Idiomes i genètica

talk bubbles.jpg māma mà má mǎ ma?

Segons llegeixo a la Wikipedia, aquesta frase en xinés mandarí vol dir:  Està la mare renyant el cavall de sèsam? A la majoria de nosaltres ens sembla estrany que la síl·laba “ma” vulgui dir tantes coses, però en realitat la gràcia està en els símbols de sobre que indiquen el to amb que es pronuncia la síl·laba. El xinès, a diferència del català o el castellà, és una llengua tonal. Això vol dir que depenent del to amb que es pronuncia una síl·laba, voldrà dir una cosa o una de diferent. No parlem només de fonemes sinó també de “tonemes”.

Això del to, nosaltres ho fem servir en les frases. Amb el to podem saber si una frase és una pregunta o una afirmació. No diem igual “es menja la sopa” que “¿es menja la sopa?”. El to de veu puja i baixa de manera diferent. Però aquests canvis els apliquem únicament a les frases. La gran majoria de llengües que es parlen a Europa són no-tonals (amb les excepcions del basc i el suec, que són entremitjos). En canvi, moltes llengües orientals, africanes o mesoamericanes son tonals. En aquestes els canvis de to modifiquen completament el sentit, no de les frases, sinó de les paraules.

Per això cada “ma” de la frase inicial es pronuncia de manera diferent (en un to diferent) i vol dir una cosa diferent.

Doncs una curiositat de les llengües és que el fet que siguin tonals o no-tonals podria tenir a veure amb la genètica de la població. En concret amb dos gens implicats en el desenvolupament del cervell. Aquests gens s’anomenen ASPM i MCPH. S’ha vist que quan hi ha una mutació que fa que no funcionin, el cervell no es desenvolupa correctament i apareix una malformació anomenada microcefàlia.

Però els gens poden experimentar canvis que, aparentment, no alteren el desenvolupament del cervell. Aquestes formes diferents s’anomenen al·lels, i potser funcionin lleugerament diferent, però segueixen sent viables. I en el cas d’aquests gens es coneix unes formes diferents anomenades ASPM-D i MCPH-D. Hi ha poblacions que tenen sobretot un tipus, mentre que altres grups humans presenten majoritàriament l’altre.

Doncs es va fer un treball on es comparava la distribució d’aquests al·lels amb la de les llengües tonals i no-tonals. I els resultats van ser d’allò més curiosos. Les regions on es parlen llenguatges no-tonals (Europa, Amèrica, Índia…) presentaven les formes ASPM-D i MCPH-D, mentre que allà on els idiomes eren tonals (Xina, Àfrica…) la forma predominant d’aquests gens era l’alternativa.

Que dues coses coincideixin no vol dir necessàriament que tingui una relació de causa i efecte.  Però quan la coincidència apareix en molts grups, la cosa resulta suggerent. A Amèrica o Austràlia hi ha tribus amb idiomes tonals i no-tonals. I allà també coincidien les variants genètiques, de manera que sembla que hi ha alguna cosa més que la casualitat.

Les explicacions són especulatives, però no resulten gaire complicades. Potser tenir els al·lels  ASPM-D i MCPH-D dificulta el reconeixement dels tons a l’hora de parlar. Aleshores, la tendència del grup social és a deixar de fer servir aquesta característica del llenguatge i afavorir els idiomes no-tonals. Sabem que els idiomes evolucionen amb el pas dels segles en funció de molts paràmetres difícils de quantificar. No és estrany que un factor que també participi en aquesta evolució sigui la estructura fina del cervell, que es trobi més còmode fent servir unes estructures lingüístiques que no unes altres.

No és que impedeixi aprendre l’idioma, perquè qualsevol nen pot aprendre qualsevol idioma si l’escolta de petit. Simplement en uns casos caldrà posar-hi més atenció que en altres. Els adults europeus no vàrem créixer sentint parlar xinès i, a sobre, tenim les variants ASPM-D i MCPH-D. Això només voldria dir que ens costarà més aprendre xinès que no pas si tinguéssim funcionant al cervell les variants ASPM i MCPH. O que el japonès, en ser no-tonal ens hauria de ser més fàcil.

