Arxiu del divendres, 25/02/2011

Les llagostes que miraven Star Wars

divendres, 25/02/2011

locusts.jpg Ahir, en parlar d’un fals estudi que corria per internet vaig posar com exemple d’estudi sorprenent, però real, un en el que feien mirar escenes de Star Wars a llagostes (Locusta migratòria). Aquest treball va guanyar l’any 2005 un premi IgNobel. Però aquests premis habitualment no es dediquen a investigacions absurdes sinó a investigacions que semblen absurdes però que (després de riure) fan pensar. I aquest treball de les llagostes i Star Wars podria acabar tenint una utilitat ben notable.

L’estudi és tal com sembla. L’investigador agafa una llagosta africana i l’enganxa en un suport. Tot seguit introdueix uns sensors en diferents zones del seu sistema nerviós… i li posa al davant una pantalla on projecten escenes de la pel·lícula Star Wars. Concretament les escenes més espectaculars de les batalles espacials.

Aquests experiments els feien a la Universitat de Newcastle, i l’objectiu era veure el comportament de determinats grups de neurones del cervell de les llagostes. Aquests animals són els que alguns anys s’agrupen en grans quantitats i avancen pel continent africà arrasant amb tota la vegetació que troben al seu pas. La dada interessant és que mentre van volant entre milions d’altres llagostes, gairebé mai topen les unes amb les altres. Disposen d’un sistema nerviós altament especialitzat en detectar objectes que s’apropen i s’allunyen, de manera que tenen temps de canviar la direcció i evitar la topada.

D’aquesta feina se n’encarreguen determinats grups de neurones anomenades “detectores de moviment descendent contralateral” (DCMD). S’ha vist que quan la llagosta mira un objecte que s’apropa, aquestes neurones comencen a augmentar la freqüència amb que envien senyals nerviosos a altres neurones. Aquesta resposta no es desencadena si passa un objecte de costat, només s’activa quan s’apropa.

La gràcia era entendre en quines condicions s’activen aquestes neurones, quins canvis ha de percebre en un objecte per activar-se, quins mecanismes posa en marxa en resposta a l’activació, a partir de quin angle detecta que un objecte s’acosta o no… Moltes preguntes que es responien projectant imatges a la pantalla i mesurant el comportament dels senyals enviats per les neurones DCMD de la llagosta.

Naturalment, això de Star Wars no va ser l’únic estímul que van fer servir. Encara que la nau de Darth Vader caient sobre teu era una imatge impactant, normalment es feien servir coses més mesurables. Imatges de discs o altres objectes amb diferents formes geomètriques, que permetien ajustar amb precisió la relació entre l’estímul i la resposta.

Però tot plegat no era només un estudi acadèmic. La finalitat última es desenvolupar sistemes de detecció de vehicles en moviment per fabricar cotxes que frenin automàticament quan detectin que el vehicle o l’objecte que hi hagi al davant s’apropa massa de pressa. Imitant el sistema de detecció de les neurones de les llagostes ja s’han posat a punt alguns models que estan en fase de proves en vehicles de la casa Volvo. Amb un algoritme que imita aquesta part de la xarxa neuronal de les llagostes han aconseguit que els vehicles evitin automàticament la topada en 9 de cada 10 ocasions.

Potser d’aquí a uns anys els cotxes ja sortiran de fàbrica amb sistemes de seguretat que  detectin automàticament els obstacles. De manera que si un dia en veieu algun, recordeu que tot va començar amb un experiment aparentment (només aparentment) poca-solta, que feia servir llagostes africanes i pel·lícules de ciència ficció.