Aterra la nau secreta.

divendres, 24/10/2014

Els amants de les conspiracions i les operacions secretes dels governs estan d’enhorabona. Per una vegada podran especular amb alguna cosa una mica més real de l’habitual. Perquè fa un parell de dies va aterrar una nau no tripulada que portava quasi dos anys a l’espai fent… ningú sap el que!

La nau s’anomena X-37B i és la versió modificada del primer X-37A, que va dissenyar la NASA per fer proves de maniobrabilitat de transbordadors espacials, sistemes de reentrada i coses similars. Físicament recorda molt als antics shuttle, però en una versió molt més petita. Només fa nou metres de llarg.

Però l’any 2004 el programa X-37 va ser traspassat a DARPA, l’agencia d’investigació de l’exèrcit dels Estats Units. Com és natural, tot el que feien va ser classificat de secret i una capa de silenci va cobrir el programa. La nau, modificada i convertida en el X-37B va fer un parell de missions cada vegada de més durada, fins aquesta última, que ha durat 674 dies.

La història es resumeix ràpid. És conegut quan es va enlairar, impulsada per un coet Atlas 5. I també que fa uns dies va aterrar a la base de Vandenberg, a Califòrnia. Però el que va passar entre el llançament i la tornada és motiu de pura i dura especulació.

La teoria més habitual és que es dedica a espiar el progrés de la Tiangong, l’Estació Espacial Xinesa, ja que les seves òrbites passen relativament a prop. En realitat vol dir que es creuen amb una certa freqüència, però això no sembla ser un sistema fantàstic per espiar. Segurament ho fa, ja que si passes pel costat de les instal·lacions d’un rival, és de rucs no fer-hi un cop d’ull. Però probablement fa altres coses ja que un satèl·lit normalet faria la feina més eficientment i sense necessitat de dissenyar costosos sistemes de retorn a la Terra.

També hi ha qui especula sobre si és un prototip de bombarder espacial. L’imaginari de “la guerra de les galàxies” es posa en marxa amb facilitat, però a la vida real cal tenir present les lleis de la física. En la òrbita que es mou l’X-37, no podria anar a atacar l’indret que li plagués sense un consum prohibitiu de combustible. Semblaria més fàcil disposar de míssils balístics intercontinentals que no pas de bombarders espacials.

Com que inicialment es va pensar com un sistema per reparar i reabastir satèl·lits, igual s’ha estat dels dos anys fent una posta a punt dels satèl·lits d’espionatge. Fent petites reparacions i omplint-los de nou de combustible.

O potser és simplement un sistema per provar a l’espai nous sistemes d’espionatge, nous satèl·lits i nous components que després es retornen a la Terra per analitzar com han patit les condicions de l’espai.

Sigui com sigui, com que és un programa “classificat” només podem especular. Alguna idea?

Un lent esvaïment

dijous, 23/10/2014

Feia anys que no es veien. Coses de la vida, merders familiars i problemes de salut fan que passi el temps i els mesos en converteixen en anys sense adonar-se’n. Però dissabte es va muntar una trobada i vam portar la mare a visitar al seu germà. Una trobada emotiva, un dinar agradable recordant velles històries de família que em van permetre descobrir un grapat d’anècdotes que encara ignorava. Quin era el caràcter de tiets-avis que mai vaig conèixer, com va passar la guerra l’avi del que només he vist algunes fotografies de color sèpia i on era la casa familiar que es va cremar durant les guerres carlines. Una barreja apassionant de històries familiars i històries del país.

Al moment de marxar una abraçada carregada de sentiment entre els dos germans. Els anys ja pesen i ningú sap quantes més trobades hi haurà. Però ha sigut una jornada agradable. Quan deixem la mare a casa ens agraeix el dia que ha passat. Somric, però alhora em temo el que passarà aviat.

I efectivament. L’endemà, quan li pregunten com va anar el dia amb el seu germà, mira i no sap de que li parlen. “Que ahir vaig anar a veure’l? No diguis tonteries. Si fa anys que no el veig!”