I es que l’important per aprendre un idioma, tonal o no, és tenir ganes i interès. Sense això, no hi ha variant genètica que valgui.

9 comentaris

  • xenus

    15/02/2011 18:04

    gràcies per l’aclariment Daniel. Curiós això que en un mateix grup de llengües hi hagi diferències d’aquest nivell. seria estrany que entre danesos i suecs i hagués diferències en aquells gens, no?

  • Daniel Closa

    15/02/2011 17:34

    Pel que he llegit era el suec/noruec. El danés en canvi no mostra canvis de to
    http://www.uiquipedia.org/Idioma_suec
    I pel que se, el finés és tot un altre món

  • xenus

    15/02/2011 16:51

    no serà finès en lloc de suec? perque el suec és una llengua escandinava, i per tan també ho serien el norueg o danès, no? i si ho és el finès, també ho seria l’estonià,no? haviam si m’ho resolts..

  • Daniel Closa

    15/02/2011 13:22

    carquinyol. Es que es fascinant! En canvi, entendre perque el català aixeca ampolles, no hopodem saber. no és un tema científic sinò més aviat del cap de la religió Ja saps, temes de fe, pobles escollits, i tot això…

    Francec Calafell. Si,si. Ja he dit que les explicacions són purament especulatives i no es pot estirar massa el fil. De totes maneres l’efecte evolutiu no el miris sobre la població sinò sobre l’idioma. No se seleccionen els individus que tenen determinats al·les que els fan més aptes per sobreviure i/o tenir fills sinò que sobreviu el tipus d’idioma que es fa servir amb més facilitat en determinat ambient (ambient al·lelic, si podem dir-ho així). Costa de creure que l’idioma condicioni el cervell, però que el cervell condicioni l’idioma ja no és tant sorprenent. I tot i que estic d’acord en que és especulatiu, l’especulació no deixa de ser una manera de treballar les idees.

  • Francesc Calafell

    15/02/2011 13:00

    Aquest article em recorda un altre de molt més antic on es relacionen les llengües papissotes (com l’anglès, l’espanyol i el grec) amb la freqüència del grup sanguini B. Els resultats actuals no són gaire més bons. Dos detalls:
    * Els autors s’embarquen en una expedició de pesca. Contrasten moltes variables lingüístiques amb les freqüències dels al.lels, i els surt que la que millor correlaciona és el to. No tenien cap hipòtesi a priori que els fes pensar que la relació havia de ser amb el to. I quan es testen tantes variables, sempre es pesca, si no s’és rigurós amb l’estadística.
    * En totes les poblacions, independentment de la tonalitat de la llengua, hi havia portadors d’ambues variants en tots dos gens. No hi ha cap relació causal directa entre el genotip i les capacitats lingüístiques de l’individu, enteses com a pot o no pot parlar una llengua tonal. si és una qüestió de rapidesa en la comunicació (els portadors d’una determinada variant perceben i produeixen millor una llengua tonal o no tonal), llavors aquests resultats, de ser certs, reflectirien l’acció de la selecció natural. si tens el genotip adequat, sobrevius més fàcilment i/o tens més fills. Costa de creure. A més, caldria preguntar als lingüistes quan temps fa que aquestes llengües tenen aquestes característiques. si hi hagut un canvi de tonal a no tonal o viceversa recentment, la massacre que hauria fet la selecció natural podria ser brutal.

    En resum, crec que es tracta de poc més que una coincidència

  • Carquinyol

    15/02/2011 11:13

    Trobo fascinant el comprovar com, possiblement, una sèrie de característiques biològiques gens visibles marquin de forma tan contundent les característiques d’eines socials humanes com ara el llenguatge.

    Potser un dia d’aquests aquests estudis ens explicaran perquè certs col·lectius tenen tanta aversió al català.

  • Daniel Closa

    15/02/2011 10:32

    Excuses… excuses :-D

  • Montserrat Esteve

    15/02/2011 9:55

    si ho tenia clar, ara encara més, no penso aprendre xinés!!! segur que tinc la variant més dura de les no-tonals!!! jejeje