu

dilluns, 17/06/2019

Amb el bon temps aquest blog imita el calendari escolar i comença l’aturada d’estiu. Hora de relaxar-se, afluixar el ritme, dedicar temps a descobrir coses noves, viatjar, reflexionar i estar amb un mateix amb calma. Si tot va bé ens retrobem al setembre. Mentrestant, sigueu feliços!

Benvolgut habitant de finals de segle.

divendres, 14/06/2019

Benvolgut habitant de finals de segle.

T’escric des del 2019 amb intenció de disculpar-me. Tot sembla indicar que us deixarem un planeta ben galdós, cosa que em fa pensar que les condicions que us heu trobat no són precisament ideals. És possible que no en siguis conscient, ja que els humans ens acostumem a tot, però estic raonablement segur que en la meva època vivim força millor.

És possible que a tu ja et sembli normal però les deu o dotze onades de calor que teniu a Barcelona cada any no ho són de normals. Tampoc les grans tempestes de tardor. A Europa, ara mateix, ens arriben una o dues restes d’huracans cada any. Això que ens sembla excepcional segur que ha esdevingut la vostra rutina de finals de segle. És el que passa quan es modifiquen els grans corrents oceànics i es fon el el gel de les zones septentrionals. Per cert, us en queda gaire de gel per Groenlàndia?

No se si ja heu arribat als deu mil milions d’habitants a tot el planeta. En la meva època el ritme de creixement començava a frenar una mica, però encara seguia anant massa ràpid. Potser algun conflicte global ha reduït la xifra d’humans i el problema de la superpoblació s’hagi ajornat. Espero que no. Que els humans hàgim tingut prou seny per evitar aquestes coses, però una mirada als registres històrics fa que no sigui excessivament optimista.

En tot cas desitjo de tot cor que el tema dels aliments estigui controlat. Generar tant menjar per tanta gent no deu ser senzill. L’agricultura requereix unes condicions relativament estables, unes determinades quantitats d’aigua, unes temperatures que no siguin massa extremes, i sospito que tot això està esdevenint un luxe en la vostra època. Les millors terres de conreu ja les tenim a ple rendiment, de manera que no se d’on heu tret les noves que us deuen fer falta. Em temo que haureu hagut de desforestar encara més.

Com teniu els mars? Heu trobat la manera de deixar d’abocar-hi plàstics? Queda gaire de la fauna que tenim actualment? El delta de l’Ebre encara existeix? Ens pots maleir sense problemes. Ens ho mereixem. Per aquí considerem que per solucionar el problema n’hi ha prou amb deixar de fer servir palletes per beure els refrescos. Considerant la magnitud del problema això és pur maquillatge, però saps que passa? Que vivim molt bé. Massa bé. Millor que ningú en tota la història de la humanitat. I això enganxa!

En realitat ja sabem que us estem hipotecant la vida, que gastem uns recursos que a vosaltres us faran falta i que fem desaparèixer ecosistemes només per divertir-nos. Potser us arribaran moltes excuses, però no te les creguis. Ho sabem i ens és igual.

Hauràs sentit parlar de les generacions que vivim actualment. Els del baby boom, els mil·lennials, els de la generació X o Z o la que sigui. Tot són ximpleries, és clar. Segurament vosaltres ens deveu conèixer amb algun altre nom que vindrà a ser una versió més o menys enginyosa de “la generació dels imbècils irresponsables”. Ens ho mereixem. Si fins i tot van triar Donald Trump de President! I aquest només és la punta de l’iceberg. A tot arreu estan escollint irresponsables com a líders. A més, la ideologia no ha resultat ser cap filtre. Justament quan més falta feien uns líders cultes i ben informats, ens va donar per triar carallots irresponsables de tot l’arc ideològic. El motiu és, probablement, que aquests inútils que manen ens diuen exactament les mentides que ens agrada escoltar.

Ja se que aquestes línies no et serveixen de gaire. No faran baixar els nivells de CO2 (ja heu superat les 600 ppm, oi?) ni faran retornar totes les espècies que hem extingit, ni solucionaran cap crisi energètica que us hàgim deixat encarrilada. Només puc disculpar-me per ser com som. Individualment la majoria dels humans som bones persones però col·lectivament som un desastre de magnitud bíblica.

