El Messenger ja ha arribat

mercuri.jpg Repetint l’acudit que fèiem fa tres anys, per fi hem rebut bones notícies del Messenger. I tot seguit cal aclarir que la Messenger és la missió que s’ha enviat a explorar el planeta Mercuri. El planeta més ràpid i més proper al Sol encara amaga molts misteris. Però ara tindrem una sonda orbitant-lo durant tot un any, de manera que aviat en sabrem unes quantes coses més.

Mercuri és un planeta ben curiós. És molt dens i té un gran camp magnètic. Això fa pensar que la seva composició i el seu nucli són diferents del seu veí Venus. Però la mida i la composició exactes encara els ignorem. També s’ha vist que propers als pols hi ha zones que sempre estan a l’ombra i que presenten superfícies molt brillants als senyals de radar. Potser hi ha aigua a Mercuri? Aquesta és una altre de les incògnites que la Messenger ha d’aclarir.

En realitat fins i tot ens mostrarà per primera vegada una bona part del planeta. Mercuri només va ser visitat fa molts anys per la missió Mariner 10. Aleshores es va fotografiar una bona part del planeta, però no tot. La resta la descobrirem els propers mesos.

Però el més interessant de la Messenger és com exemplifica les dificultats del viatge estel·lar. Com que Mercuri és molt proper al Sol i és mou molt de pressa, resulta extremadament complicat enviar-hi una nau.

No pot anar-hi en línia recta. De fet, cap viatge espacial és en línia recta. Els planetes es van movent constantment, de manera que les trajectòries resulten ben complexes. Cal tenir en compte, a més de la distància i la posició, les forces gravitatòries que desvien les naus. Això pot ser una llauna, però també es pot aprofitar per estalviar combustible i corregir trajectòries. I la Messenger ho ha fet moltes vegades.

Si mirem un esquema del seu itinerari sembla una autentica bestiesa. Va passar al costat de la Terra, de Venus, del Sol i del mateix Mercuri un parell de vegades fins que a la tercera ja ha pogut quedar-s’hi. Aquest camí era necessari perquè arribar a Mercuri costa molt, però quedar-s’hi encara més. Mercuri no té atmosfera, de manera que no es poden fer maniobres aprofitant el fregament amb l’atmosfera per frenar. I com que va molt de pressa, la nau també porta molta velocitat i necessita molt combustible per frenar. Un combustible que no porta perquè ha de ser tant lleugera com sigui possible.

Per això es fan aquestes trajectòries on cada pas prop d’un planeta frena la nau i la redirigeix en un camí que al final permet que el planeta capturi la sonda.

En total ha estat set anys de viatge. Ara es quedarà un any a Mercuri per la missió pròpiament dita. Sembla una mala proporció, encara que ben mirat, n’hi ha que encara són pitjors:

La meva missió preferida, la New Horizons trigarà deu anys per arribar a Plutó, però no podrà frenar, de manera que… només hi estarà un dia.

7 comentaris

  • der K

    25/03/2011 16:24

    El problema bàsicament és d’arribar amb velocitats molt altes a planetes petits, independent de si estan a l’interior o a l’exterior del sistema solar.

    Per baixar de l’òrbita terrestre al voltant del sol a l’òrbita solar de Mercuri fem un intercanvi energètic: Canviem energia potencial per energia cinética. Aquesta energia, però, ens sobra quan volem entrar en òrbita al voltant d’un planeta. Per això ens hem de complicar la vida amb els “swing-by’s” de frenada per tal de reduir el combustible que nessesitem per la frenada final.
    Per pujar des de l’orbita terrestre a l’orbita de Pluto ens fa falta molta energia que el cohet de New Horizons va portar en formar de combustible (mai s’havia llançat una sonda a una velocitat tan alta). A més a més la sonda es va ajudar amb un swing-by d’acceleració a Jupiter per guanyar encara més velocitat. D’aquesta manera el viatge dura relativament poc però arribarem a Pluto amb una velocitat altíssima. La poca gravetat de Pluto i el poc combustible que porta la sonda, però, no permeten entrar-hi en òrbita, així que només haurà un “fly-by”.
    Sí que sembla més complicat anar a l’interior del sistema solar, però com a mínim es pot entrar en òrbita al voltant del destí.

  • Daniel Closa

    22/03/2011 8:31

    Joan. Els de Renfe no ho se, però els d’AENA segur!

    David Güell. Encara no hi he anat, però el tinc a la llista de llocs que no m’he de perdre.

    Brian. De fet, sembla mes fàcil marxar cap l’exterior. En el camí cap a l’interior del sistema solar, el risc de simplement caure cap al Sol és molt gran i complica molt les trajectòries.

  • Brian

    21/03/2011 20:28

    O sigui, que per enviar una sonda als planetes exteriors l’hem de impulsar amb força i fer que agafi impuls cada vegada que passa prop d’un astre, però per enviar-la a un planeta interior només cal “deixar-la caure” cap al Sol, i la feina és a frenar-la.

  • david güell

    21/03/2011 18:54

    Aquesta entrada em convida a recomanar-vos una visita al centre d’observació de l’univers que es troba a Àger i que està molt i molt bé. Aquest cap de setmana l’hem visitat i “llàstima” de lluna plena que contaminava massa el cel.

  • Joan

    21/03/2011 13:46

    Si els treballadors de la NASA tinguessin el mateix sindicat que els treballadors de la RENFE… el dia que New Horizons arribés a Plutó farien vaga… ;-)

  • Daniel Closa

    21/03/2011 12:18

    I pobres d’ells que perdin la connexio!.
    Això del joc que dius seria un bon exemple. Però al voltant del forats el taulell hauria de deixar de ser pla, per simbolitzar millor els pous gravitatoris.

  • Carquinyol

    21/03/2011 9:09

    Ho sigui, que a partir d’ara els astrònems tenen excusa per passar-se el dia connectats al Mesenger, no? :P

    Les trajectòries m’han recordat una mica a aquest joc on tens una superficie amb diferents inclinacions, una boleta i molts forats i has d’anar inclinant la superfície per fer arribar la boleta al forat indicat.