Arxiu del dimarts , 20/09/2011

El cervell i els judicis morals

dimarts , 20/09/2011

RTJ.jpg Una activitat bàsica per la socialització dels humans és la capacitat de pensar o d’imaginar allò que pensen els altres. Quan interactuem amb la resta de persones estem fent constantment judicis sobre el que fan i sobre el que els empeny a fer-ho o sobre les intencions que tenen en fer-ho. Això ens sembla molt evident, però és una capacitat que els nens menors de tres anys no tenen.

Si algú deixa un llibre en un racó i després, mentre no mira, li amaguem en un altre indret, tots donem per fet que la persona en qüestió, quan busqui el llibre ho farà allà on el va deixar. Ens estem posant en el seu lloc i entenem que la víctima ignora on li han amagat el llibre. En canvi, si aquesta escena la mira un nen de tres anys, no entendrà que l’home no busqui el llibre allà on li han amagat. No es capaç de pensar que aquella persona disposi d’una informació diferent de la que té ell. Simplement no es pot posar en el lloc de la ment de l’altre.

Aquesta capacitat s’ha vist que està relacionada amb l’activitat d’una part concreta del cervell anomenada “Unió Temporoparietal”. S’ha vist que quan estem fent judicis sobre les accions d’altres persones aquesta regió funciona de manera molt activa. Cal anar amb compte de no adjudicar una activitat determinada a una regió concreta i única del cervell. Com a molt podem dir que aquella regió hi té un paper molt important, però segur que no és la única.

L’interessant és que s’ha vist que coses tan abstractes com els judicis morals que fem, depenen de com funcioni aquesta part del cervell. El motiu és que per jutjar el que ha fet una persona, ens cal posar-nos en la seva pell. És molt diferent un fet reprovable segons si l’has fet amb coneixement de causa o per accident. La diferència és la intencionalitat. I per emetre un judici hem de decidir quines intencions tenia el qui ho ha fet. És a dir ens hem d’imaginar que era el que passava per la seva ment.

Uns investigadors van mirar que passava si modulaven l’activitat d’aquesta regió del cervell. Amb una estimulació elèctrica podien fer que funcionés a “baix rendiment” i en aquestes condicions preguntaven als voluntaris si determinada actitud els semblava permesa o reprovable. La història que havien de jutjar era la següent:

Dues amigues estan en un laboratori i van a prendre un cafè. Una d’elles, la Grace, prepara els cafès, però a l’hora de posar el sucre observa un pot amb un producte que sembla sucre però que a l’etiqueta posa que és tòxic. La Grace posa el producte tòxic i l’amiga mor enverinada.

Quan es preguntava quina opinió es tenia del comportament de la Grace, tothom el considerava reprovable. Era igual que la zona del cervell estigués activa o inactiva. Normal i fins aquí cap problema.

Ara bé. Hi havia una segona versió de la història en la que la Grace feia el mateix (posava el producte marcat com a tòxic), però el producte resultava ser sucre normal. Aleshores a l’amiga no li passava res. Es prenia el cafè i tan tranquil·la. I aquí van sorgir les diferències. Si la Unió Temporoparietal funciona normalment, tots pensem que l’actitud de la Grace segueix sent reprovable, encara que a l’amiga no li passés res. Però les persones a les que els havien desactivat aquella regió del cervell ja no ho veien tant malament!

En realitat no és que ho consideressin completament acceptable, però el grau de reprovació era molt menor. Igual que en el cas dels nens petits, les intencions de la Grace no semblaven tenir un valor determinant a l’hora d’emetre el judici. O dit d’una altra manera, no podien posar-se en la ment de la Grace. Només podien avaluar el resultat final. I com que a l’amiga no li ha passat res, doncs no hi ha res a criticar.

El tema no és senzill i no és bona idea treure’n conclusions simples de qüestions tan complexes. Però és interessant adonar-nos que coses que ens semblen tan evidents, tan obvies, com la diferència entre accions bones i dolentes, depengui del grau d’activitat de diferents grups de neurones dins el nostre cervell.

Pensar que la opinió sobre la moralitat depèn del grau de funcionament de determinades regions del cervell pot semblar una idea inquietant. Quan hi penses t’adones de quantes implicacions personals, morals, ètiques i filosòfiques pot tenir. Però en tot cas no deixa de ser un bon recordatori de com de condicionats estem, en tot, per la manera com funciona el nostre cervell.