Arxiu del mes: març 2011

Arguments tramposos.

divendres, 11/03/2011

cromanyo.jpg Fer servir la ciència per defensar postures polítiques, socials, econòmiques, religioses o de qualsevol tipus és una estratègia dialèctica extraordinàriament freqüent. Si pots fer creure a l’audiència que la teva postura està fonamentada en principis científics guanyes credibilitat. Aparentment ja no defenses allò que tu penses simplement perquè t’agrada, et beneficia o et diverteix sinó que ho fas en a partir de sòlides dades objectives. Però quan algú fa servir la ciència per dir com ha de ser el món o la societat, és una bona idea posar-se en guàrdia. Una mitja veritat, per molt científica que sembli, no deixa de ser una tergiversació.

Ahir vaig topar amb un article on l’autor carrega contra el moviment feminista i deixa anar perles com: “El camino de la igualdad por decreto ha llevado a las mujeres a lugares absurdos, algunos tan extremos como la guerra, donde son violadas por sus propios compañeros (en caso de peligro de muerte, el hombre, por lógica evolutiva, tiende a la violación como estrategia reproductiva inconsciente).”

I no puc menys que quedar bocabadat de la barra que es pot tenir per defensar algunes postures. La violació és una estratègia reproductiva inconscient? Si un dia estic en perill de mort el que em passarà pel cap és mirar de violar algú? I això tindria alguna lògica evolutiva? D’on ho ha tret tot això? Com es poden dir tantes bestieses en una única frase? Serà una broma i no me n’he adonat?

Ja se que hi ha qui creu que les dones haurien d’estar a casa, bàsicament dedicades a la llar.  Però fer servir la selecció natural a que van estar sotmesos els nostres avantpassats durant milions d’anys per justificar-ho és una estratègia molt gastada i molt tramposa. Per descomptat que el cervell i amb ell la base psicològica dels humans ha anat evolucionant igual que qualsevol funció fisiològica. El que passa és que resulta extremadament difícil treure l’entrellat de com ha anat aquesta evolució. Per saber-ho necessitaríem dades de com pensaven els humans primitius, i aquestes dades no les tenim.

Passa una mica com amb el color de la pell dels dinosaures. Naturalment que tenien colors, però en els fòssils el color s’ha perdut i sense dades l’únic que podem fer és imaginar-los. De vegades es troba la manera de descobrir-ho, però fins que això passa i mentre només imagines coses no estàs fent ciència en sentit estricte. Al menys, no pots esgrimir-ho com un argument de pes.

És fàcil dir que les dones no poden ser com els homes per motius biològics relacionats amb la seva evolució. Es parla del que feien en les societats primitives i de com la seva mentalitat es va anar adaptant a funcions relacionades amb la maternitat. Per tant, seria ridícul intentar fer coses que van contra la nostra essència biològica. Un argument similar al que es feia servir, no fa tant temps, per afirmar que les dones eren intel·lectualment inferiors als homes.

Però és una trampa barrejar els canvis evolutius per selecció natural amb la evolució de la ment i la societat. En un cas és una evolució darwiniana, amb una base genètica i de progressió lenta, mentre  que la evolució de les idees i de la societat és ben bé lamarckiana, adquirida i molt ràpida. La selecció natural ens ha proveït de cervells adaptables amb els que podem construir tot un univers de pensaments, sentiments i relacions socials. El cervell, la seva estructura física, evoluciona lentament, però les idees ho fan molt de pressa i per descomptat no queden fixades genèticament.

Estructures socials que en un moment eren útils (home fort, a caçar / dona fèrtil, a criar) poden deixar de ser-ho a mida que la societat avança. Avui ja no cal ser gaire fort per aconseguir el menjar i les criatures es poden cuidar sense renunciar a tota la resta. Per descomptat que entre homes i dones hi ha diferències biològiques a molts nivells, però treure-les de context és fer trampa. Dir que estem programats biològicament per ser de determinada manera pot sonar científic, però sovint és una pura especulació enfocada a justificar la manera com un opina que hauríem de ser.

