Arxiu del dimecres, 7/09/2011

Lleis, sentències i educació.

dimecres, 7/09/2011

classe.jpg ¿Com actuar quan uns jutges decideixen limitar-se a seguir la lletra  estricta d’una llei en concret, ignorant algun principi constitucional i despenjant-se amb una sentència que és contrària al sentit comú, a les dades acadèmiques, a la opinió dels docents i al reconeixement dels especialistes de la comunitat internacional? Encara fot més si tot ho ha iniciat un grup reduït de persones amb interessos diferents del que aparenten reclamar i que, a sobre, reben el suport de poderosos grups mediàtics que van creant opinió falsejant la realitat de manera insistent i cada vegada més radical.

Pots emprenyar-te, però això no serveix de res. També pots expressar la teva opinió de mil maneres, però mil opinions no modifiquen una sentència. Potser rebràs el suport de diferents estaments internacionals que diran que ja ho feies correctament, però aquest suport no tindrà conseqüències pràctiques. I fins i tot ressaltaràs que les dades objectives avalen el teu plantejament, que els experts et donen la raó i que fer cas de la sentència comportarà uns problemes evidents per al país. Però res de tot servirà per canviar les coses. La llei cal complir-la i la resta són brindis al sol.

De vegades es pot pensar que les coses es poden votar, discutir, consensuar i optimitzar. Que la manera d’educar l’han de decidir els educadors, els pedagogs i els entesos en el tema. En teoria si, però al final és irrellevant si algú aconsegueix que un jutge prengui una decisió que ho enviï tot a can pistraus. El poder judicial és imprescindible i bàsic per controlar la societat i la resta de poders. Però qui controla al controlador? A més, encara que t’emprenyis amb el jutge, segurament s’ha limitat a aplicar el que diu alguna llei. El problema són aquells que fan servir les escletxes de la llei amb intencions perverses.

Aquest dilema es va plantejar clarament l’any 1925 quan un jutge de Tennessee va decidir que la opinió dels mestres i dels científics era irrellevant, que el que deia la comunitat internacional no calia escoltar-ho i que aplicar una llei que portaria com a conseqüència un deteriorament notable del nivell cultural dels escolars no era un problema a considerar. El jutge va condemnar un mestre, en Thomas Scopes, a pagar una multa de 100 dòlars per haver ensenyat la teoria de l’evolució a l’escola. El motiu era una llei que prohibia “a tot ensenyant d’universitat, d’escola de professorat o qualsevol altra escola pública finançada totalment o parcialment amb fons de l’Estat, ensenyar una teoria que negui la història de la Creació divina de l’home tal i com relata la Bíblia.”

De fet el jutge es va limitar a aplicar la llei i prou. No li corresponia a ell fer altra cosa. El dubte és com havia arribat a aprovar-se una llei que anava en contra la primera esmena de la Constitució dels Estats Units que afirma que no es pot aprovar “Cap llei que tingui per objecte l’establiment d’una religió o la prohibició del seu lliure exercici”. El cas és que obligar a ensenyar creacionisme i prohibir l’ensenyament de la evolució era una manera de fer proselitisme d’una religió, de manera que no estava permès.

La llei al final es va revocar, però mentrestant van passar molts anys i molts alumnes van ser educats pensant que la evolució és una cosa del dimoni i que les respostes científiques cal trobar-les a la Bíblia. A més, tot seguit va aparèixer una nova croada dels creacionistes disfressant els seus plantejaments sota la etiqueta de “Disseny Intel·ligent”.

Al final tot plegat és cansat. Enfrontar arguments educatius i científics enfront de prejudicis i ideologies concretes no serveix de gaire. Els és ben igual si la evolució demostra ser un plantejament correcte o si no ensenyar-la crearà un bon problema educatiu, ja que el que volen és que la societat vagi adquirint les característiques culturals que els interessen més. Per això, quan els seus arguments no son prou bons, forçar-los a cop de sentencia judicial és una bona estratègia ja que en una societat civilitzada no pots anar saltant-te la llei sense més. Si a més disposen de molts diners i d’un bon aparell de propaganda (com tenen els creacionistes), doncs tens un problema. I a sobre, si els portes la contraria et tractaran com si fossis el dimoni que vol destruir la seva societat.

I és que no n’hi ha prou de tenir raó si no disposes d’instruments eficaços per defensar-la.