Arxiu del dimecres, 21/09/2011

El mapa dels orgasmes

dimecres, 21/09/2011

orgasme.jpg Una altre informació curiosa sobre l’activitat del cervell va sortir a les notícies fa poc. De nou amb tècniques de imatge de l’activitat del cervell aconseguides per ressonància magnètica nuclear (o RMN) van dibuixar un mapa de les zones del cervell que s’activen quan una dona té un orgasme. Semblaria que això ja s’havia de saber des de fa temps, però el cas és que fins ara quasi tot el que s’havia estudiat respecte als orgasmes i el cervell era en homes, de manera que si que tenia alguna cosa de nova aquesta informació.

 L’estudi es feia situant voluntàries dins un aparell de RMN i mesurant l’activitat cerebral mentre es masturbaven però limitant l’estimulació a zones concretes. Quan la dona arribava a l’orgasme, simplement havia d’alçar la mà per indicar el moment. I els resultats han estat, com acostuma a passar, una barreja de coses previsibles i de sorpreses inesperades.

Per començar, la part del cervell activada és bàsicament la mateixa que s’activa en cas els homes. Però si es mira amb més detall es veu que dins la zona en qüestió hi ha diferències. No és detecta exactament la mateixa activitat si l’orgasme es desencadena per estimulació del clítoris, de la vagina o del coll de l’úter. Tot són orgasmes, però hi ha diferències. Més interessant encara. Si la estimulació es fa en els mugrons, també es pot aconseguir un orgasme amb activació de la zona del cervell que correspon als genitals. De manera que a les vies nervioses hi ha curt-circuits que poden induir respostes similars partint d’indrets diferents.

Es pot dir que no calia tant aparell per esbrinar això. Però en realitat, és important perquè a l’hora de descriure un orgasme cada persona és un món i resulta molt difícil esbrinar del cert que passa dins el cervell. Moltes vegades s’ha dit que l’orgasme vaginal no existeix i que si ho sembla només és per la estimulació del clítoris que té lloc durant l’intent. Però les dades d’aquest estudi indiquen que si que és una entitat diferent. Altra cosa és que hi hagi camins fàcils i altres de més difícils.

Algunes dades poden ser importants en persones que han patit lesions medul·lars. S’ha pogut identificar els nervis responsables de portar el senyal des de la zona genital fins el cervell. En principi semblaria que si la medul·la està seccionada no pot arribar la percepció, però se sap que hi ha dones que relataven amb aquesta mena de lesions que si que notaven alguna cosa. L’explicació ha resultat ser que no tots els nervis viatgen per la medul·la. N’hi ha, com el vague, que poden portar l’estímul per altres camins. I si, com indica el mapa que han fet, a partir dels mugrons també hi ha creuament entre vies que acaben activant la zona del cervell implicada, es poden dissenyar estratègies per ajudar a recuperar el plaer a persones que han patit lesions medul·lars.

En realitat aquest no és l’únic estudi que s’ha fet en aquest sentit. El mateix grup ja havia fet treballs analitzant quantes àrees del cervell funcionaven durant l’estimulació sexual. I com era previsible, n’hi havia un grapat d’implicades. Des de l’hipotàlem, que regula la temperatura corporal, fins a zones relacionades amb la memòria, la imaginació, la consciència, la satisfacció i, molt clarament, les zones relacionades amb el dolor. Una relació entre el plaer i el dolor que s’ha intuït des de sempre, però de la que mai no li hem acabat de treure l’entrellat.

Curiosament, hi havia activitat diferent si l’estimulació se la feia ella mateixa que no pas si ho feia la seva parella. La masturbació posa en marxa més intensament àrees relacionades amb la imaginació i la memòria. En canvi, si eren estimulades per la parella, el que s’observava era una desactivació de les regions que controlen el comportament i la consciència. Això pot ser un efecte secundari o pot ser una part important del camí que porta a l’orgasme. Es pot especular que si algunes persones tenen dificultats per aconseguir l’orgasme podria ser que tinguin el problema en la capacitat per desactivar aquestes zones del cervell.

Tot plegat fa gràcia (com quasi tot el que es relaciona amb el sexe) però no deixa de ser interessant. I també és divertit el relat que fan algunes voluntàries que van participar en l’estudi (voluntàries però cobrant 100 $). Per començar, l’estimulació la feien amb una joguina, però no servia qualsevol. Si tingués parts metàl·liques saltaria per els imants de l’aparell de RMN. També era empipador sentir-se observada per l’equip investigador. Segurament ells estarien més interessats en el mapa del cervell  de l a pantalla que en el que passés sota el llençol, però no deixa de ser intimidant.

I el que més semblava empipar era que calia tenir el cap fixat per poder captar les imatges. Un orgasme sense poder moure el cap ni un mil·límetre no acaba de ser del tot com Déu mana.

Però pel que sembla, no era tan greu com es podria pensar i s’ho prenien amb bon humor. Alguna deia que per la ciència hi ha donants d’òrgans, però ella, de moment, es limita a contribuir com a donant d’orgasmes.