Algú fa trampes a Xina

divendres, 24/05/2019

Als anys 80 es va detectar que el nivell d’ozó estratosfèric a les zones polars mostrava una inquietant tendència a disminuir. Això no era irrellevant, ja que la fina capa d’ozó atmosfèric actua com un escut que atura bona part de la radiació UV solar. Una radiació amb capacitat per danyar el DNA cel·lular i causar càncer. Després d’uns anys de recerca es va concloure que el causant de la degradació de l’ozó eren uns productes anomenats clorofluorocarbonis o CFC. Uns gasos que es feien servir moltíssim, sobretot en aparells de refrigeració, com a propulsors d’aerosols i en la fabricació d’escumes aïllants.

Amb això sobre la taula, l’any 1987 es va signar l’acord de Montreal en el que un grapat de països es van comprometre a reduir l’ús dels CFC fins al 50% a finals de segle. Aviat es va veure que amb això no n’hi havia prou i es va signar un segon acord, el de Londres, pel que es van comprometre a eliminar els CFC gairebé del tot. Només algunes aplicacions que no tenien substituts es van permetre, però eren percentualment irrellevants.

Els CFC es van substituir per altres molècules i el forat de la capa d’ozó va deixar de créixer cada any. Una altra cosa és que es tanqués. Els CFC es mantenen en l’atmosfera durant molts anys, de manera que els efectes de l’aturada en la seva fabricació tot just comencen a notar-se ara, vint anys després. Fins a l’any 2050 no es preveu que la capa d’ozó recuperi els nivells normals. Ja se sap que carregar-se les coses es pot fer ràpidament, però refer-les requereix molt més temps.

Però des de fan uns anys s’ha notat un fet curiós. Les concentracions de CFC a l’atmosfera, que s’anaven reduint des de la prohibició, estaven tornant a augmentar. Molt poc, però de manera clara. Això tenia una explicació molt senzilla: algú estava fent trampes, estava saltant-se la prohibició i tornava a fabricar CFCs. No és cap sorpresa, ja que els CFC anaven molt bé i eren molt barats. Els substituts són menys perjudicials per al medi ambient, però resulten més cars. De manera que la temptació de ser més competitiu tornant a fer servir els CFC és molt alta.

Com que aquest és un acord que només funciona si tothom compleix, la majoria de països es vigilen els uns als altres. I no es va trigar a descobrir que escumes aïllants fabricades a la Xina contenien una certa quantitat de CFCs. El govern xinès va culpar algunes fàbriques clandestines i va haver-hi una mica d’acció per tancar-les, encara que això no va alterar la tendència dels gasos a l’atmosfera.

Ara han fet un altre estudi analitzant directament les concentracions de CFCs atmosfèric en diferents indrets i combinant les dades amb les informacions sobre corrents d’aire i models de circulació atmosfèrica han pogut indicar la zona geogràfica on s’originen aquests gasos. La font es troba a les regions de Shandong i de Hebeia, dues províncies del nord-est de la Xina.

Que la font sigui allà no vol dir que el fabriquin allà. Podria ser que les fàbriques siguin a un altre indret i allà només fabriquin les escumes aïllants, però sigui com sigui alguna autoritat haurà d’aturar-ho. L’acord per eliminar l’ús d’un producte eficient i barat només es manté si tots els països compleixen la norma. Quan un se la salta i no passa res, la resta no triguen a seguir el seu exemple. Més que res perquè, per la majoria de països, protegir el medi ambient està molt bé sempre que això no afecti l’economia.

Els planetes que falten

dijous, 23/05/2019

Si ens fixem en els planetes del sistema solar, de seguida notarem que n’hi ha de dos tipus. Els interiors són petits, fets de roques i de mida similar a la Terra. En aquesta llista, a part del nostre hi trobem Mercuri, Venus i Mart. En l’altre grup hi ha planetes gasosos molt més grans. Júpiter i Saturn sobretot, però també Urà i Neptú.

