Arxiu del mes: juny 2011

Calendari escolar

dilluns, 20/06/2011

relax.jpg

Des del principi del Centpeus vaig agafar el costum de seguir el calendari escolar. De tant en tant toca fer un descans per carregar les piles i ara ja toca descansar una miqueta. Al setembre, si tot va bé, ens tornem a veure (o a llegir). Mentrestant, sigueu feliços.

Explorant la síndrome de Down

divendres, 17/06/2011

cariotip-down.jpg Quan topes amb una dificultat és molt normal experimentar un cert sentiment de desànim. Hi ha qui mai no es desanima, però això ja és una mica patològic. L’important, en tot cas, és superar questa sensació i afrontar els problemes de la millor manera possible. Això és fàcil de dir, però quan els obstacles són immensos, el desànim acaba molt fàcilment en renuncia. De totes maneres, les coses avancen gràcies als qui no renuncien i afronten obstacles aparentment insuperables.

Això ho he pensat aquests dies, quan vaig tenir la sort d’assistir a una presentació on explicaven estudis i tractaments per la síndrome de Down. El primer raonament que fas, que fem molts és, com vols tractar una cosa que és incurable? La síndrome de Down sabem el que la causa: un cromosoma de més, concretament el cromosoma 21. Aquesta còpia de més fa que la cèl·lula tingui problemes per aplicar les instruccions que la fan funcionar correctament.

És com si al llibre d’instruccions per muntar un cotxe li haguessin duplicat un capítol. Després de posar la roda de la dreta, tornaríem a posar la roda de la dreta, i això vulguis que no, fa que el cotxe no funcioni perfectament. La qüestió que no podem evitar és que aquesta còpia de més, esta a l’interior de totes i cada una dels més de cinquanta bilions de cèl·lules que constitueixen el cos humà. I no tenim cap manera de fer-la desaparèixer. Per tant, quin tractament vols fer?

Però no es fa tot el camí d’una sola vegada. I pas a pas és pot avançar molt. Per començar tenim una sort. El cromosoma 21 és el més petit dels que tenim i això fa que el nombre de gens que hi ha triplicats sigui “relativament” petit. Només cal afrontar el problema de 231 gens.

Però encara hi ha una altra bona notícia. No tots els gens estan funcionant en tots els moments ni a totes les cèl·lules. El desequilibri causat per la trisomia pot ser molt important en determinats moments i sobre determinades funcions, mentre que en altres moments, el mal ja està fet i ja no hi ha manera d’evitar-ho. Si podéssim saber que fa cada un d’aquests gens i en quin moment, potser es podrien dissenyar teràpies per prevenir o al menys minimitzar els efectes. Segurament no és solucionaria tot, però si que es podria aconseguir una millora important en la qualitat de vida de les persones afectades.

El plantejament és fàcil de dir, però ja és més complicat de posar en pràctica. El nostre coneixement dels gens i dels seus efectes millora a un ritme frenètic, però encara queda molt per esbrinar. Una estratègia útil per aclarir una mica el terreny va ser generar ratolins que tenien aquest cromosoma triplicat. Un model semblant a la síndrome humana en molts aspectes. A la pràctica hi ha detalls que ho compliquen. Els cromosomes dels humans i dels ratolins no són exactament iguals i els gens no es reparteixen igual, però ho van aconseguir.

Amb aquell model es poden fer estudis, però encara es va afinar més. Van aconseguir ratolins que tenien triplicat només un petit fragment del cromosoma. I diferents ratolins tenien triplicat diferents fragments del cromosoma. Això permetia veure quins gens estaven relacionats amb la forma característica dels ulls, o en els nivells alterats d’alguna proteïna plasmàtica, o en el desenvolupament anormal de les neurones o en cada un dels aspectes de la síndrome.