Per cert, encara que no crec que hàgiu canviat gaire, espero que no estigueu fent el mateix que nosaltres. Per una vegada intenteu no exhaurir els pocs recursos que encara no s’han malmès. Després de vosaltres vindran més generacions i no mereixen ser tractades com nosaltres hem fet amb vosaltres. És una ironia que t’ho digui un habitant dels increïblement malbaratadors principis del segle XXI, però tu ja m’entens.

Una estranya anomalia a la Lluna

dijous, 13/06/2019

2001: una odissea de l’espai” és una pel·lícula de culte que en realitat no tothom acaba d’entendre. Segurament perquè la profunda càrrega filosòfica que conté desconcerta a qui només espera una aventura de naus espacials. La novel·la facilita força entendre el que vas veient i li dona emoció a moments com el descobriment d’un monòlit enterrat a l’interior del cràter Tycho, a la Lluna. No els costa gaire trobar-lo ja que genera una anomalia que destaca clarament sobre el monòton camp magnètic lunar. Un monòlit, d’origen evidentment extraterrestre, que quan és il·luminat per la llum del Sol envia un senyal de radio en direcció a una lluna de Saturn (a la novel·la) o a una zona propera a Júpiter (a la pel·lícula).

Resulta desconcertant, però el sentit era evident. Una intel·ligència extraterrestre havia enterrat aquell monòlit a la Lluna feia tres milions d’anys, amb la idea que actués com un sistema d’alarma. En el moment en el que alguna espècie evolucionés prou com per abandonar el planeta i iniciar l’aventura espacial el primer indret on anirien seria la Lluna. Allà trobarien fàcilment el monòlit i quan el desenterressin i la llum del Sol disparés el senyal de radio “ells” sabrien que a la Terra ja hi havia una intel·ligència amb tecnologia per abandonar el planeta.

Recordo que, quan fa molts anys vaig llegir la novel·la i vaig entendre l’estratègia que descrivia l’Arthur C. Clarke em va impressionar. Fins aleshores els extraterrestres de ficció sempre tiraven de tecnologies impossibles o de la pura fantasia, però allò era enginyós i perfectament aplicable.

Doncs una ombra d’aquella emoció la vaig reviure fa uns dies en llegir la notícia de la detecció d’un misteriós objecte metàl·lic de grans dimensions enterrat sota un cràter de la Lluna!

A més, l’han detectat de manera similar a la novel·la, gràcies a alteracions del camp magnètic i gravitatori lunar. Està sota el cràter Aitken, a la cara oculta del nostre satèl·lit, a una profunditat molt superior a la de la novel·la. Uns 200 quilometres de fondària. Això ja fa difícil que sigui un artefacte alienígena dissenyat per avisar que alguna intel·ligència terrestre ha arribat a la Lluna. Però mai se sap. Potser als àliens consideren que si pots anar fins la Lluna, perforar 200 quilòmetres no serà cap repte!

Per cert, la nau xinesa que no fa gaire va aterrar a la Lluna va fer-ho, precisament, a la conca Aiken. No en el cràter, però per aquella zona…Al final seran els xinesos els primers a fer el contacte!

Naturalment el més probable, de llarg, és que la realitat sigui molt més prosaica i es tracti, senzillament, del nucli metàl·lic de l’asteroide que va impactar fa molts milions d’anys contra la Lluna i va generar el cràter Aitken. Però de totes maneres, jo m’ho pensaria una mica abans de remenar massa el que hi hagi allà sota. D’altra banda, només la possibilitat que es tracti d’un objecte d’origen artificial ja és un bon motiu per anar de seguida a fer-hi una ullada. Qui ho sap? Potser no era un meteorit sinó una nau espacial!