Els canvis socials que han permès a les dones tenir el control sobre la seva vida s’han anat fent amb més o menys encert i encara queda molta feina per fer. Hi ha homes (i també dones) que aquests canvis no els fan el pes. En tot cas, si algú vol seguir defensant mentalitats i estructures socials primitives, allà ell, però si us plau, que no faci servir arguments tramposos amb la evolució. Per canviar la societat no cal cap canvi evolutiu en el cervell. Només cal canviar la manera com el fem servir.

Si no saps com era, és difícil de refer.

dijous, 10/03/2011

5478728723_f2dd660c99_o.jpg Fa poc es va presentar en societat la reconstrucció d’un organisme realment estrany. Se l’ha emparentat amb els artròpodes, però encara no és un artròpode. Té un cos allargat i deu parells de potes. I va viure fa uns cinc cents milions d’anys, durant el Cambrià. Aquell va ser un moment fascinant en la història de la vida. Sembla com si els organismes, fins aleshores extremadament simples, comencessin a assajar noves formes d’organitzar la seva biologia.

D’aquells intents van sorgir els grans grups d’animals que hi ha ara. I també un grapat de maldecaps pels pobres paleontòlegs, que havien de reconstruir organismes estranyíssims a partir d’uns fòssils realment complexos d’interpretar.

He de reconèixer que quan vaig veure aquest nou animaló, batejat com  Diania cactiformis però que es coneix com el “cactus caminant” ,el primer que vaig pensar és que havien repetit un famós error.

Quan van començar a treballar amb els fòssils del cambrià, tots els animals eren molt estranys, però n’hi havia algun que semblava fàcil d’interpretar. Era bàsicament una medusa, i com que aquestes ja les coneixem no semblava tenir gaires problemes per classificar. Li van posar el nom de Peytoia i es va pensar en un avantpassat de les meduses.

També hi havia un altre animal, semblant a una gamba. De fet, el que tenien era la part del final de la gamba, però ja n’hi havia prou per pensar en un artròpode. Aquest altre animal es va anomenar Anomalocaris, i durant un temps, la pregunta era quina forma tindria el cap que no havien trobat al fòssil.

Finalment hi havia un tercer animal que es va emparentar amb les holotúries, els “cogombres de mar”. El van anomenar Laggania i era endimoniadament difícil de reconstruir perquè en ser tou, abans de fossilitzar-se, havia quedat esclafat i deformat.

Durant un temps, aquests tres animals es van dibuixar junt amb molts altres en les reconstruccions que es feien de la fauna de Burguess Shale, que és l’indret on van trobar tots aquests fòssils.  De fet, encara n’hi havia un altre (Sidneya) que va resultar ser el mateix que Anomalocaris però que van pensar que eren dos organismes diferents. Però a mida que van anar descobrint nous fòssils, les coses van anar canviant. I molt.

Ara sabem que les reconstruccions i les interpretacions inicials eren completament equivocades. Els tres animals, eren en realitat només diferents parts del cos d’un únic organisme molt més gran. Peytoia no era una medusa sinó la boca, Laggania no era una holotúria sinó el cos i Anomalocaris no era el cos d’una gamba pota sinó un apèndix alimentari. Finalment es va poder reconstruir del tot i va resultar un animal més gran del que es pensaven. El gran depredador dels seus temps i que va mantenir el nom d’Anomalocaris.

El problema és que resulta molt difícil reconstruir un organisme si no saps com era originalment. Els errors no són una excepció, encara que afortunadament, a mida que es descobreixen nous fòssils, la llum es va fent. Però és fàcil pensar que tens un organisme sencer quan en realitat només estàs mirant un fragment.

I certament no tinc cap motiu per pensar que el cactus caminant que han presentat sigui una reconstrucció incorrecta. De fet, n’han trobat més d’un i han identificat parts corresponents al cap, de manera que molt probablement la meva percepció inicial sigui errònia. Però reconec que el primer que he pensat és que li falten peces, que sembla més la cua d’un animal que no pas un animal sencer. Qui sap, potser la història d’Anomalocaris es torni a repetir. Diguin el que diguin, una de les parts més divertides de la ciència és desfer les errades del passat.

