La imatge de la desolació

Hi ha imatges que acaben per esdevenir icòniques i qual la veus, de seguida la relaciones amb alguna cosa. I en el cas dels westerns, una de les més característiques són aquelles plantes que van rodant per un terreny semi desèrtic i que de seguida transmeten un sentiment d’aridesa i desolació. En anglès en diuen “tumbleweed”, que voldria dir “herba que fa tombarelles” o “planta que roda”, però el nom que els botànics donen a aquests tipus de plantes són estepicursors, una manera sofisticada de dir: “les que corren per les estepes”.

És curiós que aquestes plantes les associem amb els paisatges dels Estats Units. Òbviament és per influència del cinema. Però el cas és que en realitat no són originàries d’Amèrica sinó de Rússia. Sembla que van ser uns emigrants ucraïnesos els que les van portar l’any 1877 a la costa est dels Estats Units. Per això allà en diuen “Russian thistle” (card rus). Aquí tenim espècies com la barrella punxosa (Salsola kali).

Aquestes plantes no es dediquen a passejar donant voltes arrossegades pel vent perquè si. Tampoc és que siguin les restes inútils de plantes seques sinó que tenen una funció molt concreta. Anar rodant d’aquesta manera és un sistema excel·lent per anar escampant les llavors i colonitzant més terreny.

Els vegetals han necessitat resoldre un problema ben senzill. Poden fer llavors, però quan han madurat prou, si simplement les deixessin caure de les branques, les noves plantes germinarien just al costat de la planta mare. Això voldria dir que competirien per els nutrients, la llum i l’espai, i això és un mal negoci tant per la planta mare com per la filla. Per tant, el que cal fer és enviar les llavors com més lluny millor. Els animals no tenim problema per fer-ho, però això de desplaçar coses és tot un repte per un vegetal.

Per això han anat apareixent diferents estratègies ben enginyoses. Hi ha llavors que tenen estructures que fan que pugin ser arrossegades pel vent amb facilitat. N’hi ha que semblen plomalls, algunes s’enganxen als pèls (i a la roba) i altres semblen ales d’insecte. També poden fer llavors dins de fruits que seran menjats per animals i que després de passar pel tub digestiu es dipositaran en algun indret llunyà i, a més, envoltades de valuosos nutrients en forma de femta d’animal. Cada planta ha trobat la manera particular d’escampar les seves llavors. I disposar d’una forma arrodonida per deixar que, una vegada seca, el tronc es trenqui i vagi rodant empès pel vent, és un sistema molt pràctic.

La planta seca, però amb les llavors encara unides a les branques, s’anirà desplaçant ben lluny de l’indret original. I a cada tombarella que fa, cada vegada que topa contra un obstacle o contra el terra, la planta deixarà anar unes quantes llavors. Al final, la trajectòria que hagi seguit quedarà escampada de milers de llavors, de les que algunes germinaran. El resultat és que l’àrea colonitzada per la planta creix molt a cada generació.

I per tenir clar com d’eficient és el sistema només cal tenir en compte que aquests tipus de plantes, van trigar només trenta anys en arribar a la costa del Pacífic. Per un vegetal, que en principi no se li suposa una gran capacitat de moviment, creuar els Estats Units en trenta anys és indicatiu d’una gran eficiència!

En realitat aquestes plantes són més aviat un problema. En part perquè consumeixen força aigua, però el principal problema és que el seu desplaçament desgasta molt el terreny per on passen. Una única planta no fa res, però en ocasions n’hi ha milers i aleshores, a més de donar imatges espectaculars, fan malbé la capa superficial del terra.

Com que viuen en indrets àrids, ventosos i plans, no costa gens associar-les amb un sentiment de desolació. Per això, els cineastes que volen crear un ambient d’abandonament ho tenen fàcil. Amb posar unes quantes d’aquestes plantes rodant per allà ho aconsegueixen de seguida.

I també per aquesta associació amb la desolació imagino que dilluns, al vestuari de visitants del Nou Camp, potser va passar rodant alguna d’aquestes plantes.

9 comentaris

  • Daniel Closa

    01/12/2010 23:30

    Montse. us causa alèrgia? Bé, sort que tampoc és molt abundant em sembla. Tot i que un dia de vent poden arribar unes quantes venint de ves a saber on!

    Clidice. Els clàssics no són clàssics perquè si.

  • Clidice

    01/12/2010 22:29

    Fan absoluta d’El dia dels trífids, la novel·la vull dir :)

  • Montse

    01/12/2010 21:42

    Doncs em va costar identificar aquesta planta (salsola o barrella) de la llista de les al·lèrgies del meu fill. Avui n’hem après més d’aquesta planta tan llesta!

  • Daniel Closa

    01/12/2010 14:13

    Vol dior mama por! :) I el dia dels trifids és tot un clàssic en la ciència ficció. Em va encantar.

  • Laia Olmo

    01/12/2010 13:36

    Que vol dir mama papus? mama por? mira que he llegit el teu antic blog i lo de mama papus no em sona… :s m’ho prendre com un mama por! jejejeje per cert, et recomano la lectura. És molt entretinguda :)

  • Daniel Closa

    01/12/2010 12:57

    Clidice. És fantàstic veure com s’han espavilat les plantes per resoldre problemes que els animals podem solucuionar simplement anant a un altre lloc. I les resposts a la manca d’aigua son de les més espectaculars.

    Carquinyol. Si. Aquests dies roden plantes d’aquetes per molts indrets. :)

    Laia Olmo. No ets només tu. No imagino els Dalton sense plantes d’aquestes a l’horitzó.
    Trífids? Mama papus!

  • Laia Olmo

    01/12/2010 9:58

    Doncs sí que enganyen les plantetes aquestes… I pensar que realment transmeten la vida així… Encara que penso que si el que fan es escampar mes plantetes d’aquestes, sembren més desolació.
    Jo sempre he associat aquestes plantes a en Lucky Luke i els germans Dalton. Però dec ser jo.

    Ah! Per cert Dani, això que dius que hi han llavors que modifiquen la seva massa per ser transportades per l’aire m’ha fet pensat en “El dia dels trífids”. La seva llavor la descriuen com a molt lleugera, petita i de color rosat i potser per la seva lleugeresa van viatjar tant i van envaïr la terra.

    Molt fascinant aquest post! :)

  • Carquinyol

    01/12/2010 9:35

    A hores d’ara pel carrer Villarroel 45 també m’imagino que quan cerquen responsables s’ha de sentir el xiulet d’un vent càlid i polsegós arrossegant unes quantes plantes d’aquestes…

  • Clidice

    01/12/2010 9:07

    Al desert del Namib hi ha unes plantes que semblen brots arrencats i secs que, quan els poses una gota d’aigua a les flors, aquestes revifen i floreixen. Una bona lliçó d’economia, i accelerada. I si, no només es veien plantes rodants sinó que també se sentia xiular el vent i música d’Enio Morricone ;)