Arxiu del divendres, 11/02/2011

80 km/h; embolica que fa fort.

divendres, 11/02/2011

80kmh.jpg La normativa que ara han modificat sobre la limitació de velocitat a 80 km/h en els accessos a Barcelona està oferint un grapat de declaracions, opinions i preses de posicions extremadament instructives. No sobre temes relacionats amb el trànsit o el rendiment dels cotxes sinó sobre la psicologia dels humans i la diferència entre el que diem i el que estem disposats a fer.

Per començar, la major part de les discussions sobre quin és el consum òptim d’un vehicle semblen una manera de marejar la perdiu. Sense ser un expert, diria que la immensa majoria de dades i experiments que s’esmenten no serveixen per res. El motiu és que el problema que cal esbrinar no és com optimitzar el rendiment del meu cotxe sinó el de 20.000 cotxes intentant entrar en una hora a una ciutat.

Sembla que és el mateix problema, però no ho és. En realitat el que cal aplicar son equacions de dinàmica de fluids. Si volem fer passar aigua per una canonada estreta hi ha un flux òptim per tal que les molècules d’aigua no topin entre elles, comencin a crear turbulències i alenteixin el ritme. Una única gota pot anar tant de pressa com vulguis, però molta aigua ja no.

O si cal evacuar un edifici, sempre diuen que la gent surti amb calma i ordenadament. Si tothom es posa a córrer cap a la porta, es farà un embús. El resultat final de molts, corrent molt, en un pas estret, és que tothom va més lent del que aniria si anessin més a poc a poc. No s’ha de calcular a quin ritme puc sortir més ràpid (corrent), sinó a quin ritme podem sortir tots més de pressa (corrent menys).

Per això, una velocitat òptima per molts cotxes no és la mateixa que la òptima per un únic vehicle. Però com que en aquest país som mediterranis, sembla que ens resulta inimaginable aplicar respostes a problemes col·lectius. Només podem pensar en la solució òptima per al meu cotxe.

Ignoro si la velocitat màxima a la que molts cotxes poden avançar sense entorpir-se, sense provocar canvis de ritme i sense acabar per col·lapsar el trànsit són 80 km/h, 87 km/h o 93 km/h, tot i que segurament en algun lloc algú tindrà les dades. Però de nou, no em vinguin amb el rendiment del motor a no-se-quantes revolucions, perquè hi ha situacions en las que això simplement no aplica. Regular l’entrada a les ciutats vol dir trobar la manera que el ritme sigui el  màxim de fluid possible.

Casualitats de la vida, fa molt poc he vist una sèrie de TV en la que el diàleg entre dos personatges venia a ser:

-          Tens un Ferrari! A quina velocitat pots anar?

-          Doncs en un embús, a la mateixa que la resta de cotxes.

Naturalment, una limitació com la que hi havia no tenia gaire sentit a hores en que el trànsit és mínim. Realment toca els nassos anar conduint de nit a 120 km/h i haver de frenar malgrat que no hi hagi cap altre vehicle a l’autopista (tot i que en temps real, una diferència de 4 minuts per fer 16 km tampoc era tan important). Òbviament, si es vol optimitzar el flux de vehicles cal anar adaptant la limitació a les condicions del trànsit amb una regulació variable. Una solució òptima, però cara.

Però el que deia de la psicologia. Sembla que la limitació va fer reduir els nivells de contaminació i, encara més important, el nombre d’accidents i de morts. I tot i així, hi havia qui reclamava que s’eliminés aquesta limitació. Després ens omplim la boca dient que cal fer alguna cosa per mantenir el medi ambient, per millorar la qualitat de l’aire i per lluitar contra la contaminació. Però a l’hora de la veritat no estem disposats ni tan sols a reduir la velocitat. Aleshores, com pretenem que s’apliquin polítiques ambicioses en aquests temes?

D’altra banda, ara es parla de l’anticicló que estanca l’atmosfera i fa que calgui mantenir una velocitat baixa. Això vol dir que si fa vent i s’emporta a altres indrets els contaminants que generem ja ens sembla acceptable?

Com que aviat va deixar de ser un tema tècnic per passar a ser polític, suposo que era previsible que les discussions s’enquistessin, les dades es tergiversessin, s’ignoressin si no interessava o es magnifiquessin si calia. A la vida real les coses funcionen així.

A més, i com diuen en una de les versions de l’anunci de moda, “ara ja no tinc clar a quina velocitat puc anar”. Ves per on, amb tot aquest embolic, i fins que no tinguem diners per posar els panells a tot arreu, enyoraré la simplicitat dels 80 km/h.