Un dels aspectes més importants és, per descomptat, el desenvolupament neuronal. Les neurones no creixen com cal o no fan prou connexions unes amb les altres i això complica el funcionament del cervell. Però identificant els gens responsables d’aquest problema i sobretot detectant en quin moment del desenvolupament afecta més és pot mirar d’atenuar els seus efectes en coses com la memòria, l’aprenentatge, la concentració o el que sigui.

Això és podria fer amb fàrmacs o amb teràpies més imaginatives, però també amb estratègies com una estimulació particular dels nens en determinats moments del seu creixement. Han vist resultats notables en ratolins que els mantenen en ambients més estimulants (bàsicament una gàbia plena de joguines i coses per interactuar) comparats amb ratolins criats en gàbies normals.

Amb aquestes estratègies potser no es farà desaparèixer tots els efectes de la síndrome, però és pot millorar el rendiment intel·lectual dels afectats. Potser per la majoria de la població una petit augment en les capacitats mentals no sigui gaire rellevant, però per afectats de síndrome de Down pot representar una millora espectacular en la qualitat de vida.

És d’aquelles recerques que donen sentit a la ciència. En un futur, potser proper, permetrà trobar tractaments per una malaltia, ens ajudarà a entendre millor com funciona la nostra ment i augmentarà el nivell de felicitat de moltes persones. Tot plegat farà que el món sigui un indret millor per viure.

I tot perquè hi ha qui no s’arronsa davant de problema “irresolubles”.

Oceans de bacteris

dimarts , 14/06/2011

Seychelles.jpg Una típica imatge idíl·lica de les vacances és la d’una platja amb sorra ben blanca i aigües transparents de color blau turquesa. Potser també hi ha el noi musculós i la noia en bikini sota una palmera prenent algun còctel més o menys sofisticat, però el curiós de la escena és l’aigua, que sempre la imaginem del tot transparent. I si ho pensem un moment, potser resulta estrany.

Tota la porqueria que es genera a terra ferma va a petar al mar. Els humans estem contaminant amb productes industrials i a ritme notable des de fa un segle, però abans ja deixàvem la nostra part de residus. I els residus de tota mena, les restes orgàniques de cadàvers de plantes i animals, les fulles seques que han caigut a terra des de l’origen de la vida, totes les cagarades dels dinosaures durant tots els milions d’anys que van dominar el planeta… Al mar s’hi ha abocat una quantitat inimaginable de porqueria, de restes orgàniques i de brutícia en general durant milions i milions d’anys.

Aleshores, com és que normalment l’aigua és tan transparent. Com es neteja el mar?

Doncs de processos per netejar n’hi ha molts. Des de reaccions químiques que degraden els productes, fins al dipòsit als fons marins de restes que acaben esdevenint minerals. Però la major part de la feina la fan, com no! els bacteris.

És curiós com fins fa molt poc ignoràvem com de ple n’estava el mar en formes de vida bacteriana. Sabíem que hi havia bacteris a l’aigua de mar, però no imaginàvem que n’hi haguessin tants. Ara, que ja anem quantificant amb metodologia més moderna i amb programes més organitzats anem descobrint que totes les estimacions que s’havien fet fins ara van fer curt. Al cada litre d’aigua del mar hi ha més de mil milions de bacteris.

I no totes són iguals. En aquests mil milions podem distingir més de vint mil tipus diferents de bacteris.

Si tenim en compte que d’aigua n’hi ha molta al mar, trobem que la quantitat de bacteris que contenen els oceans és extraordinària en quantitat i diversitat. Un tresor que tot just comencem a descobrir. I tots aquests bacteris són els que s’encarreguen de fer desaparèixer la porqueria que arriba al mar. Amb tanta quantitat i varietat sempre n’hi ha que poden degradar els contaminants que hi arriben.

Fins ara era senzill perquè tot era matèria orgànica fàcilment degradable. Els bacteris se n’alimentaven i alhora eren l’aliment d’altres organismes microscòpics, que alhora mantenien vius altres animals més grans fins configurar tota la cadena tròfica. La quantitat de bacteris que hi ha pot variar segons la localització, la profunditat o l’època de l’any, però sempre n’hi ha prou com per fer d’escombriaires marins d’una eficiència més que notable.

