Arxiu del dimarts , 15/02/2011

Idiomes i genètica

dimarts , 15/02/2011

talk bubbles.jpg māma mà má mǎ ma?

Segons llegeixo a la Wikipedia, aquesta frase en xinés mandarí vol dir:  Està la mare renyant el cavall de sèsam? A la majoria de nosaltres ens sembla estrany que la síl·laba “ma” vulgui dir tantes coses, però en realitat la gràcia està en els símbols de sobre que indiquen el to amb que es pronuncia la síl·laba. El xinès, a diferència del català o el castellà, és una llengua tonal. Això vol dir que depenent del to amb que es pronuncia una síl·laba, voldrà dir una cosa o una de diferent. No parlem només de fonemes sinó també de “tonemes”.

Això del to, nosaltres ho fem servir en les frases. Amb el to podem saber si una frase és una pregunta o una afirmació. No diem igual “es menja la sopa” que “¿es menja la sopa?”. El to de veu puja i baixa de manera diferent. Però aquests canvis els apliquem únicament a les frases. La gran majoria de llengües que es parlen a Europa són no-tonals (amb les excepcions del basc i el suec, que són entremitjos). En canvi, moltes llengües orientals, africanes o mesoamericanes son tonals. En aquestes els canvis de to modifiquen completament el sentit, no de les frases, sinó de les paraules.

Per això cada “ma” de la frase inicial es pronuncia de manera diferent (en un to diferent) i vol dir una cosa diferent.

Doncs una curiositat de les llengües és que el fet que siguin tonals o no-tonals podria tenir a veure amb la genètica de la població. En concret amb dos gens implicats en el desenvolupament del cervell. Aquests gens s’anomenen ASPM i MCPH. S’ha vist que quan hi ha una mutació que fa que no funcionin, el cervell no es desenvolupa correctament i apareix una malformació anomenada microcefàlia.

Però els gens poden experimentar canvis que, aparentment, no alteren el desenvolupament del cervell. Aquestes formes diferents s’anomenen al·lels, i potser funcionin lleugerament diferent, però segueixen sent viables. I en el cas d’aquests gens es coneix unes formes diferents anomenades ASPM-D i MCPH-D. Hi ha poblacions que tenen sobretot un tipus, mentre que altres grups humans presenten majoritàriament l’altre.

Doncs es va fer un treball on es comparava la distribució d’aquests al·lels amb la de les llengües tonals i no-tonals. I els resultats van ser d’allò més curiosos. Les regions on es parlen llenguatges no-tonals (Europa, Amèrica, Índia…) presentaven les formes ASPM-D i MCPH-D, mentre que allà on els idiomes eren tonals (Xina, Àfrica…) la forma predominant d’aquests gens era l’alternativa.

Que dues coses coincideixin no vol dir necessàriament que tingui una relació de causa i efecte.  Però quan la coincidència apareix en molts grups, la cosa resulta suggerent. A Amèrica o Austràlia hi ha tribus amb idiomes tonals i no-tonals. I allà també coincidien les variants genètiques, de manera que sembla que hi ha alguna cosa més que la casualitat.

Les explicacions són especulatives, però no resulten gaire complicades. Potser tenir els al·lels  ASPM-D i MCPH-D dificulta el reconeixement dels tons a l’hora de parlar. Aleshores, la tendència del grup social és a deixar de fer servir aquesta característica del llenguatge i afavorir els idiomes no-tonals. Sabem que els idiomes evolucionen amb el pas dels segles en funció de molts paràmetres difícils de quantificar. No és estrany que un factor que també participi en aquesta evolució sigui la estructura fina del cervell, que es trobi més còmode fent servir unes estructures lingüístiques que no unes altres.

No és que impedeixi aprendre l’idioma, perquè qualsevol nen pot aprendre qualsevol idioma si l’escolta de petit. Simplement en uns casos caldrà posar-hi més atenció que en altres. Els adults europeus no vàrem créixer sentint parlar xinès i, a sobre, tenim les variants ASPM-D i MCPH-D. Això només voldria dir que ens costarà més aprendre xinès que no pas si tinguéssim funcionant al cervell les variants ASPM i MCPH. O que el japonès, en ser no-tonal ens hauria de ser més fàcil.

I es que l’important per aprendre un idioma, tonal o no, és tenir ganes i interès. Sense això, no hi ha variant genètica que valgui.