esport, arítmies i rates

cursa.jpgAhir van fer la roda de premsa per explicar l’estudi que havien fet sobre l’efecte sobre el cor de l’esport de alta intensitat. El tema em feia gràcia perquè com ja vaig comentar una vegada, és un estudi fet per les meves veïnes de laboratori, de manera que l’he pogut anar seguint dia a dia. La conclusió resumida era que encara que ningú posa en dubte que practicar esport és excel·lent per la salut, un excés en la pràctica esportiva si que pot afectar al cor.

L’experiment consistia en fer córrer un grup de rates durant una hora cada dia al llarg de setze setmanes. Després es va analitzar l’estructura de les parets del cor i es va comparar amb els de rates que no havien corregut. Es va observar un seguit d’alteracions, de les que segurament la més important era que apareixien un tipus de cèl·lules anomenades fibroblasts per entre la musculatura cardíaca. Com que el cor treballa molt, necessita que les seves parets siguin de múscul cardíac. Si enlloc de les cèl·lules musculars n’apareixen unes de diferents comencen els problemes.

El principal és que tenen menys capacitat de treball. Els fibroblasts són les cèl·lules que fan les cicatrius. Son resistents, però no aguanten tant com el múscul. Per això van be per fer reparacions d’urgència (cicatrius) però no per substituir les cèl·lules del cor. L’altre problema és que transmeten amb més dificultat els senyals nerviosos que corren a través del cor per enviar l’estímul que causa la contracció. Segurament per això els esportistes d’elit tenen més facilitat per presentar arítmies i alteracions cardíaques. L’esport en si no provocaria les arítmies però crea les condicions perquè sorgeixin més fàcilment.

Cal insistir. Tot això aplica únicament a esport de alta intensitat (maratons, triatlons i similars) i practicat molt temps (un bon grapat d’anys). I el consell en aquest cas potser no seria “deixa de fer tant esport” sinó “no deixis mai de fer controls estrictes de l’estat del teu cor”.

Quan la notícia va sortir als diaris, vaig veure que hi havia un parell de comentaris repetitius. Sobretot la pregunta de perquè s’ha fet l’estudi amb rates. Perquè no fer-ho directament amb els esportistes? L’altre comentari era una certa sorpresa en veure que consideraven setze setmanes d’entrenament de les rates com esport de “llarga durada” i equivalent a molts anys d’entrenament en humans.

La resposta al primer comentari és fàcil. Certament seria molt millor i més exacte, però el cas és que no es poden treure trossos del cor als atletes per analitzar-los. Primer perquè no es deixen. A més, els del comitè ètic de l’hospital s’enfadarien. I finalment el treball hauria durat uns trenta anys enlloc de setze setmanes. Era interessant publicar l’article i enllestir la tesi sense esperar tant de temps.

I això enllaça amb la segona qüestió. Setze setmanes es considera de llarga durada? Doncs per una rata que viu un parell d’anys, si. Cada animal té el seu ritme vital i els estudis han de tenir en compte aquest fet. Una mosca comença l’activitat reproductora a les poques hores de sortir de l’ou. Una musaranya pot morir de fam si no menja res en sis hores. I una rata arriba a l’edat adulta als pocs mesos de néixer. De manera que, no es pot fer una comparació directa amb els humans, però setze setmanes és molt temps en la vida d’una rata. De fet, l’estudi es va fer en grups de rates exercitades durant quatre, vuit i setze setmanes. (I per cert, eren rates i no ratolins com diu algun medi).

Naturalment caldrà més estudis per entendre millor el que passa i com detectar-ho a temps. Però la conclusió que ens indiquen aquestes “rates maratonianes” és la que indicaven a una editorial que van escriure a la revista “Circulation” en referència a aquest treball: Un excés de qualsevol cosa mai és saludable.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    19/01/2011 8:31

    Joan. He he. Tenies informació privilegiada. Vaig comentar-ho quan es va llegir la tesi doctoral. Ara acaba de sortir la publicació de l’article.

    Laia B. Són diferents. I aquest és el problema,, es clar.
    I dels comentaris. Bé, és el que hi ha :D

    Josep barcelo. L’article l’he enllaçat al principi. L’abstract es pot llegir de franc. per la resta cal subscripció a circulation

  • Josep Barceló

    19/01/2011 1:14

    L’article perque el llegeixis en detall …

    ptns

  • Laia B.

    18/01/2011 18:53

    Tenen similituds les cèl·lules cardíaques i els fibroblasts? (a part de ser cèl·lules, clar!) Jo les hagués catalogat com un ou i una castanya :P Si més no, pel que fa a l’excitabilitat i la disposició, les unions, bifurcacions… Els fibroblasts allà enmig deuen ser com una pedra a la sabata.

    No sé per què he llegit els comentaris que has enllaçat… no ho hauria d’haver fet em sembla!

  • Joan

    18/01/2011 14:43

    Però aquestes conclusions ja s’hi havia arribat abans, no?

    No recordo si ho vaig llegir al teu bloc o en algun altre lloc, el tema de que alguns jugadors de futbol professionals havies d’abandonar perquè les parets del cor s’havien augmentat de gruix, però no de cèl·lules cardíaques, el que feia possible la mort sobtada per arítmia.