Son els bacteris marins els que ens regalen les aigües transparents amb les que somniem. Sense ells, els mars d’un planeta com el nostre, atapeït de vida, fa mil·lennis que haurien esdevingut clavegueres immundes. Pot fer angunia pensar que l’aigua de mar conté tants bacteris, però si no hi fossin la cosa seria molt pitjor!

 

Animals, ètica i experiments.

divendres, 10/06/2011

Rat_diabetic.jpg Caure en les exageracions pot tenir com a conseqüència que perdis part de la raó que puguis tenir. És un error molt freqüent en un món cada vegada més abocat al blanc o negre. Les coses es cataloguen com a bones o dolentes, sense matisos, sense excepcions. Una manera simple de mirar la realitat que inevitablement ens aboca a l’error ja que la realitat és plena de matisos.

M’hi ha fet pensar un post en un blog que comentava un on es reclamava una “ciència sense víctimes”. He mirat la seva web i veig que,  acusen als científics de: …realitzar experiments en centenars de milions d’individus que consideren inferiors pel simple fet de no pertànyer a la seva espècie, com ara ratolins, peixos, porcs, etc.

A la primera pàgina surten imatges de nazis fent experiments amb jueus per comparar-ho el que fem els científics actualment.  Segons diuen, enlloc de racisme, ara practiquem l’especisme, la discriminació en funció de l’espècie a la que pertanyen els organismes. I afirmen “Es tan injusto discriminar por la especie como hacerlo por la raza.

I aleshores em trobo amb un dilema. Igual que la immensa majoria de científics (al menys tots el que conec) tinc clar que no es pot fer experimentació amb animals sense complir uns determinats requeriments ètics. No es pot fer qualsevol cosa. No està justificat causar patiment innecessari a cap animal. I la fi no justifica els medis.

Ara bé. Potser estic equivocat, però no tinc cap dubte en diferenciar els drets que pugui tenir un ratolí o una persona. I també veig diferències entre un gos i un escarabat. O entre un escarabat i un enciam. O entre un enciam i un bacteri. No acabo de veure per quin motiu totes les espècies s’han de considerar iguals a tots els efectes. El que deia: no és un tema que es pugui reduir a blanc o negre.

La vida, en si mateixa i en qualsevol forma que adopti, em mereix un respecte i és un valor que cal protegir. Però una espècie que no tingui sistema nerviós no em sembla que tingui els mateixos drets que una que si que el tingui. Un organisme amb cervell no és el mateix que un paràsit que només respon uns pocs estímuls bàsics i que no tenim cap motiu per pensar que tingui consciència de si mateix. Potser tinc poca imaginació, però no veig per quin motiu he de considerar un ximpanzé o un dofí amb els mateixos drets que una paparra.

El problema que tenim a l’hora de fer recerca científica és que per entendre una malaltia, cal estudiar un organisme malalt. I això no sempre es pot fer en persones. Ara parlem dels trasplantaments d’òrgans com un avenç fabulós de la medicina, però per aconseguir-ho va caldre fer prèviament molts trasplantaments en animals. Tenim medicaments que ens permeten curar malalties que fa uns segles delmaven la humanitat. Però els medicaments cal posar-los a prova i això no es pot fer en persones d’entrada.

Podem fer, i de fet es fan, molts estudis directament sobre cèl·lules. Permeten estudis més detallats i econòmics, però en condicions que no són reals i que només serveixen per aquell tipus de cèl·lula en concret. A part del fet que les cèl·lules han de sortir d’algun lloc. Si vols treballar en cèl·lules de fetge, per començar necessites treure-li el fetge a algun animal. Però per saber si un medicament és tòxic no serveix provar-ho només en cèl·lules de fetge. Pot ser tòxic per qualsevol altre cèl·lula o combinació de cèl·lules de l’organisme i d’entrada no sabem quina.

