Arxiu del dimarts , 1/03/2011

El nom és càncer

dimarts , 1/03/2011

Cancer cintes.jpg El càncer ha estat notícia aquests dies per motius prou diferents. Fa poc va saltar la noticia que la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’Esperanza Aguirre, s’apartava temporalment de la vida pública perquè li havien diagnosticat un càncer de mama. Per sort, la detecció va ser en un estadi inicial i, en principi, el pronòstic és força bo. La van intervenir per treure el tumor i aviat hauria d’estar recuperada. Un cas semblant ha passat amb Uxue Barkos, candidata a l’alcaldia de Pamplona. I més enllà de les notícies, segur que recentment moltes més persones han rebut un diagnòstic similar i també moltes ja han rebut l’alta i deixen el mal tràngol enrere.

L’altre costat de la moneda va ser la notícia, aquest cap de setmana, de la mort d’Amparo Muñoz, que va ser Miss Espanya als anys setanta. Imagino que la causa també ha estat el càncer, encara que a les noticies només es parla d’una “llarga malaltia”.

Com que aquestes han estat les paraules triades per la família, no hi ha res més a dir en aquest cas. Però l’expressió de “llarga malaltia” m’ha recordat que, a principis de mes, amb motiu del dia mundial del càncer es va fer un comunicat per part de diferents associacions de metges, periodistes i malalts en que s’apostava per deixar de fer servir eufemismes. El títol del comunicat era prou clar: “Diguem les coses pel seu nom. No és una llarga i penosa malaltia, és CÀNCER”.

Aquest és d’aquells temes amb que cal anar amb tots els miraments possibles. Cada persona, cada malalt, cada família, és un món. I simplement no hi ha regles que serveixin per tothom. Però realment mantenir aquest pudor quan toca parlar del càncer el fa semblar encara més greu del que és i contribueix a mantenir un aire derrotista que contribueix a l’angoixa quan tens la desgracia que et toca fer-hi front.

Amb això, per descomptat no vull dir que el càncer no sigui un tema greu, ni molt menys. Però les coses van canviant, i molt. Tot i ser un daltabaix formidable, un diagnòstic de càncer ja no és necessàriament el drama que representava fa unes dècades. Ara tots coneixem les estadístiques i sabem que cada any milloren. Però també sabem que encara hi ha molts cassos en que el càncer guanya la batalla. I com és natural, quan es diagnostica el primer que et preguntes en quin costat de les estadístiques et tocarà estar. De nou, cada cas és diferent, cada tipus de càncer també, i cada situació personal també.

Afrontar el tractament del càncer és tot un repte que, probablement, demanarà tots els recursos físics i anímics que puguis mobilitzar. I no només tu sinó també els qui t’envolten. Tocarà ser realista i ser conscient del que pot passar. En això, però, no és diferent de moltes altres malalties. I segurament no ajuda el fet de seguir fent servir unes expressions que van sorgir quan la medicina disposava de poques eines per tractar la malaltia i les coses pintaven molt pitjor.

Hi ha qui tria ocultar la malaltia pel motiu que sigui, i les tries personals cal respectar-les. Però fa riure quan a la premsa es parla de la mort d’algú per una “llarga malaltia” malgrat que la persona en qüestió es referia al seu càncer sense cap problema per fer servir la paraula. A més, tot i que per descomptat la malaltia que més ens afecta és aquella que patim nosaltres, si ho pregunteu als metges veureu que hi ha malalties més llargues i també més penoses que el càncer.

Les teràpies contra el càncer ja no són les mateixes que les de principis de segle. Potser ja és hora que comencem a canviar la visió que en tenim i la manera com en parlem. Fer-ho no canviarà el curs de la malaltia, però segurament pot contribuir a fer la vida més fàcil als qui ho pateixen.