Arxiu del dimecres, 22/12/2010

Una mirada a l’Informe PISA

dimecres, 22/12/2010

llar de foc.jpgFa uns dies es van saber les dades de l’informe PISA 2009, que avaluava els alumnes en tres temes: Comprensió lectora, científica i de matemàtiques. Dels resultats se n’han fet molts comentaris i anàlisis que inclouen la majoria dels punts de vista. Des del masoquisme irreductible típic de les nostres latituds que considera qualsevol resultat poc menys que catastròfic, fins la satisfacció conseqüència de la millora experimentada respecte del darrer informe i el fet d’estar a un nivell equivalent al de països de la OCDE.

Però hi ha un fet que em va cridar l’atenció i que potser ha estat poc valorat (o jo no ho he vist). Una dada que salta a la vista en mirar la gràfica que mostra els resultats obtinguts. Aquesta vegada, les puntuacions en els tres àmbits de l’estudi són pràcticament iguals!

Un detall sense importància? Doncs potser no. Aquest equilibri m’ha fet pensar en el rebombori que va generar una conferència presentada l’any 1959 pel físic i novel·lista anglès Charles Percy Snow. La conferència duia per títol “Les dues cultures” i el tema central era el distanciament creixent entre la cultura de ciències i la de humanitats. Ell era físic i novel·lista, de manera que jugava en els dos terrenys. I en un dels paràgrafs més famosos parlava de:

“…dos grups polars antitètics: els intel·lectuals literaris en un pol, i en l’altre els científics. Entre tots dos pols, un abisme d’incomprensió mútua, algunes vegades (especialment entre els joves) hostilitat i desgrat, però més que res falta d’entesa recíproca. Els científics creuen que els intel·lectuals literaris manquen per complet de visió de futur, que viuen singularment desentesos dels seus germans els homes, que són en un profund sentit anti-intel·lectuals, anhelosos de reduir tant l’art com el pensament al moment existencial.

Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar una rialleta entre burleta i compassiva. Els desestimen com a especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he vist provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells eren capaços d’enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial, va ser també negativa. I ben mirat, el que els preguntava és més o menys l’equivalent científic de “Heu llegit alguna obra de Shakespeare?”

Aquest abisme entre “els de ciències” i “els de lletres” encara es manté. L’expressió “és que soc de lletres” sembla una excusa perfectament vàlida per justificar la ignorància en temes  relacionats amb la ciència per molt simples i entenedors que siguin. I de la mateixa manera hi ha qui diu “és que soc de ciències” per justificar el suprem desinterès en la lectura o una olímpica incapacitat d’escriure tres línies seguides amb sentit.

Hi ha coses que fins que no hi topes et semblen exagerades. Però la incapacitat d’escriure amb sentit per part de molts estudiants de doctorat és llegendària. Després arriben els problemes en forma de treballs científics de molt valor que passen sense pena ni glòria perquè els autors són incapaços d’explicar de manera clara el que han descobert. I moltes vegades no és únicament que el tema sigui complicat. És que n’hi ha que no tenen capacitat per posar un nom, un verb i un parell d’adjectius de manera ordenada. D’altra banda els comentaris criticant les faltes d’ortografia en blogs i articles són freqüents. Jo intento no fer-ne i espero que per aquí no n’hi hagi massa, però reconec que tinc sort dels correctors  ortogràfics de l’ordinador. Hi ha qui critica, amb un cert menyspreu, que els faci servir, però sovint aquests mateixos són incapaços de fer una divisió sense calculadora, per no parlar d’una equació de primer grau, l’equivalent matemàtic als pronoms febles.

Per això, el fet que els alumnes tinguin resultats similars en els camps de les ciències i la lectura és un pas en la bona direcció. Ja se que comprensió lectora no és el mateix que les humanitats en general, però en l’informe era el que més s’hi assemblava. Aquest equilibri no és garantia de res perquè al final poden oblidar tot el que no interessi, però al menys aquesta vegada no hi ha desequilibris en el nivell de partida. Una condició que potser no és suficient, però que segurament és necessària.

I és que avui en dia és igual d’analfabet qui no coneix (ni que sigui per sobre) les grans obres de la literatura, com el que no coneix (ni que sigui per sobre) de que va la teoria de l’evolució o el segon principi de la termodinàmica.