Contaminaciò radioactiva

mesurant radiacio.jpg Per acabar aquesta setmana en que l’energia nuclear i les radiacions s’han convertit inesperadament en les estrelles temàtiques, pot ser interessant donar un cop d’ull a aquesta cosa més o menys abstracta que anomenem “contaminació radioactiva”. Més que res, perquè sovint hi ha dos conceptes molt relacionats que es confonen. Una cosa són les radiacions i una altre són les partícules radioactives.

En realitat el concepte és senzill. Els materials radioactius s’anomenen així perquè emeten radiacions ionitzants. Una cosa és el material emissor i l’altre és la radiació que genera. La diferència és semblant a la que hi ha entre una bombeta i la llum que emet.

Sembla una ximpleria, però de vegades sembla que en cas de fuga radioactiva siguin les radiacions el que s’emportarà el vent cap un indret o altre. Però el que viatja és el material radioactiu que hi havia a la central i que per causa de les explosions s’ha polvoritzat en partícules tant petites que el vent les pot portar arreu. O també és possible que hagin passat a estat gasós per les altes temperatures, s’evaporin i viatgin en forma de núvol.

Evitar la contaminació causada per grans fragments de material radioactiu no és difícil. El material el veus, i si el comptador de radioactivitat indica que allò emet radiacions el pots recollir i guardar en un lloc “segur”. El problema són les partícules en suspensió. El material invisible i prou lleuger per ser portat pel vent.

Si ens fixem en el personal que està treballant a primera línia dins la central, els famosos liquidadors, veurem que porten uns vestits molt sofisticats i aparatosos. Hermèticament tancats, amb equips d’aire autònom i totes les juntures segellades. Tot això no serveix de gaire per prevenir la majoria de radiacions. Potser les alfa les frenaran, però moltes beta i totes les gamma si que els irradiaran sense problemes. En tot cas, l’objectiu principal del vestit no és prevenir les radiacions sinó evitar que partícules radioactives entrin en contacte amb el cos del treballador.

Quan els treballadors surten i s’allunyen de la central, els nivells de radiació baixen molt ràpidament. Però si una partícula s’ha dipositat sobre la pell, seguirà emetent radiacions que seguiran afectant les cèl·lules de l’organisme. Els cabell és un indret on amb molta facilitat s’hi poden enganxar restes de pols provinent d’un material radioactiu o pols a la que aquest material s’hi ha unit. Per això apunten els comptadors cap a la zona del cap quan surten de la zona calenta. I si hi ha radioactivitat simplement cal rentar-se amb molta aigua fins netejar les partícules.

El problema més greu són aquelles partícules que es respiren. Cada vegada que inspirem fiquem dins els pulmons una bona quantitat de pols. El cos té mecanismes per anar fent-la fora. Els mocs del nas i la tràquea serveixen per que la pols s’hi quedi enganxada i vagui sortint lentament. Dins els pulmons hi ha cèl·lules que van netejant la superfície interior i aïllant tot el que sigui aliè a l’organisme. Però si la pols que respirem conté partícules radioactives, les radiacions que emetin aniran danyant les cèl·lules fins que no s’eliminin del cos. I en aquest cas no es pot eliminar amb una simple dutxa. La contaminació exterior és un problema relativament menor comparat amb la interior.

I en això hi ha una dada molt important i que normalment costa de trobar: La mida de les partícules. Segons les dimensions, una partícula que respirem pot entrar més o menys profundament dins el pulmó. De fet, si és prou petita, pot arribar fins i tot a la sang i viatjar a qualsevol òrgan. No és el mateix una partícula de una dècima de mil·límetre, que una d’una mil·lèsima de mil·límetre. De vegades pot donar la impressió que aquestes partícules, per ser molt petites són menys perilloses, però normalment és just al revés. Com més petites més fàcilment entraran dins el cos. A més, com més petites, més fàcilment poden ser portades pel vent i arribar més lluny. (Tot i que cal vigilar amb algunes informacions que ja corren i que són falses.)

I finalment, els humans podem anar amb compte i prendre precaucions per lliurar-nos d’aquestes partícules, però no passa el mateix amb la flora i la fauna. Les plantes poden absorbir elements radioactius que estiguin dissolts en l’aigua. Els animals es menjaran les plantes i acumulen aquests elements. O potser en menjar l’herba també s’empassaran la pols que s’ha dipositat a sobre. Una pols que pot ser feta de material radioactiu. I al final acaben apareixent al menjar. Un dels principals perills és la incorporació del material radioactiu a la cadena alimentària i que acabi dins el cos per la via del menjar.

Per molt radioactiu que sigui el material de la nuclear, mentre estigui a la central no hi ha massa problema. Les radiacions perilloses no arribaran gaire lluny. Però el material que les genera si que pot fer-ho (tot i que, per sort, com més lluny, més es dilueix). Per això el principal objectiu de les feines que es fan a la central és evitar que aquests materials es trenquin, esclatin o s’evaporin. Esperem que se’n surtin. (Al menys ara ja hi ha alguna noticia esperançadora.)

12 comentaris

  • der K

    25/03/2011 13:58

    Molt bon article! Però em falta un detall que voldria mencionar: com ja dius és molt perillós incorporar al cos substàncies dels elements que emeten radiació corpúscular o sígui particules alfa i beta.