Ja ho se. És molt poc probable, però que coi! De vegades és saludable deixar anar una mica la fantasia…

Cucs i clima

dimecres, 12/06/2019

Si alguna cosa hem de tenir clara dels sistemes complexes és, precisament que són complexes. Això es tradueix en el fet que petits detalls que ens poden passar per alt poden resultar determinants o, al menys, tenir una importància molt més gran de la que semblaria. Per molt que en ciència es tendeix a simplificar les coses i a fer servir models més o menys simplificats, a la vida real la majoria de fenòmens resulten complexes. Per això, de tant en tant salten sorpreses que ens recorden que el dimoni s’amaga en els detalls.

En el cas de l’escalfament global ja tenim clar que les coses són complicades i que hi ha un grapat de factors que cal tenir en compte abans de plantejar-se fer cap previsió. L’energia que la Terra rep del Sol, la que reflecteix, la coberta de núvols, la superfície de gel, els corrents d’aigua i d’aire, les emissions de gas per la crema de combustibles fòssils, les emissions degudes als rots de les vaques, la difusió de gasos al mar, l’alliberament de metà pels clatrats… I ara resulta que també pot ser important tenir en compte una cosa tan aparentment inesperada com els cucs de terra!

Els cucs de terra resulten determinants per mantenir la fertilitat dels sols. La seva activitat remou el terra, l’oxigena, redistribueix nutrients, promou la descomposició de la matèria orgànica que s’hi diposita i fa un grapat de coses que transformen un terra normal en un de molt més fèrtil. El detall és que amb tot això faciliten l’alliberament del CO2 que el terra podria retenir.

No passa res ja que els cucs de terra no són tan abundants oi? Doncs resulta que sí i que cada vegada n’hi ha més en indrets on abans no n’hi havia. A mida que la temperatura va augmentant i que el terreny de les zones més septentrionals va deixant d’estar congelat, els cucs de terra van expandint-se cap al nord. Territoris on senzillament no n’hi havia, ara estan cada vegada més colonitzats pels cucs i això fa que el CO2 que estava retingut en aquells terrenys comenci a alliberar-se. Parlem de grans extensions del nord de Canadà i de Sibèria.

I fins a quin punt resulta rellevant? Doncs ja es veurà, però el que les científics sembla que comencen a tenir clar és que no és un factor que es pugui, simplement ignorar. Un estudi del 2015 indicava que la capacitat del terreny per retenir CO2 disminuïa a la meitat quan hi apareixien els cucs de terra. Al pati de casa això és irrellevant, però si ho calculem pels territoris del nord de Canada, la cosa canvia.

Aquest torna a ser un bon exemple d’aquells fenòmens que s’acceleren molt ràpidament. La temperatura puja una mica, el terreny gelat es redueix una mica, els cucs ocupen més espai i alliberen més CO2 que fa que tot s’escalfi una mica més, el terreny gelat es redueixi una mica més, i els cucs tenen més terreny per colonitzar, de manera que…

Tot plegat és interessant però sobretot et deixa amb una pregunta flotant a l’aire: Quin serà el següent fenomen en el qual encara no hi havíem pensat i que també resulta ser important?

Similituds…

dimarts , 11/06/2019

Què faríem sense una mica d’humor per anar paint el que l’actualitat ens va plantant al davant? I si a sobre ho combines amb una mica de ciència, les coses es poden veure des d’una perspectiva diferent. Especialment els temes de política i actualitat poden desencadenar, si tens una mica d’imaginació, algunes associacions ben curioses.

Per exemple, els “partits d’Schrödinger”. Aquells que, com el famós “gat d’Schrödinger” estan en dos estats superposats. Durant un temps són simultàniament de dretes i d’esquerres, unionistes i independentistes, elitistes i populars. No cap hi ha manera de saber exactament que són fins que un observador obre una capsa (o unes urnes) i aleshores col·lapsa la funció d’ona i es defineix el seu estatus.

En física es parla de les partícules virtuals, aquelles que existeixen durant un temps tant breu que, degut al principi d’incertesa, resulta impossible determinar les seves característiques. No pots obtenir cap dada sobre ella però sí que en pots constatar les conseqüències de la seva fugaç aparició i desaparició. Hi ha “repúbliques virtuals” que semblen compartir aquestes característiques.

