Arxiu del dilluns, 28/02/2011

Kepler; caçador de planetes

dilluns, 28/02/2011

earths2.jpg Cada època té les seves particularitats, els seus moments brillants i les seves misèries. Normalment s’identifiquen passats els anys, però de vegades l’esdeveniment és prou important com per ser-ne conscients en directe. En temes de ciència i tecnologia ningú dubta que el final del segle XX marcarà el moment en que els humans van començar a fer les primeres passes per l’espai. Segurament en un futur llunyà es veurà l’anada a la Lluna com un pas molt petit i primitiu, però que va marcar un abans i un després.

Però aquesta època que ens ha tocat viure també passarà a la història per ser el moment en que es van començar a descobrir planetes d’altres sistemes solars. Amb tota probabilitat falta molt per poder anar-hi (si es que alguna vegada s’arriba a poder), però al menys ara ja comencem a veure que hi ha allà lluny. El temps de les especulacions va quedant enrere i les notícies de la descoberta de nous planetes es fan tan habituals que ja deixen de ser notícia.

I encara més des que es va posar en funcionament la missió Kepler. Un telescopi espacial dissenyat específicament per trobar planetes al voltant d’estrelles similars a la nostre. Per fer-nos una idea del rendiment d’aquests giny, no han passat ni vint anys des que es va descobrir el primer planeta extrasolar i quan es va llençar el Kepler portàvem 337 planetes descoberts. Doncs en quatre mesos el Kepler ha identificar 1235 candidats a planetes. No està gens malament!

Amb seguretat, no tots aquests candidats es confirmaran com a planetes. El Kepler busca planetes fent servir el mètode del “trànsit”. El que fa és analitzar la llum de l’estrella i detectar com s’enfosqueix lleugerament quan un planeta hi passa pel davant. Analitzant quant dura l’enfosquiment i cada quant es repeteix es pot calcular la velocitat i l’òrbita del planeta. Però si una estrella tingués, per exemple, taques solars com el nostre Sol, això es podria confondre amb el senyal d’un planeta.

Per això es parla de “candidats” i fins que no es confirma amb més observacions, preferiblement per altres mètodes no es consideren definitivament planetes identificats.

Tot i així, la xifra és impressionant. Hi ha molts planetes allà fora. I més si pensem que la Kepler només analitza una regió molt petita del cel. Un fragment equivalent a 1/400 del firmament que veiem de nit. Dins aquesta zona han seleccionat 150.000 estrelles que el Kepler observa cada trenta minuts. D’aquesta manera pot anar comparant la llum i pot mirar si no canvia respecte a les anteriors mesures.

També cal tenir present unes limitacions que fan que amb aquest mètode només es puguin  detectar un petit percentatge dels planetes que realment hi ha. Per exemple, cal que el planeta passi just entre la Terra i l’estrella en qüestió. Tots els que facin la seva òrbita de manera que mai es posin en la línia d’observació entre la seva estrella i la Terra, simplement no els veurem.

I també cal paciència. El Kepler porta poc temps funcionant. Si mirem les dades ens adonem que tots els planetes trobats giren molt a prop del seu sol i ho fan molt de pressa. El motiu és que com més lluny està un planeta de la seva estrella, més lentament es mou. (La NASA ha fet una animació posant tots els planetes trobats girant junts al voltant d’una estrella i aquest efecte es veu molt bé.) Però això fa que calgui més temps per detectar un trànsit. És fàcil enxampar un planeta que passa per davant de l’estrella cada tres dies, però si ho fa cada cinc anys, cal tenir molta sort o molta paciència per detectar-lo. Amb el pas del temps, la Kepler anirà trobant planetes més allunyats de les seves estrelles.

Molts són gegants de gas, però això no els treu interès. Al contrari. Probablement tindran llunes que també poden presentar formes de vida. El catàleg de planetes coneguts creix cada vegada més de pressa i aviat podrem triar el nostre planeta preferit entre una llista immensa.