Una galàxia molt, molt llunyana

galaxy-375.jpgEn una galàxia molt, molt llunyana…

Així començava la mítica “guerra de les galàxies”, i la frase era una bona estratègia per situar l’acció en un indret realment llunyà. Però per llunyana que estigués aquella, de ben segur que no pas tant com la que acaben d’identificar un equip d’investigadors de diferents universitats. El mèrit de ser la galàxia més llunyana de la que tenim notícia se l’acaba d’emportar una que està situada a 13.200 milions d’anys llum.

Aquesta xifra ens dóna dues dades importants. La primera és que la imatge que tenim és de quan la galàxia era molt joveneta. La llum que ara arriba va sortir d’allà fa 13.200 milions d’anys, de manera que el que veiem és com era la galàxia i no com és ara mateix. Curiosament, la veiem quan era jove, alhora que és la més vella que coneixem.

L’altre detall és que si el Big bang va tenir lloc fa uns 13.700 milions d’anys, podem deduir que en “només” 500 milions d’anys ja hi havia galàxies formades. Això no és tan senzill com sembla. Calia que els àtoms comencessin a reaccionar, que es formessin estrelles i que aquestes s’agrupessin en les grans acumulacions que són les galàxies. Sembla que tot això va passar relativament de pressa.

També fa gràcia el fet que la galàxia no l’han detectat de nou, sinó que era una de les que sortien a una de les imatges més famoses del telescopi espacial Hubble. La foto del “camp ultra profund”. Aquesta imatge la va obtenir a finals de l’any 2003 acumulant dades durant moltes setmanes i enfocant a una regió molt petita del cel en la que no hi havia estrelles que interferissin. La imatge, espectacular, mostra més de mil galàxies agrupades de manera que ens donen idea de com de gran i complex és l’Univers.

Els investigadors es van centrar en una petita taca blavosa que mostrava un gran desplaçament cap al roig. Això és la manera que tenen els astrònoms de mesurar com de lluny és una galàxia. Com que l’univers s’està expandint, les galàxies més llunyanes s’allunyen de nosaltres. I com més lluny estan, més de pressa s’allunyen. El motiu és fàcil de veure si imaginem un globus amb puntets pintats. Quan s’infla, tots els punts s’aniran separant, i com més lluny estiguin els punts, més de pressa se separen. Doncs amb les galàxies passa el mateix, però a una escala molt bèstia.

I com que s’allunyen, la llum que viatja es va “estirant” de manera que la seva longitud d’ona es modifica. Com que el color de la llum és determinat per la longitud d’ona, això fa que la llum que inicialment era blava es va tornant cada vegada més vermella. Com més lluny estigui la galàxia, més de pressa s’allunya i el color de la llum es torna més vermell. (De fet és una mica més complicat, però la idea ja seria aquesta).

Doncs el cas és que la galàxia que han trobat està tan lluny i té un desplaçament al roig tan gran que la llum ja ha passat més enllà del roig i s’ha ficat a l’infraroig. Tot plegat fa que aquell puntet blavós de la imatge del Hubble sigui molt més interessant del que la seva aparença modesta suggereix. Recordant una altre mítica sèrie de ciència ficció, podem dir que de moment, aquella galàxia és l’última frontera… per ara.

14 comentaris

  • Daniel Closa

    29/01/2011 13:12

    El raonament que es fa servir es:
    Sabem a quina velocitat s’allunyen les galàxies, per tant podem tirar enrere i calcular quan estaven totes juntes. Aquest és el moment del big bang.
    També sabem a quina distància està la galàxia. per tant sabem quan temps fa que la seva llum va sortir d’allà.
    Restem una xifra de l’altre i trobem que la llum de la galàxia en qüestió va començar el viatge “nomes”· cinc cent milions després del big bang. De moment no n’hem trobat cap de més joveneta. Es a dir que la seva llum hagi trigat més a arribar. Notaràs que a l’espai, parlar de distàncies és el mateix que parlar de temps.
    Sobre el limit de l’Univers, cal especificar de que parlem en concret, perquè es pot considerar de diferents maneres (hi ha diferents límits). Mira. Dilluns en parlaré, que és un tema molt interessant.

  • Santi Cosmos

    29/01/2011 12:45

    No tinc cap proba Daniel, ja m´agradaria xD

    Crec que és més de sentit comú, no pot ser que poguem fotografiar la Galaxia més llunyana i aventurar-nos a opinar que deu ser de les primeres. El final (la “pared” o el “fondo”) és molt més llunyà, no està al nostre abast.

    Greetings

  • Daniel Closa

    28/01/2011 23:46

    Cristian Estop. Curiosa la pregunta. Perquè serveix l’espai? Doncs potser no serveix per res. Els humans tenim tendència a buscar utilitats a les coses i moltes simplement hi són sense més.

    Santi Cosmos. Amb tota seguretat si que se’n riuran de les nostres teories d’aquí a tres mil anys. Malament sinó! Però no et confonguis. L’origen i l’edat de l’Univers no s’han calculat amb un telescopi posat en òrbita. Va ser molt més fàcil i no calia posar res en òrbita. Amb els telescopis terrestres i unes poques matemàtiques n’hi va haver prou.
    Potser si que l’Univers és molt més gran, però… en tens alguna dada per afirmar-ho?