L’exemple típic que es posa quan es parla de dilatació, en termes de física, és el de les vies del tren. Si ens hi fixem veiem que entre cada un dels rails de la via es deixa un petit espai de separació per permetre eixamplar la base. Això resulta imprescindible per mantenir la via en condicions i també es fa servir com estratègia política, però per molt que s’eixampli la base això no evita que la locomotora li passi sempre per sobre.

El mimetisme és la característica que tenen alguns organismes que adopten l’aparença d’altres per enganyar els sentits d’altres animals i obtenir així algun benefici. Hi ha mosques que semblen abelles, insectes que semblen branquillons, peixos que semblen pedres, líders que semblen qualsevol cosa menys el que realment són i fins i tot manipuladors que semblen periodistes.

En física quàntica s’ha descrit el misteriós fenomen de l’entrellaçament quàntic. Depenent de la manera com es generin, dues partícules poden allunyar-se i tot i així seguir entrelligades de manera que el que li passa a una afecta instantàniament l’altre encara que això sigui aparentment impossible. De vegades els poders legislatiu executiu i judicial, teòricament tan independents com les diferents partícules, semblen experimentar també una mena d’entrellaçament quàntic, impossible en teoria, però que l’experimentació sembla suggerir.

I finalment, l’aplicació cada vegada més freqüent de la “constant de Skinner” a la democràcia. No se si coneixeu aquesta constant però es defineix com aquell valor que sumat, restat, multiplicat o dividit al resultat obtingut dóna el resultat que s’hauria d’haver obtingut. En un examen aniria molt bé que els professors l’acceptessin. En algunes eleccions sembla que l’apliquin.

 

 

L’afer Pfizer i l’Alzheimer

divendres, 7/06/2019

La notícia segons la qual la multinacional farmacèutica Pfizer va ocultar que un dels seus fàrmacs podia curar l’Alzheimer és particularment empipadora perquè ara toca sortir aclarir una mica què va passar realment i fer entendre que no, no sembla que hi hagi cap “estudi” ocult ni cap medicament per curar l’Alzheimer. El que passa és que aleshores sembla que vulguis defensar les farmacèutiques i maleïda la gràcia, però les coses com són.

La notícia va sortir del diari Washington Post i la versió que ens ha arribat és que Pfizer tenia un estudi que mostrava l’efecte beneficiós d’un medicament antiinflamatori anomenat etanercep (amb el nom comercial d’Enbrel). Però com que la patent estava a punt de caducar i no en podrien treure profit, van decidir amagar-ho. Dit així resulta indignant, ja que privar a la humanitat d’un tractament contra una de les malalties que van més en augment i que resulten tan devastadores és criminal. I fer-ho només perquè no hi poden guanyar diners ja encaixa amb la imatge demoníaca que tenim de les malvades farmacèutiques.

Però…

D’entrada ja hi ha unes quantes coses estranyes. Un antiinflamatori que ni tan sols arriba al cervell pot curar l’Alzheimer? No és impossible i se sospita que la inflamació hi juga un paper rellevant, però prevenir, com s’ha dit, un 64 % dels casos? Això és quasi miraculós!

A més, Pfizer sí que va publicar els estudis que havien fet (no se si en van fer més) sobre Enbrel i Alzheimer. No costa gens trobar-los i en ells es veu que la seva efectivitat va ser pràcticament nul·la. Primer van mirar si tenia contraindicacions i efectes adversos en grups reduïts de pacients (es el que se sol fer per començar) però pel que fa a l’Alzheimer, l’estudi conclou que “No hi va haver diferències estadístiques entre les valoracions cognitives, funcionals i de comportament del grup etanercept en comparació amb el grup placebo“. Després van fer un estudi molt més gran i que analitzava més medicaments a part de l’Enbrel. Aquí podia semblar que feia alguna cosa, però probablement degut a que els pacients amb artritis reumatoide (la malaltia per la qual serveix l’Enbrel) tenen Alzheimer amb més freqüència. Al controlar l’artritis reumatoide això semblava millorar.

