Arxiu del dimecres, 27/04/2011

El puto amo i l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic

dimecres, 27/04/2011

stress.jpg Prometo que jo no soc gaire futbolero. El futbol mai ha estat el meu esport preferit, encara que aquests anys m’ho passi de conya amb el Barça. Però és que, tal com diu en Pep, aquest Mourinho és el puto amo. En el meu cas, perquè no para de donar-me temes interessants per analitzar des d’un punt de vista científic. Aquests dies (de fet, gairebé sempre) ha estat dient ximpleries, plorant per tot, faltant al respecte i insultant la intel·ligència del personal. Però el paio no és ruc, de manera que és evident que ho fa amb la intenció manifesta de fer saltar al personal. Ara en Pep ha saltat (i ja era hora), però segurament és exactament el que pretenia en Mourinho.

De fet és la mateixa estratègia que fan els lluitadors abans del combat. Esmentar la mare de l’adversari, recordar-li que et vas tirar la seva germana o explicar les misèries de la seva família, tribu, raça, societat o colla d’amics. En realitat és igual el que diguis sempre que sigui prou ofensiu. Només es tracta de fer-lo emprenyar. Irritar-lo fins que salti i perdi el control. O, dit en termes més tècnics, d’induir prou estrès com per activar-li l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic.

Si ho aconsegueixes, tens més números per guanyar la batalla.

Tot i que es pot generar per molts estímuls (entre ells els insults agressius), l’estrès només és la resposta normal, fisiològica, enfront d’un perill. Els nostres avantpassats, al davant d’una amenaça havien de respondre molt de pressa i sense floritures. Si venia un enemic, una fera o un perill, havies de triar entre fugir o lluitar. En els dos casos la resposta de l’organisme és la mateixa. Posar en marxa un grapat d’hormones que es fabriquen a l’hipotàlem, a la hipòfisi i a les glàndules suprarenals. D’entrada s’activa l’hipotàlem, que està al cervell i que fabrica coses com la vasopresina i, sobretot, l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Aquesta actua sobre la hipòfisi, situada també al cervell i que, entre altres coses, fabricarà una hormona anomenada adrenocorticotropina (ACTH). L’ACTH va per la sang fins a les glàndules suprarenals que comencen a fer cortisol, que indueix altres coses com l’adrenalina i la noradrenalina. Aquest còctel d’hormones (n’hi ha més eh!) són les encarregades d’aturar quasi totes les funcions que no siguin imprescindibles i de destinar tants recursos com sigui possible a generar energia muscular.

Es tracta d’augmentar el ritme cardíac i la respiració de manera que circuli més sang i amb més oxigen. També es mobilitzen les reserves de glucosa per alimentar les cèl·lules. El flux sanguini es modifica de manera que majoritàriament va cap als músculs. La digestió s’atura, les pupil·les és dilaten, i l’activitat cerebral es focalitza en activitats implicades en la lluita.

Això vol dir que també quedarà compromesa la capacitat de incorporar coses a la memòria o de recuperar coses de la memòria. Moltes persones que han tingut un accident (una situació de moltíssim estrès) no recorden exactament com va passar ja que el mateix estrès va bloquejar la funció de la memòria. Per això també l’estrès fa que en ocasions que has de parlar en públic o en reunions molt importants et “quedis en blanc”. Però és que si un lleó et vol menjar, no és el moment per anar recordant coses complicades. La resposta ha de ser ràpida, senzilla i instintiva.

El cas és que si tu mantens la calma mentre l’enemic està actuant de manera ràpida, senzilla i instintiva, vol dir que et resultarà molt fàcil de predir el que farà. Les estratègies elaborades funcionen molt bé per derrotar accions simples i viscerals. Per això els combatents s’insulten de la manera més irritant possible. El que fan simplement és intentar generar prou estrès de manera que l’adversari faci servir estratègies poc eficients, que prengui decisions errònies i que s’oblidi de les estratègies més elaborades que coneix.

Evidentment, això és el que en Mourinho intenta. Els que ens ho mirem des de la barrera podem deixar anar els nostres nivells de cortisol, adrenalina i testosterona sense problemes, però espero que en Pep mantingui el seu eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic sota control. Si l’adversari vol provocar-te una resposta visceral, el millor és fer exactament el contrari. De totes maneres, en Pep és un paio llegit i segur que recordarà les primeres línies d’un poema d’en Rudyard Kipling que, entre moltes altres coses, no deixa de ser una recepta contra l’estrès excessiu:

 

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd i a més te’n culpen;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l’espera,

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t’odiïn,

I no per això semblar massa bo, o massa savi;