Aquesta visió es va mantenir fins que vàrem començar a descobrir exoplanetes. Aleshores vàrem passar de tenir-ne vuit a disposar d’una llista d’uns quants milers de planetes per anar comparant. I fa un parell d’anys es va detectar una curiosa particularitat.

Pel que fa als grans gegants de gas no hi ha problema. Són enormes, estan per allà i segurament ens resultaran més interessants els satèl·lits que els orbitin que no pas el planeta en sí. Però en els de mides més reduïdes hi ha detalls amagats. Quan es van començar a descobrir planetes similars al nostre es parlava de súper-Terres o de “mini-Nepuns”. Ara ja en podem detectar de més petits i tot, però, com és normal, al principi s’anaven descobrint els més grans.

El cas és que l’any 2017 en Benjamin J. Fulton, un estudiant de doctorat, va notar que la distribució de les mides dels planetes que anàvem descobrint no era normal. Aparentment n’hi havia de dos tipus. Un primer grup de planetes que tenien un radi de fins a 1,5 vegades el de la Terra i un altre grup de més grans, amb radis superiors a dues o tres vegades el nostre. Però gairebé no n’hi havia cap que estigués entre aquestes dues mides.

La manca de planetes d’aquesta mida s’anomena el Fulton gap (o la bretxa de Fulton). Evidentment que de seguida salta la pregunta. Que ho fa que hi hagi tan pocs planetes d’aquestes mides concretes?

En realitat encara no se sap del cert. L’únic segur és que cal replantejar el que pensàvem sobre la formació dels planetes. La idea que sembla que s’imposa és que si es tracta d’un planeta rocós, tot dependrà de la quantitat de gasos com hidrogen o heli puguis capturar al començament. Els gasos fan augmentar molt la mida del planeta sense afegir comparativament gaire massa. Ara bé, si estàs massa prop de l’estrella, la mateixa radiació estel·lar es pot endur gasos lleugers com l’hidrogen.

De manera que per determinades mides la cosa està inestable. O ets prou gran per retenir el gas i anar fent-te gran fins a esdevenir un mini-Neptú, o no ets prou gran i acabaràs perdent l’embolcall de gas per transformar-te, com a molt en una súper-Terra. Qualsevol planeta que tingui una mida intermèdia acabarà caient cap a un dels dos costats.

De moment només és una hipòtesi, però sembla versemblant. En tot cas, sembla clar que la formació dels planetes ja no es limita a dues possibilitats, com pensàvem mirant només al nostre sistema solar, sinó que n’hi ha, com a mínim, tres.

Aquest és un d’aquells coneixements que em fan gràcia, ja que emergeixen simplement dibuixant un gràfic amb les mides i freqüències dels planetes descoberts. Només amb una simple ullada ja notes que alguna cosa estranya passa en determinada franja de mides. Els gràfics poden ser enganyosos i cal fer-los amb molta cura, però si es fan ben fets resulten unes eines fabuloses per entendre com és el món que ens envolta.

Antropocè: la fi d’un món

dimecres, 22/05/2019

Què és això de l’Antropocè? És veritat que els humans estem modificant les condicions del planeta? O potser no n’hi ha per tant? I si les estem alterant, fins a quin punt podem seguir com ara? De quant temps disposem per mirar de revertir la situació? Encara hi som a temps? Si ja és massa tard per evitar-ho, almenys podem fer alguna cosa per amortir l’impacte dels canvis? I, sobretot, tot això ens sortirà gaire car?

Per una casualitat còsmica, o potser per l’afinat ull de la Rosa Rey, l’editora i motor d’aquest projecte, la mateixa setmana que surt aquest nou llibre (Antropocè: la fi d’un món) el Grup de Treball sobre l’Antropocè ha aprovat proposar considerar-lo una nova era (estrictament, una nova unitat crono-estratigràfica) que hauria començat a mitjans del segle passat. De totes maneres, el concepte va molt més enllà de la geologia i inclou tot el ventall d’impactes que els humans estem generant al planeta.

