Arxiu del dimecres, 18/05/2011

Somriure de veritat.

dimecres, 18/05/2011

somriure.jpg Malgrat que els humans hem desenvolupat una eina extraordinària per comunicar-nos, com és el llenguatge, una bona part de la comunicació entre persones té a veure amb el llenguatge del cos. I entre els molts senyals que ens enviem per relacionar-nos, el somriure és un dels més importants. Un somriure és un senyal que predisposa a la interacció pacífica. Que relaxa l’esperit i que facilita les coses. No és casualitat que les hostesses als avions sempre tinguin un somriure als llavis.

En realitat això va ser una cosa que em va sorprendre quan vaig anar als Estats Units. Allà somriuen molt. Per descomptat molt més que aquí. Els conductors d’autobús, els caixers dels supermercats, la persona a qui demanes com es va a algun indret… Però sempre eren somriures “profident”, que els faltava un punt de vida. Iguals que els de les hostesses o que els polítics en campanya. I molt semblants als somriures exagerats dels presentadors dels programes de televisió o de les gales en espectacles com els oscar o coses així.

El que passava era, simplement que els somriures eren conscients. No eren una expressió de felicitat, o alegria genuïna. Malgrat que l’efecte del somriure forçat pot ser prou eficient, hi ha subtils diferències amb els somriures autèntics. I en ser animals que hem evolucionat per interpretar les expressions facials dels nostres congèneres, aquestes diferències no poden passar desapercebudes.

En realitat, això ho va estudiar un metge francès durant el segle XIX. En Guillaume Duchenne va tenir la vista de fer servir la recent inventada fotografia per captar les diferents expressions facials. Aquestes les generava de vegades fent servir estímuls elèctrics per fer contraure uns o altres músculs de la cara. Encara es poden veure les fotografies i representen una curiosa mostra de com es feia la recerca fa dos segles.

El cas és que va establir dos tipus diferents de somriures. Un forçat voluntàriament i un altre, l’estrictament autèntic, que s’ha batejat com “somriure de Duchenne”. La diferència és que els sistemes de nervis implicats per generar-lo són diferents. En un cas és l’escorça motora la que s’encarrega de moure els músculs que generen el somriure. Però realment un bon somriure implica controlar un bon nombre de músculs de manera molt fina. Per això, normalment el que aconseguim es, només, una bona imitació.

En canvi, el somriure de Duchenne el genera el sistema límbic. Una part del cervell que va més o menys al seu aire. En aquest cas els músculs és contrauen de manera automàtica i amb un patró lleugerament diferent del que aconseguim quan ho forcem.

La diferència es veu especialment al voltant dels ulls. Malgrat que el somriure el dibuixem sobretot fent referència a la boca, si voleu saber com de sincer és, oblideu els llavis i mireu als ulls. Sobretot als costats. El somriure de Duchenne implica la contracció del múscul orbicular, que envolta l’ull i que fa que en somriure surtin rebrecs als costats dels ulls i que les galtes s’enfilin lleugerament. Una contracció molt difícil d’aconseguir amb un moviment voluntari.

Aquí hi ha una pàgina on et fan un test per veure si saps distingir somriures autèntics de simulats. D’entrada és difícil, però si et fixen en els ulls, la cosa millora molt.

De totes maneres, tampoc cal renegar dels somriures “en llauna”. Encara que no sigui de cor, prefereixo que el botiguer o la hostessa em dediquin un somriure que no pas una mirada de mal humor o de pena. Certament hi ha ocasions en les que agraeixo que fingeixin.