Però l’estudi al que la noticia dels diaris feia referència no és cap d’aquests. En realitat ni tan sols era un estudi científic sinó una anàlisi de les dades de companyies d’assegurances. No l’he vist ja que això és el que no van ensenyar, però tot el que es pugui deduir a partir de les dades de les asseguradores no s’acostuma a considerar una prova de l’eficàcia d’un medicament per curar una malaltia. Ni de bon tros!

Això vol dir que són dades que es poden ignorar? Doncs per descomptat que no. En qualsevol grup humà que es detecti un canvi en la incidència d’una malaltia s’ha de buscar quin és el motiu. Podria ser el medicament o podria ser qualsevol altre cosa, però no ho hauríem de deixar passar. Ara bé, un estudi ben fet costa al voltant d’uns vuitanta milions de dòlars. Abans d’embarcar-se en això qualsevol companyia s’ho pensa molt i aposta només pels que creu que sortiran bé. Si els estudis inicials no mostraven dades positives i si, tal com sembla, només tenen un Power Point basat en dades de companyies d’assegurances, doncs tampoc sembla tan irracional deixar-ho estar.

A més, si pensessin que realment pot funcionar, algú pensa que no haurien trobat la manera de capgirar la patent per guanyar un fotimer de diners? Recordem que ara com ara els tractaments disponibles per l’Alzheimer són essencialment… cap. Qualsevol millora resultaria una mica d’or per la companyia! Suposo que si la patent els caduqués no dubtarien a modificar una part de la molècula per dir que és una molècula diferent i patentar-la de nou, preferentment molt més cara.

D’altra banda, la patent del medicament ja ha caducat i qualsevol que vulgui pot intentar-ho. Com que sense patent els beneficis seran limitats, no crec que gaires companyies s’hi animin, però agencies governamentals podrien fer-ho. El dubte és si no valdria la pena dedicar el temps i els recursos a altres estratègies amb dades aparentment més sòlides. Un dubte que, d’altra banda, sempre està sobre la taula. Tot i així, Pfizer sí que hauria d’haver mostrat aquest informe per veure quina solidesa presenta i perquè la comunitat científica en prengui nota. Potser a part del medicament hi ha algun altre factor determinant que ens obri els ulls a investigar altres possibilitats.

En tot cas no ens hem de confondre. Allò no eren dades d’un estudi científic sinó una anàlisis de dades de companyies d’assegurances i tot el que sabem del medicament suggereix que no, que no serveix per curar l’Alzheimer. És clar, dit així seria una notícia que no generaria gaires clicks ni indignaria a ningú. Suggerir que una farmacèutica oculta medicaments que curen malalties terribles és molt més cridaner.

Una escletxa de llum contra el càncer de pàncrees

dijous, 6/06/2019

Finalment un avenç en el tractament d’algun tipus de càncer de pàncrees! Es tracta d’un avenç petit i que està restringit a un grup de pacients molt concret, però en una malaltia en la que la norma són les males notícies, els resultats experimentals negatius i les decepcions, qualsevol cosa que ofereixi una mica d’esperança ha de ser benvinguda.

El problema sempre és la manera de plantejar les coses. A partir dels titulars d’alguns medis de comunicació podia semblar que s’havia trobat una manera de curar-lo. Ja m’agradaria poder explicar-ho, però per desgràcia, no és així. Al menys, encara no.

El que s’ha fet és dissenyar un tractament pels pacients de càncer de pàncrees que presenten un parell de mutacions molt concretes. Les BRCA1 i BRCA2. Aquests són un tipus de mutació molt lligada a diferents tipus de càncer i molt especialment al de mama (les sigles són per BReast CAncer), però en alguns pacients de càncer de pàncrees també estan mutats.

Doncs s’ha vist que en pacients que tenen càncer de pàncrees amb les mutacions BRCA, que ja estan amb metàstasi i que havien fet quimioteràpia (veieu que és un grup molt concret) es pot administrar un medicament anomenat olaparib que alenteix la progressió de la malaltia sense necessitat de seguir fent quimio.

