Que diem quan diem Ara?

Això del temps és una cosa ben curiosa. L’experimentem cada vegada que hi pensem, el mesurem amb més precisió que cap altre cosa, en parlem sovint, però ens costa definir-lo. I curiosament, una de les coses més difícils de definir és el moment present. Ara. Per fer-ho, diem que és el punt que hi ha entre el passat i el futur. Però això és una mica de trampa. Estem dient allò que no és el present. No és el passat, ni el futur, cosa que ja sabíem.

La cosa en realitat és més estranya del que sembla des que a principis del segle passat, els físics van començar a explorar els límits de l’espai i el temps. L’any 1901, en Max Planck, un físic alemany, estava fent experiments que li permetien mesurar l’energia amb que es movien àtoms i electrons i es va adonar d’un fet molt curiós. Els valors que mesurava no eren qualsevols. Enlloc de pujar i baixar suaument ho feien a salts. Semblava que l’energia podia tenir un valor o un altre, però no els entremigs.

Era com si a escala molt petita l’energia es trobés en “paquets”. Podies tenir-ne un, o dos, però en cap cas un i mig. Un fet que tampoc resulta tant estrany. El mateix passa amb la matèria, que ens sembla continua, però que sabem que està feta per àtoms individuals. El cas és que Planck va poder calcular el valor de les unitats bàsiques d’energia i allò va ser un dels punts de partida per la física quàntica. A partir d’aquella xifra, extremadament petita, va trobar una de les constants de l’Univers. Un dels valors que expliquen perquè l’Univers és com és. Una constant que coneixem amb el nom de “Constant de Planck”.

I que hi té a veure tot això amb el moment present? Amb ara?. Doncs que a partir de la constant de Planck es va poder proposar que no només l’energia i la matèria estan fets per unitats discretes. El mateix espai també te una estructura feta per petits fragments que ja no es poden dividir. No parlo de la matèria que ocupa l’espai sinó de l’espai mateix. Hi ha una distància inimaginablement petita que no pot fragmentar-se més. És la que anomenem, com era previsible, “distància de Planck”. Si la voleu expressar en metres heu d’escriure un zero, una coma i trenta cinc zeros seguits abans de posar un 1.

Que el mateix espai estigui fragmentat ja es estrany, però el cas és que amb el temps passa el mateix. Hi ha una unitat mínima de temps que, com no!, s’anomena “temps de Planck” i és el que podríem anomenar amb més propietat “un instant”. De manera que el pas del temps seria el pas d’una infinitud de “moments de Planck”.

La manera d’entendre  aquest temps de Planck és simple: com que res pot anar més de pressa que la llum, el temps de Planck és el temps que triga un fotó de llum a recórrer una distància de Planck. Per aquest temps mínim, si el volem expressar en segons, ens caldran 44 zeros després de la coma.

Difícil d’imaginar? Doncs en realitat no és que sigui difícil sinó que és impossible. El nostre cervell ha evolucionat per manegar coses de dimensions a escala humana. Aquests límits per on ens porta la física quàntica els podem calcular, però no imaginar.

Per tant, podem dir amb propietat que quan parlem d’“Ara” ens estem referint a una peça fonamental de l’Univers,  ja que és justament el temps de Planck on ens trobem. Una afirmació que no ens soluciona res a la vida real, però que en ocasions permet fer callar algú que filosofa massa sobre el present i el futur.

És clar. “Ara” també és un nou diari, però qui ho diu que amb la ciència no es poden fer jocs de paraules?

27 comentaris

  • Nica

    30/11/2010 17:51

    Dan!!! Quina passada veure´t aquí, en un diari de tirada nacional! Això s´ha de celebrar, i ara mateix brindo per tu amb un got de vi calent amb espècies per aquesta nova etapa que acabes d´encetar. Per cert, molt maco l´aspecte de la pàgina :-)

  • Laia

    30/11/2010 10:06

    Ets el millor Dani! Felicitats pel teu nou blog! Ja m’ho va dir el David, ja.
    La veritat es que aquest post és digne de Big bang Theory :)
    A vere quan ens podem veure de nou a les presentacions dels teus llibres. Frisem per llegir-te!

  • Angels Serrano

    29/11/2010 13:07

    Molta sort! Sembla que ARA la ciència encara arrivarà més lluny, a velocitat llum?!?

  • Daniel Closa

    29/11/2010 1:06

    Buf! Quantes visites i quants comentaris! Un dia ple d’emocions. En tot cas, benvinguts a tots. A veure per on ens porta aquest nou racó de la xarxa!

  • pere palau

    28/11/2010 22:05

    El primer dia i ja m’equivoco (hi ha, hi ha, hi ha…). Deu ser cosa del trasbals dels resultats de les eleccions.

  • pere palau

    28/11/2010 22:02

    Ai, ja dies que el meu ara és etern i d’altres que de seguida és passat.
    Que la nova etapa que inicies sigui també un èxit, i llarga vida a “ara”.

