Arxiu del dijous, 26/05/2011

En cas de desastre a la Lluna

dijous, 26/05/2011

apolo11.jpg Entre les muntanyes d’informació poc rellevant que pots trobar per Internet, en ocasions ensopegues amb alguna perla inesperada. La que fa poc he descobert és una pàgina que recull grans discursos de la història. N’hi ha un grapat i permet  triar i remenar. Però és que fa gràcia poder llegir una arenga de Napoleó a les tropes, unes paraules de comiat de Simón Bolívar, el discurs que va fer Abraham Lincoln a Gettisburg, la proclamació de la República per Macià, el famós “sang, suor i llàgrimes” de Churchill, les paraules d’Eisenhower als soldats que anaven a desembarcar el dia D, la proclama per la no-violència de Gandhi, l’extraordinari “I have a dream” de Martin Luther King, o, si teniu molta estona, algun dels llarguíssims discursos de Fidel Castro.

Però n’hi ha un que m’ha fet molta gracia. Un discurs que recorda com d’organitzats són els americans i, sobretot, com de perillosa és l’exploració de l’espai. Es tracta del discurs que tenien preparat per en Richard Nixon en el cas que els astronautes que van anar a la Lluna tinguessin un accident i morissin en aquella missió. Afortunadament no va caldre pronunciar-lo, però més o menys traduït deia:

 

El destí ha volgut que els homes que van anar a la Lluna a explorar en pau restin a la Lluna descansant en pau.

Aquests valents homes, Neil Armstrong i Edwin Aldrin, saben que no hi ha cap esperança de rescat. Però també saben que hi ha esperança per a la humanitat en el seu sacrifici.

Aquests dos homes estan donant les seves vides per l’objectiu més noble de la humanitat: la recerca de la veritat i la comprensió.

Seran plorats pels seus familiars i amics. Seran plorats per la nació. Seran plorats per la gent del món. Seran plorats per una Mare Terra que va gosar enviar a dos dels seus fills cap al desconegut.

En la seva exploració, van aconseguir que la gent del món se sentís com un. En el seu sacrifici, uneixen més estretament la germanor de l’home.

En l’antiguitat, els homes van mirar a les estrelles i van veure els seus herois en les constel·lacions. En l’actualitat, podem fer el mateix, però els nostres herois són homes de carn i ossos.

Altres seguiran, i segurament trobaran el camí de retorn a casa. La recerca de l’home no s’aturarà, però aquests homes van ser els primers, i es mantindran com els més importants en els nostres cors.

Tot ésser humà que miri a la Lluna en les nits futures sabrà que en algun racó d’un altre món hi serà per sempre la humanitat.