Les coses bones: El temps que passa abans que la malaltia retorni s’allarga notablement. Parlem de càncer de pàncrees. Una malaltia en la que tot va molt de pressa, de manera que hem de centrar les expectatives. Si amb el tractament normal el rebrot s’observava als tres o quatre mesos, amb el nou tractament triga vuit o nou mesos. Pot semblar poc, però tractant-se de càncer de pàncrees és un gran avenç. A més, aquests valors són una mitjana. En algun cas individual ha passat més d’un i de dos anys sense el rebrot.

L’altre cosa important és que això s’aconsegueix sense necessitat de seguir fent quimioteràpia, de manera que la qualitat de vida dels pacients millora notablement. Si no podem curar una malaltia, al menys hem d’intentar que la vida dels malalts sigui el millor possible. I poder prescindir de la quimio és una millora!

De totes maneres, només és un pas en la bona direcció però encara queda molt per arribar a final del camí. La mala notícia és que a llarg termini el desenllaç pràcticament no es modifica. (No imagineu la ràbia que fa haver d’afegir sempre aquest aclariment)

En tot cas, entenent com funciona aquest tractament ha de permetre buscar variacions sobre el mateix tema per anar millorant i ampliant la seva utilitat. L’olaparib actua inhibint una proteïna anomenada PARP que actua reparant els danys que pateix el DNA. La idea és que les cèl·lules tumorals no puguin reparar-lo i s’acabin morint. Per descomptat, les cèl·lules sanes també necessiten reparar, de manera que cal vigilar aquests tractaments però tot indica que les tumorals, amb moltes mutacions, poden ser més sensibles que les sanes. Potser bloquejar altres sistemes de reparació del DNA poden oferir resultats similars. O potser es poden combinar entre ells per potenciar els efectes.

Ja ho veurem. En tot cas, qualsevol pas en la bona direcció mereix ser celebrat. Vigilant, és clar, de no generar falses esperances en una malaltia que està demostrant ser un repte formidable per la medicina.

“Chernobyl”, la sèrie

dimecres, 5/06/2019

Ja va passar amb “Titànic”, una gran pel·lícula en la que es mantenia l’interès malgrat que tothom sabia que al final el vaixell s’enfonsarà. I ara han fet una cosa similar amb la sèrie “Chernobyl”. Tots sabem de l’accident de la central nuclear i així i tot han fet una de les millors sèries de fa molt temps.

Bé. En realitat sabem que va haver-hi un accident, però poca gent sap el que va passar exactament. I m’ha sorprès descobrir que ja hi ha jovent que no sap de què els parles quan esmentes Txernòbil. El temps passa de pressa!

Parlar de la sèrie és complicat en el sentit que no saps si estàs fent espòilers o no. Perquè hi ha fets històrics que si no se saben, s’haurien de saber. La central va explotar i molts treballadors van morir. La radioactivitat es va escampar i va arribar a cobrir bona part d’Europa. En realitat les autoritats soviètiques no van donar l’alarma ni començar a evacuar la població propera a la central fins que els suecs i els alemanys van posar el crit al cel avisant que el vent els estava fent arribar partícules radioactives al seu territori.

L’accident de Txernòbil és una bona mostra del que passa amb la tecnologia. Normalment s’aplica a la nuclear perquè és la que fa més por, però en general passa amb tot. Es dissenyen sistemes suposadament segurs que després resulten no ser-ho tant i quan passa l’impensable tothom corre a treure’s responsabilitats. És curiós veure com durant la sèrie (i suposo que en realitat devia anar així) no deixen de negar l’accident, ja que “les centrals nuclears poden tenir una fusió del nucli, però no exploten”. O “no se’ns acut la manera com la central podria explotar. Això no pot passar”. Una resposta similar a “el Titànic no es pot enfonsar”. Els humans tenim molta imaginació per algunes coses, però quan donem una idea per bona, ens costa Déu i ajut reconèixer que potser estem equivocats.