Potser algun dia trobarem la manera de no fer experiments en organismes vius, però de moment i si volem que la medicina segueixi avançant no ens queda més remei que fer-ho. Una constatació que, insisteixo, no vol dir que es pugi  fer qualsevol cosa. Molts dels experiments que surten a les fotos són d’una època passada i avui en dia serien impensables.

Avui en dia no podem fer cap experiment sense passar per l’aprovació del comitè ètic d’experimentació animal. Cal justificar el motiu de l’experiment, cal demostrar que no es pot fer de cap altra manera que no impliqui animals, cal demostrar que es farà servir el nombre mínim necessari d’animals i cal especificar els sistemes que es faran per reduir al màxim el patiment que pugui experimentar. Això vol dir tipus d’anestèsics, d’analgèsics i de procediments mínimament invasius. I si penseu que tot això és paper mullat, vol dir que no coneixeu cap responsable de les instal·lacions d’estabularis.

Per ara, quasi sempre cal sacrificar un grapat de rates o de mosques per trobar una cura per alguna malaltia. El que s’intenta és que en un futur no calgui, i actualment ja s’aplica la política de les tres R (Reduir el nombre d’animals usats, Refinar les tècniques que es fan servir i Reemplaçar l’ús d’animals per tècniques alternatives). Es van fent avenços, però de moment encara hi ha molts casos en els que no en tenim d’alternativa. Simplement, no en sabem més. I per descomptat, els científics no som sàdics que gaudim maltractant animalons. En realitat no és agradable fer-ho. Però una passejada per qualsevol sala de qualsevol hospital ajuda a posar les coses en el seu punt just. En tot cas, qui digui que en aquests temes les coses són senzilles és que no hi ha pensat massa.

De pes ideal a pes normal?

dimarts , 7/06/2011

cover-ok-2613154_0x440.jpg Potser tornen els bons temps. Ho dic des d’un punt de vista de salut física i mental i, que voleu, també des d’un punt de vista subjectiu. L’esperança la dóna la portada de la revista Vogue Itàlia en la que surten tres models lluint un fenotip corporal que feia temps que no s’estilava. Ras i curt, no son super-models mega-primes sinó que llueixen un tipus que segurament moltes jovenetes considerarien com passat de pes.

Aquesta consideració és absurda i només correspon a les modes. Són les modes, reforçades per anuncis, actrius, revistes i mil-i-un impactes visuals més o menys subtils que condicionen la manera que tenim de veure el món. Ningú s’escapa d’aquesta pressió. Va haver-hi un temps en que les ombreres exagerades es consideraven elegants, altres èpoques són les faldilles llargues i vaporoses o les curtes fins l’extrem, els pantalons pota d’elefant o els de tipus pirata. Tan se val. Durant el període de vigència acaben per semblar-nos elegants, igual com al final tots cantem la cançó de l’estiu o la de l’anunci de moda.

Doncs el mateix passa amb el pes que es considera ideal. Sobretot depèn de la moda. Però com que reconèixer això no queda massa bé, doncs es fa referència a la salut. I té la seva conya que amb aquest motiu (o excusa) moltes persones  el que fan és justament posar en risc la salut. El que passa és que simplement no es diu “vull tenir el pes ideal per estar més guapo/a i lligar més o que em considerin més atractiu/iva”. No. El que es diu és “He de perdre uns quilos per trobar-me millor i gaudir de bona salut”. I per aconseguir això es fan dietes absurdes, maratons esportives sense cap preparació prèvia i fins i tot es sotmeten a cirurgies més o menys arriscades. Tot molt saludable.

(Per cert, si el cirurgià plàstic us diu que no hi ha cap risc, busqueu un altre cirurgià més honest.)

