L’últim indret verge

lake_vostok.jpg És curiós que el tercer llac més gran del planeta estigui encara totalment inexplorat. Ningú hi ha anat. S’ha mantingut verge de tota activitat humana. No hi ha contaminació i no sabem res dels organismes que hi habiten. Com s’ha pogut mantenir un indret així completament lliure de la cobdícia o de la curiositat dels humans? Doncs fàcil. El llac està situat a l’Antàrtida i cobert per una capa de gel de quatre quilòmetres de gruix.

Es va descobrir als anys setanta, quan analitzaven les característiques del gel antàrtic fent servir senyals de radar i van notar uns senyals estranys. Era la presència d’una massa d’aigua líquida, de més de dos-cents quilòmetres de llarg i situada sota la estació russa Vostok. Posteriorment es va calcular que aquell llac ha estat aïllat de la resta del planeta des de fa uns setze milions d’anys.

Amb això cal anar amb una mica de compte. El llac ha estat aïllat per la capa de gel, però l’aigua que hi ha pot haver-se filtrat cap altres indrets i pot tenir un cert grau de recanvi. Això, però, no treu que sigui l’aigua més antiga i potser més pura del planeta.

Encara no estem segurs de per quin motiu l’aigua del llac Vostok es manté líquida. Pot ser per la pressió del gel de sobre, per fluxos de calor provinents de sota terra, o per algun altre motiu. En tot cas, la gran capa de gel de sobre fa d’aïllant i la protegeix de les temperatures extremes de la superfície. Al llac només hi ha 3 graus sota zero, mentre que a la superfície es poden superar els cinquanta sota zero.

Una dada que coneixem és que l’aigua està sobresaturada amb oxigen. Com una ampolla de cava, però amb aigua enlloc de cava i amb oxigen enlloc de CO2. I tot plegat permet especular sobre una possible presencia d’organismes vius. Si n’hi hagués segur que serien microorganismes dels anomenats extremófils. Microbis adaptats a viure en unes condicions ben allunyades de les que considerem aptes per la vida.

Per descomptat que resultaria extremadament interessant esbrinar si realment hi ha vida en aquell ambient i quina mena d’adaptacions ha fet servir per mantenir-se en aquelles condicions. A més, unes formes de vida que porten milions d’anys aïllades de la resta de la biosfera poden ser una font de sorpreses inesgotable. Tot i que, com algú ha fet notar, també podrien ser un perill potencial. Qui sap si hi ha un virus primitiu esperant el moment de sortir i disposar de tot un planeta per colonitzar!

Això potser és una mica massa alarmista (encara que més val prevenir). De fet, si hi ha alguna cosa amenaçada és el mateix llac. Els russos fa anys que estan perforant per mirar d’arribar-hi i poder obtenir mostres. El problema és que tant bon punt hi arribin, el mateix equip de perforació contaminarà el llac. Per perforar en aquell ambient cal afegir al forat líquids anticongelants i lubricants que facilitin la feina de la barrina.

Durant molts anys s’han anat acostant a la superfície del llac i aquest any semblava que anaven a aconseguir-ho. La cosa ha estat llarga per problemes tècnics i per les limitacions que imposava la Secretaria del Tractat Antàrtic, l’organisme internacional que s’encarrega de controlar el compliment dels tractats que afecten a l’Antàrtida. Però l’equip rus ha proposat uns sistema per perforar amb el que asseguren que no contaminaran el llac i que ha aconseguit la llum verda. Es tracta de perforar fins que faltin uns pocs metres per trencar el gel i aleshores fer servir un sistema de calor per fondre la part del final. Com que l’aigua del llac està sobresaturada amb oxigen, la idea és que serà l’aigua del llac la que sortirà cap enfora i no el querosè que faran servir el que entri. De nou, igual que si fos una ampolla de cava.

L’aigua que comenci a sortir pel forat es congelarà i tornarà a segellar el camí, però aquest gel es podrà recollir sense perill per analitzar-lo amb calma.

El cas és que ho van intentar fins l’últim moment, però el sis de febrer sortia l’últim avió de la estació Vostok abans que arribés l’hivern antàrtic i la perforació es va suspendre a pocs metres del final. Completaran el camí el proper estiu austral.

Tot plegat és molt interessant i podem aprendre moltes coses del llac Vostok, però no m’acaba de fer el pes. Si porta tants milions d’anys allà, potser podríem esperar uns quants anys més fins disposar d’un sistema de perforació que ofereixi més garanties.

6 comentaris

  • Daniel Closa

    23/02/2011 0:14

    Brian. Resistir-se a la gloria de ser els primers en obtenir mostres d’un indret aïllat durant milions d’anys? No, no podran resistir la temptació. Un científic pot resistir -se una mica (tampoc massa) als diners, però mai a la gloria! :-D

    Carquinyol. No, però qui en fa cas?

    Salvador. Home! Si es fon un gruix de gel antàrtic de quatre quilòmetres, el llac Vostok serà la última de les nostres preocupacions

    david Güell. Haurem de canviar el moviment slow food pel slow research.

  • david güell

    22/02/2011 18:29

    Totalment d’acord, Sempre anem amb presses !!

  • Salvador

    22/02/2011 15:54

    Tampoc que no esperin massa, que encara abans es fondrà el gel de l’Antàrtida

  • Carquinyol

    22/02/2011 15:32

    Les presses mai són aconsellables…

  • Brian

    22/02/2011 13:42

    Sí, segurament no estaria de més aplicar el principi de precaució i deixar el llac tranquil de moment.

    Em temo, però, que en aquestes exploracions l’efecte propaganda i suposat prestigi científic de l’estat i l’equip que en son protagonistes hi juga un paper més important que l’interès purament científic.