Parapent o el plaer d’imitar els voltors

Parapent.jpg Notes que et fas gran quan els fills comencen a fer coses que tu no has fet mai. Aquest cap de setmana he experimentat intensament aquesta sensació quan la meva filla va fer el seu primer vol en parapent. Una experiència que jo no he viscut, però que provaré tant aviat com pugui. També és una sensació inquietant veure un fill al costat del pendent vertiginós d’una muntanya mentre escolta les instruccions del monitor que l’acompanyarà (era un parapent biplaça, és clar).

El parapent és una activitat ben interessant. D’entrada perquè permet volar, que deu ser el somni més antic dels humans. A més, el vol es fa en condicions d’allò més senzilles. No hi ha avions, motors ni cap altre mena de ginys que separin el teu cos de l’experiència de lliscar per l’aire. En principi sembla un paracaigudes amb una forma sofisticada, però aleshores veus com s’enlaira per sobre del punt de sortida i et preguntes com coi s’ho fa per volar.

En realitat el parapent no deixa de ser un sistema per caure amb elegància i suavitat. I encara que sembli que s’enfila cel amunt, el parapent sempre va cap a baix. La força de gravetat és la principal actriu quan es tracta de volar. La que no para mai i que sempre ens està estirant cap a terra.

La clau del parapent és la mateixa que la dels avions. Al forma del perfil de l’ala. En els avions és fàcil de veure perquè podem posar-nos al costat de l’ala i veurem que, en un tall vertical, el perfil de l’ala no és igual per dalt que per baix. La part de sota és més aviat recta mentre que la de sobre fa una certa corba, sobretot al principi. Això fa que quan l’avió es mou, l’aire que passa per sota de l’ala fa una trajectòria més curta que la de l’aire que passa per sobre. O, si ho mirem des del punt de vista de l’ala, l’aire que passa per sota va més lentament que l’aire que passa per sobre.

I per aquelles coses de la física, fa molts anys se sap que la pressió que exerceix un fluid sobre una superfície i la velocitat a la que es mou estan relacionades. Això, a la pràctica, vol dir que com més de pressa passi l’aire, menys pressió farà. Un fenomen que va descobrir el gran físic Daniel Bernouilli i es coneix, és clar, com el “Principi de Bernouilli”. La conseqüència és que quan un avió va molt de pressa, cada vegada és més gran la diferència de pressió que fa l’aire a la part de sobre i a la part de sota de l’ala. Al final arriba un punt en que la diferència és tan gran que l’ala és succionada cap a dalt i l’avió s’enlaira.

Doncs en el cas dels parapents passa el mateix. L’ala del parapent té una mena de tubs de tela que s’inflen quan hi entra el vent. Aleshores agafa la forma que li permet volar, amb una superfície més gran per dalt que per baix. El que passa és que com que no té motor, mai agafa prou velocitat com per enlairar-se. Però el que si pot fer és que la diferència de pressions entre els dos costat de l’ala facin que es la caiguda sigui molt lenta ja que la força de succió deguda al principi de Bernouilli frena notablement la caiguda.

En realitat hi ha més forces i equacions implicades en el vol, però la de l’amic Bernouilli ja ens permet fer-nos una idea del fenomen principal.

Tot això està molt bé, però si el parapent només pot anar cap a baix, com és que moltes vegades el veiem pujar cap a dalt? Doncs només és un problema de punts de referència. El parapent sempre baixa, però l’aire per on es mou pot pujar. Igual que els voltors que adquireixen altura aprofitant els corrents d’aire ascendent, els pilots de parapent aprofiten els corrents d’aire que puja per guanyar altura respecte del terra. Si l’aire puja a ritme de tres metres per segon i el parapent baixa a ritme de dos metres per segon, el resultat final és que s’enfila un metre cada segon i l’experiència del vol es desplega en tot el seu esplendor. Al menys mentre duri el corrent d’aire ascendent.

Els primers models de parapent van ser part dels intents de la NASA per aconseguir que les càpsules espacials aterressin suaument en tornar a la Terra. Aquells models inicials no van tenir prou èxit i el sistema es va abandonar, però d’aquell fracàs en va sorgir una de les activitats més fantàstiques que podem gaudir avui. Els humans sempre hem volgut volar com els ocells. Segurament sempre hem pensat en ocells més bonics que no pas els voltors, però tampoc ens queixarem per poder imitar-los.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    20/09/2011 7:38

    Realment, després de veure-ho de ben a prop, t’asseguro que ho provaré. Hi ha coses que no m’he de deixar perdre i ja he vist que aquesta n’és una.

  • Josep Ma Rovira

    19/09/2011 13:45

    El vol en parapent es d’allò més especial, jo he volat durant dos anys i en tinc un guardat en algun lloc. Es un esport molt maco tot i que s’ha d’anar amb molt de compte. Però val la pena viure l’experiència de volar sense cap ajut més que l’aire.
    Daniel, t’has explicat d’allò més bé, sezill i molt entenedor. Felicitats per la teva filla i no triguis a provar-ho.

  • Daniel Closa

    19/09/2011 9:28

    De fet, ja n’era conscient. Peró l’explicació detallada potser seria massa llarga i el que jo volia resaltar era el fet que l’ala sempre cau encara que pugi. Per això m’he limitat a posar que “hi ha més forces i equacions implicades en el vol”.
    Gràcies per l’enllaç. És molt bo
    (Un dia m’hi hauré de posar en el tema dels angles d’atac)

  • Germán Socías

    19/09/2011 9:19

    Pot ser ja la coneixies, però a “La pizarra de Yuri” donen una explicació una mica més detallada de com funciona un ala a on desmonta el “mite Bernoulli” i d’altres.
    Recomanat:
    http://www.lapizarradeyuri.com/2010/12/16/asi-vuela-un-avion/