El més interessant és que s’agafen les taules de pes ideal com si fossin una veritat revelada per alguna divinitat de la salut. Però la realitat és molt diferent. De fet, es pot dubtar de si existeix un pes ideal. Seria molt més correcte parlar del marge de pes acceptable. Sabem el que no és ideal, el que s’associa a risc per la salut. Però el marge entre massa prim i massa obès és molt ampli! Hi ha qui realment ha de perdre pes per problemes d’obesitat, però no parlo d’aquests casos ara, eh!

També es dóna per fet que amb una mica de règim aconseguirem posar el nostre cos just en les dimensions que ens agraden o millor dit, que han fet que ens agradin (per molt que diguem, i ens diguin, que és perquè són les més saludables). Però pensar que només el règim pot solucionar el pes és ignorar tots els factors fisiològics, genètics i psicològics que hi estan implicats. No és gaire més absurd que pensar que menjant més seguirem creixent. Podem modular un parell de quilos amunt i avall fàcilment, però més enllà d’això el cos dirà que ja en parlarem.

El raonament sembla evident. Fico menys calories al cos i aquest s’aprima. Però les coses no son tan senzilles. Al cos no li agrada que li canviïn les coses. Si tenim un pes més o menys estable, malgrat ficar per la boca més de tres-cents quilos de menjar cada any, és perquè el sistema està ben regulat. Si mengem menys, la temperatura corporal baixa (per estalviar calories) el pas dels aliments pel budell s’alenteix (per exprimir fins la darrera caloria que continguin) i el metabolisme s’adapta per augmentar l’eficiència. Per això els règims funcionen molt bé als primers dies, i molt malament després. El cos s’ha adaptat i ja no l’enredes.

Però la pressió social segueix implacable. Es fan servir models anormalment primes com a ideal de seducció, i al final pot acabar generant patologies com l’anorèxia, amb uns efectes devastadors, i no únicament sobre el cos.

Per això, que torni una moda més adaptada a la realitat dels cossos pot ser una bona cosa. Al menys la pressió social serà menor. A més, en una ocasió, quan no es mirava de ser tan políticament correcte en tot el que dius, vaig sentir dir (i ho subscric totalment):

“En realitat, als homes no ens agraden ni el vi tan sec, ni les dones tan primes”.

Una mirada a la galàxia

dilluns, 6/06/2011

Una cosa bona que tenen els avenços tecnològics és que ens han permès nous punts de vista. I això resulta excel·lent per comprendre quin és el nostre lloc en l’Univers. Una cosa és que t’expliquin que la Terra gira al voltant del Sol en un costat de la galàxia, però és més entenedor si ho pots veure. Unes càmeres captant imatges cada trenta segons. Una mica de sobreexposició per poder veure les estrelles. Tenir la vista d’apuntar cap a l’indret per on apareix la blancor lluminosa de la Via Làctia.  I el resultat és com mirar per la finestra d’una nau que va donant voltes per l’espai, només que la nostra nau és la pròpia Terra.

Només cal un petit esforç d’imaginació per adonar-te que realment ocupem un indret ben perifèric de la nostra galàxia. Un racó que tampoc està malament ja que, amb un petit ajut de la tècnica, ens permet tenir una visió formidable del nostre racó del Cosmos.

I és que de vegades sobren les paraules.


 

 

El nou bacteri; descobrint l’enemic.

divendres, 3/06/2011

escherichia-coli-sintomas--644x362.jpg Mica a mica es va coneixent millor el bacteri que està causant el brot a alemanya. I com acostuma a passar, cada resposta dóna lloc a més preguntes. Des d’un punt de vista científic i intel·lectual pot ser molt interessant, però quan hi ha persones ingressades als hospitals i un nombre creixent de morts per el bacteri, el més important sembla que ha de ser, sobretot, identificar l’origen de la contaminació.