El suflé dels fòssils extraterrestres

dimecres, 9/03/2011

Hoover-bacteria.jpg El suflé és una “preparació culinària a base de clares d’ou a punt de neu amb altres ingredients dolços o salats”. El plat és voluminós quan surt del forn, però passats uns vint o trenta minuts es desinfla. Aquesta característica l’ha fet famós en frases fetes tipus: “desinflar-se com un suflé”.

Doncs un suflé és justament el que m’ha vingut al cap quan he llegit la notícia de la descoberta de microfòssils extraterrestres en meteorits feta per Richard Hoover,  un investigador de la NASA. La primera cosa que fa pujar la mosca al nas és que la NASA marca distàncies amb el treball. Tu pots treballar a la NASA, però no tot el que publiquis ho has de fer en nom de la NASA ni la NASA ha d’estar d’acord amb tot el que diguis. Però que la NASA afirmi que “no hi ha evidència científica del que afirma el col·lega, resulta indicatiu.

El problema és que per dir que has trobat fòssils de bacteris extraterrestres n’has d’estar molt segur. Quan mires una pedra al microscopi electrònic pots trobar tota mena de formes estranyes i sorprenents, però això no vol dir que siguin producte de la vida. Hi ha formacions geològiques, com les dendrites de magnesi, que recorden extraordinàriament plantes o organismes vius, però que tenen un origen relacionat amb reaccions químiques sense cap relació amb la vida. De manera que cal malfiar.

Naturalment en Richard Hoover no es basa només en les imatges. També ha fet anàlisi de la composició química. En això les dades són difícils d’interpretar. Sabem que hi ha aminoàcids a l’espai, de manera que trobar-ne és interessant, però no és cap novetat ni indicatiu inequívoc de restes de vida. Per descomptat, és totalment insuficient com per llençar les campanes al vol.

Mentre que els diaris i la xarxa s’han mostrat prou interessats, la resposta de la comunitat científica ha resultat més aviat freda. Hi ha qui pensa que és enveja d’alguns que voldrien haver-ho descobert abans, però segurament no cal buscar-hi tres peus al gat. Si obtens un resultat científicament tan extraordinari com identificar vida extraterrestre ho publiques a una revista de les millors. Nature, Science o similars. És molt difícil publicar aquí, però no és perquè si. El treball es mira amb lupa i l’avaluen diferents científics per decidir si realment és nou i si està ben fet.

El sistema no és perfecte i de vegades hi ha enganys que passen el filtre. Les amistats i la política també juguen un paper igual que en qualsevol activitat humana. Malgrat això, si el treball fos realment impecable, tinc pocs dubtes que el publicarien. I si no fos una revista de primera línia, queden les de segona, i després les de tercera. Però el treball en qüestió l’ha publicat a una revista més aviat discutible. En tot cas, al menys es pot llegir en obert.

Si el mireu, no cometeu l’error de molts diaris i pàgines d’Internet. Les imatges més espectaculars de microbis no són extraterrestres. Son microbis de la Terra que posa per comparar. Una manera de dir: “la forma que es veu mirant el meteorit al microscopi s’assembla molt a aquests bacteris de la Terra”.

Un altre problema és que l’any 1997 aquest mateix autor, en Richard Hoover, ja va publicar que havia trobat fòssils extraterrestres en meteorits. La cosa, però no es va poder confirmar. I de nou ho va tornar a publicar l’any 2007. Una afirmació que, una vegada més va quedar en res.

Un dels principals problemes és que són meteorits que es van trobar fa molt temps. Un es va trobar a Tanzània l’any 1938 i l’altre és va recollir a França l’any 1864. Des d’aleshores han passat per moltes mans, de manera que no és poden considerar mostres “fresques”.

Afirmacions extraordinàries demanen proves extraordinàries. I de moment tinc la impressió que encara no les tenim aquestes proves. Tant de bo m’equivoqui, perquè seria fantàstic que trobéssim restes de vida extraterrestre d’una vegada. Però justament les ganes ens poden portar a enganyar-nos. Per això la comunitat científica acostuma a ser tan escèptica en aquests temes. Altres vegades semblava encara més clar i al final el suflé també es va desinflar.

