Arxiu del dimecres, 4/05/2011

Com s’atura una bala

dimecres, 4/05/2011

seals.jpg La mort de Bin Laden ha tornat a posar sota els focus els grups d‘operacions especials de la marina dels Estats Units. Els SEALs representen un dels cossos d’elit dels soldats de tot el món. I només veure com van equipats ja et deu treure les ganes de discutir amb ells. Però entre les moltes coses que porten, n’hi ha una de ben típica: l’armilla antibales. I ben mirat, que una armilla pugui aturar una bala no deixa de ser una cosa intrigant. Les bales no s’aturen així com així.

En el fons una armilla antibales no deixa de ser una armadura medieval molt evolucionada. L’objectiu és el mateix. Protegir el cos de l’impacte de les armes dels enemics, de manera que puguis seguir atacant. Abans de la generalització de les armes de foc, n’hi havia prou amb armadures metàl·liques. Els arquers i, sobretot, els ballesters podien trencar aquesta defensa, però durant molt temps una bona armadura et feia gairebé imbatible.

Però van arribar les bales, i una armadura metàl·lica que protegís de les bales resultaria tan pesada que seria impossible de carretejar per un home sol. La cosa va quedar aturada fins que va aparèixer un nou material que tenia moltes aplicacions però que es va fer famós per fabricar justament armilles antibales: el Kevlar.

La idea de les armilles antibales no és oposar una barrera infranquejable al projectil sinó fer que ràpidament vagi perdent l’empenta a mida que escampa la força en un àrea cada vegada més gran. Sona complicat, però el concepte és senzill. És bàsicament una xarxa. L’exemple que es posa de vegades és la pilota quan arriba a la xarxa de la porteria. Va molt de pressa, però topa amb una corda que la frena una mica. La clau és que la corda (posem que és horitzontal) està lligada a altres cordes verticals que també absorbeixen part d ela energia. I aquestes cordes verticals estan lligades a moltes altres d’horitzontals que també capten part de l’energia. Al final, l’energia de la pilota queda escampada per totes les fibres de la xarxa.

Doncs el Kevlar funciona de manera semblant, però amb fibres molt més resistents i a lligades d’una manera microscòpica. Químicament és un polímer (tècnicament és poliparafenilé tereftalamida) que permet fabricar unes fibres extremadament resistents però que es poden treballar. Quan s’entrellacen formant un teixit en forma de xarxa, l’impacte de la bala queda escampat de seguida en una zona molt més gran que no pas el punt d’impacte.

Això frenaria una mica una bala, però seria insuficient. La gràcia és que a les armilles es posen moltes capes d’aquest material, de manera que cada capa absorbeix una part de l’energia i al final, la bala s’atura abans d’arribar al cos. L’impacte el segueixes notant ja que l’energia no desapareix, simplement es redistribueix. A més continua el perill de traumatismes per impacte, però això és molt millor que no pas un forat que et travessi el cos.

La cosa es pot sofisticar més segons les previsions que facis. Si t’interessa mobilitat, amb una armilla en tens prou. Si esperes que seràs rebut amb molts trets, hi ha armilles que tenen butxaques per tot arreu on hi pots posar plaques metàl·liques per augmentar la protecció. Pesa més i perds mobilitat, però aguantes millor els impactes.

I encara que el Kevlar és el més conegut, ja hi ha altres materials encara més resistents o més lleugers.  Alguns tenen orígens ben curiosos, com ara la seda de les teranyines (extremadament resistent) o les proteïnes de les plaques beta-amiloides que apareixen durant l’Alzheimer.

Uns sistemes de protecció cada vegada més eficients i enginyosos. De totes maneres, no cal dir que el millor és no necessitar-ne mai cap.