  • Xavier

    28/11/2010 21:46

    Molta sort! Jo et seguiré seguint, es clar!

  • Núria Tomàs

    28/11/2010 20:22

    Ja tinc les dues coses. El diari Ara sota el braç i la nova adreça del Centpeus a la llista dels meus blocs. Endavant!!!

  • Oriol Bulbena

    28/11/2010 20:20

    Molt maca la nova casa, ara amb quantitat de veïns.

  • Gemma Fabrias Domingo

    28/11/2010 18:27

    Molta sort, Dani. Et seguiré amb atenció.

  • Clidice

    28/11/2010 16:29

    Molta sort en aquesta nova etapa. Esperem que l’empresa tingui molts anys de recorregut. :)

  • Brian

    28/11/2010 13:54

    És a dir, que el present de fet no existeix (el temps de Planck és negligible a efectes pràctics). Tot el que he llegit i escrit fins ARA en aquesta pàgina és passat, i el que encara no he escrit és futur. Gràcies i sort.

  • david güell

    28/11/2010 13:37

    Molta sort Dan !!! Ja et tenim fitxat de nou.

    Salut

  • Frij

    28/11/2010 13:13

    Sort Dan en aquesta nova etapa! Ara et seguirem cap aquí!

  • hypokalemic one

    28/11/2010 12:37

    felicitats i sort, Dani!!

  • Joan Codina

    28/11/2010 12:27

    La història que hi ha darrere de la quàntica és apassionant, mai tants genis havien treballat en el mateix!

    M’ha encantat la frase

    “Aquests límits per on ens porta la física quàntica els podem calcular, però no imaginar.”

    Descriu a la perfecció la quàntica. Tot i que la quàntica té unes conseqüències molt visibles.

  • Ramon

    28/11/2010 11:17

    molta sort en aquesta nova etapa.

  • Pep Cots

    28/11/2010 11:05

    Hola Daniel.
    Sóc lector de fa poc temps del centpeus. Mira que m’has fet passar bones estones llegint-te.
    El divendres ja e pensava que m’havia quedat orfe d’un blog de capçalera, però afortunadament “ARA” a més podré continuar gaudint de les teves espurnes de ciència en format paper.
    Molta sort en aquesta nova etapa.

  • McAbeu

    28/11/2010 10:09

    També acabo d’afegir aquesta nova adreça a la Meva Blogosfera i ja em pots comptar entre els que anirem passant sovint per aquí.

    Molta sort en aquesta nova etapa!!

  • Joan Serratosa Serdà

    28/11/2010 9:39

    Ara és el moment en que he trobat la teva nova adreça. Molta sort i ue duri moltes, moltíssimes unitats de Planck!

  • Daniel Closa

    28/11/2010 9:37

    Pere Tubert. He he. Hi ha petits canvis, però recorda que els petits canvis… són poderosos!! :)

    Joan Ayats. Gràcies mestre.

    Carme. Ep! Quina responsabilitat. Si que cal sempre una mica de sort.

    Jordi Casanovas. Realment començar de nou junt amb un diari fa MOLTA gràcia.

  • Daniel Closa

    28/11/2010 9:15

    Home! Estrictament no dic que la velocitat de la llum es constant (que no ho és), sinó que és la màxima possible. Però ja entenc el teu punt i tens part de raó. On hi ha dubte hi ha llibertat. La ciència és mou a base de dubtar. però, com diuen a les pel·lícules de judicis americans. Ha de ser un dubte raonable. I per ara, totes les dades que tenim indiquen que la velocitat de la llum és el límit, de manera que sembla raonable treballar a partir d’aquesta dada.

  • Josep Mª Fontanet Guamis

    28/11/2010 5:40

    podem filar cada cop mes prim i sempre hi haurá una darrera filada…..la nostra. També ho era la primera. L’home, la mida de totes les ‘seves’ coses, com deia Protágoras, el sofista no gaire amic de Plató. M’agradat el comentari, es entenedor i clar, encara que per al meu gust dòna massa coses importants per supostes, com per exemple que la velocitat de la llum es constant.
    Ubi dubium Ibi libertas…on hi ha dubte hi ha llibertat.

  • Jordi Casanovas

    28/11/2010 2:07

    Moltes felicitats pel nou inici, ja et tinc rssejat

  • Carme

    28/11/2010 1:37

    Ja t’he trobat i guardat la teva adreça.

    Molta sort en la nova etapa! Els molts lectors els tens assegurats!

  • Joan Ayats

    28/11/2010 1:28

    Molta sort Dan i a veure que fem ARA. ;-)

  • Pere Tubert Juhé (iosodeu.net)

    28/11/2010 1:11

    Molta sort en aquesta nova etapa. Pel que es veu, més enllà del canvi d’ubicació tot continua igual.