La jornada s’ha esvaït dels seus records. La malaltia respecta, encara, els records gravats a la ment des de fa molts anys. Per això vam poder reviure sense dificultat els fets viscuts fa vint, trenta o seixanta anys, però els de fa vint-i-quatre hores ja no s’incorporen a la memòria i els de fa pocs mesos es van afeblint i esborrant. La memòria és una abstracció, però té un suport físic en les neurones i en la manera com s’estableixen les seves connexions. A mida que les neurones moren, els records es perden. Un procés que avui en dia encara no sabem com aturar.

El càncer es va endur el pare i l’Alzheimer s’està enduent la mare. No és estrany ja que són les malalties més representatives del nostre temps i el més probable és que, abans o després, tots nosaltres haguem d’afrontar-ne una o altra. Fa un parell de segles haurien sigut la tuberculosi o la verola. I en altres indrets del planeta haurien sigut la malària o la SIDA. Si tot va bé, seguim investigant i aprenent, les acabarem vencent totes però no canviarà gaire la cosa perquè apareixeran noves malalties que causaran la mort de la majoria de la població. No podem lluitar contra el final, només podem endarrerir-lo al màxim i aconseguir una qualitat de vida tant alta com sigui possible.

Repassant els temps històrics no ens podem queixar. Per molt que els finals mai siguin senzills, ara podem viure molt més temps i molt millor que mai en la història de la humanitat. I al final l’únic que podem fer és mirar facilitar tant com puguem el darrer tram en aquesta vida. En el fons és exactament el mateix que han fet totes les generacions que ens han precedit.

La diarrea del viatger

dimecres, 22/10/2014

Marxem a un Congrés de temes de biomedicina, de manera que els propers dies tindrem els matins ocupats amb conferències, sessions de pòsters, xerrades amb altres investigadors i mirant d’aprendre quines són les línies de recerca que s’estan imposant. En canvi, els vespres podrem anar a voltar i badar pels basars i les mesquites de Constantinoble, menjarem kebabs i escoltarem el cant dels muetzins. No amago que, per un amant dels viatges com jo, aquesta és una de les facetes de la meva feina que més m’agraden.

De manera que cal preparar la bossa, deixar un parell de posts preparats perquè es publiquin solets, repassar els treballs que presentarem, la documentació necessària, la càmera de fotos i una petita farmaciola que entre altres coses inclogui un antidiarreic. Això és imprescindible en qualsevol viatge ja que hi ha una entitat clínica ben coneguda i caracteritzada anomenada la “diarrea del viatger”. Normalment es limita a una molèstia més o menys controlable, però en ocasions, sobretot si viatges a països tropicals, pot esdevenir seriosa.

El motiu és la ingesta de microorganismes diferents als que la nostra flora intestinal està acostumada. Diuen que “jo soc jo i les meves circumstàncies”. I en el concepte de circumstàncies s’hi ha d’incloure l’ecosistema microbià que ens envolta. Cada vegada que mosseguem una llesca de pa, que bevem un glop d’aigua, que ens posem una forquilla a la boca, ingerim grapats de microorganismes que acabaran afegint-se als molts que ja tenim dins el sistema digestiu.

El nostre cos està ben adaptat a això i, de fet, tindríem problemes si no incorporéssim els microbis. La clau és que al que estem ben adaptats, tant nosaltres com els bacteris que portem, és als microbis que hi ha a l’ambient. Al nostre ambient. Però quan anem a un país diferent, el tipus de bacteris que ingerirem seran diferents. No cal que siguin noves espècies de bacteris. Simplement soques diferents dels mateixos ja poden causar una resposta d’alarma en el nostre sistema immunitari. Un sistema que tolera els microbis habituals, però al que no li agraden gens els nouvinguts.

Per això, el primer que fa quan els detecta és mirar de fer-los fora de l’organisme. I per fer-ho, el sistema més fàcil és augmentar el ritme de pas dels aliments pel budell. El menjar passa més de pressa i surt de seguida. No hi ha temps per reabsorbir l’aigua que conté i les deposicions esdevenen líquides i freqüents. Els mals de panxa són simplement les contraccions que fan els budells per empènyer el contingut cap enfora.

La prevenció és òbvia: intentar minimitzar la ingesta dels microorganismes. Però bé que hem de menjar, de manera que no és tan fàcil. Podem prevenir les situacions de risc i no beure aigua que no estigui embotellada ni menjar coses comprades al carrer (tot i que de vegades no m’hi puc resistir). Però quan el quadre es desencadena, toca fer servir la farmacologia.