Al moment d’embarcar-me amb un llibre d’aquesta mena tenia clar que hi havia dos perills que calia evitar. El més evident era el catastrofisme. Les proclames de l’ecologisme hiperventilat anunciant una fi del món imminent basant-se en exageracions, males interpretacions, fòbia a la tecnologia i, de vegades, un desconeixement inquietant de conceptes físics relativament senzills, acaben per saturar. Segurament és veritat que posar-te a cridar que el món s’acaba crida molt l’atenció, però senzillament és mentida. El món seguirà fent la seva, encara que potser no serà com ens agradaria que fos. Per això és més correcte parlar de la fi d’un món, del nostre, el que hem conegut i que estem alterant de manera irresponsable.

D’altra banda, tampoc es tractava de fer allò que fem massa sovint els científics: exposar les dades, indicar les tendències i acabar dient que calen més estudis abans de mullar-se. Tot i que he tirat de dades, ja que aquestes no es poden ignorar i cal conèixer-les i entendre-les, m’ha semblat més interessant reflexionar sobre el que realment li estem fent al planeta, la manera com ho estem encarant, les possibles solucions que hi ha sobre la taula i fer notar que moltes d’aquestes solucions en realitat no serveixen. Molts especialistes dipositen una gran confiança en la tecnologia, passant per alt que la tecnologia la fan servir persones, i no hi ha cap tecnologia a proba de persones incompetents, corruptes o malparides.

En tot cas, confio que el llibre serveixi per entendre millor el que li anem fent al planeta, els perills que tenim cada vegada més a prop i algunes de les decisions que cal prendre com més aviat millor. Em consideraré afortunat si també serveix per fer que s’interpretin millor els titulars de les notícies ambientals.

Nou test per les veles solars

dimarts , 21/05/2019

Una nau espacial de cinc quilos de pes (de massa) i que no porta combustible. No sembla un projecte molt prometedor però el mes que ve s’enlairarà la missió lightsail 2 a bord d’un coet  Falcon Heavy de l’empresa Space X. Una vegada estigui en òrbita, la nau desplegarà una vela espacial de més de trenta metres quadrats que aprofitarà l’empenta  la radiació solar per anar canviant d’òrbita.

Si tot va bé serà la primera vegada que una vela espacial es desplegui correctament i maniobri per modificar la seva trajectòria i òrbita.

Com s’ha dit moltes vegades, el procediment per moure les veles solars és molt lent i triga un grapat de setmanes per accelerar de manera considerable. No pot ser d’altra manera, ja que els fotons que topen contra la seva superfície li transmeten una quantitat d’impuls ínfima. L’avantatge és que no consumeix gens de combustible. Ni un gram. Zero.

Aquesta mena de naus espacials les està desenvolupant la “The Planetary Society” (La Societat Planetària), una associació dedicada a promoure l’exploració espacial que va ser fundada l’any 1980 per en Carl Sagan i un grup d’amants del cosmos. El projecte de les veles solars només és un dels que van desenvolupant, però és un dels que trobo més simpàtics. El concepte d’una nau espacial de només cinc quilos té la seva gràcia. Hi pots posar uns pocs sistemes de control de la vela, de comunicació amb la Terra i poca cosa més. Segons on vulguis enviar la nau caldrà fer-la més gran o (més probablement) seguir miniaturitzant els sensors, les càmeres, els aparells i tot el que calgui per dur a terme la missió que volem que faci. Aquesta tendència està molt de moda aprofitant les aplicacions dels mini satèl·lits que cada vegada es fan servir més.

Però, és clar, primer cal demostrar que el sistema funciona, que la vela es desplega correctament i que podem dirigir-la de manera eficient per optimitzar l’ús del vent solar com sistema de propulsió. Res de tot això és senzill. Ja hi ha hagut intents anteriors fracassats per diversos motius, però un de típic és problemes per desplegar la vela.

