Arxiu del dimarts , 3/05/2011

Terratremols esperats

dimarts , 3/05/2011

tsunami warming.jpg Una vegada vaig tenir la sort de viatjar a l’illa de Vancouver, a la costa del pacífic del Canadà. Un indret extraordinari on vaig gaudir de l’espectacle de la natura a un nivell que aquí ja no es troba. En part és una llàstima que haguem perdut aquells paisatges feréstecs, però quan topes amb un ós negre a la platja t’adones de la tranquil·litat que dóna un paisatge modificat per l’home.

De totes maneres, allò és Canadà i fins i tot a l’indret més remot hi ha detalls de civilització. Un que en aquell moment  em va fer gràcia eren uns panell avisant del risc de tsunamis. També hi havia uns altres indicant les rutes de fugida cap a indrets elevats en cas de tsunami. Una precaució senzilla i econòmica però que en un moment donat pot salvar unes quantes vides. El passat tsunami que hi va haver al Japó em va recordar aquells panells i, vist el que va passar, ja no feien tanta gràcia. Inicialment vaig pensar que l’amenaça eren les onades provinents dels terratrèmols generats a prop del Japó, però en realitat, el perill era molt més proper.

Sempre que es parla de terratrèmols a la costa del Pacífic de Nord-Amèrica, es fa referència a San Francisco, la falla de San Andrés i la por que hi ha per Califòrnia mentre esperen el dia que arribi el Big One, el gran terratrèmol que s’espera passarà abans o després. Però hi ha una altra zona igualment perillosa a la frontera entre Canadà i els Estats Units. Per allà les ciutats de Seattle, Vancouver  i Portland hi ha una placa tectònica anomenada “Placa de San Juan de Fuca” que un dia també donarà un bon disgust.

Allò forma part de l’anell de foc del Pacífic. Una línia que segueix les costes del pacífic d’Àsia i Amèrica en la que hi ha el 90 % dels volcans actius del planeta. I just al davant de Vancouver hi ha l’anomenada “zona de subducció de Cascadia”. L’indret on la placa de San Juan de Fuca topa i llisca cap a sota de la placa americana. Llisca o hauria de lliscar. El moviment de la placa és d’uns 40 mil·límetres cada any, però sembla que els darrers segles, la zona de contacte està aturada.

Això és una mala cosa perquè sovint indica que la pressió entre les plaques va pujant fins que alguna cosa cedeix i tot el que s’havia d’haver desplaçat en molt temps ho fa de cop en forma de terratrèmol de gran magnitud. Quan això passi, els risc de tsunami a la costa oest de Canadà i els Estats Units és ben alta. De fet, es pensa que un gran terratrèmol va tenir lloc el 26 de gener de l’any 1700 justament en aquest indret. Les dades històriques del Japó parlen d’un gran tsunami que va colpejar aquell dia la costa nipona. No podem saber amb precisió la magnitud, però si les onades van arribar al Japó amb la força que es diu, el terratrèmol havia de ser de magnitud 9 o superior.

I com passa amb les plaques tectòniques, elles estan allà i es van movent al seu ritme, de manera que la pregunta no és si hi haurà un terratrèmol, sinó quan tindrà lloc. Aquell dia, els senyals de alerta de tsunami i les vies d’evacuació seran de molta utilitat.