Els últims dinosaures

dimarts , 8/03/2011

dino.jpg L’extinció dels dinosaures és un dels esdeveniments més impactants per l’imaginari col·lectiu. Pel que sabem, un meteorit de grans dimensions va xocar contra la Terra fa uns seixanta cinc milions d’anys. L’energia alliberada per aquell impacte va generar una onada de foc i calor, la pols que va generar va tapar l’atmosfera durant prou temps com per afectar la flora i alterar els nivells d’oxigen de l’aire. Les cadenes tròfiques van saltar pels aires i com a conseqüència els dinosaures, amos i senyors del planeta fins aquell moment, van extingir-se.

Realment és un escenari apocalíptic i, fins on sabem, les coses van anar així més o menys. Podem dir que la idea és correcta en línies generals, però els detalls poden ser ben diferents. Per començar cal insistir en que no es van extingir únicament els dinosaures. Aquell dia va ser el final de molts més tipus de formes de vida, tant animal com vegetal. Els dinosaures simplement eren els més espectaculars o els que ens fan més gràcia.

Però parlar d’aquell dia també és una mica exagerat. En una pel·lícula, les coses passen en un moment donat de manera que es pot marcar una línia ben definida. El dia abans de l’impacte la Terra era plena de dinosaures. El dia  després només en quedaven els cadàvers escampats per tot el planeta. Òbviament les coses no van anar així. Molts dinosaures van sobreviure un temps, en un indret que sobtadament havia canviat dramàticament. Els prats on pasturaven havien quedat coberts per capes de cendra, la temperatura havia baixat uns quants graus degut a la pols que tapava el sol, molts animals i plantes ja no es trobaven.

Els canvis devien ser espectaculars a prop de la zona d’impacte, però menys notables a mida que ens n’allunyàvem. I diferents poblacions de dinosaures havien de sobreviure i anar fent durant molt temps encara.

Per això, en realitat no és tan sorprenent com sembla el fet que hagin trobat restes de dinosaures que vivien 700.000 anys després de la gran extinció. És previsible que algunes poblacions de dinos sobrevisquessin a l’esdeveniment i recuperessin la seva vida, d’una manera més o menys modificada. Com a forma de vida predominant, als dinosaures els havia arribat el final i altres formes de vida, segurament més adaptables van anar prenent el relleu. Però alguns representants de les velles glories dinos encara van seguir voltant per la Terra durant mil·lennis.

El fòssil l’ha datat un grup d’investigadors del Canadà que han anat millorant una vella tècnica per calcular l’edat dels fòssils. Quan un organisme es fossilitza, una petita quantitat d’urani passa a formar part dels minerals que componen el fòssil. L’urani es va desintegrant fins convertir-se en plom, de manera que mesurant les quantitats relatives d’urani i plom podem esbrinar quant temps ha passat.

Aquests mètodes radioactius de datació són molt eficients però també tenen alguns problemes. El principal és estar segur que inicialment no hi havia plom a la mostra. Per sort, es van trobant maneres de eliminar aquests errors. En el cas de l’urani-plom, la gràcia és que hi ha diferents isòtops d’urani que es desintegren a diferent velocitat i generen diferents isòtops de plom.  Com si diguéssim, tenim dos rellotges diferents que corren a diferent ritme. Quan es fan les mesures cal determinar les proporcions de tots els isòtops i les dades ha de coincidir. Si no coincidís, voldria dir que tenim contaminants inicials. Però si els dos rellotges donen la mateixa data, es quasi segur que la xifra es correcta.

Quan han aplicat aquests mètodes a alguns fòssils de dinosaure han vist que van viure molt després de la grans  extinció. Això és relatiu, és clar. 700.000 anys ens semblen molt de temps, però en termes geològics és molt poc.

