Arxiu del dimarts , 1/02/2011

Evolució i nuesa.

dimarts , 1/02/2011

esquena.jpgEstem tan acostumats a ser com som que de vegades ens cal recordar alguna cosa que ens hauria de sorprendre. I de coses excepcionals en tenim moltes els humans. Desmond Morris, al seu llibre “El simi nu” recordava que els humans no destaquen només per tenir el cervell més gran de tots els primats. També som l’espècie que té més gran el penis en el cas dels mascles i els pits en les femelles. Destacar pel cervell ens omple d’orgull i pels òrgans sexuals ens fa gràcia, però n’hi ha un altre fet que encara és més evident i estrany. Com recalca el mateix Morris al seu llibre, no deixem de ser uns micos, però som els únics que tenim la pell nua. Sense pèl.

Potser no estem completament nus. Queden restes de pèl al cap, les aixelles i els genitals. També hi ha qui en té una certa quantitat per el cos, però res de comparable amb la resta de primats. Un ximpanzé, un goril·la o un orangutan si que tenen pèl. Però els humans el vàrem deixar pel camí a mida que l’evolució ens anava fent més i més humans. La llauna és que el motiu d’aquesta pèrdua no el tenim gens clar.

La funció el pèl en els mamífers és sobretot mantenir la temperatura corporal. Sota el pèl queda retinguda una capa d’aire que esmorteeix els canvis de temperatura. A partir d’aquí se li han afegit altres funcions. La pigmentació permet camuflar-se per poder caçar o per evitar ser caçat. Permet també fer exhibicions per marcar l’estatus dins el grup o per als rituals d’aparellament.

En animals molt grans, el pèl és menys important ja que degut a que la relació entre volum i superfície cada vegada és menor, el control de temperatura és més fàcil. Per això els elefants, els rinoceronts o els hipopòtams no tenen pèl. El tenien durant les èpoques glacials, però ara ja no els cal. Però i els humans? Per la nostra mida hauríem de tenir pèl per ajudar a regular la temperatura igual que qualsevol simi.

El cas és que no ho sabem del cert, però de teories no en falten.

Una possibilitat és que la pèrdua de pèl era important per abandonar la vida al bosc i ocupar la sabana africana. Allà hi fa molta calor i el pèl podia resultar una nosa per refrigerar el cos. Els humans fem servir la suor per refredar el cos quan cal. Però amb la pell coberta de pèl, la suor no és efectiva. Només funciona si la evaporació té lloc just a sobre la pell. Un simi pelut patiria un excés de temperatura corporal molt de pressa si havia de córrer sota el sol de la sabana africana. En canvi, sense pèl, podria suar i refredar-se amb molta més eficàcia.

També hi ha qui creu que els nostres avantpassats van viure uns quant milions d’anys en terrenys pantanosos i es van adaptar a un sistema de vida aquàtica. A l’aigua el pèl no serveix de gaire i es pot prescindir sense gaire problemes. En canvi, hauríem augmentat la quantitat de greix sota la pell en comparació amb altres micos.

Una tercera hipòtesi és que perdre el pèl va ser una bona estratègia evolutiva per deixar enrere molts paràsits que viuen al pèl. Els polls, les puces, i altres bestioles semblants són una bona font d’infeccions a la pell. Perdre el pèl no va eliminar-los tots però ens va permetre viure amb molts menys. Els polls del cos segueixen vivint amb nosaltres, però ara ho fan a la roba, que es pot rentar i desparasitar més fàcilment.

Totes les hipòtesis tenen punts forts i febles. I cap acaba de resultar plenament satisfactòria. En tot cas, cap ha pogut demostrar-se com cal, de manera que la pregunta de perquè anem nus per la Terra encara no té resposta.

Però perdre el pel ens va fer perdre moltes maneres de comunicar-nos dins el grup. No el podem estarrufar, no el podem lluir pigmentat, no podem fer exhibicions… Però també s’especula en que justament aquesta absència ens va obligar a fer servir altres sistemes per comunicar-nos. Expressions facials al principi i la parla al final.

Qui sap si el fet de quedar nus va ser l’empenta que ens va empènyer al camí cap al llenguatge i, amb ell, la cultura que justament és el que ens fa més humans.