Arxiu del divendres, 29/04/2011

Síndromes i més síndromes

divendres, 29/04/2011

llibre medicina copia.jpg La memòria és ben curiosa. Fa molts anys (ai!) una jove estudiant de medicina em tenia el cor robat. I un vespre, en sortir de l’Hospital em va comentar entusiasmada que havia vist un cas relativament rar de la “Síndrome de von Recklinghausen”. Per algun motiu, aquell nom em va quedar gravat, i encara ara, quan parlen de síndromes, el que em passa pel cap no és la SIDA, com a la majoria de gent, sinó un “von Recklinghausen” (pronunciat, més o menys: “fon reclinjàusen”).

Ben mirat, la paraula “síndrome” és curiosa. A part del fet que és d’aquelles que són masculines en castellà (el SIDA) i femenines en català (la SIDA), normalment no es té gaire clar que vol dir exactament. Alguna cosa relacionada amb la malaltia, però si és parla de síndrome i no de malaltia, alguna diferència deu haver-hi. O potser no. El concepte ha anat canviant i durant molt temps síndrome i malaltia es consideraven sinònims.

En general semblaria que una síndrome és un conjunt de símptomes concrets i que es poden agrupar. Pot passar que sigui un grup de símptomes causats per diferents malalties. Per exemple, la “Síndrome del distress respiratori agut” (ARDS per les sigles en anglès) és un procés que passa als pulmons quan pateixen una inflamació tan intensa que compromet la capacitat de respirar. Això pot estar causat per coses tan diferents com una infecció, un politraumatisme, per una intervenció quirúrgica, per cremades en grans superfícies del cos o per una malaltia com la pancreatitis.

Altres vegades es fa referència a una síndrome quan s’observa el grup de símptomes però no és té idea de la causa. Al principi de la SIDA només veien que els pacient patien un col·lapse en el seu sistema immunitari i que no era una malaltia hereditària sinó que apareixia de cop. Per això es va descriure com “Síndrome de Immunodeficiència adquirida”.

De síndromes n’hi ha moltíssimes. Massa i tot. La clau de tanta proliferació potser és el costum que es tenia abans de batejar la síndrome amb el nom del metge que la va descriure. Era molt llaminer agrupar símptomes i veure el teu nom posat en una situació clínica. Alguns fins i tot es passaven i calia numerar les seves síndromes. Si et parlen de la Síndrome de Forestier, hauràs de preguntar quina, perquè Forestier en va descriure dos de diferents.

I també hi havia el problema invers. Diferents metges descrivien síndromes que amb el temps es va veure que corresponien a la mateixa cosa. N’hi ha que tenen dotzenes de noms diferents. Tot un mal de cap pels estudiants de medicina. Per això la tendència ara és no posar el nom i fer servir una descripció, com ara “Síndrome paraneoplàsica”, “Síndrome premenstrual” o “Síndrome de taquicàrdia ortostàtica postural”.

La poca especificitat associada al concepte de síndrome també ha afavorit que en psicologia sorgeixin síndromes com bolets. Potser amb massa facilitat qualsevol cosa que algú pensi que potser no és prou normal passa a definir-se com una síndrome.

No soc expert, però tinc moltíssims dubtes que la “síndrome de Stendhal” causada per veure massa bellesa en les obres d’art sigui una cosa real. Em sembla molt forçat parlar d’una “Síndrome de la soledat inquieta” per explicar una mena d’angoixa que tenen algunes persones si no estan acompanyades. I estic quasi segur que la “Síndrome de disfunció sexual femenina” per referir-se a “la manca o absència de fantasies sexuals i el desig de tenir relacions sexuals durant un cert període de temps” és un invent de les farmacèutiques per vendre més medicaments.

A més, moltes síndromes van perdent aquesta categoria per passar a ser directament malalties més ben definides. Així es poden batejar de nou amb noms que ja donen una idea de que va la cosa. Per això, la “Síndrome de von Recklinghausen” ja s’anomena “Neurofibromatosi de tipus 1”. Segur que és una definició molt més informativa, especialment per un metge. Però, en aquest cas en concret prefereixo el nom antic. No tinc massa clar com va la malaltia, però el nom de von Recklinghausen l’associo amb el record d’una mirada plena d’il·lusió que sempre em porta un somriure als llavis.