Eren els últims representats del seu clan i van anar desapareixent lentament, d’una manera menys espectacular. El meteorit va matar molts dinos directament, però sobretot els va matar perquè va modificar el medi on vivien. Les adaptacions dels dinos van perdre utilitat i altres organismes més humils van aprofitar la oportunitat.

Ara som nosaltres els organismes dominants, però encara més que els dinos, hem esdevingut molt sensibles als canvis. En cas de catàstrofe global (per causes naturals o humanes) potser algunes comunitats  sobreviurien, però seria per gaire temps?

Lumbàlgies i evolució

divendres, 4/03/2011

regio lumbar.jpg Tenim en Pep Guardiola amb una lumbàlgia causada per una hèrnia discal. En algun indret he llegit que “lo que parecía una lumbalgia aguda es realmente una hernia discal”, com si fossin dues coses diferents i excloents, però això és confondre les coses. Lumbàlgia només vol dir dolor  a la part lumbar, és a dir la zona baixa de l’esquena, però no especifica quina és la causa. Moltes coses poden causar una lumbàlgia, i entre elles, una hèrnia discal és de les més freqüents.

En realitat, les lumbàlgies són una de les causes més freqüents de baixes laborals. Es dóna per fet que al voltant del 80% de les persones en patirà en algun moment de la vida. Un percentatge sorprenentment alt, però que resulta previsible quan ens adonem de com estem fets.

Una de les característiques dels humans és el bipedisme. Encara és un dels temes en discussió com va evolucionar exactament, però els humans som els únics mamífers que caminem sobre dues potes de manera rutinària. La majoria de mamífers poden caminar sobre dues potes, però només uns breus moments i fent un considerable esforç. El normal és desplaçar-se a quatre potes.

Si observem esquelets de mamífers tetràpodes (que caminen amb quatre potes) veiem que la columna vertebral és com un arc que uneix unes extremitats amb les altres. La musculatura principal és per moure les cames, però no per mantenir la columna perquè l’esforç que ha de fer és relativament poc intens. De la columna pengen els músculs i els òrgans interns del cos, però estan raonablement ben repartits, de manera que cap zona està particularment forçada.

Però quan els nostres avantpassats van emprendre el camí del bipedisme la cosa va canviar, i molt. La nostra columna vertebral ja no és una línia recta ni un simple arc, sinó que fa una mica de ziga-zaga endavant i endarrere. I si pensem un moment ens adonem que la musculatura de l’esquena té molta més feina ja que el pes del cos està per davant de la columna. Això fa que el centre d’equilibri del cos no estigui perfectament centrat i calgui fer força sempre per mantenir-nos drets. Una situació que empitjora molt durant un embaràs.

El problema que tenim amb el nostre esquelet és semblant al dels castellers quan fan un pilar. Amb petits moviments endavant o endarrere n’hi ha prou per desequilibrar l’estructura i fer que caigui. I cal fer molta força per anar compensant els desequilibris. És més fàcil si enlloc d’un pilar és un castell de tres ja que les forces es poden repartir. Però en un pilar, igual que en una columna vertebral, això no és pot fer.

De manera que tenim un esquelet que està mal adaptat a fer la feina que fa. Simplement no hem tingut temps d’aconseguir un bon esquelet. Els mamífers funcionen sobre quatre potes des de fa setanta milions d’anys, però la nostra adaptació al bipedisme és molt més recent. Només uns quatre milions d’anys.

I com que el nostre cos ha de fer molta força amb uns músculs relativament petits, el resultat són els dolors d’esquena, les hernies discals i les malalties òssies que ens afecten en envellir. És el preu que vam haver de pagar per totes les avantatges que ens oferia el caminar dempeus i, sobretot, alliberar unes extremitats anteriors que ja no havien de fer-se servir per caminar i podien dedicar-se a fer moltes altres coses.

El nostre cos és un exemple fantàstic de com de destralera és l’evolució, aprofitant les peces que ja té i modificant-les de qualsevol manera per obtenir altres funcions. Fa riure quan et parlen del “disseny intel·ligent” i penses en el mal d’esquena. Si realment hi va haver un dissenyador, tenia un mal dia quan es va posar a dissenyar els humans. Li va sortir una feina digna de Pepe Gotera i Otilio.

