Arxiu del dilluns, 24/01/2011

Amistat i genètica

dilluns, 24/01/2011

Ortega y Gasset deia que “jo soc jo i la meva circumstància” i aquesta unitat, difícil de rebatre, té una bona expressió en el camp de la biologia. Cada vegada que mirem un organisme, el que veiem és el resultats de les interaccions entre el seu material genètic i el medi ambient on es desenvolupa. En el camp de la psicologia això ha generat interminables discussions caracteritzades per molta passió i poques dades fiables. Coses difícils de determinar, com el caràcter, la intel·ligència o la bellesa són fruit principalment de la genètica o de l’ambient?

Sospito que podem trobar dades que recolzin les preferències “a priori” de cada un de nosaltres. Hi ha qui creu que els gens són determinants i troba la manera de demostrar-ho. Altres creuen que és l’ambient el que fa la major part de la feina i també ho argumenten amb dades. Malgrat que ningú dubta que el resultat final és una barreja dels dos components, resulta impossible decidir quin predomina en cada cas.

Segurament amb el temps anirem traient-ne l’entrellat. Però de moment el que cal és anar augmentant la quantitat de dades per interpretar. El que passa és que no sempre són fàcils d’interpretar.

Per exemple, acaben de publicar un treball on troben que persones que comparteixen determinats gens tenen tendència a ser amics. Alhora, altres gens fan que la probabilitat d’establir vincles d’amistat es redueixi. Això és ben curiós. Triem els amics o els no-amics condicionats pels nostres gens? Aquest ha estat el titular de la notícia. Però ben mirat la cosa és prou més complicada.

Les dades crues són relativament senzilles. Uns investigadors van estudiar un grup d’uns quants milers de persones que formen part d’una població estudiada durant molts anys als Estats Units. Els van agafar mostres de saliva i van analitzar sis gens concrets. En realitat miraven quin tipus de variants de cada gen tenien. Alhora els van demanar que d’aquella població triessin els deu amics més propers, excloent familiars. I finalment van comparar les dades genètiques amb la xarxa d’amistats.

La idea era justament veure si les variants genètiques es repartien per igual o si les xarxes d’amics compartien determinats marcadors genètics. I en un parell de casos això és exactament el que van trobar.

Compartir un determinat  gen, concretament el del receptor de la dopamina 2 (DRD2) era més probable dins les xarxes d’amics. Dit d’altra forma. Sembla que els que tenien la variant d’aquest gen tenien tendència a ser amics. En canvi, en el cas del gen del Citocrom P450 2A6 (CYP2A6) la cosa anava al revés. Si el comparteixes amb algú, segurament no sereu amics.

L’anàlisi de les dades treia aquests resultats. Però entendre el perquè és un altre tema. Un té a veure amb un neurotransmissor, i l’altre amb sistemes de detoxificació. De quina manera aquestes activitats cel·lulars generen un determinat comportament? I com reconeixem les persones que tenen el gen en concret? Potser les coses són molt complexes, o potser són molt senzilles.

Si un gen fa que tinguem tendència al sobrepès, segurament les persones primes ens evitaran i ens farem més amb persones també amb sobrepès. Si un gen causa tendència a veure alcohol, segurament farem vida social als bars, on la freqüència de persones amb el gen que dóna aquesta tendència és més elevat. Si un gen ens fa addictes als efectes de l’adrenalina segurament tindrem molts amics aventurers com nosaltres. I així anar fent. Per cada cas podem trobar una explicació que pot ser o pot no ser certa.

Perquè al final, tant el component genètic com l’ambiental són els que ens han fet com som. Descobrir que els gens participen a l’hora de triar els amics no és cap sorpresa, sempre que no ens passi pel cap pensar que únicament els gens són els responsables de la tria.

És una obvietat, però amb massa freqüència es passa per alt.