El més habitual son els medicaments que alenteixen el moviment intestinal. Van molt bé, però cal anar amb compte i no passar-se. Que fàcilment pots passar a l’extrem contrari. D’altra banda, tenen un cert risc en el sentit que tot i que normalment els microbis que causen el problema no són perillosos, de vegades sí que ho són. I aleshores frenar el sistema d’eliminació no és una bona estratègia. La diarrea no deixa de ser un mecanisme de defensa, per molt que toqui els nassos. Per descomptat, si hi ha sang o molta febre, ja no s’ha de fer servir a no ser que el metge ho digui.

L’altre possibilitat són els antibiòtics. Si el problema són bacteris forans que han entrat als budells, amb antibiòtics els podríem matar. El problema és que també mataríem els nostres, i això és una mala idea. De vegades aconseguim matar els nostres mentre que els invasors resisteixen i el resultat final és just el contrari del que es pretenia. A més, la causa no sempre són bacteris. De vegades són virus, i aleshores els antibiòtics no serveixen de res.

En tot cas, el que sempre s’ha de fer és recuperar l’aigua i les sals que es perden, de manera que sempre cal rehidratar-se bevent molta aigua, i millor de la que té un contingut en sals més alt. I prendre-ho amb calma, conformant-se pensant que no estàs sol ja que el problema afecta cada any a més de deu milions de viatgers.

Mitges veritats i falsos titulars

dimarts , 21/10/2014

En Josep Pamies segueix incansable afirmant que ell disposa de sistemes per curar l’ebola i que hi ha una mena de conspiració per ocultar el que ens ofereix. És una mica pesat haver d’anar aclarint els erros en els seus arguments i per descomptat, mai podrem igualar la seva popularitat a les xarxes. Però quan algú afirma coses inexactes, sobretot si es tracta de salut i vides humanes, s’ha d’alçar un dit per aclarir els temes.

I sobretot, serveix com un exemple excel·lent de tergiversació de les coses.

Aquesta vegada m’encanta el titular del seu apunt: “EL MINISTERIO DE SANIDAD CONFIRMA LA EFECTIVIDAD DEL DIOXIDO DE CLORO (MMS) PARA EBOLA”. M’encanta perquè és bàsicament fals. De fet, en el text escriu: ”Lean sinó en este protocolo de actuación frente a casos sospechosos de enfermedad por virus ÉBOLA, elaborado por el Ministerio de Salud, como aseguran en el segundo parágrafo que este virus es susceptible al hipoclorito de sodio (la lejía).

Molt bé. Miro l’enllaç i de seguida es comencem a veure les trampes. Dues de molt concretes. En primer lloc, una cosa es que el virus sigui susceptible al lleixiu i una de molt diferent és que el lleixiu serveixi per curar l’ebola. El protocol del ministeri també diu que el virus és susceptible a les radiacions gamma i ultraviolades. Potser hauríem d’irradiar amb això als pacients? Ja he dit alguna vegada que no és difícil matar el virus. El difícil es fer-ho quan està dins les cèl·lules d’una organisme i fer-ho sense matar l’organisme. Un detall que sembla que consideren irrellevant.

En realitat el que ministeri diu és que s’ha de fer servir el lleixiu per la “LIMPIEZA Y DESINFECCIÓN DE LOS ESPACIOS EN LOS QUE HAYAN PERMANECIDO LOS POSIBLES CASOS” (annexo 6). Diu que s’ha de fer servir per netejar els vàters, el mobiliari, els equips i els aparells que s’hagin fet servir. Però ni en broma parla de fer-ho servir de tractament. Molt bé. Al titular no diu explícitament que serveixi per curar tot i que tots sabem que parlar d’efectivitat per l’ebola podria donar-ho a entendre.

Però l’altre detall important el trobem si llegim una mica més el seu text quan diu:

ADVERTENCIA !!!!

1º) No confundir lejia con Dióxido de Cloro , la Lejia es tóxica ingerirla.

