Arxiu del dilluns, 14/03/2011

Fusió del nucli no és fusió nuclear

dilluns, 14/03/2011

fukushima_01.jpg No és el mateix una fusió nuclear que una fusió dins una nuclear. La paraula fusió té diferents significats. Una polisèmia que aquests dies ha contribuït a augmentar la inquietud pel que estava passant al Japó. Com si no fos prou terrible el terratrèmol i, sobretot, el tsunami que ha arrasat la costa oriental del país, algunes centrals nuclears han rebut l’impacte de la onada i han afegit l’amenaça d’una fuita radioactiva.

El que ha passat al reactor de la central de Fukushima és el malson de totes les centrals nuclears. L’amenaça de fusió del nucli. Aquesta expressió ens fa pensar fàcilment en reaccions de fusió nuclear, però no és tracta d’això. Fusió pot fer referència a la reacció per la qual dos nuclis d’àtoms s’uneixen (es fusionen) per formar-ne un de sol. Això pot alliberar una quantitat enorme d’energia anomenada energia nuclear de fusió. És una font extraordinària d’energia, però de moment no hem pogut generar-la de manera eficient i controlada.

Però fusió també fa referència a passar a un estat líquid (no de fusionar-se sinó de fondre’s). I quan es parla de la fusió del nucli de la central no volen dir una fusió nuclear sinó que el centre de la central, el nucli on hi ha el material radioactiu, es fongui. El problema si passa això és que aleshores deixaria de ser un contenidor on es manté el material radioactiu a l’interior i podria sortir i escampar-se sense problemes al medi ambient.

Una central nuclear és una indústria extremadament complicada, però simplificant molt, podem dir que el que fa és dipositar un material com l’urani o el plutoni en prou quantitat com per tingui lloc una reacció en cadena. En aquesta reacció, els àtoms es trenquen (es fissionen, per això és energia nuclear de fissió) i alliberen moltíssima energia en forma de calor. La calor es fa servir per fer bullir aigua i el vapor resultant mou unes turbines amb les que es genera electricitat.

Un dels problemes principals és que la reacció allibera molta energia, és a dir molta calor. Fàcilment es poden aconseguir uns pocs milers de graus de temperatura. Per això, la principal necessitat de la central és mantenir el sistema refrigerat i controlat. Aquest és el motiu que fa que les centrals es construeixin al costat de rius o mars. Requereixen moltíssima aigua per refrigerar-se.

I el típic accident en una central nuclear és per problemes en la refrigeració. Per motius diferents, tant els accidents de la central de Txernòbil, el de Three Mile Island, i ara el de Fukushima estan relacionats amb problemes en la refrigeració.

El que passa és que si el nucli de la central es fon, poca contenció més es pot fer. A 3000 graus de temperatura els materials es fonen, es deformen i es trenquen. A més, amb aquesta temperatura bona part del que hi ha a dins passa a estar en forma de vapor, de manera que genera molta pressió i pot fer petar l’estructura. Seria una explosió del nucli, però en cap cas una “explosió nuclear”. Per això, el principal objectiu dels equips que hi treballen és mantenir fred el nucli. El problema, naturalment, és que a dins hi continuen les reaccions nuclears que escalfen molt.

Hi ha molts més sistemes de seguretat a part de refrigerar, és clar. La reacció es realitza dins un contenidor tancat, un gran vas d’acer que en cas de problemes no permet que el material surti a l’exterior. I aquest vas ha d’estar dins un edifici també tancat amb prou seguretat com per actuar com a contenidor. Aquest edifici de contenció, característic de les nuclears occidentals, no el tenia la de Txernòbil i per això el núvol radioactiu va poder escapar. El problema a Fukushima és que una explosió per una reacció amb hidrogen (química eh! res de nuclear) ha danyat l’edifici, de manera que només queda la barrera del vas contenidor, que és la que lluiten per refredar.

És el que passa amb les nuclears. Són molt segures quan tot va bé, però quan passa l’inesperat i la situació es descontrola costa molt reconduir la situació. I l’inesperat pot arribar en forma de catàstrofe natural, atac terrorista o pura incompetència humana. Tots, factors que costen de predir. A més, la inquietud s’incrementa per la relativament poca confiança que ofereixen els comunicats oficials. És massa habitual la tendència a minimitzar els problemes fins que els fets ja no es poden amagar.