    Però hem de tenir present que un element radioactiu al desintegrar-se dona lloc a un altre element radioactiu. Per això no és de tot impossible ingerir o inspirar un element radioactiu relativament poc perrillós (mitja vida llarga, emitent de radiació gama) que posteriorment i una vegada depositat al cos (per exemple al’esquelet) es transformi en una substància emitent de alfas o betas que al desintegrar-se ens porten altres sorpreses…

  • Daniel Closa

    21/03/2011 8:56

    Es semblant a la que ofereixen altres serveix meteorològics de diferents països. Son estimacions del camí que seguira la radioactivitat. L’important és que les xifres que indica baixen molt ràpidament de nivell. Al final parla de nano-sieverts (milionèsimes de mili-sievert).

  • Marcel Banús i Banús

    19/03/2011 17:38

    Daniel: ¿Quin valor li podem donar a la informació que ens dóna aquesta adreça: http://www.zamg.ac.at/aktuell/index.php?seite=1&artikel=ZAMG_2011-03-18GMT09:52? Gràcies.

  • Daniel Closa

    18/03/2011 23:27

    Marcel. No. No ho crec.

  • Marcel Banús i Banús

    18/03/2011 21:53

    Daniel, per tot el que t’he llegit aquests dies (que pot ser que no ho hagi interpretat adequadament), penso que l’energia nuclear compromet la pervivència de la nostra espècie, però també la de moltes altres espècies que potser viuran quan la nostra hagi desaparegut. Si la hipòtesi està ben formulada, ¿creus que tenim dret a deixar un llegat com aquest? Gràcies.

  • Brian

    18/03/2011 19:06

    Molt clarificador, gràcies. Tant sentir a parlar de radiacions, contaminació, núvols radioactius, etc, la gent s’acaba fent un embolic.

  • Daniel Closa

    18/03/2011 18:43

    Carquinyol. Si. Aquest és justament el problema dels cementiris nuclears. Qui pot garantir que no hi haurà accidents, atacs terroristes, desastres naturals o falles per incompetència en els pròxims 240.000 anys?

    Iliona. A veure. Les alfa fan molt mal, però penetren molt poc. En l’aire només uns pocs centímetres. Un full de paper les pot aturar (però si per inhalació entren al cos tenim un marron de cuidado!. les beta poden fer uns quants metres a través de l’aire. Una paret de plàstic o de vidre o de fusta les pot aturar. Al cos poden penetrar més, tot i que fan comparativament menys dany que els alfa. I les gamma son fotos d’alta energia i poden arribar a molta més distància. Centenars de metres a través de l’aire i ja cal una paret de plom per aturar-les.
    Un exemple típic és el de rebre un atac amb un tanc (alfa) amb un comando de soldats (beta) o amb un francotirador des de la distància (gamma). El tanc fa molta destrossa, però de seguida queda aturat per obstacles que troba al seu pas. Els soldats poden infiltrar-se més, però fan menys mal. I la bala del francotirador pot arribar molt lluny, però es molt probable que faci menys mal que les altres. Moltes gamma poden passar pel cos sense afectar, però sempre n’hi haurà algunes que encertaran un tros d’alguna cadena de DNA i…
    (ara passaré per l’apunt del cervell )

    Lluís M Bassas. Si. Això de les píndoles miraculoses ho tenim molt ficat en l’imaginari col·lectiu.

  • lluís M Bassas

    18/03/2011 17:42

    només un comentari sobre la pàgina del ‘El Paisillo’ en que diuen que donen píndoles contra les radiacions!!!!, crec que aquests periodistes han descobert la píndola definitiva! (suposo que deuen parla de iode, però d’això dir-ne píndola contra les radiacions. Agraït pels articles

  • Iliona

    18/03/2011 16:47

    Gràcies Daniel per un article tan aclaridor. Dius que les “beta” poden arribar més lluny però m’agradaria saber com de lluny (aprox. és clar!), i ni en el cas de les “beta” ni de les “gamma” dius fins a quin punt poden afectar l’organisme. Crec entendre, pel que expliques, que les “gamma” ens poden traspassar com a simples neutrins… i també que si tenen prou energia poden arribar-nos des de qualsevol lloc on hi hagi emissions radioactives. No et vull pas fer perdre el temps, però m’encantaria saber-ho.

    T’he fet un comentari a “Arguments tramposos” sobre la darrera línea de la teva afirmació: “El cervell, la seva estructura física, evoluciona lentament, però les idees ho fan molt de pressa i per descomptat no queden fixades genèticament.

    Gràcies pel teu blog.

  • Carquinyol

    18/03/2011 13:50

    doncs el reactor 3 crec que era el que funcionava en part amb plutoni…. 243.600 anys…. tots calvs per a quan puguem netejar allò !!

  • Daniel Closa

    18/03/2011 10:50

    Depend del tipus de radiació. Les alfa fan molt mal,però de seguida reaccionen amb molecules de l’aire mateix , de manera que a pocs metres ja no arriben. les beta son més “petites” i poden arribar més lluny. I les gamma son quasi com la llum. Si tinguessin prou energia poden arribar a l’extrem de la galaxia :D
    I el temps de vida, es diferent per cada element. Es mesura dient el temps que triga a quedar la meitat de l’inicial. I pot ser 8 dies per al Iode, o de 24.360 anys per al plutoni Aquest es el temps perque quedio la meitat. No perque desapareixi. A la pràctica conta deu vegades aquest temps per entrar en marges de seguretat.

  • Carquinyol

    18/03/2011 8:59

    Suposo que tot dependrà del material però… a quina distància solen arribar les radiacions? I vinga, una altra pregunteta… quin temps de vida ‘radiactiu’ solen tenir?