I és que obrir de manera automàtica una vela de trenta metres quadrats, d’un material extremadament prim i que viatja empaquetada dins una mini-nau, no ha de ser cosa fàcil. De totes maneres, l’única manera d’aprendre a fer-ho és intentant-ho, fracassant i aprenent dels errors. Creuarem els dits i esperarem que la lightsail 2 tingui èxit i obri el camí a futures missions, ja més agosarades, per explorar el nostre veïnat planetari.

No serà la primera vela solar de la història, ja que se’n va fer servir una en l’exploració de Venus. En tot cas, aquesta serà la primera en funcionar en òrbita terrestre. S’hi estarà prop d’un any fins que finalment tornarà a caure i desintegrar-se en l’entrada a l’atmosfera.

Fins sempre, The Big Bang Theory…

dilluns, 20/05/2019

Doncs després de dotze temporades ja s’ha acabat “The Big Bang Theory”, una de les sèries amb que més bé m’ho he passat al llarg de tot aquest temps. A més, és d’aquelles en les que puc tornar a veure qualsevol capítol i torno a somriure com la primera vegada. Una barreja ben encertada d’humor lleuger, ambient científic i cultura friki. Ingredients senzills que els guionistes han sabut barrejar amb encert per aconseguir un resultat molt ben trobat.

Reconec que, més d’una vegada m’ha inquietat el fet de sentir-me excessivament identificat amb en Sheldon Cooper.  Idees que m’havien passat pel cap i que expressades pel personatge de la sèrie resultaven còmiques. Suposo que tots tenim racons més o menys ridículs si busquem prou en el nostre interior.

Però sobretot m’ha fet gràcia la manera com la ciència anava apareixent per la sèrie. És de les poques en les que es van prendre la molèstia d’assessorar-se correctament en aquest aspecte. Tant era si es tractava de fer servir l’argot científic com si calia escriure equacions en una pissarra o posar una maqueta de l’estructura del DNA en un racó de l’habitació. Habitualment les explicacions, les fórmules i l’atrezzo que feien servir eren ben encertats (almenys la part que podia identificar).

Amb la sèrie hem normalitzat parlar de la teoria de cordes, de la gràcia de les simetries (i les asimetries) en les teories físiques, de la manera de fer estudis de neurociències, de com enviar feixos de llum làser a la Lluna, de l’efecte doppler, dels efectes secundaris dels fàrmacs, dels interessos de la indústria farmacèutica, de les interioritats del món acadèmic, de les relacions entre els militars i les universitats, del desenvolupament d’apps més o menys enginyoses, de la rivalitat entre diferents departaments, del control dels telescopis a distància, dels sistemes de guia dels rovers marcians, de la importància de disposar d’un bon vàter a l’estació espacial internacional, del bosó de Higgs, del gat de Schrödinguer, de l’Stephen Hawking, en Bill Nye, en Neil deGrasse Tyson, en George Smoot o en Mike Massimino.

I finalment us deixo amb un detall que han tingut en l’emissió de l’últim capítol. Finalment he pogut entendre el coi de cançó del començament!!! Ja sé que no era tan difícil, però alguns tenim mala oïda… (l’escena sembla neutra però si t’hi fixes bé pots deduir uns quants espoilers. Esteu avisats)


Our whole universe was in a hot, dense state

Then nearly fourteen billion years ago expansion started, wait

The earth began to cool, the autotrophs began to drool

Neanderthals developed tools

We built a wall (we built the pyramids)

Math, science, history, unraveling the mysteries

That all started with the big bang! Hey!

Retolador no permanent. Un gran invent

divendres, 17/05/2019

Un invent que mereix més consideració de la que normalment li tenim són els retoladors no permanents. Els de pissarra blanca que quan vols esborrar, simplement passes la mà, o millor un drapet sec, i el que has escrit desapareix… potser deixant la mà lleugerament bruta. No es pot tenir tot.

Naturalment un es pregunta quin és el secret d’aquest sistema que ha deixat el guix i les pissarres negres obsoletes. I, naturalment, la clau es troba en la química (i la física) dels pigments que es fan servir.