Ara tenim al Barça amb l’entrenador de baixa just quan s’apropa el partit amb l’Arsenal. Si perdem sempre podrem donar-li la culpa a la deficient adaptació evolutiva al bipedisme per part dels humans!

(Que passa? En Mourinho també troba sempre un motiu per queixar-se, no?)

Medicaments al riu

dijous, 3/03/2011

pastilles.jpg On podem trobar analgèsics, antidepressius, antiepilèptics, betabloquejants, reguladors del colesterol, antibiòtics o antisèptics? Doncs a la farmàcia, és clar, però el cas és que també als rius. Quan parlem de contaminació acostumem a pensar en productes industrials, coses que fan pudor i escuma, tòxics ambientals i productes químics amb noms difícils de pronunciar. Però un dels contaminants que cada vegada són més abundants als nostres rius són els medicaments.

El motiu és fàcil d’entendre. Cada vegada que prenem una aspirina, un antibiòtic o un xarop per la tos tenim el medicament circulant per dins el cos durant unes hores. Però mica a mica l’anirem eliminant. El fàrmac o el producte resultant del seu metabolisme s’acumularà a l’orina i el tindrem a la bufeta fins que fem pipí. Normalment estirem de la cadena i ens n’oblidem, però aquelles restes d’aspirina, d’antidepressiu, d’antibiòtic, de Viagra o de vitamines aniran a parar junt amb la resta de la orina a les clavegueres i, després d’un itinerari més o menys llarg, al riu més proper.

És molt poca quantitat, però hi ha molta població i cada vegada tenim més tendència a medicar-nos, de manera que els fàrmacs o els seus metabòlits cada vegada es detecten en major quantitat als rius. Un fenomen que genera dos problemes ben definits.

Un és sobre l’ecosistema dels rius. Els medicaments són productes pensats perquè tinguin determinats efectes sobre l’organisme. Uns efectes que van bé si estàs malalt, però que no fan cap falta quan estàs sa. A més, cada organisme respon de manera diferent als medicaments. No afecten per igual als humans que als peixos o als invertebrats. De vegades no passa res, però en altres cassos si que tenen efectes. Hi ha zones on s’ha notat un augment en el nombre de larves d’insectes i s’ha pogut relacionar això amb la presència de determinats fàrmacs a l’aigua.

Això, a més, ha tingut un efecte curiós. Inesperadament, els hospitals han esdevingut focus de contaminants ben identificats per als rius propers.

L’altre problema afecta les plantes depuradores i potabilitzadores. L’aigua que surt de l’aixeta s’agafa sobretot dels rius. Les potabilitzadores tenen sistemes per eliminar els contaminants coneguts. Però no sempre disposen de la metodologia per eliminar també aquests nous contaminants (“contaminants emergents” en diuen). Naturalment, no volem que l’aigua de l’aixeta tingui restes d’antibiòtics o anticonceptius.

Aquest és un fenomen generalitzat del que es va prenent consciència poc a poc. Però el primer que calia fer era obtenir dades per saber que hi ha als rius i quins indrets estan més afectats. La Unió Europea va posar en marxa un pla per analitzar mostres d’aigua de diferents rius durant cinc anys. Un d’ells era l’Ebre, però a tots on han mirat hi han trobat restes de medicaments. De fet, cada vegada que en buscaven un en concret, el trobaven.

No tots són resultat de consum humà. La ramaderia és una important font d’antibiòtics, per exemple. Però tant se val d’on vinguin, el que cal és tenir present el problema de manera que, per una banda, les depuradores estiguin adequades per eliminar aquests productes. I per altra banda, aquest és un motiu més per fer servir els fàrmacs de la manera més intel·ligent possible. Que vindria a ser, fer-los servir només quan fa falta i en la mínima quantitat possible.

És una obvietat, però sempre és útil recordar que al final, allò que se’n va per l’aigüera, no desapareix.