En això té raó. No s’ha de confondre el lleixiu hipoclorit de sodi amb el diòxid de clor. Són coses diferents. Però aleshores em pregunto per quin motiu ell les confon en el títol del seu article? Perquè el ministeri de sanitat el que confirma és la eficàcia de l’hipoclorit de sodi però no la del diòxid de clor com afirma Pamies.

En realitat això li han preguntat als comentaris i la seva resposta és aclaridora: “Quizas me haya equivocado en el título, pero pretendia que mucha gente lo leyera para incitarles a investigar el tema del Dióxido de cloro, producto que estoy convencido funciona en el caso de Ebola. Es demasiado efectivo para muchas enfermedades graves tropicales, como para no creer que también funcione con EBOLA.”

Ras i curt. Ell creu, està convençut, que hauria de funcionar per curar l’ebola, però en realitat no ho sap. I ho creu perquè funciona (ho diu, però tampoc està gens clar) per altres malalties tropicals. Un argument d’una feblesa evident molt similar als que es feien servir en èpoques medievals però que ara tenim una mica superats.

Perquè es publiquen aquestes coses? Perquè hi ha qui juga amb la informació? Si el ministeri de sanitat parla de lleixiu, no haurien de dir que parla del MMS. Si sospiten que un producte químic o un extracte de plantes curen l’ebola, haurien de demostrar-ho abans d’afirmar-ho. No està bé enganyar. I, sabeu una cosa? Deixar anar mitges veritats és enganyar.

 

 

Sostenible?

dilluns, 20/10/2014

A la natura hi ha situacions que mostren comportaments impredictibles. Són els que anomenem sistemes caòtics. Impredictibles vol dir, que no tenim manera de saber com evolucionarà el sistema ja que el nombre de variables i la manera com es relacionen presenta massa incerteses. Petits canvis generen grans efectes. De totes maneres, malgrat que no podem predir el comportament en detall, sí que es poden fer previsions si agafem sistemes prou grossos.

Sembla contradictori, però hi ha molts exemples. No podem predir les trajectòries que seguirà un determinat àtom, però si que podem saber amb exactitud com es comportarà un volum prou gran del gas fet per milions de milions de milions d’àtoms. No podem definir la trajectòria d’una gota d’aigua concreta, però sí que podem saber quin serà el camí que agafarà un torrent.

Això ajuda a entendre els problemes que tenen els economistes per fer previsions que mereixin aquest nom. El sistema és caòtic ja que, per exemple, la histèria d’un paio pot tenir grans efectes en el comportament del sistema si el paio en concret ocupa un indret de prou poder. Això fa que només sigui raonable esperar previsions generals a llarg termini. Per desgràcia, la economia global no deixa de ser un sistema massa petit per fer que les micro-alteracions es dilueixin en lleis generals. Potser en una economia galàctica que impliqués milers de milions de planetes seria molt més senzill de calcular les grans tendències tot i que els problemes de cada planeta seguirien sent caòtics.

És molt fàcil criticar als economistes dient que només serveixen per explicar per quin motiu les seves previsions van fracassar. Encara que s’oblidi fàcilment, el seu tema d’estudi és dels més complexos que tenim entre mans. Més o menys com els meteoròlegs. Tot i així, també hi ha conceptes que es fan servir molt en discussions econòmiques que resulten intrigants. El més típic és el de “creixement, o desenvolupament sostenible”. Això es defineix com “un desenvolupament que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions futures per a tal que puguin atendre les seves pròpies necessitats”.

La idea és atractiva, i a curt termini va molt bé, però resulta simplement impossible a llarg termini. En un sistema limitat com el planeta Terra, amb uns recursos limitats, no hi ha res que pugui créixer ininterrompudament sense arribar a un punt de col·lapse. No és un problema tècnic sinó físic. La tècnica pot millorar el rendiment de les collites, la obtenció d’energia, l’aprofitament de les matèries primeres o l’ús del territori. Però això sempre estarà limitat per quatre lleis físiques fonamentals que no podem saltar. De manera que podem allargar el tema, però no portar-lo indefinidament.

