Arxiu del divendres, 10/06/2011

Animals, ètica i experiments.

divendres, 10/06/2011

Rat_diabetic.jpg Caure en les exageracions pot tenir com a conseqüència que perdis part de la raó que puguis tenir. És un error molt freqüent en un món cada vegada més abocat al blanc o negre. Les coses es cataloguen com a bones o dolentes, sense matisos, sense excepcions. Una manera simple de mirar la realitat que inevitablement ens aboca a l’error ja que la realitat és plena de matisos.

M’hi ha fet pensar un post en un blog que comentava un on es reclamava una “ciència sense víctimes”. He mirat la seva web i veig que,  acusen als científics de: …realitzar experiments en centenars de milions d’individus que consideren inferiors pel simple fet de no pertànyer a la seva espècie, com ara ratolins, peixos, porcs, etc.

A la primera pàgina surten imatges de nazis fent experiments amb jueus per comparar-ho el que fem els científics actualment.  Segons diuen, enlloc de racisme, ara practiquem l’especisme, la discriminació en funció de l’espècie a la que pertanyen els organismes. I afirmen “Es tan injusto discriminar por la especie como hacerlo por la raza.

I aleshores em trobo amb un dilema. Igual que la immensa majoria de científics (al menys tots el que conec) tinc clar que no es pot fer experimentació amb animals sense complir uns determinats requeriments ètics. No es pot fer qualsevol cosa. No està justificat causar patiment innecessari a cap animal. I la fi no justifica els medis.

Ara bé. Potser estic equivocat, però no tinc cap dubte en diferenciar els drets que pugui tenir un ratolí o una persona. I també veig diferències entre un gos i un escarabat. O entre un escarabat i un enciam. O entre un enciam i un bacteri. No acabo de veure per quin motiu totes les espècies s’han de considerar iguals a tots els efectes. El que deia: no és un tema que es pugui reduir a blanc o negre.

La vida, en si mateixa i en qualsevol forma que adopti, em mereix un respecte i és un valor que cal protegir. Però una espècie que no tingui sistema nerviós no em sembla que tingui els mateixos drets que una que si que el tingui. Un organisme amb cervell no és el mateix que un paràsit que només respon uns pocs estímuls bàsics i que no tenim cap motiu per pensar que tingui consciència de si mateix. Potser tinc poca imaginació, però no veig per quin motiu he de considerar un ximpanzé o un dofí amb els mateixos drets que una paparra.

El problema que tenim a l’hora de fer recerca científica és que per entendre una malaltia, cal estudiar un organisme malalt. I això no sempre es pot fer en persones. Ara parlem dels trasplantaments d’òrgans com un avenç fabulós de la medicina, però per aconseguir-ho va caldre fer prèviament molts trasplantaments en animals. Tenim medicaments que ens permeten curar malalties que fa uns segles delmaven la humanitat. Però els medicaments cal posar-los a prova i això no es pot fer en persones d’entrada.

Podem fer, i de fet es fan, molts estudis directament sobre cèl·lules. Permeten estudis més detallats i econòmics, però en condicions que no són reals i que només serveixen per aquell tipus de cèl·lula en concret. A part del fet que les cèl·lules han de sortir d’algun lloc. Si vols treballar en cèl·lules de fetge, per començar necessites treure-li el fetge a algun animal. Però per saber si un medicament és tòxic no serveix provar-ho només en cèl·lules de fetge. Pot ser tòxic per qualsevol altre cèl·lula o combinació de cèl·lules de l’organisme i d’entrada no sabem quina.

Potser algun dia trobarem la manera de no fer experiments en organismes vius, però de moment i si volem que la medicina segueixi avançant no ens queda més remei que fer-ho. Una constatació que, insisteixo, no vol dir que es pugi  fer qualsevol cosa. Molts dels experiments que surten a les fotos són d’una època passada i avui en dia serien impensables.

Avui en dia no podem fer cap experiment sense passar per l’aprovació del comitè ètic d’experimentació animal. Cal justificar el motiu de l’experiment, cal demostrar que no es pot fer de cap altra manera que no impliqui animals, cal demostrar que es farà servir el nombre mínim necessari d’animals i cal especificar els sistemes que es faran per reduir al màxim el patiment que pugui experimentar. Això vol dir tipus d’anestèsics, d’analgèsics i de procediments mínimament invasius. I si penseu que tot això és paper mullat, vol dir que no coneixeu cap responsable de les instal·lacions d’estabularis.

Per ara, quasi sempre cal sacrificar un grapat de rates o de mosques per trobar una cura per alguna malaltia. El que s’intenta és que en un futur no calgui, i actualment ja s’aplica la política de les tres R (Reduir el nombre d’animals usats, Refinar les tècniques que es fan servir i Reemplaçar l’ús d’animals per tècniques alternatives). Es van fent avenços, però de moment encara hi ha molts casos en els que no en tenim d’alternativa. Simplement, no en sabem més. I per descomptat, els científics no som sàdics que gaudim maltractant animalons. En realitat no és agradable fer-ho. Però una passejada per qualsevol sala de qualsevol hospital ajuda a posar les coses en el seu punt just. En tot cas, qui digui que en aquests temes les coses són senzilles és que no hi ha pensat massa.