Arxiu del dilluns, 23/05/2011

Planetes de la nit eterna

dilluns, 23/05/2011

planeta errant.jpg Una característica que sempre esperes d’un planeta és que tingui una estrella il·luminant-lo. Potser l’estrella tindrà un color diferent del nostre Sol. Potser estarà tant lluny que semblarà un punt de llum no gaire més brillant que la resta. O potser estarà tant proper que ocuparà una part extraordinària del cel. I fins i tot podem imaginar que hi hagi dos Sols movent-se pel cel. Però en algun indret del planeta hi haurà més llum que a la banda oposada. Així podrem distingir el dia de la nit.

Però sembla que hi ha un bon nombre de planetes on això no passa. Simplement circulen per la Galàxia sense estar donant voltes a cap estrella. Allà no hi té sentit el concepte de l’alternança entre nit i dia. A la seva superfície el temps passa en una nit perpètua.

I pel que sembla, no són una excepció sinó que n’hi ha força més el que inicialment pensaven els astrònoms. Segons un últim estudi, a la galàxia poden haver-hi uns quatre-centes mil milions d’aquests planetes. (A més, estrictament, no entrarien en la definició de planetes)

Detectar-los no és una cosa fàcil. La seva superfície no està il·luminada, de manera que els telescopis poca cosa poden veure. Per localitzar-los es busquen uns fenòmens anomenats “microlents gravitacionals”. Einstein ja va predir que en la proximitat de grans masses gravitatòries, la llum pot desviar-se del seu camí. Això fa que si una estrella està situada just al darrera d’un d’aquests planetes, la seva llum, que no ens hauria d’arribar, si que ho fa justament pel canvi de trajectòria que experimenta en passa pel costat. El planeta desvia la llum com si fos una lent.

Quan les han buscat, els han trobat, però en un nombre més gran del que s’esperaven. Són planetes gegants, com Júpiter o més grans. Però poden tenir satèl·lits al seu voltant. Uns indrets ben poc esperats per buscar-hi vida, però on no és impossible que n’hi hagi. La temperatura, en principi, ha de ser extremadament baixa. Però al voltant d’aquests grans planetes hi ha forces gravitacionals que actuen sobre els nuclis dels planetes i que fan que la seva temperatura sigui més gran del que es podria pensar.

L’origen d’aquests planetes solitaris sembla ser igual que la resta. Es van formar en una nebulosa que va donar lloc a un sistema solar però en algun moment les forces gravitacionals els van empènyer cap enfora. També es possible, en el cas dels planetes mes grans, que fossin estrelles que no van arribar a ser prou grans com per començar les reaccions nuclears que les farien encendre’s.

En tot cas, per éssers com nosaltres han de ser indrets ben poc acollidors. Un planeta sense llum del dia pot ser el somni d’una comunitat de vampirs, però als humans normalets ens resultaria molt depriment. Tampoc hi hauria plantes tal com les coneixem ja que sense llum, poca fotosíntesi podrien fer.

I, qui ho sap? Potser tenim algun d’aquests planetes més a prop del que ens pensem. Realment, explorar el firmament és una font constant de sorpreses. Per sort, la capacitat dels humans per sorprendre’ns és quasi tant gran com el mateix univers, de manera que la diversió sembla assegurada per molt temps.