Arxiu del dimarts , 5/04/2011

Erupció solar

dimarts , 5/04/2011

304prom_erupt_Mar2011.jpg Hi ha imatges que són espectaculars i, malgrat tot, no ens arribem a fer una idea de com d’espectaculars són realment. El dia 13 de febrer va tenir lloc una erupció solar i el 19 en vam gaudir una altra. La primera apuntava directa cap a la Terra, però la segona la vàrem veure de costat i resulta més espectacular. De la superfície del Sol surt una immensa flamarada que surt disparada cap a l’espai, encara que part de la matèria torna a caure. La fotografia és impactant, però el video encara ho és molt més.

Tot i així, costa molt fer-se idea de les proporcions del que veiem. Com no hi ha cap referència, no podem comparar amb res. Però, quan torneu a mirar la imatge tingueu present que la flamarada que es veu és… moltes vegades més gran que la mateixa Terra! Si voleu comparar les dimensions (no les distàncies eh!), aquí hi ha un fotomuntatge que, tot i correspondre a una altre erupció, resulta aclaridora de la magnitud d’aquestes erupcions.

Durant uns anys n’hem tingut poques d’aquestes erupcions. El Sol ha passat un període anormalment llarg de tranquil·litat. La seva activitat segueix un cicle de aproximadament onze anys i el desembre del 2008 va arribar al mínim entre dos cicles. Per algun motiu, després li va costar arrencar la nova tanda de taques solars, erupcions i activitat en general.

Aquestes erupcions ens recorden que el Sol és una esfera de gas (bàsicament hidrogen i heli) on tenen lloc reaccions de fusió nuclear. En aquestes reaccions, cada segon es consumeixen set-cents milions de tones d’hidrogen. La fusió nuclear és difícil, però a l’interior del Sol, amb temperatures de vint milions de graus i pressions de deu mil milions d’atmosferes, doncs és bufar i fer ampolles.

Les imatges mostren l’ejecció d’una flamarada, espectacular, però tampoc de les més grans que tenim notícia. I de totes maneres, en realitat només veiem una part del que el Sol deixa anar. També hi ha radiacions, electrons, protons, partícules de tota mena i mida que surten a velocitats fabuloses. I de vegades hi ha mala sort i la flamarada envia el material en direcció a la Terra. És el que ha passat aquest febrer.

En condicions normals no passaria gran cosa. El camp magnètic de la Terra desvia la majoria del que arriba fins aquí. Durant uns dies les aurores boreals i australs poden resultar particularment espectaculars i extenses, però poca cosa més. De fet, les aurores que es van veure fa poc a regions més al sud de l’habitual tenien l’origen en la erupció del febrer.

Però, una erupció enfocada a la Terra i que sigui realment gran, si que afectarà als satèl·lits que tenim al voltant. Ells tenen molt menys camp magnètic i gens d’atmosfera per protegir-se. I els seus circuits són particularment sensibles a les radiacions que arribarien. També seria un problema si hi hagués una expedició tripulada per l’espai. Les parets de la nau són una pobre protecció enfront del flux de protons que els vindria a sobre.

Per això s’especula sobre els problemes que causarà el dia que una flamarada desconnecti bona part dels satèl·lits que tenim en funcionament. Telèfons, radio, internet… moltes coses passen per allà dalt i depenen del correcte funcionament dels satèl·lits. Si un s’espatlla pot ser un inconvenient, però si deixen de funcionar la majoria, tenim un problema molt greu.

El Sol és la font de vida del nostre planeta, però és una font de problemes quan sortim a l’espai. Per això sempre li tenim posat un ull a sobre. Fa gracia descobrir que hi ha observatoris del temps a l’espai per predir erupcions, activitat del vent solar i el clima de la nostra estrella. Són el que poden donar l’avís en cas de grans flamarades. El temps de reacció després de detectar-la només és d’entre un quart d’hora i un parell d’hores. No és gaire, però és el que hi ha. Potser es podrà protegir algun satèl·lit i prevenir el sistema de comunicacions.

Però sobretot, podem saber que s’apropen uns dies de grans aurores boreals i que, potser, sigui el moment de fer aquell viatge al nord d’Escandinàvia. No és freqüent que la natura avisi de quan oferirà espectacles com aquests.