De fet, si alguna cosa sabem és que els efectes de la humanitat sobre el planeta estan molt lluny de ser sostenibles. Consumim cada any molt més del que el sistema port regenerar. Generem molts més contaminants i residus del que el sistema pot absorbir. I per cert que les properes generacions ens maleiran quan necessitin recursos per sobreviure que ja no estaran disponibles perquè els vàrem gastar fabricant noves versions de, per exemple, joguines tecnològiques, que no ens feien tanta falta i que calia renovar cada cinc anys per altres joguines més noves.

Però la cosa té mala solució ja que el sistema econòmic està muntat com està muntat. I la majoria d’economistes no semblen veure el problema, o el despatxen dient que els avenços científics futurs ja ho resoldran. Una eina molt útil en economia “amb els guanys futurs ja pagaré el deute actual”, però que no es pot aplicar a la natura amb tanta simplicitat.

De totes maneres, el que passa ja té més a veure amb la psicologia i amb el que fan molts polítics. “Jo m’ho gasto ara i ja s’espavilaran els que vinguin després per pagar-ho. Com que ja no hi serem, no és problema nostre”. Això, junt amb el “Si tothom ho fa, no serè jo el burro que s’ho perdi” és el que sentenciarà les futures generacions.

 

Fins Plutó, i més enllà!

divendres, 17/10/2014

La sonda New Horizons ja té on anar després de passar per el sistema de Plutó! Al Maig comentava que la NASA s’havia trobat un problema inesperat. Si ens fixem en el nom de la missió veurem que es diu “Pluto – Kuiper Belt”, és a dir, Plutó i cinturó de Kuiper. La part corresponent a Plutó sembla clara. Des que van llençar la nau, allà al 2006 s’ha complicat una mica perquè han descobert noves llunes, però res de greu. El que quedava per fer era triar objectes del cinturó de Kuiper.

Pel que sabien aleshores, no havia de ser un problema. En teoria hi havia d’haver dotzenes de cossos celestes interessants en la trajectòria de la New Horizons. I fins que arribés a Plutó, la NASA tenia deu anys per buscar i triar. Temps de sobres.

Però el que pensàvem no era del tot exacte i a mida que s’acostava la data límit, els nervis van aflorar. No es trobava res d’interessant en la trajectòria de la sonda. El problema és que una nau que viatja a setze quilòmetres per segon no pot girar com si res. Només pot modificar lleugerament la seva trajectòria.

Quan els nervis arribaven al nivell de la histèria, la NASA va aconseguir que el telescopi Hubble (quantes coses li devem a aquest giny!) explorés la zona de l’espai on calia trobar un objectiu per la missió. Al Juny van fer una primera mirada i el dia 26 es van obtenir les imatges d’un objectiu potencial que es van confirmar al dia següent. El van batejar amb el nom imaginatiu de PT1 (Potential Target 1) i durant el més d’agost van afinar les mesures. Entremig en van trobar dos més que van anomenar… PT2 i PT3.

Genial, perquè al menys ja hi ha on triar. Son cossos molt petits. PT1 fa entre 30 i 40 quilòmetres de diàmetre tot i que amb més observacions ja aniran afinant les seves característiques. Caldrà triar perquè la nau només en pot visitar un dels tres i de moment el PT1 sembla que ho té millor ja que per corregir la trajectòria i apuntar en la direcció correcte n’hi hauria prou amb el 35 % del combustible que li queda. Els altres dos objectius requereixen rectificacions de trajectòria més importants i, per tant, el combustible ja va més just.

En els propers mesos caldrà ajustar del tot les trajectòries i la distància a la que la nau passarà. Com que són objectes petits, segons la distància tindrem imatges d’una qualitat o altra. Si passa a 60.000 quilòmetres de distància tindrem una foto de 100 píxels, mentre que si passa a 6000 quilòmetres, la imatge tindrà mil píxels. Considerant les immenses distàncies a que estan, parlem d’afinar molt, però molt, la punteria. Una filigrana de mecànica celeste.

Quin interès tenen aquests objectes? Doncs que el Sol està massa lluny i han restat congelats des de l’origen del sistema solar. Son les restes primigènies que van donar lloc al nostre raconet del Cosmos.

I només caldrà esperar dos o tres anys més per arribar-hi.

MERDA

dijous, 16/10/2014

Una característica del llenguatge científic és l’ús abundant d’acrònims. Com que sempre intentem especificar amb tota exactitud de que estem parlant, les coses tenen noms llargs i enrevessats i els acrònims faciliten l’intercanvi d’informació. Cal dir que de vegades hi ha qui es passa i els seus articles són un seguit de sigles només comprensibles pels iniciats, però en general sempre hi ha molts acrònims en els textos científics.

El que passa és que hi ha qui li posa alegria a l’hora de triar acrònims. Per això hi ha molècules que s’anomenen DIABLO (Direct IAP-Binding protein with Low PI), IRAK (interleukin-1 receptor-associated kinase) o PORN (poly-L-ornithine) que fa molta gràcia quan el protocol experimental comença dient que treguis el porno del congelador i el comencis a escalfar. Però això no passa només amb les molècules i m’han fet notar un assaig estadístic curiós tant per la seva utilitat com per l’acrònim que li han posat.

La idea va sortir d’un investigador del American Museum of Natural History. Els que treballen en evolució dels organismes es troben moltes vegades que en els arbres evolutius hi ha forats en blanc. Espècies que es van extingir i de les que encara no hem trobat els corresponents fòssils. És complicat perquè no pots treballar si no tens les dades, i potser aquestes s’han perdut per sempre. La idea és veure com podem fer aproximacions que no siguin simplement imaginar com serien els organismes o les xifres que hi ha en els forats que queden en l’estudi.

Doncs per fer-ho va fer una aproximació matemàtica que va anomenar “Missing Entry Replacement Data Analysis” (una cosa així com “anàlisi per reemplaçar les dades perdudes”). La gràcia és que si us fixeu, el seu acrònim és MERDA. I efectivament es el que cal fer servir quan tens unes dades incompletes fragmentades i dubtoses. Vaja! Una merda de dades.

La tria no va ser casual sinó que el paio reconeix que sabia el que vol dir “merda” en català. També serviria en italià i segurament en alguna llengua romànica més, però quan li van preguntar ell va dir que ho havia tret del català. Sembla que la fama d’escatològics que tenim es va escampant. No només tenim caganers sinó que donem lloc al nom d’uns programes estadístics que generen unes xifres de MERDA.

És paradoxal pensar que es poden arribar a publicar treballs molt bons fent servir uns valors de MERDA. I també, és clar, uns treballs de merda fent servir dades molt bones.

En tot cas, reconec que no puc deixar de somriure quan trobes frases com “The MERDA value is the frequency with which a particular clade is recovered in replicated analyses where missing observations are replaced randomly with observable states”.

Com et treus el jersei? L’article.

dimecres, 15/10/2014

Fa uns mesos vaig escriure aquí mateix sobre la manera de treure’s el jersei i les diferencies que intuïa entre homes (que l’agafen pel coll i estiren) i dones (que creuen els braços i l’estiren des de sota). Un d’aquells apunts més en clau d’humor que altra cosa, però que va generar un grapat de comentaris que semblaven confirmar les diferències . Entre una cosa i altra es va proposar augmentar la estadística i fins i tot presentar-ho al número de Nadal del British Medical Journal (BMJ), una revista mèdica que per Nadal fa un número amb articles en clau d’humor.

Doncs bé, vàrem acceptar el repte i ho vàrem intentar. Per començar tocava augmentar el nombre de dades per fer una estadística més sòlida. Entre el que s’havia escrit als comentaris i el que vàrem esbrinar entre amics i familiars teníem unes xifres mínimament dignes. Això ho vàrem ampliar fent una mini-enquesta entre els membres del nostre Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona i també l’Institut de Ciències del Mar fins arribar a les 39 respostes.

Direu, que tenen a veure la recerca biomèdica i la recerca en ciències marines? Doncs moltes coses, però en aquest cas era coincidència de blogaires i amistat entre investigadors amb sentit del humor.

Amb les dades ja es va poder confirmar. Queda per la posteritat que la hipòtesi de partida es confirma: El 86,4 % de les dones es treuen el jersei creuant els braços, mentre que només el 5,9 % dels homes ho fan així. En canvi, estirant per sobre el coll ho prefereix el 76,5 % dels homes però cap dona va triar aquest moviment. La resta fins al 100 % són coses més treballades. Primer treure un braç i després el coll o coses així. Ho hem ficat en un tercer grup que hem batejat com “altres” i que és aproximadament d’un 15 % en els dos sexes. En tot cas, les diferències entre homes i dones son estadísticament significatives!