Per començar, els pigments que fan servir es barregen amb algun tipus d’alcohol, o similar, que actuï com a dissolvent. L’alcohol s’evapora al moment d’escriure i el pigment queda dipositat sobre la superfície de la pissarra blanca. Ara bé, no s’hi enganxa com passaria amb els retoladors de tota la vida, ja que també li han posat un agent fet amb algun compost de silicona, que evita que el pigment entri en contacte amb la superfície de la pissarra i s’hi adhereixi. També hi ha una resina de les que es dilueixen en l’alcohol, però quan aquest s’evapora, tornen a ser sòlides i aglutinen la barreja de pigments i silicona.

Sense la resina, les partícules del pigment serien absorbides pel material on es dipositin. De fet, si fem servir un retolador no permanent sobre una superfície absorbent (com el paper) descobrirem que passa a ser permanent, ja que el pigment entra dins els porus del paper i allà s’hi queda. No és que reaccioni químicament ni res. Simplement que quan passem el dit no arribem fins als racons o s’ha dipositat i, per tant, no el podem arrossegar.

Però si la superfície no és absorbent i el pigment té una capa de resina envoltant-lo i impedint que interaccioni amb la superfície, doncs no s’hi enganxarà. Les resines poden tenir càrregues elèctriques que les mantinguin ben unides a la superfície (en els retoladors convencionals) o tenir una càrrega total neutra que no mostrarà atracció per la superfície de la pissarra. En aquestes condicions, les forces que mantenen al pigment unit a la superfície són molt febles i senzillament amb el dit arrosseguem el pigment i netegem la pissarra. El pigment no desapareix, és clar, i la taca del dit ens ho recorda.

Desxifrat de nou el Manuscrit Voynich… o potser no.

dijous, 16/05/2019

Ahir va començar a circular per la xarxa una notícia digna d’esment. Un acadèmic de la Universitat de Bristol havia desxifrat el manuscrit Voynich! El que possiblement sigui el llibre més enigmàtic del món ha revelat els seus secrets després de cinc segles.

El Manuscrit és un text de 235 pàgines decorades amb dibuixos de plantes, imatges d’esferes celestes i altres guarniments, que va ser adquirit a prop de Roma per Wilfrid Voynich, un llibreter de vell dels Estats Units. Una carta que anava junt amb el llibre afirmava que l’any 1586 l’havia comprat Rodolf II, emperador del Sacre Imperi Romà. També se sap que cap al segle XVII el va tenir un jesuïta anomenat Atanasi Kircher. I poca cosa més.

El llenguatge que fa servir és desconegut i ni tan sols està clar que sigui realment un llenguatge, un codi o una monumental estafa. Però ara, sembla que han trobat que és un recull creat per monges dominiques per la reina Maria de Castella de la corona d’Aragó i escrit en protoromanç, un idioma parlat per la zona mediterrània fa uns quants segles. En una mostra de virtuosisme, en Gerard Cheshire diu que, amb un seguit de moments “eureka” va aconseguir desxifrar-lo en un parell de setmanes.

Però un moment! Potser tot plegat sembla massa fàcil. No hi entenc gens de lingüística, criptografia ni llengües antigues, però no ho acabo de veure clar. A més, la notícia del desxiframent del manuscrit Voynich és d’aquelles que va sortint una vegada darrere l’altra, sense que mai acabi de confirmar-se.

Només fa un any deien que l’havien desxifrat fent servir intel·ligència artificial i que estava escrit en hebreu antic. Fa dos anys era un tractat mèdic sobre la salut de les dones escrit en una versió particular de llatí medieval. L’any 2014 era un tractat sobre la natura en un idioma oriental. El 2010 era un atles de biologia escrit en una variant toscana del llatí… i així, cada pocs mesos hi ha algú que aixeca la mà i afirma que ha desxifrat el manuscrit Voynich.

