El nom és càncer

Cancer cintes.jpg El càncer ha estat notícia aquests dies per motius prou diferents. Fa poc va saltar la noticia que la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’Esperanza Aguirre, s’apartava temporalment de la vida pública perquè li havien diagnosticat un càncer de mama. Per sort, la detecció va ser en un estadi inicial i, en principi, el pronòstic és força bo. La van intervenir per treure el tumor i aviat hauria d’estar recuperada. Un cas semblant ha passat amb Uxue Barkos, candidata a l’alcaldia de Pamplona. I més enllà de les notícies, segur que recentment moltes més persones han rebut un diagnòstic similar i també moltes ja han rebut l’alta i deixen el mal tràngol enrere.

L’altre costat de la moneda va ser la notícia, aquest cap de setmana, de la mort d’Amparo Muñoz, que va ser Miss Espanya als anys setanta. Imagino que la causa també ha estat el càncer, encara que a les noticies només es parla d’una “llarga malaltia”.

Com que aquestes han estat les paraules triades per la família, no hi ha res més a dir en aquest cas. Però l’expressió de “llarga malaltia” m’ha recordat que, a principis de mes, amb motiu del dia mundial del càncer es va fer un comunicat per part de diferents associacions de metges, periodistes i malalts en que s’apostava per deixar de fer servir eufemismes. El títol del comunicat era prou clar: “Diguem les coses pel seu nom. No és una llarga i penosa malaltia, és CÀNCER”.

Aquest és d’aquells temes amb que cal anar amb tots els miraments possibles. Cada persona, cada malalt, cada família, és un món. I simplement no hi ha regles que serveixin per tothom. Però realment mantenir aquest pudor quan toca parlar del càncer el fa semblar encara més greu del que és i contribueix a mantenir un aire derrotista que contribueix a l’angoixa quan tens la desgracia que et toca fer-hi front.

Amb això, per descomptat no vull dir que el càncer no sigui un tema greu, ni molt menys. Però les coses van canviant, i molt. Tot i ser un daltabaix formidable, un diagnòstic de càncer ja no és necessàriament el drama que representava fa unes dècades. Ara tots coneixem les estadístiques i sabem que cada any milloren. Però també sabem que encara hi ha molts cassos en que el càncer guanya la batalla. I com és natural, quan es diagnostica el primer que et preguntes en quin costat de les estadístiques et tocarà estar. De nou, cada cas és diferent, cada tipus de càncer també, i cada situació personal també.

Afrontar el tractament del càncer és tot un repte que, probablement, demanarà tots els recursos físics i anímics que puguis mobilitzar. I no només tu sinó també els qui t’envolten. Tocarà ser realista i ser conscient del que pot passar. En això, però, no és diferent de moltes altres malalties. I segurament no ajuda el fet de seguir fent servir unes expressions que van sorgir quan la medicina disposava de poques eines per tractar la malaltia i les coses pintaven molt pitjor.

Hi ha qui tria ocultar la malaltia pel motiu que sigui, i les tries personals cal respectar-les. Però fa riure quan a la premsa es parla de la mort d’algú per una “llarga malaltia” malgrat que la persona en qüestió es referia al seu càncer sense cap problema per fer servir la paraula. A més, tot i que per descomptat la malaltia que més ens afecta és aquella que patim nosaltres, si ho pregunteu als metges veureu que hi ha malalties més llargues i també més penoses que el càncer.

Les teràpies contra el càncer ja no són les mateixes que les de principis de segle. Potser ja és hora que comencem a canviar la visió que en tenim i la manera com en parlem. Fer-ho no canviarà el curs de la malaltia, però segurament pot contribuir a fer la vida més fàcil als qui ho pateixen.

15 comentaris

  • Meritxell Rovira Grau

    03/03/2011 20:45

    Cada malaltia obiament té el seu nom. Però com a vivencia personal crec que el cancer les pot arrivar a igualar o superar totes.
    Pensem que sóm molt valents, que com que personatges públics ho admeten que en tenen, la malaltia es fa més bonica i en molts casos pensem que és del tot superable.
    Jo opino totalment el contrari. El cancer avui en dia encara es una malaltia molt nova per a tots nosaltres. En diem llarga enfermetat perque en la majoria de casos no te cura.
    Si que es cert que en el camp de la medicina el tractament ha evolucionat i aixi ho espero. Pero crec que queda un llarg recorregut per fer.
    I no vulguer dir la paraula cancer és normal! No vol dir no afrontar el que tens, si no intentar-ho camuflar, perque a nivell psicologic no sigui tan dur!
    Perque el cancer es durissim!

