Arxiu del dilluns, 14/02/2011

Càncer, pits, i ganglis sentinelles.

dilluns, 14/02/2011

Gray607.jpg La lluita contra el càncer és la historia d’una llarga guerra, farcida de derrotes individuals, però també, gràcies a la recerca, de victòries en batalles col·lectives. N’hi ha prou de mirar enrere en el temps per adonar-nos de com ha anat canviant el panorama. Per exemple, el càncer de mama fa unes poques generacions tenia un pronòstic prou dolent. La cosa va millorar amb les tècniques quirúrgiques i de tractament que es van anar desenvolupant, però el preu, sovint era perdre el pit, amb unes conseqüències físiques i psicològiques molt importants.

Amb els anys es van anar millorant els sistemes de detecció precoç i tractament, de manera que cada vegada és va fer més habitual la extirpació només del tumor sense necessitat de mastectomia. Actualment, i depenent de com d’aviat es detecti el tumor, salvar el pit ja no és una excepció. El dubte que es manté sempre és si la malaltia s’ha escampat a altres indrets del cos. Les cèl·lules dels tumors tenen el mal costum de, abans o després, deixar el tumor inicial i escampar-se cap altres zones. Quan això passa la situació ja és molt més difícil de controlar i el pronòstic és molt més dolent.

En el cas del càncer de mama el que es fa és analitzar el camí de sortida de les cèl·lules tumorals. No marxen de qualsevol manera sinó que ho fan fent servir el sistema limfàtic. Per això, una estratègia que es feia servir era tallar la via de sortida. En el cas del pit eren els ganglis limfàtics de l’aixella. Si es treien els ganglis (una tècnica anomenada limfadenoectomia), les cèl·lules del tumor ja no podrien sortir i el tractament es podia centrar únicament en el pit. Igual que en una guerra, és important contenir l’enemic en una zona sense escapatòria.

De totes maneres, treure els ganglis no és irrellevant. En un temps es considerava (i realment ho era) un mal menor, però constantment s’intenta guanyar amb el mínim de danys col·laterals. Si el tumor encara no havia començat a escampar-se, potser no calia treure els ganglis limfàtics. Aleshores es va desenvolupar la tècnica del “gangli sentinella”. La idea era senzilla. Podem analitzar el primer gangli (el sentinella) que hi ha entre el tumor i la resta del cos. Si aquell està net, no cal treure la resta. Només es fa la limfadenoectomia quan el gangli sentinella surt positiu.

Ara el que fan és injectar a la zona del tumor un colorant que s’escampa per via limfàtica. Així és pot identificar fàcilment el primer gangli i obtenir una biòpsia que dirà com està la situació. En funció del resultat, quan s’operi per treure el tumor, també es trauran, o no, els ganglis de l’aixella.

Però s’acaba de fer un altre pas en l’intent de minimitzar els efectes del tractament. Un estudi es va plantejar quina és actualment la utilitat de treure tots els ganglis. Els tractaments han seguit millorant des que la tècnica es va posar en marxa i cada vegada són més efectius. Uns investigadors es van adonar que treure tots els ganglis permetia fer un recompte de quants d’ells presentaven cèl·lules tumorals. Com major sigui el nombre, el pronòstic és més dolent. Però, i aquest era el punt important, saber aquesta informació actualment ja no modifica el tractament que s’aplicarà!

De manera que potser ja no cal treure la resta de ganglis. I aquest va ser l’estudi que van fer. Un grup de més de 900 pacients, que havien donat positiu en el gangli sentinella, es va dividir en dos. A la meitat es va seguir com fins ara, traient la resta de ganglis de l’aixella. L’altre meitat va seguir el tractament que toqués, però no els van fer la limfadenoectomia. I vuit anys després han vist que l’esperança de vida no es modifica pel fet de treure o no els ganglis.

En altres paraules, en molts casos ja no caldrà treure tots els ganglis. Amb la informació dels sentinella sembla n’hi ha prou. Ara toca estudiar si això s’aplica a tots els tipus de tumors i seguir l’estudi més enllà dels vuit anys. Però sembla que hem avançat un altre pas en aquesta llarga guerra.