De moment, ja s’ha descartat que els cogombres en siguin els responsable. I això ens ha fet tornar a la casella de sortida. En algun indret hi va haver prou quantitat d’aquest bacteri com per deixar contaminat algun aliment que s’ha repartit per Alemanya. En particular, per la zona d’Hamburg. Però caldrà anar fent feina de detectiu per seguir la pista fins trobar un origen comú. Serà difícil perquè sospito que tots els productors, transportistes, magatzems i intermediaris varis que hi  ha en la manipulació dels aliments deuen estar desinfectant a fons les instal·lacions per si de cas.

El protagonista al menys ja està identificat. De bon començament es va veure que era un tipus de E.coli . Normalment, aquest bacteri no fa res més que estar dins els nostres budells, evitant que altres de més perillosos ens colonitzin. Però de vegades algun adopta característiques que el fan perillós. En realitat, d’E.coli perilloses en coneixem unes quantes varietats que les anomenem en funció de la patologia que causen.

Tenim les E. coli enteroagregativa, E. coli enteropatògena, E. coli enteroinvasiva, E. coli uropatògena o E. coli enterohemorràgica. Per cert, el prefix “entero” simplement fa referència al budell (per això un gastroenteròleg s’encarrega del estómac “gastro” i del budell “entero”).

Per identificar el bacteri responsable del cas que ens ocupa van agafar mostres i les van enviar a un laboratori de la Xina especialitzat en seqüenciar ràpidament el DNA. Ho van aconseguir en només tres dies (fa només uns anys haurien trigat mesos) i l’anàlisi del DNA del bacteri va donar noves sorpreses. Ras i curt, aquesta és la primera vegada que el veiem. Un nou tipus d’E.coli que, quina mala sort, resulta d’allò més tòxic.

Això pot semblar molt desconcertant, però en realitat és el pa nostre de cada dia al món dels microbis. No es reprodueixen de manera sexual com els mamífers, però tenen mecanismes per intercanviar-se material genètic de manera que constantment van sorgint noves combinacions de gens que els confereixen noves característiques. Això no són mutacions, com s’ha dit en algun indret. Simplement dos bacteris s’han trobat, s’han intercanviat alguns gens i han seguit cada un el seu camí, amb un genoma lleugerament diferent de quan va arribar.

L’anàlisi del genoma de la E.coli que infecta als malalts d’alemanya resulta molt semblant (un 93 % de similitud) amb una soca que es coneixia i que causava brots diarreics a la República Centreafricana. Aquesta s’anomenava EAEC 55989 i era del tipus enteroagregativa. De manera que el que tenim entre mans és un bacteri que sembla provenir d’una barreja entre una E.coli enteroagregativa i una d’enterohemorrágica.

Ara toca estudiar amb detall els gens que té i les toxines que pot fabricar. Fa les verotoxines, que causen la Síndrome urèmica hemolítica, però també deu tenir toxines de l’altre soca bacteriana. Això pot explicar la gran toxicitat que presenta. A més resulta que també ha incorporat gens que la fan resistent als antibiòtics, de manera que costarà prou matar-la. De totes maneres, els antibiòtics no acostumen a ser una bona idea en aquests casos. Si mates el bacteri deixa anar totes les toxines de cop i l’efecte sobre el pacient és encara més virulent. Això passa perquè el dolent no és el bacteri sinó la toxina.

Al menys, i malgrat la importància del brot, tenim la gran sort que no s’encomana. Per infectar-te has de menjar aliments contaminats i poc cuinats. La cocció elimina els bacteris, per això les autoritats alemanyes estan aconsellant deixar de menjar aliments crus (adéu a les amanides per uns dies) fins que s’identifiqui el focus infecciós. També hi ha altres possibles  orígens, com aigües contaminada, però són menys probables (tot i que, tal com està el pati, no s’ha de descartar res). L’altre consell, obvi, però que no està de més recordar, és rentar-se bé les mans després d’anar al lavabo ja que el bacteri viu als budells i surt per la via habitual de sortida de les coses que tenim al budell.

De totes maneres, més enllà de conèixer com més millor al bacteri, la pregunta que cal respondre segueix sent: quin és l’origen de la contaminació? Quin és l’aliment que portava el bacteri? Quan ho esbrinem, tindrem la solució al problema ben encarrilada.

L’electró és rodó

dijous, 2/06/2011

electrons.jpg Ha saltat la notícia segons la qual, han esbrinat que l’electró és rodó. I el primer que penses és… i que? Després de tot, Isaac Asimov ja va explicar que l’electró és esquerrà, i això pot semblar encara més estrany. Però, naturalment, si que té gràcia l’esfericitat de l’electró.

L’esfera, el cub i tots aquells cossos geomètrics dels que ens feien aprendre les fórmules quan anàvem a l’escola els considerem com abstraccions. Figures idealitzades que no es troben en la seva forma perfecta a la natura. Sempre hi ha irregularitats, imperfeccions, diferències de mida que fan que la realitat no coincideixi amb els objectes ideals. Una dualitat amb la que Plató va bastir uns conceptes filosòfics que han arribat fins avui.

Però potser si que hi ha una esfera perfecta i aquesta és justament l’electró. El problema és que aquesta perfecció pot portar més cua de la que sembla.

El primer problema és que això que sigui esfèric sembla contradictori amb el que es diu a molts indrets. Els protons i els neutrons estan fets de quarks, de manera que aquestes partícules tenen un cert volum. Però els electrons s’acostumen a descriure com partícules puntuals. I això vol dir que no tenen volum. Són literalment unidimensionals. Aleshores, com poden tenir forma esfèrica una cosa que no té volum? I a més, quin interès tenen els físics en esbrinar quina és exactament la forma d’un electró?

Doncs el que passa és que quan et fiques a nivell atòmic, tot esdevé molt estrany i has de definir exactament de que estàs parlant. En principi, un electró si que seria una partícula puntual (tan puntual com és físicament possible), i per tant, sense volum en el sentit normal del terme. Però la seva presencia té efectes sobre l’espai que l’envolta. L’electró té càrrega negativa, però és pensa que també presenta un fenomen anomenat “moment dipolar elèctric”.

Això del moment dipolar apareix quan un objecte té una càrrega en un costat i la oposada en un altre costat. És crea una mena de gradient que anomenem moment dipolar. I això fa que la forma de la partícula es deformi lleugerament. La cosa és estranya (com tot en la física de partícules) perquè l’electró només té una càrrega (la negativa) però la teoria diu que també hauria de tenir un petit moment dipolar i, per tant, una lleugera deformació.

I aquesta deformació fa referència als efectes que genera al seu voltant.  Estrictament el que s’ha mesurat és la “esfera d’influència” de l’electró o, encara més estrictament la “distribució de càrrega”. Una cosa semblant a si mesuréssim la forma del camp gravitatori de la Terra, o la forma del camp magnètic d’un imant. El que interessava era detectar aquesta lleugera deformitat prevista per la teoria. El motiu és que després es podria comprar amb la forma dels positrons (l’equivalent de l’electró fet d’antimatèria). Si es trobés alguna diferència, potser això podria explicar perquè l’Univers està fet de matèria i no d’antimatèria.

La tècnica implicada és sofisticadíssima, però el resultat ha sigut desconcertant. Bàsicament no han trobat cap deformitat. Cap, fins on podien mesurar. I això que podien mesurar molt finament. L’exemple que posen és que si un electró agafés la mida del sistema solar, la desviació respecte de l’esfera perfecta seria menor que el gruix d’un cabell.

Això és ser molt i molt perfecte. Però a més, això és un problema per la teoria actual sobre les partícules. El que s’anomena “model estàndard” prediu una petita desviació que no s’ha observat. Ara tocarà millorar encara més la precisió, però de moment, la teoria caldrà modular-la una mica per explicar aquesta dada. És el que té la ciència. Una teoria genial que ha funcionat perfectament resulta que potser caldrà modificar-la per culpa d’una diferència entre l’esperat i el mesurat tant petita com el gruix d’un cabell en un sistema solar.

Llàgrimes en la pluja

dimecres, 1/06/2011

blade runner.jpg “He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. Es hora de morir.”

La pel·lícula Blade Runner és fantàstica, però aquest moment arriba a l’excel·lència. No és perquè si que les paraules que pronuncia el replicant Roy Batty al moment de morir s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del setè art i, per descomptat, el millor moment en la carrera d’en Rutger Hauer.

En poques paraules aconsegueix expressar una de les coses que més ens angoixen del fet de morir. Tot allò que som, tot el que hem viscut, els nostres records, tot allò que ens fa ser nosaltres en particular, ha de desaparèixer en un moment o altre. Després de tot, una de les poques certeses que tenim a la vida és que hem de morir i que no sabem quan arribarà el moment. En algun indret vaig llegir que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és l’indicatiu que has arribat a la maduresa.

En això els humans tenim la particularitat de ser-ne conscients. Un fet que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Hi ha animals que sembla (però com estar-ne segurs?) que intueixen que van a morir, però això passa únicament als darrers instants. Al llarg de la vida, la idea de la mort no sembla que afecti massa a cap bestiola.

En tot cas, la mort és el preu que cal pagar pel fet d’estar vius. Mirat així, tot i que segueix sent trist, tampoc és un mal negoci. Però és que en el cas dels humans resulta particularment avantatjós.

Cada espècie animal té una esperança de vida més o menys concreta. Sempre poden haver accidents o malalties letals, però com a norma no esperem que un gos visqui més de vint anys mentre que una tortuga pot passar dels cent sense problemes. El cas és que hi ha estudis que analitzen la longevitat dels diferents animals i van trobar una interessant característica.

Sembla com si es mantinguessin determinades correlacions estretament entrelligades. I una de les que millor indiquen l’esperança de vida era el ritme cardíac. No és per màgia sinó perquè està relacionat amb la taxa metabòlica. Amb el ràpidament que es consumeixen energies. El cas és que com més ràpid és el ritme cardíac de l’animal menor és la seva esperança de vida. Per contra, els animals que viuen més anys tenen un cor que batega pausadament. Algú va calcular que, a la pràctica el cor batega uns mil milions de vegades abans de morir. Altres ho van fer amb el ritme respiratori i també donen dades de quantes vegades respirem abans de morir. En tot cas, el nombre és similar per a tots.

Cal anar amb compte, perquè això no vol dir que els organismes tinguin un “quota de vida” en néixer sinó que deu ser resultat de processos metabòlics cel·lulars més complexos. Això dels batecs és una curiositat que ens dóna pistes del que passa dins el cos i que encara no coneixem del tot.

Doncs els humans som afortunats perquè representem una clara anomalia a la norma. De mitjana nosaltres vivim entre dos i tres vegades més del que seria d’esperar segons aquests càlculs. El nostre cor bategarà més de dos mil milions de vegades en total. Això ha de ser en part gràcies a la medicina. Ara ja hi ha maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.

Però també és en part per pura sort. Aquestes relacions tampoc no són exactes. Alguns organismes han sigut afavorits i altres han tingut mala sort. Nosaltres ja estàvem en una posició de la corba que ens permet esperar viure més temps que el que ens tocaria. Si a més hi afegim els avenços que ens ha ofert la intel·ligència quan l’apliquem correctament, el resultat és una vida molt més llarga del que es podria esperar.

Això no fa que el final sigui menys trist. Però en tot cas, quan arribi el moment en que els nostres records es perdin “com llàgrimes en la pluja” podrem pensar que, després de tot, hem tingut sort de poder tenir-ne tants, ni que sigui temporalment.

(Aquest post el vaig penjar al novembre del 2007. Els comentaris al post d’ahir m’hi van fer pensar i l’he repescat)