Després tocava escriure un article “pseudocientífic” (o “pseudoclínic”) amb això. Calia relacionar-lo amb alguna cosa de la medicina i posar-hi humor. I ho hem intentat. Ens vàrem adonar que a la literatura científica es descriu que hi ha una marcada diferència entre homes i dones pel que fa a les lesions en les espatlles. Els homes se les disloquen més sovint. De manera que vam especular sobre si la manera de treure’s el jersei podria ser una explicació.

Tot plegat no té gaire sentit ja que no teníem cap dada que relaciones una cosa amb l’altra. Però només es tractava de riure una mica. Vam escriure l’article, el vam enviar i vam esperar la resposta.

Però, com passa tant sovint (ai!), l’article finalment no va ser acceptat. Ens van informar que l’havien enviat a revisar per un parell de metges que van considerar que el nombre d’enquestats era petit i que no relacionàvem jerseis amb dislocacions. Tenen tota la raó del món, per descomptat, i ja n’érem conscients. En realitat l’únic objectiu era riure una mica amb una bona mostra d’humor friki, però sembla que no va ser prou divertit. Si més no, nosaltres sí que vàrem passar una bona estona preparant-lo, de manera que tot plegat ja va valdre la pena.

Però no ho deixarem aquí! Potser no es publicarà mai en una revista científica, però no caurà en l’oblit tan fàcilment. Aquí us deixo l’article (Sweater off) per si teniu ganes de riure una mica confirmant les diferències lligades al sexe en la manera de treure’s el jersei i també comprovant com de frikis podem arribar a ser els científics. A més, alguns de vosaltres formeu part dels grups experimentals ja que el que vàreu deixar als comentaris es va fer servir per fer els càlculs.

I, naturalment, moltes gràcies a tots el qui heu participat en aquest remarcable avenç científic! Ja podeu dir que heu format part d’un grup experimental.

L’art més antic

dimarts , 14/10/2014

L’art és una cosa difícil de definir. El que per uns és una mostra de la millor capacitat artística, per altres és un nyap que no mereix més interès. Però això fa referència més aviat a la qualitat de l’art. Les pintures rupestres són d’una gran simplicitat i no deixem de considerar-les mostres artístiques. En tot cas, l’art és una característica d’allò més humana i la prova és que de ben aviat els humans vam començar a intentar plasmar alguna cosa en forma de pintures figuratives.

Al dir de ben aviat parlo de fa uns 40.000 anys. Al menys aquesta és la data que li han posat a unes pintures localitzades en unes coves a l’illa de Sulawesi , a Indonèsia. Són empremtes de mans humanes i un dibuix d’una mena de porc que viu a la illa i que han esdevingut les mostres més antigues de art figuratiu.

És curiós això de les mans marcades en negatiu sobre la paret simplement a base d’escampar pigment per sobre, de manera que la mà fa de motllo. Dibuixar el perfil d’una mà és una cosa que fem de petits i sembla que també la vàrem fer en la infantesa de l’espècie humana. Potser el sentiment d’aquells artistes de fa mil·lennis fos semblant al plaer que experimenten els nens quan per fi aconsegueixen dibuixar el perfil de la pròpia mà.

També és curiós que això de les mans marcades amb pintura sigui el mateix tipus de dibuix que hi ha a altres indrets llunyans. En concret a la cova de El Castillo, a Cantàbria també hi ha mans marcades a la paret i fins ara es consideraven les més antigues ja que tenien 37.300 anys. Ara les d’Indonèsia semblen ser més antigues ja que com a mínim tenen 39.900 anys.

Les dates cal agafar-les amb una cert cautela ja que el que s’ha mesurat és l’edat del material dipositat sobre les pintures. Petites crostes minerals de carbonat de calci que també contenen restes de productes de desintegració de l’urani i que permeten datar-los amb precisió. Però només ens diuen la edat mínima de la pintura que hi ha sota.

