Arxiu del dimecres, 16/03/2011

Mesures de radioactivitat

dimecres, 16/03/2011

radiation.jpg Les notícies provinents del Japó s’acumulen dia a dia i ahir ja es parlava dels canvis en els nivells de radioactivitat, de les direccions de núvols de partícules i de si el nivell de radiació augmenta 10 vegades o si disminueix lentament. Tot plegat és molt inquietant (i amb les notícies d’aquest matí encara més), però moltes vegades costa entendre exactament el que volen dir. Que els nivells de radiació augmentin deu vegades, per exemple, és greu? Perillós? Dramàtic? O irrellevant?

Doncs dependrà del nivell de partida i de quina mena de mesures parlin exactament. La radioactivitat es pot mesurar de diferents maneres, i sospito que els propers dies en sentirem a parlar.

Un element és radioactiu si els nuclis dels seus àtoms es trenquen espontàniament (es desintegren). El resultat són uns àtoms més petits i l’alliberament d’energia en forma del que s’anomena “radiacions ionitzants”. Aquesta expressió és per distingir-les de les radiacions electromagnètiques.

Per mesurar la radioactivitat, el primer que podem mesurar és el nombre d’àtoms que es desintegren cada segon. Per això, una de les unitats que es fan servir és el becquerel (Bq), que és equivalent a una desintegració per segon. El nom el van posar per Henri Becquerel, un físic francès que junt amb els Curie va descobrir la radioactivitat (i per això van guanyar el premi Nobel). En realitat un Bq és molt poquet. Normalment és fa servir una altre unitat, el curie (Cu), que són uns quaranta mil milions de Bq.

El becquerel serveix per comparar quantitat de radioactivitat, però aquesta pot ser greu o irrellevant segons el tipus de radioactivitat que sigui. Per posar un exemple, podem dir que estem rebent deu impactes per minut, però serà molt diferent si els impactes són per pedretes, per fletxes o per bales de canó. I en tots els casos serà diferent segons l’energia amb que ens ho llencin. Els becquerels, o els curies, només ens diuen la quantitat, però els efectes dependran de quin element sigui el radioactiu.

Per això hi ha unes altres unitats. Inicialment es van fer servir unes anomenades gray (Gy), que el que mesuren és l’energia absorbida si reps aquella radiació. Estrictament, els gray mesuren els joules d’energia rebuda per quilogram. Aquesta unitat va molt bé per els efectes físics de la radioactivitat sobre objectes, però no és gaire útil pel que fa als organismes. Cal dir que els americans fan servir unes altres, els rads. Per fer el canvi, 1 rad són 0.01 Gy.

El que passa és que hi ha diferents tipus de radiacions ionitzants. Els detalls ara no venen al cas, però podem parlar de radiacions alfa, beta i gamma, cada una amb les seves característiques i els seus efectes sobre els organismes vius. Per exemple, les alfa fan molt més mal que les beta o les gamma. Per mesurar aquests efectes es fa servir una unitat anomenada sievert (Sv), que serien els gray però amb un factor de correcció per expressar els seus efectes sobre els organismes. De fet, el que es fa servir són les mil·lèsimes de sievert (mSv). De nou, els americans fan servir unitats que no son del sistema internacional. Ells mesuren en rems. En aquest cas 1 mSv són 100 rem.

De manera que al final, el que ens interessa és saber quants mil·lisieverts poden rebre les persones. Per començar, i pel simple fet d’estar vius sobre la Terra ja rebem una dosi “natural” d’uns 2.4 mSv cada any, encara que la xifra pot variar moltíssim en alguns indrets del planeta. I si algú fa molts viatges en avió, doncs pot afegir un altre mSv per any per la radiació còsmica més intensa a les capes altes de l’atmosfera. Una mamografia representa només uns 0.3 mSv, i fumar un paquet i mig de tabac al dia fa que ens empassem 13 mSv per any!

La legislació marca diferents límits. Per exemple, el personal que treballa amb material radioactiu pot rebre com a màxim 100 mSv en 5 anys. I en un any mai pot passar de 50 mSv.

Naturalment no és el mateix rebre la radiació de cop, que escampada al llarg del temps. Els problemes per la salut fan de mal quantificar, però es considera que a partir dels 250 mSv rebuts en un únic dia comencen els problemes. I més de 10.000 mSv rebuts de cop ja son letals.

A Fukushima he llegit que van evacuar els treballadors quan van detectar a l’interior del reactor 1 un nivell de 400 mSv. Al reactor 2, on la cosa té més mala pinta, la xifra va arribar a un màxim de més de 8000 mSv i tot seguit va tornar a baixar. Però aquestes xifres, encara que espectaculars, només serveixen per saber com estava la situació en un moment determinat i en un indret concret. I no és irrellevant saber les dosis de que és parla. En ocasions es diu que la radioactivitat de Txernòbil va arribar fins Espanya. És cert, però només va representar un augment de uns 0.05 mSv el primer any. La podem detectar i podem fer titulars cridaners, però a la pràctica (i per sort) era un nivell totalment irrellevant.

Per desgràcia, tot fa pensar que els nivells que mesuraran en diferents indrets del Japó no ho seran pas d’irrellevants.