    Anims a tots aquells que estiguin en tractament i molta sort!

  • Yim Yamaha

    03/03/2011 18:47

    Hace 30 años el Dr Ryke Geerd Hamer descubrio las causas del cancer y sus
    posibles formas de curacion. Algun dia le daran el Nobel por ello, aunque sea postumo.

    A quien pueda interesar La Nueva Medicina Germanica del Dr Hamer:

    nuevamedicinahamer.blogcindario.com/

  • María Pazos Paz

    03/03/2011 11:12

    Gràcies per aquest article! Encara fa uns dies una senyora va parar a la meva mare al carrer i li va dir “m’han dit que estàs “malita”” i quan ella va contestar “sí, un càncer” la senyora li va dir “ai, dona, no diguis això!”, sacsejant la mà com per espantar la paraula. I el meu avi patern va morir de càncer, però mai se li va dir així, deien “ten o maliño”.

  • anna

    02/03/2011 20:09

    Gràcies noies! Dona gust saber que hi ha algú en algun lloc que et llegeix i et compren.

  • Anna

    02/03/2011 17:57

    Anna la vida és així de dura, em sap greu el que t’està passant, a la meva família es varen morir , el meu cunyat, el meu sogre, la tia, i el meu marit, tots de càncer, entre la primera defunció i l’última el preíode de temps 2 anys. Això passa més sovint del que ens podem imaginar.
    La societat s’ha d’adaptar a les noves epidèmies i a dir les coses pel seu nom, canviar això però, no canviarà el dolor i l’angoixa de qui ho pateix.

  • Blanca Torà

    02/03/2011 16:38

    Raquel, la quimio no és excessiva, és necessària i t’asseguro que tenen molt en compte les dosis dels pacients, no generalitzem.

    Anna, està clar que no vius com si res hagués passat, però hi ha moltes persones que se’n surten i sobretot, hi ha prova de persones que aprecien molt més la vida que abans de la malaltia. Càncer no vol dir mort, em sap greu la teva experiència però no sempre és així i en alguns tipus de càncer, fins al 80% de persones es curen. Està clar que no és cap ganga, però una gran quantitat de gent es mor al volant i no per això associem el cotxe amb la mort.

  • anna

    02/03/2011 14:34

    Tinc 27 anys, i en menys d’un any he viscut com la meva mare, després de l’operació per extreure una llaga ulcerosa de l’estòmec veia com li deien que era un tumor. Petit, però tumor igualment. He vist com el meu tiet, el germà de la meva mare, amb 45 anys i una filla de 12 està passant gairebé cada dia des del mes d’octubre al llit d’un hospital de Barcelona lluitant contra una leucèmia contreta, segons els metges, genèticament. I he vist com la meva àvia paterna té metàstasi als pulmons i no se sap d’on ve el tumor inicial.

    Sé que les coses s’han de dir pel seu nom. Però per mi, i intueixo que per a molta més gent també, parlar de càncer implica parlar del patiment del malalt, del patiment dels familiars, del patiment i la por de passar-ho un mateix, de veure com es desmorona la vida de la gent, com s’apaguen, com es destrossen vides, famílies, rel·lacions…

    Per a mi, parlar de càncer, és parlar de mort. Potser no sempre literalment, però no conec ningú (ojalà pogués dir que sí) que hagi superat un càncer i visqui com si res no hagués passat. Per tant mort anímica, mort de l’humor, de l’optimisme. És com una taca que recau sobre aquells qui per desgràcia ja pateixen, i molt.

