Amistat i genètica

Ortega y Gasset deia que “jo soc jo i la meva circumstància” i aquesta unitat, difícil de rebatre, té una bona expressió en el camp de la biologia. Cada vegada que mirem un organisme, el que veiem és el resultats de les interaccions entre el seu material genètic i el medi ambient on es desenvolupa. En el camp de la psicologia això ha generat interminables discussions caracteritzades per molta passió i poques dades fiables. Coses difícils de determinar, com el caràcter, la intel·ligència o la bellesa són fruit principalment de la genètica o de l’ambient?

Sospito que podem trobar dades que recolzin les preferències “a priori” de cada un de nosaltres. Hi ha qui creu que els gens són determinants i troba la manera de demostrar-ho. Altres creuen que és l’ambient el que fa la major part de la feina i també ho argumenten amb dades. Malgrat que ningú dubta que el resultat final és una barreja dels dos components, resulta impossible decidir quin predomina en cada cas.

Segurament amb el temps anirem traient-ne l’entrellat. Però de moment el que cal és anar augmentant la quantitat de dades per interpretar. El que passa és que no sempre són fàcils d’interpretar.

Per exemple, acaben de publicar un treball on troben que persones que comparteixen determinats gens tenen tendència a ser amics. Alhora, altres gens fan que la probabilitat d’establir vincles d’amistat es redueixi. Això és ben curiós. Triem els amics o els no-amics condicionats pels nostres gens? Aquest ha estat el titular de la notícia. Però ben mirat la cosa és prou més complicada.

Les dades crues són relativament senzilles. Uns investigadors van estudiar un grup d’uns quants milers de persones que formen part d’una població estudiada durant molts anys als Estats Units. Els van agafar mostres de saliva i van analitzar sis gens concrets. En realitat miraven quin tipus de variants de cada gen tenien. Alhora els van demanar que d’aquella població triessin els deu amics més propers, excloent familiars. I finalment van comparar les dades genètiques amb la xarxa d’amistats.

La idea era justament veure si les variants genètiques es repartien per igual o si les xarxes d’amics compartien determinats marcadors genètics. I en un parell de casos això és exactament el que van trobar.

Compartir un determinat  gen, concretament el del receptor de la dopamina 2 (DRD2) era més probable dins les xarxes d’amics. Dit d’altra forma. Sembla que els que tenien la variant d’aquest gen tenien tendència a ser amics. En canvi, en el cas del gen del Citocrom P450 2A6 (CYP2A6) la cosa anava al revés. Si el comparteixes amb algú, segurament no sereu amics.

L’anàlisi de les dades treia aquests resultats. Però entendre el perquè és un altre tema. Un té a veure amb un neurotransmissor, i l’altre amb sistemes de detoxificació. De quina manera aquestes activitats cel·lulars generen un determinat comportament? I com reconeixem les persones que tenen el gen en concret? Potser les coses són molt complexes, o potser són molt senzilles.

Si un gen fa que tinguem tendència al sobrepès, segurament les persones primes ens evitaran i ens farem més amb persones també amb sobrepès. Si un gen causa tendència a veure alcohol, segurament farem vida social als bars, on la freqüència de persones amb el gen que dóna aquesta tendència és més elevat. Si un gen ens fa addictes als efectes de l’adrenalina segurament tindrem molts amics aventurers com nosaltres. I així anar fent. Per cada cas podem trobar una explicació que pot ser o pot no ser certa.

Perquè al final, tant el component genètic com l’ambiental són els que ens han fet com som. Descobrir que els gens participen a l’hora de triar els amics no és cap sorpresa, sempre que no ens passi pel cap pensar que únicament els gens són els responsables de la tria.

És una obvietat, però amb massa freqüència es passa per alt.

8 comentaris

  • Daniel Closa

    25/01/2011 8:35

    Jordi Carrera. Probablement el mecasnisme que explica això que dius és diferent. Tenim receptors per detectar productes alliberats per el cos dels altres membres de la nostra espècie. les feromones modulen molt el comportament dins la espècie, i particularment el comportament sexual. De manera que el que les dones detecten (i els homes també) està relacionat en part amb els nivells de feromones. El sorprenent del treball d’ara és que no son productes que s’alliberin al medi.

  • Jordi Carrera i Pujadas

    24/01/2011 22:53

    No m’hi entenc massa, però també es diu que les femelles “detecten” l’estat immunitari dels mascles…de fet la qüestió per mi és que hi ha moltes coses d’aquestes que s’han fet per la supervivència. Tornant per exemple al tema de la tria de parella, era vital sentir-se atret per “sang nova”, bé en les relacions de parella i les de companys no es podia pifiar, la supervivència penjava d’un fil….però la qüestió és ara el segle XXI que per exemple la dona no té la dependència d’un mascle “protector”, les ciutats són hipermassificades i molts d’aquests marcadors que encara tenim o poden estar en confrontació amb noves mentalitats o cosa que penso, també poden portar conflictes a l’individu davant una societat que ha canviat més ràpid que no els procesos naturals evolutis

  • Daniel Closa

    24/01/2011 20:32

    Júlia. Això que dius és un efecte directe dels gens que portem. però a l’estudi ho feien més complicat i volien eliminar aquest efecte causat per parentiu. Per això entre els amics triats no incloïen expressament els parents. D’aquesta manera, el que establia el lligam ja no era “l’interès” dels nostres gens egoistes per facilitar la vida a copies d’ells mateixos sinó alguna cosa més rebuscada… A no ser que els gens tinguin sistemes insospitats per detectar les còpies d’ells mateixos en altres organismes :-D.

  • Júlia

    24/01/2011 19:25

    A mi aquests temes m’apassionen. Richard Dawkins, a “El Gen Egoïsta” parla d’un mètode matemàtic per determinar el grau de parentesc que tenim amb una persona de la família, per tant, el percentatge de DNA que hi compartim. I, és clar, igual com som capaços (la majoria) de llençar una pilota i agafar-la al vol, havent calculat el temps que triga a caure i la posició on va a parar, també podríem ser capaços de dedicar més esforços a una persona amb qui compartim parentesc que a una amb qui no tenim garantia de compartir gaire gens.
    De la mateixa manera es pot desenvolupar una teoria sobre els amics que tenim en funció del parentesc de DNA. Uau! :D

    Com que som màquines de supervivència dels nostres gens (segons Dawkins), trobar en una persona l’expressió d’un gen que nosaltres també tenim podria fer-nos tendir a fer-hi amistat, procurant la supervivència dels seus gens! ^^

  • Daniel Closa

    24/01/2011 16:35

    he he. Em sembla que la definició “amic de Facebook” no portaria enlloc.

  • Brian

    24/01/2011 15:10

    Deia res l’estudi sobre els amics del Facebook? :)

    Conyes apart, a mi em diverteix observar, quan vaig pel carrer, com els grups de nois o noies (grups que poden ser simplement de dos individus) tendeixen a vestir, pentinar-se, etc. de manera molt similar entre ells. Ves a saber si és genètic o mimètic.

  • Daniel Closa

    24/01/2011 12:02

    La tria dels gens no tinc clar com la van fer. Els altres (que no van donar cap relació amb les xarxes d’amics) eren, un altre tipus de receptor dela dopamina (el DRD4), el de la monoamina oxidasa (MAOA), que ens torna cap als neurotransmisors. I finalment dues variants (SLC6A3 i SLC6A4) del transportador de la dopamina. Clarament anaven a buscar genes relacionats amb neurnoes, neurotransmisors i similars (I el citocrom p450 no se que hi pinta aquí)

  • Montserrat Esteve

    24/01/2011 10:46

    doncs d’entrada he trobat relativament lògic mirara el receptor de la dopamina, però he pensat perquè coi miren un gen de la família del citocrom 450? quan es dit lo de que si un té més tendència a veure alcohol s’ajuntarà amb altra gen que també li agradi, he pensat deu anar per aquí, destoxificació…xenobiòtics… ?¿… però just aquest gent va al inrevés…uff em semble un tema molt complexe!!!!!!!!!!!