Arxiu del dimecres, 6/04/2011

Dins? o fora?

dimecres, 6/04/2011

donuts.jpg Algú va dir “no permeto que els meus principis m’impedeixin fer allò que és correcte”. I és que portar els principis, les posicions o les definicions a l’extrem pot conduir a situacions absurdes. En general els extrems son uns indrets poc recomanables, però de vegades és útil exagerar fins al límit per entendre alguna cosa. La reducció a l’absurd va bé per algunes demostracions o per entendre determinats problemes.

Si apliquem aquest sistema en referència a nosaltres mateixos ens adonem d’un detall molt curiós. Encara que sembli el contrari, quan mengem, no introduïm el menjar dins el cos. L’aire que respirem no entra dins nostre. Una dóna embarassada, estrictament té el fetus fora del seu cos. I fins i tot el pipí que ens aguantem, de fet ja és fora del nostre organisme.

Absurd? Una mica, perquè certament es tracta d’una exageració fins al límit. Però quan estudiem el cos ens adonem que estem fet per cèl·lules i teixits i que estan banyats en el que anomenem “medi intern”. Aquest medi intern és el líquid que fa de medi ambient a les cèl·lules, que els porta aliment i que s’endú els residus. El composen bàsicament la sang, la limfa i el líquid que hi ha entre les cèl·lules.

Les seves característiques físiques i químiques estan molt ben regulades. I no és casualitat que la seva composició ens recordi l’aigua del mar. Els nostres orígens evolutius venen del mar i les cèl·lules se les han empescat per mantenir-se en un ambient similar. Si podem viure a terra ferma és perquè la pell fa de membrana aïllant que ens separa del “medi extern”.

Però quan fiquem una cosa a la boca, tècnicament encara no ha entrat dins el nostre organisme. Per fer-ho, hauria de creuar la pell o les mucoses que cobreixen la boca. Fins que no ho faci segueix tan a l’exterior com si ho tinguéssim agafat a la ma. I quan baixa per l’esòfag i arriba a l’estómac, encara no ha creuat la barrera que separa el “dins” de l’exterior. Aparentment és dins el cos, però estrictament encara no ha entrat a l’interior. De fet, bona part de l’aliment seguirà pel tub digestiu i acabarà per sortir per l’altre extrem. Haurà passat a través d’un orifici que creua el cos, però no haurà entrat dins el cos. Des d’un punt de vista matemàtic, el cos és com qualsevol objecte que només té un forat i que en el fons és equivalent a un dònut. El forat del mig, allargat i deformat, seria el tub digestiu. I el forat del dònut no forma part del dònut. El cos no deixa de ser un tub molt recargolat i amb unes parets extremadament deformades.

El mateix passa amb els pulmons. L’aire entra pel nas, baixa per la tràquea i arriba als pulmons. Però encara no ha entrat dins el cos. Fins que l’oxigen no creui la paret alveolar estarà “fora”. De fet, qualsevol forat que tinguem al cos és pot considerar que es “exterior” a no ser que per accedir-hi calgui creuar alguna paret de teixit. El mateix raonament aplica a la bufeta de la orina o a la vagina i l’úter.

Naturalment agafar-se a una definició de “intern” i “extern” tan radical porta a plantejaments absurds. El que tinc a l’estómac ho percebo com a “dins meu”, i una dóna embarassada té claríssim que la criatura també és dins seu.  Però el matís pot ser important. De fet, pot ser una qüestió de vida o mort. Per exemple, un verí no ens afectarà mentre el tinguem a l’estómac. Cal absorbir-lo a través de les parets del budell. Mentre no arribi aquest moment els metges encara poden fer un rentat d’estómac o poden administrar algun producte que el retingui dins el budell fins que surti per l’altre extrem.

En realitat, per parlar d’aquests indrets que tenim “dins” però que estan “fora” el que es fa és dir que es tracta de “medi extern molt modificat”. Una zona gris que no es ni una cosa ni l’altre. Allà ja no hi ha la pell impermeable de la resta del cos sinó que hi tenim mucoses humides que faciliten l’intercanvi entre l’interior i l’exterior. No és casualitat que siguin la via d’entrada de la majoria d’infeccions. Ingerits, respirats o per via sexual, els microbis aprofiten aquestes zones com autèntics punts febles en el nostre aïllament del medi extern.