Arxiu del divendres, 18/03/2011

Contaminaciò radioactiva

divendres, 18/03/2011

mesurant radiacio.jpg Per acabar aquesta setmana en que l’energia nuclear i les radiacions s’han convertit inesperadament en les estrelles temàtiques, pot ser interessant donar un cop d’ull a aquesta cosa més o menys abstracta que anomenem “contaminació radioactiva”. Més que res, perquè sovint hi ha dos conceptes molt relacionats que es confonen. Una cosa són les radiacions i una altre són les partícules radioactives.

En realitat el concepte és senzill. Els materials radioactius s’anomenen així perquè emeten radiacions ionitzants. Una cosa és el material emissor i l’altre és la radiació que genera. La diferència és semblant a la que hi ha entre una bombeta i la llum que emet.

Sembla una ximpleria, però de vegades sembla que en cas de fuga radioactiva siguin les radiacions el que s’emportarà el vent cap un indret o altre. Però el que viatja és el material radioactiu que hi havia a la central i que per causa de les explosions s’ha polvoritzat en partícules tant petites que el vent les pot portar arreu. O també és possible que hagin passat a estat gasós per les altes temperatures, s’evaporin i viatgin en forma de núvol.

Evitar la contaminació causada per grans fragments de material radioactiu no és difícil. El material el veus, i si el comptador de radioactivitat indica que allò emet radiacions el pots recollir i guardar en un lloc “segur”. El problema són les partícules en suspensió. El material invisible i prou lleuger per ser portat pel vent.

Si ens fixem en el personal que està treballant a primera línia dins la central, els famosos liquidadors, veurem que porten uns vestits molt sofisticats i aparatosos. Hermèticament tancats, amb equips d’aire autònom i totes les juntures segellades. Tot això no serveix de gaire per prevenir la majoria de radiacions. Potser les alfa les frenaran, però moltes beta i totes les gamma si que els irradiaran sense problemes. En tot cas, l’objectiu principal del vestit no és prevenir les radiacions sinó evitar que partícules radioactives entrin en contacte amb el cos del treballador.

Quan els treballadors surten i s’allunyen de la central, els nivells de radiació baixen molt ràpidament. Però si una partícula s’ha dipositat sobre la pell, seguirà emetent radiacions que seguiran afectant les cèl·lules de l’organisme. Els cabell és un indret on amb molta facilitat s’hi poden enganxar restes de pols provinent d’un material radioactiu o pols a la que aquest material s’hi ha unit. Per això apunten els comptadors cap a la zona del cap quan surten de la zona calenta. I si hi ha radioactivitat simplement cal rentar-se amb molta aigua fins netejar les partícules.

El problema més greu són aquelles partícules que es respiren. Cada vegada que inspirem fiquem dins els pulmons una bona quantitat de pols. El cos té mecanismes per anar fent-la fora. Els mocs del nas i la tràquea serveixen per que la pols s’hi quedi enganxada i vagui sortint lentament. Dins els pulmons hi ha cèl·lules que van netejant la superfície interior i aïllant tot el que sigui aliè a l’organisme. Però si la pols que respirem conté partícules radioactives, les radiacions que emetin aniran danyant les cèl·lules fins que no s’eliminin del cos. I en aquest cas no es pot eliminar amb una simple dutxa. La contaminació exterior és un problema relativament menor comparat amb la interior.

I en això hi ha una dada molt important i que normalment costa de trobar: La mida de les partícules. Segons les dimensions, una partícula que respirem pot entrar més o menys profundament dins el pulmó. De fet, si és prou petita, pot arribar fins i tot a la sang i viatjar a qualsevol òrgan. No és el mateix una partícula de una dècima de mil·límetre, que una d’una mil·lèsima de mil·límetre. De vegades pot donar la impressió que aquestes partícules, per ser molt petites són menys perilloses, però normalment és just al revés. Com més petites més fàcilment entraran dins el cos. A més, com més petites, més fàcilment poden ser portades pel vent i arribar més lluny. (Tot i que cal vigilar amb algunes informacions que ja corren i que són falses.)

I finalment, els humans podem anar amb compte i prendre precaucions per lliurar-nos d’aquestes partícules, però no passa el mateix amb la flora i la fauna. Les plantes poden absorbir elements radioactius que estiguin dissolts en l’aigua. Els animals es menjaran les plantes i acumulen aquests elements. O potser en menjar l’herba també s’empassaran la pols que s’ha dipositat a sobre. Una pols que pot ser feta de material radioactiu. I al final acaben apareixent al menjar. Un dels principals perills és la incorporació del material radioactiu a la cadena alimentària i que acabi dins el cos per la via del menjar.

Per molt radioactiu que sigui el material de la nuclear, mentre estigui a la central no hi ha massa problema. Les radiacions perilloses no arribaran gaire lluny. Però el material que les genera si que pot fer-ho (tot i que, per sort, com més lluny, més es dilueix). Per això el principal objectiu de les feines que es fan a la central és evitar que aquests materials es trenquin, esclatin o s’evaporin. Esperem que se’n surtin. (Al menys ara ja hi ha alguna noticia esperançadora.)