D’altra banda, la sèrie va bé per entendre per quin motiu va passar aquell accident “que no podia passar”. Un dels problemes amb els enginyers és una tendència infinita a subestimar l’estupidesa i la incompetència dels humans. L’accident no podia passar en condicions normals. Però si ajuntes una prova que no s’havia de fer, amb un personal que no tocava, en unes condicions inacceptables i amb un error de disseny amagat per motius econòmics… doncs abans o després, bum!

Ara fan gràcia els enginyers que salten de seguida a dir que a les centrals occidentals això no hauria pogut passar. No dubto que és cert, però segurament poden passar altres coses que ni els passen pel cap. No hi ha cap tecnologia a prova de corrupció i incompetència.

Ja s’ha dit que la sèrie és excel·lent des del punt de vista narratiu, la recreació dels personatges i la generació de tensió sense necessitat de recórrer a les estratègies habituals. El soroll dels comptadors Geiger pot ser una banda sonora terrorífica! Els crítics la posen pels núvols i coincideixo plenament. Reviure el que va passar a Txernòbil l’any 1986 és tot un bany d’angoixa, de tristesa, de ràbia i d’humilitat.

(M’ha fet gràcia llegir que hi ha qui critica que els personatges parlin en anglès. Com si Hamlet hagués de fer els seus diàlegs en danès per ser considerada una bona obra! Però a l’altre extrem també hi ha qui ha criticat que no surtin… actors negres! Realment als humans ens encanta buscar-hi tres peus al gat. I també és curiosa la dona que va tenir la pitjor setmana de la història!)

Sobredosi d’ibuprofèn

dimarts , 4/06/2019

Hi ha hagut un cert rebombori i fins i tot confusió amb la notícia que un dels fàrmacs més consumits (si no el que més) necessitarà recepta en un futur molt immediat. Es tracta de l’ibuprofèn, aquell comprimit que costa d’empassar i que prenem de seguida que hi ha febre, mal de cap o dolors menstruals. En realitat ja hauria de ser necessari comprar-lo amb recepta, però era una situació de mirar a un altre costat i les farmàcies el dispensaven sense problemes. No és que ara hagi canviat la legislació sinó que s’intentarà que es compleixi. Però ep!, això només afecta al de 600 mg. L’ibuprofèn de 400 mg no canvia i segueix sense necessitar recepta.

Com passa cada vegada que ens canvien alguna cosa a la que hi estem acostumats, molta gent ha posat el crit al cel, però en realitat sembla ser una mesura raonablement assenyada. A la majoria de països és molt difícil o directament impossible comprar ibuprofèn de 600 mil·ligrams. El que hi ha a la venta és de dosis menors. Depenent del país es pot trobar de 400, 300 o 200 mil·ligrams. Això que ens sembla tan normal a nosaltres, en realitat és l’excepció.

I el motiu és ben senzill. A la immensa majoria de nosaltres gairebé mai ens faria falta prendre tant ibuprofèn. Per les afeccions habituals, dolor moderat, mal de cap, febre o mal de regla, amb la meitat obtindríem els mateixos resultats i amb menys efectes secundaris. Quan es comenta això, tothom aixeca el dit dient que no, que ell necessita els 600 o si o no en té prou. La realitat és que gairebé ningú realment ha fet la prova i simplement ens molesta que ens canviïn el que hem fet sempre. Això afegit a una mica d’efecte placebo i ja ens tens a tots empipats perquè ens canvien el tipus de medicament.

El que cal recordar és que els fàrmacs s’han de prendre quan fa falta, però sempre en la dosi més ajustada possible. Hi ha qui li té mania a tots els medicaments (cosa que és una mica paranoica) i hi ha qui se’ls pren com l’aigua (cosa que és un disbarat). En el cas de l’ibuprofèn trobem que té, com gairebé tots, una dosi mínima, una d’òptima i una de saturació. Aquesta vol dir que és la fa el màxim efecte i que per més que en prenguis ja no aconseguiràs cap millora. Si totes les molècules d’enzim que ha de bloquejar estan bloquejades, prendre’n més ja no serveix de res.

