L’arsènic i l’Arca de l’Aliança

arca aliança.jpg Una cosa empipadora de la ciència és que mai acabes d’estar completament segur de res ja que qualsevol coneixement és només temporal fins que sorgeixin dades o teories millors. Hi ha qui veu en això un inconvenient, però de fet és un sistema fantàstic per evitar errades. I fa poc han aparegut un parell d’exemples que ho posen de manifest.

Fa pocs dies va sortir la notícia de la troballa d’un tipus de microorganisme que pot fer servir arsènic enlloc de fòsfor per al seu metabolisme. L’equip que ho havia descobert fa donar una roda de premsa com correspon a una descoberta que trenca un paradigma de la biologia. Potser en van fer un gra massa amb els preparatius i la posada en escena, però l’important és el que van trobar.

Doncs ara ens trobem en plena tempesta de dubtes i crítiques sobre el treball. I dic crítiques en sentit constructiu. També n’hi ha amb mala fe, però el que abunda més són opinions que posen en dubte les conclusions del treball. Segur que no s’han equivocat en les anàlisis? La tecnologia que van fer servir era correcta? Està garantit que no es van contaminar les mostres amb arsènic? Es pot descartar que el poc fòsfor que detectaven no estigués DNA i l’arsènic estigués al costat sense formar-ne part?

Totes aquestes crítiques són assenyades, però al final els fets s’imposaran. No n’hi ha prou amb posar-te a cridar que has descobert una cosa extraordinària. Ja se sap que “afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries”. Els altres ho han de veure i verificar de manera independent. En el cas del microbi de l’arsènic, el grup investigador ha publicat la manera com van fer els experiments i els resultats que van obtenir. I sobretot, la manera com interpreten aquests resultats. Ara toca que altres grups repeteixin l’experiment a veure si surt el mateix.

Però més important encara, com que està molt ben identificat l’indret d’on van obtenir el microbi (un llac on l’aigua conté molt arsènic) altres investigadors poden agafar el microbi i fer experiments diferents i amb metodologies diferents. Si mesurant una cosa de maneres diferents arribes al mateix resultat, aquest probablement serà correcte.

Mentrestant, als descobridors inicials només els queda anar responent les crítiques i esperar que altres confirmin els seus resultats (o no). Tot plegat mostra la principal característica dels descobriments científics. Els podem posar a prova. Potser no podem estar segurs de si són certs, però sempre podem tenir clar quan són falsos. Per això es diu que les teories científiques han de ser falsables. Ha d’haver-hi alguna manera de posar-les a prova de manera que si són falses ho podem saber. Si aquesta possibilitat no existeix, no parlem de ciència sinó d’una altra cosa.

I un exemple d’altres coses és la notícia que va sortir fa uns mesos, quan el Patriarca copte ortodox d’Etiòpia, va dir que  havia vist l’Arca de l’Aliança i que aquesta estava en bon estat de conservació. Que és tal com la descriu la Bíblia, però que (ai!) no pot dir on es troba.

L’afirmació és prou important com per despertar la curiositat, però no hi ha cap manera de comprovar si el que diu es cert o no. Potser va veure alguna cosa, però no n’hi ha prou amb la seva paraula per saber que el que ha vist és l’Arca autèntica. Caldria que l’analitzessin més experts. Si, com diu la Bíblia, és feta de fusta d’acàcia es podria fer una anàlisi del carboni 14 per esbrinar quina edat té i descartar copies o falsificacions. Si té plaques d’or, es podria analitzar la composició isotòpica per mirar d’entendre on es va fondre i de quina regió provenien els materials.

Es podrien fer moltes coses per verificar si l’afirmació del patriarca és correcta o està equivocat. Però mentre no digui on és l’Arca, doncs no hi ha manera de saber res. Caldrà tenir fe i prou.  A més, hi ha diferents nivells de fe. Com venia a dir un dels personatges de la novel·la de Ken Follet “La caiguda dels gegants” : Es tenir fe en la paraula de Deu, però no necessàriament en la d’aquells que la interpreten. El Patriarca ha fet una afirmació extraordinària, però no ha aportat la prova extraordinària que podem esperar. Aleshores…?

Al final un s’ha de preguntar que li agrada més. Un coneixement verificable, contrastable però en part insatisfactori perquè sempre es posa en dubte? O un que no es posa en dubte, però que mai no es pot verificar ni contrastar.

O encara millor: en quins aspectes de la vida triem abraçar una o altre d’aquestes actituds.

6 comentaris

  • Laia Olmo

    22/12/2010 10:41

    Si ja ho diuen ja… tot és refutable!
    I el patriarca aquest és un penques! Segur que vol aprofitar-se dels fidels i treure’n un bon pessic!

  • Daniel Closa

    21/12/2010 19:37

    Conye! Ja ho he corregit

  • Xavier

    21/12/2010 18:10

    Probes? proba? potser proves i prova

  • Daniel Closa

    21/12/2010 10:09

    Carquinyol. … situat en algun lloc inconcret del desert de Nevada. Al menys, l’Spielverg donava dades contrastables. Qui vulgui pot anar a mirar si la troba dins una capsa… lleugerament cremada. :-D

    Clidice. Ui, però això de relíquies misterioses és una tradició molt antiga. El que passa es que aquesta vegada ja ni la mostra!

  • Clidice

    21/12/2010 9:56

    Em sembla que en aquests temps convulsos, on les teories conspiranoïques arriben a extrems delirants, aquest senyor patriarca ja sap el que es fa. Si més no es garanteix uns quants seguidors fidels. I és que la gent, últimement, descuida molt la seva medicació.

  • Carquinyol

    21/12/2010 9:06

    Evidenment el Patriarca s’equivoca, puix tothom sap que l’Arca de l’Aliança la té el Govern dels EUA tancada dins d’un caixa de fusta i emmagatzemada dins d’un magatzem secret i misteriós… ;)