Pedres dures i babes de llop

dimecres, 2/03/2011

wolframi.jpg Els símbols per identificar els elements químics, habitualment tenen molta lògica. Simplement es fa servir la primera o les dues primeres lletres del nom de l’element en qüestió. Per això l’oxigen és “O”, el nitrogen és “N” i el carboni és “C”. I com que la C ja la fem servir per identificar al carboni, doncs al clor li toca ser “Cl”. De vegades, però, hi ha sorpreses. El sodi és “Na”, però això només ens sorprèn als que no som alemanys ja que en alemany el sodi es diu natrium. I pel mateix motiu el potassi és “K”, per l’alemany kalium. Per tant, a l’hora de facilitar les coses als futurs estudiants va bé tenir químics del país que identifiquin els nous elements. Però fins i tot així de vegades hi ha embolics.

Un element que mareja una mica és el tungstè. Amb ell es fabriquen coses com els filaments per bombetes o les resistències per forns elèctrics. La gràcia és que és el metall amb el punt de fusió més alt. A temperatures a les que altres metalls ja s’han desfet, el tungstè encara aguanta el tipus. També és molt dens, de manera que hi ha projectils per determinats tipus d’armament que es fabriquen amb tungstè formant part de la seva composició.

Però si ens fixem en el símbol del tungstè notarem que és una inesperada “W”. El motiu és que l’element es coneix amb dos noms diferents però igualment populars. A més de tungstè també en podem dir wolframi… o potser no.

La història va començar amb un mineral, la wolframita, que es va descriure al segle XVI amb el nom de “baba de llop”, o en alemany wolf rahm. O potser wolf (llop) i hraban (corb). He trobat diferents versions lleugerament diferents de l’origen del nom, però totes tenen relació amb les llegendes dels miners saxons de l’època.

L’any 1781, uns químics suecs Carl Wilhelm Scheele i Torbern Berman van treballar amb un mineral diferent, la Scheelita, i van obtenir un àcid que contenia un element desconegut. L’àcid el van anomenar àcid túngstic i l’element desconegut tungstè, en aquest cas perquè, en suec,  tung sten vol dir “pedra pesada”. El problema era que no havien obtingut l’element pur. Només un àcid que el contenia.

La purificació la van fer un parell d’anys després uns químics de la Rioja. Els germans Juan José i Fausto de Elhúyar van obtenir el mateix àcid túngstic de Scheele, però ho van fer a partir de la wolframita. A més, ells si que van acabar la feina i van purificar del tot l’element. I a l’hora d’anomenar-lo van triar volframi (amb v ja que la w no la feia servir l’espanyol en aquell temps).  El motiu era que la paraula wolframita era molt més antiga i coneguda que la recent inventada tungstè.

El nom de wolframi va triomfar inicialment i es va fer servir per tota Europa (fins i tot a Suècia). En canvi, els anglosaxons van preferir el tungstè. La IUPAC, que és l’organisme internacional que organitza la nomenclatura i coses semblants de la química va fer oficial el nom de wolframi, amb el símbol W, però acceptant tungstè com nom alternatiu. Tothom content.

El que passa és que, mica a mica l’anglès es va anar imposant en el camp de les ciències. Durant molt temps, l’alemany era un idioma científic de primer nivell, però aquells temps han passat i els anglòfons van pressionar fins que l’any 2005, la truita es va girar i la IUPAC va decidir que no, que el nom oficial passa a ser tungstè i que posats a fer-ho fàcil, treien el nom de wolframi de la llista. Ni oficial ni alternatiu. Que si ells li diuen tungstè, per quin motiu la resta del planeta els ha de complicar la vida?

Molts químics, i especialment els espanyols, van presentar al·legacions a aquesta decisió. Tampoc hi ha tants elements descoberts per personal de la península com per deixar que al final els anglesos triïn el nom. Es va demanar que, si més no, el nom de wolframi seguís com alternatiu. Això a més faria més entenedor que el símbol sigui W.  Però al final no se’n van sortir. L’argument  que es va donar va ser una mica pobre al meu entendre i es pot resumir en que l’anglès és l’idioma comú de la ciència i les paraules s’han de homogeneïtzar per simplificar. I en cas de dubte, es tria l’anglès, o la paraula que els anglesos fan servir, i punt.

