Síndromes i més síndromes

llibre medicina copia.jpg La memòria és ben curiosa. Fa molts anys (ai!) una jove estudiant de medicina em tenia el cor robat. I un vespre, en sortir de l’Hospital em va comentar entusiasmada que havia vist un cas relativament rar de la “Síndrome de von Recklinghausen”. Per algun motiu, aquell nom em va quedar gravat, i encara ara, quan parlen de síndromes, el que em passa pel cap no és la SIDA, com a la majoria de gent, sinó un “von Recklinghausen” (pronunciat, més o menys: “fon reclinjàusen”).

Ben mirat, la paraula “síndrome” és curiosa. A part del fet que és d’aquelles que són masculines en castellà (el SIDA) i femenines en català (la SIDA), normalment no es té gaire clar que vol dir exactament. Alguna cosa relacionada amb la malaltia, però si és parla de síndrome i no de malaltia, alguna diferència deu haver-hi. O potser no. El concepte ha anat canviant i durant molt temps síndrome i malaltia es consideraven sinònims.

En general semblaria que una síndrome és un conjunt de símptomes concrets i que es poden agrupar. Pot passar que sigui un grup de símptomes causats per diferents malalties. Per exemple, la “Síndrome del distress respiratori agut” (ARDS per les sigles en anglès) és un procés que passa als pulmons quan pateixen una inflamació tan intensa que compromet la capacitat de respirar. Això pot estar causat per coses tan diferents com una infecció, un politraumatisme, per una intervenció quirúrgica, per cremades en grans superfícies del cos o per una malaltia com la pancreatitis.

Altres vegades es fa referència a una síndrome quan s’observa el grup de símptomes però no és té idea de la causa. Al principi de la SIDA només veien que els pacient patien un col·lapse en el seu sistema immunitari i que no era una malaltia hereditària sinó que apareixia de cop. Per això es va descriure com “Síndrome de Immunodeficiència adquirida”.

De síndromes n’hi ha moltíssimes. Massa i tot. La clau de tanta proliferació potser és el costum que es tenia abans de batejar la síndrome amb el nom del metge que la va descriure. Era molt llaminer agrupar símptomes i veure el teu nom posat en una situació clínica. Alguns fins i tot es passaven i calia numerar les seves síndromes. Si et parlen de la Síndrome de Forestier, hauràs de preguntar quina, perquè Forestier en va descriure dos de diferents.

I també hi havia el problema invers. Diferents metges descrivien síndromes que amb el temps es va veure que corresponien a la mateixa cosa. N’hi ha que tenen dotzenes de noms diferents. Tot un mal de cap pels estudiants de medicina. Per això la tendència ara és no posar el nom i fer servir una descripció, com ara “Síndrome paraneoplàsica”, “Síndrome premenstrual” o “Síndrome de taquicàrdia ortostàtica postural”.

La poca especificitat associada al concepte de síndrome també ha afavorit que en psicologia sorgeixin síndromes com bolets. Potser amb massa facilitat qualsevol cosa que algú pensi que potser no és prou normal passa a definir-se com una síndrome.

No soc expert, però tinc moltíssims dubtes que la “síndrome de Stendhal” causada per veure massa bellesa en les obres d’art sigui una cosa real. Em sembla molt forçat parlar d’una “Síndrome de la soledat inquieta” per explicar una mena d’angoixa que tenen algunes persones si no estan acompanyades. I estic quasi segur que la “Síndrome de disfunció sexual femenina” per referir-se a “la manca o absència de fantasies sexuals i el desig de tenir relacions sexuals durant un cert període de temps” és un invent de les farmacèutiques per vendre més medicaments.

A més, moltes síndromes van perdent aquesta categoria per passar a ser directament malalties més ben definides. Així es poden batejar de nou amb noms que ja donen una idea de que va la cosa. Per això, la “Síndrome de von Recklinghausen” ja s’anomena “Neurofibromatosi de tipus 1”. Segur que és una definició molt més informativa, especialment per un metge. Però, en aquest cas en concret prefereixo el nom antic. No tinc massa clar com va la malaltia, però el nom de von Recklinghausen l’associo amb el record d’una mirada plena d’il·lusió que sempre em porta un somriure als llavis.

 

7 comentaris

  • Maria

    29/04/2011 16:15

    Doncs si, jo també hi era a la conferència! I m’ha fet gràcia ara mirant l’apartat de ciència de l’Ara trobar-me amb la teva publicació!
    I em dic Maria, no sé que he passat abans i pq ha sortit Marina, serà per l’ordinador des d’on he escrit abans!

  • Daniel Closa

    29/04/2011 12:04

    Josep Mª. He he. Sembla que, per fi!, aquesta síndrome la tenim superada. Ara s’està estenent la barcelonitis per altres terres.

  • Daniel Closa

    29/04/2011 12:03

    Joan. Home! A certa edat el preocupant seria que no ens ataqués aquesta síndrome. Que ja portem molta mili al darrera :-D

    Lukas4. Ei, aquesta és interessant. De fet, hi ha llistes de síndromes increiblement llargues. N’hi ha per triar i remenar.

    Marina. Doncs si. Ja m’has localitzat. Tu també hi eres?

  • Josep Ma Rovira

    29/04/2011 12:02

    També hi ha el síndrome de la madritis que per sort, no es greu ni té seqüeles a llarg plaç, jejeje. Però redéu, tot un mal de cap pels estudiants de medicina.
    Ara, que tal com ens ho expliques un tema força interessant.

  • Marina

    29/04/2011 11:58

    Només per curiositat…
    Daniel, tu ahir vas anar a una conferència sobre obesitat on el conferenciant no va saber respondre la teva pregunta?

  • Lukas4

    29/04/2011 9:18

    També tenim la síndrome de Ménière que serveix per descriure un vertigen i sordesa induïts per diverses causes, per exemple una fortíssima ona sònica sortida d’uns auriculars a tot volum. Hi ha qui diu que només es produeix per l’acumulació excessiva de l’endolimfa l’orella interna.

  • Joan

    29/04/2011 8:50

    La darrera frase podria apuntar a un incipient “Síndrome de la Melangia sobrevinguda”, que ens ataca a partir d’una certa edat, en el moment que menys esperem…