És curiós com a molts llocs es discuteix quines pintures són més antigues, si les de el Castillo o les de Sulawesi. Curiós perquè el que sembla més interessant és el fet que els humans primitius, malgrat estar separats per unes distàncies que en aquell temps eren inabastables, ja mostraven les mateixes inquietuds artístiques. Unes inquietuds que resolien de manera similar. Escampant pintura sobre les mans per deixar l’empremta per la posteritat.

Sembla que els humans van sortir de l’Àfrica portant en la seva estructura mental el desig d’expressar-se en forma d’art. De fet, ja hi ha mostres molt més antigues de restes de petxines i objectes similars que semblen servir per fer bonic. Aprendre a fabricar pigments i escampar-los en una paret llisa no només és un exemple dels primers graffitis sinó que és una mena de marca de la humanitat.

Per això, la propera vegada que veieu un infant dibuixant el perfil de les seves mans recordeu que estareu observant un ritual que els humans fem des de fa, com a mínim, quaranta mil·lennis.

No pateixis: els físics tampoc entenen la quàntica

dilluns, 13/10/2014

La física quàntica te una propietat que la diferencia clarament de la majoria de teories científiques. Fa que ens sentim rucs. Amb la resta del coneixement científic, entenem més o menys de que ens estan parlant. De vegades ho fem de manera errònia i altres vegades només tenim la sensació de fregar el coneixement que els científics diuen posseir. Però quan ens endinsem en el món quàntic, no hi ha res a fer. Res del que ens diuen sembla tenir sentit. Aleshores posem cara d’interés, intentem dissimular el desconcert i marxem amb el sentiment de patir una suprema incapacitat per entendre el que ens deien.

Com pot ser d’altra manera? Qui resisteix impassible quan ens deixen anar frases com: “Un mesurament destrueix la coherència d’un estat inobservat que, inevitablement, després de la mesura es queda en una barreja d’estat impredictibles”. O quan ens diuen que “un electró és una partícula puntual sense volum, però de forma perfectament esfèrica i que de fet només és una ona en el continu espai temps”.

Molt bé. Assumim-ho. No entenem res de res. I el coi de gat de Schrödinger amb el seu estat de vida i mort simultànies… doncs tampoc té cap ni peus per molt que tothom en parli fent veure que ho entén. Sembla que la quàntica és un indret reservat a les ments dels físics més brillants. Un fruit del coneixement al que els mortals comuns tenim l’accés prohibit.

Però les coses no son com semblen. En el fons, i per molt que ho dissimulin,… els físics tampoc entenen la quàntica!

No vull dir que no la dominin. La física quàntica és un dels grans èxits de l’intel·lecte humà. Potser un èxit massa gran i tot. Podem calcular amb èxit el comportament de les partícules subatòmiques. Hem pogut predir l’existència d’altres que encara no havíem descobert i l’hem aplicat en infinitud de aparells que fem servir diàriament. Però això no vol dir que entenguin el que volen dir els números que obtenen.

I la prova és que hi ha un grapat de “Interpretacions de la física quàntica”. Una pila de maneres de pensar que volen dir els conceptes que emergeixen. Segons quina triïs, interpretaràs el món subatòmic d’una manera o altra. Però, com sempre passa, si tens moltes interpretacions possibles implica que no saps quina és la bona.

La més habitual ha sigut la “Interpretació de Copenhagen”, però també hi ha la “Interpretació dels universos múltiples” la “Interpretació estocàstica” la “Interpretació transaccional” i un fotimer més. Algunes amb un misticisme evident, com la ”Interpretació Madhyamika” que s’apropa a filosofies budistes, i alguna en l’altre extrem com la “Interpretació instrumentalista” que es limita a dir que calculis i no intentis interpretar. Un tema a part són les interpretacions místiques, que ja no tenen res a veure amb la ciència i que són una perversió de la quàntica.

De manera que la propera vegada que algú parli de coses estranyíssimes de la física quàntica, no us amoïneu. En el fons ell tampoc té massa clar que vol dir el que està dient. Encara que sigui físic!

(Insisteixo: Això no posa en dubte que la teoria sigui un èxit. El problema és nostre. Simplement tenim un cervell que no està dissenyat per interpretar el món subatòmic.)