De manera que abans de començar a celebrar-ho, esperaré les opinions d’altres lingüistes, criptògrafs, historiadors i gent del gremi que doni la raó o descarti una vegada més el suposat desxifrat del manuscrit. Al final és la manera de treballar de la ciència. Molta gent afirma que ha aconseguit grans progressos i descobriments importants, però fins que la resta de la comunitat no s’ho mira amb lupa, buscant i descartant tots els possibles errors, no ho acabem de donar per vàlid. Una manera de fer poc agraïda i molt lenta, però que a la llarga resulta la més fiable.

Plàstics al punt més profund de l’oceà

dimecres, 15/05/2019

La fossa de les Marianes és coneguda per ser l’indret més profund dels oceans. A baix de tot estàs a prop dels onze mil metres de fondària, de manera que si allà hi enfonséssim l’Everest, encara quedarien dos quilòmetres d’aigua per sobre del cim. No cal ni dir que les condicions allà baix resulten extremes, especialment la pressió, i per això només s’hi ha pogut baixar en tres ocasions.

La primera vegada va ser l’any 1960, quan Jacques Piccard i Don Walsh, a bord del batiscaf Trieste van arribar als 10.916 metres de fondària. Anys després el director de cine James Cameron va arribar fins als 10.908 a bord del Deepsea Challenger. No va batre el rècord per poquet. Un rècord que sí que va aconseguir, fa unes setmanes, en Victor Vescovo quan va arribar fins als 10.928 metres. En aquest cas es tractava d’un projecte per arribar als punts més profunds dels cinc oceans.

De moment encara hem enviat més persones a la Lluna que no pas al fons del mar.

En cada ocasió s’ha pogut observar la presència de criatures vives en aquell indret. La primera vegada va ser una mica sorpresa, però ara ja tenim clar que la capacitat d’adaptació de la vida fins i tot a ambients extrems és aclaparadora. Per això en aquesta ocasió ja es pretenia aconseguir mostres del terreny i d’organismes que es poguessin capturar. Segur que els microbis de les grans fondàries ens reserven sorpreses inesperades.

Però l’estrella d’aquesta última expedició va ser una bossa de plàstic que van poder fotografiar allà baix. Fins i tot a l’extrem més profund del mar ja hi ha arribat el plàstic. No era res d’especial. Una simple bossa d’un sol ús de les que es fan servir als supermercats, però representa tot un símbol de fins a quin punt anem escampant deixalles per tot arreu.

Igual que amb la vida, la presència de plàstic allà baix ja no és una sorpresa. Fa un temps es va publicar un estudi on revelaven que s’havia trobat plàstics a més de sis mil metres de fondària pràcticament a tot arreu on havien mirat. La presència de plàstic al fons dels mars és ubiqua i no farà res més que augmentar. Si hem convertit l’Everest en un dels indrets més bruts del planeta, com no havíem de fer-ho amb el fons del mar!, on les coses acaben caient de manera molt més fàcil.

Temps de flors

dimarts , 14/05/2019

És temps de flors i en alguns indrets saben celebrar-ho de la millor manera possible. Però si hi pensem un moment no triga a sorgir una pregunta. Com ho saben les plantes que ja ha arribat el temps de florir? Es tracta d’un mecanisme molt important, ja que la supervivència de l’espècie depèn del fet que les plantes es posin a florir quan toca i que ho facin al mateix temps. Si no fos així, moririen pel fred o no trobarien altres flors per intercanviar pol·len i fecundar.

Durant molts anys es va pensar que el responsable era una hipotètica hormona vegetal anomenada “florigen”, que se sintetitzaria a les fulles i es transportaria fins als àpexs on creixen les flors. La hipòtesi va sorgir a partir d’uns experiments en els quals es va observar que empeltar branques d’una planta que estava florint a una que encara no ho feia, desencadenava la floració a la receptora. El problema és que després de més de setanta anys no s’ha identificat aquesta hormona. I ara comencem a entendre que en realitat el mecanisme és més complicat.

Per començar cal tenir en compte un rellotge intern de les cèl·lules de les plantes que controla el ritme al qual fabriquen algunes proteïnes. En concret, una d’anomenada CONSTANS es fabrica unes dotze hores després de la sortida del Sol. I, a més, la proteïna només és estable quan hi ha llum. A les fosques es degrada ràpidament. Això fa que les cèl·lules només tinguin nivells rellevants de CONSTANS quan el dia és prou llarg.

I que fa CONSTANS? Doncs promou l’activació d’un altre gen. Un d’anomenat “locus de floració” o FL en anglès.  La proteïna FL seria el més equivalent al florigen, ja que és ella la que viatja pels vasos de la planta (el floema) fins als extrems on s’enganxarà a una altra proteïna, anomenada FD. Sí! Ja ho deia que el sistema era una mica complicat, però com més passes té un procés, més finament es pot regular.

El cas és que el tàndem FL/FD pot moure’s cap a l’interior del nucli de les cèl·lules apicals i promoure l’activació d’un altre paquet de gens que, aquesta vegada sí, faran que aquelles cèl·lules comencin a multiplicar-se i transformar-se en les flors.

De manera que la floració es dispara quan el rellotge intern de la planta disposa de prou temps de llum per fabricar la primera proteïna d’una cascada de senyals que acabarà per generar les flors. Les diferents espècies poden tenir rellotges interns ajustats a les seves necessitats i per això alguns vegetals floreixen molt abans. De totes maneres, el fet que la floració de la majoria de les plantes de la mateixa espècie tingui lloc en pocs dies ja ens indica que el sistema que tenen per detectar les hores de llum és més que bo.

Tornem-hi amb el colors

dilluns, 13/05/2019

Ja hi tornem amb una il·lusió òptica que ha esdevingut viral. Fa uns anys va ser un vestit que uns veien d’un color i altres de colors diferents i aquesta vegada és una sabata. Hi ha qui la veu rosa i blanca i altres la perceben de colors gris i verd. La pregunta és com ho veus tu? I, quin és el motiu?

Per cert, l’explicació que també corre per les xarxes segons la qual depenent del color que notis tindrà més actiu un hemisferi cerebral o un altre és una bestiesa sense massa sentit.

En realitat són de color rosa i blanc. No ho dic perquè les vegi així sinó perquè he mirat el catàleg de la marca i les he vist en una foto amb bona il·luminació i sense modificacions que indueixin a la confusió. De manera que la pregunta seria, com es fa per alterar la percepció i fer que uns cordons blancs es vegin verds i un material rosa es percebi com gris?

Doncs la clau està en la il·luminació i en la manera com es modifiquen els colors. El nostre cervell no es limita a detectar una determinada longitud d’ona i adjudicar el color corresponent. Encara que sembli que això seria el més normal, resultaria molt poc eficient. El que fa el cervell és agafar la informació provinent dels ulls i interpretar-la de maneres diferents depenent del que envolti la imatge.

Un dels elements que més en compte té són els colors dels objectes del costat, els contrastos que hi ha i la intensitat de la llum. Tot això és necessària per poder saber si estem veient un objecte fosc ben il·luminat o un objecte clar en un ambient amb poca llum. El cas és que quan comences a jugar amb la il·luminació i un color es pot interpretar de diferents maneres, el cervell en tria una i tot seguit, adapta la resta per comparació.

Per això la mateix imatge la podem veure amb una combinació de colors diferents depenent de moment, de la llum de la sala, de la intensitat de la pantalla i de mil detalls que van modificant la imatge mental que fabrica el cervell.

Que la mateixa cosa la podem veure de colors o intensitat diferents depenent del que l’envolta és un dels efectes òptics més coneguts i que fan més gracia. En podeu trobar per la xarxa un grapat, però alguns resulten força espectaculars (i aclaridores). Quan torni a aparèixer una foto viral amb coloraines discutibles només cal recordar que el que veiem no és la realitat sinó la interpretació que fa el nostre cervell dels senyals que li arriben.  Normalment fa molt bona feina, però sempre podem jugar amb imatges prou ambigües com per confondre el procés mental.