De penis i espines

cactus.jpg La història va començar amb una estratègia ben interessant per descobrir coses sobre la evolució dels humans. Normalment s’analitza allò que tenim, però uns investigadors de Standford van triar el camí oposat. Mirar dins el DNA per veure que era el que faltava. Es tractava de comparar seqüències de DNA de diferents simis i centrar-se en aquelles que en els humans no hi eren. Al llarg de l’evolució hi ha fragments del DNA que tenen mutacions, és a dir que presenten alguna modificació. Però també n’hi ha que es perden pel camí, i d’aquestes pèrdues també en podem treure informació.

Van trobar 510 seqüències de DNA que els ximpanzés encara tenien, però que en els humans havien desaparegut. No eren estrictament gens, sinó seqüències aparentment reguladores. De les 510 seqüències, dues semblaven interessants ja que una estava situada al costat del gen del receptor dels andrògens, i l’altre al costat d’un gen supressor de tumors.

El que van fer aleshores va ser introduir aquestes seqüències en embrions de ratolí per veure si tenien algun efecte. I en fer-ho, van veure que la segona seqüència actuava frenant el creixement de determinades parts del cervell. Seria com un fre per evitar un creixement massa gran del cervell. Potser el fet que els humans perdéssim aquesta seqüència ens va permetre adquirir uns cervells de mida més gran, amb tots els avantatges que això implica (excepte al moment del part).

Però el que ha fet més gràcia és l’altra seqüència. Es va veure que el que feia era que es formessin espines i pèls sensitius… al penis!

D’entrada, això d’un penis amb espines sona una mica anguniós. Però estem parlant d’animals, no de rosers. Molts animals, com ara els mateixos gats, tenen unes formacions més o menys queratinoses als penis que s’anomenen “espines”. En realitat, la forma dels penis de diferents animals mostra un ventall de variacions fantàstic. N’hi ha amb tota mena de formes, mides, protuberàncies i complicacions diverses. Per no parlar de l’aparell copulador d‘alguns insectes. Alguns de realment estranys, i altres que recorden més el sistema d’acoblament de les naus espacials que no pas res que tinguin els mamífers. Potser els penis dels humans no són cap obra mestra de l’estètica, però si els comparem amb els d’altres animals, tampoc estan tan malament.

Segons les dades d’aquest estudi, en algun punt de l’evolució els humans vam perdre aquesta seqüència genètica i amb ella les espines i els pèls sensitius del penis. Unes característiques que molts simis encara tenen. De totes maneres, un cert percentatge d’homes (prop del 20%) presenten unes estructures anomenades “pàpules perlades” al penis. No són cap malaltia ni tenen cap importància i potser tinguin alguna relació amb les espines que vam perdre al llarg de l’evolució.

Quan la cosa comença a trontollar és en les interpretacions de les conseqüències que això ha tingut. Els efectes físics els podem analitzar en experiments. Els efectes sobre el comportament només els podem imaginar, i això ja és un terreny molt menys segur. Els investigadors proposen (especulen?) que tot plegat estaria relacionat amb el comportament monògam dels humans.

Les espines es pensa que serveixen en alguns animals per fer sortir l’esperma que altres mascles hagin dipositat anteriorment dins la femella. Moltes femelles de primats s’aparellen amb molts mascles durant el període en que estan receptives. Amb les espines fent “neteja” millores les probabilitats que la descendència sigui la teva i no la d’algun competidor. Però realment podem estar segurs que aquesta és la seva funció? Sospito que no hi ha gaires estudis concloents sobre el tema i simplement sigui una possible explicació que acceptem mentre no en tinguem cap de millor.

I els pèls sensitius poden fer que la còpula sigui més ràpida. Més sensibilitat, menys durada. En un ambient salvatge, no pots estar massa temps entretingut fent segons que ja que els depredadors no descansen. Interessa “anar per feina”. Potser per això, el temps mitjà de la còpula d’un ximpanzé és de pocs segons.

Però tampoc no podem generalitzar. Els orangutans, que també tenen estructures d’aquestes al penis hi dediquen uns 14 minuts. En el cas dels humans… doncs depèn molt de l’estudi que agafis i de la fiabilitat que li donis, però la mitjana es mou al voltant dels tres minuts. (curiosament tothom afirma estar per sobre de la mitjana!). En tot cas, si encara tinguéssim els pèls sensitius, potser els temps els mesuraríem en segons i no en minuts, de manera que no ens queixarem per la pèrdua.

4 comentaris

  • Maria

    31/03/2011 13:09

    David, parla per tu. Als aficionats al massoquisme potser preferirien les espines…

  • david güell

    31/03/2011 10:31

    Quina angúnia !! Encara rai que el que hem perdut són les espines !!

  • Daniel Closa

    31/03/2011 9:11

    He he. Curiós potser, però sorprenent no. Era previsible que els titulars sobre espines al penis resultarien més cridaners que no pas el dels cervells grans.

  • Carquinyol

    31/03/2011 8:21

    A mi el que em resultà curiós es veure com als mitjans de comunicació quasi no s’ha parlat de la seqüència que pressumptament és ‘culpable’ de que el cervell humà sigui més gran que els dels altres primats i en canvi del tema de l’espines del penís no s’ha parat de parlar.

    Serà que en el fons molts pensen més amb aquest darrer òrgan que amb el primer.