Arxiu del dijous, 17/03/2011

El color de la radioactivitat?

dijous, 17/03/2011

simpson.jpg Amb la radioactivitat passa una cosa contradictòria. Es parla d’ella com una amenaça invisible, però normalment pensem en ella com si fos de color verd (de vegades blau) fosforescent. A les pel·lícules és així com es representa, i la que possiblement és la barra de material radioactiu més famosa del món, la que manipula en Homer Simpson al principi de cada capítol, llueix verd fosforescent.

Aleshores que hem de pensar? Si hi ha radioactivitat en un indret veurem una amenaçadora llum fosforescent, o no veurem res en absolut?

Doncs la radioactivitat no la veurem de cap manera. Simplement no disposem de cap òrgan al cos que ens permeti veure-la, ni olorar-la ni escoltar-la. Un dels problemes que tenen els productes radioactius és que sense aparells adequats no tenim manera de distingir-los de la resta de materials. Un bloc d’urani enriquit deixat sobre la taula ens semblarà una peça metàl·lica sense cap característica particular, més enllà de ser molt pesant.

Però la mitologia amb la fosforescència no ha sorgit sense més. La radioactivitat no brilla, però pot fer que determinats elements fosforescents si que es posin a brillar. De fet, una de les primeres observacions que va fer en Roentgen en el camp de les radiacions va ser gràcies a la fosforescència.

Un dia, en acabar la feina i apagar les llums del laboratori va notar que hi havia alguna cosa que brillava en la foscor. Va tornar a encendre els llums i va veure que era un full de paper pintat amb pintura fosforescent. I després d’unes quantes proves va descobrir que el motiu era una font de radiacions que tenia al laboratori. Les radiacions no es veien, però el seu efecte sobre el material fosforescent si.

En un material fosforescent, les seves molècules poden absorbir l’energia que li arriba amb la llum. Això crea un petit canvi en la molècula, que mica a mica anirà tornant a la normalitat deixant anar l’excés d’energia. I la deixa anar en forma de la característica llum fosforescent. La radioactivitat també activa les molècules del producte fosforescent i per això fa que brilli.

Però el que es veu brillar no es la radioactivitat.

Aquest efecte va fer molta gràcia al principi, però també va resultar tràgic. A principis del segle XX, l’empresa US Radium Corporation va començar a fabricar una pintura que brillava en la foscor. El que feien era barrejar sals de radi (l’element radioactiu que feia poc que havien descobert els Curie) amb sulfur de zinc, que es un producte fosforescent. La radiació del radi activava el sulfur de zinc i la pintura s’il·luminava. Es veia brillar, però de nou, no era la radioactivitat el que es veia, sinó el seu efecte sobre un material fosforescent.

Un dels productes estrella eren rellotges que tenien les busques pintades amb aquesta pintura anomenada Undark. El que passa és que les busques les pintaven a mà. D’això se n’encarregaven treballadores que no tenien idea de com de perillós era el producte que feien servir. Els pinzells els mullaven amb la boca. De vegades es pintaven les ungles amb l’Undark i sense saber-ho, s’emportaven a cassa una bona quantitat de radi enganxat a la roba o al cos.

Aviat moltes van començar a emmalaltir i el perill d’aquella pintura es va posar de manifest. Cinc d’elles van denunciar l’empresa i, malgrat les habituals estratègies dilatòries, van guanyar el judici. Encara que per moltes va ser massa tard per rebre cap compensació.

Per descomptat ara ja no es fabriquen pintures fosforescents d’aquesta manera. Tot i que si teniu un rellotge de l’avi, amb busques fosforescents i anterior als anys 20, potser que el feu mirar per algun expert. No sigui cas…