L’ibuprofèn de 600 hauria de servir només per patologies inflamatòries especialment intenses. Una artritis reumatoide per exemple. Però és fàcil entendre que per un mal de cap o un dolor menstrual n’hi ha d’haver prou amb menys dosi. Si en preníem 600 no era perquè haguéssim descobert que era la que ens anava millor. Simplement era la que ens oferien a les farmàcies.

Això vol dir que, en certa manera, tots anàvem sobremedicats. Com que l’ibuprofèn té un marge de seguretat molt gran, això no era massa problema, però tampoc hauria de ser una excusa per no ajustar la quantitat que ens prenem a la que realment ens fa falta. Jo ja fa temps que anava tirant amb mig comprimit i el mal de cap desapareixia igual i, en tot cas, si realment me’n fes falta més quantitat senzillament notaria que en lloc d’esperar vuit hores el següent me’l prendria a les set hores (cosa que en el meu cas no passa).

De manera que tampoc passa res de massa greu. Podem seguir tractant el dolor lleu o moderat sense problemes i de seguida descobrirem que tampoc n’hi havia per tant. De pas potser millorarà la qualitat dels nostres rius. Un dels contaminants nous que hi ha a les aigües són, precisament, els metabòlits de l’ibuprofèn que eliminem amb l’orina.

Només una setmana evitant els plàstics absurds?

dilluns, 3/06/2019

Una campanya que proposa una setmana sense plàstic. O millor dit, una setmana de boicot als envasos de plàstic d’un sol ús. Tots sabem que un dels problemes dels quals cada vegada en tenim més consciència és de l’acumulació de plàstics arreu del món, però especialment al mar. I també hem vist com als supermercats cada vegada hi ha més productes envasats amb una capa de plàstic que els envolta. Un plàstic que moltes vegades és totalment superflu.

Però aquesta mena d’iniciatives sempre em deixen un regust amarg. Una setmana sense plàstic? Això vol dir que les cinquanta-una setmanes restants de l’any sí que els consumim? No serà una acció de maquillatge per calmar les nostres consciències i poder seguir la resta del temps emmerdant el planeta amb tranquil·litat?

Segurament estarem d’acord en el fet que pelar la fruita i tot seguit empaquetar-la amb plàstic és una ximpleria digna de mentalitats profundament infantils. De veritat som incapaços de pelar una peca de fruita? Necessitem que els alls ens els ofereixin en grans individuals i empaquetats en plàstic. Som idiotes o què? Perquè això estaria bé si no fos que sabem que té un preu en forma de residus que duraran molt temps en descompondre’s.

Tot té un preu, però com que el preu de fer servir el plàstic de manera irracional ja el pagaran les properes generacions, la majoria de nosaltres ens en desentenem. O ens limitem a accions puntuals essencialment irrellevants.

Si volem fer alguna cosa, si la volem fer realment, ens tocarà canviar bona part dels nostres costums de vida. I no ens enganyem; vivim molt bé. I quan es viu molt bé, costa canviar. Especialment si l’esforç de canviar s’ha de fer per garantir el benestar de les properes generacions. El cas del plàstic per embolicar coses que ja venen amb una excel·lent coberta protectora és un punt difícil de superar en l’estupidesa del comportament humà, però només és un detall. I ens passem la vida criticant i apuntant als detalls mentre passem per alt altres coses molt més greus.

En realitat, els canvis individuals són necessaris, imprescindibles i tot, però totalment insuficients si no hi ha canvis en l’àmbit social. Ai!, però això vol dir triar representants que facin lleis que empenyin aquests canvis. I ho tenim malament, ja que, són coses que afectaran la butxaca de gent amb molt poder i molts diners. Una combinació que arronsa la majoria dels polítics. I, d’altra banda, malgrat honroses excepcions, el nivell de la majoria dels representants que podem triar oscil·la entre la mediocritat i la més supina ignorància, de manera que per aquesta banda tampoc sembla que sigui raonable esperar gaires iniciatives que vagin més enllà del maquillatge.

De totes maneres això no vol dir que la iniciativa de la setmana sense plàstics absurds als supermercats s’hagi d’ignorar. Simplement l’hauríem d’aplicar sempre.