En tot cas, a la pràctica es pot fer servir el nom que més t’agradi. L’únic que no s’ha de fer és pensar que wolframi i tungstè són elements diferents.

El nom és càncer

dimarts , 1/03/2011

Cancer cintes.jpg El càncer ha estat notícia aquests dies per motius prou diferents. Fa poc va saltar la noticia que la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’Esperanza Aguirre, s’apartava temporalment de la vida pública perquè li havien diagnosticat un càncer de mama. Per sort, la detecció va ser en un estadi inicial i, en principi, el pronòstic és força bo. La van intervenir per treure el tumor i aviat hauria d’estar recuperada. Un cas semblant ha passat amb Uxue Barkos, candidata a l’alcaldia de Pamplona. I més enllà de les notícies, segur que recentment moltes més persones han rebut un diagnòstic similar i també moltes ja han rebut l’alta i deixen el mal tràngol enrere.

L’altre costat de la moneda va ser la notícia, aquest cap de setmana, de la mort d’Amparo Muñoz, que va ser Miss Espanya als anys setanta. Imagino que la causa també ha estat el càncer, encara que a les noticies només es parla d’una “llarga malaltia”.

Com que aquestes han estat les paraules triades per la família, no hi ha res més a dir en aquest cas. Però l’expressió de “llarga malaltia” m’ha recordat que, a principis de mes, amb motiu del dia mundial del càncer es va fer un comunicat per part de diferents associacions de metges, periodistes i malalts en que s’apostava per deixar de fer servir eufemismes. El títol del comunicat era prou clar: “Diguem les coses pel seu nom. No és una llarga i penosa malaltia, és CÀNCER”.

Aquest és d’aquells temes amb que cal anar amb tots els miraments possibles. Cada persona, cada malalt, cada família, és un món. I simplement no hi ha regles que serveixin per tothom. Però realment mantenir aquest pudor quan toca parlar del càncer el fa semblar encara més greu del que és i contribueix a mantenir un aire derrotista que contribueix a l’angoixa quan tens la desgracia que et toca fer-hi front.

Amb això, per descomptat no vull dir que el càncer no sigui un tema greu, ni molt menys. Però les coses van canviant, i molt. Tot i ser un daltabaix formidable, un diagnòstic de càncer ja no és necessàriament el drama que representava fa unes dècades. Ara tots coneixem les estadístiques i sabem que cada any milloren. Però també sabem que encara hi ha molts cassos en que el càncer guanya la batalla. I com és natural, quan es diagnostica el primer que et preguntes en quin costat de les estadístiques et tocarà estar. De nou, cada cas és diferent, cada tipus de càncer també, i cada situació personal també.

Afrontar el tractament del càncer és tot un repte que, probablement, demanarà tots els recursos físics i anímics que puguis mobilitzar. I no només tu sinó també els qui t’envolten. Tocarà ser realista i ser conscient del que pot passar. En això, però, no és diferent de moltes altres malalties. I segurament no ajuda el fet de seguir fent servir unes expressions que van sorgir quan la medicina disposava de poques eines per tractar la malaltia i les coses pintaven molt pitjor.

Hi ha qui tria ocultar la malaltia pel motiu que sigui, i les tries personals cal respectar-les. Però fa riure quan a la premsa es parla de la mort d’algú per una “llarga malaltia” malgrat que la persona en qüestió es referia al seu càncer sense cap problema per fer servir la paraula. A més, tot i que per descomptat la malaltia que més ens afecta és aquella que patim nosaltres, si ho pregunteu als metges veureu que hi ha malalties més llargues i també més penoses que el càncer.

Les teràpies contra el càncer ja no són les mateixes que les de principis de segle. Potser ja és hora que comencem a canviar la visió que en tenim i la manera com en parlem. Fer-ho no canviarà el curs de la malaltia, però segurament pot contribuir a fer la vida més fàcil als qui ho pateixen.