  • Santi Cosmos

    28/01/2011 22:49

    No sé vosaltres però jo no em crec pas que haguem sortit de la explosió de matèria més xica que un cap d´ agulla de cosir. D´aquí 3 mil anys el humans (si no ens autodestruim abans) s´en riuran de les teories actuals.

    I el què em fà més gràcia és que volen fer-nos creure que el univers té una edat de 14 mil anys (mes o menys), averiguada calculant-la amb la velocitat de la llum i a la distància on es troba la Galaxia fotografiada més llunyana!
    De veritat vos creieu que un satèlit amb un telescòpi orbitant a la vora del nostre planeta, construit amb la tecnologia disponible actual ¿pot desxifrar el naixament del Univers??? de veritat vos creieu això??

    El Univers és molt més gran !!!

    ;)

  • Cristian Estop

    27/01/2011 15:33

    El desplaçament cap al roig dóna que pensar. La longitud d’ona és sempre la mateixa peró en augmentar la distància es percep de forma diferent… Si més no curiós. I aixó del buit? Per qué serveix l’espai sino és per allotjar-hi matèria? Algun dia si tens ganes pots explicar lo de la relativitat? :)

  • Daniel Closa

    27/01/2011 14:07

    Brian. La imatge del ultra deep field pot ser el Burgess Shale dels astrónoms!

    Jordi serra. Molt bona. En realitat el que passa és que totes les longituds d’ona de l’espectre queden desplaçades. El roig es torna infraroig, blau es trona roig, i l’ultraviolat es torna blau (i els raigs x passen a ultraviolat, etc). Per saber quina era la llongitud d’ona inicial cal buscar linies d’absorció de diferents element que sabem on han de ser. Segons com es desplaçin podrem deduir quin desplçament ha patit tot l’espectre. (per això deia que era una mica més complicat. Sobretot la manera de mesurar-ho)

  • Jordi Serra

    27/01/2011 13:42

    Hi ha una cosa que no entenc: si la galàxia mostra un “shift” cap a l’infra-roig, com és que a la imatge es veu blava? no hauria de ser vermella, al menys?
    Suposo que estaran colorejades les imatges, però aleshores trobo una mica desafortunat el color triat!

    Gràcies i Bon article!

  • Brian

    27/01/2011 13:35

    Diu l’article que aquesta galàxia constitueix, en certa manera, una excepció perquè, segons el que han pogut detectar aquests científics, les galàxies varen començar a proliferar cap els 650 milions d’anys després de Big-Bang. Podríem dir que en aquell moment es va produir la explosió càmbrica de les galàxies… :)

  • Daniel Closa

    27/01/2011 12:41

    Clidice. ;-) marcianitus no crec. però com deien a la película Contact. Si no hi ha ningú més… malaguanyat espai!

    Sònia. He he. Semblaria això oi? Però no. Des de tots els indrets de l’Univers es veu el mateix. Tornem a imaginar que és un globus amb puntets que se separen. No importa des de quin punt miris, sempre veus el mateix. Els altres que s’allunyen de tu en totes direccions.
    El globus és una superficie i l’espai es un volum, de manera que es fa difícil imaginar. però el concepte és el mateix.

  • Sònia

    27/01/2011 12:25

    Si algú viu en el sistema solar que és més a la punta i més amunt d’aquella galàxia només veurà foscor al cel…? Totes les estrelles i galàxies serien darrere o sota seu! O veuria meitat ple i meitat buit? Uhm…

  • Clidice

    27/01/2011 11:28

    Per fi he comprès l’efecte Doppler! Si és que no hi ha res millor que algú que sap explicar-se home! :)

    Vista la immensitat de la immensitat, algú encara pot creure en els “marcianitus”?

  • Daniel Closa

    27/01/2011 9:22

    Jordi Carrera. Uix. A veure. Entre la materia de la galàxia (es a dir dins la galàxia) hi ha espai buit, pols estel·lar i moltes radiacions passant per allà. Entre galàxies la cosa ja es més complicada. Hi ha matèria fosca, que ignorem el que és però que sabem que és allà. També energia fosca (el desconeixement encara és més gran, però també sabem que existeix). I molt molt espai buit. De totes maneres, el concepte de buit que tenen els físics, de vegades és difícil d’imaginar
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Buit
    I pel que fa a quan tot estava en un punt. Doncs de moment no sabem el que passava perquè les teories que disposem no permeten fer els càlculs. Només funcionen a partir d’una una fracció de segon després del Big bang. Però no era “espai buit”. Durant el Big bang va aparèixer la matèria, però també l’espai i el temps. No ho podem imaginar, encara que segurament la culpa es del nostre cervell, no de l’Univers.

    Jesúis M. Tinbau. Espero que no. Si acabés… quin avorriment a partir d’aleshores.

  • Jordi Carrera

    27/01/2011 8:53

    Agraeixo molt els articles, atès que jo he intentat entendre moltes coses llegint i la complicació de la lectura m’acostuma a deixar sempre igual, així és que potser em perdo amb preguntes simples. Entenc que a la Big bang ja no hi ha massa controvèrsia, però ¿què hi ha entre la matèria de la galàxia? ¿hi ha buidor? ¿és infinita? ¿quan tot estava en un punt, tambés “aquest espai buit?

  • Jesús M. Tibau

    27/01/2011 8:47

    Acabarà mai el “per ara”?