Colom, el Sol i els huracans

Viajes_colon.jpgDiuen que la fortuna somriu als valents, i una mica de raó ha de tenir la frase, ja que els covards poden anar fent, però difícilment triomfaran. Qui no arrisca no pisca, és una altre frase amb el mateix sentit. L’èxit s’aconsegueix arriscant, però també cal tenir una mica de sort, perquè per molt valent que siguis, si la sort no t’acompanya el més fàcil és que, simplement, te la fotis.

La sort és un factor que no s’acostuma a valorar en els triomfadors. Un fet injust, perquè algunes vegades la sort ha jugat un paper determinant. I un cas emblemàtic és el de Cristòfor Colom i el descobriment d’Amèrica. Realment va tenir una sort que ja la voldria jo!

Quan es parla del primer viatge de Colom, es recorda que es va fer a la mar el 3 d’Agost de 1492. Però si ho rumiem un moment ens adonem que aquell era un mal moment per anar cap Amèrica. Sobretot amb unes naus tan fràgils com aquelles tres caravel·les (estrictament dues caravel·les i una carraca). El motiu? Doncs és senzill. Colom no ho sabia, però era justament quan comença la temporada d’huracans a l’Atlàntic!

I de totes maneres, no va topar amb cap huracà. Va poder fer el viatge, amb totes les penúries i dificultats que sempre es ressalten, però els problemes no van ser meteorològics. De fet, la meteorologia es va aliar amb l’expedició. No s’acostuma a esmentar, però no van descobrir únicament Amèrica en aquell viatge. També van descobrir l’anticicló de les Açores, que li va permetre fer el viatge d’anada per la banda del sud i el de tornada per el costat nord sense gaire  problemes.

Però entre la partida 3 d’agost i la tornada el 15 de març de l’any següent haurien d’haver topat amb algun huracà. No necessàriament un Katrina, però algun de més normalet és el que caldria esperar. En canvi, fins al tercer viatge no van experimentar la fúria de la meteorologia del Carib. El primer huracà que tenim registrat va arribar el 16 de Juny de 1494 a “la Española”.

La gran sort de Colom potser va tenir l’origen a l’interior del Sol. Entre el segle XIV i el segle XIX la Terra va experimentar el que es coneix com la “petita edat de gel”. Un període en que l’activitat solar va disminuir lleugerament i la temperatura mitjana a l’hemisferi nord va baixar al voltant d’un grau. Això va tenir molts i variats efectes. L’Ebre es va arribar a congelar fins a set vegades. Les geleres del Pirineu van arribar a màxims històrics. A Europa va haver-hi grans fams per la pèrdua de collites els anys en que l’hivern s’allargava extraordinàriament. I també va causar la mort dels víkings que s’havien instal·lat a Groenlandia.

I l’aigua de l’Atlàntic era lleugerament més freda. Això fa que hi hagués menys energia per alimentar els huracans i possiblement la seva freqüència era molt menor que de normal. Si Colom hagués fet el viatge abans o després de la petita edat de gel, les probabilitats de topar amb un huracà haurien augmentat moltíssim en aquella època de l’any.

Però el Sol estava poc actiu. No hi havia taques solars i la radiació que arribava era una mica menys del normal, de manera que els huracans no es desencadenaven i Colom va poder anar i tornar sense més dificultats. Qui no arrisca no pisca. Colom va arriscar, també va tenir sort,… i va piscar.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    02/02/2011 16:04

    Salvador. Correcte. El Sol té un cicle de uns onze anys, però aquesta vegada el mínim s’ha allargat més de l’habitual. Ben mirat és una sort ja que potser així l’escalfament global sigui menys accentuat (de moment)

  • Salvador

    02/02/2011 14:32

    He llegit que ara també portem uns quants anys d’activitat solar mínima.

  • Daniel Closa

    02/02/2011 12:17

    La dels vikings em va semblar realment fascinant i, alhora, ben trista. Segur que ells també creien que ho tenien tot controlat i que se’n sortirien.

  • Clidice

    02/02/2011 11:40

    M’ha fascinat la història dels vikings, i ja és ben cert que l’atzar sempre juga un paper principal. Sinó que li ho preguntin a l’evolució :)