  • RAQUEL PADRÓ

    02/03/2011 13:17

    Malauradament, moltes vegades no és el càncer el que acaba amb la vida del malalt…; en nombroses ocasions( i us asseguro que sé de què parlo) és la excessiva quimioteràpia. I dic excessiva perquè és la única paraula que defineix amb exactitud el que vull dir:Un cos fort amb el que poder experimentar una BOMBA (anomenada així pel propi facultatiu)absolutament innecessària, que com “hauria” de ser previsible, acaba inexorablement matant tots, absolutament tots els cossos defensors de l’individu…, fins i tot la seva dignitat!!!!!!!
    I…., moltes disculpes pel meu ressentiment. És un llàstima que l’evolució en les investigacions posi tant de manifest la prepotència i golafreria humanes, fins al punt de fer perdre el nord a gent tant capacitada!!!!!Un investigador i un metge no han de ser necessàriament la mateixa persona

  • Mònica Roca

    02/03/2011 13:16

    Brian, no crec que sigui passotisme ni aprensió el que et trobes quant la gent mira al terra… crec que és més que no saben què dir-te… Ens hem d’acostumar a parlar-n’he molt més… imagino que els malalts necessiteu “normalitzar” la vostra situació… quin favor us fa no parlar-n’he? cap!
    M’alegra veure’t tant optimista! que vagi tot molt bé!

    passa el mateix en parlar, en general, de la mort… “ai ves, callla! no parlem d’aquestes coses!” conxos! perquè no? ens passarà a tots!

    http://www.monicaroca.blogspot.com

  • cris borruell

    02/03/2011 13:00

    Això ho visc a la meva feina a diari…costa dir cancer crec que de fet es un autodefensa ..dient-li bulto o altres coses sembla que la malatia es fa menys greu..

  • Guida

    02/03/2011 12:30

    Brian, normalment la gent no ens volem enfrontar a la malaltia ni a la mort dels altres perquè pensem que obviant-la, desapareixerà. És trist però actuem així. Passa el mateix amb els abusos infantils intrafamiliars. Les coses de les que no se’n parla, no existeixen. Trencar amb aquesta dinàmica social és feina de tothom. Així que ben fet per dir les coses com són: tens leucèmia i, evidentment, no et defineix però forma part d’aquest moment de la teva vida. A veure si de mica en mica canvien les nostres respostes i les nostres reaccions davant del càncer.

  • Daniel Closa

    02/03/2011 0:14

    Brian. Ostres! Bé, de fet, si que costa saber quina actitud has d’agafar. I segur que ho entens perquè molt probablement abans d’afectat t’hauràs trobat en la mateixa situació però a l’altre costat. Però el cas del càncer és particular pel fet de fer servir expressions per marejar la perdiu. En altres malalties s’en parla amb el nom o s’evit ale tema si tens por de molestar, però no es fan servir subterfugis.
    En tot cas, ànims mestre!

    Laia. Fa pro dir les coses pel seu nom, però en altres malalties no passa. Per exemple, la SIDA també fa por, però no s’han inventat maneres alternatives de referir-se’n. Els eufemismes en el càncer tenen tota la pinta de ser relíquies d’altres temps.

    Blanca Torà. Si. Al final, només hauríem de tenir present com voldríem parlar-ne si fóssim el malalt. Després de tot, els malalts només són això, algú que té una malaltia en aquell moment. No s’han tornat porucs ni curtets. Qualsevol dia ens pot tocar i seguirem sent els mateixos.

  • Blanca Torà

    01/03/2011 17:50

    Desgraciadament el càncer encara s’associa amb la mort i el patiment, quan ja sabem tots que no sempre és així, i la majoria de malalts parlen de “tumor” “bulto” etc, evitant dir el que és en realitat. Però està clar que sovint és la gent del voltant qui se n’allunya i evita parlar de temes que potser se’ls hi fan feixucs.
    Sigui com sigui estic d’acord en que hauriem de deixar de fer servir eufemismes i dir les coses pel seu nom, en el càncer i en tot.

  • Laia

    01/03/2011 17:45

    Són eufemismes, fa por dir les coses pel seu nom, com si per dir-ho més fort la malaltia es fes més palesa.

    Tot i així, quan tenia més desconeixement de què és i de quina és la situació actual, estic d’acord amb en Brian… Jo crec que he actuat d’aquesta manera.

  • Brian

    01/03/2011 11:30

    Doncs mira, ja que treus el tema t’explico la meva experiència.

    A mi no em fa cap mena pudor ni m’incomoda dir que tinc leucèmia, és dir, càncer a la sang. Però m’he trobat més d’una vegada que a qui l’incomoda és a l’interlocutor. Quan veus que abaixen la mirada o intenten desviar la conversa no saps si senten aprensió, els hi fas llàstima o senzillament no volen saber-ne res dels problemes dels demés.

    I consti en mai he adoptat una actitud planyívola, més aviat tot el contrari. De manera que acabes no parlant-ne, però no per tu, sinó més aviat per pels altres.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús