Arxiu del dimarts , 7/06/2011

De pes ideal a pes normal?

dimarts , 7/06/2011

cover-ok-2613154_0x440.jpg Potser tornen els bons temps. Ho dic des d’un punt de vista de salut física i mental i, que voleu, també des d’un punt de vista subjectiu. L’esperança la dóna la portada de la revista Vogue Itàlia en la que surten tres models lluint un fenotip corporal que feia temps que no s’estilava. Ras i curt, no son super-models mega-primes sinó que llueixen un tipus que segurament moltes jovenetes considerarien com passat de pes.

Aquesta consideració és absurda i només correspon a les modes. Són les modes, reforçades per anuncis, actrius, revistes i mil-i-un impactes visuals més o menys subtils que condicionen la manera que tenim de veure el món. Ningú s’escapa d’aquesta pressió. Va haver-hi un temps en que les ombreres exagerades es consideraven elegants, altres èpoques són les faldilles llargues i vaporoses o les curtes fins l’extrem, els pantalons pota d’elefant o els de tipus pirata. Tan se val. Durant el període de vigència acaben per semblar-nos elegants, igual com al final tots cantem la cançó de l’estiu o la de l’anunci de moda.

Doncs el mateix passa amb el pes que es considera ideal. Sobretot depèn de la moda. Però com que reconèixer això no queda massa bé, doncs es fa referència a la salut. I té la seva conya que amb aquest motiu (o excusa) moltes persones  el que fan és justament posar en risc la salut. El que passa és que simplement no es diu “vull tenir el pes ideal per estar més guapo/a i lligar més o que em considerin més atractiu/iva”. No. El que es diu és “He de perdre uns quilos per trobar-me millor i gaudir de bona salut”. I per aconseguir això es fan dietes absurdes, maratons esportives sense cap preparació prèvia i fins i tot es sotmeten a cirurgies més o menys arriscades. Tot molt saludable.

(Per cert, si el cirurgià plàstic us diu que no hi ha cap risc, busqueu un altre cirurgià més honest.)

El més interessant és que s’agafen les taules de pes ideal com si fossin una veritat revelada per alguna divinitat de la salut. Però la realitat és molt diferent. De fet, es pot dubtar de si existeix un pes ideal. Seria molt més correcte parlar del marge de pes acceptable. Sabem el que no és ideal, el que s’associa a risc per la salut. Però el marge entre massa prim i massa obès és molt ampli! Hi ha qui realment ha de perdre pes per problemes d’obesitat, però no parlo d’aquests casos ara, eh!

També es dóna per fet que amb una mica de règim aconseguirem posar el nostre cos just en les dimensions que ens agraden o millor dit, que han fet que ens agradin (per molt que diguem, i ens diguin, que és perquè són les més saludables). Però pensar que només el règim pot solucionar el pes és ignorar tots els factors fisiològics, genètics i psicològics que hi estan implicats. No és gaire més absurd que pensar que menjant més seguirem creixent. Podem modular un parell de quilos amunt i avall fàcilment, però més enllà d’això el cos dirà que ja en parlarem.

El raonament sembla evident. Fico menys calories al cos i aquest s’aprima. Però les coses no son tan senzilles. Al cos no li agrada que li canviïn les coses. Si tenim un pes més o menys estable, malgrat ficar per la boca més de tres-cents quilos de menjar cada any, és perquè el sistema està ben regulat. Si mengem menys, la temperatura corporal baixa (per estalviar calories) el pas dels aliments pel budell s’alenteix (per exprimir fins la darrera caloria que continguin) i el metabolisme s’adapta per augmentar l’eficiència. Per això els règims funcionen molt bé als primers dies, i molt malament després. El cos s’ha adaptat i ja no l’enredes.

Però la pressió social segueix implacable. Es fan servir models anormalment primes com a ideal de seducció, i al final pot acabar generant patologies com l’anorèxia, amb uns efectes devastadors, i no únicament sobre el cos.

Per això, que torni una moda més adaptada a la realitat dels cossos pot ser una bona cosa. Al menys la pressió social serà menor. A més, en una ocasió, quan no es mirava de ser tan políticament correcte en tot el que dius, vaig sentir dir (i ho subscric totalment):

“En realitat, als homes no ens agraden ni el vi tan sec, ni les dones tan primes”.