Arxiu del dilluns, 21/02/2011

Cervell bilingüe

dilluns, 21/02/2011

bilingual.jpg Ser bilingüe és una cosa ben curiosa. Sempre hi ha qui t’acaba parlant dels suposats avantatges o dels suposats inconvenients. Això deu ser un fet anecdòtic si ets un hispà dels Estats Units, o un suís  qualsevol, però aquí, on la llengua és un tema sensible, sovint acaba esdevenint un retret o una proclama. És tant freqüent  la politització de la llengua, que ja ni ens sorprèn. Però de vegades va bé recordar que la manera com ho fem per parlar un o més idiomes, més enllà de les implicacions socials, ens ofereix una via excel·lent per entendre com funciona la ment.

Sobre el bilingüisme hi ha un bon nombre d’estudis que troben fets també molt variats. Com és previsible, quan es comença a filar prim es van trobant fets que es consideren positius i altres de negatius. Per exemple, la riquesa i fluïdesa en l’ús del llenguatge sembla ser més gran en els monolingües que en els bilingües. Això no es nota en el llenguatge d’ús diari, però quan es mira en el cas d’un llenguatge més sofisticat sí que es nota. Podem dir que parlar només un idioma o parlar-ne molts, no afecta la vida normal. Però si vols fer alta literatura, els bilingües semblen tenir menys recursos lingüístics o triguen més a dominar-los.

L’explicació que en ocasions es dóna és simple: De mitjana tothom coneix un nombre semblant de paraules, però les pot gastar totes en un idioma o repartir-les entre varis. Una explicació que amb tota seguretat és massa simple per a un fet tan complex com el llenguatge.

El que sí que sembla passar és que l’habilitat en l’ús del llenguatge pot ser menor en els bilingües. Quan es fan estudis es troba que triguen una mica més a trobar la paraula que busquen. Que amb més freqüència tenen la sensació d’encallar-se i “tenir a la punta de la llengua” el que volen dir. I això els passa en els dos idiomes que dominen. Aparentment el cervell sempre té disponibles els recursos dels dos idiomes i cal un cert esforç per mantenir inhibit el que no es fa sevir en aquell moment. L’esforç és inconscient, és clar, però fa que el temps de resposta sigui més gran que si no et cal aquesta inhibició. Quan parlem no “activem” un idioma sinó que estem “frenant” el que no fem servir en aquell moment.

D’altra banda, hi ha dades que suggereixen que aquesta inhibició és un bon entrenament que constantment està fent el cervell bilingüe. Per això, en estudis per avaluar la capacitat de triar opcions, o resoldre conflictes, els bilingües resolen millor els problemes que no els monolingües. I aquesta gimnàstica mental també pot estar relacionada amb altres estudis que troben que ser bilingüe fa que l’aparició dels símptomes de demència senil o Alzheimer trigui al voltant de quatre anys més que no pas si ets monolingüe.

Més enllà de l’ús intencionat que es faci d’aquests resultats (i de molts altres similars), cal tenir present unes quantes limitacions. La primera és que són dades estadístiques i la majoria són estudis fets en nens, per tant, no es poden extrapolar directament a adults individuals sense més. Però, sobretot, hi ha moltes més variables que poden emmascarar els resultats. Molts treballs es fan en població que parla anglès i espanyol als Estats Units. Els hispans d’allà són un bon exemple de bilingüisme, però difícilment es poden comparar amb els monolingües en anglès en termes socioeconòmics. I les diferències que es troben poden ser pels idiomes o per l’estatus social. Encara que s’intenti corregir aquest factor, en ocasions no és tan fàcil.

A més, hi ha el fet que molts investigadors d’aquest tema no són fluents en els dos idiomes que estudien i fan servir un material, com a mínim, discutible. Això complica les coses a l’hora d’interpretar resultats. Sembla poc rellevant, però si has de posar un traductor al costat per fer un estudi, ja no és el mateix. Els resultats dependran de com de bé ho facis però també de com sigui de bo el traductor. Una altra cosa aparentment irrellevant però que pot afectar notablement alguns treballs.

Per això quan topo amb la frase “ser bilingüe és bo per…” o “ser bilingüe és dolent per…”, intento posar discretament el cervell en “mode escèptic”. Per cada estudi que troba un resultat, n’hi ha altres que no ho veuen tan clar i tampoc tinc clar que les diferències siguin tan grans. Però sobretot per un altre factor. L’efecte que tingui sobre el cervell és fascinant i interessantíssim per entendre la ment i és en aquest sentit que els estudis són útils. Però a nivell personal som o no bilingües per la societat on vivim, per interès cultural o professional, per atzars de la vida o perquè ens dóna la gana. No cal recórrer a cap estudi científic per justificar-ho. De fet, és que no cal justificar-ho.